dissabte, 30 d’agost del 2008

Vacances

S'acaben les vacances, per primera vegada d'un mes sencer de durada, trenta llargs dies que procuraré no tornar a tenir. Per què? Perquè són massa dies, perquè fas més feina que quan treballes, perquè fas feina que, per no gastar més del que és pot, hauria de fer un entès.

Torna el anar cada dia a la feina i acomplir amb un horari que ens lliura de la constant del “podríem aprofitar per fer ...” i no es tracta d'anar a fer alguna cosa d'esbarjo sinó de manteniment o reformes.

Ens convertim en paletes, electricistes i manyans sense mestria, destralers per definició, porucs de fer malament el que sabem que farem malament, no per voluntat sinó perquè no hi donem més.

Potser al meu pare li era més fàcil, un cable elèctric de dos fils s'estenia per la paret agafat per uns claus i acabava en una bombeta, les aixetes anaven separades, una per l'aigua freda, altra per l'aigua calenta, i tenien una roda per obrir i tancar que era fàcil d'obrir per substituir.

Ara són totes “monomando” per obrir-les i arreglar-les s'ha de fer no sé quina carrera, el més fàcil és comprar una de nova i pregar als Déus perquè la separació entre les boques dels tubs estiguin a mides estàndard. Els cables s'han d'encastar a la paret dins d'un tub coarrugat, hi han tres fils, i al final hi poses de tot, bombetes també.

Malgrat tot ens hi posem, fem aquella instal·lació que hauria hagut de fer el constructor però que, com no hi ha una llei que l'obligui no ho ha fet. Però a veure com podia imaginar-se un constructor fa set anys que les connexions de telèfon són imprescindibles a totes les habitacions excepte al menjador i a la cuina.

Com podia pensar que uns banys sense finestra i sols uns ineficients tubs de respiració necessitarien uns extractors per treure les males olors i el vapor quan et dutxes.

Però tornarem al tema de les vacances. Hi ha un dit que diu que o fas vacances o amb nens, no és cap mentida, el dia que dormiries fins les tantes els nens t'aixequen a les set del matí, el dia que t'aixeques d'hora per fer una excursió no els treus del llit ni amb palanca, i el dia que t'aixeques d'hora per fer coses, qualsevol es desperten i no et deixen fer res.

També passa a l'hora de la becaina i a la nit, desesperes perquè vagin a dormir i no hi ha manera, això sí si te'ls portes a donar una volta perquè vols mirar alguna cosa amb molta il·lusió tornaràs amb la criatura dormida als braços, però no patiu es despertarà a l'hora d'anar a dormir.

Llavors que fer? Està clar, les vacances fraccionades, dues setmanetes a l'estiu per anar a algun lloc de viatge, sense pretensions, i de tornada una setmana per fer l'imprescindible, la resat contracteu / contractem un professional.

Amb la resta millor repartir-ho, una setmana al setembre per estar amb els fills fins que comencen les classes (una setmana un, una setmana l'altre) i l'altra per gaudir de nadal o de setmana santa.

L'he de reconèixer, faig més feina i millor quan treballo, escric més, llegeixo més, estudio i gaudeixo de la vida. No sabeu quines ganes que tinc que arribi dilluns per anar a treballar.

dilluns, 25 d’agost del 2008

Déu meu

Avui llegia, a un bloc del que sols he llegit això, que grup de fanàtics americà que s'havien alegrat molt de l'accident de Barajas, que era un càstig de Déu al govern espanyol per haver-se venut als “maricons” (fags, en diuen ells).

Abans de continuar, diré que m'ha afectat més del que em pensava l'accident, al viatge de tornada de Tenerife, que vam fer amb transbord a Madrid, vam conèixer una hostessa que es deia com la meva filla, no sé el seu cognom però a la llista hi apareix una persona, sols una, amb el seu nom. Voldria pensar que no és ella.

Tornant als pollosos, dir que no és la primera vegada que diuen coses d'aquestes, de fet, l'onze de setembre, l'onze de març, el tsunami, i d'altres són càstigs de Déu per la depravació. Si visiteu la seva web veureu frases tan boniques com “GOD HATES YOU”. Francament, a aquests porcs els hi desitjo de tot cor que els donin per on ja us imagineu, i que els hi agradi.

De totes maneres això em va fer pensar perquè no hi crec. Jo, fa temps que vaig deixar de creure en Déu, bàsicament, perquè no em quadren les explicacions que ens donen, m'explico. Déu és omnipotent, pot fer-ho tot, omnipresent, és a tot arreu, i omniscient, ho sap tot.

Comencem pel darrer, omniscient, ho sap tot, passat, present i futur, em deien, això xoca amb el lliure albir i ens condemna d'avant mà, llavors ja no tindria sentit intentar ser bo, si ja està escrit que no ho seràs. Bé, algú podria dir que no, que veu totes les derivacions del futur, com que és omnipotent ... D'acord, deixem-ho així, pel moment no se m'acudeix cap altre forat per aquest punt.

Omnipresent, aquest, per si sol no el compro, podrien ben be existir milions d'ens omnipresents, mentre no intervinguin, en cap sentit, en el que passa, com si no hi fossin.

Omnipotent, aquí sí que tenim fusta per tallar. Com pot ser que un ser que pot fer qualsevol cosa, que ens han venut com amorós, bo i comprensiu deixi que algú mati en el seu nom? I no parlo sols dels fanàtics que ens fan la guitza ara, parlo també els luterans i evangèlics que perseguien bruixes, pitjors per cert que la Inquisició, i no és que la vulgui defensar, que també parlo d'ella i de tots els abusos comesos en nom de Déu pels que es van erigir en els seus representants.

Si jo fos omnipresent i omnipotent i omnisapient, i a més m'estimés la gent, tota la gent, ho impediria, fins i tot puc dir que ho impediria fins i tot quan la víctima em fes fàstic.

Així doncs hi ha una peça que balla, Déu, si existeix està de part d'algú. Però Ai las! De qui? Cristians, musulmans, jueus, amb els seus cismes, interpretacions i dogmes? Quasi cada vegada que algú assassina en nom de Déu aconsegueix el seu objectiu, sigui Al Quaida o sigui el senyor Bush, suposats enemics. Llavors, si Déu existeix i dona suport a Bin Laden i a Bush, Déu ens ha d'odiar, coi, si resultarà que els malparits del principi tindran raó! Què Déu ens odia. Clar que l'alternativa és que no existeixi, però això és molt fàcil.

Llavors, com que Déu ens odia i ens vol destruir, perquè no ho fa d'una punyetera vegada, vull dir, si és omnipotent sols ha de produir un cataclisme a nivell planetari, o enviant-nos un raig a cadascú i aquí s'acaba la història.

Voldria aclarir que si ens odia no ha de ser per culpa dels homosexuals, com que és omnipotent podria fer una selecció pràcticament quirúrgica, i pel moment no ho ha fet, i porta tota una eternitat, i la sida no em serveix, s'està portant tants innocents per davant com el fanatisme.

Llavors, no pot ser omnipotent i odiar-nos, llavors ja no seria omnipotent, però si no és omnipotent, tant se val que existeixi o no, ho sap tot i està a tot arreu però com no pot fer res ...

Però si és omnipotent? Llavors no ens pot odiar, i com se'n diu d'algú que podent evitar que matin en el seu nom no ho fa? Fill de puta? Cabronàs? Se m'acudeixin unes quantes, menys bo i amorós. Ja us he dit que dir que no existeix és lo fàcil, no insistiu.

Llavors, si això que se'n diu Déu, passa de nosaltres, per què l'hem d'adorar? Si resulta que permet, o incentiva que es matin innocents, per què l'hem d'estimar? Si no se li cau la llengua al pastor dels paiassos del principi quan diu que els accidents són càstigs de Déu, Per què l'he de respectar?

Un detall que m'havia deixat és que, a la Bíblia i l'Alcorà queda ben clar i explícit que el que hem de fer és témer Déu, no pas estimar-lo, llavors Déu no pot ser bo, ja que és un tirà, egocèntric, cregut del seu poder, però com que els seus suposats càstigs castiguen creients molt fidels i alguns “enemics” de Déu (Si ens posem en l'11-S, m'hi jugo alguna cosa que van morir molts més creients que no pas ateus o agnòstics.)

Llavors tornem a caure que d'omnipotent res, jo no em carregaria els meus per eliminar quatre enemics, si Déu ho fa és, bàsicament perquè se la porta fluixa si les víctimes dels seus “càstigs” creuen o no. No repetiré la cantarella.

Així doncs tenim un Déu a qui hem de témer encara que no és capaç d'eliminar els seus enemics sense carregar-se els seus amics, que se suposa que és bo, però l'hem de témer, que ens estima però no mou un dit pels innocents, que no fa que els mafiosos es converteixin en sal al entrar als temples però si ho fa amb una dona que li va picar la curiositat.

Acabaré dient que, malgrat és la solució més senzilla, també és la més lògica, tot depèn de nosaltres, som lliures, i si a alguna cosa estem condemnats és a ser lliures i responsables de tots i cadascun dels nostres actes. I si la cosa és així l'existència o no d'un ésser superior és, senzillament, innecessària.

dimarts, 19 d’agost del 2008

Adopció, drets i obligacions

M'he llegit un article del senyor Albert Esplugues Boter a la web del Instituto Juan de Mariana, l'enllaç és aquest: Adopción. En ell fa una proposta prou agosarada, permetre la venda, per part dels pares, dels fills.

No, no heu llegit malament, ni jo tampoc, però no ens tirem al coll de ningú encara. El senyor Esplugues, fins a on he vist, i reconec que és poc, sembla defensar una línia lliberal – llibertària (a alguns anarquistes els hi deu haver fet arcades això hores d'ara ), es a dir, i simplifico, no calen estats ni governs si tot és en mans privades.

En el seu escrit Esplugues defensa que la mida permetria de donar els fills a famílies que els volguessin o orfenats privats que els cercarien aquestes famílies, evitant així l'abandó de nadons i els avortaments excloent uns estranys, el govern, de dites operacions . Sé que les seves explicacions són més llargues però ja em perdonareu que no les repeteixi totes, en l'enllaç en podeu llegir tot.

Senyor Esplugues, el que vostè proposa com una mida moderna i alhora solució de problemes és la prehistòria del sistema d'adopcions actual. Des d'antic els orfenats recollien criatures abandonades que acaben sent esclaus de famílies adoptants, llegeixi una mica d'història i veurà que és així.

A més, tal i com el planteja vostè no sols no solucionaríem el “problema de l'avortament” ni l'abandó a peu d'escala (per cert cas que no es repeteix tant com vostè sembla suposar, i accepto que un sol cas ja és massa), sinó que afavoriríem l'esclavisme i la prostitució infantil i el tràfic d'òrgans.

No s'enganyi senyor Esplugues, el sistema que proposa ja s'aplica, i amb èxit, a països de sud-est asiàtic, on els pares venen les seves filles a orfenats privats, altrament dits prostíbuls, on són explotades sexualment.

Hi ha un altre concepte que voldria discutir-li: El dret dels pares. Ja em perdonarà però els pares no en tenim drets respecte els fills, més aviat en tenim deures, el deure d'educar-los, vestir-los i alimentar-los, de defensar-los, d'estimar-los. Drets? No, drets no en tenim, com a molt certes prerrogatives per a poder exercir els nostres deures, prerrogatives que es perden a mida que els fills deixen de ser dependents, prerrogatives lligades a la llei, una llei pensada per a ells, no pas per als pares.

El sistema d'adopció actual, tot i les seves falles, que en té, es bo, molt bo, tant que fins i tot fora interessant d'aplicar-ho a la paternitat natural, ens estalviaríem molts casos que ara no nomenaré però que tots podem tenir al cap.

I això l'ha de fer l'estat? Primer aclariré que és molt simplista parlar d'estat, l'estat no és el govern, ni tan sols el parlament, l'estat som tots i cadascun de nosaltres. I per tant sí, sí som tots els que hem de fer-ho, escoltant o deixant decidir el tècnics, psicòlegs, psiquiatres, sociòlegs, etc. Que seran els que valoren tècnicament la capacitat de ser pares d'aquells que en volen ser-ho.

Si us plau, senyor Esplugues, si vol jugar al capitalisme salvatge amb els pous de petroli faci-ho, però els nens no els toqui.

dilluns, 18 d’agost del 2008

Un transport poc agradable

Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant móns nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.

En arribar a la base frontera del nostre sistema ja ens esperava una altra feina, el comandament de les S.F. ens feia portar un passatger especial a la nau insígnia, la SSF-0101, en altres paraules, l'exercit ens havia encolomat un presoner per portar-li al comandant en cap.

Ja d'entrada a Salem no li va fer gràcia, afortunadament van autoritzar que aprofitéssim el viatge amb un lliurament de material per a una colònia que quedava a prop del punt de trobada. Tot i que m'havia encarregat del emmagatzematge de la càrrega, encara no havia arribat el nostre convidat. M'hi vaig assegurar de prepara-li una cabina a ell i una altra a l'agent que l'havia d'escortar.

En arribar el presoner i l'escorta, un caporal, aquest segon va demanar de lliurar la documentació directament al navegant. - Tinc ordres explícites de fer-ho així. - El vaig acompanyar al pont i sense donar-me temps a res es va presentar. - Senyor Gòmez, sóc el caporal Karenski, de la SSF-0101. El comandant m'ha ordenat de lliurar-li la documentació a vostè, junt amb aquesta carta.

Salem va agafar la documentació, va obrir la carta i la va llegir, mentre ho feia la seva cara va canviar d'expressió. Llavors es va mirar la documentació del presoner. - Caporal, els hi han mostrat ja les seves cabines? - Encara no, senyor, el detingut espera a ser embarcat. - Quines ordres te respecte el ... detingut? - S'ha d'estar a la seva cabina tot el viatge, excepte per esmorzar, dinar i sopar si no hi ha servei d'habitacions.

Salem em va mirar. - Se li podria portar els menjars a la cabina? - Als dos? - Sols al presoner. - Suposo que sí. - Es va tornar cap al caporal. - Fiqui'l a la cabina i que no surti d'allà, no el vull veure en tot el viatge. - Així es farà, senyor. - El caporal va sortir, i jo darrera d'ell, l'havia d'explicar on eren les cabines. - Com veurà no són habitacions d'hotel però s'hi pot estar, aquesta, la set és la seva, la vuit és la del presoner.

El caporal es va mirar les cabines com qui fa una inspecció. – No hi ha finestres. – No, la paret del fons no dona a l’exterior, dona a la bodega. – On podria lligar el detingut si causa problemes? – La pregunta em va fer córrer esgarrifances. – L’estructura del llit es prou pesada. Serà necessari? – Esperem que no.

Per la ràdio va avisar que portessin el presoner, el portaven sense emmanillar, això acostuma a ser un senyal que el detingut no és conflictiu. Era un home relativament jove, trenta tants, malgrat el seu aspecte era molt descurat. – Que teniu? Capità? – Em va preguntar, vaig mirar al caporal per si no volia que en parlés amb ell però estava parlant amb els altres i no em va fer cap senyal. – Navegant. – Vaig respondre. – Com es diu? – Salem Gòmez. – el detingut va riure. – És curiós, li preguntava pel seu nom, senyora, però m’ha donat una informació molt important. – disculpi’m, Mariah, em dic Mariah. Però no l’entenc, quina informació?. – Ara entendrà. No em vol veure, hi seré tancat en aquesta cabina tot el viatge, i si per ell fos viatjaria lligat al casc, per la part de fora.

No sé perquè però em vaig sentir ofesa per les paraules d’aquell home. – És veritat que no el vol veure, però crec que el conec prou bé per saber que no li voldria cap mal. – L’home em va mirar amb un somriure. – Com sempre, Salem conquista els cors sense moure un dit. No, no el coneix prou, però no pateixi, jo en el seu lloc seria pitjor. – Que vol dir? – No li ha explicat res, oi? – Res de què? – Li ha parlat de la Nàdia? – No, qui és la Nàdia?

L’Home va seure al llit. – Suposo que la meva presència a la nau farà que li expliqui. Li pot portar un missatge de part meva? - No sé si voldrà escoltar-ho. – Segur que no, però si pot, li diu Peó, quatre, reina. – Com a sortida és una mica dolenta, no? – L’Home va riure. – Totes les meves sortides són dolentes. – Bé, li portaré el missatge. Aquí esmorzem a les set, dinem a les dotze i sopem a les sis. Jo li portaré mitja hora després. Voldrà tenir beguda a la cabina?

La veu del caporal va ressonar profunda i amenaçadora. – Res d’alcohol. Aigua o sucs de fruita, ni most ni cervesa. – L’home va encongir les espatlles. – Aigua anirà bé. – Em va dir, els vaig deixar allà, el caporal va tancar la porta de la cabina del presoner i jo me’n vaig anar a assegurar la porta de la nau i fer els controls rutinaris.

El viatge seria curt, unes vint hores, en acabar les feines vaig anar al pont. – Hola Salem, el detingut ... – Li dius que no. – Perdona’m però encara no he acabat de dir-te res. – Peó, quatre, reina. Oi? – Em vaig quedar parada, i una mica malament, em semblava estar en mig d’una batalla. – Potser m’hauries d’explicar alguna cosa més en comptes d’escridassar-me.


Salem es va girar. - Disculpa’m. Tens raó. Sisplau, et demano que no em portis cap missatge d’aquest indesitjable. Quan estigui una mica més tranquil t’explicaré més coses. A qui li toca cuinar avui? – A l’Isis, demà et toca a tu, així que farem dejuni. – Li vaig dir bromejant per apaivagar els ànims.

Salem va riure. – No sé de que et queixes, faig uns plats exquisits. – El problema no són els plats, és el contingut, que és immenjable. – Mira-la, com si ella cuinés tan bé, si cada vegada que cuines tu fas el mateix plat! – Això no és veritat! – li vaig dir mentre li donava una manotada al braç. – Apa ja t’has fet mal amb el ferro! – No és res.- Vaig dir mentre airejava la mà.

Ell es va girar i me la va agafar. –Deixa’m mirar. – Ja t’he dit que no és res. – Sols se t’ha envermellit una mica. Això et passa per voler pegar-me. – Em deia rient. En aquell moment entrava l’Isis. – Si molesto vinc després. – Em vaig acalorar una mica, en Salem va deixar anar la meva mà i va respondre-li. – No molesta inspectora, digui. – L’informe de la càrrega està enviat i en una hora hauré fet el sopar. – Gràcies inspectora. - L’Isis se’n va anar i jo vaig córrer darrera d’ella. – Isis, espera. – Sí? – El presoner soparà a la seva cabina, li portaré jo després que sopem. – Molt bé, alguna cosa més? – La pregunta anava amb segones. – Res, potser vols saber alguna cosa? – I ara, al meu germà també li agraden les estructures metàl·liques articulades.

En un altre moment li hauria fet menjar-se les seves paraules, però al sentir-la vaig sentir com se m’encongia l’estómac. L’Isis va seguir camí de la cuina i jo em vaig quedar allà palplantada, no puc explicar el perquè però vaig anar de dret a la meva cabina i em vaig tancar, volia plorar i no volia que ningú em veiés.

Per sort la presència del caporal va fer que el sopar no fos tan tens, malgrat tenia ganes d’agafar-la apart per dir-li quatre de fresques. A diferència de quan va arribar, el caporal xerrava pels descosits, explicava les darreres missions en les que havia estat i el que li havien impressionat els huggans, una espècie coneguda per la seva afició a les lluites.

En acabar li vaig portar el sopar al presoner, el caporal em va acompanyar per obrir-me la porta. – Caporal, hi ha cap problema que em quedi parlant amb ell? – Ja pot fer-ho, però seré a la porta. - Vaig entrar amb la safata i la hi vaig posar a la taula. – Si no l’importa voldria fer-li algunes preguntes mentre sopa. – No sé si li respondré totes, per cert, li va donar el missatge?. – Sí, o no, de fet no em va deixar, ell ja ho sabia.

Desprès de seure li vaig preguntar. – Per què? – Per què que? – Salem no és una persona que sembli rancuniosa. Què va passar? – Poca cosa, un valent va salvar la vida d’un munt de gent donant la seva vida i un covard no va salvar la vida d’una criatura quan no tenia res a perdre.

- M’ho podria explicar millor? – Sap? Hi ha una persona que m’odia més encara que Salem. Jo. – Potser no s’ho creurà però salem i jo érem molt amics, un parell de bandarres sense remei quan estudiàvem i quan vaig entrar a l’exèrcit ell va entrar al projecte de colonització de Mart. Es van ajuntar amb la meva germana, i van tenir una criatura. – La Nàdia. - Va assentir. – La Nàdia, el somriure més captivador de l’univers, el meu angelet.

Desprès d’un silenci va seguir. - Tot anava bé fins el dia de la catàstrofe. No sé explicar molt bé perquè però va haver un fort terratrèmol, tant que l’edifici on érem ens va caure a sobre, la meva germana era uns pisos amunt, era una dels enginyers, no van sobreviure, nosaltres vam quedar a la planta baixa, miraculosament el sostre va suportar el pes de la runa que se li va venir a sobre.

- En mig de la bogeria general en Salem, amb la nena en braços va cercar una sortida, era un pas creuat per una biga que amenaçava amb caure, Salem va deixar la Nàdia a terra, i va agafar un tros de biga per apuntalar-la, llavors un sotrac va fer baixar la biga inicial i sobre l’altra, inclinada contra Salem, la nena se li havia agafat a la cama i la gent passava al seu costat corrents, sense escoltar quan ell demanava que agafessin la nena. Ningú, ni tan sols jo.

Va callar una estona, la mirada se li perdia en el no res. Vaig fer el gest d’aixecar-me però va moure la mà per dir-me que seguia. – Havíem sortit tots quan va arribar un vehicle de socors, una bomber es va llençar a córrer cap a ells, va intentar agafar la Nàdia però en aquell moment es va venir tot avall. La nena i la bomber van morir, de Salem ja en saps com va quedar.

Li vaig agrair l’explicació i el vaig deixar, quedaven sols unes hores i necessitava dormir. L’endemà va ser molt rutinari fins arribar al punt de trobada, vam arribar abans que la SSF-0101, En Salem ens va convidar a veure com arribava. – Fixeu-vos en aquest punt d’aquí. – Va dir assenyalant una estrella a la finestra. – Aquesta llumeta és la SSF-0101, en cinc minuts deixarà de ser una llumeta.

Tal com havia dit als cinc minuts es veia un punt bastant més gran, a partir d’aquell moment es va anar engrandint a l’hora que començàvem a veure la seva silueta, una estructura central i dos estructures als costats. Ve girada 180 graus. – Va dir el caporal. – Cert, però el corregiran a mida que s’apropen. – Va respondre Salem.

Per moments la nau es veia créixer fins ocupar tot el nostre camp de visió, llavors va parar a l’hora que girava per posar-nos en el mateix sentit. Una vegada totalment parada en Salem va posar en marxa la nostra nau. Una veu va sonar al canal de comunicació. – ST-1437, bon dia. – Bon dia, SSF-0101. – Tenen obert el moll quatre, a estribord. – Gràcies, ens desplacem ara.

Salem va moure la nau cercant el costat d’estribord de la nau militar, quant més a prop menys nau vèiem, semblava que anéssim a ser engolits per aquella massa. Una obertura en el costat, que a mi em va semblar insignificant, era el moll quatre, la Bella Lola va entrar sense problemes, una vegada a dins els sistemes d’ancoratge del moll la van immobilitzar i Salem va parar tota la maquinària.

El presoner va sortir, escortat pel caporal. – Acomiadi’m del navegant i li dona les gràcies, si us plau. – Em va dir el caporal. – Així ho faré. Vaig enllestir la descàrrega del material i vaig tornar al pont. – Ja se n’ha anat, el caporal m’ha demanat que et donés les gràcies. – He estat poc diplomàtic amb el caporal, ell, a la fi, no en te cap culpa. He de sortir, he de fer una visita. Aprofita per visitar la nau, paga la pena.

La inspectora també se'n va anar, tota empolainada talment com si anés a veure un estimat. Jo vaig fer cas del Salem i vaig perdre el temps en veure les instal·lacions públiques de la SSF-0101.

divendres, 15 d’agost del 2008

Meme agost 2008

La Núr m'ha passat aquest Meme per contestar:

  1. Una pel·lícula.

Hi han moltes, però si m'he de quedar amb una: Alien l'octau passatger.

  1. Una cançó.

Hi han tantes! I tan diferents! Però per dir una, la darrera que m'ha agradat: Eugene, dels Pink Martini.

  1. Un llibre.

El senyor dels anells.

  1. Una cosa que et faci ràbia.

Que no em deixin explicar-me, que em tallin quan estic parlant.

  1. Una cosa que t'agradi molt.

Les nits de tempesta seca, amb els llamps il·luminant-ho tot.

  1. El teu plat preferit.

També hi ha molts, masses diria. L'arròs, a la paella, fregit tres delícies, o en quasi totes les formes de cuinar-ho, això sí, arròs bomba, el de sempre. L'arròs llarg, el que es suposa que no es passa, el detesto.

  1. Una beguda que t'agradi.

No sóc massa donat a les begudes, m'agrada el Whisky, però en bec una copa de tant en tant, també m'agraden els còctels, excepte el blody Mary.

  1. Una col·lecció.

Mai no he tingut prou paciència per les col·leccions, si no és la de tots els meus errors.

  1. Una raresa.

Sols una? La meva companya en te una llista llarga, de rareses meves. Odio anar a comprar roba, mai no he entès el concepte “No / (Sí) et queda bé.”

  1. Un desig.

Veure com els meus fills s'obren pas a la vida.


Ara que l'he contestat el passo a les següents persones:


La Caliope

L'Striper

El Cesc

La menta Fresca




dilluns, 11 d’agost del 2008

Tenerife

L'he de reconèixer, d'aquest planeta el que més m'agrada són els volcans, i aquesta setmana n'he fruït d'un, en la mida que el permet anar amb la família, el Teide.

De l'arxipèlag canari en conec sols dues illes, Lanzarote i Tenerife. Lanzarote, tot i tenir el volcà de la Corona és una illa eminentment plana, plena de petites boques, o cràters, és un paradís per als vulcanòlegs sobretot per la seva varietat de tipus. Fins i tot en la darrera gran erupció, la de Timanfaya que va augmentar la superfície de l'illa, s'hi van produir diferents tipus de cràters, tots ells petits.

Tenerife és una altra història, una illa de poc més de cent quilòmetres de llarg amb una immensa muntanya que quasi arriba al quatre mil metres. No tindrà més de deu boques, la darrera erupció va ser a el Chivero a principis del segle vint, d'aquesta he tingut el plaer de passejar, en cotxe, pel seu mar de lava, una planaria abrupta, semblant a pilons de fang barrejat amb pedres a uns mil metres d'alçada.

Però on l'espectacle de lava va ser esfereïdor va ser a la gran planaria de laves negres, travessada per una carretera mig excavada mig penjada sobre els pilons de lava, sols la seva llargària fa que hom s'imagini l'espectacle d'aquella massa desplaçant-se, bullint, i l'incapacitat de l'ésser humà per detenir-la.

I tot això mentre pugem camí del telefèric. El darrer espectacle des del cotxe és quan la carretera passa vorejant la llengua de lava del Teide, allà on va parar, sense més raó. Sóc molt dolent per les mides però em va semblar que tenia uns deu metres d'alçada, potser més. Imaginar que per on passaven l'aire havia de bullir de tal manera que fora impossible fer-ho sense morir cremat, immediatament, com un llumí.

Una vegada a la part alta del telefèric hi han tres camins, mirant al con principal un a la dreta que porta al Pico Viejo, és el que vaig fer, amb una criatura petita, adormint-se, vaig estar de sort que pogués alliberar-me per fer el camí, un camí dur, porteu vambes, com a mínim, afegit al fet que en aquelles alçades respirar no és un acudit.

El camí acaba en un mirador davant del pico Viejo, una boca profunda, amb una petita escletxa, durant molt de temps va ser un llac de lava que a voltes vessava i llavors la lava queia a la vall. Acostumats a l'espectacle de veure volcans expulsar la seva càrrega amb violència havia de ser tot un espectacle veure com la lava vessava com si fos un got massa ple d'aigua.

No m'he pogut documentar, però mirant la vall que teníem al davant, una vall immensa i àrida, em va fer pensar que potser es tractava d'una caldera anterior a tots els cràters i puigs actuals.

L'he de reconèixer, si un dia hi hagués una màquia per veure el passat m'encantaria veure la formació d'aquesta illa, totes i cadascuna de les seves erupcions, tots i cadascuns dels seus mars de lava.

Diuen que s'espera que hi hagi una nova erupció, que “toca” segons el calendari d'erupcions conegudes del Teide. He de dir que ho sento per la gent que hi viu, quan passen coses d'aquestes hi ha gent que hi perd molt, alguns fins i tot la vida. Però poder veure les imatges del crater escopint foc, la lava de roig intens baixant parets avall és un espectacle que frisaria per veure.

A la fi, els humans tenim una certa tendència, suïcida? A ficar-nos a la gola del llop, i no és una crítica cap als canaris, aquí, a Catalunya, hi tenim el sant costum de ficar-nos en mig de les rieres.

divendres, 1 d’agost del 2008

Decisions

Francament, no crec que el futur estigui escrit, si més no amb aquella fatalitat amb que te'l presenten: “Si t'has de morir d'una pedrada t'hi moriràs d'una pedrada.”.

El que sí crec, i no vull ser el mesíes de ningú, es que el temps, la nostra història, les nostres històries, és semblant a un riu, cadascuna de les nostres accions ens empenyen en un sentit o en altre, mantenint-nos a la llera del riu o traient-nos fora, potser obrint un altre camí.

Milions de litres d'aigua fan que, amb el temps, s'obri una nova via, però sempre hi ha una primera gota que és la que acaba d'obrir l'escletxa. I el problema neix aquí, ens enlluernem per la proesa d'aquella gota, d'aquell que ha canviat alguna cosa, sense adonar-nos que sense totes les anteriors que van colpejar la paret i sense totes les que li han anat al darrera el riu seguiria pel mateix camí.

Crec que estem predestinats a obrir nous camins, no fatalment sinó potencialment. Podem formar part de l'ona que empeny els canvis o podem seguir el curs i deixar-nos portar. Però encara així ens podem trobar que el corrent ens empeny i ens aboca a ser dins l'onada, llavors quin sentit té lluitar per no formar-hi part?

Ser un mateix, dins l'onada, a favor de l'onada o en contra d'ella, lluitant contra corrent o empenyent endavant, lluitant per no sortir del corrent o per sortir-ne.

Aquesta lluita personal i intransferible és la predestinació, no podem prendre la decisió total, no som més que una gota però podem provocar-la, ara si hi han més que a l'hagin fet o més endavant quan algú aprofiti la nostra empenta i la de molts altres per acabar de fer-ho.

Per això crec que el nostre destí és prendre decisions, prendre-les de manera personal, conscients del que decidim malgrat en el moment en que decidim no suposi cap canvi.

I què passa quan no decidim? Que el corrent ens portarà on vulgui, que serem arrossegats, fins i tot expulsats i que no ens podrem queixar. Si hom no decideix no pot exigir. Deixar passar la vida, deixar arrossegar-se per el corrent sense decidir és la pitjor decisió que es pot prendre, és renunciar a encertar i a equivocar-se, és passar la responsabilitat als altres, és desentendre's, és no viure.