La veia cada dia al sortir de la feina, els cabells negres esquena avall, els malucs arrodonits, el pas ferm que la portava cap a la parada de l’autobús.
La veia cada dia, sense poder seguir-la, (A qui se li acudeix d’anar a la feina en cotxe?) perdent-la de vista quan tombava cap al carrer on estava la parada. Era l’únic moment, instant fugaç, en que podia veure-la d’una altra manera en la llunyania.
Mai no vaig saber d’on sortia, semblava que estigués esperant a que jo sortís per començar la seva caminada. Mai no me la vaig trobar de front.
I un dia ja no hi era. Al sortir el carrer era buit, alguna cosa es va moure dins meu, però no vaig voler pensar, vaig obrir el cotxe i me’n vaig anar.
La vaig veure cada dia, sense fer un pas per saber més d’ella, ara ja no la veig mai, ara ja no cal fer cap pas.
La veia cada dia, sense poder seguir-la, (A qui se li acudeix d’anar a la feina en cotxe?) perdent-la de vista quan tombava cap al carrer on estava la parada. Era l’únic moment, instant fugaç, en que podia veure-la d’una altra manera en la llunyania.
Mai no vaig saber d’on sortia, semblava que estigués esperant a que jo sortís per començar la seva caminada. Mai no me la vaig trobar de front.
I un dia ja no hi era. Al sortir el carrer era buit, alguna cosa es va moure dins meu, però no vaig voler pensar, vaig obrir el cotxe i me’n vaig anar.
La vaig veure cada dia, sense fer un pas per saber més d’ella, ara ja no la veig mai, ara ja no cal fer cap pas.
