divendres, 4 de juliol del 2008

Viatger

No acabo d’entendre que hi faig aquí, sols sé que han vingut a buscar-me a la feina en un cotxe sense cap identificació i m’han portat aquí. Tots em miren entusiasmats com si veiessin un famós, tots m’han saludat com es saluda als herois i jo els miro sense entendre un borrall.

Seiem tots a la taula, llavors un d’ells, un polític, el conec per la televisió, comença a parlar. – Suposo que es preguntarà perquè l’hem fet venir, bé m’han prohibit que faci un discurs, així que li explicaré que tenim un projecte entre mans on vostè és una peça clau. Ara el doctor li explicarà la part més tècnica.

El polític seu i un home, aquest no l’havia vist mai a la vida, comença una explicació . – Veurà, fa un parell d’anys hem aconseguit viatjar enrera en el temps, portem tot aquest temps fent proves amb objectes, recuperant-los al poc envellits tant com els de l’època on els vam enviar.

- Hem fet proves amb animals, marcats amb xips que hem recuperat amb edats de fins a dos milions d’anys, inoperatius ja però identificables. La setmana passada vam acordar que elegiríem una persona per enviar al passat amb una missió especial, la missió era evitar la segona guerra mundial.

En aquest punt calla i parla un historiador, ho sé perquè porten un distintiu diferent. – Tal com havíem acordat, l’enviat ens remetria un informe de l’operació amb indicacions de com havia afectat a la història. Ahir vam rebre cinc informes, tots seqüencials, vull dir que, ordenats tenen sentit.

Vaig intervenir una mica descol·locat. – Perdoni’m, però encara no veig que tinc a veure jo en tot això. – L’home es va somriure. – Vostè ha enviat els informes, vostè ha viatjat el passat cinc vegades.

Quan vaig obrir els ulls estava estirat a la taula, amb un tensiòmetre en un braç i un S.E.M. al costat. – Ja torna en si. La tensió és correcta. Com es troba? – No ho sé, que ha passat? – S’ha desmaiat. – Es veu amb forces per seguir? – Sí, crec que sí.

Em vaig aixecar, vaig seure a la cadira. – Cinc vegades? Perdoni’m però que vol dir, que he anat i tornat cinc vegades?. – Un científic em respon. – Com li hem dit abans no podem anar enrera en el temps però no podem fer tornar res del passat, entenem que d’una manera o altra l’hem enviat cinc vegades al passat, en cinc realitats diferents. – I que es suposa que he fet?

Llavors un dels militars explica. – Al primer viatge vostè va matar Hitler quan encara no era ningú. – I el resultat va ser catastròfic doncs l’Alemanya nazi, amb Himmler al capdavant, va conquerir tota Europa i la guerra es va allargar quinze anys més. – Explica un historiador. – No em sonen aquests noms – Vaig replicar.

– Perquè ja no formen part de la història, de fet a cada viatge matava els anterior i el nou lider nazi, Goebbels, Göring i Hess, amb resultats cada vegada pitjors. – Vol dir que soc responsable que París hagi desaparegut sota la una explosió atòmica? – Molt en temo que sí. – I què Dietrich no seria el dictador europeu deposat fa 120 anys, responsable de la desaparició de milions de persones per selecció de racial, sinó fos per mi? – Tots assentiren amb el cap.

Vaig quedar mentalment bloquejat una estona. – I que es suposa que he de fer? – Desgraciadament – va dir un científic. – Vostè ha d’anar al passat. – I matar tots aquest més Dietrich? Llavors hi haurà un no sé què que es convertirà en quelcom pitjor que els altres i faré un informe i hauré de tornar a viatjar i, i, i. Francament no en comptin.

Algú, ja no miro qui, diu. – De fet, ha de viatjar en el temps, doncs vostè forma part de la història també, però aquesta vegada sols enviarà l’informe, no matarà ningú. L’informe ens hauria d’arribar abans que l’enviem al passat aquesta tarda. En aquest moment arriba un missatger i pregunta per mi, em lliura un sobre molt antic, l’obro, te un munt de documents i una carta a la meva atenció.

Com ja t’imaginaràs tu i jo som la mateixa persona, aquesta vegada no hem matat ningú, quan iniciem el viatge al passat Dietrich sols serà un personatge molt secundari a l’ombra de Hitler, la segona guerra mundial acabarà l’any 45 i la historia tornarà a ser el que havia estat. Si et serveix de consol et diré que he viscut molt bé, sense cridar l’atenció però gaudint de la vida, París és una ciutat bellísima. Dóna’ls-hi tota la documentació que t’he enviat, s’ho passaran d’allò més bé.

Tal com m’indico a la carta els hi lliuro la documentació, a la tarda, desprès d’un dinar de comiat, amb una maleta plena de papers, documentació i vestimenta de l’època, entro a la cabina que m’ha d’enviar al passat i inicio el meu viatge de no retorn.