dimarts, 28 d’abril del 2009

Prestidigitador

Si ell fos al govern no s'hauria produït aquesta crisi. Ho acaba de dir fa uns dies aquell que va assentar les bases per la situació actual, ho diu aquell que ens va mentir quan el Prestige, que ens va mentir quan el Jak 42, que ens va mentir l'onze de març.

Ell, el gran prestidigitador, que com a primer truc, s'assigna la sortida d'una crisi quan va guanyar les eleccions. Com a segon posar Espanya en el mapa internacional, i tercer, adjudicar-se la bonança econòmica dels darrers anys.

Doncs, contra el que és el meu costum; m'agraden els mags, m'ho fan passar bé i mai no hi explicaria un dels seus trucs ni que el sabés perfectament; en aquest cas ho faré.

La primera crisi, aquella de la que aquesta paparra ens “va lliurar” ja estava superada, del tot, en arribar-hi ell, no hi havia més crisi que un govern més bo o més dolent, però esgotat, acabat d'un partit que necessitava com aigua de maig una renovació, renovació que per cert no ha tingut encara.

I sí, va posar Espanya en el mapa internacional, exactament en el punt de mira del terrorisme islàmic. Ho sento Senyor Maragall, però vostè es va equivocar en dir-li que no era el màxim responsable, ho era, ho és, ho serà sempre, va cridar alt i fort que volia brega, i vam tenir brega.

Els anys de bonança que diu haver-nos donat han estat, per una banda, el flux de l'economia internacional, que amés ja estava pujant quan ell va arribar, a més una tongada de globus econòmics que es van anar encadenant un darrere l'altre, globus que, un darrere l'altre van punxar fins arribar al més dur, a aquell que feia mal a més gent, l'habitatge.

I on és el truc? Molt senzill, per una part pensa que som rucs, directament, però he pogut constatar que aquesta creença seva no és infundada, hi ha un alt percentatge de rucs a la península, gent que se'l creu com si fes missa, que no posen en dubte ni una sola de les seves paraules, encara que, amb senyals clars d'estar borratxo, digui que a ell ningú no li diu si ha de beure abans de conduir.

Per l'altra tenim un govern que fa pena (hauria de dir governs, però parlo del que te adreça fixa a Madrid.) que també ens ha venut les motos que ha volgut i que no mereix ni la més mínima credibilitat.

I per què deixa anar aquestes afirmacions ara? Per les Europees? No, no ens ho creguem pas, el final del truc no és que el PP guanyi a Brussel·les, és que Jose Mari torni a la Moncloa. De fet ja era el que volia, però ell l'havia pensat com salvador de la pàtria descavalcant el Mariano, com feu temps ençà un tal Fraga amb un tal Hernández Mancha (el primer “tal” és una ironia, al segon la ironia és que molts no sabre ni de qui parlo). Però com les coses van com van a qui farà fora serà al compromissari etern, Rodríguez Zapatero. Així les coses mes val que ens preparem, perquè tornarem a tenir de president de govern a aquell que se'n va anar dient que no tornava, però que tornarà com ja va tornar el se predecessor (Ups, ja m'he oblidat del Mancha).

divendres, 24 d’abril del 2009

3426. Quan van mal dades I

El cap acaba de tornar al seu habitacle, obre el terminal disposat a encetar la feina però es troba un missatge del cap de grangers. – Tenim greus problemes. Sol·licito reunió urgent. – Si una cosa identifica els grangers és la seva poca amistat amb els mitjans de comunicació escrits, els seus missatges són minsos, directes, curts, tallants.

El cap crida al segon. – Senyor? – Sí, he rebut un missatges dels grangers, sembla que tenim problemes. Sap res? – El mateix que vostè, acabo de rebre el mateix missatge. Teòricament la posta hauria hagut de començar i tenia entès que els mascles ja estaven fecundant femelles. – Doncs haurem d’anar a veure els grangers. – Perquè no els fem venir?

El cap mira irònicament al segon. – Ha estat amb algun granger en roba de treball? – No, mai. – Doncs li donaré un consell, no toqui res quan arribem allà o no li deixaré entrar aquí fins que l’abandoni la pudor. Aquesta gent es renten amb una solució abrasiva per treure’s la pudor, el procés dura una fase sencera. Si no ho fessin així la pudor no se’ls hi aniria fins dues jornades desprès. Au, anem.

L’entrada a la granja és un cop a les fosses nasals del segon que es gira ostensiblement i s’aparta de l’entrada. El granger que hi ha a la porta se’l mira indiferent. – És la seva primera vegada. – Li diu el cap. – Així aquesta nit no menjarà. Què voldrien? – Sóc el cap de la nau, ell és el segon. Vull parlar amb el seu cap.

El granger es sorprèn. – Perdoni cap, no sabia ... no surto gaire jo ... – Deixi-ho, no pateixi, el normal és que la gent no sàpiga qui és el cap de la nau, si ho sap, és perquè hi ha problemes. Cridarà el seu cap. – Sí senyor, ja és de camí. – No passem? – Tenim habilitada una sala externa, el segon no patirà tant.

Al cap d’una estona apareix el cap de grangers, net. – Bon dia cap. – Bon dia. Pensava que estaria feinejant. – m’he reservat una mica, a la fi això també és feina. – es clar. Coneix el segon? – Molt de gust, no, no ens coneixíem. Passem? – vostè dirà. – El cap de grangers els porta a una sala. El segon li agraeix el detall disculpant-se per la seva poca resistència. – No pateixi, és una pudor molt forta i costa d’acostumar-se.

El cap demana pel missatge. – Quin és el problema? – La posta està fallant, les femelles no queden fecundades, el líquid seminal dels mascles és estèril. – Vol dir que no hi haurà posta? – Això em temo, però la cosa és pitjor, algunes femelles estan ponent ous abans de temps, ous no fèrtils per suposat i per acabar d’adobar-ho estem registrant una mortaldat superior a la normal. – Els veterinaris què diuen? – Estem sobre el tema, però jo m’atreviria a dir que estem patint una degeneració de l’espècie, són molts cicles, hi ha animals que mai no han respirat a l’aire lliure.

- I què podem fer? – Els nostres càlculs ens fan pensar que si tot segueix així, si no reduïm el consum, no superarem més enllà de trenta cicles, sent optimistes. – Racionar? – Racionar. – Li hauré de treure una mica més de temps. Aquesta decisió l’han de subscriure els membres de l’assemblea. Segon, truqui’ls sisplau.

El segon fa la crida, al cap d’una estona arriben els membres de l’assemblea. El cap de grangers torna a fer l’explicació de la situació. – Així que estem acabats. No? – Pregunta un dels membres. – No necessàriament. – Replica el cap. - Ens apropem a un altre sistema, potser trobarem un lloc definitiu. – I si el que trobem no acaba d’acomplir els requisits. – Si és un planeta mínimament habitable el sotmetrem al consell i fins i tot a consulta general.

Els membres del consell discuteixen entre ells durant una estona, un d'ells insisteix en no autoritzar la mida, al final, el president del consell parla. – Sigui com sigui hem de ser pessimistes si volem alegrar-nos-en després. Declari el racionament. I esperem que el nou sistema ens pugui acollir.

Immediatament s'envia la informació al sistema de comunicacions, al poc tota la població de la nau està assabentada, notes als menjadors recorden que, a partir d'aquell moment, per poder accedir al menjar s'hauran d'identificar i que sols es podrà menjar la quantitat establerta per jornada.

Tornant al pont el cap i el segon es troben amb un vell conegut. - Una decisió difícil, cap. - Feia temps que no el veia, Rouah. Alguna notícia? - N'hi ha una petita part de la població descontenta amb la mida. - A mi tampoc no em fa gràcia però no se m'acudeix una altra solució. - L'entenc, però hi ha uns elements més perillosos, de fet estan mirant de vendre el menjar en el mercat negre. - I d'on trauran el menjar? - Sembla que l'han anat acumulant. - Ja, en quins congeladors? Que jo recordi tots els congeladors estan sota el nostre control. - Aquest és el problema.

Per la ment del cap passa una imatge que el fa esgarrifar. - No seran tan agosarats! - Què vol dir? - Intervé el segon. Rouah respon. - Hi ha un sistema alternatiu de conservació. - Què és absolutament tòxic, que va provocar la mort lenta i dolorosa de milions de sinars, quasi fins l'extinció i que va ser prohibit fa milers de cicles. - Quin sistema? - Pregunta el segon. - Sal. - respon el cap. On el tenen? - Rouah li passa una unitat de memòria. Aquí està tota la informació, magatzems i sinars implicats, em temo que alguns formen part de la seva gent i dels grangers.

El cap arriba als seu habitacle amb el segon, introdueix la unitat al terminal, identifica tots els membres de la tripulació implicats i emet una ordre de reunió urgent a tots ells. Revisa la llista per aïllar els grangers implicats. Dins la resta de la llista descobreix a un dels membres de l'assemblea, el recorda, era qui s'oposava a la mida. - Segon, tots els implicats de la tripulació estan a la sala, Els aïllo. Reuneixi a la segona sala tots els vigilants disponibles.

El segon dona una ordre al sistema, se senten corredisses pels passadissos, el cap i el segon surten cap a la segona sala, pel camí escolten els cops a la porta de la primera sala. - Alguns estan armats, senyor. Què hem de fer? - Vull el mínim de baixes, doneu-los opció de lliurar-les. - I si s'atrinxeren. - Llavors ja sap el que ha de fer. - Al cap d'una estona els escamots surten cadascú cap a la zona assignada. El cap va amb l'escamot que detindrà el membre de l'assemblea. El segon porta l'escamot que s'encarregarà dels grangers.

Arriben a l'entrada a les granges, el segon parla amb el granger de la porta. - Avisi al seu cap que entrem. - No poden entrar així. - Ara sí. - El vigilants s'escampen per les granges. El cap dels grangers arriba esverat. - Què passa segon? - Ho sento, però uns quants dels seus grangers estan sent detinguts. - Per què? - Acumulació no autoritzada d'aliments, conservació amb tòxics i venda il·legal. - Hi han proves? - Tres magatzems il·legals.

El cap dels grangers es mostra abatut. - Si els magatzems són com els nostres hauríem pogut esperar a arribar al sistema abans de racionar el menjar. - Són més grans, i estan plens. – Uns vigilants s’apropen amb un dels grangers, el cap dels grangers demana parlar-hi, el segon accedeix. – Per què? – El granger el mira desafiant. – Les coses van mal dades i nosaltres podíem tenir el poder. – Intoxicant la població? – Menys a repartir. - Ja se’l poden portar segon. Gràcies.

El cap de grangers parla amb el granger de l’entrada i se’n va cap al punt de reunió, com ell tots el grangers que no han estat detinguts fan el mateix. – Això portarà més problemes. – Pensa el segon. – Si no arribem a temps al sistema les haurem de veure a venir. – El segon, amb l’escamot i tots els detinguts se’n van cap al centre de detenció.

dilluns, 20 d’abril del 2009

Un llibre dalt d'un arbre


Aquesta intentava ser la meva col·laboració al
104è joc literari del .

No era la primera vegada que baixava al carrer carregada amb un llibre en comptes de portar la pilota o la corda de saltar o les gomes. Aquell llibre però era especial, no era un dels seus llibres, era un llibre del pare. Li havia vist llegir un munt de vegades, i un munt de vegades ella li havia preguntat. - Què t'agrada? - Molt. - Què el podré llegir jo? - Quan estiguis preparada.


Però aquell dia havia trobat el llibre sobre la taula, el pare no hi era i la temptació va ser superior al temor a ser renyada. Tremolosa i emocionada va sortir corrents al carrer fins arribar al parc on es va pujar a un vell arbre que, de tant torçat i ple de monyons permetia de pujar-hi sense perill de relliscar.

Així es va asseure a la darrera gruixuda branca i mirà el llibre. - El petit príncep. - Va llegir i tot seguit va obrir-lo, llegí la dedicatòria, no acabava d'entendre qui era aquell tal Lleó Werth però va pensar que devia ser un amic de l'autor. S'enfonsà en la lectura. – Quan tenia sis anys ... - i sense adonar-se el món al seu entorn va desaparèixer. El soroll de la ciutat, els cotxes, camions, màquines de les obres, veïns xerrant, tot, absolutament tot es va difuminar. El món era aquell llibre, aquella història.

Quan va arribar a la darrera línia de la darrera pàgina - ... escriviu-me de seguida dient-me que ha tornat ... - va aixecar el cap. El món torna a aparèixer, els sorolls, la gent parlant, fins i tot un grup de nens que jugaven aliens a la seva presència. El Sol s'amagava darrera els edificis.

Va baixar a corre cuita, tornà a casa i deixà el llibre al mateix lloc d'on l'havia agafat. Ja més tranquil·la va agafar els llapis i un full, tot recordant el llibre va dibuixar el dibuix número 1. En aquell moment entrà el pare. - Ves per on que en sóc de despistat, m'havia deixat el llibre a sobre la taula. - I fent una ullada per sobre i de lluny al dibuix va afegir. - Aquesta boa ha menjat massa, potser que li donis una mica de sals de fruites. - I aclucà l'ull abans de deixar el llibre a la prestatgeria i agafar-ne un altre.

divendres, 17 d’abril del 2009

Guerrers de terracota (Relats conjunts)




L’ambient enrarit per la calor dels forns i la humitat de l’argila, li provoca aquella suor freda, enganxosa, que es barreja amb la pols de l’argila que surt de les llimes dels polidors. El carretó ple de fang li tiba els braços fins al punt de pensar que els hi esquinçarà. La foscor de l’immens taller, sols trencada per la lluentor de les flames de les estufes, li impedeix d’apropar-se a la porta fins que no és negra nit.

Els llavis ressecs i esquarterats no es curen ja amb l’aigua, aigua marró, si la pogués veure, pel polsim d’argila, tèbia per la calor, àcida vés a saber perquè. Tot i així s’agraeix la sensació del regalim coll avall, per dins i per fora. I allà a l’entrada la remesa de soldats cuits, esperant impàvids que els portin al mausoleu de l’emperador.

De fora arriben sorolls de cavalls, l’exèrcit ha arribat escortant els carros que se’n portaran aquesta remesa, la portaran al mausoleu, a tantes jornades d’aquí que és incapaç d’imaginar-s’ho. Ja no recorda quant de temps porta aquí a dins, enfonsat en fang i cendres, carretejant figures i argila, barrejant la pasta terrosa amb l’aigua, menjant amb sabor a fang, sopant amb sabor a fang, dormint al costat del fang, a sobre el fang, fang.

I el caporal cridant tot el dia, exigint el treball a cossos que amb prou feines poden amb ells mateixos, fuetejant que defalleix, insultant que gemega, colpejant vells i nens. La figura de l’emperador, encara no l’han acabada, està allà esperant que s’acabi el darrer cavall i les dues rodes del carro. Quan acabarem? Quan tornarem a casa?

Hi ha gent que diu que sortiran quan mori l’emperador, d’altres diuen que ja és mort, alguns pensen que no tornaran a veure la llum. Ell no sap que pensar, sovint no vol pensar, pensar li fa mal, els records, lluny d’encoratjar-lo, l’enfonsen en la melangia, quan, sense voler recorda casa seva les llàgrimes li entelen els ulls i alguna vegada el caporal l’ha vist i lluny d’apiadar-se’n l’ha fuetejat sense miraments. Més val no pensar, no pensis, feineja, treballa i calla.

Canvi de torn, menja un mos de ves a saber què, al principi el sabor era fastigós ara ja no li sap a res. Es tomba a terra, al mateix lloc on ha menjat, dormirà un parell d’hores, serà quan el desperti el caporal a cop de fuet, fora, el Sol arriba al seu punt més alt.

El só del fuet sobre el cos d’un company allunyat el desperta, s’aixeca a corre cuita i es posa a la filera, avui s’ha lliurat de la carícia del fuet. El caporal els dona les instruccions. – Esteu de sort, barruts inútils. Avui s’ha acabat el cavall i les rodes, l’estàtua de l’emperador està enllestida i vosaltres la portareu fora. Com algú trenqui, ni que sigui una mica, qualsevol part, el matarem a ell i al seu company i als altres us fuetejarem com mai no l’hem fet. Esteu avisats. Camineu!

La filera avança fins a l’estàtua, van repartint les peces, una per cada dos homes, una roda, un cos cavall, l’altra roda, l’altre cos cavall, el cap d’un cavall, el cap de l’altre, arts del carro, moltes, i quan li toca ell la figura de l’emperador, amb un braç estès guiant els cavalls i l’altra brandant una espasa per sobre el cap.

Ell i el seu company agafen amb por la figura, el mestre gemega. – Amb cura! Amb cura! – Trafeguen la feixuga càrrega fins l’entrada, el Sol de mitja tarda colpeja els ulls deixant-los cecs, el caporal els crida per que segueixin, el mestre els crida per que no corrin. Amb cura! Per l’amor dels déus! Amb cura!. Ell està segur que el fuet no ha parlat per la presència del mestre.

Acaben de posar la figura en un llaç de palla i el lliguen amb cordes de delicada seda per evitar que el frec faci malbé la figura. El carruatge es posa en marxa. Ells es miren. Escolten la veu del caporal, per primera vegada sense cridar. – Passeu per la taula, doneu el vostre nom, us pagaran i us podeu anar, heu acabat.

Després d’unes hores de fer cua reben la paga, una bossa plena de monedes i un salconduit perquè els soldats no els tornin als forns. Tornar a casa, després de ... quant temps? Algú diu que s’han estat deu anys allà tancats, que ja els hauran donat per morts, que ja no tenen casa. Ell es nega a creure-ho i enceta el camí, tornarà a casa, tornarà amb els seus.

Caminen seguint les roderes dels carruatges, passen les hores i es pon el Sol. Alguns es queden a fer nit, ell segueix, camina tota la nit i veu, en molts anys com surt el Sol, com neix un nou dia. Amb la claror arriba a veure alguna cosa més endavant al camí, és un camí tortuós que voreja un estimball, a mida que s’apropa reconeix l’objecte, és el carruatge que porta la figura de l’emperador, està mig penjat i la figura jau al fons esbocinada.

Espantat mira a tots costats, ningú no l’ha vist, surt corrents, més val que no el trobin a prop. Corre, desesperat, espantat, ofegat. Quan ja no pot més cau a terra, en mig d’un bosc, ni tan sols ha mirat on anava. L’esgotament pot més que ell i s’adorm. Es desperta sobtat. On és? A Poc a poc recorda, el Sol es pon, el bosc s’obre una mica més endavant, camina cap a la claror, recorda el que veu, recorda els camps, el pou, les primeres cases, la casa, casa, és a casa.

Camina amb forces renovades, recorda la figura de l’emperador caiguda al barranc, sap que la figura mai no arribarà a la tomba de l’emperador, sap que tota la seva prepotència s’ha estimbat al fons d’un abisme. El conjunt perdrà el sentit sense aquella figura i ell és feliç.

dimecres, 15 d’abril del 2009

3426. En el lloc equivocat

El cap, l’antic segon, i el seu nou segon entren al pont. El pilot els informa. – Hem trobat les restes de la nau 1627. – El cap mira les dades al seu terminal portàtil. – La 1627 tenia un rumb totalment oposat al nostre. Com es pot explicar que estigui aquí? – No ho sé senyor.

El segon intervé. – Hauríem d’apropar-nos, cercar possibles supervivents i recuperar la memòria de l’ordinador. – Em sembla correcte, organitzi un escamot. – No hauria d’anar jo? També m’agrada treballar en camp. – Ho sento, vostè és necessari aquí, s’haurà d’acostumar. – L’entenc senyor.

El segon organitza l’escamot, queden tots al moll de llançadores. – El canal de comunicació ha d’estar constantment obert. Vostè, sanitari, sols ha d’intervenir en cas que trobin supervivents. Vostè, pilot els hi donarà les indicacions per extreure la memòria. Alguna pregunta?

L’escamot entra a la llançadora, la nau es posa en marxa i es mou lentament cap al compartiment de sortida. La porta es tanca darrera la nau, els extractors buiden el compartiment, S’obre l’aporta exterior i la llançadora surt de la nau.

El cap segueix l’operació des del pont, la llançadora s’apropa al malmès buc de la 1627. La llançadora s’ha parat en paral·lel i estén el passadís hidràulic fins prendre contacte amb la nau. A dins els vigilants entren dins el passadís i retallen un tros del casc per on entren a la nau. Prenen mides de l’aire, serà preferible seguir amb les ampolles, hi ha oxigen però l’aire està enrarit.

La recerca dins la nau s’allarga unes hores. Les noticies no són bones. – Som a la zona de tripulació no podem accedit al pont, hi ha una estructura caiguda davant de l’entrada, trobem pocs cossos, però encara no hem arribat a la zona d’habitacles. – Poden arribar-hi? – Amb dificultat. – Hauran d’entrar al pont des de fora. – Això ens portarà més temps. – Ho sé, no tenim alternativa.

Una estona després el caporal es posa comunica de nou. – Hem entrat, senyor, hi ha cadàvers per tot arreu, però cap no mostra signes de violència, és com si s’haguessin ofegat. – Que diu el detector de calor? – Estem sols senyor. Vol que portem algun cos? – No pas. Mirin de recuperar algunes gravacions de seguretat i tornin, encara han d’entrar al pont.

L’escamot torna a la llançadora, repleguen el passadís i es desplacen a la part frontal de la nau, tornen a posar el passadís contra el casc i entren directament al pont. – Som a dins senyor. – Que troben? – La tripulació, al seu lloc, morts. – Agafin la memòria i tornin.

L’operador posa la memòria dins un terminal de lectura. – A partir de quin moment mirem, senyor? – La darrera fase, pel moment, la darrera fase on hi hagin senyals de vida. – L’operador tecleja les ordres necessàries. – Imatges del pont? – Amb les vibracions.

Al terminal apareix la imatge del pont amb el cap que intenta mantenir-se en peu i la resta de la tripulació jau a terra. – Dubto que ningú no rebi aquest missatge, tanmateix el vull explicar. M’estic morint, sóc, segurament, el darrer supervivent d’aquesta nau. Fa unes trenta fases vam ser atrets per una força desconeguda, ni els motors a la seva màxima potència van poder evitar-ho.

El cap de la 1627 cau a terra, amb un esforç considerable torna a aixecar-se. – Hem estat xuclats per una mena de remolí, hem estat dins d’aquest fenomen prop de quinze fases, en sortir la nau ja quasi no tenia energia, ni tan sols hem pogut posar en marxa el sistema d’hivernació. Els càlculs ens situen a la banda de recorregut de la 3426 i la 3427.

El cap, visiblement esgotat, intenta seguir el discurs. – Els càlculs que hem pogut fer ens diuen que podíem haver sobreviscut al remolí, sols calia parar els motors i deixar-se portar. He enviat una part de la població amb les llançadores cap a la zona on creiem que hi ha la boca del remolí, si superen el remolí a l’altra banda hi ha un planeta habitable, si és que van al mateix joc on érem.

El cap dona mostres d’estar-se ofegant. – L’aire està totalment corromput, els purificadors fa deu fases que no funcionen. Final del missatge. – El cap es deixa caure, l’indicador d’activitat corporal va perdent el senyal a poc a poc fins desaparèixer. – Operador, pari, no crec que hi hagi més informació a partir d’aquí.

L’operador para l’enregistrament. El cap demana. – Vull un informe de tots els registres de la 1627 durant aquestes quaranta fases, facin càlculs del que ens pot passar si som absorbits per aquest remolí o el que sigui. Pilot, posin cura en qualsevol alteració anòmal en el rumb i rastregin l’espai proper per si troben alguna de les llançadores.

El cap es retira al seu habitacle, al terminal omple el seu diari. - Trobo a faltar l'experiència del meu predecessor. Què faria ell en aquesta situació? Arriscar-se a entrar en un fenomen estel·lar desconegut perquè hi ha un planeta habitable a l'altra banda o passar de llarg. Sí, probablement ell optaria per arriscar-se, a la fi, el risc de no acabar enlloc és major en aquesta banda.

El segon entra a l'habitacle. - Perdó senyor, però crec que estem més a prop del remolí que no pas ens pensàvem. - Ja, m'ho veia a venir. Quina és la situació? - De fet tenim a la vista una de les llançadores, està sent xuclada. - Atreta voldrà dir. - xuclada és més apropiat, cregui'm. - Han pogut contactar? - No, si més no, no hem rebut resposta. – Anem al pont.

Cap i segon arriben al pont, el cap s’apropa al pilot. – Ens atreu? – A cada moment és més perceptible, sí, ens està arrossegant. – Tenim opció de recuperar la llançadora? – Sense entrar al remolí, no senyor. – Tregui’ns d’aquí llavors. – El missatge de la 1627 deia que es podia superar el remolí. – Diu el segon. – Cert, però era un càlcul. No arriscaré la nau. – Espero que les llançadores tinguin sort.

El pilot comença la maniobra d’allunyament, pel monitor la imatge de la llançadora es difumina dins la zona tèrbola de l’espai. El pilot augmenta la potència dels motors. – L’atracció augmenta senyor. – Corregeixi el rumb, encari el remolí. – Entrarem? – No. Acceleri al màxim, pilot. – La nau tremola amb l’acceleració, al monitor les estrelles semblen allargar-se. – Corregeixi mitja fase el rumb.

Després de la correcció la nau surt de l’àrea d’atracció del remolí. - pilot, corregeixi el rumb fins recuperar el camí original. – Sí senyor. Vol, que redueixi la velocitat? – Aprofitem aquesta empenta si li sembla bé. Quan ens queda pel proper sistema? Amb la velocitat anterior sis cicles, amb l’actual ... potser tres, o dos. Mai no hem anat tan ràpids.

El cap es retira de nou al seu habitacle, torna a activar el terminal i escriu al quadern de bitàcoles. – No n’estic segur d’haver pres la decisió correcta. A l’altra banda del remolí hi havia una opció segura, en aquesta banda sols hi han incògnites. Tan de bo al proper sistema trobem un planeta amb condicions per viure.

L’ànim de la població esta caient, la posta dels grangus s’està endarrerint, si en trenta fases no s’ha produït podem tenir greus problemes de proveïment de menjar. Hi ha una part de la població que no acaba d’entendre el que va passar amb els garants i es mostren desconfiats amb els vigilants. Si no canvia la situació tindrem problemes.

divendres, 10 d’abril del 2009

3426. El final d'una guerra.

Els vigilants envolten la sala on es reuneixen els garants, tots ells passen dins, miren amb desconfiança els vigilants, alguns fins i tot fan comentaris agressius en veu alta. – Que ningú no s’hi enfronti. – Ordena el segon pel canal de seguretat. Al seu costat l’informador va mirant com entren.

Dins les vibracions de converses enceses augmenta, en un moment s’escolta un clam general. – Ha arribat un dels guardians. – Diu l’informador. – No l’he vist passar. – Ja era a dins, ha estat amagat des de la inspecció d’habitacles. – Doncs està desarmat, la seva fulla era al seu habitacle. – La hi portarà el cap. Qüestió d’honor. – Ja. – Enfundat en l’uniforme de guardià apareix el cap, sols porta per posar el casc que li cobrirà el cap i el farà impossible de reconèixer.

El cap es para davant del segon i l’informador. – Bé, senyors, és molt possible que no ens tornem a veure, ha estat un plaer col·laborar amb vostès i penso que deixo en bones mans la nau. Ara quan entri, tanquin com hem acordat i no obrin fins que els hi doni el senyal.

El cap entra en la sala i les portes s’obren darrera d’ell, el segon obre el canal per escoltar el que passa a la sala, alguns sinars s’apropen a preguntar què passa. Un dels membres de l’assemblea s’apropa al segon. – Què està passant? – Una reunió de garants. – I el cap? – A dins. – Què fa a dins el cap? Aquests fanàtics el mataran. – Potser, però són les seves ordres, i és la seva guerra.

Pel canal s’escolta com el guardià. – Aquest que governa aquesta nau, aquest és un dels que va acabar amb el nostre estimat líder, traïdor que ens va vendre a les forces del mal, i que ha manipulat el vostre líder per no portar a terme la victòria de la fe.

El cap intervé tallant el guardià. – Sí, ho vaig fer. No, no va ser una traïció. Totes les mentides del líder sí ho eren. Quan va fer que ens amputessin els organs sexuals, quan va fer matar tots els que preguntaven el que no interessava, quan mentia sobre les seves visions, obtingudes pel molt de rahmah pres en les seves contínues borratxeres, rahmah que us prohibia a la resta.

A la sala les vibracions són pràcticament descontrolades, els dos guardians s’apropen l’un a l’altre per trobar-se front per front. El cap parla al guardià. - Sóc el guardià principal Insaur, sóc el que va clavar la seva fulla al cos del gran líder del garants, d'acord als pactes finals, li exigeixo que s'identifiqui. – Sóc el guardià Careus, si hagués pogut el meu cos hauria impedit que la seva fulla profanés el cos del líder. – Crec que li farà falta això. – Li diu el cap atansant-li la fulla.

El guardià l’agafa. – Sap que això és el final. – Ho sé. – Tots dos s’embranquen en una lluita que fa recular els garants cap als marges de la sala, alguns copegen la porta demanant que se’ls hi deixi sortir, d’altres vibren histèricament insultant el cap i donant suport el guardià.

La fulla del cap s’enfonsa per primera vegada en el guardià, sols l’ha tocat superficialment i el guardià se li llença amb més fúria, el só de les fulles envaeix la sala acompanyat dels cops rítmics que donen els garants a terra.

De sobte ambdues fulles es claven en el contrari. Els cops paren, tots els garants miren en silenci, dels dos cossos raja la sang, podria ser la sang d’una de les bosses circumdants o pertànyer a l’artèria principal, sols el poden saber amb la caiguda d’un dels cossos a terra.

Les mirades del cap i del guardià ja no lluiten, les fulles surten a poc a poc del cos del contrari. El guardià cau a terra mentre el cap trontolla, apropa el tentacle al cinturó i prem un botó.

L’ona expansiva fa tremolar la nau. – No! – Crida el segon. – Ràpid, obriu la porta! – No cal. – diu l’informador. – No cal córrer, no queda ningú viu. Les bombes de deflagració immediata ja ho tenen això. – Vostè ho sabia? – No, però era d’esperar. Com pensava que se’n sortiria el cap? Sols matant el guardià? Bé, ara ja sap qui sóc i com localitzar-me.

Dit això l’informador es perd entre els sinars que s’apropen a l’entrada. – Penso que haurem de cridar a una reunió de l’assemblea. – Diu el segon. – Sí, apaivagaré els ànims de la gent i la convocaré, espero que porti un informe fidedigne. – El tindrà. – El segon dona ordre d’obrir la sala mentre el membre de l’assemblea parla amb els sinars reunits.

El segon entra dins la sala, els cossos carbonitzats s’amunteguen a les vores. – Busquem supervivents? – Em temo que sols podem comptar cadàvers. Donin suport als sanitaris, mirin d’identificar-los tots, si és possible. – el segon veu dos cossos al mig de la sala. Porten l’uniforme dels guardians, treu el casc al primer, no està carbonitzat, és l’altre guardià, els seus ulls diuen que ja no queda vida en ell.

S’apropa al segon cos i li treu el casc, és el cap, encara respira. – Senyor. – No, ja sóc mort, no perdi el temps. – Calia? – Miri les caixes assignades als garants, hi trobarà armament suficient per prendre el control de la nau. Calia.

El cap perd l’últim alè. El segon fa un senyal a un aprell de vigilants. - És el cap, feu-vos-en càrrec. – Amb un altre vigilant s’apropa a les caixes dels garants, en obrir-les descobreix armament de darrera generació, llançadors de projectils en descàrrega contínua, torxes dirigibles de llarg abast i bombes de deflagració.

El segon abandona la sala deixant un sanitari al càrrec de l’operació i va cap a l’assemblea general, quan entra en la gran plaça tots el miren en silenci, sap que no ha d’esperar la pregunta. – He de comunicar que avui hi ha hagut una reunió de tots els garants, en aquesta reunió hi era també el cap de la nau, tot i que no hi era per la seva condició de cap.

- Els garants es disposaven a prendre el control de la nau i establir un estat teocràtic, haurien acabat amb tota la tripulació si l’haguessin considerat necessari. L’armament del que disposaven supera en molt el nostre.

- El cap, havia estat format com guardià principal, els guardians principals eren un cos que havia de liderar la guerra santa. Tanmateix ell i d’altres es van revoltar contra el gran líder del garants i el van matar ara fa uns cinquanta cicles. Des de llavors, el cos de guardians es va dividir en fidels al líder i revoltats, avui, per a nosaltres a acabat aquesta guerra. Els dos darrers guardians han mort. També han mort els prop de quatre-cents garants.

- Sé que hi havia gent que els hi tenia por, i que alguns us plantejàveu unir-vos-en si s’aixecaven. L’entenc, no tothom està disposat a perdre la vida. Jo no sé que hauria fet al lloc del cap, tanmateix ell va prendre una decisió i la va portar a terme. Parlem de quatre-cents morts, una massacre, però si ara no fossin morts, segurament jo ja ho estaria, i molts de vosaltres i quasi tots els tripulants.

- Durant la meva vida he hagut de prendre decisions molt dures, on algú ha perdut la vida i no sempre era el meu enemic, però sempre he evitat accions massives com aquesta, però davant dels esdeveniments no se m’acudeix una opció menys dolenta que la portada a terme pel cap. Sé que la llei impedeix fer-li un funeral oficial, així que prego en aquesta assemblea que se’ns permeti, als que el coneixíem donar-li el darrer adéu en privat.

dilluns, 6 d’abril del 2009

Bona collita

No ho puc evitar, la meva educació és profundament catòlica, i quan dic profundament vull dir estrictament això. Quan escolto plantejaments espirituals d’altres creences sempre em salta la dèria de no prendre-les en consideració, si parlen els bisbes, o el Papa de roma, la cosa és diferent, em sento amb cor de discutir-ho.

La realitat és que tan bajanades són unes com les altres, però si un imam deixa anar que la terra és plana se m’escapa el riure, si ho diu un bisbe m’encabrono. I és que la petja de la religió dins el cervell d’un nen és com un tatuatge fet a foc, no s’esborra mai, fins i tot quan ets prou assenyat per veure que d’iguals en són, bisbes i imams, pastors evangèlics i gurus varis.

Em recorda això com ensenyaven moral als nens en la novel·la Un món felíç, d’Aldous Huxley (perdó si no l’he escrit bé.), així ens acabem trobant, fem vacances de Setmana Santa, quaresma, Diumenge de rams, dissabte de glòria, dilluns de pasqua ...

Pocs, quasi ningú, recordem que en aquesta època no es celebrava la passió de ningú sinó l’inici de l’estació de la collita, la tornada de la llum del dia, la fruita fresca i els camps verds, l’alegria de poder retrobar-nos en el camí cap a les muntanyes amb el bestiar. Allò el van esborrar, van convertir el gaudi en patiment, van canviar la feina pel treball, l’esperança pel càstig.

Ens passen una i altra vegada la història d’un individu que va ser traït pel seu millor amic, que la resta d’amics van escampar la boira i fins i tot el seu pare va passar d’ell, quedant tan sols la seva soferta mare i la seva dona (tot i que s’empenyin en dir que no.), plorant el captiveri i la mort del seu fill i el seu company respectivament.

És curiós, Dues dones, una d’elles vexada com a puta per l’església, eren les úniques que van romandre al peu de patíbul, dues dones, en una època on les dones podien ser esbatussades sense cap mirament, feien front a uns hipotètics soldats que custodiaven al comdemnat.

Fora d’incongruències històriques, que sols en aquesta escena hi ha a cabassos, em fa pensar en què estem venerant, potser hauríem de girar la mirada, oblidar el penjat, i pensar en les dues dones que hi ploraven als seus peus. Com ha des ser una persona perquè, en el darrer moment sols la mare i la companya, les dues úniques persones que se’l devien estimar de debò malgrat tot, hi fossin al seu costat?

Això crec, ja que pel moment no tinc arguments històrics, si alguna vegada va existir un tal Jesús no era més de fiar que els fanàtics que maten per la seva fe, siguin catòlics, evangelistes, mormons, testimonis de Jehovà, sunites, xiites, i qualsevol altra religió, facció, secta o grupúscul religiós.

Així que, com que ja no patim, erròniament penso, per la propera collita, si més no penso que podríem recuperar aquests quatre o cinc dies pensant que és l’inici del bon temps, de les plujes que netejen l’aire, de les ganes de fer un clau, per molt que ja no sigui per tirar coets, per córrer sota la pluja que ens ha enxampat sense paraigües i acabar rient en veure’ns molls de dalt a baix.

I els que vulgueu patir amb el patiment d’un tal Jesús, doncs feu-lo, però no ens exigiu als altres que portem el cap cot, que aquests dies són de festa, que les flors tornen a néixer, que l’aire es neteja, que la vida torna a brollar.

Bona festa de l’inici de la collita a tothom.

divendres, 3 d’abril del 2009

Aquell planeta era un bluf

Aquell planeta era un bluf, tot i que les sondes parlaven d’aigua, d’oxigen i de vegetació el que ens vam trobar allà va ser poc menys que un bassal, d’aigua sí, però amb un fort contingut d’amoníac, oxigen també, però amb una quantitat tan alta de metà que feia l’atmosfera irrespirable i quatre matolls que a més resultaven ser uns divertits fongs que xuclaven els pocs nutrients del terra.

Aquell planeta era un bluf, tot i que les sondes parlaven d’amoníac, de metà i de terra amb nutrients el que ens vam trobar allà va ser poc menys que un bassal, d’amoníac sí, però amb un fort contingut d’aigua, metà també, però amb una quantitat tan alta d’oxigen que feia l’atmosfera irrespirable i els pocs nutrients que se’ls empassaven uns divertits fongs de color verd.

Va ser de camí cap a la nau, tot just passant un coll pedregós que ens hi vam trobar cara a cara. No és que sigui un covard, però trobar-te davant d’uns éssers enfundats dins una mena de farcell, que es desplaçaven fent salts, que voleu que us digui, m’hi vaig espantar.

Va ser de camí cap a la nau, tot just passant un coll pedregós que ens hi vam trobar cara a cara. No és que sigui un covard, però trobar-te davant d’uns éssers enfundats dins una mena de farcell, que es desplaçaven basculant sobre dues extremitats, que voleu que us digui, m’hi vaig espantar.

De fet ens vam quedar tots parats, nosaltres i ells. A la fi, tot i que es sabia que un dia o altre ens hi trobaríem amb altres civilitzacions, no era així com ho esperàvem, i a més no anàvem preparats, ni equips per la traducció que tan bon resultat havien tingut amb dofins i balenes, ni armes per a una possible contingència.

De fet ens vam quedar tots parats, nosaltres i ells. A la fi, tot i que es sabia que un dia o altre ens hi trobaríem amb altres civilitzacions, no era així com ho esperàvem, i a més no anàvem preparats, ni equips per la traducció que tan bon resultat havien tingut amb glons i tnaris, ni armes per a una possible contingència.

Afortunadament semblava que ells estaven en la mateixa situació, ara el problema era com actuar i tot el que jo sabia era que qualsevol gest podia ser considerat en sentit contrari al desitjat, si tiràvem enrere podien entendre que els deixàvem passar o que ens preparàvem per atacar, si jo m’avançava podien entendre’l com una agressió o com un apropament amical, el que no podíem fer era seguir en aquella situació així que em vaig decidir a actuar.

Afortunadament semblava que ells estaven en la mateixa situació, ara el problema era com actuar i tot el que jo sabia era que qualsevol gest podia ser considerat en sentit contrari al desitjat, si tiràvem enrere podien entendre que els deixàvem passar o que ens preparàvem per atacar, si jo m’avançava podien entendre’l com una agressió o com un apropament amical, el que no podíem fer era seguir en aquella situació així que em vaig decidir a actuar.

Vaig avançar-me estenent la mà oberta cap amunt mentre pregava perquè això per a ells no signifiqués ni una ofensa, ni un repte, ni un no sé què que els hi fes atacar-nos.

Vaig avançar-me estenent les quatre palmes mentre pregava perquè això per a ells no signifiqués una ofensa, ni un repte, ni un no sé què que els hi fes atacar-nos.

De sobte el terra tremolà violentament, els membres dels dos grups rodolàrem mentre una esquerda s’obria als nostres peus, l’alienígena es va agafar al meu braç instintivament al veure’s engolit, alguns dels meus companys i dels seus van caure també. Vaig agafar un dels seus tentacles per evitar que acabés de caure, per primera vegada vaig veure els seus ulls en ells vaig poder llegir la por a tot el que estava passant, la por a morir.

De sobte el terra tremolà violentament, els membres dels dos grups rodolàrem mentre una esquerda s’obria als nostres peus, em vaig agafar al tentacle de l’alienígena instintivament al veure’m engolit, alguns dels meus companys i dels seus van caure també. Em va agafar un braç am l’altre tentacle per evitar que acabés de caure, per primera vegada vaig veure els seus ulls en ells vaig poder llegir la por a tot el que estava passant, la por a morir.

Quan la tremolor va parar vaig demanar els meus companys que eren fora que ajudessin els caiguts, nostres o seus, al cap d’una estona tots estàvem estesos i a raser, vaig mirar l’alienígena i ell em va mirar, va fer un soroll que vaig interpretar com una riallada, jo també estava rient, ens vam incorporar tots dos i vam tornar al moviment previ al terratrèmol, desprès d’uns maldestres intents vam intercanviar salutacions agafant un tentacle d’ell i sacsejant-lo i oferint les meves dues palmes desprès perquè ell posés les seves a sobre.

Quan la tremolor va parar vaig demanar els meus companys que eren fora que ajudessin els caiguts, nostres o seus, al cap d’una estona tots estàvem estesos i a raser, vaig mirar l’alienígena i ell em va mirar, va fer un soroll que vaig interpretar com una riallada, jo també estava rient, ens vam incorporar tots dos i vam tornar al moviment previ al terratrèmol, desprès d’uns maldestres intents vam intercanviar salutacions m’agafà un braç i me’l sacsejà i després oferint les meves quatre palmes que vaig posar a sobre de les seves.

M’hauria agradat dir-los que, si el volien, el planeta era seu, a la fi aquell roc no ens oferia el mínim per poder establir una colònia i el minerals dels que disposava els podíem aconseguir per tot l’univers, cada grup va seguir el seu camí, vam retornar a la llançadora i tornàrem a la nau, vam veure la seva nau al abandonar l’òrbita del planeta, just abans d’entrar en el portal, em va semblar que ells també ens miraven. Ara ja sabem que no estem sols a l’univers.

M’hauria agradat dir-los que, si el volien, el planeta era seu, a la fi aquell roc no ens oferia el mínim per poder establir una colònia i el minerals dels que disposava els podíem aconseguir per tot l’univers, cada grup va seguir el seu camí, vam retornar a l’elevador i tornàrem a la nau, vam veure la seva nau al abandonar l’òrbita del planeta, just abans d’entrar en el pas, em va semblar que ells també ens miraven. Ara ja sabem que no estem sols a l’univers.