Aquest matí no he pogut posar l'avís, però, el que no us molesti (o us agradi) l'altre bloc, la Història que he penjat és de l'Ada.
Avís especial Finestreta: Als primers paràgrafs hi ha un comentari cap a tu (net i polit), no sé si tens molt problema amb l'altre bloc, en tot cas està a la part que hauria pogut penjar en aquest.
Salutacions a tots.
Aquest és el meu racó, sigueu tots benvinguts. Si us plau, la meva petita vanitat, desitja saber que em llegiu, no dubteu a deixar un missatge, encara que sigui per dir que us ha agradat :)
divendres, 2 de maig del 2008
Avís als seguidors de l'Ada
Què hem fet malament
El pare no l’entenia, el cap li ballava. Com podia ser que el seu fill hagués fet allò? Les mans li tremolaven, el cor semblava voler sortir, esclatar. La mare plorava, al seu fill l’havien ensarronat, no, ell no l’havia pogut fer, no, el seu nen no.
A la comissaria un policia els hi explica els fets, tracta d’evitar les idees escabroses, però no se’n surt. El pare creu sentir les mirades assassines al seu clatell, se sent observat, jutjat i comdemnat. Quina mena d’educació l’hi has donat?
El fill és al calabós, nerviós, te por del que li pot passar, no pensa en el perquè. Mira que és mala sort que aquell pringat el veiés! No li queden cigarretes però no s’atreveix a demanar-li al manso que te al costat, te cara de mala llet.
El pare i la mare tornen a casa, el silenci es fa dens, ningú no para boca i tots dos volen parlar. La mare trenca el silenci. – Hem de buscar un advocat, un bon advocat. Tu en coneixes un per la feina, no? Es bo? Ens traurà el nen d’aquest ensurt? – El pare calla, rumia, la ràbia el consumeix per dins. – Ensurt? D’això en dius ensurt? Tu no te n’adones del que ha fet? De l’advocat oblida’t, els que conec són laboralistes i empresarials, el teu nen necessita un criminalista!
La mare esclata. – També és teu! Som els seus pares! L’hi hem de fer costat! L’han ensarronat, no te n’adones? El nostre fill no ha pogut fer això! – El pare calla de nou, be prou que ho sap que és el seu fill, però es sent traït, humiliat.
Al cap d’una estona respon. – Tinc un company que el germà es va ficar en problemes, res semblant, es va portar la caixa del dia en un rampell, quan es va adonar que l’acomiadaven. Parlaré amb ell, que em doni les dades de l’advocat.
El pare torna a callar, una llàgrima li recorre la galta. Voldria despertar i veure que és un malson però sap que no somia, que la realitat se li està emportant la vida. – Ves fent-te la idea que es passarà molt de temps a la presó, l’han enxampat, l’han detingut mentre ho feia. Quina vergonya, Déu! Quina vergonya!
Arriben a casa, el pare busca el telèfon del company, es tard, però no vol que ningú ho sàpiga. – Albert? Hola, perdona’m per trucar-te a aquestes hores. Necessito que em facis un favor, necessito el telèfon de l’advocat del teu germà ... perdona’m, és el meu fill, preferiria no explicar-te més, si m’ho permets ... sí, apunto ... gràcies. I perdona’m per no explicar-te més i per despertar-te .... no, demà no crec que vagi a la feina, pots fer-te el càrrec. Gràcies ... amic ... Adéu.
La nit és un infern de pensaments creuats, de vigília no desitjada, de mal d’estómac i mal de cap, D’ulls clucs i ment agitada. El pare no dorm i plora en silenci, sols se senten els gemecs de la mare. La nit es fa eterna.
El pare se’n va sol a veure l’advocat, la mare va a comissaria, entestada que li deixin veure el seu fill, la policia li fa passar a una sala, faran una excepció, una mare és sempre una mare. El fill entra a la sala custodiat per la policia, li treu les manilles. – No facis cap bajanada que la visita s’acaba així que intentis res. – Li adverteix.
La mare s’abalança sobre ell, l’abraça, plora, el petoneja. – Fill! Què ha passat? Què has fet? – Ell es deixa fer, calla, no sap que explicar a la mare, per primera vegada, potser per darrera vegada, es sent culpable. No pas pel que ha fet, sinó per no poder explicar-li a la mare.
Sap que se li acaben els recursos, que ha de fer-s’ho per tenir la mare al costat. – És mentida mare, és mentida. – Li diu, sabent que no, sabent-se no culpable sinó autor dels fets. Sap plorar sense sentir-ho, les llàgrimes li envaeixen la cara.
S’acaba la visita, deu minuts poden ser una eternitat o un sospir. La mare torna plorant a casa. El pare surt de ca l’advocat, ha fet unes trucades i es farà càrrec de la defensa del noi, els cèntims que havien estalviat per les vacances s’anaven amb la primera minuta.
A la tarda reben la trucada de l’advocat, porten el fill al jutjat, no els hi pot assegurar res però intentarà que surti sota fiança, l’import, orientatiu, de la fiança fa tremolar el pare. D’on traurà tants de cèntims? Truca al banc, encara troba el director de la sucursal, li explica per sobre i li diu la quantitat, el director xiula.
Se’n va al banc, haurà de demanar un préstec, el cotxe complirà set anys més. Al banc, el director li diu que s’ha informat, és la seva primera vegada, i que li recomanen que el préstec sigui quatre vegades el que li han dit, en previsió de minutes d’advocats, i altres despeses judicials. Fan la paperassa i li dona el número de mòbil, quan sàpiga la quantitat de la fiança li farà el taló i l’esperarà per donar-li.
El jutge es mira l’expedient, des de la tribuna, per sobre les ulleres llença mirades punyents al noi, el pare espera sol a l’entrada de la sala. El jutge es dirigeix a l’advocat. – Ho sento, és prou greu com per no concedir la llibertat sota fiança. – Senyoria, el pare és aquí, l’home ha mogut cel i terra per aconseguir els diners ... – No, lletrat, jo no estic jutjant el pare, tanmateix jo també sóc pare. Si els hi sembla bé parlaré amb ell. Però el noi ha d’anar a presó fins a judici.
Quan el noi abandona la sala fan passar el pare, el jutge es treu les ulleres i es frega la cara. Mira al pare. – L’hi he fet passar per explicar-li, per deferència, sé el que és educar un fill i que no sempre surt com un voldria. Ho sento, haurà d’esperar a judici a la presó. - El pare acota el cap. – L’entenc, senyor jutge. Puc, al menys parlar amb ell?. – Sense cap problema, el policia li portarà.
El passadís és fred i tristament il·luminat, la major part de les cel·les són buides, el policia es para a la cel·la on és el fill, obre la porta, deixa passar el pare, tanca i se’n retira uns passos enrera mentre diu – Déu minuts.
El pare s’asseu. – Però com se t’ha acudit? – És una bagassa.- replica el fill. – Una bagassa? – diu el pare cridant. – Una bagassa? Disset anys! Sols té disset anys i és companya teva, del teu institut! – S’ha tirat a mig institut, però amb mi no volia. – Com si es tira l’institut sencer, professorat inclòs! Això no justifica el que has fet! L’has violada! Merda, l’has violada.
El fill se’l mira amb la cara d’estar sent renyat per una bajanada. – Així, segons tu, la mala puta aquesta pot passar de mi? – No és una mala puta, es una noia! I sí, pot passar de tu, no en tens dret. – El pare trenca a plorar, s’aixeca crida al policia que li obre la porta. Abans d’anar-se es gira cap al fill. – T’he pagat l’advocat perquè ets el meu fill i, d’alguna manera en sóc culpable jo també. Quan surtis de la presó no cal que tornis a casa, ara ets el criminal que ha matat el meu fill.
A la comissaria un policia els hi explica els fets, tracta d’evitar les idees escabroses, però no se’n surt. El pare creu sentir les mirades assassines al seu clatell, se sent observat, jutjat i comdemnat. Quina mena d’educació l’hi has donat?
El fill és al calabós, nerviós, te por del que li pot passar, no pensa en el perquè. Mira que és mala sort que aquell pringat el veiés! No li queden cigarretes però no s’atreveix a demanar-li al manso que te al costat, te cara de mala llet.
El pare i la mare tornen a casa, el silenci es fa dens, ningú no para boca i tots dos volen parlar. La mare trenca el silenci. – Hem de buscar un advocat, un bon advocat. Tu en coneixes un per la feina, no? Es bo? Ens traurà el nen d’aquest ensurt? – El pare calla, rumia, la ràbia el consumeix per dins. – Ensurt? D’això en dius ensurt? Tu no te n’adones del que ha fet? De l’advocat oblida’t, els que conec són laboralistes i empresarials, el teu nen necessita un criminalista!
La mare esclata. – També és teu! Som els seus pares! L’hi hem de fer costat! L’han ensarronat, no te n’adones? El nostre fill no ha pogut fer això! – El pare calla de nou, be prou que ho sap que és el seu fill, però es sent traït, humiliat.
Al cap d’una estona respon. – Tinc un company que el germà es va ficar en problemes, res semblant, es va portar la caixa del dia en un rampell, quan es va adonar que l’acomiadaven. Parlaré amb ell, que em doni les dades de l’advocat.
El pare torna a callar, una llàgrima li recorre la galta. Voldria despertar i veure que és un malson però sap que no somia, que la realitat se li està emportant la vida. – Ves fent-te la idea que es passarà molt de temps a la presó, l’han enxampat, l’han detingut mentre ho feia. Quina vergonya, Déu! Quina vergonya!
Arriben a casa, el pare busca el telèfon del company, es tard, però no vol que ningú ho sàpiga. – Albert? Hola, perdona’m per trucar-te a aquestes hores. Necessito que em facis un favor, necessito el telèfon de l’advocat del teu germà ... perdona’m, és el meu fill, preferiria no explicar-te més, si m’ho permets ... sí, apunto ... gràcies. I perdona’m per no explicar-te més i per despertar-te .... no, demà no crec que vagi a la feina, pots fer-te el càrrec. Gràcies ... amic ... Adéu.
La nit és un infern de pensaments creuats, de vigília no desitjada, de mal d’estómac i mal de cap, D’ulls clucs i ment agitada. El pare no dorm i plora en silenci, sols se senten els gemecs de la mare. La nit es fa eterna.
El pare se’n va sol a veure l’advocat, la mare va a comissaria, entestada que li deixin veure el seu fill, la policia li fa passar a una sala, faran una excepció, una mare és sempre una mare. El fill entra a la sala custodiat per la policia, li treu les manilles. – No facis cap bajanada que la visita s’acaba així que intentis res. – Li adverteix.
La mare s’abalança sobre ell, l’abraça, plora, el petoneja. – Fill! Què ha passat? Què has fet? – Ell es deixa fer, calla, no sap que explicar a la mare, per primera vegada, potser per darrera vegada, es sent culpable. No pas pel que ha fet, sinó per no poder explicar-li a la mare.
Sap que se li acaben els recursos, que ha de fer-s’ho per tenir la mare al costat. – És mentida mare, és mentida. – Li diu, sabent que no, sabent-se no culpable sinó autor dels fets. Sap plorar sense sentir-ho, les llàgrimes li envaeixen la cara.
S’acaba la visita, deu minuts poden ser una eternitat o un sospir. La mare torna plorant a casa. El pare surt de ca l’advocat, ha fet unes trucades i es farà càrrec de la defensa del noi, els cèntims que havien estalviat per les vacances s’anaven amb la primera minuta.
A la tarda reben la trucada de l’advocat, porten el fill al jutjat, no els hi pot assegurar res però intentarà que surti sota fiança, l’import, orientatiu, de la fiança fa tremolar el pare. D’on traurà tants de cèntims? Truca al banc, encara troba el director de la sucursal, li explica per sobre i li diu la quantitat, el director xiula.
Se’n va al banc, haurà de demanar un préstec, el cotxe complirà set anys més. Al banc, el director li diu que s’ha informat, és la seva primera vegada, i que li recomanen que el préstec sigui quatre vegades el que li han dit, en previsió de minutes d’advocats, i altres despeses judicials. Fan la paperassa i li dona el número de mòbil, quan sàpiga la quantitat de la fiança li farà el taló i l’esperarà per donar-li.
El jutge es mira l’expedient, des de la tribuna, per sobre les ulleres llença mirades punyents al noi, el pare espera sol a l’entrada de la sala. El jutge es dirigeix a l’advocat. – Ho sento, és prou greu com per no concedir la llibertat sota fiança. – Senyoria, el pare és aquí, l’home ha mogut cel i terra per aconseguir els diners ... – No, lletrat, jo no estic jutjant el pare, tanmateix jo també sóc pare. Si els hi sembla bé parlaré amb ell. Però el noi ha d’anar a presó fins a judici.
Quan el noi abandona la sala fan passar el pare, el jutge es treu les ulleres i es frega la cara. Mira al pare. – L’hi he fet passar per explicar-li, per deferència, sé el que és educar un fill i que no sempre surt com un voldria. Ho sento, haurà d’esperar a judici a la presó. - El pare acota el cap. – L’entenc, senyor jutge. Puc, al menys parlar amb ell?. – Sense cap problema, el policia li portarà.
El passadís és fred i tristament il·luminat, la major part de les cel·les són buides, el policia es para a la cel·la on és el fill, obre la porta, deixa passar el pare, tanca i se’n retira uns passos enrera mentre diu – Déu minuts.
El pare s’asseu. – Però com se t’ha acudit? – És una bagassa.- replica el fill. – Una bagassa? – diu el pare cridant. – Una bagassa? Disset anys! Sols té disset anys i és companya teva, del teu institut! – S’ha tirat a mig institut, però amb mi no volia. – Com si es tira l’institut sencer, professorat inclòs! Això no justifica el que has fet! L’has violada! Merda, l’has violada.
El fill se’l mira amb la cara d’estar sent renyat per una bajanada. – Així, segons tu, la mala puta aquesta pot passar de mi? – No és una mala puta, es una noia! I sí, pot passar de tu, no en tens dret. – El pare trenca a plorar, s’aixeca crida al policia que li obre la porta. Abans d’anar-se es gira cap al fill. – T’he pagat l’advocat perquè ets el meu fill i, d’alguna manera en sóc culpable jo també. Quan surtis de la presó no cal que tornis a casa, ara ets el criminal que ha matat el meu fill.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)