dilluns, 31 de març del 2008

Carta de l'Ada

Estimada Lídia:

Primer de tot volia disculpar-me per el comiat tan dur que et vaig fer passar. He estat pensant d’ençà que he arribat aquí i he aclarit les meves idees. Sé que necessito estar lluny una temporada, que se’m passi aquest enamorament, també sé que no vull perdre la meva amiga, no vull tirar per terra la nostra amistat.

M’agradaria saber que no estàs enfadada amb mi i que quan torni podrem parlar i riure com ho fèiem abans. Potser fins i tot per fer alguna festa com la que vam fer amb el Joan, la veritat és que m’ho vaig passar molt bé, encara que desprès m’entrés la beneiteria amb tu.

Des que vaig arribar m’estic a la fonda del poble, aquí els hi diuen Gasthaus, la mestressa és una dona d’entre trenta i quaranta anys, molt maca, però com totes les alemanyes, enorme, alta i corpulenta, amb una bona pitrera i uns malucs, alguna vegada l’he vista fregant, saps? Aquí no fan servir el pal de fregar, freguen de genolls a terra!

Doncs, el que et deia, estava fregant i se li veien les cames fins al límit. Uf! M’hauria llençat a aquell entrecuix! El seu marit és molt educat, m’ha sobtat que ni tan sols em miri; no sé però tinc la sensació que alguna cosa no quadra.

I la feina no està malament, estic a una petita empresa que s’ha instal·lat a Köln, que és la ciutat del costat de Rommerskirchen, i es dedica a fer traduccions en el meu cas del castellà a l’anglès i de l’anglès al castellà. El que no acabo d’entendre és que fa aquesta empresa a alemanya.

M’he apuntat a un curs d’alemany per estrangers un parell de tardes a la setmana encara que pel moment ja se dir una paraula “Arsch”, és l’únic que se li entén a la directora de la feina, quan remuga. (Vol dir cul).

Pel moment res més, espero que estigueu bé i que ens veiem aviat.

Un petó.

dijous, 27 de març del 2008

Alarma Skorbuto Eros

Uns fills de la grandíssima puta han redireccionat l'adreça skorbuto-eros.blogspot.com cap a una pàgina de venda de dominis, per això m'he vist obligat a canviar el nom del bloc, a veure quant dura

Una xerrada entre amics

A l’escena en Josep (Jo), la Mireia (Mi) i la Malena (Ma) prenent una beguda i fent-la petar.

Jo: Digues si m’equivoco, Malena, però de tots els amants fortuïts i perdurables que t’he conegut, no n’he vist mai ningú amant del gimnàs.

Ma: Bello! És clar que no te equivocás. Veuràs pel que fa al sexe hi ha heterosexuals, bisexuals, homosexuals i onanosexuals, es a dir que s’agraden ells, tant els hi fa si el company és home, dona o nina inflable, ells, o elles, fan l’amor amb si mateixos.

Mi: Ja, però això no vol dir que una persona que vagi al gimnàs cada setmana sigui ... Com has dit? Onanosexual?

Ma: No mi amor! Però una persona que fa, cada dia, hores de gimnàs, que el primer que fa quan entra a cas teva és mirar-se la musculatura al mirall, que, fins i tot s’atreveix a dir-te que no l’interesses perquè no se’t marquen els abdominals, que primero hagas deporte, aquest ho és.

Jo: De totes maneres, encara ara, em costa de creure que t’ho volguessis fer amb mi, no em coneixies de res, estic gras, em vas acollonir d’entrada; res, que si algú m’hagués explicat una història així li preguntaria on l’ha llegida, o quina pel·licula és.

Ma: Si és que sois tan tendres els tímids! Em deleixo per les cares que se enrojecen quan els hi parlo!

Mi: Ja, a tu el que t’agrada és que fas amb ells el que vols.

(riuen)

Ma: ¿Y a ti no cariño? Què se’t veu el llautó, que vas d’esclava, però no vegis com manes.

Jo: Ja ho pots ben dir, molt meu senyor, meu senyor, però el dia que no la tinc contenta ...

Mi: Ah, però no es tracta d’això?

Jo: Sí, amor meu, però de vegades he de fer uns esforços d’imaginació! I a més que mai no estic segur de sortir-me’n.

Ma: Què bello! I tant que te’n surts! La festa d’aniversari va ser genial. Hauries d’haver vist el guió detallat que ens va passar, no es va oblidar ni un detall.

Jo: Si, però al final tu t’ho vas saltar i vas fer el que vas voler, com sempre.

Ma: Ja, però és que em vas inspirar.

Mi: No cal que ho jureu, jo al final no sabia que tenia ni a on.
Ma: ¿Pero te la pasaste bien?

Mi: Genial! Un dia hem de repetir-ho, però invitem a la Lídia i el Joan també.

Jo: De fet els vaig invitar, però la Lídia em va dir que encara no estaven preparats per una festa així. Això sí em va costar molt explicar-li, a tu t’hauria agradat veure’m, estava vermell com un semàfor.

Mi: I què va passar amb l’Ada, que es va presentar a darrera hora?

Jo: Pobra! Penso que no em vaig explicar bé, li vaig dir que primer fèiem la festa allà i desprès anàvem a sopar, però no em va entendre que quedàvem al restaurant.

Mi: Es va quedar amb una cara d’espant, la pobra. El que no entenc és perquè s’ha anat a Alemanya.

Jo: Això no l’escampeu gaire, però em va dir que s’havia enamorat de la Lídia.

Ma: També li agraden les dones? I per què no m’heu avisat?

Jo: Crec que sense el també. Com et podia avisar, si m’ho va dir el dia abans de marxar.

Mi: Em pregunto com li deu anar per la terra de la cervesa. Haurà trobat una Fraüen que li ompli el cor?

Ma: ¡Seguro que si! Amb lo bonica que és! Igual em faig una volta per Alemanya a veure si la trobo.

Jo: Alemany és molt gran.

Ma: Però algú ha de saber on para.

Mi: Jo sé que en un poblet a prop de Sttugart, no, Düsseldorf, sempre m’equivoco.

Jo: Deu ser perquè es pronuncien tan semblant!

Mi: Au! Ves a pastar, carallot!

(Tornen a riure)

Ma: Jo no sé vosaltres però tinc gana.

Mi: Voleu que anem a sopar?

Ma: No exactament, l’altre tipus de gana. Ens fem un trio?

dilluns, 24 de març del 2008

Striptease

La vaig veure per primera vegada una nit d’estiu, les finestres obertes per airejar les cases, jo sols mirava, ni tan sols era conscient de què estava mirant.

La persiana era baixada sols fins al punt que quedaven aquells forats entre lama i lama que permeten passar l’aire. Això ho vaig saber quan es va encendre el llum, però no em va sobtar, jo sols mirava per mirar, per deixar que l’aire de la nit alleugerís la calor que sentia.

La silueta femenina, alta, amb corbes ben marcades, es va deixar veure pels forats de la persiana, - Una mica de moviment per variar – vaig pensar divertit pel fet d’endevinar innocents moviments més enllà d’una persiana que m’impedia la visió.

Obre l’armari, agafa alguna cosa que deixa a sobre ... el llit? Sí, segurament ho deixa al llit, es treu alguna cosa de la part d’amunt, la brusa suposo, es baixa els pantalons, han de ser pantalons doncs ja se li veien les cames abans, si fos una faldilla no veuria la forma de les cames, es baixa alguna cosa més, les calces, no crec que porti dos pantalons un a sobre de l’altre, menys amb aquesta calor.

Durant una estona, segurament curta, però per a mi eterna, es movia davant de l’armari, deu tenir un mirall, i jo devia tenir febre, quina calor! L’espectacle s’acabà en posar-se el que havia deixat a sobre el llit, una possible brusa i un possible pantaló, tots dos possibles components d’un pijama, i la silueta que sortint de l’habitació i el llum que s’apagava.

Després d’haver vist tantes dones nues, absolutament nues, fent les mes obscenes accions que es puguin imaginar i vaig i trempo veient a través d’una persiana un silueta que es canvia de roba, en aproximadament dos minuts!.

dimecres, 19 de març del 2008

Equivocats

Es van conèixer amb vint i tants, ningú dels dos no va enganyar l'altre, però es van enganyar, s'enganyava ell quan pensava que les reticències d'ella eren cosa de l'edat, i que amb el temps s'obriria a tot el que ell li podia oferir.

S'enganyava ella quan pensava que ell deixaria de ser un somiador, que podria viure en un treball normal, amb un sou normal, amb una vida normal.

Ell mai no li va dir que volgués una mestressa, si fins i tot rentava els plats, escombrava, planxava i posava la rentadora. L'únic que ell demanava era sexe, sexe imaginatiu, descarat, divertit.

Ella mai no li va dir que volia un marit responsable, preocupat de portar un sou a casa, somiant en fundar una família, i ser ella la que tingués cura de la llar, el menjar a taula i la roba planxada. Del sexe el just per tenir fills, tradicional i avorrit.

Van passar els anys, tots dos es pansien en una lluita per creure's que estaven enamorats, que els problemes venien de fora, que ells anaven a un en tot.

Ell va renunciar als somnis de geni (geni en minúscules es clar), a deixar empremta, i s'oxidava en una oficina grisa i avorrida. Ella va haver de trobar feina, el sou de les oficines ja no són el que eren, no pot tenir la casa “Como los chorros del oro”.

Cada dia sortien de casa alleugerits d’anar a la rutina de la feina, cada dia sortien de casa a contracor, quina seria la discussió, quina excusa trobarien per recriminar-se?

Aquell dia, ell es va aixecar disposat a canviar les coses, ella es va aixecar pensant que no podien seguir així. L’esmorzar va ser més tens que de costum, ell buscava, amb por, les paraules per obrir la xerrada, ella buscava dins seu que era el que li estava passant.

“Volia dir-te ...” Comença amb veu tremolosa. “Crec que hem de solucionar això, tu no ets feliç amb mi, t’ho noto, i jo no sóc feliç amb tu, les poques vegades que fem l’amor ... que tenim sexe, es per complir, no ho sents, jo no ho sento. Crec que hem de canviar això.”

Ella se’l mira sobtada, els ulls se li omplen de llàgrimes. “Em vols deixar, és això, oi?” “Vull que siguis feliç, vull ser feliç, i així no l’estem aconseguint. No vull que ens barallem, no vull que no ens tornem a dirigir la paraula, però no crec que allargar això ens porti enlloc.”

“En què t’he fallat? Tens la roba planxada, el menjar a taula, la casa el millor arreglada que puc. És això? No t’agrada com tinc la casa?” Li diu ella desfent-se en plors.

“De fet, és això, però no com ho penses. M’importa un rave que la roba sigui planxada, que la casa estigui neta, que t’hagis estat hores fent-me el menjar. Voldria arribar a casa i que em demanessis sexe, que abans de poder dir hola tingués la teva llengua ficada a la gola, que t’hagués de recordar al matí que faig tard al treball i que no podem fotre un altre.”

“Però sé que això no me’l pots donar tu, perquè no és el que t’agrada. Mira-ho així, ens hem equivocat l’un amb l’altre, no ens vam voler creure el que veiem i ara mira’ns...”

“Hi ha una altra, oi? És això? Des de quan tens una bagassa?” “No, no és això, no hi ha ningú, de fet el problema és que no hi ha ningñu, ni tan sols tu, ni tan sols jo.”

Ella es calma, s’asseca les llàgrimes i el mira. “Si el que vols és sexe, t’ho puc donar. Què vols, fel·lacions? Per darrera? Agafa el que vulguis, m’ho deixaré fer tot.”

“Veus? T’ho deixaràs fer tot, no ho faràs tu, l’acceptaràs com a preu per fer ... pel que vols, però jo no vull que t’ho deixis fer tot, voldria que volguessis fer-ho... o que no volguessis, però que vulguis... com t’ho diria? Voldria que fossis activa.”

“Sé que no serà així, perquè llavors ja no series tu. Demà vindré a buscar les meves coses, avui ja no tornaré.”

Ell s’aixeca, agafa la bossa i se’n va cap a la feina, ella es queda plorant. Truca a la feina per dir que no anirà, que es troba malament. Passarà el dia fent-se preguntes, segurament sense resposta.

dilluns, 17 de març del 2008

Somio

Somio la nostra trobada, arribar al sabor dels teus llavis, a la carícia de la teva mirada. Somio sentir el teu calor, el teu tacte, la teva veu. Somio no saber com posar una pausa per respirar. Somio els nostres somriures nerviosos, somio el no saber que fer.

I pateixo, pateixo per la por de no agradar-te, pateixo per no trobar-te, pateixo per no saber com fer per que em vulguis al teu costat. Voldria saber que no fugiràs, voldria estar segur de no decebre’t.

Rellegeixo els meus escrits i penso que potser dono una imatge mes agosarada del que sóc, i que t’he entabanat, que quan em coneguis no arribi ni a la meitat que els meus escrits suggereixen.

Tanmateix somio trobar-te, besar-te, parlar, acaronar-te, sentir la teva presència, el teu alè, la teva veu. I tornen els dubtes i la por, l’angunia de l’espera, la por al arribar el moment. I tracto de fer-me a l’idea que no serà, que em rebutjaràs, que preferiràs no fer-ho, no viure aquesta història, i tindràs raó, i l’hauré d’acceptar.

I em retiraré trist, pensant que no ha estat el que somiava, però que tanmateix l’havia de fer, t’ho havia de dir, l’havia d’intentar. I llavors torno als somnis, i somio que sóc amb tu, que ens trobem, que ens fonem en una abraçada i un petó... Somio de nou amb tu.

divendres, 14 de març del 2008

Comiat

És l’hora de plegar de la feina, l’Ada li pregunta a la Lídia si vol anar a fer un cafè. “Es clar que sí.” A la cafeteria l’Ada es perd dins el seu cafè amb llet. “Que et passa? estàs molt seriosa.” Li diu la Lídia. L’Ada aixeca el cap i la mira, te els ulls plorosos.

“Volia acomiadar-me de tu. No volia fer-ho amb els altres per això t’he demanat que vinguessis.” La Lídia se la mira. “Que n’has trobat una feina millor? Però això no significa que haguem de perdre el contacte, som amigues.”

“Deixa’m parlar sisplau. Sí som amigues, i hem tingut una experiència genial, però m’he enamorat i sé que no podrà ser i m’he d’anar.” La Lídia adopta una posició un mica defensiva. “Dona! Ja sé que el Joan es tot un homenot, que enlluerna les dones, però això es passa, no pateixis, per això no hem de trencar la nostra amistat.”

“No és el Joan, sí es molt maco i m’ho vaig passar molt be amb ell l’altra dia, encara que el cul em va fer mal un parell de dies.” L’Ada riu una mica. “No m’he enamorat del Joan, m’he enamorat de tu, ets tu la persona que viu als meus somnis, t’estimo, et desitjo, i sé que no pot ser, el vaig veure l’altre dia, les teves mirades eren pel Joan, els petons que et vaig robar no s’assemblaven gens als que li donaves a ell.”

L’Ada calla, les llàgrimes li mullen la cara. La Lídia està perplexa, mai no s’ho hauria imaginat. “Ho sento.” Diu mentre li salten les llàgrimes. “Si m’hagués imaginat això no ... no t’hauria proposat res. Però per què no m’ho vas dir? Per que no em vas dir que t’agradaven les dones?”

“No ho sabia, no sabia ni que m’enamoraria de tu. Ja ho sé, sóc tonta, podria dir-te que volia repetir l’experiència, i estaria amb tu, però no et vull compartir, i no vull fer-te mal ni a tu ni al Joan. Per això el millor és desaparèixer.”

“On te’n vas?” Li pregunta la Lídia. “A Alemanya, a un poblet al costat de Düsseldorf que no sé ni pronunciar” “Però si tu no saps alemany!” li replica la Lídia. L’Ada s’encongeix d’espatlles. “M’han ofert una feina allà, ja n’aprendré.” Diu l’Ada mentre remou a la bossa, d’on acaba traient un paper. “Aquí està se’n diu Rommerskirchen, m’han dit que és un lloc molt maco.”

“Però per què? Per què t’has d’anar per aquesta bestiesa, escolta’m és passatger, quatre dies i ja t’hauràs oblidat. Que em sembla molt be si t’agraden les dones, però que no vull perdre la meva amiga per això!” Li diu la Lídia amb els ulls envermellits.

“Ja l’he decidit Lídia, no puc estar al teu costat i mirar-te sols com la meva amiga.” L’Ada s’aixeca i agafa les seves coses, es mira la Lídia. “Et puc fer un darrer petó?” La Lídia assenteix, l’Ada posa els seus llavis sobre els de la Lídia. “Fins sempre.” Comença a caminar cap al metro i desapareix escales avall.

dimecres, 12 de març del 2008

L'Heroi

La guerra havia acabat, la rendició de l’altre bàndol havia estat una sorpresa, però els polítics i militars no es van preguntar perquè, malgrat eren conscients que fins el dia anterior estaven perdent.

Era l’hora de les celebracions, i dins d’aquestes, la més gloriosa seria el lliurament de medalles a un tinent de progressió que, desprès d’haver liderat un escamot d’alt risc amb l’índex més petit de baixes, havia portat l’acta de rendició del bàndol contrari.

Cameres de televisió, una desfilada triomfal, i l’heroi, esperant amb el seu escamot, l’acte triomfal. Parlà el president, Celebrant la victòria, parlà el cap de l’exèrcit, glossant la figura del tinent, un tinent que havia començat per ser un soldat ras, a qui la seva modèstia li feia rebutjar els ascensos fins que no quedava més remei, un valent que s’enfrontava a la mort en cada batalla sense deixar que la por l’esglaiés.

Arriba el moment i el general posà la medalla al pit del tinent. Era el moment de fer el discurs, d’explicar l’orgullós que es sentia d’haver servit el seu país.

President, general en cap, generals, compatriotes. Suposo que el que tothom espera. Orgullós de servir el meu país? D’haver guanyat la guerra? Realment hem guanyat? Mireu al vostre entorn, la misèria se’ns menja, tots els que ara tornem no tindrem feina fins d’aquí a un temps. Quanta gent haurà de tornar demà a casa sabent que ja no existeix el seu lloc de treball? Quan temps trigarem a recuperar-nos?

Potser sí hem guanyat la guerra, però hem perdut la pau. I vostès, president i generals, em donen una medalla, una medalla al meu valor. Valor? Què importa si quan un fuig corre endavant o enrere? Tant se val, fuig, encara que al fer-ho dispari. O és que algú es creu que als nostres enemics els hi passava res de diferent?

Si al combat fóssim voluntàriament, convençuts no malgastaríem una sola bala, cap enemic no passaria mes enllà de nosaltres mentre no haguéssim mort. La realitat, la crua realitat és que al camp de batalla es creuen dos grups d’homes cridant i plorant de por, disparant a dojo sense sentit, creuant-se, avançant i retrocedint sense ordre ni concert.

La veritat és que no sóc un heroi, sols he fugit. Sols hem fugit companys, endavant potser, i potser hauríem estat herois si ens haguéssim girat contra l’autèntic enemic, vostès senyors generals, vostè senyor president són els enemics.

Mentre parla, l’heroi deixa caure la medalla, es treu la gorra, la jaqueta, ... poc a poc se’n desfà de l’uniforme.

Potser els altres han perdut la guerra, sí, però la guerra sols la guanyen quatre bandarres, la resat no l’hem guanyada, no hem guanyat res. I quan un no guanya perd. Oblideu-lo, hem perdut la guerra. Tornem a casa companys, tornem a casa.

L’heroi abandona l’escenari, travessa la multitud que des de fa estona guarda un silenci absolut, els seus companys el segueixen deslliurats de les vestidures militars. Poc a poc es difonen, es dissolen entre la gent, les banderes cauen a terra, el president tracta de dir alguna cosa, ningú ja no escolta, la gent se’n va.

I a l’escenari, amb cara de circumstàncies el president i els generals veuen com la gran esplanada queda buida de gent i encatifada amb les banderes caigudes i trepitjades.

Per als que seguiu l'Ada

Tal com us havia dit l'Ada i la Lídia s'han anat a donar una volta per l'altre bloc.

Cliqueu en el títol per anar-hi, si voleu.

dilluns, 10 de març del 2008

Estic pensant

Sóc un blogger poca vergonya. Els qui em coneixen en la vida real se’n deuen estar fent creus. – Tan bon home que sembla! Si mai no ha trencat un plat! Qui ho havia de dir que escrivia aquestes marranades! – I la veritat és que m’ho passo d’allò més.

Quan escric, mentre escric, penso en el que els hi passarà als que em llegeixin, me’ls imagino (i me les imagino) sentint ganes d’agafar al company del costat i fer un de ràpid. I se m’escapa el somriure de diablet.

I no us penseu que jo em salvo. No sé si als altres bloggers marranots els hi passa, però més d’una vegada he de fer una pausa en el que escric, airejar-me una mica, fins i tot deixar-ho pel dia següent ... Això últim poques vegades s’acompleix.

La veritat és que, quan agafo el fil de la narració, l’únic que em frena és la poca traça amb el teclat. Les idees flueixen al meu cap convertides en imatges, sóc allà quan el Josep i la Mireia fan de les seves, quan l’Ada s’espanta al temps que li pica la curiositat quan veu alguna cosa que desbarra.

Què voleu que us digui. M’agrada desbarrar, m’agrada pensar que la gent em llegeix i que s’ho passa bé llegint-me, m’agrada pensar, somiar que hi ha una parella en algun lloc que espera amb impaciència la meva darrera narració per, desprès de llegir-la, fer un clau genial.

Potser sóc una mica vanitós, sí, és possible que ho sigui, però en un món on tenim tants salvadors que ens maten prefereixo ser el bandarra que fa feliços als altres, i m'agradaria creure que és així.

dissabte, 8 de març del 2008

Adéu Dosdemaig

Rera una setmana de problemes per accdir-hi a bloc.cat, avui l'he pogut constatar, el bloc Segona Pell ha tancat, Dosdemaig s'anat.

Ha estat una relació curta, un bloc que parlava de sentiments, sentiments molt profunds, d'un amor que es perdia, trobat en una categoria que no li pertocava. Era llegir poesia on la resta explicavem marranades (delicioses marranades).

Avui quan he entrat sols una nota, un punt i final i tots els textes esborrats; aquesta vegada és definitiu. Dosdemaig ja no escriu.

Dosdemaig, lamento que ho hagis deixat, no pas per tu, sinó pels que et llegiem (potser era jo sol? Qui sap.) Tanmateix és la teva decisió, espero que el forat al cor que portes s'ompli aviat, hauria preferit que el teu punt final fos dient "Ha tornat". Et desitjo que trobis la felicitat aviat.

Fins sempre Dosdemaig.

dijous, 6 de març del 2008

Una proposta

L’Ada i la Lídia estan prenent un cafè al acabar la jornada, la Lídia està una mica neguitosa, es mira l’Ada, i al final es decideix. “I així, què t’expliques de la teva nova vida?” “Poca cosa, sí, els homes em miren, però alguna cosa no funciona, no se m’apropa ningú.” Li respon l’Ada una mica decebuda.

“Saps, potser el problema és que no els hi dones peu, si hi ha algú que t’agradi li hauries de fer algun senyal, sinó, la majoria dubtaran de dir-te res. Darrerament els tenim molt acollonits.”

“Ja, però és que em fa una mica de tall, no tinc experiència, no sabria ni per on començar.” La Lídia se la mira, sospira i es llença. “Escolta’m, et parlaré clar. Si en algun moment et molesta el que et dic i no vols que continuï, dius prou i no segueixo. Però m’has de prometre que no li diràs a ningú el que et digui ara.”

L’Ada se la mira una mica espantada, un pessigolleig a la panxa li diu que aquella conversa no serà trivial. La curiositat però guanya la partida. “Està bé, et prometo que mai ningú no sabrà el que parlem ara.”

La Lídia agafa aire i comença la seva explicació. “Veuràs, el meu marit i jo, fa un temps que hem eixamplat la nostra vida de parella. De primer vam provar amb joguines, i comportaments que, se’n surten del que seria una relació clàssica o ‘procreadora’. Em segueixes?” L’Ada assenteix. “Francament crec que si no l’haguéssim fet ara ja seriem separats i, per altra banda, des que fem tot això em sento més feliç. No sé si te’n fas la idea.”

L’Ada pensa un moment i, amb un to irònic, li diu “Dona, tenint en compte la meva extensa experiència en el tema, doncs no, però molt en temo que fins que no el visqui no ho sabré.” Ambdues riuen.

la Lídia se sent alleugerida i segueix. “Tens raó. Doncs fa uns dies que em rondava la idea de fer una festeta a casa, una festa una mica especial, on li portaria un regal al meu marit.”

L’Ada se la mira i diu. “Bé, suposo que li compraràs alguna cosa d’aquestes, no?” La Lídia somriu. “No. No es tracta de comprar cap joguina eròtica. Voldria portar-li una noia.” Els ulls de l’Ada es converteixen en plats, la Lídia, en veure que l’Ada no para boca, segueix. “Diem que jugaríem tots tres. El joc, m’imagino, ja saps quin és. I la proposta és que siguis tu.”

L’Ada es sent marejada, tracta de dir alguna cosa, però es veu movent les mans com si espantés mosques. Quan és recupera li contesta. “Però ... vols que el teu marit em faci ...?”. “I jo també, aquí hi jugarem tots, es clar si tu vols.”

Es fa un silenci, l’Ada es perd en els seus pensaments, La Lídia comença a pensar que no ha estat bona idea. “Potser no te l’hauria hagut de dir, disculpa’m, no voldria ...” “Calla, sisplau.” Li diu l’Ada d’una manera que la Lídia interpreta com un retret. “Perdó.” Diu la Lídia al moment en que se li escapen unes llàgrimes.

“Per què plores?” Li pregunta l’Ada. “No ha estat bona idea dir-t’ho i ara m’odiaràs.” “Au va, calma’t. Una pregunta, ja comptes que sóc verge?” A la Lídia se l’il·luminen els ulls. “Si, es clar, però això no és problema.” “Però, pel que he llegit, s’ha de trencar el ...” L’Ada dubta de fer servir la paraula. “l’himen.” Li completa la Lídia. “Sí, això. I com ho farem? I que hauré de fer jo? I què dirà el teu marit? I això no és trencar la fidelitat? ...”

La Lídia, atabalada per les preguntes, la talla “Para, para, una pregunta darrera una altra. És infidelitat si un el fa d’amagat de l’altre, en aquest cas jo li faig un regal, el meu marit estarà content, jo estaré contenta i tu espero que també. Pel que has de fer no pateixis, al principi t’anirem guiant, i quan menys t’ho esperis seràs tu la que facis coses. Pel que fa a l’himen no pateixis, no hi pensis.”

La Lídia calla, espera que l’Ada digui alguna cosa, l’Ada se la mira. “Nosaltres dues també ...?” “També.” Li respon la Lídia. “Però això serà una vegada i prou o serà per sempre?” La Lídia se la mira amb un punt de malícia i li mormola. “Pel moment serà una sola vegada, però desprès podem parlar ...”.

A L’Ada se li dibuixa un somriure. Mira a l’entorn assegurant-se que no hi ha ningú conegut, abraça a la Lídia i li fa un peto als llavis. “Espero que això no sigui infidelitat”. Li diu somrient a la Lídia. ”Tranquil·la li explicaré al Joan en el seu moment, ara espatllaria la sorpresa.”
Nota de l'Autor: Com podeu preveure la Lídia i l'Ada s'aniean a donar un volt per l'altre bloc.

dimecres, 5 de març del 2008

Hagime

Tot va començar al bloc.cat jo obria el meu bloc en aquest univers de ments i pensaments, de fet ni tan sols esperava que ningú no em llegís. I vas aparèixer tu, el primer comentari, Hagime deixava el primer comentari en un bloc d’un sonat que no sabia ni que anava a fer.

De seguida vaig passejar pels teus blocs, El Principi, on parles de literatura i poses, posaves narracions llegibles en presència de nens, i La Cuca Al Catau, on parlaves sense embussos de sexe, fen unes narracions dolces i suggerents.

I em vas entabanar, volia fer la rèplica a les teves històries, pensava que faria quatre ratlles, desbarrant sobre bajanades, dient les paraulades que m’agrada fer servir en la intimitat, i que quedaria aquí.

Vet aquí que es va obrir la caixa de Pandora, ni jo mateix no em reconec escrivint un bloc anomenat eròtic però que en realitat és totalment pornogràfic, i m’encanta.

Però et trobo a faltar, Hagime, Lady Prímula, trobo a faltar els teus comentaris i les teves històries. No sé qui ets a la realitat. Potser ens creuem cada dia i no ho sabem, no m’importa però, potser no el vull, deixaries de ser l’Hagime per ser la Rosa, la Maria, la Joana ...

El que trobo a faltar no és un cos, és una ment, un ésser intel·ligent que està, o estava, rondant per aquest univers que hem anomenat realitat virtual, però que, estic convençut, té molt poc de virtual i molt de real, on jo no sóc Josep Benet, sóc Skorbuto, el bandarra que escriu narracions marranes, i ets Hagime o ets Lady Prímula que escriu relats suaument eròtics que ens deixen amb la mel als llavis.

Suposo que no escrius perquè no pots i no t’ho retrec, cadascú fa el que pot i el que vol, i de vegades la vida no roda en el sentit que voldríem, però no puc deixar de dir-te que et trobo a faltar.

dilluns, 3 de març del 2008

Reunió de treball

Transcripció de la gravació de la reunió de treball dels blocs d’Skorbuto:

Presents: Skorbuto (Sk), Ada (Ad), Antònia (An), Josep (Js), Lídia (Li), Malena (Ma), Mireia (Mi), Neus (Ne), Miquel (Mq), Raül (Ra) i “el nostre amic” (??).

Sk: Bon dia, a veure, us he reunit perquè estic veient massa moviment en les narracions, l’altre dia el Josep i la Mireia es van colar a la història de l’Ada, que per mes inri ... Mireia, surt d’entre les cames de la Neus ara mateix!.

Mi: Es que meu senyor m’ha ordenat ....

Sk: Aquí qui mana sóc jo!

(S’escolten rialles)

Sk: Calleu!. Josep: ara no és el moment, queda clar?

Js: Val... Au, amor deixa-ho per després.

Ne: (en veu baixa) Merda!

Sk: On estàvem?

Ad: Jo vull dir una cosa!

Sk: Espera’t. Tractava d’explicar-vos que no puc treballar així, feu el que us rota, escric que la Mireia s’hi nega a alguna cosa i me la trobo fent-ho sense donar-me temps a posar ordre. Tu, Raül. Que és això de fer-li insinuacions al Josep? T’havia dit jo res semblant?

Ra: No, però és que la té molt grossa!

Ma: I saborosa!

(Se senten més rialles)

Sk: Malena! Altra que tal, quan jo et dic que descanses és que descanses i això no inclou omplir-se la boca.

Ma: És que jo descanso millor amb la boca plena!

An: I amb el cul ple també!

(Més rialles)

Li: (Entre rialles) Em pixo!

Ad: Jo vull dir una cosa!

Sk: Un moment Ada! Antònia: Tu ets castellano-parlant!

An: Això ho dius tu, jo sóc de Manresa!

Sk: Quin desastre! ... Neus i Lídia! Deixeu de fotre-us ma!, sisplau que estic tractant de posar ordre! Lídia qui et va invitar al sopar?

Li: El Josep.

Js: La vaig invitar jo, era al sopar no a l’orgia; és una companya de feina. Quin mal hi ha?

Sk: Això que sou companys de feina us l’heu inventat vosaltres! Ara ja està fet, però no era així.

Ad: Jo vull dir una cosa!

Sk: A veure Ada, bonica, digués:

Ad: Ja porto dues històries i encara no m’he tret el tap. Fins quan em penses tenir així? Que tinc ganes de fer servir la canonada!

(Se senten rialles, aplaudiments, i grolleries diverses)

Sk: Mira nena, com em toquis molt els collons t’envio aquests dos destralers a que t’ho solucionin.

Ad: I faran servir les seves destrals? Síííí!, Jo vull! Jo vull!

(Se senten aplaudiments)

I tu Lídia, ets una dona tradicional, oberta a parlar del que sigui, però no a fer el que sigui. Ets l’exemple de l’Ada.

Li: Doncs ves-te’n preparant, perquè he parlat amb el meu marit i igual li fem una festa.

Ad: De veritat Lídia? Ets tota una amiga.

Sk: (En veu baixa) Això ja no se me’n va de les mans, està totalment descontrolat. (en veu alta) Miquel! Fes el favor d’aixecar-te de sobre el Raül, puja’t els pantalons i seu a la teva cadira!

Mq: oh!

Ad: Si reserveu-les per a mi, catxondos!

Sk: Ada, sisplau! Veig que és inútil tractar de posar ordre. Necessito que col·laboreu amb mi, sinó els probables lectors es perdran entre les narracions i axiò potser contraproduent. Llavors, podria aconseguir, si més no, que cadascú es quedi al bloc que li correspon I que sí vol sortir en una altra història abans m’ho digui i em doni temps a brodar la història?

(Se senten diversos “sí”, “bueno”, “val” i “d’acord”.)

Sk: Així doncs acabem la reunió, ja podeu anar a cardar!

(Se senten diversos “Bé!“)

Sk: (en veu baixa) Ho deia en un sentit figurat ...

??: Un moment, Jo també vull dir una cosa.

Sk: Digues.

??: Per què no tinc nom? Jo vull tenir un nom! És injust.

Sk: No tens nom perquè a la teva història no calia.

??: No calia o no vas voler?

Sk: Doncs, tens raó. No vaig voler! A la fi sóc qui s’inventa les històries! A més, per a tu no pensava escriure més.

??: Tampoc no pensaves fer-ho per la monja!

Ad: Em dic Ada! Tiu bo!

Sk: Prou! Vols un nom?

??: Sí!

Sk: Molt bé. Te’n dius Paco.

Pc: Merda! No podria ser Siscu al menys?

SK: He dit Paco. S’ha acabat la reunió! Aneu a pastar!