divendres, 28 de novembre del 2008

Al principi (1/2)

Les onades xocaven contra els penya-segats fent una remor densa, la humitat amarava els vestits fent que el fred s’obrís pas en les nostres carns. En algun racó algú lluitava amb un aparell de ràdio atrotinat cercant alguna emissora que encara funcionés. Una dona plorava a prop meu amb el cos del seu nadó als braços.

Va ser allà quan la vaig veure per primera vegada, ella tenia, potser, vint anys, jo en tenia setze. Se’m va apropar amb un somriure a la cara. – Com esteu? – Com podem estar? Malament, i tu? – Els vaixells arribaran d’aquí a poc i ens anirem. – Amb aquesta mar? Seria un miracle, a més com baixarem a la platja?. – Malgrat tot vindran. – se’n va anar cap a un altre grup sense dir més.

En aquell moment vaig pensar que feia el cor fort amb esperances vanes, a la fi sempre cal alguna cosa que t’empenyi a viure. Entre la remor de les ones va sorgir un soroll, un soroll que ja havia escoltat altres vegades, un soroll que sempre havia significat mort i destrucció.

Vaig abraçar els meus germans i vaig tancar els ulls, aquesta vegada no sortiríem corrents, ja no ens quedaven forces, deixaríem que l’exercit vaticà acabés amb les nostres vides. Mentre el soroll dels helicòpters es feia més fort i els llums ens enfocaven vaig recordar el dia que vam perdre els pares.

Era un dia laborable qualsevol, com qualsevol dia havíem anat a escola i els pares a la feina, el dia anterior m’havia discutit amb el pare per una fotesa i no ens havíem demanat perdó. Recordo que quan vam sortir de casa els pares miraven les notícies, El Sant Pare havia declarat la Gihad contra els laics, representats per les Nacions Unides.

Per a mi, en aquell moment allò era una bajanada, poc sabia que unes hores després ens ficarien a tots en autocars i ens traurien a tota velocitat de la ciutat, poc sabia que pocs minuts després escoltaríem el soroll dels bombardeigs, poc sabia que els ulls enrogits del pare i els plors de la mare no eren per les meves entremaliadures, poc sabia que el missatge que havien rebut els pares mentre jo estava a la meva habitació, maleint la meva dissort com a bon adolescent, eren indicacions per a l’evacuació del matí.

El govern havia preparat una evacuació imminent dels menors des de les mateixes escoles, els adults sortirien ordenadament rera nosaltres en els vehicles propis, els que en tenien i amb passatgers d’entre els que no tenien. L’exèrcit vaticà va atacar molt abans de l’esperat, transgredint, violant els acords per protegir la població civil.

Més tard ens van reunir a tots en un camp de refugiats, alguns es van retrobar amb la seva família, nosaltres no. A mida que s’anaven els més afortunats els altres miràvem d’establir-nos per passar la nit. Els meus germans e preguntaven pels pares. Com se li diu a una criatura de cinc anys que els pares no tornaran?

Aquella nit va ser la primera que vaig sentir aquell soroll, un nombre indefinit d’helicòpters del Vaticà van metrallar sense compassió el camp de refugiats, vaig tenir la sort de poder amagar els meus germans fora de la zona d’atac. No vaig dormir, crec que des d’aquell dia no vaig tornar a dormir. Amb les llums de l’alba l’atac va acabar, la ràdio vaticana donava la noticia que les forces laiques havien atacat els camps de refugiats, però l’escut vaticà lluïa fluorescent en aquells helicòpters.

Vaig obrir de nou els ulls, el soroll seguia però no havien trets, vaig mirar un dels aparells, era nit fosca i no es distingia cap marca, em va semblar que alguns aparells aterraven a prop nostre, no entenia res. Per què no disparaven?

Un soroll diferent es va sentir provenint d’on havien aterrat. Vaig pensar que aquesta vegada ens atacarien des de terra. Vaig veure les ombres apropar-se, traient les forces d’on no les tenia em vaig aixecar i vaig començar a cridar. – Estem aquí! Dispareu d’una puta vegada! No ens feu patir més! Cabrons!

Una figura es va plantar davant meu a contrallum. – Pots caminar? – Sí. – La veu era de dona, va agafar el meu germà en braços. – Agafa la nena i agafat a mi. – Sense saber com ni perquè vaig obeir. Vam arribar a un dels helicòpters, portava l’anagrama de les Nacions Unides i el de la Creu Roja.

Encara no havíem pujat a l’aparell vam sentir més motors. – Merda! Ja arriben. Pugeu, ràpid! – Mentre acabàvem de pujar un caça va passar per sobre els nostres caps. – Per fi! – Va dir la dona mentre feia pujar més gent. Vaig veure la dona amb el nen mort. En veu baixa li vaig dir a la dona que ens havia portat. – Ja ho sabem.

L’helicòpter va aixecar-se, des de l’alçada la vaig poder veure de nou, enmig del camp, sola, em va semblar que saludava amb la mà. Més lluny vaig veure com els caces feien passades sobre un punt on deixaven anar ràfegues que sovint acabaven en una explosió. Més tard sabria que aquell punt era una divisió de l’exèrcit vaticà que avançava per evitar l’operació de rescat.

Després d’una llarga estona volant vam poder aterrar en un vaixell on, com van poder, ens van acomodar, ens van donar de menjar i beure i, per torns ens van fer una revisió mèdica d’urgència. El cadàver del nen el van posar en un taüt i d’acord amb la mare, el van incinerar. La veiés on la veiés sempre portava el gerro amb ella.

Vaig aprofitar durant tot el trajecte per cercar aquella nena, potser no vam coincidir, potser anava en un altre vaixell, el cas és que no la vaig trobar i, tot i que tothom sabia de qui parlava, ningú no sabia res d’ella.

Després de l’arribada al port ens van portar a una escola amb dormitoris a tots els que no hi teníem els pares. Les famílies que hi eren juntes els hi van buscar pisos, sovint molt petits, però on podien, si més no, ser a resguard del mal temps.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Oblit i perdó

Senyor Rouco. Vostè ens crida a que oblidem i perdonem el que va passar, no tan sols durant la guerra sinó també després. Curiós, curiosa posició d’un ens, el que vostè representa, que no va perdonar ni una acabada la guerra. Tanmateix podria estar d’acord, a la fi, quan dos es barallen la solució està en el pacte i en oblidar la rancúnia. Però hi ha un parell de coses que ballen, un parell en genèric, no anem a numerar ara.

Una d’elles és que normalment un conflicte acaba quan tots dos bàndols perden, es a dir quan s’ha de pactar el final del conflicte en el convenciment que no hi ha altra sortida. Altre punt important, senyor Rouco, és el fet que, quan s’oblida s’ha d’oblidar tot, i aquí tenim un problema.

Com podem oblidar quan cada vint de novembre hi ha gent que recorda a un criminal anomenat Francisco Franco Bahamonde? Com hem d’oblidar quan a les afores de Madrid n’hi ha un monument a la barbàrie anomenat El Valle de los caidos?

Hem d’oblidar els escamots venjadors que, acabada la guerra, es passejaven en la nit per eliminar aquells que algú havia denunciat, sense proves, sense ni tan sols un judici, sols un tret al cap com a justícia divina?

Aquells quins familiars van ser “executats”, han d’oblidar-los? Oblidaria vostè al seu pare a la seva mare, al seus avis? O mouria cel i terra per saber on són enterrats?

Hem d’oblidar que vostès, a dia d’avui, ens neguen el dret a desfer allò que era obligat durant la dictadura? Perquè, senyor Rouco, jo no vull ser declarat apòstata, que vol dir que renego del que creia, sinó que vull ser esborrat del llibre dels cristians, doncs no vaig ser batejat en llibertat sinó obligat pel sistema polític.

Així doncs, senyor Rouco, si vol oblidar alguna cosa, oblidi’s de nosaltres, calli senyor Rouco, calli per sempre. Oblit mai, mai oblidarem totes les bestialitats dels vencedors i perdó, mentre quedin deutes pendents, tampoc. Ni oblit ni perdó.

divendres, 21 de novembre del 2008

Mutacions

Ella era una noia moderna, amb treball, volia viure fora casa els pares i no volia ni parlar de tenir fills, ell era un xic més pragmàtic, si se’n pot dir així, estava disposat a passar pel jutjat si això feia que les famílies no s’esvalotessin i dels fills ja n’hi hauria temps de parlar.

Van trobar un pis i el banc els hi va donar la benedicció per comprar-ho, això sí, després d’haver revisat fins i tot les calces i calçotets que portaven. Van entrar al seu niu, assumint que els canvis de la casa els farien a poc a poc, a mida que poguessin.

Al principi feien junts les tasques de casa, planxar, fregar, els plats, la rentadora i el que calgués. No en tenien cotxe, i quan el sogre els hi deixava el portaven per torns, malgrat el sogre sempre li donava les claus en ell.

Al llarg del temps ella comença a no voler agafar el cotxe. – Tu l’entens millor. És massa gran. Estic cansada, porta’l tu... – Fa feines de casa abans ell s’hi pugui posar. – Jo vaig més ràpida. – O s’aixeca a mig veure una pel·lícula i les fa malgrat ell es queixi de la seva actitud.

Un dia, sense solta ni volta s’entesta en explicar-li com s’ha de posar la rentadora, després d’un any sencer fent-lo i recriminant-li que no ho vol fer quan ell li exigeix que el deixi fer, que no l’hi ha d’ensenyar res, que sempre l’ha posada i no hi ha problema.

Comencen les discussions estúpides. – Què faig per sopar? – Qualsevol cosa. – Uns ous ferrats? – Sí, ja va bé. – Una truita de patates? – El que sigui menys feina. – Un bistec amb patates fregides? – No havies dit ous de primer? Doncs uns ous– És que és poc. – Jo en tinc prou. – No en tens prou. – Deixa-ho que ja em faig un entrepà. – No aprecies la meva feina! – No aprecio que et vulguis passar hores a la cuina en comptes d’estar amb mi.

Un dia arriba la frase fatídica. – Podríem tenir un nen. – Però si no en volies. – Però ara vull. – T’acabes de quedar sense feina, esperem una mica. – Tu no m’estimes. – Si t’estimo, però si el tens sense tenir feina desprès et costarà més de trobar-ne. – Així en podré tenir cura. – I jo?

La criatura arriba, ell intenta implicar-se al màxim, biberons, bolquers, el metge, però la casa depèn ara del seu sou, i ella es sempre a casa i quan ell arriba ja queden poques coses a fer, la majoria auxiliars i sempre les que mai li han agradat. – Que has planxat la roba i m’has deixat per netejar la pols? Saps que no tinc problema a planxar i em rebenta passar un drap on ja està net. – Però jo planxo més ràpid que tu. – No és veritat, però i què? A tu et rebenta planxar.

A poc a poc ell deixa de fer coses a casa, si arriba i estan fetes què pot fer? I discutir cada dia és un avorriment. Sense voler-ho està fent d’home de la casa, no planxa, no posa rentadores, neteja la pols i arregla endolls, penja quadres i canvia la bombona de Butano. És ell el que porta el cotxe sempre i el que te cura de l’economia familiar.

Quan ella li pregunta ell tracta d’explicar-li, però fora del – quin saldo hi ha? – Mai no pot anar més enllà. – Hauries de tenir un sou més alt, t’hauries de canviar de feina. – I per què no hi treballes tu? – I qui s’estarà pel nen? – Hi han escoles bressol, hi han cangurs. – Ni parlar-ne!

Un dia es desperta en nit fosca. Sap que no és feliç, sap que no era allò el que volia. En aixecar-se prepara el cafè, el posa pels dos, se’l pren, es dutxa i es planxa la camisa i el pantaló. –Què fas? Això l’he de fer jo. – Per què? – Per què ho faig millor. – I? – Com què i? – Què no necessito que em planxis res.

Ella no se sap avenir, encara es considera una dona moderna i això xoca de front amb el sentiment que el seu home li està fent la feina. Quan ell torna a la nit es troba tota la roba planxada fins i tot te preparat el que es posarà demà, jersei, pantaló, camisa, mitjons, calçotet.

En aixecar-se fa el cafè pels dos, se’l pren, es dutxa, agafa un calçotet i mitjons del calaix, planxa el pantaló del dia anterior que és net, sols l’ha portat un dia. En aixecar-se ella s’enfada. – Per què no has agafat la roba que t’he deixat preparada? – Perquè jo ja sé fer-ho. – No em respectes gens! – Sí et respecto, però no sóc un incompetent a qui se li hagi de donar tot fet. – Ets un desagraït. – Potser.

Ella sembla feliç si més no fins on arriba l’economia, si el seu home li fes cas i es busqués una altra feina la cosa canviaria, te la casa lluent, el sopar és a punt quan ell arriba, la roba neta i planxada. Ell cada dia triga més en arribar, fa temps abans de sortir de la feina, a la fi és més feliç allà que a casa.

Un pesat sentit de la responsabilitat l’allunya d’un cop de porta, com s’ho faria ella sense el seu sou? Ha passat tant de temps des de l’última feina d’ella! Però cada vegada se sent més sol, més deslligat de la casa on viu, més arraconat per la seva realitat, uns dies s’aixeca volent canviar-ho tot, i d’altres llença la tovallola sense més, sense desig de lluitar.

Els dies passen sense aturador, i res fa presagiar cap canvi a millor, ja no pensa en ella amb desig, ja no espera sentir-la al seu costat. Al seu cap es dibuixa una fantasia, sap que mai no s’acomplirà però ell la viu en silenci mentre mira la televisió, quan s’allita, quan deixa refredar el cafè al bar de sota la feina.

dilluns, 17 de novembre del 2008

Sirenes

El cos surava a l'aigua, empés per les onades s'apropava cadenciosament a la platja fins que una darrera onada el va deixar a la sorra. Ens vam apropar encuriosits, tot i que en un principi hauria semblat un cos humà van haver-hi uns quants detalls que cridaven l'atenció.

La pell estava formada per una mena d'escates, disposava de dues protuberàncies, si fa no fa, on nosaltres tenim els braços, però vistes de prop semblaven unes aletes llargues que recordaven les de les balenes, si bé als extrems hi havia uns palmells que recordaven les nostres mans.

La diferència estava en la cua, indubtablement no eren cames, la similitud amb la cua d'un tauró era absoluta, fins i tot en la seva orientació vertical, no pas horitzontal com la dels mamífers aquàtics.

Respecte al cap, tot i tenir unes dimensions semblants a les nostres i un aspecte homínid no disposava d'un nas i d'orelles sinó d'agalles. Quedava clar que es tractava d'un peix, un peix que podria ser el responsable del mite de les sirenes.

Mentre arribava la gent de salvament d'animals marins, vaig explicar als presents el que em semblava, descartant en absolut que fos un “humà marí”. Quan van arribar es van fer càrrec de l'espècimen. - Tota una troballa. - Li vaig comentar al cap. - Sí, de tant en tant el mar ens sorprèn amb una nova espècie. - Vull ensenyar-li una cosa.

El cap em va mirar sorprès però en comptes de donar-li més explicacions m'hi vaig encaminar cap a unes roques de la platja, ja lluny de a gent li vaig explicar. - Hi ha un altre cos. - Què diu! - Una cria. - On? - Ara arribem, però això no és el més sorprenent.

Darrera les roques li vaig ensenyar el cos de la cria, ja sense vida. - Quan la vaig trobar encara bellugava, no va durar gaire però li puc assegurar que se'm va abraçar, com si fos un nen humà. - Què vol insinuar? - No res, sols tracto d'explicar el que va passar.

M'hi vaig apropar a un racó i vaig agafar un objecte. - Com diria d'això? - Vaig dir brandant l'objecte. - Sembla ... Per tot el que es belluga! Sembla una espasa! - Jo diria que ho és, però no és de metall, això sembla fet a partir d'una espina, de tonyina? Tauró? - Li vaig lliurar l'espasa. - Jo no hi entenc gaire d'animals, entenc que l'han d'estudiar però els hi demanaria que ho fessin amb molt respecte, potser no estem tan sols com pensàvem.

L'home em va agrair la col·laboració, va avisar alguns del seu equip i se'n van emportar el cos de la cria i l'espasa. Un temps després vaig rebre un correu, no havien pogut esbrinar de quin peix era l'espina de l'espasa i havien constatat que el cervell de l'ésser era prou desenvolupat com per correspondre a un animal social complexe, com els simis.

divendres, 14 de novembre del 2008

Àngels

Relats conjunts: Àngels


Els vaig conèixer ja fa molt de temps, quan encara era un nen, deien que pertanyien a una organització religiosa, però mai no els havia vist a les misses de mossèn Carles, el cura del barri. He d’aclarir que en aquell temps jo anava a missa, si fa no fa, cada diumenge.

Ahir, després de molts anys, Mossèn Carles em va trucar, ella, la Pepita, havia mort. En arribar al tanatori vaig trobar el Manel, abatut, amb els ulls envermellits, en veure’m es va aixecar i se’m va abraçar, no sé com però m’havia reconegut després de tant de temps.

En tota l’estona no va dir ni paraula el vaig ajudar a seure i em vaig retirar una mica. – Gràcies per venir. – Em va dir algú, em vaig girar, era Mossèn Carles. – No res. La Pepita i el Manel van ser sempre un exemple per a mi.

Vam parlar llargament sobre la història de la parella, de la seva dedicació als altres, dels problemes que van tenir amb el règim anterior, de la seva presència constant allà on hi havia problemes.

Llavors va ser quan se’m va acudir. – El que no he sabut mai és quina era la seva religió, catòlics no eren, oi, mossèn?. – Al mossèn se li va dibuixar un somriure. – Han estat sempre la meva prova de foc. Són absolutament ateus.

Tot i que jo en sóc em vaig quedar palplantat, mentalment vaig repassar els meus records de la parella, efectivament mai no els hi havia sentit parlar de possibles déus, ni fe, ni res semblant. – I com t’ho vas fer? Perquè recordo que eres molt taxatiu en aquestes coses. – Vaig aprendre la lliçó.

Mai no hauria pensat que mossèn Carles digués allò. – Què vols dir? – Vaig aprendre d’ells que no cal creure en cap Déu per ser una bona persona. També em va ajudar El Seguí. Te’n recordes d’ell? – No gaire, la veritat.

Mossèn Carles va començar una dolorosa explicació. - Era el més fervorós dels creients, les seves almoines eren fins i tot ostentoses, no va fallar a cap ofici de diumenge o festes assenyalades, semblava un cristià modèlic.

Mossèn Carles va callar, arrossegat per ves a saber quins pensaments. – I? – Li vaig preguntar traient-lo del seu silenci. – Tot es va trencar el dia que la policia el detenia per abusar dels seus fills. Quan vaig parlar amb ell i exclamava que ell estava en el seu dret, que ho deia la Bíblia.

Vaig fer un esforç per recordar quin passatge podia ser interpretat així. – Ja em perdonaràs però d’on va treure aquesta conclusió. – Hi ha uns quants passatges de l’antic testament que, convenientment barrejats, li donen la raó. Aquell dia em vaig plantejar de deixar els hàbits.

Aquella confessió em va esglaiar. – Això sí és una sorpresa. I per què no ho vas fer? – Aquell home. – Va dir assenyalant al Manel. – Em va venir a veure, li vaig explicar el que pensava fer i em va deixar anar: “I què farà la gent sense tu? Ja em perdonaràs, al teu Déu que li donin, però a tu la gent et necessita, no els pots fallar.”

El mossèn tornà a enfonsar-se durant una estona, desprès continuà. – Vaig escriure al bisbat explicant-los el que pensava, donant-los opció a canviar-me per un altre. Et juro que era un escrit que em podia portar de dret a l’excomunió. Mai no vaig rebre resposta.

Francament mai no m’hauria pensat que un sacerdot fos capaç de dir-me el que em deia el mossèn. – Llavors, per què segueixes? – Vaig entendre que la meva missió no era estendre la paraula d’un Déu.

- I doncs? – Crec en un ser anomenat Déu? No, ja no, però no importa, mai no ha importat, Déu no importa, importa la gent, la resta són bajanades. – Estàs segur que els hi va arribar la carta? Amb el que dius podrien fer-te fora d’una volada. – Va arribar, vaig preguntar al Bisbe, sols em va dir que l’havia llegit i que tenia fe en mi.

- No sé si dir que són uns poca-soltes o que t’estava donant la raó. – Importa? – No, de fet no. – Ara se’ns en va la Pepita, i això vol dir una sols cosa, arriba la nostra hora, la del Manel, la meva ... però és que queda tant per fer!

El que molts esperaven com un respons va ser el discurs d’un amic en el comiat. Algú, a la sortida em va preguntar. – Tu creus en els àngels? – Amb ales i espases flamejants? No.


dilluns, 10 de novembre del 2008

Els grups que odio.

La veritat és que sóc molt permissiu amb la música, dic amb la música, no pas amb el soroll, i em rebenten els babaus que van al cotxe amb allò que diuen música a tope i amb els vidres abaixats. Que tots ens quedem a gust quan ens tirem un pet, però això no vol dir que als altres es hi agradi ensumar-ho.

Però el meme va de grups i/o cantants que odio. Tot i que el meu criteri musical és prou ample com per que m'agradin el Beatles, el Rolling Stones i fins i tot Elvis, Algunes coses d'U2, Pink floid, Oldfield, Oasis, etc ... etc ... etc ... I he de reconèixer que n'estic enamorat d'Enya, sí tinc uns quants que no suporto:

Las Ketchup: I el seu aserejé dels collons, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar una altra cançó del disc, i com em sospitava dir que canten com el cul és un eufemisme, i no és que tinguin pronunciació accent andalusos, no. El problema és que desafinen cosa mala i les lletres semblen fetes per un nen (o una nena) de tercer de primària.

Hombres G: Aquests són més propers a la meva època, eren dolents llavors i ho són ara, i com descobreixi el capoll que els va contractar per que cantessin al Palau de la Música més val que comenci a còrrer perquè vull posar en pràctica la cançó dels pica-pica.

Los Pecos: Dir que cantaven malament és elogiar-los, he escoltat portes desengreixades sonar millor que ells. Vaig vomitar el dia que vaig sentir que executaven, sumarialment, Mediterraneo.

Enrique y Ana: Ves per on la nena la perdonaria, a la fi els executats haurien de ser els pares, però al Enrique del Pozo, donava ganes de llençar-lo al seu cognom. Afortunadament avui per avui, fa de crític de famosos de carrera, com ell (Sóc a la tele perquè sóc famós i sóc famós perquè surto a la tele).

I en l'últim lloc vull reunir els incomentables: El Koala, Georgy Dann, La piltrafa abans anomenada Àmbar, més abans anomenada Tamara, King Africa, Tata Golosa i segur que me n'oblido d'un munt que de bon segur estaran a la SGAE i els haurem de mantenir sols perquè han editat un disc.

Em perdonareu però en comptes de dir a qui li passo us proposo que el feu si us ve de gust.

divendres, 7 de novembre del 2008

Armagedon

Mare? Hola mare ... Em sembla que no hi podrem comptar, mare, ell no voldrà, està disposat a acabar amb tot abans d’escapar ... No mare, no puc deixar-ho anar, no puc impedir que faci mal però puc impedir que se’n vagi. Mare, sols volia acomiadar-me ... Mare, no ploris, tu saps millor que jo que l’he de fer. T’estimo mare, t’estimo.

L’home penja el telèfon, amb el dors de la mà s’eixuga una llàgrima furtiva. La televisió emet proclames incitant a l rebel·lió i informant de la caiguda progressiva del centres de repressió del règim.

L’home apaga la televisió i surt de la cambra fent una ullada general, una ullada de comiat, sap que no tornarà en aquesta cambra. Tanca la porta i camina pel passadís cap al despatx de sa Santedat.

Sa Santedat està remenant documents. – Benvolgut Salim! Sort que has arribat, en un moment estic, destruïm tot això i escampem la boira. Això és sols una batalla, ens refarem i acabarem guanyant la Jihad.

Salim tanca la porta i tecleja alguna cosa al forrellat electrònic. – No cal home! Ningú no entrarà ja aquí. – Tampoc no sortirà ningú. – Què dius? – Que no sortirem d’aquesta sala, si no és que desactives el sistema de destrucció de la ciutat. – Ni parlar-ne, les ciutats santes no cauran mai en mans dels ateus.

Salim s’asseu en una cadira davant la mirada inquisidora de sa Santedat. – No m’hauries de demanar permís per seure? Ja saps que te’l dono sempre. – No el necessito. Desconnecta la bomba. – Au va! Que no és hora de bromes. – No bromejo.

Salim clava la mirada en sa Santedat, una mirada profunda, angoixant. – Saps? Des del principi he volgut acabar amb tu. Tota la meva vida l’he dedicada a sabotejar-te. Sinó com penses que han pogut arribar fins a la base i llençar el coet sense cap resistència?

El màxim sacerdot, para i s’asseu davant de Salim. – Per què? – Vas matar els meus pares quan em vas allistar a la Madrassa principal, vas fer servir la meva germana per al teu plaer personal fins que et vas atipar i la vas matar. Clar, tu no en sabies que érem germans, els meus pares havien intentat salvar-la de les teves urpes allunyant-la de mi.

En Salim s’aixeca i se li encara. – Sols t’ha salvat de la mort la mare, ella no vol que moris, però si fos per mi fa anys que hauries mort. – Has parlat amb la puta vella bruixa? – Mare! És la mare! Fill de puta! I sí, he parlat amb ella, he plorat com un nen amb ella, com el nen que no em vas deixar ser.

Salim s’aparta del patriarca donant-li l’esquena. – No pots arribar a saber quants comdemnats he enviat a l’altra banda fent-vos creure que els havia ajusticiat. I encara així quants no he pogut salvar. – Heretge! – Heretge no, simplement enemic, el teu enemic. Desconnecta la bomba i sobreviurem.

El Sant Pare s’aixeca i agafa en Salim per la camisa sacsejant-lo. – Obre la puta porta, traïdor! – No Abderramà, no ho faré, o desactives la bomba, que sols tu pots fer-ho, o morirem tots dos aquí. – Què creus que les altres ciutats santes no seran destruïdes? He donat ordres d’activar les bombes, i tots els majors em són fidels.

Salim riu mentre es desempallega de sa Santedat. – El problema és que no han rebut les teves ordres. Jo controlo els canals de comunicació i han rebut l’ordre de rendir-se. I tens raó, t’eren fidels i no s’han cregut l’ordre, però no els hi ha arribat la contrasenya, i d’altres han obeït i hores d’ara lliuren les ciutats sense oposar resistència.

El Sant Pare torna a seure. – Què he de fer per què obris la porta? – Desconnecta la bomba. – No! Però que t’ha promès aquella vella? – Això és el més divertit, saps? No m’ha promès res, fins i tot m’ha demanat que m’oblidés de tu, que fugis, que em salvés de l’explosió.

Sa Santedat s’acomoda al sofà i amb prepotència es dirigeix a Salim. – Així que t’has cregut totes aquestes històries de la puta vella! Fill meu. No te n’adones què el meu poder la supera? Quan sortim d’aquí reuniré els meus fidels i marxarem sobre les ciutats, netejant-les d’ateus, bagasses i maricons.

Salim somriu. –Has perdut, s’ha acabat, sols tens dues opcions, morir o afrontar el judici que t’espera. I jo sé que tens por a morir. – Jo no tinc por a morir! Jo dono la vida i la trec! Sóc el teu salvador! Sóc el teu Déu!

Salim esclata a riure. – Al final l’has dit! No saps quant de temps esperava que ho diguessis. El meu Déu! – Era això volies que t’ho confirmés? Ja sabia jo que no em podies fallar. Au va! Anem. – T’equivoques. Sabia que la teva supèrbia t’ho faria dir, però no t’ho reconec. Tu no ets cap Déu, ets un homenet, curt de gambals, degenerat i barroer. Desconnecta la bomba! Ja!.

- Així que t’han alienat els Fills de la Terra, aquest servidors del diable. – Salim riu. – I ara! Jo sóc el Fill de la Terra, jo vaig crear l’organització. A més si tu ets el Déu d’aquesta tragèdia jo no en sóc el servidor del diable, sóc el diable, sóc el teu enemic, el que vol acabar amb tu i la teva obra.

Els ulls de sa Santedat es claven en Salim plens d’ira. – Ara l’entenc! Què cec he estat! Em recordo de Pere, em cridava des de la foguera, t’estan enganyant! T’estan enganyant! I jo pensava que realment era ell el traïdor.

La cara de Salim s’enfosqueix. – T’equivoques, a Pere no el vaig traïr jo, estava amb mi, no lluitava però em donava suport. A qui temia era d’Abraham, era ell qui et volia trair, volia anar més enllà d’on tu havies anat volia fer l’única religió i exterminar jueus, cristians i musulmans que s’hi neguessin.

– Perdona, però Abraham era cristià! – Era un fanàtic, educat com a cristià a la seva infància, convertit al judaisme de jove i acabant a l’Islam. Tenia el pitjor de totes tres religions. Es creia Déu, com tu.

Encuriosit el Papa li diu. – I com és que no el vas trair? O perquè no vas deixar que acabés amb mi? A la fi és el que vols. Ah, no, Abraham va morir al front, en una emboscada dels ateus. – Tornes a equivocar-te. Vaig ser jo, amb els meus homes, qui va acabar amb ell, jo vaig fer l’emboscada, vaig valorar que seria més perillós que tu, bàsicament perquè no es refiava de mi.

El Sant Pare, neguitós, s’apropa a l’ordinador, engega el monitor i activa el visor de temps. – Sols queda un minut. Va, obre la porta, si ho fas allargaré el termini i encara podrem fugir. – No l’has entès, no fugirem, no fugiràs.

Els dos homes queden en silenci, un enfront l’altre, el temporitzador va minvant inexorable. Cinc, quatre, tres, dos. –Què n’ets de cabró! – Diu el sant pare mentre s’aixecà en un intent desesperat de parar el compte enrere. Zero. El fong atòmic s’eleva sobre la Meca, l’ona expansiva destrueix tot al seu pas, els cossos cremats per la radiació es fonen amb la superfície. El palau Papal ja no és més que un munt de pols radioactiva.

dilluns, 3 de novembre del 2008

Punt i final (1.0)

El camí fins al poble va ser inusualment tranquil, ni tan sols els sorolls del bosc, que sols s’escoltaven en dies de poc tràfec, arribaven a les nostres orelles. Tanmateix ningú no va fer cap observació, no sé si ningú no es va adonar o si no gosaven dir-ho. Jo, personalment no m’atrevia a parlar.

Un tossal era el límit del bosc, i des d’allà es veia el poble sencer i més enllà les runes d’un castell. Res no semblava estrany fora de l’absència de moviment. Un poble com aquell, amb plaça gran i encreuament de camins acostumen a ser un batibull de gent.

Vam baixar el pendent fins l’entrada del poble, delimitada per un parell de cases petites, segurament de pastors donat que al darrera en tenien un tancat.

Res no indicava que hagués ningú al poble, el silenci sols es trencava pel soroll de les nostres botes trepitjant el terra. Les finestres i portes eren tancades i les xemeneies no treien fum.

Ens vam parar davant de la casa gran, em va tocar a mi picar a la porta. – Hi ha algú a la casa? – Vaig cridar mentre colpejava la fulla de la porta amb la culata del meu fusell. Ningú no va respondre.

Vaig mirar el caporal que em feu un gest amb el cap, vaig donar un cop al pany fent que la porta s’obrís. Atemorit vaig fer les primeres passes endins l’edifici, res no semblava estrany, fora d’algunes peces de roba tirades a terra.

Rera meu entraren tres soldats més, un parell van pujar les escales mentre un altre m’acompanyà per les diferents estances de la planta baixa. Res d’estrany, fora que no hi hagués ningú i aquelles peces de roba que semblaven estar per tot arreu.

Vam sortir de la casa quan els altres dos soldats baixaren. – Ni una ànima caporal, sols roba a terra. – Roba a terra? Això no és una vivenda, examini la roba, digui’m quin tipus de roba és.

Amb els tres soldats i un parell més tornarem a entrar per inspeccionar els diferents manyocs. – Aquí hi ha un pantaló i una camisa ... a dins la camisa hi ha una samarreta i a dins el pantaló hi ha la roba interior, sembla d’home. – Uns calçotets. Qui més?

- Aquest d’aquí sembla de dona, hi ha una faldilla i ... és un uniforme, com d’uixer. – Te roba interior a dins? – Sí. – Vull que mireu si hi ha restes de sang, o de cossos.

Els soldats varen remenar les piles de roba, sols roba, sense sang, sense cossos, sense cap pista del que hagués pogut passar. Vaig observar un dels pilons que no s’havien tocat, la roba semblava caiguda, però el fet que els peces estiguessin unes dins les altres...

Mentre els soldats seguien fent la cerca vaig sortir a parlar amb el caporal, li vaig explicar el que estàvem trobant. – I quina conclusió en treu? – Cap que no sigui absurda. – Provi. – Tal com estan les peces de roba, fora de l’absurd que sembla, jo diria que els cossos s’han evaporat.

Vaig esperar que el caporal m’escridassés per la bajanada que acabava de dir, però no ho va fer, sols va rumiar un llarga estona. – No s’han evaporat, han estat desmaterialitzats.

Vaig estar a punt de riure’m. Una bajanada com aquella, en boca d’un altre soldat hauria estat suficient perquè tothom rigués, però ho deia el caporal. – Perdoni’m senyor, però no l’entenc. – Ara us ho explicaré. Crida els que estan a l casa.

Ens va fer seure a terra, en cercle, allò no era usual, menys en aquell caporal, amant de les normes i de les formes militars. Es va posar de peu entre dos soldats i va començar un discurs totalment heterodox.

- Nois, noies, - Mai no havia començat així una arenga. – el que ha passat en aquest poble és la prova fefaent que la guerra ha canviat de nou. Per molt que busqueu al poble no hi trobareu cap ésser humà ni cap animal fora d’alguns insectes i les plantes.

- No us faré ara una explicació científica per a la que no tinc prou coneixements i la majoria de vosaltres no acabaria d’entendre. A partir d’ara hi ha una nova arma, que funciona amb no sé quins collons d’ones, que pot desmaterialitzar quasi tots els éssers vius dins la zona d’atac.

- A partir d’ara som un possible blanc per al enemic sense possibilitat de defensa, l’única manera de lliurar-nos, pel moment, de ser eliminats és disgregar-nos. Us hauria de dir que ens separéssim en grups de menys de quatre i que tornéssiu a la caserna.

El caporal va callar durant una estona abans de tornar a parlar. – Torneu a casa. – Una remor s’estengué entre la tropa. - No aneu més de tres junts, tampoc no tingueu gaires esperances de trobar ningú a casa vostra. Res més.

El caporal em cridà. – Que s’organitzin per destí, màxim tres junts, i que vagin sortint esglaonadament, deu minuts entre cada grup. – Les armes? – El caporal pensà un moment. – Tan és, d’aquí a poc no quedarà ningú.

Si el discurs del caporal m’havia trasbalsat aquelles paraules em van esglaiar directament. Vaig organitzar els soldats perquè anessin, si més no, de dos en dos i els vaig repartir encarats a les sortides del poble que més s’esqueien als seus destins.

El caporal enviava un missatge xifrat per la ràdio mentre feia sortir els grups, ja es ponia el Sol quan tan sols quedàvem el caporal i jo. – Senyor, crec que és el nostre torn. – Han sortit tots? – Sí. – Doncs anem.

Anava a agafar l’aparell de comunicacions per portar-lo quan em va parar. – Deixa-ho. Ja no cal. – I si ens donen alguna ordre? – Qui? – Vol dir ... – Vull dir. Anem.

Vam caminar una llarga estona esperant que la nit ens protegís, en silenci. Temia fer cap pregunta, encara així al cap d’unes hores em vaig atrevir a parlar. – Això vol dir que hem perdut la guerra? – Si fos això ... – Què vol dir?

El caporal deixà de caminar. – Potser podríem parar i dormir aquí. Et sembla noi? – Sí, senyor. – Vam treure els sacs de la bossa i unes llaunes. Vam seure a terra i vam menjar el contingut de les llaunes.

El caporal, amb la mirada perduda, començà a parlar. – Ja fa uns mesos va caure una nau extraterrestre. – No em digui que ens volen envair. – El caporal esbossà un somriure. – No ho crec. Va ser un accident, sols passaven.

- Llavors? – La nau portava un regal inesperat, un sistema de transport per no sé quins collons de infra espai o quelcom semblant. El cas és que, quan els científics el van saber fer funcionar van informar d’un lamentable accident.

- Què vol dir? – En una de les proves havien desmaterialitzat un voluntari i ja no el varen poder recuperar. Van informar de quin era l’error que havien comès sense adonar-se que estaven cometent un altre.

- Ja em perdonarà però quin error es pot cometre al informar d’un accident? – Ja has vist el poble. L’alt comandament va oblidar la idea de transportar tropes amb allò i va dedicar tots els recursos a convertir-ho en l’arma més letal.

Em vaig quedar rumiant. - Vol dir que el poble l’han atacat els nostres? – No pas. D’alguna manera l’enemic, que estava patint els nostres atacs, va aconseguir l’arma, l’únic problema és que ningú no ha pensat en les conseqüències.

– Llavors s’ha acabat tot? – Tot. Ves per on els extraterrestres podran colonitzar el planeta sense gaires problemes si els hi ve de gust. Si no t’importa vull dormir. Bona nit. – Bona nit caporal.