dimecres, 16 de desembre del 2009

Vida robada

La seva ment corre pels carrers descurats del seu poble tractant de recordar les olors i els sabors d'aquells dies, tractant d'oblidar el sabor a maduixa sintètica i cautxú del condó.

Fora del cotxe la pluja mulla els vorals de la carretera on haurà de tornar tan bon punt acabi amb el paio que cerca el plaer en la seva trista misèria. Ha après a no odiar-los, sovint ha vist als seus ulls la misèria del que no pot evitar fer-ho, sols veure'ls com una font d'ingressos, com una part del trist decorat de la seva vida.

De sobte el recorda, era alt, maco, delicat en la parla, un àngel. Durant dies li va parlar del paradís, d'aquell país on podria trobar una feina ben pagada, molt millor que al seu misèrrim poble, aquell toll amb quatre cases mig caigudes.

Li parlà de les nits de festa, del homes amatents i dolços, de dies de sol, de pluges suaus i brises reparadores. Li omplí el cap d'esperances i somnis i la convencé d'anar-se amb ell, des d'allà podria enviar diners a casa i millorar la vida dels seus, el somni perfecte.

El viatge va ser dur, s'havien d'amagar dels controls, ningú no havia de saber on anaven ni qui eren, però l'esperança d'una vida millor al final del camí les feia suportar el fred i l'esgotament. Va ser dins la caixa d'aquell camió on va conèixer la seva amiga, si fa no fa de la mateixa edat, si fa no fa amb els mateixos somnis.

La realitat les colpejà en arribar, l'home afable d'ulls encisadors mostrà la seva cara més brutal, les feren baixar del camió a crits i bufes, les ficaren en una casa estranya, dins una sala sense finestres, amb matalassos al terra i mantes pudentes.

Els hi van dir el que els hi devien i que les hi ho havien de tornar, els hi van dir clarament el que farien, com ho farien, quan ho farien, la seva amiga alçà la veu, altiva i orgullosa d’ella mateixa, es negà a fer allò, tot el que es va sentir després van ser els cops de la batussa, els crits de dolor de la seva amiga i els crits i plors de por de les altres noies. Dos dies va estar estesa a terra la seva amiga, després se la van emportar i mai més no la va tornar a veure.

Surt del cotxe obrint el paraigües per no mullar-se, s'acaba de pujar les calces i posa els pits en ordre dins el sostenidor, la pluja li mulla les cames nues i amara la minúscula faldilla que deixa al descobert l'entrecuix.

Somia desperta els dies feliços al seu poble atrotinat de carrers pedregosos i cases velles, recorda la olor a pa del la fleca, el clàxon del camió dels queviures que cada dimecres atufava la plaça amb el fum del seu motor vell i sorollós. Ningú no distingirà mai la llàgrima que li cau entre les gotes de pluja.

Para un altre cotxe, un altre servei, aquest ho vol complert. Seuen al seient de darrere, mecànicament fa la seva feina, amb el mateix ritme i el mateix interès que posaria en atendre la feina en una cadena de producció, quan el te preparat es treu les calces i es posa de quatre grapes, a ells els hi agrada aquesta posició a ella li serveix per no veure’ls. Ell es serveix sense ni parlar-ne, ella intenta pensar en altres dies en altres persones, intenta oblidar que hores d’ara és plena d’un buit sense sentit.

Sent les mans d’ell grapejant-li barroerament els pits, tractant d’apoderar-se del seu cos, un cos que fa temps que no sent com seu. Torna a recordar la primera vegada, el fàstic que sentí en rebre aquell desconegut dins seu, les llàgrimes que va vessar mentre el sentia a les seves entranyes.

La pluja ha escampat, el Sol es posa, d’aquí a poc arribaran els seus captors, els seus amos. Fa temps que no són aquells que la van portar, fa temps que la van vendre a un amo local, un barrut llefiscós que es va presentar exigint-li una mamada. Recorda el ferum que li sortia de l’entrecuix i el sabor fastigós d’aquella polla bruta.

Un cotxe de la policia passa a prop, alenteix la marxa per mirar-la, sap que no pot recórrer, sap que estan conxorxats, això li ha dit l’amo, que els te pagats i que no l’ajudaran a lliurar-se’n. Els veu passar mentre fa veure que no els veu, els veu allunyar-se amb l’angunia del desig no satisfet d’un alliberament.

Arriben els amos, paren i obren la porta del darrera, entra com cada dia i li atansa el feix de bitllets al paio que espera, sense cap respecte li arrenca la bossa i li buida a terra per assegurar-se que no es queda res li llença quan es convenç que no amaga un sol bitllet. Mentre tornen al cau recull els condons i els mocadors de paper i els torna a la bossa.

En arribar s’apropa a la cuina, la vella de la casa ha fet una pasta marró que anomena sopar, és menjar, res més, ja s’ha acostumat a no gaudir-ne. Un dels paios li ofereix pastilles, ella encara es resisteix, la majoria ja han caigut, li asseguren que els hi permet no patir, ella sap que la primera tongada és gratis, la resta augmentarà el deute, la resta serà la condemna definitiva. El paio s’emprenya quan li diu que no.

Se’n va al llit, quatre potes amb un somier vell i un matalàs desgastat amb pudor a pixum i suor. Es despulla i estira mirant a la paret, espera que es tanquin els llums i trenca a plorar en silenci fins que s’adorm desitjant no despertar.