L'àngel caigut

El senyal de sol·licitud de transport ha saltat, la cabina s’obre després d’una estona i surt Gea, cap cota, els ulls plens de llàgrimes. Sense parar boca surt de la sala, surt de l’edifici i es perd al mig del bosc. Ningú no li ha barrat el pas, saben que passa, saben que sovint la pressió li pot. Seu a terra, sols els seus gemecs destorben el silenci dels arbres.

Una veu la fa sortir dels seus pensaments. – És molt dur, assabentar-se que un amic ha mort. – Gea es gira cap a la veu. - I com ho saps tu ... Ja. No és sols la seva mort, han atacat una altra població, l’han esborrada del mapa i no l’hem pogut evitar. Ell sabia que estava sota sospita, sabia que tard o d’hora l’enxamparien ... Li ho havia demanat, li vaig dir que fugís ...

La dóna li passà una mà pel cap. – A mi m’ho expliques? Ens queda molt per patir, però t’has de sobreposar, et necessiten, en poc parlaràs amb el substitut, l’has d’ajudar, és un jovenet, quasi bé un nen, està ple d’ira i necessita que el guiïs, si el deixes fer el resultat serà molt pitjor, si arriba Pere III al papat el següent serà la destrucció del planeta. Tot i ser uns éssers menyspreables els Abderramans són l’assegurança d’un futur, el teu present, aquest present.

La noia s’eixuga les llàgrimes. – Com sabré que és ell? Tinc por d’anar al punt de trobada i caure en mans d’un sicari d’Abderramà I. – Segon. Abderramà I es mort, el seu fill serà coronat en un parell de dies, però no pateixis no hauràs de bregar gaire amb ell, Abderramà III el farà assassinar d’aquí a uns mesos ... i un altre pagarà pel seu crim.

Gea s’aixeca, es mira de front la seva interlocutora. – Per haver passat els cinquanta em conservo molt bé. – Li diu amb un somriure trapella. – No siguis bocamolla! Has entès el que t'he dit del substitut? - Com és diu? Quin aspecte te? En definitiva, com sabré que és ell? - Portarà un llibre, una Bíblia en àrab. - Aquest és el senyal? - Sí. - Massa simple, les Bíblies en àrab son arreu de l'imperi papal. - Tindrà quelcom especial.

Les dues Gea s'acomiaden. la jove Gea torna al laboratori, la esperen, com sempre, saben que la tensió és alta, saben que no li poden demanar no ensorrar-se davant determinats fets. – Et trobes millor? – Sí, ja m’ha passat. S’han assabentat? – No, però mira de recordar tancar el bany i engegar la dutxa, ha anat de poc. – Ho sento. – No pateixis, he entrat tan bon punt sorties i he arreglat el decorat. – Em toca dutxar-me.

Sense esperar la resposta torna a entrar a la cabina, abans de tancar es gira i fa un darrer comentari. – Hauré d’anar a presentar els meus respectes al nou Papa. – Ja saps que no ens agrada que siguis tan a prop d’aquells assassins. – M’han de tenir present, a més, no poden explicar-ho, els prendrien per bojos, per endimoniats. – La porta de la cabina es tanca, Gea entra a la dutxa i es remulla, tanca l’aixeta, es posa el barnús i surt del bany, seu a la taula, i truca per l’intercomunicador. – Logística. – Demà vull anar a fer una volta. – El sistema de sempre? – Sí.

Al matí surten tres vehicles idèntics de l’edifici, cadascun agafa una ruta diferent, ningú no sap ni on van ni qui els porta. Un dels vehicles para en mig de la ciutat, algú baixa i es perd entre la gent, altre dóna voltes per una ampla zona sense parar enlloc i el tercer para en una arbreda solitària, ningú no surt del vehicle.

A l’altra banda de la frontera, en terra de ningú, Gea espera mig amagada, la figura d’un monjo s’apropa, porta un arma penjant de l’espatlla i una bíblia amb caràcters aràbics a la portada, una falta d'ortografia converteix la paraula “sagrada” en un gargot sense sentit. És el senyal. – No et moguis d’on estàs. – Gea? – Jo mateixa, i tu? – El meu nom no importa. – A mi sí. – El pare Miquel es va confessar amb mi abans de ser cremat. – Ja, i per què he de confiar en tu? – Perquè jo mataré Abderramà II.

Gea Li agafa l’arma sense que ell oposi resistència. – No ho faràs. – Puc fer-ho, sóc membre de la Guàrdia Suïssa. – No ho faràs, ja s’encarregarà el seu fill. – Doncs mataré el seu fill després. – No! – El monjo es gira a l’hora que es treu la caputxa. – Ets un nen encara. – No pas. N’he viscut la mort dels meus pares, he trobat ma germana abans no acabés a l’harem papal i la protegeixo de els seves urpes. – Ja, fins que la trobin. – Pensen que és la meva concubina. – I quan te la exigeixin en senyal de lleialtat?

El nou acota el cap, sap que si això passa l’única sortida serà la mort. – Hauràs d’enviar-nos-la. – És perillós. – Tens gent de confiança? – Un parell de companys. – Vull les seves dades, vull saber que són de confiança. – Te les donaré. El pare Miquel em va demanar que t’informés dels atacs. – I? – el noi li atansa un paper. Gea el llegeix. – No tornis a escriure en paper. Reclama les pertinences d’en Miquel, ens posarem en contacte.

Gea es retira a l’ombra dels arbres, abans de desaparèixer el noi li pregunta. – Què faig? – Prepara el viatge de ta germana, la informació sobre els col·laboradors i prepara’t per ser el botxí dels comdemnats. – Vols que executi innocents? – Vull que els alliberis. Com et puc dir? – Em dic Salim. – No sembles àrab. – No ho sóc, els pares, els hi agradava el nom. – Sé de què parles. Bé, Salim, ens tornarem a trobar ... si això és bo. - Ho és, però no teniu gaire temps. - Suficient.

Gea desapareix i el noi queda sol, es torna a posar la caputxa i recull l’arma. Ha de tornar abans no el trobin a faltar. Informes! Pensava que la lluita seria cara a cara. No acaba d’entendre-ho, te al Papa a tocar cada dia, seria tan fàcil estroncar-li la vida! El camí fins el monestir és curt, aviat troba la guàrdia, intercanvien sant i senya amb contrasenya i segueix el camí.

Els tres vehicles han tornat, ningú no ha vist qui els conduïa, ningú pot assegurar que Gea anés en un d’ells. Gea entra a la sala. – Transmetin això a defensa. – Diu a l’hora que els lliura el paper. – Però ... Nova York? ... Aquest babau vol atacar Nova York? ... Però si és seva! – D’això es tracta, ells fan l'atac i ens acusen a nosaltres d'haver llençat una bomba atòmica a Nova York.

El comunicat arriba aviat al seu destí. A l’hora prevista un avió amb la càrrega mortal es prepara per enlairar-se a un aeroport militar a uns mil kilòmetres de la ciutat, res no els fa pensar que serà interceptat, però pocs minuts abans un eixam de míssils impacten contra les instal·lacions, uns minuts després el que era un aeroport no és més que un punt negre fumejant.

Al seu despatx Abderramà II escridassa els seus. – Però com dimonis han decidit atacar aquella base? – No ho sabem, Santedat. – Tenim un talp, santedat. – Qui ho diu és un membre de la guàrdia. Abderramà se’l mira amb mig riure. – Mira, un monjo impertinent. – Salim prem el puny dins l’hàbit. – Perdoneu, Santedat, he trobat això ... crec què és una prova del que he dit.

Salim li atansa uns papers al Papa, aquest els agafa i els mira. – Molt interessant. On l’has trobat? – Santedat ... a una paperera de la sala de comunicacions. – Què hi feies allà? – Guàrdia, Santedat, estava de guàrdia. – Saps noiet, això són sols papers, vull el cap del responsable. M’ho pots portar? – Santedat ... la signatura ... és ... – L’àngel caigut, Satanàs, l’enemic de Déu. Però fill, això no l’ha escrit el diable, l’ha escrit un traïdor, tens tres dies per portar-me’l. – Viu o mort, Santedat?

El Papa riu. – Aquesta ... – Diu mirant els seus col·laboradors. – aquesta és l’actitud que vull. – I tornant-se a Salim. – Viu, una mort lenta serà un càstig més adient, i jo m'encarregaré que sigui maleïdament lenta. – Així ho faré. Santedat. – Salim es retira mentre pensa qui dels més propers serà el que caurà. – Si pogués parlar amb Gea ...

A la nit, d’entre les pertinences del pare Miquel veu sortir una llum, remou els objectes fins trobar una mena de caixa, no havia reparat en aquell aparell abans, sembla un telèfon, se l’acosta a l’oïda. – Salim? – Gea? – Hola Salim. Què tal el Papa? – Força emprenyat. Vol matar algú ... literalment. – Ho sé. Qui és que li ha recomanat atacar Nova York? – L’arquebisbe de defensa. – Interessant, però no el podem sacrificar encara. Ho sento pel seu secretari. – Entenc, farem una inspecció a la seva cel·la i trobarem prou documentació per inculpar-ho, em posaré ara mateix a fer-la. – No cal, ja hi és. Aneu-hi ara, està tractant de destruir-la. – Entesos.

Salim deixa l’aparell, surt de la sala i dóna l’alarma, amb el seu escamot es dirigeix a la cel·la del secretari de l’arquebisbe. Sap què és el primer pas per aïllar la bèstia, sap que és el principi de la fi, sap que ell és l’àngel caigut.

Gea

La porta de la Dern s’obre, ella surt amb el braç sagnant, de seguida l’atenen, per sort és una ferida superficial. El cap d’operació entra a la sala visiblement emprenyat. – Però com se t’acut? Tu no saps les connotacions que pot tenir això? Segur que has obert una altra línia de temps, ja veuràs tu quan arribi el director.

La noia se’l mira amb el cap alt. – M’importa un rave! Ningú no els anava a treure d’aquell camp, haurien estat convertits en soldats, meuques o morts en algun dels experiments que hi feien. Ho sento, però no em podia quedar de braços creuats. Acceptaré les conseqüències.

El director entra a la sala, la noia calla i acota el cap, espera un bona reprimenda, però està convençuda que no podia fer res més. El director seu davant d’ella, somriu. – Que tal el braç? Sols és una rascada, cou, però la bala no va entrar. – El metge acaba l’explicació. – És una cremada, de fet el projectil ni tan sols va tocar la pell.

El Director se la mira abans de tornar a parlar. – Quants viatges porta? – Tres amb aquest. – Exacte, i què havia de cercar? – Havia de cercar a La Mare, a Gea. – Tenim testimonis que en els tres llocs hi era Gea. Vostè l’ha vista? – No, francament penso que és un mite, com a historiadora no puc acceptar altra explicació.

El director riu lleument. – Perdoni’m però no n’estic d’acord. – No la he trobada, senyor. – Nosaltres sí. – La dona es queda palplantada. – On? – Temps al temps, senyora. Es troba forta per un petit viatge? – En el temps de nou? – No pas, a conèixer una gent, uns avis. – No acabo d’entendre. – Temps. – Diu el director.

Dins el vehicle el director li pregunta. – Com és que els seus pares li van posar aquest nom? – Els pares sempre parlaven d’ella, de tot el que havia fet, de com havia anat convencent tothom per no fer de la guerra una manera de viure, de lluitar per aconseguir la pau, si més no a una banda del front. – I per això li van posar Gea? – Sí.

El vehicle arriba a la porta d’una llar d’avis, tots tres entren a l’edifici, arriben a una sala on tres ancians miren algunes revistes. Una d’ells aixeca la vista, de sobte se li il·lumina la mirada. – Gea! – Em coneix? – L’anciana li agafa la mà amb la seva mà tremolosa. Els altres dos avis també se li apropen, la mateixa mirada. – Som nosaltres. – En diu un. – Ens vas treure d’aquell camp, jo sols tenia cinc anys llavors.

El cap s’acosta al director. – Ja em perdonarà però no entenc ni un borrall. – No pateixi, acabarà entenent. Senyora, si no l’importa vull que conegui algú més. – Porta la desconcertada noia a una habitació. – No esperi gaires diàlegs, te l’Alzheimer molt avançat. – La dona és estesa al llit, gira el cap mirant on entren, una sola paraula surt de la seva boca. – Mare. – La noia mira totalment perduda al director.

El director agafa una fotografia i li atansa. – La recorda? – La noia mira la fotografia, és ella amb una nena, recorda la foto de la primera missió. – No vaig saber negar-m’hi. Va ser un error. – No pateixi per això ara. – Li diu el director deixant la foto al seu lloc. – Tornem al centre, hem de parlar molt avui.

De tornada al centre entren a la sala de reunions, si es tractés d’una reunió tècnica seurien a la taula de la sala petita, ella sap que aquesta sala sols s’utilitza per prendre decisions importants. Espera el pitjors dels resultats, no ha estat una historiadora seriosa i responsable, se la ha jugada i ha perdut.

El director fa una pregunta a l’aire. –Han tret alguna conclusió de tot el que han vist? – El cap respon. – Senyor director, jo no acabo d’entendre aquesta darrera visita, però crec que ens hem equivocat enviant la Gea en aquests viatges, tanmateix jo hauria hagut de veure que ens equivocàvem des del primer moment, tindrà la meva dimissió a la seva taula aquesta tarda, si m’ho permet.

El director li respon amb un somriure. – Molt lloable. Vostè Gea, Què en pensa. N’estic d’acord, jo no sóc la persona adient per aquesta cerca, no he sabut mantenir-me al marge. Ho sento, però no crec que el meu cap hagi de pagar per les meves culpes. – Veig que tenim un molt bon equip, d’altres s’estarien tirant les culpes els uns als altres.

En aquell moment entren un parell de persones, són historiadors documentalistes. – Passin i seguin sisplau. – Els hi diu el director. – Poden fer-nos un resum de tot el que han esbrinat? – L’home inicia l’explicació. – Sabem que Gea és un personatge real perquè hi ha gravacions d’imatges des de que va començar la carrera de física fins a la seva mort.

La dona llavors explica. – Malgrat tenim una partida de naixement, no en sabem res d’ella abans del moment esmentat pel meu company. No hi ha adreces, no hi han fitxes d’escoles, no hi han revisions mèdiques ... res.

La Noia intervé. – Però és possible que amb la guerra es perdés aquesta informació. – Sí. – Replicà l’home. – Però dels diferents viatges per esbrinar les dades abans de la guerra no hem aconseguit res. – Resumint. – Acaba la dona. – Gea sols existeix a partir del seu ingrés a la universitat, fora dels tres moments on tenim testimonis que la van veure, els que vostès van investigar.

La noia s'estira a la cadira. – Doncs no la hem trobada. – Si la hem trobada. – Diu el director. – Perdoni’m jo era allà i ella no. – Vostè l’ha dit. – Què vol dir? – Que vostè, Gea, era allà...

La noia es queda callada un moment. – No. Això no és pas possible! Jo no puc ser ella. – Els nens, els avis l’han reconeguda, recordi la foto, recordi els tres viatges, sols hi havia una Gea en tots tres moments, Vostè.

Un silenci profund envaeix la sala, a Gea se li escapen algunes llàgrimes. – Això vol dir ... I si dic que no? – Encara no li he fet cap pregunta. – Però la faig jo. Què passa si m’hi nego a tornar, si no vull ser la Gea de la història? – Interessant pregunta. Com sabrà el temps es una mena de xarxa de fils, fils que es separen cada vegada que algú pren una decisió. Permeti’m.

El director crida algú, aquest entra a la sala. – Ens podria explicar que ha estat investigant? – Es clar. Vinc d'un fil de la història on Gea no hi és, te poques variants i poc significatives. – La noia, li talla. – I? – El resultat, senyora és un punt i final, Abderramà tercer guanyarà la guerra contra els laics, a continuació entrarà en guerra contra l'aliança de la fe asiàtica, després intentarà fer una sola religió erigint-se en Déu.

L’home calla un moment. – Això provocarà un cisma i una nova guerra, nuclear, no guanyarà ningú. Senyora, els que quedem hem encetat la cerca intertemporal amb un sol objectiu, abandonar el nostre fil, lliurar-nos d’una mort segura. Poques persones poden dir que són claus a la història, però vostè n’és una.

Gea, compungida, pregunta al director. – I ara? – Tenim un equip que registrarà el seu naixement, tot serà com el real, nom, cognoms, lloc, pares ... excepte l’any de la data de naixement. Quan torni estarà inscrita a la universitat, estudiarà físiques, però al seu historial també constarà la seva carrera d’història. També estudiarà literatura, enginyeria informàtica, matemàtiques ...

Gea talla al director. – Perdoni, però, física, mates? Si mai no se m’han donat bé el nombres. – Quina és l’arrel quadrada de 2? - 1,414213, però això m’ho vaig aprendre de memòria. – En quin any va començar la guerra santa? – Ja li he dit que el nombres no se’m donen bé. – Recorda l’arrel de 2 amb sis decimals i no recorda un any de quatre dígits? Senyora, vostè no recorda l’arrel de dos, fa el càlcul mentalment. No pateixi sortirà ben parada de tots els estudis.

Gea, assumint que no li queda altra sortida, pregunta. – Quan hauré de tornar? – El director, amatent, li contesta. – En qualsevol moment d’aquí a sis mesos, tanmateix allà hi serà en un moment determinat abans de qualsevol record. De totes maneres seguirem amb vostè, no podrem intervenir més enllà del que ens deixin les variants temporals però sempre serem en contacte.

– Però no podré tornar. – Podrà si és imperatiu, però sempre hi haurà de retornar. - Gea, rumia un moment. – El meu pare sempre deia que som esclaus dels nostres actes. I la mare deia que prenia les decisions amb el cor i que en tindria problemes. Si em veiés ara! Si no els importa voldria anar a donar una volta, a pensar. – Faci, no és fàcil assimilar-ho tot de cop.

La Gea abandona la sala, el cap, que fins ara havia callat, pregunta al director. – Vostè ... vostè ho sabia des del principi, no? – Des del moment en que vostè em va passar el seu currículum. – I no m’ho podia haver dit? La he esbroncada per fer el que s’esperava que fes. – I arriscar-nos a que crear un altre fil? – Quanta més gent hem enviat al passat com a ella? – Pel moment és l’únic cas.

El cap es queda pensant. – I ara? Quina serà la meva feina? – Fora bo que l’ajudés des d’aquí, que li donés suport en els moments durs, que seran molts, a més li haurem de donar un cop de mà amb una visita a Abderramà tercer.

A la facultat de ciències físiques Gea busca l’aula, un home se li apropa. - Et puc ajudar? – Sí gràcies, cerco aquesta aula. – Li respon mentre li ensenya un paper. – Ah! Ets nova! Com et dius? – Gea ... – Gea! La mare terra. Em sembla que jo seré el teu tutor aquest curs.

Mentre la invita a seguir-lo li explica. – Saps alguna cosa de viatges en el temps? És un tema que m’apassiona. – Ja ho pot ben dir, doctor Dern. – Saps qui sóc? – n’he llegit alguns dels seus articles. – Però com saps que sóc doctor? Amb prou feines m’ho van dir ahir. – Si li dic que sóc endevina? – Au va! – El professor riu.

Una visita no desitjada

El Papa entra a la seva cambra, darrera d’ell es tanca la porta, al quadre de control posa el codi de bloqueig, mai no s’està segur davant d’un atac dels aliats del maligne. Seu a l’escriptori i encén l’ordinador, ha de revisar el sermó que es llegirà demà a totes les esglésies, mesquites i sinagogues del món fidel.

És a punt de comença a rellegir-lo quan una veu l’espanta. – Bona nit, Abderramà. – Qui és vostè? Com ha entrat aquí? Avui no he demanat cap servei sexual i a més no m’agraden les velles com vostè. – Gràcies home, quaranta anys per a tu, que tens cinquanta, és ser vella? Ah! Sí, oblidava que t’agraden les criatures, quin fàstic, però avui aquest no és el tema.

El Sant pare es mira la dona. – Sembla que no sàpigues amb qui tractes tu. – Si ho sé, i si pogués ho evitaria, però ets qui ens ataques i no tinc més remei. – Encara no m’has dit qui ets, meuca. – Gea, el meu nom és Gea. – Gea? La bruixa que ha aconseguit que els fidels de mig món donin l’esquena a la fe? La bagassa que fa que els meus soldats no intentin tornar? Què els meus esp ...

Abderramà no acaba la frase, Gea somriu. – Què els teus espies es canviïn de bàndol, si més no la majoria? Sí, sóc jo, però el mèrit no és meu, és teu, el nostre pobre i imperfecte sistema és un paradís al costat del teu món. Bé, ara que ja saps qui sóc et diré a que he vingut.

El Sant pare es gira. – No vull saber res de tu, ara vindran els guàrdies. - Ja ho sé. – I saps que et passarà? – Quan es gira torna a estar sol. – Maleïda bruixa! – Sona l’intèrfon de la porta. – Santedat! La guàrdia! – El Sant pare obre la porta. – Magnífic, us he de felicitar per la vostra efectivitat, era sols un simulacre, us podeu retirar. – Els soldats, desprès de reverenciar al pontífex, tornen al seu lloc.

El Papa tanca la porta i torna a introduir el codi de seguretat. – Molt ràpids, sí, però no prou com per enxampar-me. – Altra vegada tu? No sé com ho fas, ni m’importa, ves-te’n. – Vull que et rendeixis. – El Papa se la mira amb mitja rialla. – Si estem guanyant la guerra. – N’estàs molt segur. – Quant fa que no feu un atac en condicions? Sols pareu els nostres cops. Ni un sol intent de conquerir cap ciutat, ni una sola batalla aèria que no comencem nosaltres.

Gea seu a una cadira. – Tens raó, no ataquem ciutats ni pobles, volem que la gent pugui viure, sols responem els teus atacs. Saps, hi havia una antiga sèrie de ficció on apareixia un jugador imbatible en el seu joc, sempre guanyava, fins que va trobar algú que li va guanyar, saps per què? – Francament no m’importa, però segur que m’ho dius.

Gea va somriure. – I tant, el seu contrincant, a diferència de tots els altres, en comptes d’intentar guanyar-lo es va dedicar a respondre tots i cadascun dels seus moviments, fins al moment en que el campió va cometre una errada, i una altra, i altra ...

El sant pare, assumint que hauria d’escoltar-se-la tant si com no, li segueix la conversa. – Ja, molt interessant, però això és la guerra santa, no pas un joc. – Sí, és una guerra, per això t’estic demanant que et rendeixis. T’explicaré que jo sé tot el que passarà i sé les seves conseqüències, i tu perdràs la guerra i moriràs.

Sa Santedat s’aixeca enfurismat. – Bruixa! Això no és veritat! Jo passaré a la història com a Déu fet home, la gent tindrà por de mi fins al final dels temps! – En això darrer tens raó, la història et recordarà amb por, tanta que mai més no tornarà a haver-hi un papa, un califa ni un sacerdot suprem, tant que les religions perdran tot el pes que en tenien, tant que totes deixaran de parlar de déus absoluts per parlar d’espiritualitat, de l’ésser humà.

El Papa se la mira incrèdul. – I com és suposa que ho fareu? – És curiós però ho faràs tu, tu sembraràs la llavor de la teva destrucció, tu signaràs amb sang i mort la teva pròpia condemna. Això, es clar si no et rendeixes. – Ja, i si em rendeixo? – llavors tu i els teus sereu jutjats pels vostres crims, desprès dels anys de condemna us permetrem d’estar a una illa, on podreu pregar el vostre déu sense molestar ningú.

Abderramà riu. – Ja, i podrem tenir les nostres meuques, i les nostres prerrogatives, i tots serem feliços! – No, sereu aïllats, sense servei de cap tipus, i menys les criatures que violes impunement. No esperis una gàbia d’or, ets un criminal, t’estic oferint un judici just i la vida, res més.

El sant pare, s’aixeca i s’apropa la porta mentre crida. – Ja n’ha prou d’aquest color, mai no em rendiré. Mai! I menys ara que estic guanyant. Ara mateix faré venir la guàrdia i que et portin a presó, demà et cremarem a la plaça de Sant Pere, Bruixa! - En girar-se torna a estar sol. – Com collons s’ho fa la mala puta? Rendir-me! Somia!

El pontífex seu de nou a l’ordinador, esborra el que tenia escrit i en comença un de nou, esverat per la visita, carrega contra Gea, anomenant-la reina de les bruixes, explicant la seva capacitat per aparèixer i desaparèixer a voluntat, que la identifica com a servidora del maligne i pregant perquè mori i es cremi eternament a l’infern.

Al principi (2/2)

Quan vaig acabar l’escola, dos anys després, amb els meus germans a cura de l’escola fins que jo tingués on viure i amb que mantenir-los. En mig d’una guerra, que a més semblava que seria prou llarga, les opcions de trobar una feina que no fos vinculada a l’exèrcit havien de ser minses.

Un dia em van trucar de l’escola, volien tenir una reunió amb mi. A la reunió em van presentar una parella, s’oferien a mantenir els meus germans en acollida mentre no em podés fer càrrec. – Perdré la custòdia? – No pas, no et traiem els teus germans, tractem d’ajudar-te. – Amb el cor en un puny vaig accedir, l’historial d’aquella parella era exemplar.

Vaig trobar una feina ajudant a un transportista mentre intentava seguir els estudis, a la fi, volia tenir una professió que em permetés mantenir els meus germans. Un dia, el que era el meu cap, em va recomanar que entrés a l’exèrcit. – És arriscat, d’acord, però aquí també en cauen bombes i jo no et puc pagar el que et pagarien ells, a més, podries seguir els estudis, la NU està entestada en tenir gent preparada per quan acabi la guerra.

Li vaig fer cas i vaig entrar a l’exercit de les Nacions Unides, he de dir que en cap moment no em van dir que allò serien flors i violes, de fet el primer que em van dir va ser. – Saps que si entres en combat les possibilitats que tornis sa i estalvi són d’u entre deu mil? Saps que si caus en mans de l’enemic no seràs fet presoner? – Que vol dir? – Que et mataran allà mateix, el Papa no vol presoners.

He de reconèixer que vaig estar a punt de sortir corrents, però una foto a la taula em va frenar. – És la seva filla? – No, la vaig conèixer mentre escapàvem dels atacs del Papa. Era l’únic somriure en aquell munt de gent. – En quin vaixell va anar ella. – Vaixell? A nosaltres ens van rescatar al mig del desert, quan ens perseguia l’exèrcit islàmic. La vaig veure per darrera vegada des de l’helicòpter, absolutament sola al mig del desert. Vaig entrar a l’exèrcit per ella.

No vaig preguntar més, vaig signar el document d’enrolament i vaig entrar a l’exèrcit, un exèrcit format amb l’objectiu d’acabar una guerra estúpida, preparat més per a la defensa que no pas per a l’atac. Amb el temps vaig acabar els estudis i vaig anar ascendint, tot i que no van ser els estudis que havia pensat en un principi.

Vaig estudiar astrofísica, el nostre sant Grial era tornar a la ISS, L’estació espacial on havien perdut la vida dues-centes persones quan el llançament de l’Ariane va ser estroncat per l’entrada dels exèrcits evangelista, mormó i dels guerrers de Jehovà a la Guyana. Durant anys vam preparar tot per poder fer el viatge, fins i tot vam experimentar algun llançament. Tot ens deia que fins que no acabés la guerra no podríem fer res.

Un dia va aparèixer de nou, jo en tenia quaranta i tres anys, un acord entre les universitats i l’exèrcit va fer que uníssim esforços. En un dels descansos entre xerrades per posar-nos al dia dels nostres coneixements vaig poder parlar amb ella. – Tenies raó, els vaixells van arribar. – Ella va somriure. – Penso que et confons de persona.

Em vaig quedar astorat, aquella cara era la d’aquella noia sense cap dubte. – Disculpa’m potser tens una germana? – No. – Una cosina que s’assembli molt a tu? – No, i no insisteixis. Em confonen molt. – Et van rescatar en algun lloc? – No, vaig fugir d’un camp de concentració de l’exèrcit hebreu i vam poder passar a l’altra banda de la línia de foc de pur miracle. – Et prego que em disculpis però hauria jurat ... – No cal, em faig el càrrec. Era de nit, feia mal temps i estaves esgotat de carretejar dues criatures, Segurament era una al·lucinació.

Allò era una d’incoherència manifesta. – Si no estaves allà com saps que era de nit? Com saps que feia mal temps? Si sols t’he dit que els vaixells van arribar, com saps que tenia dues criatures amb mi? – Ella em va mirar amb un somriure, el mateix somriure d’aquella nit. – Això ja no importa. – Vaig pensar una estona llarga mentre li mirava als ulls. – Tens raó, segurament era una al·lucinació.

Vam treballar colze amb colze durant molts anys, les arrugues anaven envaint la meva cara i les meves mans començaven a tremolar, ella es veia més gran però molt menys envellida que jo. Fos com fos la meva vida s’apagava. Ara ja fa uns anys que no treballo, tinc seixanta-sis anys i no he vist acabar la guerra.

Durant aquests anys hem assistit a l’assassinat d’Aderramà primer a mans del seu fill, Abderramà segon, i el d’aquest a mans d’Abderramà tercer, actual Papa de la cristiandat reunificada, Califa de l'Islam i Gran sacerdot dels jueus. Hem vist com els soldats que fèiem presoners, en intentar tornar eren crivellats.

La guerra està estancada, l’exèrcit Papal no te prou força per trencar les nostres línies, però el nostre exèrcit avança molt poc a poc i sovint evitem prendre-li posicions civils, hem vist massa vegades l’aviació Papal arrasant les seves pròpies ciutats abans de retrocedir.

Ella, hores d’ara, ella és una de les assessores més carismàtiques del govern de la NU tot i els seus problemes de mobilitat, vuitanta anys són molts anys per a qualsevol. Es diu que és la cap de la xarxa d’espionatge i que el Papa ha emès una fàtua condemnant-la per bruixeria. Davant de tantes bestieses sols espero que un dia acabi aquesta guerra i que els meus nebots puguin viure en pau.

Al principi (1/2)

Les onades xocaven contra els penya-segats fent una remor densa, la humitat amarava els vestits fent que el fred s’obrís pas en les nostres carns. En algun racó algú lluitava amb un aparell de ràdio atrotinat cercant alguna emissora que encara funcionés. Una dona plorava a prop meu amb el cos del seu nadó als braços.

Va ser allà quan la vaig veure per primera vegada, ella tenia, potser, vint anys, jo en tenia setze. Se’m va apropar amb un somriure a la cara. – Com esteu? – Com podem estar? Malament, i tu? – Els vaixells arribaran d’aquí a poc i ens anirem. – Amb aquesta mar? Seria un miracle, a més com baixarem a la platja?. – Malgrat tot vindran. – se’n va anar cap a un altre grup sense dir més.

En aquell moment vaig pensar que feia el cor fort amb esperances vanes, a la fi sempre cal alguna cosa que t’empenyi a viure. Entre la remor de les ones va sorgir un soroll, un soroll que ja havia escoltat altres vegades, un soroll que sempre havia significat mort i destrucció.

Vaig abraçar els meus germans i vaig tancar els ulls, aquesta vegada no sortiríem corrents, ja no ens quedaven forces, deixaríem que l’exercit vaticà acabés amb les nostres vides. Mentre el soroll dels helicòpters es feia més fort i els llums ens enfocaven vaig recordar el dia que vam perdre els pares.

Era un dia laborable qualsevol, com qualsevol dia havíem anat a escola i els pares a la feina, el dia anterior m’havia discutit amb el pare per una fotesa i no ens havíem demanat perdó. Recordo que quan vam sortir de casa els pares miraven les notícies, El Sant Pare havia declarat la Gihad contra els laics, representats per les Nacions Unides.

Per a mi, en aquell moment allò era una bajanada, poc sabia que unes hores després ens ficarien a tots en autocars i ens traurien a tota velocitat de la ciutat, poc sabia que pocs minuts després escoltaríem el soroll dels bombardeigs, poc sabia que els ulls enrogits del pare i els plors de la mare no eren per les meves entremaliadures, poc sabia que el missatge que havien rebut els pares mentre jo estava a la meva habitació, maleint la meva dissort com a bon adolescent, eren indicacions per a l’evacuació del matí.

El govern havia preparat una evacuació imminent dels menors des de les mateixes escoles, els adults sortirien ordenadament rera nosaltres en els vehicles propis, els que en tenien i amb passatgers d’entre els que no tenien. L’exèrcit vaticà va atacar molt abans de l’esperat, transgredint, violant els acords per protegir la població civil.

Més tard ens van reunir a tots en un camp de refugiats, alguns es van retrobar amb la seva família, nosaltres no. A mida que s’anaven els més afortunats els altres miràvem d’establir-nos per passar la nit. Els meus germans e preguntaven pels pares. Com se li diu a una criatura de cinc anys que els pares no tornaran?

Aquella nit va ser la primera que vaig sentir aquell soroll, un nombre indefinit d’helicòpters del Vaticà van metrallar sense compassió el camp de refugiats, vaig tenir la sort de poder amagar els meus germans fora de la zona d’atac. No vaig dormir, crec que des d’aquell dia no vaig tornar a dormir. Amb les llums de l’alba l’atac va acabar, la ràdio vaticana donava la noticia que les forces laiques havien atacat els camps de refugiats, però l’escut vaticà lluïa fluorescent en aquells helicòpters.

Vaig obrir de nou els ulls, el soroll seguia però no havien trets, vaig mirar un dels aparells, era nit fosca i no es distingia cap marca, em va semblar que alguns aparells aterraven a prop nostre, no entenia res. Per què no disparaven?

Un soroll diferent es va sentir provenint d’on havien aterrat. Vaig pensar que aquesta vegada ens atacarien des de terra. Vaig veure les ombres apropar-se, traient les forces d’on no les tenia em vaig aixecar i vaig començar a cridar. – Estem aquí! Dispareu d’una puta vegada! No ens feu patir més! Cabrons!

Una figura es va plantar davant meu a contrallum. – Pots caminar? – Sí. – La veu era de dona, va agafar el meu germà en braços. – Agafa la nena i agafat a mi. – Sense saber com ni perquè vaig obeir. Vam arribar a un dels helicòpters, portava l’anagrama de les Nacions Unides i el de la Creu Roja.

Encara no havíem pujat a l’aparell vam sentir més motors. – Merda! Ja arriben. Pugeu, ràpid! – Mentre acabàvem de pujar un caça va passar per sobre els nostres caps. – Per fi! – Va dir la dona mentre feia pujar més gent. Vaig veure la dona amb el nen mort. En veu baixa li vaig dir a la dona que ens havia portat. – Ja ho sabem.

L’helicòpter va aixecar-se, des de l’alçada la vaig poder veure de nou, enmig del camp, sola, em va semblar que saludava amb la mà. Més lluny vaig veure com els caces feien passades sobre un punt on deixaven anar ràfegues que sovint acabaven en una explosió. Més tard sabria que aquell punt era una divisió de l’exèrcit vaticà que avançava per evitar l’operació de rescat.

Després d’una llarga estona volant vam poder aterrar en un vaixell on, com van poder, ens van acomodar, ens van donar de menjar i beure i, per torns ens van fer una revisió mèdica d’urgència. El cadàver del nen el van posar en un taüt i d’acord amb la mare, el van incinerar. La veiés on la veiés sempre portava el gerro amb ella.

Vaig aprofitar durant tot el trajecte per cercar aquella nena, potser no vam coincidir, potser anava en un altre vaixell, el cas és que no la vaig trobar i, tot i que tothom sabia de qui parlava, ningú no sabia res d’ella.

Després de l’arribada al port ens van portar a una escola amb dormitoris a tots els que no hi teníem els pares. Les famílies que hi eren juntes els hi van buscar pisos, sovint molt petits, però on podien, si més no, ser a resguard del mal temps.

Armagedon

Mare? Hola mare ... Em sembla que no hi podrem comptar, mare, ell no voldrà, està disposat a acabar amb tot abans d’escapar ... No mare, no puc deixar-ho anar, no puc impedir que faci mal però puc impedir que se’n vagi. Mare, sols volia acomiadar-me ... Mare, no ploris, tu saps millor que jo que l’he de fer. T’estimo mare, t’estimo.

L’home penja el telèfon, amb el dors de la mà s’eixuga una llàgrima furtiva. La televisió emet proclames incitant a l rebel·lió i informant de la caiguda progressiva del centres de repressió del règim.

L’home apaga la televisió i surt de la cambra fent una ullada general, una ullada de comiat, sap que no tornarà en aquesta cambra. Tanca la porta i camina pel passadís cap al despatx de sa Santedat.

Sa Santedat està remenant documents. – Benvolgut Salim! Sort que has arribat, en un moment estic, destruïm tot això i escampem la boira. Això és sols una batalla, ens refarem i acabarem guanyant la Jihad.

Salim tanca la porta i tecleja alguna cosa al forrellat electrònic. – No cal home! Ningú no entrarà ja aquí. – Tampoc no sortirà ningú. – Què dius? – Que no sortirem d’aquesta sala, si no és que desactives el sistema de destrucció de la ciutat. – Ni parlar-ne, les ciutats santes no cauran mai en mans dels ateus.

Salim s’asseu en una cadira davant la mirada inquisidora de sa Santedat. – No m’hauries de demanar permís per seure? Ja saps que te’l dono sempre. – No el necessito. Desconnecta la bomba. – Au va! Que no és hora de bromes. – No bromejo.

Salim clava la mirada en sa Santedat, una mirada profunda, angoixant. – Saps? Des del principi he volgut acabar amb tu. Tota la meva vida l’he dedicada a sabotejar-te. Sinó com penses que han pogut arribar fins a la base i llençar el coet sense cap resistència?

El màxim sacerdot, para i s’asseu davant de Salim. – Per què? – Vas matar els meus pares quan em vas allistar a la Madrassa principal, vas fer servir la meva germana per al teu plaer personal fins que et vas atipar i la vas matar. Clar, tu no en sabies que érem germans, els meus pares havien intentat salvar-la de les teves urpes allunyant-la de mi.

En Salim s’aixeca i se li encara. – Sols t’ha salvat de la mort la mare, ella no vol que moris, però si fos per mi fa anys que hauries mort. – Has parlat amb la puta vella bruixa? – Mare! És la mare! Fill de puta! I sí, he parlat amb ella, he plorat com un nen amb ella, com el nen que no em vas deixar ser.

Salim s’aparta del patriarca donant-li l’esquena. – No pots arribar a saber quants comdemnats he enviat a l’altra banda fent-vos creure que els havia ajusticiat. I encara així quants no he pogut salvar. – Heretge! – Heretge no, simplement enemic, el teu enemic. Desconnecta la bomba i sobreviurem.

El Sant Pare s’aixeca i agafa en Salim per la camisa sacsejant-lo. – Obre la puta porta, traïdor! – No Abderramà, no ho faré, o desactives la bomba, que sols tu pots fer-ho, o morirem tots dos aquí. – Què creus que les altres ciutats santes no seran destruïdes? He donat ordres d’activar les bombes, i tots els majors em són fidels.

Salim riu mentre es desempallega de sa Santedat. – El problema és que no han rebut les teves ordres. Jo controlo els canals de comunicació i han rebut l’ordre de rendir-se. I tens raó, t’eren fidels i no s’han cregut l’ordre, però no els hi ha arribat la contrasenya, i d’altres han obeït i hores d’ara lliuren les ciutats sense oposar resistència.

El Sant Pare torna a seure. – Què he de fer per què obris la porta? – Desconnecta la bomba. – No! Però que t’ha promès aquella vella? – Això és el més divertit, saps? No m’ha promès res, fins i tot m’ha demanat que m’oblidés de tu, que fugis, que em salvés de l’explosió.

Sa Santedat s’acomoda al sofà i amb prepotència es dirigeix a Salim. – Així que t’has cregut totes aquestes històries de la puta vella! Fill meu. No te n’adones què el meu poder la supera? Quan sortim d’aquí reuniré els meus fidels i marxarem sobre les ciutats, netejant-les d’ateus, bagasses i maricons.

Salim somriu. –Has perdut, s’ha acabat, sols tens dues opcions, morir o afrontar el judici que t’espera. I jo sé que tens por a morir. – Jo no tinc por a morir! Jo dono la vida i la trec! Sóc el teu salvador! Sóc el teu Déu!

Salim esclata a riure. – Al final l’has dit! No saps quant de temps esperava que ho diguessis. El meu Déu! – Era això volies que t’ho confirmés? Ja sabia jo que no em podies fallar. Au va! Anem. – T’equivoques. Sabia que la teva supèrbia t’ho faria dir, però no t’ho reconec. Tu no ets cap Déu, ets un homenet, curt de gambals, degenerat i barroer. Desconnecta la bomba! Ja!.

- Així que t’han alienat els Fills de la Terra, aquest servidors del diable. – Salim riu. – I ara! Jo sóc el Fill de la Terra, jo vaig crear l’organització. A més si tu ets el Déu d’aquesta tragèdia jo no en sóc el servidor del diable, sóc el diable, sóc el teu enemic, el que vol acabar amb tu i la teva obra.

Els ulls de sa Santedat es claven en Salim plens d’ira. – Ara l’entenc! Què cec he estat! Em recordo de Pere, em cridava des de la foguera, t’estan enganyant! T’estan enganyant! I jo pensava que realment era ell el traïdor.

La cara de Salim s’enfosqueix. – T’equivoques, a Pere no el vaig traïr jo, estava amb mi, no lluitava però em donava suport. A qui temia era d’Abraham, era ell qui et volia trair, volia anar més enllà d’on tu havies anat volia fer l’única religió i exterminar jueus, cristians i musulmans que s’hi neguessin.

– Perdona, però Abraham era cristià! – Era un fanàtic, educat com a cristià a la seva infància, convertit al judaisme de jove i acabant a l’Islam. Tenia el pitjor de totes tres religions. Es creia Déu, com tu.

Encuriosit el Papa li diu. – I com és que no el vas trair? O perquè no vas deixar que acabés amb mi? A la fi és el que vols. Ah, no, Abraham va morir al front, en una emboscada dels ateus. – Tornes a equivocar-te. Vaig ser jo, amb els meus homes, qui va acabar amb ell, jo vaig fer l’emboscada, vaig valorar que seria més perillós que tu, bàsicament perquè no es refiava de mi.

El Sant Pare, neguitós, s’apropa a l’ordinador, engega el monitor i activa el visor de temps. – Sols queda un minut. Va, obre la porta, si ho fas allargaré el termini i encara podrem fugir. – No l’has entès, no fugirem, no fugiràs.

Els dos homes queden en silenci, un enfront l’altre, el temporitzador va minvant inexorable. Cinc, quatre, tres, dos. –Què n’ets de cabró! – Diu el sant pare mentre s’aixecà en un intent desesperat de parar el compte enrere. Zero. El fong atòmic s’eleva sobre la Meca, l’ona expansiva destrueix tot al seu pas, els cossos cremats per la radiació es fonen amb la superfície. El palau Papal ja no és més que un munt de pols radioactiva.

El llarg camí de tornada (6è llirament i final)

Encara no havíem partit va sonar el telèfon. Ningú no s'ho esperava pas. Ens vam quedar tots muts mirant l'aparell mentre sonava. Al final vaig agafar-ho. - Sí?. - Capità? - Jo mateix. - Sóc el capità del tercer regiment, havíem d'obrir camí fins trobar-los però tenim problemes.

Entre sorprès i alleugerit li vaig respondre. - Tenen molta resistència? - Armada cap ni una, però hem hagut de canviar els plans, els soldats els tenim fent de policia, i estem desplegant sanitaris i bombers per tot el camí, això és un caos. - L'entenc, intentarem arribar pels nostres mitjans. - Per si els interessa, Roma i Jerusalem han estat alliberades, sols manca la Meca. - Ja, el Papa és allà oi? - Sí, és l'únic lloc on queda resistència armada.

Vaig voler fer un darrer parell de preguntes. - Perdoni'm capità, què vol dir que no han trobat resistència armada? I altra cosa, com han aconseguit anular les forces aèries? - Capità, en una sola resposta, els avions no han sortit i els soldats no ens fan front perquè s'estan matant entre ells. Hem estat en tres casernes on havien mort tots. - Entenc. Nosaltres sortim ara capità.

Vaig fer una explicació a tota la gent insistint en que ens podríem trobar qualsevol cosa. Vam sortir de les instal·lacions i vam començar a caminar, el noi que havíem capturat li vam tornar la roba i el vam deixar anar. Amb cara de no entendre res ens va indicar com anar a la ciutat més propera. Li vam preguntar que faria – Tornar a casa, això s'ha acabat, no? - Això sembla. T'espera la família? - No pas. Van morir tots, el pare, la mare i la meva germana petita. Un accident de trànsit, van dir.

El camí no va suposar cap ensurt, l'entrada a la ciutat ens va encongir el cor, els cossos d'antics membres de la Congregació destrossats, amb signes evidents d'haver estat martiritzats sense compassió. - Qui era aquesta gent? - Em va preguntar la noia. - Membres de la Congregació per la Fe, la policia moral, la Santa Inquisició.

Alguns ciutadans intentaven de posar ordre, reorganitzar els hospitals i un servei bàsic de seguretat, alguns dels nostres se'ls hi van unir. Més tard vam saber que se n'havien sortit bastant bé. Des de la ciutat vam anar a trobar-nos amb el tercer regiment. I d'allà a casa.

Quan vam arribar, estaven els familiars dels que tornàvem i Gea. Ens van explicar que hi havia hagut una explosió nuclear a la Meca, que havien mort molts soldats de la Unió i molts civils dels voltants i que es donava per fet que no quedava ningú viu a la Ciutat Papal. - Deu milions de persones - Vaig pensar.

Definitivament Abderramà tercer, fill d'Aderramà segon i net d'Aderramà primer, Papa de la cristiandat reunificada, Califa de l'Islam i Gran sacerdot dels jueus, com els seus precedents, havia acabat amb la seva vida de la mateixa manera que l'havia viscut, assassinant innocents.

Dies desprès Gea ens deixava. Per desig exprés d'ella sols uns quants vam anar al seu funeral, vam pujar a la seva muntanya estimada, la que l'havia vist néixer i des d'allà vam deixar volar les seves cendres. Sé que és una bajanada, la percepció d'algú emocionat, però juraria que, per un moment les cendres van dibuixar el seu rostre somrient.

Tots els territoris del desaparegut imperi pontifici van començar un procés de reconstrucció, molt lent, difícil, i de vegades dolorós. Per voluntat pròpia, alguns grups religiosos intransigents van optar per aïllar-se. Se’ls hi va delimitar un territori on estar i, amb limitacions, aplicar la seva llei.

No van trigar gaire temps en arribar el problemes. Es van separar musulmans de cristians i jueus. Desprès els jueus es van separar dels cristians, desprès va ser dins de les mateixes creences es va disgregar, barallant-se per, al nostre entendre, bajanades.

Mentre, el projecte Ariane va avançar fins l’Ariane quaranta, on va ser substituït pel projecte Afrodita, amb un objectiu clar, arribar a Mart, la Lluna havia estat descartada com habitable, les reserves d’aigua eren tan minses que sols es podia mantenir una expedició científica de no més de cent persones.

La noia d’aquesta història, va convertir-se en la meva companya, el Mika i el seu company van enllestir el somni de tots dos, una petita empresa dedicada a muntar jardins. Un dia vaig trobar l’Hakim, ell i la seva companya passejaven rodejats dos sorollosos i entremaliats marrecs. De la resta de l’expedició no he sabut res més, espero que hagin estat feliços.

Tinc vuitanta-tres anys, tot això va passar fa més de cinquanta anys, he omès el meu nom expressament, no intenteu esbrinar-ho, si una cosa vaig aprendre de Gea va ser el no desitjar la glòria. He viscut en l'anonimat tot aquest temps i ara que s'apropa el final vull morir així, en silenci.

Feu-me cas quan us dic que el pitjor enemic de l'home és el fanatisme, el creure en les coses per indicació divina. Res que no suporti un per què no es pot abraçar com veritat. Res que contradigui el raonament ha de ser cregut. Allà on les explicacions raonades donin per resposta un “no ho sé” no instal·leu un Déu gratuïtament.

Podeu creure en minúscules, que hi ha vida darrera la mort, que hi ha un regidor universal, potser, però no creieu mai en majúscules, no intenteu imposar les vostres creences, per bones que siguin es podriran al fer-ho. No hi ha cap paradís pel que mata en nom del seu Déu o dels seus ideals, no tindrà recompensa aquell que s'escudi en la seva fe per odiar els altres. Si creus que estàs en possessió de la veritat no hi ha cap dubte que vas errat.

Sols una cosa més, no enceteu cap guerra, el pitjor d'una guerra és que no la guanya ningú i haureu perdut la pau. Allò que no es soluciona amb diàleg no el soluciona la guerra, sols aplaça el problema.

El llarg camí de tornada (5é lliurament)

Al final del túnel s’obria la gran volta que cobria l’Ariane, fora de vuit tècnics que s’afanyaven a revisar la nau, tots els altres havien desaparegut. – I on hem d’anar ara? – Vaig preguntar. – La noia, va somriure. – Per aquí. – i seguí caminant cap a una porta com si hagués estat abans allà.

La porta donava accés a una sala plena de monitors amb una pantalla central com si fos un cine. – On som? – vaig preguntar. – A la sala de control. – Em va respondre el cap dels tècnics. Vaig deixar la caixa a terra, em trobava descol·locat. – Com és que saben on som, on és tot? - Vaig preguntar al cap. - Portem anys estudiant aquestes instal·lacions, anys somiant amb aquesta possibilitat. - desconcertat i a l'hora encoratjat vaig pensar en dedicar-me a la seguretat. - Algú sabria dir-me on para el Mika? – Estan fora vigilant. – Va respondre algú.

Vaig sortir de la sala, s’escoltaven els motors de les grans portes però encara no s’obrien. Vaig veure els dos astronautes, amb els vestits ja posats. M’hi vaig apropar, potser no els tornaria a veure. No vaig poder dir res. – Senyor, gràcies per portar-nos. – I ara! Voldria desitjar-vos sort, és molt arriscat el que fareu. – Més arriscat ho és per tots vostès, nosaltres allà a dalt serem a raser.

Els vaig deixar i continuà fins trobar els soldats. Havien capturat el soldat de l’entrada, li havien tret l’uniforme i un se l’havia posat. Era un noi jove, el tenien en un racó, emmordassat i amb un trau al cap que li curava una de les soldats. – Perdona el cop, nen, però no podia deixar que em disparessis. – Li deia somrient.

En Mika se’m va apropar. - Està tot en calma m’he pres la llibertat de posar-hi dos punts de vigilància. Però no sembla que s’hagi produït cap alarma. – Vaig mirar el rellotge. – Si no ha canviat el costum tenim quatre hores de marge pel canvi de guàrdia, Anem a assegurar-nos.

Li vaig indicar al Mika que portessin el presoner a dins, vaig buscar una sala on hi haguessin cadires. Ens vam seure. – deslligueu-li la mordassa. – El noi estava espantat. Vaig recordar els interrogatoris que fèiem. No m’estranyava gens que tingués pànic.

Vaig fer un posat dur. – Mira, soldat, tenim poc temps i poques ganes de perdre’l, sols necessitem una cosa de tu, si ens la dius acabarem ràpid i ningú no patirà. – La cara d’en Mika va canviar per moments, li vaig fer un gest indicant-li que no s’esverés.

Vaig tornar a mirar al noi. – Digues, quan toca el canvi de guàrdia? – A les dotze, senyor, abans d’anar a dinar. Em va dir amb veu tremolosa. – No m’enganyes oi? – Saps que si apareix el canvi de guàrdia abans hi haurà problemes? – A les dotze, senyor, li ho juro. – Em va respondre plorant. – Et crec.

Vaig deixar el noi, en Mika, en veu baixa em va dir – Quins problemes pot tenir el noi? – El canvi de guàrdia és un grup de vint soldats, tots tindrem problemes si ens enxampen, i si passa això ell pot donar-se per mort, el mataran per traïció. – Mentre parlaven les portes es van començar a obrir, quan l’espai era el suficient va fer el seu recorregut l’Ariane.

Era impressionant veure aquella massa de metall avançar per les vies fins al punt de llançament, però molt més enlluernador va ser com la posaven dreta, vertical, apuntant al cel. Els tècnics van córrer cap a nosaltres. – Ens hem de posar a raser, si tot va bé hi haurà una fumarada impressionant. – Va dir un d’ells. – I si va malament? – Vaig preguntar. – Llavors no tindrem de que preocupar-nos.

Vam entrar tots, inclosos els soldats que estaven vigilant. Les portes es tancaren darrera nostre. Vam agafar el presoner i ens vam ficar tots a la sala de control. A la pantalla principal es veia alternativament l’Ariane i la cabina amb els astronautes.

El cap tècnic, ordenà l’engegada de motors, una fumarada negra va sortir per sota la nau, les respiracions havien quedat suspeses, poc a poc el fum es va tornar blanc i la tensió va baixar. – Cinquanta segons per l’enlairament. – Va dir algú. – Per què tant de temps? – vaig preguntar al Mika. – No sé què d’una finestra o alguna cosa així. – Ah! - Vaig respondre, assumint que no ho sabríem fins desprès d’enlairar-se.

Van ser els cinquanta segons més llargs de la meva vida, l’Ariane restava immòbil, jo patia per si algú decidia fer una volta. Afortunadament un parell de monitors mostraven els extrems de la carretera. Vaig sentir una mà que fregava la meva, no sé perquè la vaig agafar, al mirar era la noia del túnel, em mirava envermellida i els seus ulls espurnejaven.

De sobte és va fer el silenci. –Desprès vinc. – Va dir deixant anar la mà, se’n va anar al seu lloc de treball. – Inici del compte enrere. Deu, nou, vuit, set, sis, cinc, quatre, tres, dos, un. Enlairament! .- El terra va tremolar sota els nostres peus, la torre que sostenia l’Ariane va caure de costat i una fumarada blanca va cobrir la imatge de la nau.

Per un moment vaig pensar que havíem fracassat. Vaig sortir de l’error quan tots van començar a aplaudir. L’Ariane es separava de terra i iniciava un majestuós enlairament, amb una acceleració progressiva, deixant enrere el núvol blanc.

Uns minuts desprès l’Ariane solcava l’atmosfera camí de la I.S.S. Un tècnic va encendre un monitor on apareixia en emissió de televisió. Era el president de la Unió. Anunciava que l’Ariane havia estat enlairat i que en unes hores arribaria a l’Estació espacial.

Vaig demanar un altre monitor per sintonitzar la televisió pontifícia. Pensava que veuria sa santedat fent una arenga demonitzant el fet. La meva sorpresa va ser veure el més moderat dels presentadors del noticiaris, celebrant el fet i cridant a la desobediència civil.

També vam veure com el travessava una ràfega de bales. L’Emissió es va tallar un moment, al cap d’una estona, una noia, visiblement ferida en una espatlla llegia un comunicat on informava que l’exèrcit havia estat derrotat a la Televisió.

Vam fer una recerca de totes les emissores, tant de televisió com de ràdio. Informacions confuses i noticies contradictòries. Era impossible saber que estava passant allà fora, però fos el que fos el caos s’havia fet amb tot el territori.

Un altre comunicat de la televisió pública de la Unió, informava que s’havia iniciat una incursió en totes les fronteres i que s’estava trobant molt poca resistència, fora de les ciutats sagrades, Roma, Jerusalem i la Meca i alguns nuclis menors.

Vaig sentir un braç a sobre les meves espatlles, al girar-me m’hi vaig torbar la seva cara, els ulls li espurnejaven, no em va donar temps a reaccionar que vaig sentir els seus llavis als meus. Davant el somriure còmplice del Mika ens vam petonejar i abraçar, em sentia transportat, per moments m’oblidava d’on érem. – Potser si deixem les celebracions per mes tard. – Va dir el Mika rient. – Alguns no tenim la parella aquí. – Perdoneu, sí, tens raó. – Vaig respondre tractant de tornar a la realitat.

El recorregut per les diferents emissores de ràdio i televisió feia pensar en aldarulls en tot l'imperi pontifici. Una emissora de ràdio donava una llista de noms d'agents de la Congregació. Una televisió mostrava el Vaticà, seu de la Congregació, en flames. - I tot l'art que hi havia allà? - Es va preguntar en Mika en veu alta. - Art? Aquell edifici de parets nues, art? - I les pintures de Miquel Àngel? - Vaig recordar. - Van ser destruïdes farà uns quaranta anys. Van ser considerades pornogràfiques.- La cara d'en Mika es va enfosquir. - No sabem el que hem perdut. - va dir.

La feina dels tècnics va acabar quan, un bon grapat d’hores desprès, l’Ariane s’enganxava a la I.S.S.. Van passar el control a un altre centre de control i vam començar a recollir per fer el camí de tornada.

El llarg camí de tornada (4t lliurament)

Vaig aprofitar per passejar pel parc, els nens havien sortit de l’escola i jugaven, mares, pares, avies, avis, potser tiets i tietes xerraven a prop d’ells. A l’altre bàndol no existien els parcs, havien estat abolits, eren centres de perdició. Veient el que veia em costava entendre on era la perdició.

El sol es ponia, i les famílies es recollien a casa seva, llavors apareixia el jovent, cridaner, esbojarrat, algunes parelles es perdien en la foscor. Sí em va sobtar que n’hi havia parelles d’homes i parelles de dones i parelles mixtes.

Sí, era el que em sospitava, potser era això el que perseguíem a l’altre bàndol, aquelles parelles haurien estat capturades i condemnades a la foguera, per sodomia unes, per fornicació les altres. Tot i que em xocava la imatge, no era capaç de veure el mal en allò. Tant havia canviat? En arribar a casa vaig fer la trucada al capità. – Quan? – Li vaig preguntar. – Nosaltres estem preparats. Demà? – Em va sobtar que tot estigués tan avançat. – Demà. – Vaig respondre.

Al matí em va venir a buscar un cotxe, em van portar ràpidament a l’aeroport. Enllà m’esperaven els trenta tècnics i científics de l’operació, entre ells el seu cap, el capità i quatre soldats. – Capità, m’havia dit que en serien cinc soldats. – Jo també vaig, senyor. – Em va sobtar tant la resposta com el tracte rebut. – Perdoni. – Li vaig dir en veu baixa. – Del soldats tres són dones. Anem a una operació d’alt risc. – Són els millors soldats, senyor. Em disculparà però no veig el problema. – Vaig rumiar. – Sí, el problema és al meu cap, disculpi’m, encara em queda molt per aprendre.

En aquell moment va arribar la dona de la biblioteca, acompanyada d’un parell d’ajudants. – Senyor, queda un tràmit. – Quan em vaig girar vaig veure que el capità s’havia tret els galons i me’ls oferia. – No entenc. – Vostè és ara el capità. – Però no és un càrrec oficial ser capità? – No senyor, és l’únic grau de l’exèrcit, i sempre és temporal.

La dona va dir. – Capità. – És a vostè, em va dir ell. – Una mica desorientat m’hi vaig dirigir a ella – Senyora? – Diguem Gea, fill. – Gea? Quin nom més estrany, però em resultava agradable, Gea. – Si us plau fill meu, fes el possible per portar-me’ls tots de tornada. – No li puc assegurar. – Ho sé, però sé que ho faràs.

La dona va aprofitar que li havia estes la mà per, estirant-me cap a ella, fer-me una abraçada i un munt de petons a la galta, allò em va fer recordar la mare el dia que se me’n van emportar a l’exèrcit. Poc desprès ella i el pare tenien un tràgic accident i morien. De sobte al meu cap se’m van acumular els records. Tots, absolutament tots els soldats havíem perdut la família de manera tràgica.

Vaig apartar aquell pensament del meu cap. No em volia carregar d’odi. Un grup de persones s’acomiadava de tots, vaig veure el capità, qui havia conegut com a capità, abraçat amb un home. Al veure’m el va agafar de la mà i me’l va presentar – És el meu company, Arnau. – Molt de gust. – Vaig respondre. – Me’l tornarà capità? – em va preguntar l’home amb llàgrimes a la cara. – Farem el que podrem, no li puc assegurar.

Vam pujar als helicòpters, durant el viatge la gent parlava i reia com si anessin a un excursió. No es feia cap comentari sobre el que havíem de fer. Mika, l’ex-capità, em va parlar. – M’ha sorprès vostè, pensava que es sentiria violent amb la meva parella. – Home, encara m’hi estic acostumant, però ja no m’espanto per res. Se m’han caigut tantes coses ja que lo seu és pura anècdota. - Tots dos vam riure.

Vaig aprofitar per preguntar-li per la dona de la biblioteca – digui’m, qui és Gea? Quin càrrec té? – Gea! És una de les investigadores més importants, a més té un caliu especial, tothom que l’ha tractada l’admira. De la seva història sé que va viure en un camp de refugiats, que va entrar a la universitat i en va fer no sé quantes carreres, Física, Matemàtiques, Història, Filologia. Jo l’he escoltada parlar en més de deu idiomes, casa seva és una immensa biblioteca i és admirada i respectada per tothom. Sap, molta gent li diuen mare, i és que quan ets amb ella t’hi sents com un nen als braços de la seva mare.

Els ulls d’en Mika espurnejaven. – Potser la consideren una deessa? – Ella no ho permetria, vol enteniment, vol diàleg, vol estimació, no vol adoració. Mai no ha permès que se li fes cap homenatge, ni tan sols al fer els cent anys. Cent anys! Se n'adona? L'esperança de vida són els seixanta anys.

Arribàvem al punt de destí, una clariana a la selva de l’antiga Guyana Francesa, el complex era a una hora de camí si no ens trobàvem cap escamot, cosa bastant improbable, la selva era molt temuda pels habitants de la zona, inclosos els militars.

Vam fer la marxa per un camí abandonat, encara apareixien parts de l’antic asfaltat que, hores d’ara, ens servien per saber que no ens apartàvem del camí. Una hora desprès ens trobàvem davant una antiga porta de les instal·lacions, sols empènyer-la amb la mà va caure estrepitosament.

Una vegada recuperats de l’ensurt vam entrar dins l’edifici que hi havia a l’entrada, ja hi contàvem que hi seria, el que no teníem tan clar era si els vehicles hi serien i si funcionarien. Hi eren, la majoria amb les rodes desinflades, vaig demanar que es comprovés quins s’engegaven. Cap ni un no funcionava.

Un dels tècnics, va sortir d’una sala cridant – L’he trobat! – Deia. – Què ha trobat? – El tren, senyor, el tren subterrani, i funciona! – El cap dels tècnics em va explicar. – No estàvem segurs que existís, no en teníem documentació, sols referències, però, si es confirma tot, ens portarà a l’Ariane directament.

L’aparell era un andròmina atrotinada que emetia un brunzit agut. – És un motor elèctric. – Em va dir el tècnic. Vam pujar tot el material i el personal a l’aparell, no anàvem gaire còmodes, però sempre seria millor que cobrir els deu quilòmetres a peu i carregats.

L’Andròmina avançava més ràpid del que esperava per aquells rails rovellats. En algun punt vam trobar aigua estancada que els cobria, però no va ser cap problema, el que més em preocupava eren els trams on no hi havia llum, tanmateix no vam tenir cap incidència fins a un punt on els rails havien estat arrencats.

Vaig mirar al tècnic. – No podem seguir, oi? – No, senyor. Ho sento. – Vaig demanar-li al Mika que s’avancessin per veure que hi havia més enllà. Va fer tornar una soldat, exultant. –Senyor, Hem arribat! – No vaig tenir temps d’ordenar que agafessin les coses, un riu de gent s’abocà a portar el material quasi a la carrera. Vaig pensar que ara ja no era la meva feina.

Una noia petita i prima, s’afanyava a portar parell de caixes que feien tres d’ella. – No podràs amb tanta cosa. – Li vaig dir. – L’he de portar, i no penso fer dos viatges. – Va respondre sense mirar-me. Li vaig agafar una de les caixes. I vam abandonar aquell tren.

El llarg camí de tornada (3er lliurament)

Uns dies desprès de la xerrada a la biblioteca, quan tornava de la feina, em va sortir al pas un individu. – Bona tarda. Sóc del departament d’intel·ligència, voldríem parlar amb vostè. – Una esgarrifança em va recórrer l’espinada, a l’altre bàndol això significava desaparèixer per sempre més.

L’home m’atansava una targeta, amb la mà tremolosa la hi vaig agafar. Hi havia el seu nom, el seu número d’identificació i uns números de telèfon. – I si no vull anar? – Estem molt interessats en parlar amb vostè, però no podem obligar-lo.

Altra resposta que venia a fer saltar pels aires idees preconcebudes, no podien obligar-me! Vaig accedir, m’obrí la porta del cotxe que ens esperava, ell entrà per la del conductor. El camí no va ser massa llarg però l’home s’afanyava en parlar de nimietats. Suposo que no volia sentir-se en un silenci tens.

Vam arribar a un edifici oficial, perfectament identificat, Direcció de defensa, departament d’intel·ligència. Una vegada aparcat el cotxe vam caminar cap a l’edifici. – Són militars? – Alguns, jo treballo a l'administració. – Ja, i de què es suposa que hem de parlar? – Ja li ho diran, jo sols havia d’anar a buscar-lo. – I com puc estar segur que tornaré a dormir a casa? – L’home em va mirar sorprès. - No sé quant durarà la reunió, però no pateixi que li portaran.

Em va acompanyar a una mena de sala d’espera i es va acomiadar. Una senyora va entrar poc desprès, portava un terminal, em va demanar la targeta d’identificació, la va passar pel terminal i aquest va escopir un paperet. La dona va posar el paper dins d’una funda amb una pinça. – Pengi’s això a la solapa, si us plau. Ara vindran a buscar-ho.

En pocs moments entrava un home d’uniforme, un capità pels galons. Em va saludar. – Bona tarda, m’acompanya? – Si, es clar. – Vam entrar a una sala on hi havien varies persones, una d’elles era la dona de la biblioteca. Desprès de fer les presentacions i demanar-me que m’assegués, la dona va començar l’explicació. - L’altre dia em va sorprendre la informació que ens va donar a la biblioteca, voldríem fer-li unes quantes preguntes al respecte. – Tot el que sigui capaç de respondre.

– Fa quant que va veure l’Ariane? – uns tres anys. – Ens podria descriure l’estat de conservació? – No puc donar-li detalls tècnics, els desconec, però l’aspecte semblava bo, era dins d’un edifici tancat, no massa net però no es veia corrosió.
El capità em preguntà. – Quines defenses te l’edifici? – Defenses? Tot el complex està rodejat per un filat de filferro amb punxes, una única entrada vigilada per un soldat i ja està. La gent no s’apropa si no és per obligació, allò està marcat com un temple del mal. – La dona torna a preguntar. – Sabria dir-me si hi han els ordinadors? – No li puc assegurar, però ens van dir que no s’havia tocat res.

El capità va començar a parlar de la possibilitat d’enlairar l’Ariane. – Seria un cop d’efecte brutal. Ell ho va dir, era l’arma per matar Déu, si l’Ariane s’enlaira Déu serà mort per ells. – un home, que m’havien presentat com cap tècnic del projecte, li responia – No ho veig tan clar, Per enlairar-lo fa falta un equip de trenta persones mínim, incloent els dos astronautes.

La discussió es va allargar, semblava que s’havien oblidat de mi. En un moment en el que semblava que quasi tot estava decidit – Sols queda una nimietat- - Va dir el capità en un to que volia ser irònic. - Portar la gent, els nostres transports poden arribar a pocs quilòmetres del lloc, si fos una batalla no dubtaria, però es tracta d’arribar-hi tots, necessitem algú que es sàpiga moure en el terreny.

Les mirades es van girar cap a mi. – Vostè seria capaç de fer-ho? De portar trenta persones fins a l’Ariane sense que les interceptessin? – Alguna cosa es va estrènyer al meu interior, vaig rumiar una estona. – És difícil, potser amb uns quants soldats ... quatre o cinc que ens cobrissin ... Si, és possible portar-los, però no puc assegurar la tornada, haureu de considerar-ho una missió suïcida.

Es va fer un silenci dens, les mirades caigueren cap a les taules. El cap del projecte preguntà. – En un càlcul optimista, quanta gent podria tornar? – Se’m va encongir el cor per la pregunta. – Suposant que enlairem l’Ariane, suposant que l’enlairament faci l’efecte que esperen ... tres, quatre, cinc persones com a molt.

El capità mirà el cap de projecte. – Quants voluntaris podem tenir? – No ho sé. Segurament tots, la meva gent està cansada d’aquesta guerra, faran el que els hi demanem. – No conec ningú que no estigui cansat. – Digué el capità, tombà cap a mi. – Ha dit cinc soldats. Necessita més? – No. – Vaig respondre. - No cal arriscar més de l'imprescindible.

Gent civil disposada a donar la vida a canvi d’una possibilitat remota d’aturar una guerra, sense adoctrinament, sense promeses d’un paradís després de la mort, sols l’esperança de posar un punt i final. – He passat molts anys lluitant, crec que els hi puc preguntar. Saben el que estan fent?

La dona de la biblioteca em va respondre. – Jo he conegut la pau, no era un paradís però podíem fer alguna cosa, tenir projectes de futur, jo tenia onze anys. La guerra ens ho va treure tot, vaig passar deu anys de la meva vida en un camp de refugiats. Vull que això acabi, l’única raó per la que jo no aniré és perquè seria una càrrega, tinc cent dos anys i el meu cos està lligat a una cadira de rodes. No sap el que donaria per poder anar.

Els hi vaig demanar uns dies per pensar-m’ho, portar un grup de gent a una mort segura començava a ser un càrrega molt pesada. Aquesta idea em feia riure amargament, fa uns anys hauria enviat cent persones a llençar-se a un precipici sense dubtar, i ara se m’encongia el cor per portar trenta-cinc.

Al dia següent, abans de sortir cap a la feina, vaig rebre una trucada, era el meu cap, em va donar el dia lliure, que el necessitaria per pensar, em deia. – Què li han dit? – Dir-me? Qui? Jo no sé res. – No vaig insistir, li vaig agrair, ell em va respondre amb un – A tu. – diàfan.

Vaig decidir donar una volta, prendre un cafè a la plaça, i rumiar. – Bon dia. – Era el mossèn. – Com et trobes fill? – Atabalat pare, però m’haurà de perdonar, no li puc explicar. – No cal. – Per un moment se’m va acudir que ell també hi era al corrent. - Què és el que sap, pare? – No res, fill, ningú no sap res. – Pare, dir mentides ha deixat de ser pecat? – Vaig preguntar amb ironia.

El mossèn va riure. – Això, en tot cas serà el meu problema. Fill. El que has de fer és bo. – És molta gent la que no tornarà. – Algú anirà sense saber el que li espera? – Ningú. – Llavors? – I la meva responsabilitat, pare? – La teva responsabilitat és portar-los a fer la seva feina, desprès ell proveirà. – Vostè no sap el que anem a fer! – Trencar una mentida.

Però com podia ser? No es suposava que era un secret? – Pare, jo he perdut la fe, però m’agradaria que pregués per mi. – Ja ho pensàvem fer. – Vaig riure. – Perdó, pare, és que se m’ha acudit la beneiteria de pensar que ja ho sap tothom el que he de fer. – El mossèn va somriure – Tothom és amb vosaltres. Adéu – És va aixecar i se’n va anar. No recordo haver vist que el mossèn fes cap senyal als dependents de la cafeteria, però quan vaig voler pagar em va dir que ja estava pagat.

El llarg camí de tornada (2on lliurament)

Durant el període de recuperació encara vaig rebre una visita inesperada – Bisbe! – No, ja no, fa temps que vaig deixar de fer-ho. – Vaig intentar besar la seva mà però no em va deixar. – Senyor, el donaven per mort. – Sí? Doncs quasi l’aconsegueixen. – Ells? Els ateus?

El bisbe, ex-bisbe, hauria de dir, va somriure benèvolament. – No, els nostres, els creients, els sants. Sento donar-te tan nefastes noticies, però, si hi a un cel, a tu i a mi ens costarà molt d’entrar. Hem comès molts crims en nom de Déu. – El que m’acabava de dir em va gelar la sang.

Vaig parlar amb ell durant hores, em va confessar tot el que ell, com a bisbe havia viscut, els bordells privats pels prelats, amb nens i nenes de menys de quinze anys. Les orgies sàdiques on es sacrificaven criatures desprès de sotmetre-les a turment sense cap motiu, l’atresorament de bens de primera necessitat ...

El cap em feia molt mal, i no era per la ferida. – Però això és el que suposa que fan aquí! – vaig exclamar en un moment. – No sé si algú s’atreveix, l’últim que se sàpiga que va tocar una nena petita encara resta a presó. Es perdona abans a algú que hagi robat que aquesta gent.

Desprès de rumiar vaig deixar anar. – Doncs hem de tornar per dir-ho! - Per què creus que ningú no torna? – Em va replicar compungit. – Si decideixes tornar ningú no t’ho impedirà, aquí, allà et mataran, però és la teva decisió. Si vols quedar-te digues-ho, vindrà un assessor, et buscaran una feina i un lloc on viure, els temps no estan per grans festes, però s’hi pot viure.

- I si vull combatre? – Què vols dir? – Sí, unir-me al seu exèrcit, lluitar contra els nos... contra els creients. – No, és l’únic que no et deixaran fer, l’odi que trauràs serà tan brutal que mataries innecessàriament. Volem guanyar per captures, no per morts. Volem guanyar la pau, no la guerra.

Quan vaig estar restablert vaig decidir quedar-me, van ser molts morts els que vaig veure arribar de la frontera. Em van facilitar una feina de comptable, sí, jo havia estat comptable en un temps, em va costar acostumar-me, tot havia canviat molt, però la paciència dels companys em va ajudar a posar-me al dia.

Un dia, en un passejada per la ciutat, vaig passar davant d’un temple catòlic. Feia molt de temps que no havia anat a missa. Per què? Vaig decidir a entrar, unes poques persones pregaven i un mossèn llegia l’evangeli. Vaig seure a escoltar.

Quan va acabar la missa el mossèn se’m va apropar. – Bona tarda, fill. – Bona tarda, pare. – No t’havia vist abans, ets de viatge? – No, no havia vingut abans. – Ja, et van ferir, no? – Com ho sap. – Sempre passa. Vols reconciliar-te amb les teves creences? – No ho sé, pare. – Entenc. Ets lliure de fer-ho, o no fer-ho. – Quan vulguis, si tens dubtes, em tens aquí, com a sacerdot o com amic, si és que no vols tornar a creure.

Em vaig quedar rumiant. – Pare, I les normes del Sant pare de Roma? – Fill, això, aquí ja és història, sí, hi ha un president per qüestions administratives. Però res més.

- Pare, no entenc res, tot el que em van ensenyar, aquí hauríem de caminar en carrers plens de meuques i lladres, orgies, violacions, perversió. Pare, fora de la falta de fe, tot el que veig de bo supera amb escreix el que vivíem allà, les cares sols s’enfosqueixen quan hi ha un atac o al parlar de la guerra. On és la trampa pare?.

El mossèn em va mirar amb una barreja de dol i compassió. – Allà, la trampa és allà, fill. Saps, jo allà no era mossèn, me’n vaig fer aquí. Vaig descobrir coses que allà no s’expliquen. T’han explicat què és el principi d’impossibilitat? – No, la veritat és que no. – Doncs és el que s’ha d’acceptar per inscriure’t en qualsevol creença, i diu textualment que qualsevol creença és respectable si no condemna als no creients, que no es pot demostrar que existeixi un ésser anomenat Déu i que creure o no creure és una opció personal.

Me’l vaig mirar incrèdul – Això vol dir que l’apostasia no és delicte? – Això vol dir que és delicte declarar apòstata a ningú. – Vam seguir parlant una llarga estona. Em va explicar que la gent havia acordat el respecte, que les religions havien perdut les seves estructures jeràrquiques i que per ser sacerdot, pastor, rabí o imam s’havia de passar per un tribunal que impedia qualsevol bri de fanatisme.

Em vaig acomiadar del mossèn. Al meu interior sentia com s’enfonsaven les meves darreres creences. Sense autoritat eclesial tot allò no tenia sentit, al menys per a mi. Fins i tot em rondava pel cap la idea que aquell a qui havia adorat potser no existia, sinó com es podia entendre que deixés que les forces del mal lluitessin en el seu nom?

Aquella idea se’m repetia al cap constantment. Vaig visitar temples catòlics, evangelistes, luterans, sinagogues, mesquites. Fins i tot vaig descobrir els budistes, sense un déu pròpiament dit, reconec que em van agradar ells, la seva pau interior. Però les seves creences no m’encaixaven.

Un dia, al anar a la biblioteca, vaig veure a la sala de discussions, un grup de gent que parlava de ciències, vaig seure a escoltar. Escoltava explicacions que, al meu passat, haurien constituït delicte d’heretgia.

Vaig perdre el sentit del temps mentre discutien sobre la possibilitat de viatjar a la Lluna, algú deia que ja s’havia fet, abans de la guerra, altre replicava que, amb la tecnologia actual era inviable. Llavors se’m va encendre una llumeta. – Què puc dir una cosa?

Tots es van girar cap a mi. – És clar. – Em perdonaran, no sóc científic, però recordo unes instal•lacions abandonades. Ens les van ensenyar com a temple del diable. – Es va sentir algun riure. – Calla. – Va renyar una dona major a un noiet. – Segueixi, si us plau. – Doncs hi havia grans cilindres, acabats en una mena de cons.

Algú em va preguntar – Quina llargada? – No ho sé, cent metres? Sóc molt dolent per les mides. El que sí recordo era que, segons ens explicaven era l’arma que els ateus havien fet per matar Déu.

Em van demanar un dibuix, amb la meva poca traça els hi vaig fer un gargot. – recordo que havia un anagrama: E.S.A., i un altre aquí. – Vaig dir assenyalant la punta de l’objecte. – I.S.S.T.

La dona es va portar les mans a la cara, plorava. Quan es va calmar, va dir. – Són les sigles de l’agència espacial europea, i de l’estació espacial internacional, la T segurament correspon a transport. Era l’Ariane 36. Havia de portar subministraments a la I.S.S., llavors va començar la guerra i l’Ariane va quedar en mans dels fanàtics. Dues-centes persones van morir a la I.S.S. Jo era una nena llavors.

Vaig sortir d’allà commocionat. si em faltava una peça per completar el trencaclosques ja l’havia trobada. Ara sé que no pot existir un ésser anomenat Déu, perquè d’existir sols pot tractar-se d’un ésser cruel, despòtic i egoista.

El llarg camí de tornada (1er lliurament)

Qui m’havia de dir que aquella seria la meva darrera batalla. Desprès de tant de temps lluitant i matant enemics, una tifa al terra em va fer relliscar i, del cop al cap, vaig quedar inconscient.

Quan vaig tornar en mi era a una sala de parets blanques, sol. Vaig intentar aixecar-me però el cap em ballava, a més tenia enguixada una cama. Algú, fora, va mirar per la porta – S’ha despertat, avisa al director. – Aquella frase em va fer saber que havia caigut en mans de l’enemic.

Com podia ser que no m’haguessin mort? Totes les informacions que teníem ens indicaven que ningú no tornava viu de les mans de l’enemic. Un home major d’uns seixanta anys entrà a la sala. – Com es troba? – I què importa, a la fi em mataran. No importa si em trobo bé o malament. – Ja, però abans del seu desitjat final, voldríem parlar amb vostè, i si no es troba bé ...

L’home feia un somriure sarcàstic mentre em deia allò. – Em fa mal el cap, molt mal. Però no esperin que els hi digui res d’important. – L’home em mirà el clatell. – No m’estranya, és viu de miracle. Provi d’aixecar-se, si us plau.

Em va sobtar la manera de parlar-me. Al nostre bàndol, si volíem interrogar algú no ens estàvem amb delicadeses. Una guerra no és una competició amistosa. Em vaig aixecar, el cap em ballava, però podia mantenir l’equilibri malgrat el guix. – Faci un parell de passes. – Vaig intentar un primer pas però perdia l’equilibri – Encara no pot caminar. Porteu una cadira!

Un altre home va entrar amb una cadira de rodes, m’agafà del braç i m’ajudà a seure. Llavors vaig adonar-me, portaven bates, no pas uniformes. – No són militars, vostès? No sóc un presoner? – Vaig preguntar. – Jo sí en tinc un càrrec militar, per culpa d’aquesta merda de guerra, però fora d’un petit grup de soldats que defensen l’edifici la resta som sanitaris, metges, infermers, auxiliars ... ah i un grup d’excel·lents cuiners.

Vaig deduir que estava en un hospital, la qual cosa encara em desconcertava més. – No entenc, no hauria d’estar en un camp de presoners? – I haver de vigilar-ho dia i nit? No, ja fa temps que vam decidir canviar les regles. Vostè s’estarà aquí fins que estigui en condicions, desprès, si vol, se’n tornarà.

Me’l vaig mirar. – Ningú no torna viu de mans de l’enemic. – Ja ho sabem, però no pas perquè nosaltres el matem. – Què vol dir? – L’home no va respondre, quasi sense adonar-me havíem sortit al jardí, en aquell moment arribava una ambulància. – Un retornat, Tant de bo podem salvar-ho.
Quan el van treure del vehicle el vaig reconèixer. – Hakim! – Vaig cridar. Ell es va girar – Senyor. – Va dir amb un fil de veu – Que t’han fet? – Els nostres senyor, els nostres. – Què vols dir? – Se’l van portar cap a dins. – Si es salva podrà parlar-ne.

Què havia volgut dir? No, no podia ser, l’enemic és terrible, són servidors del diable, nosaltres som els bons, adorem i servim a Déu, l’únic, des de la Gran Comunió del cristianisme i l’Islam i la guerra santa contra els ateus, la Gihad.

Els dies següents van ser un seguit d’explicacions, negaven Déu, els creients que quedaven havien d’acceptar l’article d’impossibilitat. Utilitzaven un sistema d’elecció de governants que al nostre bàndol es considerava satànic, elecció directa, a més hi havia una mena de conclau que fiscalitzava totes i cadascuna de les decisions dels governants.

A les meves oïdes tot sonava com un món diabòlic, on la voluntat divina havia estat totalment apartada, proscrita. Al mateix temps el contacte amb aquells homes, els que ja havien nascut en aquell sistema i els que havien estat “alliberats” del nostre bàndol em feia sentir un gran dol intern. Tots semblaven bones persones, ningú no volia la guerra.

Un dia, encara no estava prou restablert, vaig aixecar-me d’hora, em vaig vestir i vaig sortir de l’hospital, vaig passar per davant del soldat que vigilava l’eixida exterior. – Bon dia, a fer una volta? – em va preguntar. – Sí, vull caminar una mica. – Esperi un moment. – El soldat va entrar a la garita i va sortir amb un aparell. – Si es perd, o si no es troba amb forces per tornar, premi el botó, l’aniran a buscar.

Me’l vaig mirar incrèdul. – I si decideixo tornar-me, fugir? – Fugir? Vol dir si decideix no tornar! Cap problema, a la frontera hi ha tot de llocs de vigilància, els hi dona l’aparell, ells li diran per on pot passar sense que li disparem des d’aquesta banda. – No entenia res. Li estava dient que m’escapava i li era el mateix. – Perdoni, però entre els meus, si un soldat deixa escapar un presoner l’afusellem. – Ja, però vostè no és un presoner.

Vaig optar per no discutir. El camí se’m va fer dur, em creuava amb gent que ni tan sols es giraven a mirar-me. Fins que una dona se’m va apropar. – Es troba bé? – Per què? – La cama, va coixejant. – Si, no es preocupi, gràcies.

Havia de ser molt evident, doncs ara la gent sí em mirava i molts m’oferien ajuda. Vaig arribar a un punt de vigilància. – Soldat! – Vaig cridar treien forces d’on podia. – Queda molt per la frontera? – Sí senyor, però tal com va no arribarà, vol que cridi l’Hospital? Senyor? Senyor! – No sé si va ser el meu món que va acabar de caure i em va arrossegar o va ser la maleïda cama.

Vaig despertar de nou a l’hospital. Una cara em mirava des de la boira que envaïa la meva vista. – Bon dia senyor! – Era la veu de l’Hakim. – Què m’ha passat? – Ha perdut el coneixement i l’han portat de nou. – Merda! Quasi l’havia aconseguit! – No senyor, encara li quedava la meitat del camí. – Vaig recordar la conversa amb el darrer soldat, era cert, no havia arribat.

Estava clar que hauria d’esperar un temps més a guarir-me, però ara que estava amb l’Hakim podríem preparar la fugida. – Escolta’m el prepararem tot, així quan m’hagi recuperat tornarem. – No, senyor, jo no torno. – Què dius? – Senyor, no hi ha tornada, em van crivellar. – Per això mateix. Quan tornem ens venjarem del que t’han fet. – No l’entén senyor? Van ser els nos... els seus, senyor. No hi ha tornada, el mataran així el tinguin a tret.

Vaig mirar-lo als ulls. D’altre no m’hauria cregut un borrall però l’Hakim era la noblesa en persona. – No entenc res. – És molt fàcil, senyor. Estàvem al bàndol equivocat. A l’altra banda de la frontera regna el fanatisme. Potser el decebo, senyor, però el que no vaig voler veure amb les paraules l’he vist amb els fets.

Vaig riure histèricament. – I ara em diràs que aquí deixen anar a la gent a pregar! – Lliurement. – Au va! – Són adoradors del diable. – Si vostè ho diu. senyor ... – Aquella resposta em va gelar. – Senyor, demà em donen l’alta, m’han ofert una feina de manyà. Vostè sabia que jo era manyà? Quasi no el recordava. Sap, em van fer una prova ara fa dos dies i demà així que surti d’aquí començo.

De sobte em vaig enfurismar – I la guerra? No recordes que estem en guerra? – La puta guerra, com no oblidar-la, ahir van arrasar un poble sencer. Sap ni tan sols hi havia una garita, el centre militar més proper era a cent quilòmetres, cent! No va ser un error, va ser un crim. – I com saps tu això? – perquè hi vaig passar quan havia decidit tornar-hi. M’havia perdut, un home em va portar fins la frontera. Ara és mort. Era un bon home.

Al dia següent l’Hakim es va acomiadar, portava un vestit senzill però net, els ulls li espurnejaven. Era feliç. – Que tingui sort senyor. – Igualment Hakim. Segueixes creient en Déu, no? – El meu Déu va morir sota les bales l’altre dia. No, no puc.