Les onades xocaven contra els penya-segats fent una remor densa, la humitat amarava els vestits fent que el fred s’obrís pas en les nostres carns. En algun racó algú lluitava amb un aparell de ràdio atrotinat cercant alguna emissora que encara funcionés. Una dona plorava a prop meu amb el cos del seu nadó als braços.
Va ser allà quan la vaig veure per primera vegada, ella tenia, potser, vint anys, jo en tenia setze. Se’m va apropar amb un somriure a la cara. – Com esteu? – Com podem estar? Malament, i tu? – Els vaixells arribaran d’aquí a poc i ens anirem. – Amb aquesta mar? Seria un miracle, a més com baixarem a la platja?. – Malgrat tot vindran. – se’n va anar cap a un altre grup sense dir més.
En aquell moment vaig pensar que feia el cor fort amb esperances vanes, a la fi sempre cal alguna cosa que t’empenyi a viure. Entre la remor de les ones va sorgir un soroll, un soroll que ja havia escoltat altres vegades, un soroll que sempre havia significat mort i destrucció.
Vaig abraçar els meus germans i vaig tancar els ulls, aquesta vegada no sortiríem corrents, ja no ens quedaven forces, deixaríem que l’exercit vaticà acabés amb les nostres vides. Mentre el soroll dels helicòpters es feia més fort i els llums ens enfocaven vaig recordar el dia que vam perdre els pares.
Era un dia laborable qualsevol, com qualsevol dia havíem anat a escola i els pares a la feina, el dia anterior m’havia discutit amb el pare per una fotesa i no ens havíem demanat perdó. Recordo que quan vam sortir de casa els pares miraven les notícies, El Sant Pare havia declarat la Gihad contra els laics, representats per les Nacions Unides.
Per a mi, en aquell moment allò era una bajanada, poc sabia que unes hores després ens ficarien a tots en autocars i ens traurien a tota velocitat de la ciutat, poc sabia que pocs minuts després escoltaríem el soroll dels bombardeigs, poc sabia que els ulls enrogits del pare i els plors de la mare no eren per les meves entremaliadures, poc sabia que el missatge que havien rebut els pares mentre jo estava a la meva habitació, maleint la meva dissort com a bon adolescent, eren indicacions per a l’evacuació del matí.
El govern havia preparat una evacuació imminent dels menors des de les mateixes escoles, els adults sortirien ordenadament rera nosaltres en els vehicles propis, els que en tenien i amb passatgers d’entre els que no tenien. L’exèrcit vaticà va atacar molt abans de l’esperat, transgredint, violant els acords per protegir la població civil.
Més tard ens van reunir a tots en un camp de refugiats, alguns es van retrobar amb la seva família, nosaltres no. A mida que s’anaven els més afortunats els altres miràvem d’establir-nos per passar la nit. Els meus germans e preguntaven pels pares. Com se li diu a una criatura de cinc anys que els pares no tornaran?
Aquella nit va ser la primera que vaig sentir aquell soroll, un nombre indefinit d’helicòpters del Vaticà van metrallar sense compassió el camp de refugiats, vaig tenir la sort de poder amagar els meus germans fora de la zona d’atac. No vaig dormir, crec que des d’aquell dia no vaig tornar a dormir. Amb les llums de l’alba l’atac va acabar, la ràdio vaticana donava la noticia que les forces laiques havien atacat els camps de refugiats, però l’escut vaticà lluïa fluorescent en aquells helicòpters.
Vaig obrir de nou els ulls, el soroll seguia però no havien trets, vaig mirar un dels aparells, era nit fosca i no es distingia cap marca, em va semblar que alguns aparells aterraven a prop nostre, no entenia res. Per què no disparaven?
Un soroll diferent es va sentir provenint d’on havien aterrat. Vaig pensar que aquesta vegada ens atacarien des de terra. Vaig veure les ombres apropar-se, traient les forces d’on no les tenia em vaig aixecar i vaig començar a cridar. – Estem aquí! Dispareu d’una puta vegada! No ens feu patir més! Cabrons!
Una figura es va plantar davant meu a contrallum. – Pots caminar? – Sí. – La veu era de dona, va agafar el meu germà en braços. – Agafa la nena i agafat a mi. – Sense saber com ni perquè vaig obeir. Vam arribar a un dels helicòpters, portava l’anagrama de les Nacions Unides i el de la Creu Roja.
Encara no havíem pujat a l’aparell vam sentir més motors. – Merda! Ja arriben. Pugeu, ràpid! – Mentre acabàvem de pujar un caça va passar per sobre els nostres caps. – Per fi! – Va dir la dona mentre feia pujar més gent. Vaig veure la dona amb el nen mort. En veu baixa li vaig dir a la dona que ens havia portat. – Ja ho sabem.
L’helicòpter va aixecar-se, des de l’alçada la vaig poder veure de nou, enmig del camp, sola, em va semblar que saludava amb la mà. Més lluny vaig veure com els caces feien passades sobre un punt on deixaven anar ràfegues que sovint acabaven en una explosió. Més tard sabria que aquell punt era una divisió de l’exèrcit vaticà que avançava per evitar l’operació de rescat.
Després d’una llarga estona volant vam poder aterrar en un vaixell on, com van poder, ens van acomodar, ens van donar de menjar i beure i, per torns ens van fer una revisió mèdica d’urgència. El cadàver del nen el van posar en un taüt i d’acord amb la mare, el van incinerar. La veiés on la veiés sempre portava el gerro amb ella.
Vaig aprofitar durant tot el trajecte per cercar aquella nena, potser no vam coincidir, potser anava en un altre vaixell, el cas és que no la vaig trobar i, tot i que tothom sabia de qui parlava, ningú no sabia res d’ella.
Després de l’arribada al port ens van portar a una escola amb dormitoris a tots els que no hi teníem els pares. Les famílies que hi eren juntes els hi van buscar pisos, sovint molt petits, però on podien, si més no, ser a resguard del mal temps.
Va ser allà quan la vaig veure per primera vegada, ella tenia, potser, vint anys, jo en tenia setze. Se’m va apropar amb un somriure a la cara. – Com esteu? – Com podem estar? Malament, i tu? – Els vaixells arribaran d’aquí a poc i ens anirem. – Amb aquesta mar? Seria un miracle, a més com baixarem a la platja?. – Malgrat tot vindran. – se’n va anar cap a un altre grup sense dir més.
En aquell moment vaig pensar que feia el cor fort amb esperances vanes, a la fi sempre cal alguna cosa que t’empenyi a viure. Entre la remor de les ones va sorgir un soroll, un soroll que ja havia escoltat altres vegades, un soroll que sempre havia significat mort i destrucció.
Vaig abraçar els meus germans i vaig tancar els ulls, aquesta vegada no sortiríem corrents, ja no ens quedaven forces, deixaríem que l’exercit vaticà acabés amb les nostres vides. Mentre el soroll dels helicòpters es feia més fort i els llums ens enfocaven vaig recordar el dia que vam perdre els pares.
Era un dia laborable qualsevol, com qualsevol dia havíem anat a escola i els pares a la feina, el dia anterior m’havia discutit amb el pare per una fotesa i no ens havíem demanat perdó. Recordo que quan vam sortir de casa els pares miraven les notícies, El Sant Pare havia declarat la Gihad contra els laics, representats per les Nacions Unides.
Per a mi, en aquell moment allò era una bajanada, poc sabia que unes hores després ens ficarien a tots en autocars i ens traurien a tota velocitat de la ciutat, poc sabia que pocs minuts després escoltaríem el soroll dels bombardeigs, poc sabia que els ulls enrogits del pare i els plors de la mare no eren per les meves entremaliadures, poc sabia que el missatge que havien rebut els pares mentre jo estava a la meva habitació, maleint la meva dissort com a bon adolescent, eren indicacions per a l’evacuació del matí.
El govern havia preparat una evacuació imminent dels menors des de les mateixes escoles, els adults sortirien ordenadament rera nosaltres en els vehicles propis, els que en tenien i amb passatgers d’entre els que no tenien. L’exèrcit vaticà va atacar molt abans de l’esperat, transgredint, violant els acords per protegir la població civil.
Més tard ens van reunir a tots en un camp de refugiats, alguns es van retrobar amb la seva família, nosaltres no. A mida que s’anaven els més afortunats els altres miràvem d’establir-nos per passar la nit. Els meus germans e preguntaven pels pares. Com se li diu a una criatura de cinc anys que els pares no tornaran?
Aquella nit va ser la primera que vaig sentir aquell soroll, un nombre indefinit d’helicòpters del Vaticà van metrallar sense compassió el camp de refugiats, vaig tenir la sort de poder amagar els meus germans fora de la zona d’atac. No vaig dormir, crec que des d’aquell dia no vaig tornar a dormir. Amb les llums de l’alba l’atac va acabar, la ràdio vaticana donava la noticia que les forces laiques havien atacat els camps de refugiats, però l’escut vaticà lluïa fluorescent en aquells helicòpters.
Vaig obrir de nou els ulls, el soroll seguia però no havien trets, vaig mirar un dels aparells, era nit fosca i no es distingia cap marca, em va semblar que alguns aparells aterraven a prop nostre, no entenia res. Per què no disparaven?
Un soroll diferent es va sentir provenint d’on havien aterrat. Vaig pensar que aquesta vegada ens atacarien des de terra. Vaig veure les ombres apropar-se, traient les forces d’on no les tenia em vaig aixecar i vaig començar a cridar. – Estem aquí! Dispareu d’una puta vegada! No ens feu patir més! Cabrons!
Una figura es va plantar davant meu a contrallum. – Pots caminar? – Sí. – La veu era de dona, va agafar el meu germà en braços. – Agafa la nena i agafat a mi. – Sense saber com ni perquè vaig obeir. Vam arribar a un dels helicòpters, portava l’anagrama de les Nacions Unides i el de la Creu Roja.
Encara no havíem pujat a l’aparell vam sentir més motors. – Merda! Ja arriben. Pugeu, ràpid! – Mentre acabàvem de pujar un caça va passar per sobre els nostres caps. – Per fi! – Va dir la dona mentre feia pujar més gent. Vaig veure la dona amb el nen mort. En veu baixa li vaig dir a la dona que ens havia portat. – Ja ho sabem.
L’helicòpter va aixecar-se, des de l’alçada la vaig poder veure de nou, enmig del camp, sola, em va semblar que saludava amb la mà. Més lluny vaig veure com els caces feien passades sobre un punt on deixaven anar ràfegues que sovint acabaven en una explosió. Més tard sabria que aquell punt era una divisió de l’exèrcit vaticà que avançava per evitar l’operació de rescat.
Després d’una llarga estona volant vam poder aterrar en un vaixell on, com van poder, ens van acomodar, ens van donar de menjar i beure i, per torns ens van fer una revisió mèdica d’urgència. El cadàver del nen el van posar en un taüt i d’acord amb la mare, el van incinerar. La veiés on la veiés sempre portava el gerro amb ella.
Vaig aprofitar durant tot el trajecte per cercar aquella nena, potser no vam coincidir, potser anava en un altre vaixell, el cas és que no la vaig trobar i, tot i que tothom sabia de qui parlava, ningú no sabia res d’ella.
Després de l’arribada al port ens van portar a una escola amb dormitoris a tots els que no hi teníem els pares. Les famílies que hi eren juntes els hi van buscar pisos, sovint molt petits, però on podien, si més no, ser a resguard del mal temps.