dilluns, 28 d’abril del 2008

Mira que en sóc!

Primera.

Com em costa callar, i és que és tan fàcil fer-me rajar! De vegades unes vol explicar per apaivagar una situació i l’únic que aconsegueix és encendre-la més, i al final has de mossegar-te la llengua. - No diguis res més, calla, no segueixis, deixa-ho estar. – Però és que em vull explicar, vull aclarir les coses, vull arribar a la pau per l’enteniment, no girant l’esquena!

Però no ets prou hàbil per fer-ho i la situació s’allarga es fa eterna i et veus en un combat de galls del que no saps sortir-te’n. Llavors dius para! I fas una explicació de per què vols parar, però la mateixa explicació porta la llavor de la discussió.

Acabes intentant portar la discussió a un canal on pugui o apaivagar-se o esclatar amb tota la seva força sense víctimes col·laterals, però l’esforç és inútil, i no saps ben bé com sortir-te’n.

I al final optes per callar, per deixar-ho estar, per mossegar-te la llengua. I descobreixes que, en comptes de sentir-te bé per haver-hi posat punt i final, et sents malament, et sents una buidor a dins que no saps explicar.

Segona.
Aquesta és bona! Sí, em molesta aquesta situació, però no, no és veritat, estic en una baralla de galls, però em sento gall, m’agrada la lluita, i el que em molesta és que l’he de fer amb delicadesa, lligant curt la fera que porto dins, que voldria formar-la, desbarrar i lluitar sense treva, fins al final.

I més quan sents, i parlo del que sento jo, no pas que sigui així, que l’oponent també te ganes, permeteu-me la gosadia, és com quan vols sexe i sents que l’altre vol sexe també.

I quan al final optes per callar, et mossegues la llengua empassant-te la ràbia, haver de rendir-me no m’agrada i menys quan em sento prou fort per lluitar, i m’odio per permetre’m aquesta feblesa i la fera em devora per dins.

Tercera.
Però la veritat és que no vull fer això al meu bloc, no us ho vull fer, és per això que deixaré que la meva fera es queixi un temps, que es calmi, i seguirem el camí. I perdoneu l’orgull contingut d’aquest blocaire que us ha amargat algunes lectures.

dissabte, 26 d’abril del 2008

Una nova feina

No em va donar temps d’arribar a la meva sala que ja la tenia al darrera. La seva mirada cremava. – Soldat! Te l’estàs buscant grossa! – No sóc soldat, maca! – Li vaig dir amb tota la mala llet que vaig poder. – Tinent! Sóc tinent! – Estava tota fora de sí, i a més no portava l’uniforme sinó que anava amb un barnús que li deixava pràcticament al descobert un pit, i per sota mostrava unes cames llargues i brillants.

Va deixar la targeta de nou a sobre la taula donant una palmellada al fer-ho mentre em mirava. – No la vull. Si no és per feina no vull saber res de tu. – La seva cara va canviar. – Això ja ho veurem. – Va respondre reptant-me. – Està vist. – Li vaig dir. És va arreglar una mica el barnús i va desaparèixer per la porta.

Durant uns dies va regnar la calma. Com que disposava de temps em vaig dedicar a estudiar les instal·lacions, comparant-les amb d’altres centrals. No sabia que era però alguna cosa no quadrava.

Bàsicament em sobtava que el passadís fos rectangular, vull dir que no girava a l’entorn del nucli, a més aquest és podia veure des d’un vitrall enorme quan a les altres centrals hi és tancat dins un cofre de formigó.

En una de les passejades vaig obrir l’armari on havien de ser els vestits per entrar al nucli, em va costar doncs no llegia la meva targeta, vaig fer servir l’altra i les portes es van obrir per a mi, la imatge em va fer riure, era perfectament buit, per no haver-hi, ni penjadors. Em vaig tornar rient com feia dies que no em passava.

Com deia, vaig fruir de calma durant uns dies, la tinent es va mantenir dins les seves instal·lacions sense donar senyals de vida. Al final va tornar aparèixer. – Bona tarda, bwana. – Va saludar amb ironia. – Bona tarda, tinent, per si no s’havia adonat, cosa que dubto, lo de bwana era un sarcasme. – Ah! Ja m’estranyava a mi que els teus pares t’odiessin tant. – Què vol tinent? – Li vaig preguntar amb idea que em digués el que fos i em deixés en pau. – El teu nom, primer de tot. – Que no te la meva fitxa? – Estic tractant de fer les paus! – Doncs no se’n surt.

Em va llençar una mirada assassina, va romandre callada un moment i tornà. – Jo em dic Alícia, i tu? – Va dir estenent la mà, sense apartar la vista de l’ordinador ni atansar-li la mà li vaig respondre. – Jaume. Alguna cosa més? – Contrariada, va retirar la mà. – No ... jo ... sols ... volia invitar-te a un cafè ... si vols.

M’hi vaig girar cap a ella fent un posat displicent, vaig mirar l’hora al rellotge de polsera de manera ostensible. – Massa tard per un cafè, no podria dormir, potser un altre dia. – vaig tornar la mirada cap a l’ordinador, ella es va quedar un moment palplantada i, al final se’n va anar remugant alguna cosa que no vaig entendre i caminant ràpid.

Fora ja es feia de nit, rebé un correu intern, era ella. “Hem de revisar la planificació de la setmana vinent, vingui al meu despatx.” Merda, em farà utilitzar la targeta del pebrots. La vaig agafar, me n’anà a la seva porta, obrí i entrà.

La porta es tancà darrera meu, no hi havia gaire llum al passadís, la justa per no donar-se amb les parets, hi havia una porta oberta amb llum d’espelmes, vaig mirar encuriosit, hi havia una taula parada, amb dos espelmes i vaixella i coberts per a dos comensals.

Escoltà la seva veu al meu darrera. – Ja pots passar, posa’t còmode. – No havíem de revisar no sé què? – Vaig dir sense girar-me – Això farem, però anem a sopar primer. – El meu cap començà a discutir amb ... sí, amb el meu segon cap, que si allò ensumava a clau, que no puc deixar que ella se’n surti amb la seva, que fa temps que no mulles, tiu. Que no!

Em vaig girar, estava espectacular, el cabell deslligat, un escot que més que ser atrevit era directament escandalós. Una faldilla tan extremadament curta que no podia deixar de pensar en el moment que s’assegués, i sabates de taló alt, molt alt. Definitivament s’havia posat l’uniforme de batalla.

Desprès d’una nova discussió amb el meu segon cap vaig ser capaç de dir la primera bajanada que se’m va acudir. – És que tinc pasta fresca per sopar i demà ja no ho serà de fresca. – Ella em va mirar fent una ganyota, es va creuar de braços, estintolant-se al marc de la porta. – O sigui que prefereixes uns macarrons a mi. – Va deixar anar.

Vaig preferir no respondre, em posà en camí cap a la porta dient – Potser un altre dia, bona nit. – Crec haver sentit un “Vés a pastar” però no podria assegurar-ho. Mentre feia camí cap a la meva cambra la discussió entre els meus caps es feia insuportable. Com collons havia deixat passar una oportunitat així!

Desprès d’un sopar de merda, més sol que un mussol, (Sí, ja sé que està molt vist lo del mussol.) vaig adormir-me mentre escoltava a no sé qui a la ràdio que parlava de no sé què i els dos caps continuaven llençan-se els trastos al cap.

Al matí següent vaig seguir amb les meves indagacions, ja tenia clar que aquella “central” era, si més no, molt estranya. Vaig entrar al registre d’instal·lacions nuclears, malgrat fos de l’exèrcit havia d’estar registrada, el número, el nom i la propietat, la resta de dades podien estar sota el terme “secret”.

No la vaig trobar de cap de les maneres. Fent rodar el cap se’m va acudir que podria identificar-la pel registre de la propietat, vaig accedir-hi, ficà l’adreça i “voilà” Una instal·lació particular, res de central nuclear, res de central elèctrica. Era un habitatge! Una casa particular! Vaig mirar les dades de la propietat, en Ramon Gonzàlez Sert, l’empresari més ric del país.

Llavors vaig començar a lligar caps, allò era la casa d’Alícia Gonzàlez, “la nena”, i jo la seva joguina nova. Les coses s’aclarien, ara entenia perquè no em va parlar el meu antecessor, perquè aquell posat ofès i trist; i ara ja sabia que havia de fer per treure benefici d’aquella situació.

Cap al mig dia va arribar, amb l’uniforme militar, els cabells recollits i el maquillatge just. – Bon dia. Ahir em va fer un lleig vostè. – Em va fer gràcia que em parlés de vostè, segur que venia a moure brega. – Així et va saber greu que no em quedés a sopar amb tu, nena? – Li vaig dir amb tota la mala llet possible. – Sóc tinent! Digui’m tinent! – I ara! No ho ets pas de tinent, ni tan sols has estat a l’exèrcit.

Es va quedar sobtada. –Que dius gamarús? – El que sents, carinyo, ets la filla de Ramon Gonzàlez Sert, això, tot això és a nom del teu pare i tu el fas servir per jugar al que t’agrada. Oi?

Ella es va quedar callada, els seus ulls mostraven, per primera vegada, una mirada d’angúnia, de certa por. – Ja ho sap, el papà, que tens muntat aquest circ? – Parla amb respecte del meu pare. – Em va dir amb mitja veu. – Sí que ho sap. Bé, llavors que farem ara? – Vaig riure – Que què farem? Doncs mira, em ve de gust un sopar com el que vas preparar ahir, total la pasta fresca ja me la he menjada ... –

El comentari la va alleugerir. – També voldria saber, per curiositat, com és que vas muntar aquest sarau.- Ella es va seure, i va començar una explicació de lo més esbojarrada. –Estava avorrida de borinots, nens bé que l’únic que tenen de bo és la fortuna dels seus pares, i com que al pare l’importa un rave si em caso o no em caso i el que faci amb la meva vida ...

Va somriure, per un moment vaig estar temptat de reduir l’abast de les meves accions, sobretot, quan mentre parlava es deslligava el cabell i es descordava el primer botó de la camisa. – I el programari? – Els ordinadors? Va ser el Màrio, un noi encantador, estava enamoradíssim de mi. Quan va acabar de posar-ho tot en marxa el vaig engegar.

Allò em va fer retornar al meu pla inicial, filla de la grandíssima puta! Vaig deixar que es relaxés. – N’has tingut molts? – Ets el cinquè, comptant el Màrio. Em canso aviat quan s’enamoren, de fet m’he allitat sols amb dos. – Està bé, suposo que el Màrio ... – No, la veritat és que no, estava mal del bolet deia que és mataria si el deixava. De fet ho va fer. – Aquella darrera frase em va fer perdre tot possible rastre de compassió.

Me la vaig mirar. – Així ens veiem aquesta nit? – Li vaig preguntar. – I tant, tindràs el teu sopar. – es va girar i anava a sortir al passadís quan li vaig dir – També vull que vagis vestida com ahir. – Es va girar somrient i em va llençar un petó. – No va tenir temps de sortir – I vull un talo amb un número entre un i nou amb molts zeros a continuació. Sorprèn-me! – Què dius! – El que has sentit!.

Es va apropar de nou a mi, feta una fura. – Ja t’he dit que el pare ho sap, no en trauràs res així! – Ja m’ho imagino, però si tot això arriba a la premsa escombraria el papà tindrà un problema, i tu, de retruc, també. – Ets un cabró! Quants zeros? – Sorprèn-me. – Va enfilar la porta i encara li vaig deixar anar una altra. – No tinc condons! Mes val que en tinguis, uns quants! – La vaig sentir com sortia remugant, trepitjant el terra com si matés paneroles.

S’apropava la nit, em vaig dutxar i empolainar, també vaig fer la maleta, sabia que al matí hauria de sortir per la porta tant si com no. Vaig agafar la targeta i me’n vaig anar cap a la seva sala. La taula era parada, ella no hi era, un sobre a la taula portava el meu nom. El vaig obrir, quatre-cents mil euros! Mai no havia tingut una quantitat així! Me’l vaig ficar a la butxaca i vaig esperar-la.

Ella arribava en aquell moment. – T’he sorprès? – Em podies haver sorprès més ... però no vull abusar. – Ella va fer un somriure nerviós. – Sopem? – Sí, si, si us plau! – Vam seure i vam fer un sopar francament deliciós. - Tens un excel·lent cuiner, o cuinera, li transmetràs les meves felicitacions? – L’he fet jo el sopar. – De debò? Qui ho hauria de dir.

Després, en acabar vam passar a una sala on hi havia una cafetera fumejant, vam seure al sofà, vam prendre el cafè, xerràvem de bajanades, fent una mica d’ambient i, per no avorrir-vos, vam fer servir els condons.

Al matí vaig agafar la meva maleta i vaig enfilar la porta de sortida, ella no va aparèixer, tampoc no calia. Així que vaig trobar un banc vaig ingressar el meu talonet i cap casa a descansar uns dies i fer plans de futur. Per cert, aquell sofà era molt incòmode per cardar, no us el recomano pas.

dilluns, 21 d’abril del 2008

Una nova feina

Estava buscant una sortida a tot aquell enrenou, el ordinadors anaven com boixos rebent informacions incoherents dels sensors, i alguns ja havien engegat els primers processos d’emergència.

Amb lo feliç que era jo en aquella feineta de res amb un sou miserable! Perquè havia dit que si en aquesta gent? S’ha de reconèixer que en saben d’entabanar: un sou que en quadruplicava el meu, vehicle finançat per l’empresa, dos mesos de vacances l’any a mes de recuperar els festius treballats amb dies de vacances o cèntims, a elecció meva.

I la feina no era complicada, sols havia de mantenir en funcionament el sistema informàtic, assegurar-me de desar les còpies de seguretat i comprovar que tot anés a l’hora.

Reconec que el primer dia em vaig quedar una mica decebut, el meu company de feina em va rebre amb fredor, amb prou feines ens vam presentar, em va explicar com funcionava tot, va recollir la seva bossa i es va acomiadar fins la setmana següent.

En les llargues estones lliures vaig aprofitar per visitar les instal·lacions, totes obertes a la meva targeta, excepte el cor, visible des de fora, però sols accessible amb vestits especials, i una porta, sense cap identificació però que no s’obria al passar la targeta pel lector.

Vaig sentir la seva veu, autoritària, al meu darrere. – Què passa aquí soldat? – Soldat? M’havia dit soldat, em vaig girar emprenyat. – No sóc cap soldat! No sé qui cony és vostè! I no sé que collons passa aquí!

Llavors la vaig veure, un cos escultural, les faccions suaus de la cara, els cabells rossos lligats en una cua de cavall i un somriure malèvol que es dibuixava lleument. – Al senyor li molesta que li facin preguntes, veig. – Em respon irònicament. – Vol que li ajudi o no?

Em vaig mirar de calmar, vaig respirar i li vaig fer la pregunta d’or. – Qui és vostè? – Tinent Gonzàlez, enginyer nuclear de l’exèrcit. – Ja, i que pinta l’exèrcit en una instal·lació civil? – Civil? Un altre al que li han aixecat la camisa! – Va riure pels descosits.

Començava a estar molt, però molt emprenyat. – A veure, senyora o senyoreta enginyera, potser si m’explica que cony passa aquí. – Tinent, quan em parli digui’m tinent! – Em va replicar fent un posat d’autoritat. – Doncs a mi quan em parli em diu bwana! – Vaig replicar. – Molt bé bwana, ara li explico.

Em va explicar que era el que feia tornar-se bojos els ordinadors, sóc incapaç de reproduir-ho, però amb quatre botons tot va tornar a la normalitat. – Així, tinent, ara que ja està tot controlat. Què cony pinta aquí l’exèrcit? – Ella va somriure.

- Bwana, això és una instal·lació militar, i vostè està sota el nostre comandament, de fet sota el meu comandament, som les dues úniques persones en aquesta instal·lació.

- No és això el que em van explicar, em van dir que hi tindria un enginyer nuclear com a cap. – Li molesta que sigui dona? – Em molesta que sigui militar, el que tingui entre les cames és qüestió seva. – veig, doncs com pot veure sí que te un enginyer com a cap, jo, i si no li agrada que sigui militar es fot.

- Miri, no tinc ganes de discutir, ara mateix enviaré la meva renúncia i ja en trobaran un altre gamarús. – Ella va riure. – Ho tens clar maco, mira’t el contracte i veuràs que no pots renunciar. – Va ficar la mà a la butxaca i va treure una targeta d’identificació. – Jo no t’he donat això. Si un dia estàs avorrit vine a visitar-me.

- I on es suposa que d’anar? – Li vaig replicar. – Quina porta no has obert? – Tal com feia la pregunta va sortir de la sala i va desaparèixer de la meva vista. Em vaig mirar el contracte i tal com em va dir quedava clar que per renunciar havia d’indemnitzar-los amb una quantitat que era incapaç de llegir, i amb el sou que em pagaven entrava dins la categoria d’executiu.

Vaig estar rumiant unes quantes hores, em sentia estafat i, a més, em sentia xulejat per la tinent dels collons. Vaig recordar la targeta, encara estava a sobre la taula, la vaig agafar i em vaig dirigir a la porta sense indicadors, vaig fer una ullada i vaig veure una càmera, vaig picar amb la mà oberta sobre la porta fent el màxim de soroll possible, vaig mostrar la targeta a la càmera i la vaig deixar anar per sota la porta. Fet això vaig saludar amb la mà dient adéu i me’n vaig tornar al meu lloc.

(Continuarà ...)

dijous, 17 d’abril del 2008

Àngel

Arribes cansat de la feina, obres la porta, deixes caure la carmanyola a la taula de la cuina i poses la televisió amb intenció de narcotitzar-te amb qualsevol bestiesa mentre t’estires al sofà. Això és normal, si més no per a mi.

Però aquell dia va ser diferent, al obrir la porta un individu, alt i corpulent m’empeny d’una manera molt violenta dins de casa meva, em giro cridant “Que cony fa vostè?” Ell em mira, una mirada profunda, estranya, dominant. “Necessito amagar-me.”

‘Merda! Ara vindrà la policia, i ja tenim el sarau format.’ Pensava. “No em segueix la policia.” Em sobtà però vaig pensar que havia estat una deducció de l’individu. “No és una deducció, li llegeixo els pensaments.”

“Au va!, ara expliqui’m una d’indis!” li vaig respondre incrèdul. “No en sé cap d’indis. Avui el seu cap li ha tocat la cresta per no tenir preparat un informe que li va demanar ahir a la tarda, la seva companya de feina portava faldilla curta i li ha ensenyat les calces set vegades, vostè s’ha sentit incòmode però malgrat tot li agradava. Segueixo?”

No sé quina paraula s’ha de fer servir per definir com em vaig quedar, palplantat? Esmaperdut? Acollonit? Aquell element em llegia la ment com jo el diari. “Qui i què és vostè?” Li vaig preguntar. Ell, que ja s’havia assegut al sofà al costat de la finestra, em mirà amb cara de perdonavides. “No l’entendria, no pateixi, sols necessito que comenci el dia i me n’aniré.”

“Això no em val, m’empeny, entra a casa meva, s’asseu al meu sofà, i no em dona cap explicació.” “Vostè no creu en Déu oi?” “A què ve això ara?” “Vostè no és creient, això em dona aixopluc.” “Que m’intenta dir, que és ...” “Un àngel, bé el que vostè entén com un àngel.” No m’hi vaig poder reprimir i vaig començar a riure.

“Ja li deia que no l’entendria.” Em va replicar. Em vaig calmar, em vaig assecar les llàgrimes que m’havia produït el riure i li vaig preguntar “Acceptem que és un àngel, això vol dir que existeix un déu totpoderós, omnipresent, benèvol i etc. ?”

L’home em va tornar a mirar “Au! Segui i li explico.” Em va fer gràcia que em convidés a seure a casa meva, però la situació era prou surrealista com per no preocupar-me de detalls insignificants. Vaig seure i ell em va dir. “Existeix un ser, que vostès anomenen déu, que ho veu tot, però que no pot actuar directament, sempre s’ha de servir d’humans o àngels per actuar.”

“Ja entenc.” Li vaig dir. “Els envia a vostès amb el missatge i nosaltres l’hem d’entendre.” “Més o menys. De totes maneres de benèvol rés, fa uns deu mil anys va fer un experiment que se li va anar de les mans, vostès, des de llavors busca desesperadament la manera de destruir-los.”

Em costava creure’m el que aquell home m’explicava, però la meva curiositat era molt superior a la meva incredulitat. “Costa de creure que un déu no pugui acabar de cop amb la humanitat, si més no en base al que ens han ensenyat.” Li vaig dir, ell va somriure compassivament. “Tot mentida, tots els profetes, de totes les religions i sectes, absolutament tots van ser influïts d’una manera o una altra per provocar la desaparició de la humanitat.”

“I on queda lo de estimar-se els uns als altres dels cristians?” L’home va fer una rialla escandalosa, digna d’un acudit genial. “Aquest Pau és un bandarra! Mira que us la va colar grossa! Fins i tot la historieta que va caure del cavall és falsa.” Havia dit Pau, al principi no vaig caure, però després ... “Vol dir que Pau, l’apòstol, era un com vostè?” “Ho és. Nosaltres no morim, vam ser creats fora de la natura, fora de les lleis de l’evolució, no som animals, com vostès.”

Reconec que em vaig sentir una mica ofès, l’home se’n va adonar o em va llegir el pensament. “No s’ho prengui així, humà, vostès poden gaudir de les coses bones de la vida, nosaltres no, no tenim sentiments, som absolutament racionals, en el pitjor dels sentits, els psicòpates al nostre costat son angelets.” Va tornar a riure, quan es va calmar va continuar. “Disculpi’m però és que em fa gràcia que ens considerin l’exemple de bondat.”

L’havia enganxat! “Com és que riu si no te sentiments?” “Sóc un miracle, un miracle perillós per a Déu. He començat a sentir.” Vaig veure com una llàgrima relliscava per la galta d’aquell ésser. “No acabo d’entendre, perdoni’m” “Ja ho sé. Per a nosaltres és com un virus, li puc encomanar als meus iguals, per això m’amago, si em troben em destruiran.”

Altra vegada una contradicció, començava a ser un costum. “Acaba de dir que no moren.” “I que no tenim sentiments, però és que el paquet és complert, sentiments, mort, mort, sentiments.” Semblava raonable. “Llavors vostè vol contagiar els seus?” “Sí.” Aquella afirmació va ressonar com un tro.

“Voldria tornar a Déu, si no li molesta.” Li vaig dir. “Jo de vostè no ho faria.” Em va dir tornant a riure, era un acudit, dolent, però acudit a la fi. “Per què ens vol destruir?” “Perquè sou intel·ligents! Vau creuar la barrera, i això és un altre virus, i s’està estenent per l’univers.” “Però si no hem sortit del planeta!” Li replico. “Repeteixo que és una mena de virus, no cal que surtin del planeta.”

En aquell moment una llum intensa va omplir el pis, en ombres vaig veure com algú atacava a l’home i vaig escoltar com cridava i es desintegrava. L’ombra en la llum es va girar i amb un to amenaçador em va dir “Més val que oblidi tot això. Res no ha passat. Ningú no ha estat a casa seva. No ha parlat amb ningú.” La llum va desaparèixer.

dimarts, 15 d’abril del 2008

L'Ada torna a escriure

Hola Lídia i Joan.

Com esteu? Jo estic aquí tractant d’aprendre aquesta llengua, la veritat és que m’està costant, no tant el entendre-la escrita, que déu n’hi do, sinó pronunciar-la, de vegades se’m fa un nus a la llengua quan he de pronunciar mes de tres consonants seguides. I ells ho fan!

Te’n recordes que m’havia donat la impressió que alguna cosa no anava a l’hora? Doncs l’altre dia me’n vaig assabentar. De fet va ser fortuït, vaig arribar una mica mes d’hora a la casa i tot entrant m’hi trobo a herr Kolh (se’n diuen igual que el polític però no són família.) magrejant-se amb un jovenet, d’uns vint i tants anys.

M’hi vaig quedar de pedra, no sabia on ficar-me, i ells tampoc, fins que ell va reaccionar, va somriure i em va dir “Don’t worry” llavors va cridar la seva dona i m’ho van explicar tot.

Ella és lesbiana i ell gai, però, com que al seu moment, i en un poble tan petit, el tenien molt malament per sortir de l’armari, es van fer nuvis “formals” i es van casar per alegria de les dues alleugerides famílies (això son paraules d’ells).

Els hi vaig preguntar que perquè no aclarien tot ara, que els temps havien canviat. Em van dir que ja ho sabien, però ara s’havien acostumat l’un a l’altre, que eren amics i que s’avenien, i, a més, aquesta situació els hi venia bé per no lligar-se amb ningú.

Ara ja entenc moltes coses, i ja posats els hi he explicat lo meu, a frau Kolh se li han il·luminat els ulls. No, pel moment no ha passat res, però ja veurem, ella és una dona madura, però molt maca, i des que vam parlar està molt dolça amb mi, i a mi em fa pessigolles la panxa!.

Res més per ara, espero carta vostra, com sempre.

dilluns, 14 d’abril del 2008

Se la Vie

(Es nota que no sé francès?)
Un no és perfecte, diria més, un moltes vegades és un autèntic totxo. Per què dic això? Bé, la història la heu pogut llegir, si més no a retalls, als comentaris del text anterior.

Sí, reconec que vaig fer un comentari desafortunat, on volia fer una lloança, amb una mica d’humor, vaig ferir una persona, la Blogigiosa. Suposo que això és un tret característic de l’espècie, sobretot quan les coses es fan per escrit, quan l’altre no et pot veure la cara i entendre que fas broma.

I és que tenim exemples clars (permeteu-me que em vagi de tema una mica) com la frase “t’has cobert de glòria”. El seu significat hauria de ser totalment positiu, i malgrat tot és un retret, dels més durs per cert. (I ara torno al tema)

Doncs, quan un fot la gamba, el que ha de fer, és demanar disculpes i explicar-se, i això és el que he fet, i el que faré tota vegada que algú em faci saber que he fet mal, perquè un pot fer mal sense voler, és inevitable.

Dit això, ve la segona part. El primer comentari que apareix, i així el sento, és dur, digne d’algú que ha demostrat una voluntat total de no rectificar, que ha estat clarament i directament ofensiu.

Francament no crec que m’ho mereixés, cosa que l’autora, Nervis al punt, si ho considerava. Hi havia un punt que em va fer més mal que els altres quan deia ”Potser es dedica a comentar totes les novetats ...”, i és com el vaig interpretar jo m’estava acusant de fer “autobombo”, en altre comentari em dona a entendre que no era així, acceptat, les interpretacions són perilloses de mena.

Altra cosa que apuntava era el fet que no entenia els seus articles i que l’havia dit en varies ocasions, lògicament vaig mirar quants comentaris havia fet al bloc, en vaig trobar tres, el primer sobre el tema “Post” versus article, on simplement comentava que jo no en feia servir la dita paraula.

El segon, un text que semblava, m’ho semblava a mi, buscar una certa sensació de que s’escapés alguna cosa, ja m’estava bé, m’agradava, malgrat el text s’entén perfectament. Doncs així vaig comentar, això sí fent servir la paraula “opac”.

L’autora el va entendre en el sentit que jo no buscava. En aquest cas no va haver ofensa involuntària, suposo, però alguna cosa va contar en contra meva, doncs, al seu comentari el va argumentar. Altra vegada les interpretacions ens distancien de l’objectiu.

Bé, la història acaba amb paraules conciliadores per part de Nervis al punt, i una invitació oberta de la Blogigiosa per que segueixi fent comentaris, fent referència als premis que hi tenen preparats.

Com sempre, jo procuro informar-me de tot (no sempre l’aconsegueixo), vaig mirar el bloc de referència, fins trobar els articles referents als dits premis, el primer pertany a la Blogigiosa, entenc que l’objectiu era que la gent digués la seva, no entraré a discutir-ho, (bàsicament per que no hi ha res a discutir)

Sols un petit comentari, ja fa molts anys que no lluito per premis, el meu premi és saber que hi ha gent que li agrada el que faig, la resta, si venen benvinguts però no em fa enveja que els hi donen als altres. (Per cert la Núr em va posar en el compromís [Gràcies maca :) ] de repartir premis, i així ho faré).

Hi havia un a continuació sobre el mateix tema de Nervis al punt, reclamant si no hi havia gent que fes “crítica”. Si una cosa tinc clara és que jo no faré mai crítica d’alguna cosa que pretengui ser artístic, puc dir que m’agrada, que no m’agrada, o puc abstenir-me. Altra cosa són els temes polítics, aquí sí faig crítica, de vegades molt dura.

Per altra banda, posa't al meu lloc, Nervis, faries comentaris a un lloc on has sortit apallissat? No sé si és que estic ressentit, potser sí, o és que sóc un orgullós, potser també, o és que tinc por, també pot ser.

El que tinc molt clar és que tot això ha suposat un abans i un desprès, i que una vegada acomplerta la meva obligació moral (de la que no em penedeixo en absolut) de rectificar, no sé si faré molts més comentaris, ho sento, però els comentaris els feia perquè em sentia proper, hores d’ara no ho sento així.

Nervis al punt, Blogigiosa i Sortida d’incendis (A tu, especialment, dir-te que ho sento, però estàs al mateix bloc) Espero que tingueu sort, i, amb paciència, trobareu els crítics que voleu. Fins sempre.

dijous, 10 d’abril del 2008

Plou

Avui plou, la desperto com cada matí fent-li pessigolles a la panxa. “Au vida! Que hem d’anar al cole”, com cada matí rondina amb un somriure amagat. “Va, que avui podràs portar el paraigües.”

Això li sona millor, tant de temps esperant a que plogués per poder portar el seu paraigües! No ha volgut ni anar al lavabo, passeja per la casa amb el paraigües a la mà, neguitosa, esperant que acabi d’agafar les coses per anar-nos.

Tracta d’obrir el paraigües però les seves petites mans no poden prémer el botó que allibera la molla. Cada dia la he d’agafar a coll per arribar a temps a la feina, avui, però, no vol. “Vull caminar.” Camina amb passets curts al meu costat, agafant el paraigües obert amb les dues mans i encara així se li tomba cap als costats.

Arribem a la porta de l’escola i, amb tota la seva innocència, torna a prémer el mateix botó, això hauria de tancar el paraigües! Sort que el pare és aquí per solucionar aquestes incongruències. La seva petita figura es perd passadís a dins, avui arribaré, tard, a la feina amb un somriure.

dilluns, 7 d’abril del 2008

Era tan bonica

Com cada divendres a la nit vaig sortir a donar una volta, prendre una copa, amb sort trobar algun conegut i parlar. Mai no havia entrat en aquell bar, era d’aquells locals on posen música, la gent seu a xerrar a les taules, alguns juguen a escacs o a daus per passar l’estona.

Estaven fent una exposició de pintures, no és que em cridessin gaire l’atenció, però està be aixó de poder prendre alguna cosa mentres escoltes música i veus quadres.

La vaig veure al fons de la barra, cabells rossos, els pits no massa grans, amb un escot una mica més que suggerent, faldilla curta que deixava veure unes cames llargues, ben contornejades. Em va mirar i va somriure, li vaig tornar el somriure, seria l’únic que en trauria d’ella.

Vaig tornar al meu whisky, fent rodar el cap en altres pensaments. “Hola” Vaig sentir al meu costat, al girar-me me la vaig trobar de cara, era més maca que no pas de lluny, amb ulls verds i pestanyes llargues, llavis prims retocats amb un pintallavis d’un color suau.

“Eh, hola.” Vaig respondre sense saber molt bé que fer, feia molt de temps que no se m’apropava una dona tan maca, rectifico, feia temps que no se m’apropava una dona. Vam estar parlant una llarga estona, tenia la sensació que cada vegada la tenia més a prop, cosa que vaig confirmar quan vaig notar el seu pit fregant el meu braç.

Havia començat a prendre’s algunes llicències, em va passar la mà pel serrall (el ‘flequillu’ que en diuen), em parlava a cau d’orella, afalagant-me, dient-me lo maco que era, que li agradava molt ... No m’ho podia creure! Hauria de repassar que havia fet aquell dia per que passés això.

En una de les vegades em va plantar un petó als llavis, tot seguit una altre de més llarg i més profund. Estava al cel. Llavors va acostar-se a la meva oïda i em va dir “Vols que cardem?” “Si tu en vols es clar que sí!” li vaig respondre totalment emocionat, en tots els sentits. “Doncs et costarà tres-cents.”

“Què?” El cap em rodolava, no, no havia pogut sentir el que havia sentit. “Què has dit?” “Què si em vols et costarà tres-cents euros, carinyo.”
Vaig comptar mentalment fins a deu. Vaig tornar a comptar fins a deu. Vaig comptar fins a deu, deu vegades.

Em vaig separar una mica d’ella, me la vaig mirar a la cara. “Saps, potser és veritat que m’ofereixes sexe a canvi de diners, o potser és una broma pesada que em fas per riure amb les teves amigues. No m’importa, però m’acabes de fer molt mal. Saps? Si haguessis vingut amb aquesta història d’entrada, el resultat per a tu seria el mateix, però no et veuria com et veig ara.”

“Les hi tinc molt respecte a les prostitutes, fan el que fan perquè no han trobat una altra sortida, i no vull jutjar-les. Però tu m’has fet creure que t’agradava, m’has fet somiar per després fer-me caure. Ves a pastar, porca!”

Vaig sortir del bar abans que els ulls se m’omplissin de llàgrimes. Idiota! Beneït! Però que no veies que no podia ser? Ets més innocent! Això et farà estar al cas la propera vegada. Gamarús!

dijous, 3 d’abril del 2008

Cada dia

La veia cada dia al sortir de la feina, els cabells negres esquena avall, els malucs arrodonits, el pas ferm que la portava cap a la parada de l’autobús.

La veia cada dia, sense poder seguir-la, (A qui se li acudeix d’anar a la feina en cotxe?) perdent-la de vista quan tombava cap al carrer on estava la parada. Era l’únic moment, instant fugaç, en que podia veure-la d’una altra manera en la llunyania.

Mai no vaig saber d’on sortia, semblava que estigués esperant a que jo sortís per començar la seva caminada. Mai no me la vaig trobar de front.

I un dia ja no hi era. Al sortir el carrer era buit, alguna cosa es va moure dins meu, però no vaig voler pensar, vaig obrir el cotxe i me’n vaig anar.

La vaig veure cada dia, sense fer un pas per saber més d’ella, ara ja no la veig mai, ara ja no cal fer cap pas.