divendres, 9 de gener del 2009

No puc callar

M’he resistit a dir res, però al final he de parlar, he de parlar perquè em dol tot el que està passant. Primer de tot diré que Hamas no m’agrada, gens, són uns fanàtics religiosos, perillosos com tots els fanàtics. També he de dir que, en una situació de pau, em sento més a prop d’Israel que no pas els països àrabs.

Però quan veus el que està passant tot canvia. Primer de tot, Hamas no és un grup terrorista malgrat alguns s’entestin, és un grup de resistència d’un país reconegut tàcitament per l’ONU i que ha estat envaït per un altre país, ens agradi o no, ens caigui, políticament millor, o menys malament, l’invasor que l’envaït.

Tot seguit diré que la política d’Israel, molt influenciada pels seus propis fanàtics religiosos, és del tot condemnable, que el que ha estat fent durant aquest temps és, en si mateix un error descomunal i un crim.

No cal dir que és un crim quan mates criatures, quan destrosses col·legis i hospitals, quan tires avall la casa d’una família perquè un dels fills ha optat per la via violenta. Em poso en el lloc del pare, d’un pare que podria estar inicialment en contra de la decisió del seu fill, i em veig passant a l’altra banda, de no donar suport a la lluita armada a donar-li-ho plenament.

Ho sento però no em puc callar, i potser el que diré no agradarà a algú però crec que Israel va camí de convertir-se, definitivament, en la nova Alemany nazi.

I ho sento pels bons israelians, ho sento perquè acabaran pagant pels seus veïns fanàtics, ho sento perquè el preu que pagaran per ser el país del poble elegit serà tan alt que tornaran a perdre’l.

I ho sento pels bons palestins, perquè quan tot se’t gira en contra l’únic que pots fer és unir-te als que estan com tu i tancar els ulls a allò que ens hauria de preocupar a tots.

I ho sento per nosaltres perquè tot el que s’està sembrant aquests dies el tornarem a recollir com ja el vam recollir, i sabem quin sabor te el fruit que donarà. I ho sento perquè després de tants milers d’anys encara no hem après que a les guerres sols hi ha perdedors, potser uns més que els altres però tots perdedors, i que sols acaben d’una manera, a la taula de negociacions, d’igual a igual, oblidant qui ha guanyat les batalles.

Però veig clar i diàfan que per molt que tots diguem no s’aturarà aquesta bogeria, i em pregunto una vegada més quina merda de món estem donant als nostres fills i em pregunto si arribarem al maleït 2012 al que tenen tanta por alguns.