El meu primer llibre

 

Sí, al final m'he decidit, després de molts anys i aprofitant que ara ja sóc jubilat, m'he llençat a auto publicar-me.

 

Pel moment l'he fet a Amazon, tot i que  no era la meva primera opció.

 

I també he de dir que potser hauria hagut de mirar-me més el títol, hi han altres dos llibres, afortunadament de temàtiques diferents amb el mateix. La propera vegada serè més curós en aquest aspecte. 

És un llibre petit, 122 pàgines, amb una història, o potser vàries, però un sol relat. No he volgut ubicar-ho temporalment, tot és ficció, el lloc, els personatges, l'entorn polític, però sí te un regust local, d'una Catalunya hipotètica en un entorn hipotètic.

La història comença amb el suïcidi del sergent de la Guàrdia Oleguer Roman, una denúncia absurda de la seva vídua i la investigació portada a terme pel Pere Gómez, inspector de la policia estatal.

Acabo amb un petit extracte  de la introducció:

Això no és estrictament un relat policíac, és tan sols l’embolcall. Això, de debò, és una història de dolents, més dolents i dolentíssims.  

La podeu trobar, com ja he dit a amazon.es per cercar-la poseu el títol entre cometes, tenen autocorrector i el seu cercador canvia "pedra" per "piedra".

 

El teniu en els següents formats:

 

Format electrònic (kindle)    5 € 

Imprès en paper (ISBN 9798274741613)    12 € 

Espero que gaudiu de la seva lectura.

Que t'has begut l'enteniment?

 Amb la que està caient i tu així, però és que no te n'adones? pallús, a la teva edat i enamorat com un adolescent. Que sí, que el que vas sentir en veure-la va ser totalment diferent del que pensaves quan veies les teves noves companyes de feina. Que amb les altres tot era racional, si se'n pot dir així ... pensat ... potser pensat és una paraula més adient.

Que sí, que no ha passat res, és més, saps que no passarà, però et bellugues entre el desig que passi i el voler que no passi. Coi! Que ja n'hi ha prou d'aquest color, que li portes 24 anys! que podria ser la núvia del teu fill.

I segueixes, i te la mires i t'emociones quan et mira, i intentes veure en la seva mirada si ella sent el mateix per tu que tu per ella, i tot per tornar a negar-ho i a negar-te.

I sospites que la resta de companys ja no venen a dinar amb vosaltres per alguna raó, i potser la raó és que estàs fent el tòtil i se senten avergonyits, però ella si que ve i això et torna a posar en el punt de partida.

I el fet que sigui ella que et digui d'anar a dinar ... potser no és tan evident que estàs colat per ella ... o potser ella també ho està per tu.

Carallot! Torna a picar de peus a terra! Que no! Que no passarà res, que ella no s'està per tu, que mai no hi haurà res, mai.

I a la fi, suposat que sí, que a la fi passa alguna cosa, li fallaries a la dona amb la que has viscut més de trenta anys? I si ho fessis, quan? un parell d'hores els dies que aneu tots dos al despatx? dues hores per fer què? Per un clau? això potser els primers dies.

Que desprès voldria més, i no, no voldria més sexe sinó més vida, i d'aquesta vida no en tens. I sí el primers dies serien genials, però poc a poc la rutina aniria esvaint-lo tot i al final hauries de prendre una decisió.

I saps molt bé te no tens nassos de prendre-la, perquè a la fi sempre has estat tan poruc que no has estat capaç de prendre les decisions a temps. 

Has vist marxar tants trens als que hauries volgut pujar! Fes-te a la idea, aquest tren, per una vegada, no és al que t'has de pujar, deixa'l passar, serà millor, millor per a ella, si és que en te un mínim interès, millor per  a tu, millor, a la fi, per a tots.

2020-05-19

Potser estic ple de rancúnia, potser no sóc just, però veure aquesta gent del barri de Salamanca manifestant-se contra el confinament al crit de llibertat em revolta l'estomac.

No sabeu com m'agradaria veure una càrrega dels antidisturbis contra ells, que els omplissin a hòsties i per què no, veure sang.

Tinc ganes de poder cridar el "A por ellos" i que "ellos" siguin ells.

Però sé que no passarà, no passarà perquè entre ells estan també els antidisturbis, són col·legues quan no lacais.

Ni Sánchez ni Iglesias son sants de la meva devoció però sabent que aquests fills de puta van per ells, i amb la intenció de posar un Casado i/o un Abascal al seu lloc, no puc per més que frenar les meves crítiques, a la fi, sí s'estan equivocant en moltes coses, però, ells l'alternativa sé que seria el caos.

Ens volen fer creure que defensen Espanya, però els que se'ls creuen no entenen que jo em vaig fer independentista per ells, ni per Mas, ni per Puigdemont, ni per Junqueras, ni tan sols per Romeva, de Torra ja ni parlem.

Sols espero que un dia el meu somni, el sue malson, es faci realitat i veure'ls córrer per primera vegada sota un plugim de cops.

2020-05-06

Ahir un antic conegut ens va dir que es prenia un medicament miraculós l'MMS o pel seu nom químic clorit de sodi. Ens explicava que li anava tan bé i que curava l'autisme, el càncer, la sida i com no la covid-19 i un munt de coses més.

A la feina també hi ha una dona, una mica més jove que jo que també s'ho pren i argumenta que se'ns amaga informació.

Bé jo m'he molestat en cercar informació, i no s'amaga res, no anava a posar referències perquè sols posar-ho surt informació per tot arreu, o sigui que d'amagar res.

Bàsicament el clorit de sodi es fa servir per purificar aigües per consum humà, però ull, es fa servir precisament perquè quan s'aplica, en dosis molt baixes, perquè al barrejar-ho amb l'activador, àcid cítric, es converteix en gas, tòxic per cert, i sí elimina un munt de virus i, crec, de bacteris, però si el fas servir en una peixera amb els peixos a dins se't moriran.

Dit d'una altra manera és un tipus de lleixiu, que per cert també es fa servir en la fabricació de paper, es a dir un producte tòxic.

Així que se t'ho prens el procés de "desinfecció" es realitza dins l'estómac, i apart de possibles virus i bacteris, dels que ja s'encarreguen els sucs gàstrics, també es carreguen aquells bactèris que ajuden a la digestió.

Crec que no l'hem convençut, però arriba un moment que m'és absolutament el mateix, quan vingui a casa li oferiré a més d'aigua o vi un "chupito" de Lleixiu.

Referències:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Soluci%C3%B3_mineral_mestra

https://es.wikipedia.org/wiki/Suplemento_mineral_milagroso

https://www.investigacionyciencia.es/blogs/fisica-y-quimica/39/posts/por-qu-el-mms-no-puede-curar-la-covid-19-18519

https://jralonso.es/2020/04/21/informacion-util-sobre-el-mms-y-el-dioxido-de-cloro/ 

I per a que no sigui dit:

https://www.mon-natura.com/clorito-de-sodio/

Per cert mireu que posa a "Contraindicaciones"

2020-04-16

Feia dies que no escrivia, de fet entre la feina i el TFG el temps se'm passa sense adonar-me, em preocupa el TFG, és el darrer que em manca per acabar el grau i tinc ganes d'acabar i és que són ja onze anys, onze anys estudiant mentre treballava, donant nits i caps de setmana, onze anys de llarg i lent camí. 

Vaig començar fent quatre mòduls per semestre, amb el temps el ritme va baixar a tres i després a dos, fora de dos mòduls matemàtica analítica i Fonaments físics de la informàtica, ambdós plenes a vessar d'integrals, la meva kriptonita, que vaig acabar fent sens cap altre mòdul. El TFG és un mòdul doble, de fet és el projecte de final de carrera, no hi ha examen, hi ha tribunal.

Ara estic al final, és l'últim esforç, i no vull dir que no m'hagi agradat, he après molt i molt interessant, però com quan puges una muntanya en arribar l'esgotament és absolut i les ganes d'arribar per descansar són una realitat malgrat després diguis, i sentis, que l'has gaudit.

L'amic Sánchez ha decidit rebaixar el confinament, donar un aprovat general a primària i batxillerat, no sé si també a la universitat. A la meva filla li he volgut deixar clar que aquest aprovat és un regal enverinat, de fet hauria preferit deixar el curs en blanc i que tornessin a fer el curs.

L'amic Sánchez no està fent les coses com les hauria de fer, però vull deixar clar que, a nivell espanyol, és el mal menor, si governés el PP o Ciutadans segurament les xifres de morts per la Covid-19 serien molt més baixes i el confinament seria molt més laxe, però tot seria mentida. I si fos Vox, que el monstre d'espagueti volador no ho vulgui, tindríem una llista d'empresonats per dir que a Espanya hi ha una pandèmia.

Avui he vist les respostes de la Cayetana sobre M. Rajoy, el campió nacional de caminar ràpid, no sé si ella se n'adona però les seves respostes han estat un insult a la nostra intel·ligència. De fet, parafrasejant-la  puc dir que quan més la conec a ella més m'agradaria ser xenòfob per fer-la fora per estrangera.

Ja fa dies que no surto a les 20:00 a aplaudir, no ho sento, no m'agrada i no vull compartir amb tots un agraïment hipòcrita, sortim a aplaudir com si fos una obligació, hi ha gent que insulta a que vegi pel carrer sense pensar si és algú que torna de treballar, o si és una mare amb un nen autista, o si simplement necessita sortir per quelcom que a tu t'importa una merda. Altres comencen a voler fer fora, o no voler com veïns la mateixa gent a la que, en teoria aplaudeixen a les 20:00. 

I per cert, estic fins als collons del "Resistiré" del "duo dinámico", per cert un plagi descarat del "I will survive" de la Glòria Gainor. De fet últimament estic escoltant les cançons de Aronchupa i Little sis Nora, I'm an Albatrauz, A llama in my living room i Thai massage, malparlats, descarats, en definitiva divertits, Us les recomano.

2020-04-01

Un nou mes i un dia més de confinament, el temps ajuda a no voler sortir, tot i això trobo a faltar estar al despatx ... sembla un acudit ... me'n recordo d'uns dibuixos animats de la infantesa, avui serien políticament incorrectes, on tothom es lamentava perquè no plovia, fins i tot un borratxo de nas vermellós demanava "aigua!" fins que començava a ploure i tots reien i ballaven, però el borratxo en tastar la primera gota es queixava tot dient "puaj! Aigua!".

No és del tot el meu cas, la meva feina m'agrada i no vaig a disgust al despatx, però sembla com si el fet d'haver de treballar a casa fos més feixuc que haver de desplaçar-se cada dia pràcticament dues hores.

Avui he tingut una reunió, telemàtica, amb els italians, jo sol amb ells havent d'explicar tot en anglès ... no sabeu quin patiment ... tinc un greu problema amb els idiomes i és que en sóc perfectament conscient del malament que els parlo.

Tot i així sembla que me n'he sortit, que m'han entès, i que jo els he entès a ells, és la corroboració del que diu el meu tiet, "millor un sol idioma i que sigui el nostre", per a ell "el nostre" és el castellà, àlies espanyol, i mira que ell és gallec però va abandonar la seva llengua com si fos un pecat.

Va estar prop de dos anys a Alemanya i no va aprendre ni un borrall d'alemany, en una època on els que tornaven i havien après l'idioma teutó deixaven de treballar a peu d'obra i passaven directament a les oficines perquè sabien idiomes i podien parlar amb l'estranger.

Ell va tornar i es va quedar a peu d'obra, fins i tot quan la mare es va treure el graduat va fer alguns comentaris dissimulats malmetent, pèrdua de temps, quina falta li fa, ... Per sort estàvem nosaltres, orgullosos de la mare. I s'ho va treure.

I ell va haver d'anar a Aràbia a treballar a l'obra, i tampoc no va aprofitar per aprendre res, en una època en que saber àrab era un plus important. Però com deia el savi Mariano, "los españoles son mucho españoles y muy españoles".

Pensava que aquests anys passats havien estat durs, se'ns van anar el meu cunyat el Narcís amb un càncer fulminant, generalment la gent amb la síndrome de Down viuen menys que la resta, però en el seu cas va ser dur, molt dur. Desprès el tiet Narcís, que tiet ho havia estat del meu sogre, se'n va anar amb vuitanta-i-tants anys, sols li quedaven la meva companya i la seva germana, no tenia fills i tampoc germans.

I després la mare, la mare ens va deixar aquest mes farà un any, va caure i es va trencar el maluc o es va trencar el maluc i va caure, sembla que els metges estan més per la segona opció, la van ingressar i va començar una baixada en picat, no aconseguíem que revifés per portar-la a casa fins que, prova rere prova li van torbar un càncer al pàncrees.

A la seva edat ja no operen, tot i que si ens hagessin donat l'opció l'hauríem agafada, i la realitat ens va demostrar que teníem raó dos anys de patiment, ella, el pare i nosaltres.

No hi ha res més dur veure una persona que havia bregat amb quatre fills i vuit nets a més de nebots i alguns amics i acoblats, no poder-se netejar ella mateixa, que l'hagéssim de canviar, dutxar, netejar, treure-la del llit per seure-la a la butaca, moure-la de la butaca a taula per menjar, i això fins que ja no es va poder moure del llit.

Jo estava amb ella i el pare el seu darrer dia a casa, aquell dia ja pràcticament no va menjar, es queixava de dolor i pràcticament no podíem ni tocar-la. El meu fill havia vingut a buscar-me, s'havia portat el cotxe a la feina i ara m'havia de recollir i tornar a casa, quan va arribar ja esperàvem l'ambulància.

El sanitari de l'ambulància ens ho va avançar, ho va fer de tal manera que no ens vam ni adonar, però va quedar clar que la mare ja no tornava a casa, en poc més d'una setmana se'n va anar, adormida, sense més dolor, poc o poc.

I ara estem aquí, tancats a casa esperant que acabi un confinament que ha d'evitar més morts, això sí alguns ho passen millor que d'altres, i penso en el "pobret" Rei de Tailàndia, per posar un exemple.

2020-03.24

Un altre dia de feina telemàtica, els caps van establir mitja hora al dia per a que parléssim, no de feina sinó de fer-la petar. el cert és que ajuda veure els companys, bé en el meu cas les companyes.

Fora dels caps sóc l'únic home de l'empresa, si més no de l'empresa petita, a la gran ja hi ha més i a la més gran més encara. Però en aquesta sóc l'únic, abans hi havia un altre, un advocat, però el lloc d'advocat, a l'empresa no acaba de quallar i pràcticament al mateix tems que la fusió se'n va  anar.

Dissabte vaig  haver de fer una intervenció d'urgència, el recàlcul de comandes del 21 va petar com una escopeta de fira, les factures van sortir sense les correccions i a més els nous clients incorporats per la fusió se li van marcar els dies d'avís d'impagament malament i com uns vint van rebre un missatge de suspensió de serveis.

Tot i que el mateix dissabte es a enviar un correu informant-los de l'error la major part de clients van trucar ahir, alguns amb calma sols van preguntar quina factura era la bona, d'altres com sempre van muntar en còlera dient que era imperdonable. La majoria ni van veure el missatge explicatiu.

Bé, una altra crisi salvada. No passen més coses perquè ... Des de la fusió la meva safata d'entrada no baixa de la cinquantena de missatges, responc, soluciono, arxivo i ja tinc tres més.

Tinc una llista de temes pendents d'altres cinquanta punts, dos d'ells urgents i importants i que no puc atendre perquè per una banda tinc un punt a mitges que no aconsegueixo acabar i per l'altre el nou proveïdor implicat ens baneja els correus, segons ens ha dit un problema amb la intel·ligència artificial que s'encarrega de l'spam.

En aquest mon he après algunes coses: la bona fama no sempre és merescuda, tenim un proveïdor nòrdic que no hi ha manera que ens doni un bon servei. Aquest nou proveïdor, que l'hem d'agafar perquè el registre del seu país ha decidit que sols poden treballar amb ells registradors acreditats del mateix país i era el que més confiança donava ...

M'ha "agradat" veure l'exèrcit espanyol prendre posicions, ara ja sabem qui gestionarà el mercat negre del material sanitari. M'han arribat missatges que asseguren que la UME no ha fet més que posar per la foto dels hospitals de campanya, no he pogut corroborar la informació, però coneixent com conec el militars espanyols, li dono com a mínim un 80% de confiança.

Això va per llarg, no em preocupa la meva feina, podem treballar des de casa sense massa problemes, em preocupa el meu fill, aquest mes havia d'entrar a l'aeroport, ja no entrarà, em preocupa la meva filla, la segona avaluació s'ha tancat pràcticament en fals i no sabem si els hi allargaran el curs una vegada acabi això o s'haurà de fer de nou, o el donaran per acabat. La darrera opció és la que menys m'agrada i és la que més em temo.

Em preocupa la meva companya, no els hi han fet cap ERTO, ella és auxiliar a un centre de recuperació, privat però vinculat a l'Institut Català de la Salut, pel moment no treballa però ja han demanat fisioterapeutes voluntaris, en teoria per fer massatges al personal sanitari, però tal com està tot serà per ajudar al que sigui, no crec que metges i infermeres estiguin fent cua per a que els hi descontracturin res, pel moment són voluntaris, però em temo que els cridin a tots en no gaire temps.

2020-03-19

Ahir vaig sortir a les 21:00 a donar la meva opinió sobre El Campechano i El Preparao. La meva filla m'ha prohibit tornar a cantar, diu que ja posa ella la cançó que vulgui, que canto molt malament.

No li falta raó, però tenia ganes de cantar Il Partigliano, i n'estic orgullós d'haver-ho fet sobretot sabent que El Preparao estava llegint un discurs, còpia calcada del que va fer després del referèndum de l'1 d'octubre.

Al davant de casa, en un edifici ple de gent fen sonar les cassoles, un únic españolazo movia una llanterna darrera d'una bandera monàrquica, intentant reafirmar la seva espanyolitat.

Ahir a la feina corregint un petit error vaig crear un de més greu, d'aquells errors que no donen senyals de vida fins que el mal és molt gran. Afortunadament ha estat avui que ens hem adonat, una companya m'ha avisat que havia esborrat una línia d'un document i quan l'imprimia no sortia res. Gran cagada, s'esborraven totes les línies del document, sempre, fins i tot quan era nou.

Aquesta companya no va ser la més damnificada, dos documents que havia modificat, vaig poder recuperar les línies de les meves taules d'històric. La major damnificada va ser una comercial que s'havia treballat un document complicat i llarg, nou. Ni una línia li vaig poder recuperar.

Potser va ajudar que estava escoltant música dels 60 i 70 o que ja porto set dies tancat a casa que, després d'arreglar l'error, em vaig ensorrar. 

M'agrada la meva feina perquè faig eines per als altres i m'agrada que semblin senzilles i siguin segures, molt segures. Puc acceptar no saber fer alguna cosa però no puc permetre'm errors com aquest. Prefereixo que les aplicacions no funcionin, no es posin en marxa, a que malmetin la feina dels altres.

Aquesta situació ens ha agafat en plena fusió, amb un grup Italià, vam anar a una reunió on havíem d'explicar que fèiem i com. ells van ensenyar uns grafics mastodòntics, d'empreses a tota Europa, connectades per APIs, per als que no sou informàtics us diré que API són les inicials Application Program Interface, dit en català un programari per a que es connecti un altre programari.

En una enorme taula de mitja lluna, nosaltres estàvem al centre, els italians a dreta els tècnics, a esquerra els usuaris. Vam explicar el que fèiem, parlàvem de que tot era el més automàtic que podíem que controlàvem les renovacions dels noms de domini (és el nostre negoci) de manera automàtica el 98% d'ells i que sempre cercàvem reduïr aquest 2%.

La cara dels usuaris era de màxim interès, la cara dels tècnics mostrava un cert neguit. El meu nou cap, un estratega implacable, em va demanar que simulés un registre massiu, em va donar una llista d'uns 200 noms de domini, no vam poder fer-al sencera perquè alguns TLDs no el teníem (exemples de TLD .com, .net .cat)

Vam reduir la llista als vint primers, en un arxiu fet amb un full de càlcul, l'aplicació el va llegir i van aparèixer les vint peticions de registre a la pantalla. A la meva esquerra vaig sentir un oh contingut d'admiració a la meva dreta una munió de caps van abaixar la vista.

En el curs d'aquest temps he pogut constatar el perquè els tècnics estaven tan preocupats, una empresa amb un únic informàtic i una plantilla d'onze persones, caps inclosos, els hi passava la mà per la cara a un grup enorme amb ramificacions a tota Europa.

I el cert és que tinc por, por de que em considerin un enemic a abatre, afortunadament l'empresa gran a Espanya desitja el nostre sistema, si més no per el que són grans comptes, de fet érem fins no fa gaire la seva competència.

Però  els que treballeu en grans empreses ja sabeu que sols cal que canvií un cap per a que tot canvií.

2020-03-17

Tercer dia de feina, alguns problemes es solucionen sols, d'altres es solucionen fent servir el coixí, li he demanat la companya que no podia accedir als documents que parli amb el seu proveïdor d'Internet, problema de ports tancats.

Els caps de l'empresa han establert una reunió diària de mitja hora, telemàtica, per fer-la petar, jo ja havia començat a fer la salutació de bon dia al grup de Whatsapp dels empleats, crec que fa que la gent es senti menys sola en aqueta situació.

Avui han publicat l'horòscop a elmundotoday.com, em quedo amb la previsió per Àries: "Sabemos que se te está haciendo duro eso de llevar cuatro días encerrada en casa, pero no olvides que hace dos semanas estuviste ocho días sin salir porque no te apetecía."

He parlat amb la companya més especial de la feina, no malpenseu, portem junts nou anys a l'empresa i en aquest moment som els més antics, a més podem dir que tenim una bona amistat.

Ella ara està prenyada del seu segon fill, amb el primer ja va tenir problemes i amb el segon ha hagut de fer repòs absolut per no perdre'l, ja porta uns mesos de baixa però malgrat tot sembla que se'n sortiran.

Jo mai rem vaig plantejar la paternitat com un objectiu, i de fet puc dir que si tinc dos fills és perquè no ens vam plantejar no tenir-los ni no tenir-los. De fet la diferència d'edat entre tots dos és important, hores d'ara un farà trenta-un i l'altra quinze.

Avui la gent ha tornat a aplaudir a l'entorn de les vuit del vespre, crec que ha tingut alguna cosa a veure el fet que la meva filla, secretament desesperada d'avorriment, es va conxorxar amb la veïna per posar música al pati de veïns. Sospito que a partir d'això, arribada l'hora algú va començar a aplaudir i crec que s'ha estès si més no pel barri. Però potser m'equivoco.

Recordo una vegada que estava en algun punt de Barcelona ciutat, al cotxe, en un embús, per alguna raó havia de passar per a metròpoli, en cas contrari l'hauria evitat fins i tot passant per l'altra banda de Collserola. Jo estava cansat i vaig pensar que en venia de gust fer sonar el clàxon, va ser un so curt, fins i tot podria dir que avergonyit però en qüestió de segons van començar a sonar tots els clàxons del carrer.

He de reconèixer que en un primer moment no em creia gaire l'abast d'aquesta epidèmia, encara tenia al cap les anteriors, la grip aviar i el SARS que van ser controlades molt aviat. No sóc epidemiòleg però esperava que tingués un recorregut similar.

El punt d'inflexió va ser quan vaig veure la cara de la Presidenta de la comunitat de Madrid, aquella no era la seva cara de política, era una cara de por continguda. Va ser quan em vaig adonar que el covid-19 no era una grip més.

He fet algunes correccions a l'entrada anterior, entre elles el títol, m'havia equivocat en la data i en que el meu primer dia de teletreball va ser divendres.

2020-03-16

Avui he fet la segona, la primera operativa, jornada laboral des de casa, una companya no pot accedir a la documentació de l'empresa per alguna limitació del seu ISP, m'he sentit impotent en  no poder solucionar-ho, espero que demà trobi la solució.

La resta de companys sembla que estem si més no al 90%, de totes maneres no és el mateix treballar a casa que al despatx, trobo a faltar les meves rutines ... les meves rutines, allò que mai no penses que sigui tan important, el cafè de primera hora al despatx, saludar els companys mentre arrenca l'ordinador i s'obren les meves aplicacions, client de correu, navegador, terminal de sistema ...

La meva companya no hi treballa, la seva feina és de tracte directe amb el públic i la seva empresa ha hagut de tancar, tot i que és un servei sanitari, afortunadament per ella no és un servei prioritari. De totes maneres encara no ha trobat una rutina per ocupar el dia.

La meva filla es queixa que els hi estan encomanant molts deures, sé positivament que són més per a que tinguin alguna cosa a fer que no pas per cobrir el currículum.

Em preocupa els dies que ens esperen, de fet ja hem vist un primer canvi, aquests dos dies enrere la gent ha sortit a aplaudir el personal sanitari que està al peu del canó aquests dies, avui ja no ha sortit ningú. Estic convençut de la sinceritat de la gent al fer-ho, però era d'esperar que no es repetís cada dia. Potser quan s'aixequi aquest mig confinament.

Tard o d'hora el confinament serà més estricte, no te gaire sentit que no podem anara a fer una volta però que la gent s'hagi d'anxovar al transport públic per anar a la feina.

Avui he rebut l'avís de suspensió del servei del Bicing, No sé si és molt encertat, potser hauria estat millor limitar-ho, jo el feia servir per anar a la feina i molt poques vegades l'he fet servir en altres situacions, de fet crec quue sols una quan havia quedat per anar amb els meus nebots i la meva filla al zoo ara farà uns quatre estius i ells venien des de casa els pares. La resta sempre de Plaça Espanya a Plaça Tetuan i viceversa.

És hora d'anar a dormir, demà tinc feina a fer.

2020-03-13

Primer dia de confinament.

A casa vam valorar el fet d'anar a comprar al supermercat o no, al final vam anar a comprar el que ens mancava, l'ambient d'histerisme contingut era brutal, mai no havia vist tanta gent junta, les cues de les caixes s'estenien pels passadissos fent impossible mantenir la més mínima distància de seguretat. 

Vam decidir girar cua, el que ens mancava no era tan important i tota la informació de la que disposava ens deia que el subministrament estava garantit.

Vam enfilar cap a la farmàcia, ens mancava un medicament per a la meva filla i estava encarregat. A la farmàcia havien establert un sistema per intentar que la gent estigués separada un metre, els que hi eren ho respectaven i la cua s'estenia fora de la farmàcia on, ja sense marques la gent procurava mantenir la norma.

Va passar una parella d'avis, ella va fer la pregunta del milió. - ¿pero que no os pueden atender dentro? - una noia li va explicar que estàvem mantenint la distància de seguretat. La rialla burleta de la dona em va fer venir ganes de donar-li el condòl per la seva propera mort, vaig callar però.

Vam tornar a casa i ja no vam sortir. He de dir que malgrat dedicar molt temps a fer feina vaig tenir una constant sensació d'angoixa. He passat caps de setmanes sencers sense trepitjar el carrer sense tenir-ne aquesta sensació però ara era allà.

El dia va acabar amb la constatació que els polítics espanyols són genials, el decret d'emergència actuava sobre tot el que estava funcionant centralitzant sanitat i seguretat, en comptes refermar la coordinació, i mantenia totes les mancances, fins al punt de mantenir obertes les perruqueries. Tothom sap que fer-se la permanent, les ungles o depilar-se els baixos és primera necessitat.

27S Eleccions a Catalunya

D'aquí a uns dies, el 27/09/2015 haurem de decidir si volem o no començar el camí cap a la independència. És per això i no pas per un altra cosa que un director general d'una gran empresa ha fet un discurs en la línia dels cacics andalusos: «Si votais al Frente Popular las conscuencias seran desastrosas». No calen més comentaris.

També per això la Federació Espanyola d'Entitats Financeres, els grans bancs, aquells que no van tenir problema en vendre preferents a gent no preparada i a gent confiada, aquells als que hem hagut de rescatar amb els nostres diners, també ens auguren un futur desastrós.

El cert és que a alguns bancs internacionals se'ls fa la boca aigua si algun d'aquest bancs decideix anar-se'n de Catalunya, podrien oferir una recuperació d'hipoteques i fons d'estalvi segurament amb molt millors condicions que les que tenim ara, això acabaria provocant una crisi en aquestes entitats i ho saben. No s'aniran, no poden.

Tanmateix això ho dic jo i em podeu creure o no però si voleu por us puc donar un altre: Si no avancem cap a la independència Espanya aplicarà les normes de la victòria, suspendran sí o sí el Parlament català i la Generalitat, es frenaran totes les inversions, les poques que hi ha en marxa, i per suposat no s'iniciaran d'altres, com el famós corredor del Mediterrani.

Doncs com ara ja en tenim por a tot, ens hi podem oblidar i veure quines opcions tenim:

PP i Cs: Si voleu una «España unida» i que els catalans paguem la factura aquestes són les vostres opcions. No us enganyeu, no hi ha diferència, bé crec que una però això per a les generals, si no vaig errat en Rivera sap anglès, en Rajoy ... no, definitivament no.

Catalunya sí que és pot: El què? anar a Madrid a que ens espeterneguin el cul com sempre? És l'opció federalista d'esquerres, diuen que si guanyen ells, a Espanya, canviaran la constitució i Catalunya serà un estat federal dins Espanya ... Sí ets d'esquerres i tens prou paciència aquesta és la teva opció. Quan se t'acabi la paciència avisa que parlem.

UDC: Sols se m'acudeix una frase: Descansi en pau. En una altra situació diria que és el vot ideal per a aquell que sentint-se de centre-dreta o dreta vol que Catalunya sigui un estat federal dins Espanya. Però tal com estan les coses no us recomanaria votar-los, no pel que defensen sinó perquè com a partit parlamentari no tenen cap futur. Ho sento.

Junts pel sí: D'acord a mi no m'acaba d'agradar en Mas però avui per avui és el líder indiscutible del centre-dreta català i si tinc clara una cosa és que per a cap projecte d'estat, fins i tot per un estat federal, cal que hi siguem tots, (en genèric) dreta i esquerra. I com que tenim a Romeva, Forcadell, Casals i Junqueras tinc la sensació que l'amic Mas no farà, no podrà fer, un pas enrere; a més ara ja no té al Duran dient-li «això no va bé»

CUP: De debò, són el futur de l'esquerra catalana, comparteixo amb ells moltes idees però d'altres importants no. Si et sents d'esquerres, anticapitalista i vols la independència de Catalunya, si el cos o l'ànim no et permet votar en Mas, vota'ls, trobarem punts d'acord per arribar a la independència, han demostrat per activa i per passiva que són uns grans negociadors.

No cal que us digui a qui votaré, crec que l'he dit altres vegades i es dedueix clarament del que escric, el que sí us demano als que dubteu, als que teniu por és que penseu que tots els canvis tenen riscos però no moure's és abocar-se al fracàs. Si us il·lusiona sols que sigui una mica el tirar endavant aquest país, voteu o Junt pel sí o la CUP, voteu independència.

Una de fills de puta

No volia posar-me, públicament, en el tema dels exiliats sirians però veure segons quins comentaris i la resposta d'Europa m'ha empès a fer-ho.

Quan la gent surt del seu país empesa per una situació precària, per una guerra o per un desastre natural pensar que posant una tanca els mantindrem a ratlla és afirmar categòricament que un és un babau, curt de gambals i idiota, a més d'un fill de puta. Aquesta gent passarà, trigarà més però passarà, l'hem vist a Ceuta i Melilla, a les «pateres» o «cayucos» i el veurem a Hongria no ho dubteu. Les tanques no serveixen, punt.

Llavors, seré clar i dur, sols queden dues opcions, una és obrir les portes i deixar-los passar, encarar la situació i trobar solucions, però d'aquest parlaré més endavant. L'altra ser tan fills de puta com ho hem estat per posar tanques però més intel·ligents i matar-los, sí, matar-los disparar sobre qualsevol pobre desgraciat que salti les tanques, enfonsar els vaixells plens d'exiliats sense pensar-hi. Serem uns fills de puta, sí, però el problema estarà solucionat.

Molts us vau impressionar amb al foto del nen mort a la platja, he de reconèixer que jo no, o no tant que d'agradar no em va agradar, acostumo a ser molt fred mirant imatges i sovint em pregunto moltes coses sobre la imatge.

Els pensaments però sí m'impressionen i el que em va impressionar van ser les declaracions del pare del nen, no va perdre un fill, va perdre tota la família i va rebutjar l'asil que el van oferir, volia repatriar els cadàvers de la seva família i tornar a casa. Per a quina merda volia ser asilat si allò que volia salvar, la seva família, l'havia perdut. Felicitats, ja en tenim uns quants papers per ficar-nos-els pel cul.

Vaig llegir un rètol que deia aproximadament «mentre que hi hagi gent aquí en atur cap emigrant». Bé, comencem qui ho penjava te família d'origen emigrant, de sudamèrica per ser més exactes, a més sé positivament que és fill d'emigrants, com ho sóc jo. Ho sento però que un fill d'emigrants amb família emigrant hauria de ser prou intel·ligent per saber que la frase dels collons inclou la seva família al complert. Dit d'una altra manera, cap emigrant és cap emigrant, sense excepcions i si estàs d'acord amb la puta frase fes la maleta i ves-te'n.

Deia que parlaria de la primera opció, deixar que entrin. Sí, ho sé, un munt de gent de cop, no sabem on posar-los no sabem com els hi donarem de menjar, no sabem ... no sabem res. Però hi ha una cosa clara quan «els de fora» venen armats a continuació la misèria l'envaeix tot. Però quan venen famílies, gent que fuig d'una guerra, com ara, després del xoc inicial sempre es troben solucions, sempre.

Aquesta gent, la majoria, tornaran al seu país tan bon punt puguin, els que es quedin, menys dels que ens pensem, començaran el llarg procés d'integració, un procés que, no ens enganyem encara estem fent els fills d'emigrants.

I per acabar, la història, tota Europa ha patit l'exili, gent desplaçada per les guerres mundials i la guerra civil espanyola i no hi ha cap seguretat que no l'haurem de tornar a patir. Si ara obrim les portes, si arriba el moment, desitgem que no, sempre hi haurà una part dels hereus del refugiats d'avui que recordaran que un dia els vam acollir. Però si avui decidim ser un fills de puta i tanquem les portes aviseu els vostres fills i que ells avisin els seus fills, arribada l'hora no esperem cap ajut. No ens el mereixerem.

Sr. Pablo Iglesias

Disculpeu que l'escrigui en la llengua de l'imperi, vull que no els hi calgui traductor)


Al Sr. Pablo Iglesias:

Pablo, Pablito, Pablote, a ver como te lo explico. Yo soy hijo y nieto de emigrantes, gallegos para más señas, y sí estoy orgulloso de mis orígenes, orgulloso de mis padres y orgulloso de mis abuelos.

A ver si lo entiendes, soy, me siento y estoy orgulloso de ser catalán, de vivir en Catalunya la tierra que permitió o mis padres y abuelos vivir cuando la suya no les dió más.

Que te quede claro Pablito, el 27S votaré, y votaré Junts Pel Sí, y mi hijo, biznieto y nieto de emigrantes y orgulloso de ello votará seguramente (el lo decidirá) a la CUP.

Para que lo entiendas Pablote, no vamos a votar aquello que ya votamos antes y que no sirvió de nada, no es que no seamos federalistas, que lo somos, es que no nos creemos que España lo sea y cómo a España le molesta que seamos lo que somos les vamos a hacer un favor, votaremos independencia, Catalunya dejará de ser un problema para España y España para Catalunya y todos, absolutamente todos podremos ser tan felices como nos deje la vida.

Así que ya sabes Pablote, centrate en las elecciones de diciembre, las generales, que tenéis mucho trabajo por delante, y clava ya el puñetero clavo que necesita España.

 

27S15

    En els dies següents a la victòria aclaparadora de la llista independentista encapçalada pel Sr. Romeva el govern espanyol procedí a invalidar les eleccions del 27/9/2015 i anomenar presidenta de la Generalitat a la senyora Alícia Sanchez-Camacho, ordenà als Mossos d'Esquadra la detenció de Romeva, Forcadell, Muriel, Mas i Junqueras aixó com la il·legalització de CDC, ERC, ANC, Omnium, Sumate i qualsevol associació que promogués la independència de Catalunya.

    La Unió Europea, en una situació que els hi feia impossible mirar a una altra banda va exigir al govern espanyol acceptar el resultat de les urnes. La Resposta de Rajoy va ser amenaçar amb la sortida d'Espanya de la UE, la contra-resposta el parlament europeu va ser taxativa, Espanya quedava suspesa com a membre de la Unió fins tenir un govern plenament democràtic.

    En un primer moment semblà que els Mossos, integrats per decret llei en l'exèrcit espanyol, obeïen les ordres dictades des de Madrid, fins que en la matinada de l'1 d'octubre preneren el control de les unitats de l'exèrcit a Catalunya i procediren a la detenció en ple del govern colpista de Sanchez-Camacho i els parlamentaris del PP i Ciutadans que hi donaren suport.

    A despit del que s'havia acordat abans de les eleccions va ser Raül Romeva qui va ser anomenat president en el que es va anomenar el pacte de les cel·les, Mas va ocupar la cartera d'exteriors i Junqueras va assolir la vie-presidència.

    El dia vint de novembre Mariano Rajoy suspengué la Constitució i  decretà l'estat d'excepció per a tota Espanya il·legalitzant tots els partits des del PSOE fins a Podemos. Malgrat esperava el suport dels EUA, el president Obama va ser el primer en desautoritzar-ho i ordenà les forces americanes no donar cap suport al govern, ja colpista, espanyol.

    Els disturbis es van apoderar del país amb l'aparició dels esquadrons de la mort i la insubmissió de part de les forces armades. Això va suposar un punt de no retorn, Europa va començar a parlar i donar suport als nous interlocutors: Catalunya i Euskadi en un primer moment, Galícia, Balears i Andalusia a mitjans de desembre, València i les Canàries al febrer de 2016.

    El Juny de 2016 el govern Rajoy era derrocat, i executat, i s'establia un govern provisional que ordenà la captura de tots els membres del Partit Popular i dels esquadrons de la mort, suspengué les accions militars contra els territoris escindits i començà un procés constituent al que aquests darrers van ser convidats.

    Catalunya no es va incorporar al procés espanyol, bona part dels membres de la UE ja l'havien reconegut, els EUA li havien atorgat un estatus especial en espera de la resolució del conflicte i fins i tot Rússia, que en un primer moment havia donat suport a Rajoy, havia començat les negociacions per al reconeixement del nou estat. Balears i Euskadi van seguir un procés semblant al de Catalunya, mentre que València i Canàries es van incorporar al procés espanyol.

    Sanchez-Camacho i el seu govern van ser jutjats i condemnats per sublevació a vint anys de presó, van complir cinc anys de la condemna i se'ls va aixecar amb el compromís d'abandonar el país i no tornar mai més, no van anar a Espanya on els esperaria un judici al haver estat membres de l'organització terrorista Partido Popular.

    Pel que fa al convidat de pedra i la seva família, Felip VI, havia fugit del país el vint de novembre del 2015, en cotxe fins a Reus, on agafà un avió a Nova York d'on no va tornar mai més.

    El sis de juliol del 2018 la República d'Espanya establia relacions amb les repúbliques de Catalunya i Balears, aquestes dues havien arribat a acords de col·laboració en qüestions comercials i de representació internacional.

El Judici de Paris

L'Aina i l'Anna em demanen que escrigui alguna cosa sobre el quadre «El judici de Pàris» de Rubens. El cert és que tot i ser una gran obra per mirar de fer-ho bé hauré de situar-me en l'època del pintor i això implica que algunes coses no podran ser «políticament correctes». Així doncs que ningú no se m'ofengui.

El Judici de Pàris,  Peter Paul Rubens, 1639

Hermes caminava ombrívol amb la punyetera poma a la mà mentre darrera les tres deesses el seguien mentre es deien el nom del porc – Acabaràs fent-te mal als pits amb aquests cops de genolls que els hi dones al caminar. - Vigila tu, maca que en una d'aquestes te'ls trepitges i t'entrebanques. - Veus jo no en tinc aquest problemes com vosaltres. - No clar tu no en tens de pits, ara de cul vas ben servida. - No és cert, tinc un cul ben bufó! - Serà de tan bufar que és bufó - Senyores! Si seguiu així l'eternitat s'haurà acabat abans no haguem arribat! Ja podia viure més a prop en Pàris!

Així entre pulla i pulla arribaren on Pàris feia una llarga becaina. - Pàris! - cridà Hermes – Pàris! Desperta! - Què collons! - Remugava Pàris mentre s'aixecava mandrós. - Què voleu vosaltres ara? - No és pas el que vull jo, és Zeus qui t'encomana que decideixis tu, dins la teva gran saviesa quina és la deessa més bella entre les tres Atenea, Hera i Afrodita.

Pàris encara badallant respongué – I no ho podia decidir Zeus? Per què no ho decideixes tu? Collons que son deesses, si ja m'acollonaria haver de decidir entre dones, que no tenen poders divins, imagina't entre deesses. Us els trepitgeu els Deus, us els trepitgeu. - El que vulguis – digué Hermes – però l'embolat és teu. - i li posà la poma a la mà. - Gràcies, te bona pinta, però ara no tinc gana. – Ni se t'acudeixi menjar-te-la, la hi has de donar a aquella que consideris més bella. Vinga que ja trigues.

Pàris s'assegué i mirà les tres deesses. - Tenen bons cossos, plens de corbes, uns pits voluptuosos i unes natges exquisides, i quins malucs, quines cames carnoses ... Para! Recorda que son deesses, si se t'acudeix de tocar-les tindràs problemes. No son seus els deus! Traginar-se les nostres dones? Cap problema, però toca tu una d'aquestes, i això que si fos per elles ... Anem per feina.

Mirà Hera i li preguntà – Per què creus que t'hauria d'elegir a tu? - Que no soc del teu grat, humà? - Tu i elles també. - No sé perquè Zeus ha deixat en mans d'un humà tan inepte. - el que vulguis però t'ho hauràs de treballar una mica més. - replicà Pàris – De sexe res, els humans em feu fàstic. - Llavors? - Que tal un imperi? Et puc donar poder sobre tot el mon oriental fins arribar a l'altre extrem de mon. - Bé, m'ho pensaré.

Llavors es dirigí a Atenea – Diga'm què tens tu que no tinguin les altres? - Tinc la capacitat de donar-te saviesa, de fer-te un estratega invencible, un líder per als teus exèrcits, imagina-t'ho tenir el poder de guanyar totes les batalles. - Ja, bé, escoltaré Afrodita abans de decidir-me.

Així Afrodita tingué l'oportunitat de subornar Pàris. - Saps Pàris, podríem quedar-nos sols i passar una bona estona. Segur que mai no t'ho has fet amb una deessa i menys tan voluptuosa i sensual com jo. - I després haver de tenir-me-les amb Hefest i Zeus, i amb aquest d'aquí – digué assenyalant Hermes – que sé que te l'has traginat. - Afrodita es tirà enrere amb cara de pocs amics. - Tu t'ho perds humà. - O m'ho guanyo, ves a saber.

Afrodita quedà rumiant. - I què és el que t'agradaria a tu? Ja sé, una dona humana, la més bella de les humanes, sí, segur que t'agradaria posseir l'Helena de Troia. - Es casada i no vull haver de veure-me-les amb el seu marit. - No intentis enganyar-me, sé que voldries fer-la teva, se't veu als ulls .. i a l'ànima. - Ja, però les conseqüències podrien ser nefastes i no sé ... - Helena, Helena Helena! - Deixa'm-ho rumiar.

Pàris es retirà per pensar mentre les deesses tornaven a «lloar-se» entre elles – Què, no ha volgut cardar amb tu, Afrodita? Es que no ets prou maca, reconeix-lo. - Res d'això Hera, és un humà poruc i te por de Zeus. - Por de Zeus! De qui ha de tenir por és de mi - digué Atenea – Li faré patir tots els mals si no m'elegeix. - Per això no ha de patir dues perdedores li voldreu fer la vida impossible – Intervingué Hermes – Zeus li hauria fet un favor millor matant-lo directament.

I que coi faig – Pensà Pàris – La veritat és que si fos pels regals les enviaria a totes tres a pastar. Dominar el món! Guanyar guerres! Posseir la dona d'un altre ... Bé, si més no aquesta opció te el seu morbo. M'imagino la cara de Melenau al veure's banyut. Sí però tal com és la cosa acabaria en ball de bastons. D'altra banda elegeixi la que elegeixi les altres dues me les faran passar magres... Se m'acudeix una idea!

Pàris tornà amb les deesses i Hermes. - Ja ho tinc – digué – com que no m'hi veig amb cor d'elegir entre tanta bellesa – A Hermes se li dibuixà un somriure sarcàstic. - ho fareu vosaltres. - Què dius? S'elegiran a elles mateixes – replicà Hermes – No ho crec, de fet el que faran és elegir la menys agraciada i així la menys votada serà la guanyadora, això sí, heu de fer promesa d'acceptar el resultat – i pensà – i deixar-me en pau – i seguí – jo per la meva part renuncio a tots els regals que m'heu promès.

Hermes se'l mirà, rumià i respongué – I si hi ha un empat? - Llavors el farem a sort, amb els daus que portes sempre a sobre. - Hermes mirà les deesses, una per una respongueren afirmativament. Pàris cercà quelcom per escriure i el repartí a les deesses, aquestes escrigueren el nom d'una altra i li ho lliuraren a Pàris. - Bé, senyores el resultat es clar Atenea, dos vots, Hera un vot, la guanyadora és Afrodita. - Agafà la poma i la hi lliurà.

Afrodita se'l mirà – Així no vols l'Helena? – No necessito l'Helena. Ni tampoc el tron de Troia, sóc feliç aquí, de fet era feliç fins que vau aparèixer i ara que ja he acabat, si us plau, deixeu-me acabar la meva becaina. - Dit això es tornà a estirar sota l'arbre i s'adormí.

Hera i Atenea treien foc pels queixals. - No és just! - Quina barra! - Ha acabat guanyant la més meuca de totes dues. - Tres, de totes tres – digué Afrodita. - I com sé que no acomplireu la vostra paraula d'acceptar el resultat a partir d'ara aquest humà està sota la meva protecció. Ni se us acudeixi tocar-ho ... i ja m'ho faré venir bé per a que es trobi amb l'Helena. Els meus regals no es rebutgen.

A l'atenció del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya

Molt Honorable President Artur Mas i Gavarró:

Fa uns dies hauria muntat en còlera i li hauria dit el nom del porc sense cap problema, el que va fer, molt honorable president, el vaig sentir com una traïció, em va inundar la ràbia i el desànim, ens havia deixat a les portes del castell dient-nos que no podíem fer-ho.

Sóc molt primari en el moment però una vegada la sang se'm refreda sóc capaç de fer una anàlisi asèptica, asserenada i, si més no així ho provo, justa. I la meva conclusió és que no li ho puc retreure, tots sabem com és i tots ens esperàvem quelcom semblant.

I és que vostè no és més que un oportunista incapaç de fer res que li pugui suposar un risc personal, ja ens ho va mostrar amb l'estatut del 2006 i tot i així, amb lo car que li va costar, esperava tornar com heroi i li vam girar la cara, no va aprendre la lliçó. No podem esperar d'algú com vostè que encapçali el moviment independentista, no perquè no hi cregui, hi creurà o no segons bufi el vent, sinó perquè no te allò que s'ha de tenir per fer-ho.

El gran triomf de Ghandi no va ser que el seu moviment no fos armat, va ser que el govern de la Gran Bretanya va haver d'explicar com era que algú que es deixava apallissar, detenir i jutjar era un element perillós, va haver de jutjar un militar eixelebrat per disparar sobre una manifestació pacífica, va haver de rendir-se davant un poble disposat a tot el que el seu lider es deixés fer per aconseguir la llibertat.

Sé que si hagués seguit endavant el govern de Madrid hauria pres mides policials, que molt possiblement el nou de novembre hauria hagut no una consulta sinó una gran manifestació exigint el seu alliberament, també sé que això seria el final del govern Rajoy perquè Europa no pot tenir al seu sí un país amb presoners polítics, i vostè ho seria. Però no li ho podem demanar, no li podem demanar a ningú qui ho faci haurà de fer-ho assumint les conseqüències, i és molt dur i no sé si jo tindria prou valor per fer-ho.

Però estem en un moment en que Catalunya necessita algú disposat a fer aquest pas, sigui amb una consulta, sigui amb una declaració d'independència i vostè sr. Mas, ho sento, no acompleix els requisits, faci'ns un favor, el dia 9, sense esperar a saber els resultats, doni per liquidada aquesta legislatura i marqui la data per a les properes eleccions i deixi que algú altre agafi la bandera a despit de sortir emmanillat a Plaça Sant Jaume.

Atentament, Josep Benet Borrajo i Fernàndez

Jo no sóc nacionalista

Jo no sóc nacionalista.

Un nacionalista és aquell que surt en defensa de qualsevol cosa que porti com a etiqueta el nom del seu país.

Un nacionalista és aquell que es considera en el dret de ser tractat de manera diferent pel simple fet d'haver nascut en un lloc, independentment del que ell hagi aportat,

Un nacionalista és aquell que defensa els “seus” malgrat siguin culpables i condemna els “altres” malgrat siguin innocents.

Si jo fos nacionalista català defensaria Abertis i La Caixa perquè són catalanes, defensaria Millet i Montull perquè també ho són i sortiria en defensa de qualsevol esportista acusat de dopping català malgrat s'estigui posant cec d'esteroides al meu davant.

Però Abertis és una empresa orientada a esquilmar-nos, La Caixa és un banc que et cobra per dir-te l'hora, Millet i Montull són uns lladres i em repateja l'estomac que no siguin a la garjola i tot i que ara no em ve al cap cap esportista català dopat, segur que hi ha algun, quan l'enxampin que es foti, i que sigui aviat.

Per això jo no sóc nacionalista, i sí ho són els “patriotes” espanyols que han sortit en defensa de Repsol, Contador i Juan Carlos I “el campechano”.

I potser el govern argentí no ho ha fet be, però no és un problema d'Espanya sinó de la multinacional Repsol que ens apuja el preu del combustible cada dia.

I potser Contador es va atipar de filets de vedella, però sabent el que hi ha ben be podria haver menjat verdura i ara no estaria com està.

I potser al rei li van pagar el viatge, però com a representant de l'estat i després de demanar a tothom que s'estrenyés el cinturó i comptant amb el núvols legals que cobreixen la seva família, ben bé podria haver pensat que era millor declinar la invitació.

També van nacionalitzar un tal Johann Muehlegg, de malnom Juanito Muelec, esquiador murcià (!?), que va anar a unes olimpíades i en comptes de medalla li va tornar amb un positiu.

També es van omplir d'orgull patri al guanyar la selecció de futbol de Malta per un munt de gols (Bàsicament la selecció espanyola substituïa a l'equip dels fadrins).

També odien de tot cor la nostra llengua perquè no és espanyola i no es queixen quan els envasos venen en portuguès.

Segurament podria argumentar més punts però amb això hi ha prou per poder dir que no sóc nacionalista, que jo sols vull que se'm respecti la meva identitat i la meva llengua i que això ni de lluny és excloent.

Eternitat, tercera part i final

No! No podia, no havia de fer-ho! Malgrat la ràbia s'apoderés de tots els meus sentits, malgrat sentir el meu cor bategar com mai no l'havia fet, malgrat els meus punys s'hagessin tancat fins clavar-se les ungles a la carn.

A més, jo no odiava aquell home, no havia assassinat ningú que conegués personalment, no hi havia res personal. Simplement era un delinqüent, un traficant que s'escudava en un passaport diplomàtic per no ser detingut.

No recordo en quin moment em vaig adormir però el soroll de l'escala on els fills dels veïns baixaven cridant i corrents com si d'una estampida a la sabana es tractés em va despertar. Vaig fer una ullada la rellotge, ja arribava tard. Una trucada a comissaria per avisar que trigaria una mica i encetà la feina matinera, treure'm la roba, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, dutxar-me, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, vestir-me, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, esmorzar, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit.

L'adreça continuava a la taula del menjador, vaig fer pensament de no agafar-la, la vaig agafar, vaig pensar que l'havia de llençar a les escombraries, la vaig desar a la butxaca, millor llençar-la a qualsevol paperera del carrer, vaig arribar a comissaria i l'adreça seguia a la meva butxaca.

Vaig seure i encendre el meu ordinador, el programa de correu s'obrí com cada dia sense necessitat de demanar-ho, un missatge amb l'explicació del meu informador, un altre d'una dona russa que s'havia enamorat bojament de mi, i algú que m'oferia un producte revolucionari anomenat Power-Balance ... el cabronàs del Pintures havia muntat el seu negoci a la xarxa.

No tenia ganes de més. M'aixecà decidit a fer-li una visita al Pintures per recordar-li que si volia vendre trossos de plàstic havia de dir que ho eren. Vaig passar per davant del cap, el saludà. - Passi Mestres, passi, tanqui la porta i segui. - Vaig fer el que em deia. - Vostè dirà cap. Sols volia dir-li que ho sento. - Jo també. - Ahir vaig rebre una trucada ... de molt amunt ... - No podien permetre's un conflicte diplomàtic, és això? - En altres paraules, però sí, ho és. - Què passaria si aquest passerell desaparegués? - Ja ha desaparegut. - I ara! demà hi serà en una altra ambaixada, d'agregat del que li surti dels collons. Vull dir si desaparegués del tot, si de sobte ningú no sabés on és.

El meu cap em mirà fixament, era clar que allò no li havia agradat. - Vol segrestar-ho? - Vaig reaccionar. - No! no pas, però com que estan passant coses tan estranyes darrerament ... - Si, la veritat és que comença a ser preocupant. - Bé, cap, si em perdona .. vaig a solucionar un problema de polseres miraculoses. - El Pintures? - El mateix. - No li ho han dit? - El què? - Ahir nit el van ingressar a l'hospital, l'havien esbatussat de valent. - Merda!

Vaig sortir de comissaria, agafà l'autobús, no tenia ganes de conduir i l'hospital era a cinc parades. L'autobús era pràcticament buit, vaig seure prop de la sortida del mig. Tan bon punt l'autobús arrencà algú, des de darrera digué: - Sols cal un missatge i la mà agafarà l'ocell per no deixar-lo escapar mai. - Em girà, darrera meu una dona llegia un llibre. - Perdoni què ha dit? - Ella aixecà el cap. - Jo? Res, sols llegia un poema. - Em va respondre amb un somriure a l'hora que tancava el llibre i s'aixecava. - La meva parada. - Digué al prémer el botó i es girà cap a la porta. La dona baixà però encara li vaig sentir dir – Un sol missatge. - Vaig arribar a la meva parada.

El malnom de Pintures li ho havien posat quan el van enxampar venent quadres falsos. uns quadres fets a partir de litografies que empastifava amb una barreja de productes que donaven un tacte rugós al paper. No va vendre ni un, el primer comprador potencial el va denunciar. A partir d'aquell moment la seva carrera havia estat una estafa fallida darrera una altra, l'únic que el salvava era la seva capacitat per assabentar-se de tot el que passava, tot excepte quan la seva dona l'atonyinaria de nou. L'únic cas de violència domèstica que he conegut on la víctima era l'home.

Vaig preguntar a recepció on hi era la seva habitació, em va costar recordar el nom real, massa temps anomenant-lo Pintures. En arribar a l'habitació em va sorprendre la presència d'una dona, no era la seva. - Bon dia. - Bon dia. - va respondre mentre s'aixecava. - Vostè deu ser l'inspector Mestres. - Sí, perdoni, ens coneixem? - El Ramon en parlava molt de vostè, deia que si tenia problemes sabia que podia acudir a vostè, tot i que el collava en els seus negocis. - Això darrer ho va dir amb un mig somriure còmplice.

La dona va seure. - L'apreciava, sap? El meu germà era un pobre desgraciat, però no es mereixia això. - Però ... és ...? - Mort? Quasi. I aquella puta ja ha escampat la boira. - No haurà fugit gaire lluny. - I tant, s'ha fugat amb un diplomàtic txetxè. - Una esgarrifança corregué per la meva esquena. - Però què tenien a veure? - Cardaven. - Per això la informació que em donava el Pintures era sempre de primera mà. Però com ho permetia? - Ell era així, la estimava a ulls clucs, li ho perdonava tot, fins i tot això.

Vaig posar la mà a la butxaca i trobà la targeta. Per un moment vaig pensar de fer-la servir, després em vaig penedir. Jo no podia fer-ho, tot i que em dolia el que li havia passat al Pintures no era jo qui havia de prendre venjança. - Sap, ahir vaig visitar un conegut, va muntar una empresa ... o negoci ... no sé com dir-li. - I? - Crec que la podrien ajudar, a vostè. - Com? - Veurà, jo no puc explicar-li, de fet crec que estic passant el llindar hores d'ara.

Vaig treure la targeta. - Ells em van donar aquesta targeta amb un compte de correu, sols cal posar “feina pendent” a l'assumpte i ells s'encarreguen de tot. - Perdoni però de què s'encarreguen? - Vaig seguir sense fer cas de la pregunta. - Jo no li puc donar aquesta targeta, però la volia llençar, així que la deixaré aquí. Crec que no caldrà que els hi digui res de mi, ja ho sabran.

La dona agafà la targeta i la llegí. - Ja n'havia vistes d'aquestes. Vol dir que enxamparan la meuca de la meva cunyada? - No sé de que em parla. - En aquell moment la màquina que controlava les constants del Pintures va xiular. El Pintures, el Ramon havia mort. La dona se li apropà i li feu un petó a la galta. - Adéu germanet. - Va dir amb els ulls amarats, em va mirar un moment i mostrant la targeta digué – Gràcies.

Vaig sortir de l'habitació després d'acomiadar-me de qui, sense saber-ho havia estat el meu amic. Vaig agafar l'autobús de tornada a comissaria, pel camí vaig recordar quan el vaig conèixer, va ser una de les primeres vegades que la dona l'apallissava, el vaig trobar pel carrer donant tombs, el vaig fer portar a l'hospital, ell no va voler fer la denúncia. - L'he feta enfadar, és culpa meva. - Va dir aquella vegada i totes les altres que li van seguir.

A partir d'aquell dia, però, el Pintures s'apropava a comissaria, quan no l'apropàvem per un dels seus “negocis”, i em donava informació sobre plans de robatoris, lliuraments de drogues i armes. Les drogues eren la seva fixació, el fet d'haver perdut el germà gran d'una sobredosi el va marcar per sempre. - Se'm va morir a les mans. - Em va explicar una vegada. I el cert és que mai no li vam trobar embolicat amb drogues, fins i tot fèiem broma sobre els negocis que muntava.

Les notícies volen, diuen, i quan vaig entrar a comissaria tothom estava ja assabentat de la mort del Pintures i tothom em donava el condol. Jo havia estat l'únic que no sabia que érem amics, em pregunto si a ell li passava el mateix.

Vaig encendre l'ordinador, de nou el correu amb l'spam de rigor i un missatge amb l'assumpte “Feina enllestida” vaig dubtar d'obrir-ho un moment, el cos del missatge era críptic:

Benvolgut senyor.

Li comuniquem que el nou soci que ens ha presentat ha estat satisfet en les seves aspiracions, aspiracions que pensem que també són seves donat que han estat dos els convidats. No dubti de presentar-nos més socis, i quan vulgui, sàpiga que serà acceptat com a soci.

Atentament.

Unes hores després arribava la notícia, el cotxe del txetxè havia estat trobat buit en un semàfor del centre de Londres, al cotxe havia quedat la seva documentació i la d'una dona que suposadament l'acompanyava, la dona del Pintures. Gràcies a la documentació del txetxè es van poder detenir un centenar de persones a tota Europa, el més curiós és que en la majoria d'ells se sentia l'alleujament d'estar sota la protecció de la justícia. - No vull desaparèixer. - Va dir un.

Eternitat, segona part

Mirà l'home esverat. - Com ha entrat a casa meva? - li pregunta mentre buscava la meva arma. - De la mateixa manera que sortirem. Està preparat? - No. - Qui és vostè? - Com ja li he dit, m'envia els senyor Sabater, acceptarà la seva invitació? - I i no ho faig? - M'aniré sense vostè. - En Sabater ha dit? - Sí. - On és? - Ja em perdonarà però no tenim tot el temps, hi treballem, però encara no, hauríem d'anar-nos si ol venir és clar. - Hem delia per anar-hi però a l'hora m'espantava la idea del que podria trobar. Els humans som així d'especials si hi ha un forta amenaçador ens hi acabem fincant. - Anem. - Vaig respondre.

No sé exactament que va passar, vaig perdre tot de vista, tot excepte l'home, semblava que fóssim en una mena de tub, per dir-ho d'alguna manera, poc després al nostre entorn es dibuixà una sala i vaig sentir una fort mareig. L'home m'agafà. - Les primeres vegades passa això no pateixi, se li passarà de seguida. - Em va ajudar a seure en un sofà i s'acomiadà. - Ara vindrà el senyor Sabater.

No havien passat ni cinc minuts i la porta s'obrí de nou. - Benvingut inspector. - Era en Sabater, tenia un posat diferent, un somriure que em neguitejava. - Se li ha passat el mareig? - Hola, sí, què ha passat? - Doncs francament no sé explicar-li, alguna cosa de doblament de l'espai-temps em van dir, però la veritat és que són conceptes que van més enllà dels meus coneixements, això sí, ens permet desplaçar-nos quasi a l'instant a qualsevol lloc del planeta. - El somriure d'en Sabater s'esborrà momentàniament. - Desgraciadament sembla que sols podem viatjar en un sentit, molt ràpid, però en un sentit. ... Bé deixem-ho, si vol podem fer la visita.

En Sabater em portà per un llarg passadís sense cap altra porta que la sala on era jo. - On ens hem trobat és la porta de les instal·lacions, s'entra i s'en surt allà, això ens permet evitar visites descontrolades. - Però allò era una habitació. - Efectivament, una petita habitació on es gestiona la connexió física amb l'exterior. - I aquest passadís? - Per que es faci una idea és com un “finger” d'aeroport, més llarg però.

Vam tombar a dreta i obrí una porta que donava a una sala plena de monitors. - La sala de control? - Vaig preguntar. - No exactament, com pot veure tots els monitors estan apagats, de fet des d'aquí es fan els experiment que poden ser un perill per als investigadors ... després l'invitaré a veure'n un, però abans vull presentar-li a uns convidats molt especials. - Vam creuar la sala parant davant d'un ascensor, la porta s'obrí sens prémer res. - RFID. - Va dir sense afegir res més, per sort jo en tenia les mínimes nocions de que era allò, la maleïda etiqueta dels texans que et sona a l'arc del supermercat.

L'ascensor ens portà a la planta superior, tot i que aquesta em semblà ser bastant més amunt que l'alçada d'un pis. - Li vull avançar que al final de la visita tenim una proposta per fer-li. - No sé si en voldré col·laborar. - Digui'm quantes vegades ha sabut que un culpable s'ha lliurat del càstig i no ha pogut evitar-ho? Víctimes que no parlen per por, escoltes telefòniques que són desestimades perquè algú no va demanar l'autorització judicial, jutges i policies corruptes que destrueixen proves o que en creen de falses, testimonis que menteixen, culpables que són a països que els donen empar ...

En sortir de l'ascensor vam entrar en un altre passadís, aquest sí que en tenia portes a ambdós costats, totes amb una petita finestra i una xifra. - Aquí tenim els nostres convidats, jo sols en tinc dos que ara els hi presentaré. - Vam arribar a la porta 523, en Sabater la obrí empenyent-la, a dins en una mena de llit de quiròfan hi havia un home d'aspecte àrab que en veure'm va començar a cridar en espanyol – Amigo, mátame amigo por favor, mátame. - Aquest és Ayman Hazbun, aquell assassí maldestre que es va equivocar i que vostè no podia perseguir. - Va dir en Sabater sense fer cas de les paraules de l'home.

Vam sortir i va tancar la porta, obrí la següent i vaig veure, en condicions similars a un altre home, aquest no va parar boca. - I aquest és Ammin Abu ... no sé que més, la veritat és que no li ho vaig entendre mai, aquest era el cap de la màfia àrab, un altre intocable. - Vam deixar l'habitació. Ara anirem a la sala de reunions, en coneixerà part dels meus socis, després veurem un experiment, no el farem amb cap dels meus convidats perquè estan en recuperació. - No l'entenc. - Veurà aquí hi han convidats i socis, vostè és candidat a soci, no pateixi. Cada soci aporta un nombre indeterminat de convidats i els convidats ens ajuden a finançar les instal·lacions col·laborant en experiments que ens aporten capital.

Va obrir una altra porta on hi havia una sala de reunions i s'hi estaven quatre persones més. - Aquests són alguns dels meus socis. - Digué mentre m'assenyalava una cadira invitant-me a seure. - El senyor Wolfang Smitch, el senyor Ahmed Annan, el senyor Gichinga Owusu i El senyor John Steinmann. - Cadascun d'ells em saludà mentre en Sabater em presentà en anglès.

Una vegada assegut vaig preguntar a Sabater. - Perdoni, recordo que em va dir que li costaria no odiar la gent àrab ... - Sí, és cert, afortunadament el senyor Annan va ser el contrapés que m'ajudà a solucionar el problema, ara les meves fòbies tenen nom, cognom i cara. Però no parlem del passat, parlem del futur i el futur passa per que vostè se'ns uneixi. - Què vol dir? - Vull dir que te un arxiu de delinqüents que se li escapen de les mans, que no pot enxampar perquè estan protegits per legislacions permissives o per càrrecs diplomàtics ... o no és veritat que el secretari de cultura de l'ambaixada txetxena és l'actual cap del tràfic d'estupefaents?

Em vaig quedar a quadres. - Com saben que l'estic investigant? És un tema que porto sol, no ho sap ningú. - Sabem molt més del que s'imagina, desgraciadament no som els únics, dins d'uns dies l'ocell aixecarà el vol i vostè no podrà evitar-ho ... es clar que també podria ser que el vol acabés aquí i vostè tingués un convidat.

Sabia que tenia raó, que a la mínima sospita el major traficant de droga del país desapareixeria i tota la meva investigació seria paper mullat. - Què li passaria aquí? - Un somriure general es dibuixà a totes les cares excepte la meva. - Ara li fem una mostra, digué en Sabater. - Premé un botó i al fons de a sala s'encengué un monitor, davant meu s'encengué un altre. - com pot veure en el seu monitor personal l'invitat 25-4 participarà en un experiment de control dels somnis, dit d'una altra manera ara està dormint plàcidament però dins d'un moment se li induirà un malson, el contingut del mateix el desconeixem, però com pot veure a partir de les reaccions de l'individu ha de ser esfereïdor.

L'home en el monitor principal saltava al llit tractant de despertar alhora que emetia esbufecs com si volgués cridar. - Però que guanyen amb això? - Venjança, venjança eterna, i els que han demanat l'experiment ... crec que volen esbrinar el comportament d'un tranquil·litzant que se li subministrarà més tard. - Respongué en Sabater. - Però aquesta gent hauria de ser jutjada, si és que han fet res de dolent. - El meu monitor canvià i aparegué la fitxa de l'home, una llista interminable de víctimes innocents amb l'excusa de protegir el seu país, va ser apartat d'escena per la seva organització fins ser “convidat” feia poc més d'un any.

En Sabater va prémer un botó i el monitor principal s'apagà. - Bé. - Va dir. - Ara li toca decidir-se, l'home que li va anar a buscar vindrà ara i l'acompanyarà de nou a la sala de transport, també li facilitarà una adreça de correu electrònic, sols cal que ens enviï un missatge amb l'assumpte: “Feina pendent” i passarem per casa seva a saber quin és l'objectiu, per cert les condicions: ha de ser un criminal, drogues, tràfec de persones, assassinat ... sempre i quan no hagi assassinat un candidat a convidat, i no se li pot jutjar i condemnar per les vies normals.

En Sabater i tots els seus companys s'acomiadaren de mi. Suposo que la meva cara era un poema, estava trasbalsat, desorientat, fins a cert punt acollonit. Dins el meu cap es barrejava el desig de respectar les normes amb el caramel de poder castigar culpables sense haver de respectar les normes.

L'home va arribar i em va invitar a seguir-ho, varem recórrer el camí a l'invers fins arribar a la sala de transport, em donà una targeta amb l'adreça de correu. - Vostè és soci d'això? - Sí. - I paga la pena? - Sí. - L'home s'acomiadà, vaig sentir-me de nou en una mena de tub sense parets fins que vaig aparèixer de nou a casa.

Vaig pensar en anar a dormir, però just en aquell moment sonà el telèfon. - Sí? - Mestres, sóc el Gómez, ens acaben d'informar que el txetxè acaba d'escampar la boira. - Ha desaparegut? - Què dius? Ha agafat un avió privat cap a l'Azerbaidjan. - No podia ser d'una altra manera. Vaig recordar l'adreça electrònica ... vaig pensar ... vaig...