dimarts, 10 de juny del 2008

Tio Miro

Sé que voldria dir moltes coses i que no sé ni per on començar. Per aquelles coses que passaven als pobles temps ençà el seu nom no era Edelmiro ni Delmiro, sinó Dalmiro, tanmateix per a tots, germans, fills, nebots i amics era Miro, o Tio Miro com li dèiem els nebots.

Va néixer a Galícia fa setanta i tants anys, el segon dels germans que jo he conegut, tots ells van haver d’emprendre el camí de l’emigració, sent nens, poc temps després de la mort de la mare, el pare havia mort temps abans. A diferència dels germans, que van venir a Barcelona, ell va anar a la veïna Asturias on va acabar treballant, com no, a les mines de carbó.

Allà en va fundar la seva família, convertint-se en un més, lluitant per tirar endavant els seus i per no perdre el somriure, i ara al final fruint de la seva neta, la primera.

El recordo dels meus pocs viatges a Asturias i dels seus molts viatges a Barcelona, sorneguer com el primer, fent broma amb la mare, la meva mare. Podria fer una llista de virtuts, però no és el que vull, vull dir que s’estimava els seus, que millor o pitjor feia les coses pensant en tots i que sols somiava en reunir la família.

I ara se’ns ha anat. No va voler flors, ni missa, ni discurs, ni tan sols sé si estic fent bé d’escriure això. Se’n va anar amb la consciència tranquil·la, havent fer el que havia de fer el millor que va saber, sabent que havia viscut la seva vida deixant un bon record. És un punt i final, d’acord, poc importa el que hi hagi a una hipotètica altra banda, ell va deixar la seva llavor aquí, en la seva família, en els seus germans, en els seus nebots.

De vegades sols es pot dir una cosa:

Fins sempre Tio Miro, t’estimem.

Disculpes

Us he de demanar disculpes doncs aquest tres dies enrera no he pogut atendre el bloc per motius familiars, durant el dia d'avui penjaré la història que hauria posat ahir i tornaré a agafar el ritme que m'havia propossat.