Ella era una noia moderna, amb treball, volia viure fora casa els pares i no volia ni parlar de tenir fills, ell era un xic més pragmàtic, si se’n pot dir així, estava disposat a passar pel jutjat si això feia que les famílies no s’esvalotessin i dels fills ja n’hi hauria temps de parlar.
Van trobar un pis i el banc els hi va donar la benedicció per comprar-ho, això sí, després d’haver revisat fins i tot les calces i calçotets que portaven. Van entrar al seu niu, assumint que els canvis de la casa els farien a poc a poc, a mida que poguessin.
Al principi feien junts les tasques de casa, planxar, fregar, els plats, la rentadora i el que calgués. No en tenien cotxe, i quan el sogre els hi deixava el portaven per torns, malgrat el sogre sempre li donava les claus en ell.
Al llarg del temps ella comença a no voler agafar el cotxe. – Tu l’entens millor. És massa gran. Estic cansada, porta’l tu... – Fa feines de casa abans ell s’hi pugui posar. – Jo vaig més ràpida. – O s’aixeca a mig veure una pel·lícula i les fa malgrat ell es queixi de la seva actitud.
Un dia, sense solta ni volta s’entesta en explicar-li com s’ha de posar la rentadora, després d’un any sencer fent-lo i recriminant-li que no ho vol fer quan ell li exigeix que el deixi fer, que no l’hi ha d’ensenyar res, que sempre l’ha posada i no hi ha problema.
Comencen les discussions estúpides. – Què faig per sopar? – Qualsevol cosa. – Uns ous ferrats? – Sí, ja va bé. – Una truita de patates? – El que sigui menys feina. – Un bistec amb patates fregides? – No havies dit ous de primer? Doncs uns ous– És que és poc. – Jo en tinc prou. – No en tens prou. – Deixa-ho que ja em faig un entrepà. – No aprecies la meva feina! – No aprecio que et vulguis passar hores a la cuina en comptes d’estar amb mi.
Un dia arriba la frase fatídica. – Podríem tenir un nen. – Però si no en volies. – Però ara vull. – T’acabes de quedar sense feina, esperem una mica. – Tu no m’estimes. – Si t’estimo, però si el tens sense tenir feina desprès et costarà més de trobar-ne. – Així en podré tenir cura. – I jo?
La criatura arriba, ell intenta implicar-se al màxim, biberons, bolquers, el metge, però la casa depèn ara del seu sou, i ella es sempre a casa i quan ell arriba ja queden poques coses a fer, la majoria auxiliars i sempre les que mai li han agradat. – Que has planxat la roba i m’has deixat per netejar la pols? Saps que no tinc problema a planxar i em rebenta passar un drap on ja està net. – Però jo planxo més ràpid que tu. – No és veritat, però i què? A tu et rebenta planxar.
A poc a poc ell deixa de fer coses a casa, si arriba i estan fetes què pot fer? I discutir cada dia és un avorriment. Sense voler-ho està fent d’home de la casa, no planxa, no posa rentadores, neteja la pols i arregla endolls, penja quadres i canvia la bombona de Butano. És ell el que porta el cotxe sempre i el que te cura de l’economia familiar.
Quan ella li pregunta ell tracta d’explicar-li, però fora del – quin saldo hi ha? – Mai no pot anar més enllà. – Hauries de tenir un sou més alt, t’hauries de canviar de feina. – I per què no hi treballes tu? – I qui s’estarà pel nen? – Hi han escoles bressol, hi han cangurs. – Ni parlar-ne!
Un dia es desperta en nit fosca. Sap que no és feliç, sap que no era allò el que volia. En aixecar-se prepara el cafè, el posa pels dos, se’l pren, es dutxa i es planxa la camisa i el pantaló. –Què fas? Això l’he de fer jo. – Per què? – Per què ho faig millor. – I? – Com què i? – Què no necessito que em planxis res.
Ella no se sap avenir, encara es considera una dona moderna i això xoca de front amb el sentiment que el seu home li està fent la feina. Quan ell torna a la nit es troba tota la roba planxada fins i tot te preparat el que es posarà demà, jersei, pantaló, camisa, mitjons, calçotet.
En aixecar-se fa el cafè pels dos, se’l pren, es dutxa, agafa un calçotet i mitjons del calaix, planxa el pantaló del dia anterior que és net, sols l’ha portat un dia. En aixecar-se ella s’enfada. – Per què no has agafat la roba que t’he deixat preparada? – Perquè jo ja sé fer-ho. – No em respectes gens! – Sí et respecto, però no sóc un incompetent a qui se li hagi de donar tot fet. – Ets un desagraït. – Potser.
Ella sembla feliç si més no fins on arriba l’economia, si el seu home li fes cas i es busqués una altra feina la cosa canviaria, te la casa lluent, el sopar és a punt quan ell arriba, la roba neta i planxada. Ell cada dia triga més en arribar, fa temps abans de sortir de la feina, a la fi és més feliç allà que a casa.
Un pesat sentit de la responsabilitat l’allunya d’un cop de porta, com s’ho faria ella sense el seu sou? Ha passat tant de temps des de l’última feina d’ella! Però cada vegada se sent més sol, més deslligat de la casa on viu, més arraconat per la seva realitat, uns dies s’aixeca volent canviar-ho tot, i d’altres llença la tovallola sense més, sense desig de lluitar.
Els dies passen sense aturador, i res fa presagiar cap canvi a millor, ja no pensa en ella amb desig, ja no espera sentir-la al seu costat. Al seu cap es dibuixa una fantasia, sap que mai no s’acomplirà però ell la viu en silenci mentre mira la televisió, quan s’allita, quan deixa refredar el cafè al bar de sota la feina.
Van trobar un pis i el banc els hi va donar la benedicció per comprar-ho, això sí, després d’haver revisat fins i tot les calces i calçotets que portaven. Van entrar al seu niu, assumint que els canvis de la casa els farien a poc a poc, a mida que poguessin.
Al principi feien junts les tasques de casa, planxar, fregar, els plats, la rentadora i el que calgués. No en tenien cotxe, i quan el sogre els hi deixava el portaven per torns, malgrat el sogre sempre li donava les claus en ell.
Al llarg del temps ella comença a no voler agafar el cotxe. – Tu l’entens millor. És massa gran. Estic cansada, porta’l tu... – Fa feines de casa abans ell s’hi pugui posar. – Jo vaig més ràpida. – O s’aixeca a mig veure una pel·lícula i les fa malgrat ell es queixi de la seva actitud.
Un dia, sense solta ni volta s’entesta en explicar-li com s’ha de posar la rentadora, després d’un any sencer fent-lo i recriminant-li que no ho vol fer quan ell li exigeix que el deixi fer, que no l’hi ha d’ensenyar res, que sempre l’ha posada i no hi ha problema.
Comencen les discussions estúpides. – Què faig per sopar? – Qualsevol cosa. – Uns ous ferrats? – Sí, ja va bé. – Una truita de patates? – El que sigui menys feina. – Un bistec amb patates fregides? – No havies dit ous de primer? Doncs uns ous– És que és poc. – Jo en tinc prou. – No en tens prou. – Deixa-ho que ja em faig un entrepà. – No aprecies la meva feina! – No aprecio que et vulguis passar hores a la cuina en comptes d’estar amb mi.
Un dia arriba la frase fatídica. – Podríem tenir un nen. – Però si no en volies. – Però ara vull. – T’acabes de quedar sense feina, esperem una mica. – Tu no m’estimes. – Si t’estimo, però si el tens sense tenir feina desprès et costarà més de trobar-ne. – Així en podré tenir cura. – I jo?
La criatura arriba, ell intenta implicar-se al màxim, biberons, bolquers, el metge, però la casa depèn ara del seu sou, i ella es sempre a casa i quan ell arriba ja queden poques coses a fer, la majoria auxiliars i sempre les que mai li han agradat. – Que has planxat la roba i m’has deixat per netejar la pols? Saps que no tinc problema a planxar i em rebenta passar un drap on ja està net. – Però jo planxo més ràpid que tu. – No és veritat, però i què? A tu et rebenta planxar.
A poc a poc ell deixa de fer coses a casa, si arriba i estan fetes què pot fer? I discutir cada dia és un avorriment. Sense voler-ho està fent d’home de la casa, no planxa, no posa rentadores, neteja la pols i arregla endolls, penja quadres i canvia la bombona de Butano. És ell el que porta el cotxe sempre i el que te cura de l’economia familiar.
Quan ella li pregunta ell tracta d’explicar-li, però fora del – quin saldo hi ha? – Mai no pot anar més enllà. – Hauries de tenir un sou més alt, t’hauries de canviar de feina. – I per què no hi treballes tu? – I qui s’estarà pel nen? – Hi han escoles bressol, hi han cangurs. – Ni parlar-ne!
Un dia es desperta en nit fosca. Sap que no és feliç, sap que no era allò el que volia. En aixecar-se prepara el cafè, el posa pels dos, se’l pren, es dutxa i es planxa la camisa i el pantaló. –Què fas? Això l’he de fer jo. – Per què? – Per què ho faig millor. – I? – Com què i? – Què no necessito que em planxis res.
Ella no se sap avenir, encara es considera una dona moderna i això xoca de front amb el sentiment que el seu home li està fent la feina. Quan ell torna a la nit es troba tota la roba planxada fins i tot te preparat el que es posarà demà, jersei, pantaló, camisa, mitjons, calçotet.
En aixecar-se fa el cafè pels dos, se’l pren, es dutxa, agafa un calçotet i mitjons del calaix, planxa el pantaló del dia anterior que és net, sols l’ha portat un dia. En aixecar-se ella s’enfada. – Per què no has agafat la roba que t’he deixat preparada? – Perquè jo ja sé fer-ho. – No em respectes gens! – Sí et respecto, però no sóc un incompetent a qui se li hagi de donar tot fet. – Ets un desagraït. – Potser.
Ella sembla feliç si més no fins on arriba l’economia, si el seu home li fes cas i es busqués una altra feina la cosa canviaria, te la casa lluent, el sopar és a punt quan ell arriba, la roba neta i planxada. Ell cada dia triga més en arribar, fa temps abans de sortir de la feina, a la fi és més feliç allà que a casa.
Un pesat sentit de la responsabilitat l’allunya d’un cop de porta, com s’ho faria ella sense el seu sou? Ha passat tant de temps des de l’última feina d’ella! Però cada vegada se sent més sol, més deslligat de la casa on viu, més arraconat per la seva realitat, uns dies s’aixeca volent canviar-ho tot, i d’altres llença la tovallola sense més, sense desig de lluitar.
Els dies passen sense aturador, i res fa presagiar cap canvi a millor, ja no pensa en ella amb desig, ja no espera sentir-la al seu costat. Al seu cap es dibuixa una fantasia, sap que mai no s’acomplirà però ell la viu en silenci mentre mira la televisió, quan s’allita, quan deixa refredar el cafè al bar de sota la feina.