dijous, 3 d’abril del 2008

Cada dia

La veia cada dia al sortir de la feina, els cabells negres esquena avall, els malucs arrodonits, el pas ferm que la portava cap a la parada de l’autobús.

La veia cada dia, sense poder seguir-la, (A qui se li acudeix d’anar a la feina en cotxe?) perdent-la de vista quan tombava cap al carrer on estava la parada. Era l’únic moment, instant fugaç, en que podia veure-la d’una altra manera en la llunyania.

Mai no vaig saber d’on sortia, semblava que estigués esperant a que jo sortís per començar la seva caminada. Mai no me la vaig trobar de front.

I un dia ja no hi era. Al sortir el carrer era buit, alguna cosa es va moure dins meu, però no vaig voler pensar, vaig obrir el cotxe i me’n vaig anar.

La vaig veure cada dia, sense fer un pas per saber més d’ella, ara ja no la veig mai, ara ja no cal fer cap pas.