divendres, 13 de març del 2009

D'erugues i papallones

Això és la meva col·laboració al Concurs de relats breus de terror d'Hesperia.cat

El més difícil va ser evitar que la mort li sobrevingués en separar-li el cap del cos, a la fi era un humà i volíem veure la seva reacció.

Però com que sóc així el primer intent va ser aquest (total, ja veus, una petita confusió entre caràcters i paraules.):

El metge va entrar amb cara de circumstàncies, el pacient no li treia l'ull de sobre. - Si us plau, doctor. Què em passa? - El doctor respirà profundament abans de començar. - Vostè sap què és una eruga? - Sí. - I sap què és una papallona? - Es clar! A què ve això ara? - Miraré d'explicar-li. Aquesta mena de tel que li està cobrint el cós l'està generant vostè. Està fabricant un capoll, com les erugues. - Què diu? I què em passarà? - No ho sabem, sols sabem que vostè no és humà i que es convertirà en un altre ésser. No pateixi, el cuidarem bé, sigui el que sigui. - El doctor sortí de la cambra, el só de la porta de seguretat retronà en l'edifici. - Doctor si us plau! No em deixi aquí!

I ja posats, que us sembla si seguim?

El director va a l'encontre del doctor. - Què em diu? Tota una troballa, no? - Sí, però no acabo de tenir al consciencia tranquil·la, pobre hom... el que sigui. - Au, va! Pensi que si no ho fem nosaltres el faran uns altres i a la fi sols volem observar un procés que no hem induït. - Sí, ja, no, si l'entenc ... - Pensi quan publiquem la investigació, una papallona humana! - Encara no ho sabem. - Està fent un capoll! En que pot convertir-se sinó? - No ho sé.

Un auxiliar esverat corre cridant cap a ells. - S'ha accelerat! S'ha accelerat! - Què diu? Que ja és un capoll! Ha estat un tres i no res! - Tots van a la sala d'observació, a l'altra banda del fals mirall una immensa bola de fils grisos comença a bellugar-se. La massa de fils es trenca i comença a sortir una massa grisenca coronada amb dos punts negres i el que sembla un orifici bucal.

L'ésser es gira cap al mirall mentre acaba de sortir del capoll, es recolza en la fràgil peça i aquesta es tenca en mil bocins a l'hora que salta l'alarma. - Sortim d'aquí diu el director. - Massa tard, la porta està bloquejada! - crida l'auxiliar. - Doctor! No m'hauria d'haver deixat sol. - El doctor està paralitzat de por, l'auxiliar es llença desesperadament contra la porta i el director intenta amb un afany ridícul tancar-se dins la taquilla.

La bèstia obre la boca en la seva màxima extensió i engoleix el doctor, després s'apropa a l'auxiliar que està estès a terra i es tapa la cara amb el braç mentre s'ofega en el seu propi crit. - Gana! Tinc gana. - Diu l'ésser per xuclar dins seu l'aterrit auxiliar.

El director agafa amb la punta dels dits la porta de la taquilla, prement amb tanta força que ja li comencen a sagnar, no sap el que passa fora, tan sols una remor estranya i alguns cops, després d'una bona estona es fa el silenci, un silenci aterridor, Per fi el só de la porta de seguretat que cau i una veu. - Surti a poc a poc! No faci cap gest brusc, l'estem apuntant. - El director deixa anar la porta que s'obre. Davant d'ell un policia armat apuntant-lo i una muntanya de terra, pedres i trossos de rajoles.

L'ajuden a sortir. - On és? - Pregunta el director. - On és qui? - El monstre! La bèstia que s'ha empassat el doctor i l'auxiliar! - Parla d'ells? - Li pregunta el policia mentre assenyala un munt d'ossos on ressalten dues calaveres. - I aquest terra? - El director s'enfila fins al cim i mira dins el cràter, una mena de llengua el lliga i l'arrossega entre crits a l'interior. Els policies lluny de fer res per alliberar-ho buiden les seves armes dins el clot i escampen la boira.