Era una casa vella, com sempre havien somiat, amb dos pisos d'alçada i golfes, sis cambres al pis de dalt, una l'adaptarien per bany, a la planta baixa una cuina enorme amb forn antic de llenya, desgraciadament l'haurien de tirar, les parets estaven tan esquerdades que sortiria més cara la reparació que fer-ho nou, i el que fora temps enrere una quadra pel bestiar, que pensaven adaptar per fer-ne el garatge.
La primera nit van dormir al terra, en sacs, la casa era un compendi de sorolls, nyecs-nyecs de corc, nyigos-nyigos de les fustes del terra quan es movien, clec-clec de la gota d'aigua que queia de l'única aixeta de la casa, i els cric-cric exteriors dels grills. Tanmateix van dormir feliços, estaven a la seva casa.
Va ser cap a les tres de la matinada que la Marta es va aixecar, no sabia molt bé perquè, tenia la sensació d'haver escoltat alguna cosa, però no sabia explicar ben bé què. Va romandre en silenci una estona, era curiós que no s'escoltés cap dels sorolls amb que s'havien adormit. Poc a poc, van tornar a aparèixer tots i cadascun dels sorolls i la Marta es va estirar de nou i es va dormir.
Al dia següent, quan encara no havien esmorzat, es va escoltar el soroll del camió del manyà, la Marta va córrer esvalotada a vestir-se, li feia vergonya que la veiessin en calces. El Miquel, mes despreocupat d'aquests temes – Si no els hi agrada que no mirin. - Va acabar de menjar amb calma.
Tot el mes va ser un batibull de gent amunt i avall, pintors, fusters, electricistes, pols, mareig i estrès. La Marta no es va despertar a quarts de quinze, segurament perquè les jornades eren esgotadores i en arribar la nit més que anar a dormir queien sense sentit a sobre el llit.
Aquell matí el Miquel la va despertar d'hora. - Au, vesteix-te, que avui esmorzarem al poble. - La Marta es va aixecar poc animada. - Què faran quan vinguin si no hi som nosaltres? - el mateix que quan hi som, res. - Així que la Marta va estar vestida, van agafar el cotxe i se'n van arribar al poble, van esmorzar al restaurant que hi havia, un antic restaurant de carretera on paraven els transportistes i comerciants.
Una vegada ben esmorzats el Miquel li va dir d'anar a la ferreteria, li calien uns estris. - Prou ganes en tinc de veure eines, ves-hi tu, jo abiré a fer un tomb pel poble. - D'acord, quedem davant el restaurant d'aquí a una hora.
La Marta caminava sense un destí perdent la mirada en els carrers empedrats, les finestres i portes de fusta desgastada, poca gent al poble aquelles hores, una avia se li acosta. - Vos sou els que heu comprat Ca l'Esmolador? - Sí, senyora, l'estem reformant. - Mal negoci heu fet, comprant aquesta casa maleïda. - Senyora, si us plau! - Ai! Nena que patireu, que l'ànima de l'Elisenda encara ronda entre aquelles parets!
La Marta està esglaiada de por, la dona es perd per un carreró i quan la Marta la segueix ja no hi ha ningú, no veu cap porta, ni cap altre possible sortida. Comença a córrer, amb llàgrimes als ulls, cap a la part nova del poble, cercant la ferreteria, cercant el Miquel. Quan el veu crida, se li abraça plorant. - Però què et passa, nena? - Quan aconsegueix calmar-se li explica la trobada amb la vella. - Puta vella! S'hi podia haver estalviat la conversa. - Diu el Miquel prou enfadat. - No n'has de fer cas d'aquestes històries, m'escoltes?
La Marta assenteix, però al seu interior la por ja ha fet el niu. Arriba la nit, i van a dormir, la Marta sent un soroll. - Has escoltat Miquel? - El què? - Això, aquest soroll. - Els grills? - No, l'altre. - Sí, dona, es el corc, que encara no han canviat la biga. - No! Darrera del soroll del corc, escolta, és com una veu.
El Miquel para atenció, mentalment va separant tots i cadascun dels sorolls que escolta, els grills, el corc, la brisa escolant-se per la finestra de la cortina, un ocell nocturn ... - Res, Marta, no escolto res fora del normal, i molt menys una veu. - Doncs jo la escolto! És com una veu de dona ... I si fos veritat el que em va explicar ... - Au va! Marta, que ja ets grandeta.
Més per cansament que no pas per voler-ho la Marta s'adorm, el dia següent és un seguit de neguits amb la feina, han de canviar la biga que te corc, apuntalen el sostre, i la treuen, quan són a punt de posar la biga nova un dels estintols cedeix i una part del sostre cau a sobre dels treballadors.
L'ambulància es porta l'home amb la clavícula trencada, el Miquel els segueix amb el cotxe. La Marta queda a la casa, encara amb l'ensurt a sobre se’n va a la cuina, posa un bol amb aigua al foc, s’acosta al rebost i agafa una bosseta de til·la.
Quan es gira el foc és apagat i el bol és al marbre, toca el bol, no tan sols és fred, està buit. El cor se li encongeix, crida però no li surt la veu, surt corrents de la cuina i enfila l’escala saltant els esglaons de dos en dos, les llàgrimes li amaren la cara. Es tanca a la cambra.
Un dels treballadors ha escoltat l’enrenou, s’apropa a la cambra i pica la porta. – Què es troba bé, senyora? – Ella no respon. Ell torna a picar la porta. – Senyora! Sisplau, digui alguna cosa! – Para atenció sols escolta un plor. Mentre segueix picant a la porta truca al Miquel. – Escolti’m la seva dona, no sé que ha passat, és tancada a la cambra i no respon, vaig a entrar.
La primera nit van dormir al terra, en sacs, la casa era un compendi de sorolls, nyecs-nyecs de corc, nyigos-nyigos de les fustes del terra quan es movien, clec-clec de la gota d'aigua que queia de l'única aixeta de la casa, i els cric-cric exteriors dels grills. Tanmateix van dormir feliços, estaven a la seva casa.
Va ser cap a les tres de la matinada que la Marta es va aixecar, no sabia molt bé perquè, tenia la sensació d'haver escoltat alguna cosa, però no sabia explicar ben bé què. Va romandre en silenci una estona, era curiós que no s'escoltés cap dels sorolls amb que s'havien adormit. Poc a poc, van tornar a aparèixer tots i cadascun dels sorolls i la Marta es va estirar de nou i es va dormir.
Al dia següent, quan encara no havien esmorzat, es va escoltar el soroll del camió del manyà, la Marta va córrer esvalotada a vestir-se, li feia vergonya que la veiessin en calces. El Miquel, mes despreocupat d'aquests temes – Si no els hi agrada que no mirin. - Va acabar de menjar amb calma.
Tot el mes va ser un batibull de gent amunt i avall, pintors, fusters, electricistes, pols, mareig i estrès. La Marta no es va despertar a quarts de quinze, segurament perquè les jornades eren esgotadores i en arribar la nit més que anar a dormir queien sense sentit a sobre el llit.
Aquell matí el Miquel la va despertar d'hora. - Au, vesteix-te, que avui esmorzarem al poble. - La Marta es va aixecar poc animada. - Què faran quan vinguin si no hi som nosaltres? - el mateix que quan hi som, res. - Així que la Marta va estar vestida, van agafar el cotxe i se'n van arribar al poble, van esmorzar al restaurant que hi havia, un antic restaurant de carretera on paraven els transportistes i comerciants.
Una vegada ben esmorzats el Miquel li va dir d'anar a la ferreteria, li calien uns estris. - Prou ganes en tinc de veure eines, ves-hi tu, jo abiré a fer un tomb pel poble. - D'acord, quedem davant el restaurant d'aquí a una hora.
La Marta caminava sense un destí perdent la mirada en els carrers empedrats, les finestres i portes de fusta desgastada, poca gent al poble aquelles hores, una avia se li acosta. - Vos sou els que heu comprat Ca l'Esmolador? - Sí, senyora, l'estem reformant. - Mal negoci heu fet, comprant aquesta casa maleïda. - Senyora, si us plau! - Ai! Nena que patireu, que l'ànima de l'Elisenda encara ronda entre aquelles parets!
La Marta està esglaiada de por, la dona es perd per un carreró i quan la Marta la segueix ja no hi ha ningú, no veu cap porta, ni cap altre possible sortida. Comença a córrer, amb llàgrimes als ulls, cap a la part nova del poble, cercant la ferreteria, cercant el Miquel. Quan el veu crida, se li abraça plorant. - Però què et passa, nena? - Quan aconsegueix calmar-se li explica la trobada amb la vella. - Puta vella! S'hi podia haver estalviat la conversa. - Diu el Miquel prou enfadat. - No n'has de fer cas d'aquestes històries, m'escoltes?
La Marta assenteix, però al seu interior la por ja ha fet el niu. Arriba la nit, i van a dormir, la Marta sent un soroll. - Has escoltat Miquel? - El què? - Això, aquest soroll. - Els grills? - No, l'altre. - Sí, dona, es el corc, que encara no han canviat la biga. - No! Darrera del soroll del corc, escolta, és com una veu.
El Miquel para atenció, mentalment va separant tots i cadascun dels sorolls que escolta, els grills, el corc, la brisa escolant-se per la finestra de la cortina, un ocell nocturn ... - Res, Marta, no escolto res fora del normal, i molt menys una veu. - Doncs jo la escolto! És com una veu de dona ... I si fos veritat el que em va explicar ... - Au va! Marta, que ja ets grandeta.
Més per cansament que no pas per voler-ho la Marta s'adorm, el dia següent és un seguit de neguits amb la feina, han de canviar la biga que te corc, apuntalen el sostre, i la treuen, quan són a punt de posar la biga nova un dels estintols cedeix i una part del sostre cau a sobre dels treballadors.
L'ambulància es porta l'home amb la clavícula trencada, el Miquel els segueix amb el cotxe. La Marta queda a la casa, encara amb l'ensurt a sobre se’n va a la cuina, posa un bol amb aigua al foc, s’acosta al rebost i agafa una bosseta de til·la.
Quan es gira el foc és apagat i el bol és al marbre, toca el bol, no tan sols és fred, està buit. El cor se li encongeix, crida però no li surt la veu, surt corrents de la cuina i enfila l’escala saltant els esglaons de dos en dos, les llàgrimes li amaren la cara. Es tanca a la cambra.
Un dels treballadors ha escoltat l’enrenou, s’apropa a la cambra i pica la porta. – Què es troba bé, senyora? – Ella no respon. Ell torna a picar la porta. – Senyora! Sisplau, digui alguna cosa! – Para atenció sols escolta un plor. Mentre segueix picant a la porta truca al Miquel. – Escolti’m la seva dona, no sé que ha passat, és tancada a la cambra i no respon, vaig a entrar.