dimarts, 29 de juny del 2010

Saturn devorant els seus fills


Sí, ja sé que penseu que sóc un monstre, devorant els meus fills un darrer l'altre, però vosaltres, estúpids humans no enteneu que fent això us estic fent un favor.

Sí, ja sé que semblo cruel, unes pobres criatures que a més surten del meu cap com si fossin butllofes, però jo sé veure totes les variants del futur, tots i cadascun dels desviaments, totes i cadascuna de les dreceres.

Sé que d'aquí a uns milers d'anys ja no us recordareu de nosaltres més que com mites, com fantasies d'un altre temps, però això passarà sols si aconsegueixo evitar que ell creixi i sé que sols menjant-me'l a ell i als seus germans podré fer-ho.

Sí, ara vivim en un període de pau entre déus i humans, no us enganyeu, a la majoria de déus els hi importeu una rave, per això no us fan el més mínim cas i viviu en pau. Jo sóc diferent, veig tot el vostre potencial veig el que fareu, si sobreviviu a ell, i també a vosaltres, que sovint feu algunes bestieses que n'hi ha per llogar-hi cadires.

I què farà ell que sigui tan greu? Primer em traurà a mi i als déus antics del mig, amb l'ajuda dels seus germans, després s'anirà desfent, un a un dels sues germans fins proclamar-se déu únic, exigirà dels humans la seva més cega fidelitat, això sí, us les farà passar magres una vegada i una altra, que estar sol és avorrit.

Més tard convencerà un babau dient-li que és el seu primogènit, i deixarà que se'l carreguin, després convencerà d'altre de crear una religió-estat, més tard anirà sembrant la discòrdia enfrontant les diferents fes donant a cadascuna el missatge de ser la veritable.

Cercarà fanàtics per portar la guerra arreu i acabarà per aconseguir que les religions monoteistes s'uneixin en una sola per combatre l'avanç inexorable de la raó. Per sort sols durarà un temps però en pagareu un preu molt car.

Per això me'ls menjo, un a l'altre a mida que surten entre els meus cabells, si puc mantenir aquest ritme el temps suficient perquè domineu la ciència de la raó, llavors ell ja no podrà fer res, i fins i tot nosaltres sobreviurem aquí a l'Olimp.

Sí, ja sé que vosaltres no reparareu en la nostra presència, però, com ja us he dit és el que volem, ser invisibles, deixar d'escoltar pregàries absurdes i poder jugar i cardar com ho hem fet sempre abans inclús que el món fos el que és ara.

Ara ja ho sabeu, ho faig per vosaltres, per nosaltres, potser fins i tot per ell, a la fi no deixa de ser un de nosaltres, i no patiu, per a ells no és més que donar voltes de la meva boca al meu estomac, del meu estomac al meu cap, del meu cap a la meva boca, o què pensàveu que me'ls menjava com mengeu vosaltres?

diumenge, 20 de juny del 2010

Mineria 2a part

Aquesta història comença aquí

Dia 6
L’asteroide presenta un aspecte de galeta casolana o com una croqueta aixafada, allargat i aplanat, lluny de l’aspecte de pilota que hom espera, desproveït de qualsevol mena d’activitat geològica, d’altres si en tenen, sols calia que dipositéssim la plataforma d’extracció sobre la superfície.

En l’operació d’ubicació hem passat prop de 12 hores, primer la plataforma, després la vivenda i al final el dipòsit, aquesta ha estat l’operació més complicada, la seva alçada va estar a punt de provocar un accident, afortunadament la llançadora va suportar bé l’estrebada. Ara per fi ja hi som instal·lats, i demà començarem les prospeccions.

Dia 7
Avui, molt d’hora hem posat en marxa l’equip de prospecció, el primer forat l’hem fet de prop de vint metres de profunditat, desgraciadament les anàlisis han donat negatiu, i hem hagut de repetir l’operació prop de vint vegades, totes amb resultat negatiu. Sé que és el primer dia, que no es pot arribar i moldre, però després de dotze hores de feina és descoratjador no trobar res. El sopar ha estat un autèntic funeral, esperem que demà sigui millor.

Dia 30
Seguim sense resultats, teòricament estem a la zona de l’asteroide on es van trobar les traces però aquestes semblen haver-se volatilitzat. La llançadora ha sortit a recollir l’avituallament, li he encarregat al Giovanni que cerqui algun aparell autònom que pugui rastrejar l’asteroide i miri d’assabentar-se de qui va trobar les traces per si poguéssim parlar-ne.

Hem rebut un missatge de la nau de processament de protoactini, volen saber quin nivell en tenim. Quin nivell! Ja voldríem nosaltres tenir encara que fos una cullerada! Els hi he contestat que encara no hem trobat res. Potser riuran.

Dia 31
Giovanni ha tornat, ha trobat un robot de rastreig caríssim, espero que s’ho valgui i trobem una veta de material. Hem detectat un petit problema, algun material de la superfície s’ha adherit a la plataforma, sembla que no afecta cap part important però he agafat una mostra per analitzar-la.

Dia 40
Per fi hem trobat una mica de protoactini! Amb prou feines són dues tones de material, suficient però per enviar un missatge a la nau de processament. El material que s’havia adherit a la plataforma és una barreja de minerals bàsics, ferro, calci, una mica d’or i argent, silici i un material indeterminat, envio la mostra al laboratori de la MSS. Res del que preocupar-nos, tanmateix m’ha estranyat que el cúmul s’hagi desplaçat un parell de metres, potser es tracta d’un altre i l’anterior ha caigut, he pintat el cúmul per controlar-ho.

Dia 45
Avui ha arribat la nau processadora, teníem mig dipòsit ple, l’han carregat tot i han realitzat una inspecció, ens han tranquil·litzat respecte al ritme d’extracció, segons sembla és normal que costi trobar-ne. En Jean ens ha comentat que amb prou feines hem cobert els pagaments, sense comptar amb les nostres assignacions, tot i així crec que si seguim amb aquest ritme aviat tindrem beneficis. Han aparegut altres dos cúmuls al casc de la plataforma, l’anterior ha degut caure, no veig la pintura per enlloc.

Dia 43
Hem enviat un missatge d’emergència a la processadora, estem al setanta per cent, i seguim omplint, si no arriben ràpid haurem de parar l’extracció, una llàstima perquè hem trobat un filó important, semblaria que tot el protoactini de l’asteroide fos aquí.
Dia 70
Les visites de la nau processadora s’han incrementat degut al ritme d’extracció, tanmateix no sembla que estiguin entusiasmats, fins i tot he pogut notar una certa recança, com si alguna cosa no anés a l’hora. Em preocupen els cúmuls exteriors, hi ha un de molt gran en una de les parets de la vivenda, també he trobat restes de material a l’interior, ha avisat tothom que tinguin cura quan surtin i entrin.

Dia 75
He rebut un missatge molt estrany, en un primer moment he pensat que era algun missatge d’spam, però el seu contingut era, si més no, preocupant. El text deia literalment “Foteu el camp d’aquí, per la vostra vida.” I l’acompanyava una definició del protoactini: Material altament radioactiu obtingut de la degradació de l’urani, no es troba a la natura.

Dia 77
Des de la processadora m’han assegurat que el missatge és d’un grup d’activistes anti-sistema i que la informació és certa a la Terra, la Lluna i a Mart però que als asteroides es troben molts materials que als planetes grans. Respecte a la radioactivitat em recorden que a la documentació s’explicitava que era així, tot i que les instal·lacions ens protegeixen.

He trobat més material exterior a la zona de vivenda però ningú no ha sortit a l’exterior des de que vaig avisar, l’he comentat a la processadora, em diuen que no em preocupi. M’ha semblat que esquivaven el tema.

Vida robada, segona part

El cops i el soroll de trets la tragueren del seu somni. No entenia aquelles veus que cridaven, la por la va envair i sense adonar-se va començar a plorar i cridar. Una figura que li va semblar enorme se li va acostar mentre la enfocava amb un potent llum. - Aixeca! - Li va dir mentre l'agafava del braç amb força, ella sols va saber demanar pietat.

Quasi sense saber com es va veure dempeus al costat de les seves companyes, totes ploraven, totes menys una que tot i la por mostrava un lleu somriure. Algú va encendre els llums i els va poder veure, uniformats, amb cascs i armes, semblaven soldats, potser policies.

Els records de les històries del seu poble sobre la policia li van fer sentir una esgarrifança, devia ser una vendetta, no els havien pagat i ara serien elles les que pagarien els deutes. Va pregar perquè tot acabés aviat, que quan les disparessin ho fessin al cap.

Un d'aquells individus es va apropar, en treure's el casc va poder veure que es tractava d'una dona. - Escolteu, ara us escorcollarem, col·laboreu. - Una darrera l'altra les van grapejar i fent-les anar a l'altra paret. Li va tocar al costat de la noia que somreia. - Estem salvades. - Va dir en veu baixa. - Què vols dir? - Silenci! - Va cridar la dona uniformada.

Al cap d'una estona estaven totes a la paret. - Molt bé, ara sortireu en fila, sense córrer fins al furgó. - Fent una filera van anar sortint de l'habitació. Des del passadís va poder veure en una habitació el cos d'un dels xulos estès a terra en mig d'un bassal de sang, els altres, algun de ferit, eren cara a la paret mentre un uniformat els encanonava.

El furgó les va portar a un edifici, una a una les hi van preguntar el nom i procedència, després les tancaren en cel·les. - Això és estar salvades? - Va preguntar a la noia somrient. - Paciència. - La noia somrient segué en un dels bancs, les altres la imitaren fins ocupar-los tots, algunes van seure a terra.

Un policia els va portar uns entrepans. - Un per cap. - Ella va agafar-ne un, tenia gana, ja no recordava quan havia menjat, va mossegar amb força aquell pa amb ... una mena d'embotit rosa. Altre policia els va portar unes ampolletes d'aigua. Els agents eren seriosos, una mica estirats va pensar però agraïa el tracte, el que no la insultessin ni la miressin com allò en que la havien convertit, era un canvi radical.

Va seure a terra i sense adonar-se es va quedar dormida. La veu ronca d'un agent dient bon dia les va despertar a totes, l'acompanyava un home amb vestit i corbata, es van emocionar en veure que els hi parlava en el seu idioma, tant que l'home els hi va pregar que es calmessin. - Ara us cridaran una per una, d'aquelles que s'ha recuperat la documentació us la tornaran, haureu de signar un document, és una declaració on confirmeu que éreu aquí contra la vostra voluntat. Després us podreu anar, us recomano tornar a casa.

Tornar a casa, havia dit tornar a casa. El cor se li va encongir, com explicaria el que li havien fet? Ningú no la entendria, seria una meuca per sempre més. - Respecte a la vostra activitat aquí, digueu que ereu cambreres, assistentes de la llar, que netejàveu latrines. Mai no digueu el que vau fer.

No van trigar gaire en cridar-la, un agent li va lliurar el seu passaport, caducat de feia ja ... cinc anys! Cinc anys perduts! Robats. Va signar la declaració i una noia somrient li va atansar una bossa. - Pots canviar-te allà. - Li va dir indicant-li una porta. Dins es deslliurà de la roba amb la que havia treballat tot el temps, obrí la bossa de i trobà un jersei, una brusa i un pantaló, unes sabates planes i uns mitjons. Una jaqueta de llana completava el vestuari, res que es pogués dir que fos l'última moda.

Un sobre va rodolar per terra, l'agafà, hi havien cent euros, amb allò es suposava que hauria de tornar a casa. No estava segura de fer-ho, a la fi, ara que era lliure pensava que aquest país tampoc no era un infern, potser podria treballar netejant cases, potser ... - Una veu cridanera la tragué dels seus pensaments. - És aquí on han portat les putes? - Aquella paraula la travessà com un ganivet.

Fora, la noia que repartia roba replicava l'impertinent. - No, aquí han portat noies segrestades, si vas calent et fas una palla a casa teva, cabró. - Tu no saps amb qui parles, tia! - Però jo sí, un altre comentari així i em troba. - Sols es va sentir algú rondinant en veu baixa, i la darrera veu dient - Ho sento. - No és culpa seva.

Va deixar d'atendre la conversa de l'exterior mentre recordava aquella maleïda paraula, puta, puta per haver estat forçada, puta per no haver-se matat, puta per sempre, puta aquí i puta a casa. Com s'amaguen cinc anys a la vista dels altres? Com expliques a la persona que estimes que vas ser ...

Va sortir del vestidor i de la comissaria, per primera vegada en molt temps veia la llum del dia d'una manera diferent. Va pensar que no seria tan difícil, a la fi va estar sempre en una zona determinada, si s'anava a una altra ciutat, o a un altre país podria començar una nova vida oblidant, esborrant els cinc anys que no va ser ella. Aquells anys serien per sempre més uns fulls tallats del seu dietari.

Un autobús passà al seu costat, a l'anunci en lletres grans apareixia la frase “El futur és a les teves mans”. Era una bajanada, ho sabia, però aquella frase va ser per ella molt més que l'eslògan d'un anunci, encara no sabia que anava a fer però tenia clar que ara depenia d'ella mateixa.

dimecres, 9 de juny del 2010

Un mal pacte

Sí, m'havia dormit, i ho havia fet a sobre la barra del bar, per això no la vaig escoltar quan va entrar. - Galtieri, desperti. - Va ser el primer que escolto. En obrir els ulls la veig allà. Dempeus, empenyent-me per que desperti. - Què collons passa, doctora?.

Mira la sala i assenyala una taula. - Un cafè ... millor uns quants, sense alcohol, cambrer. - I s'asseu, la segueixo i m'assec. - Vostè dirà. - Tenim un bon policia en un mal tràngol. - I? - Parlo de vostè, del seu futur, potser fins i tot de la seva vida.

Vaig fer un glop al primer cafè, quan tinc l'estomac ple d'alcohol i prenc cafè sempre tinc la sensació d'estar produint una explosió dins meu. - Perdoni, però segueixo sense veure on és el seu interès. - M'han encarregat de fer un informe sobre vostè, no m'ho han dit, però l'objectiu és decidir fer-ho fora.

El sabor amarg del cafè em va provocar una ganyota però potser no era el cafè sinó el poc interès que em produïa la conversa. - Doncs, faci-ho, em faran fora i no tornaré a veure un cadàver si no és que algú es mor al meu costat.

La doctora colpejà la taula, aquella dona tenia una mala llet de collons. - No digui bajanades! M'he llegit el seu historial, fins no fa gaire era un bon policia, complidor, amb èxit, ha resolt més casos que ningú. L'altre dia va encertar de plè en els fets... Vol explicar-me què ha passat?

Els ulls de la doctora, encesos com els fars d¡un camió, es clavaven en els meus. Em vaig resistir a respondre, no tenia ganes, no volia explicar la història, la meva història. - No, la veritat és que no vull. - No sigui pallús, si us plau! - Havia canviat el to, ho havia dit com que et prega que li facis un favor, amb aquella caiguda de costat mentre les seves mans agafaven la meva.

Va esperar un moment. - Què va passar? Què va veure? Què li van dir? Amb tothom que he parlat m'han dit que no bevia pràcticament mai, que tot va ser de cop i ningú no sap perquè. - Jo sí. - Se'm va escapar, de fet era un pensament en veu alta, vaig callar mentre les imatges passaven pel meu cap.

La doctora es va animar. - Expliqui-m'ho a mi. - No s'ho creuria, el seu informe seria negatiu i em farien fora del cos igualment. Què li sembla si s'estalvia feina? - La doctora s'aixecà enfurismada. Havia dit que tenia molt mala llet? - Miri carallot, penso descobrir que collons passa amb vosté, si una cosa no sóc és una pixa-tinters. - Dit això va sortir del bar esperitada.

Tanmateix sabia que tornaria, que em collaria de totes les maneres possibles fins que cantés. Sí era doctora forense, psiquiatra i no sé que més, una superdotada. El que no entenia era que feia un cervellet com ella a la policia, podia estar a qualsevol altre lloc, qualsevol altre lloc millor.

Vaig pagar el deute i tornà a casa. En arribar vaig veure el desori que hi havia, no recordava quan havia netejat per darrera vegada, de fet no recordava ni quan era la darrera vegada que havia estat. Vaig tirar a terra la merda que hi havia a sobre el sofà i vaig seure, tractava de posar ordre en els meus records, tractava de posar les coses a lloc abans no tornés la doctora, perquè tornaria, ben prou que ho sabia.

Sonà el timbre de casa, sonà com sempre ho fa, perdent força i vida mentre avança. Obrí la porta sense mirar, sabia que era ella. - Quina cort de porcs. - Gràcies, però s'acostuma a saludar primer, tanqui la porta segui on vulgui. - Ella tancà la porta darrera seu i mirà tot. - Més que on vulgui serà on pugui. - Replicà abans de bufar el sobre d'una cadira de fusta i seure. - M'ho explicarà? - Tinc alguna possibilitat d'evitar-ho? - No.

Em vaig deixar caure al sofà, em vaig penedir quan s'aixecà el núvol de pols però ja estava fet. - Veurà, jo estava investigant un assassinat, com sempre, les proves em portaven cap a un sospitós però hi havia alguna cosa que em deia que era innocent i que li havien parat una trampa. - Què era el que li feia sospitar això? - No ve al cas, de fet era una sensació, tot era massa perfecte.

Em vaig quedar embadalit fins que la doctora em despertà. - Segueix? - Sí, disculpi'm. Després d'interrogar el sospitós vaig tornar-me a casa, anava pensant en com podria descobrir la veritat, llavors la vaig sentir. - A qui? - No ho sé, o potser sí però fa por de pensar-hi. - M'està aixecant la camisa?

La vaig mirar directament als ulls. - Si volgués aixecar-li la camisa ni s'adonaria. - D'acord, d'acord, segueixi. - Aquella veu em va proposar de tenir accés a la veritat, a un sol cop d'ull saber tota la història, el què, el com, el quan, el perquè. - A canvi de que? - Això és el que vaig preguntar. I la resposta va ser deixar en pau els seus servents.

La doctora somrigué. - Ja, així que qualsevol que fos servent d'aquesta veu estaria sota el seu aixopluc. - Sí. - Això és delicte, ho sap. - Vol que segueixi o no? - La doctora assentí amb un gest. - Durant molt de temps vaig resoldre la major part dels casos, sols em vaig trobar amb dos casos de servents i les víctimes eren dignes del seu final, un marit que apallissava la dona i els fills i un traficant de crac. Però la cosa va canviar en aquell cas.


Les imagtes del cos d'aquell home esbudellat a terra em van portar al més profunde dels meus pensaments. - Es queda callat molt sovint. Potser està pensant com seguir? - No! I ara! Veurà, en arribar a l'escenari vaig saber de seguida que era obra d'un dels seus servents. - Com ho va saber? - M'ho va dir. - Qui? - Ell. - Perdoni però qui és ell. - Ja arribarem. Com li deia, era obra d'un dels seus, però la víctima en aquest cas era innocent, pitjor, era algú que ajudava els altres, en silenci, quasi ningú no sabia el que feia.

La doctora s'aixecà fregant-se l'esquena. - Un àngel? - Digui-li com vulgui. Vaig protestar, la resposta, però va ser contundent, l'importava un rave la víctima, ell gaudia amb el crim, s'alimentava dels assassinats, de les penes de mort, de la violència en qualsevol forma. Així és ell, porta milers d'anys entre nosaltres i se'ns ha venut de tots els colors però a la fi per ell no som més que bestiar.

Els ulls de la doctora es clavaren en el meus. - Parla vostè del diable? - No, el diable no existeix com a tal, o potser sí, sí és ell el diable, déu i el diable a l'hora, un ésser menyspreable però amb un poder de convicció total, capaç de fer creure a algú que fent barbaritats es guanyarà el paradís, un paradís que no existeix.

La doctora segué de nou. - Miri, jo no en crec en aquestes coses i tot i que em sembla divertit el fet de dir que un mite com déu és alhora el diable, se'm fa difícil de creure-hi. Diu que li parla? - Jo no sóc científic i no sé explicar-li què és exactament, no veig sols tinc consciència de la veritat, potser és en alguna dimensió paral·lela? - Perdoni però està parlant d'un ésser invisible, omnipotent, omnipresent i omniscient. - No pas. Invisible, si més no per a mi, sí, però la resta ... potser sí és arreu o és capaç de veure-ho tot, però no ho pot tot, de fet no pot fer quasi bé res.

La doctora semblava desorientada. - No l'entenc. - Obviem per un moment la invisibilitat. Parlem d'un ésser amb un cicle de vida cent, potser mil vegades més llarg que el nostre, capaç de comunicar-se, per dir-ho d'alguna manera si m'ho permet, telepàticament però que s'ha quedat sol, que els seus el van abandonar aquí com a càstig i que s'ho ha sabut fer per convèncer uns primats que es creuen els reis de l'univers que és totpoderós i creador de tot.

La doctora rumià. - Per què l'escolta vostè i jo no. - Perquè vostè no l'interessa. - Accepto la possibilitat d'un cicle de vida omolt més llarg que el nostre, però la telepatia ... - No s'ho prengui al peu de la lletra, no sé com ho fa ... parlant-me a cau d'orella? No sé dir-li. - I la invisibilitat?

La veritat és que era molt difícil explicar-ho, i entenia la seva posició. - Jo també era escèptic, com vostè, però tot va canviar quan em va fer l'oferta. - Perdoni, però he de fer un informe sobre vostè. Vol que expliqui tot això? - Ja li vaig dir que ho fes, que no calia explicar res. Pot fer un informe on digui que sóc un borratxo irresponsable o un esquizofrènic, vostè elegeix.

La cara de la doctora era un poema, se sentia descoratjada, estafada, li ho podia veure. - Què faig amb vostè, Galtieri. - Faci el que li vingui de gust, el que més ràbia li faci, tir una moneda a l'aire. A mi tant se'm dona. - La doctora s'aixecà i sortí de casa sense ni tan sols acomiadar-se. - No li hauries d'haver explicat. - Potser no, però m'he quedat descansat, i tu fotut.



dimarts, 1 de juny del 2010

Reprenenet l'activitat

Potser el títol hauria de ser “prego per les vostres disculpes” però ja sé que direu que cadascú fa el que pot, i de fet és el que ha passat, quedar-me sense feina va ser un cop més dur que no pas m'hauria imaginat, de fet m'havia plantejat seriosament que abans d'acabar el febrer ja en tindria feina, afortunadament des del dia 10 de maig ja hi treballo.

Un no es fa la idea de com es torcen les coses, fas esforços per a tot però el que abans feies amb energia i ganes i ràpid, es converteix en una feina feixuga que et costa fer i trigues en acabar. El cap no deixa de dir-te que no estàs fent suficient, que no és possible que tu depenguis d'un subsidi, que no pots esperar a que s'acabi, que has de trobar alguna cosa.

S'ha resentit el bloc, s'han resentit els estudis, s'ha resentit el que escriu, però ara ja hi som, tinc una nova feina, amb perspectives de durar molt (no tornaré a dir per a tota la vida mai de la vida) i les idees per escriure colpegen amb força les portes del meu cervell, en els dies que porto treballant he estudiat més que en els darrers dos mesos, arribo a casa després d'una tongada de kilòmetres i tinc ganes de seure davant l'ordinador a llegir i fer feina.

I ara tornaré a escriure, a inventar-me històries a donar la meva opinió, també m'hi posaré amb els exàmens que tinc en aquest mes, amb calma, això sí, perquè tot i les ganes, el temps és mins i un no sap, encara, com fer quatre coses a l'hora.

Per cert, un deu per al Jimmy Jumpy que s'ha passat pel forro la seguretat a Eurovisió i un cero per a Israel, a partir d'ahir el país pirata, perquè el que han fet, segons les lleis internacionals, se'n diu pirateria.