Encara recordo l’any que Massiel va guanyar el concurs, jo tindria uns sis anyets i llavors no entenia res de dictadures i putrefacció, anava a una acadèmia davant de casa on ens feien cantar el “Cara al sol” cada dia al tronar del pati, i jo llavors el veia normal. Amb el criteri d’avui tindria un ranquing d’expulsions molt honorable.
Amb el pas del temps, a mida que els meus coneixements m’anaven indicant que allò feia pudor vaig aïllar-me del pútrid concurs. De fet, han passat anys sense saber quan el feien.
Aquest any hi ha hagut dues efemèrides que m’han porta a pensar en ell, i començo per la més petita. Un tal Cliff Richards (o alguna cosa així) està mirant que li treguin el premi a la Massiel perquè els vots havien estat comprats.
Sr. Richards: Els seus també estaven comprats, no s’engany.
Mr Richards: Your votes were buiyng also. Don’t believe yours are not guilty.
I ara passem a Chikiliquatre.
D’acord, la cançó és una merda, D’acord no és un cantant és un actor. D’acord l’hi ha tret el lloc a algú que es podria promocionar al món de la cançó.
Però d’altres vegades s’han enviat bodris (recordeu les Ketchup com cas més recent), a més aquesta promoció la paguem entre tots i no estem parlant d’un projecte cultural, ni d’una acció humanitària, ni d’una aposta que ens pugui generar un rendiment propi.
Així doncs, els que vulguin que els hi pagui la promoció que parlin amb mi directament.
No vull oblidar que, ja fa anys que no guanya cap país que no sigui de l’est, que Itàlia ja no es presenta per voluntat pròpia, i no em crec l’excusa que ja tenen Sant Remo.
També vull tenir un record pels organitzadors, per pensar que som eixerebrats, i perquè els hi ha sortit el tret per la culata. Hores d’ara algú deu estar escrivint amb sang “Amb Internet no s’hi juga.”
I com que sóc un acèrrim Eurovisió-excèptic, i malgrat tot el suc que li han volgut treure al fenomen, que ja era d’esperar, vull donar el meu recolzament a l’engendre.
Per què? Doncs, perquè així perdrem, quedarem fora i ens podrem plantejar no tornar-hi, perquè en cas de guanyar, que no crec, tota Europa s’haurà de plantejar que cony estem fent, tots.
I, sobretot, perquè riurem de mala manera, com vam riure, en família, amb el “Salvemos Eurovisión”. Apa macos, a veure com la salveu ara!
Amb el pas del temps, a mida que els meus coneixements m’anaven indicant que allò feia pudor vaig aïllar-me del pútrid concurs. De fet, han passat anys sense saber quan el feien.
Aquest any hi ha hagut dues efemèrides que m’han porta a pensar en ell, i començo per la més petita. Un tal Cliff Richards (o alguna cosa així) està mirant que li treguin el premi a la Massiel perquè els vots havien estat comprats.
Sr. Richards: Els seus també estaven comprats, no s’engany.
Mr Richards: Your votes were buiyng also. Don’t believe yours are not guilty.
I ara passem a Chikiliquatre.
D’acord, la cançó és una merda, D’acord no és un cantant és un actor. D’acord l’hi ha tret el lloc a algú que es podria promocionar al món de la cançó.
Però d’altres vegades s’han enviat bodris (recordeu les Ketchup com cas més recent), a més aquesta promoció la paguem entre tots i no estem parlant d’un projecte cultural, ni d’una acció humanitària, ni d’una aposta que ens pugui generar un rendiment propi.
Així doncs, els que vulguin que els hi pagui la promoció que parlin amb mi directament.
No vull oblidar que, ja fa anys que no guanya cap país que no sigui de l’est, que Itàlia ja no es presenta per voluntat pròpia, i no em crec l’excusa que ja tenen Sant Remo.
També vull tenir un record pels organitzadors, per pensar que som eixerebrats, i perquè els hi ha sortit el tret per la culata. Hores d’ara algú deu estar escrivint amb sang “Amb Internet no s’hi juga.”
I com que sóc un acèrrim Eurovisió-excèptic, i malgrat tot el suc que li han volgut treure al fenomen, que ja era d’esperar, vull donar el meu recolzament a l’engendre.
Per què? Doncs, perquè així perdrem, quedarem fora i ens podrem plantejar no tornar-hi, perquè en cas de guanyar, que no crec, tota Europa s’haurà de plantejar que cony estem fent, tots.
I, sobretot, perquè riurem de mala manera, com vam riure, en família, amb el “Salvemos Eurovisión”. Apa macos, a veure com la salveu ara!