dimarts, 26 d’octubre del 2010

Mars Royale, Capítol 7: Xafarranxo de combat

El Sigfrid agafà el cos del Romeu per sota les espatlles i l'estirà fora del vehicle, la Sakura intentà ajudar-lo agafant els peus, però la ferida li ho impedí. - L'haurem d'enterrar, no? Preguntà ella. - Fins ara no hem enterrat ningú, El recolliran les Elianors ... o quedarà aquí enmig. - Digué la Nereida. - Hauríem de seguir, ja és de nit i tinc la sensació que no es conformaran amb el Romeu.

Deixaren el cos del Romeu estès i tornaren al vehicle, en Sigfrid s'assegué al volant i engegà el motor, aixecà els protectors de les rodes i inicià el camí. La Nereida puja a la torrera. - Penses que ens atacaran ara. - Preguntà la Sakura. - No, però no ens trobaran de nou dormint, cosa que hauries de fer tu ara per substituir el Sigfrid. - I a tu qui et substituirà. - La Martha. Oi Martha? O esperes que el teu Hummard et faci la feina? - No blasfemis! - Replicà la Martha. - No blasfemo, per blasfemar s'ha de creure, i en Hummard era un tarat, no un déu. - respecta les meves creences! - Respectes tu als adoradors de la Gran Carbassa? No, es clar! Com pot ser seriós creure en un vegetal quan pots creure en un caníbal!

La Martha, vermella d'ira, callà i s'encaixonà entre dos seients. La Sakura, en veu baixa, li digué a la Nereida. - No siguis tan dura, no és culpa d'ella. - Ella és lliure d'elegir, ella és responsable de la seva elecció, a més no parlem d'un personatge de fa quatre mil anys, parlem d'algú que fa cinc anys va matar la seva dona davant les càmeres, d'algú que, després de donar esperances a un exèrcit de crèduls va voler cruspir-se un cos humà. I resulta que els crèduls van seguir sent-ho i les hi hem de respectar les seves creences ... O sigui, si tu creus que els seients tenen vida i tothom veu clarament que són objectes inanimats t'hem de respectar la teva creença ...

La Sakura replicà mentre s'acomodava per dormir. - Jo el vaig conèixer, el que explicava era maco, el que va fer després no, però saps? La meva mare era un ésser trist fins que ell va arribar, durant els tres anys que el va seguir va ser feliç. Després va morir ... va morir creient en ell ... sí, ell era un malparit, però la gent que el seguia ... la majoria necessitaven quelcom per ser feliços ... encara que fos una mentida. Bona nit.

El vehicle es movia en una nit plena d'estels sota la mirada atenta d'una Elianor palplantada en un coll, el cap de l'Elianor es seguí el vehicle fins que surt del seu abast visual, sols llavors inicià la marxa cap a la plataforma que la traslladaria, junt a les seves germanes, al punt de combat.

Passades les hores en la monotonia del camí la Nereida baixà de la torreta. - Para aquí, despertarem les belles dorments perquè ens substitueixin. - El Sigfrid va detenir el vehicle i esperà a que la Nereida despertés les altres dues dones. - Au maques! És l'hora! - La Martha girà el cap a l'altre costat i seguí dormint. - La Sakura Saltà literalment posant-se dempeus, encar mig dormida va dir. - He ... he de sortir ... - A? - Quasi xiuxiuejant va respondre. - A fer un pipí.

La Nereida assentí. - Sí, tots haurem de sortir, però d'un en un. - La nereida puja a la torreta per vigilar mentre la Sakura sortí. Des del visor no s'apreciava res anormal a la nit falsament marciana, el monitor del radar seguia amb el seu monòton bip. La Sakura entrà i sortí la Martha, llavors va ser quan als monitors van començar a aparèixer punts de llum rodejant el vehicle i el bip del radar va abandonar la seva monotonia per semblar haver-se tornat boig. - Martha! A dins! - Va cridar la Nereida.

No va donar temps, el so dels projectils impactant en el blindatge impedia fins i tot escoltar el que es deia. Sigfrid va abaixar els protectors de les rodes pregant perquè la Martha no fos sota un d'ells. La Sakura va tancar la porta tan ràpid com va sentir el primer tret però tot i així la planxa oposada del vehicle va rebre més de deu impactes. La Nereida disparava contra l'eixam d'Elianors sense saber si n'havia fet blanc en alguna.

De sobte es va fer el silenci. Els trets havien parat sense una raó aparent. Uns cops a la porta i els crits de la Martha van tranquil·litzar tothom durant una estona. La Martha va entrar amb la roba descomposta però sana i estàlvia. - M'ho hauria fet a sobre! - Va dir encara espantada. - Estàs bé. - Preguntà la Nereida. - Sí. - Doncs tanqueu la porta que seguirem disparant. - tancada.

Sense cap mirament Nereida cercà una per una totes les Elianors que tenia al seu camp de visió i una per una les va crivellar fins veure com queien. Quan va netejar una zona prou ampla va cridar. - Treu-nos d'aquí, Sigfrid! - el vehicle va arrencar mentre s'aixecaven els protectors de les rodes, aixecant una polseguera al seu pas. Les Elianors caminaren cap al vehicle tractant de recuperar la distància. Pel front la Nereida veié un front d'Elianors, a l'esquerra es dibuixava un coll massa alt per poder fugir. - A dreta! - Va dir mentre disparava sobre la línia d'Elianors que encara no responien l'atac.

Al cap d'una estona, havet perdut de vista les Elianors la Nereida baixà de la torreta. - No paris encara, de seguida les tindrem a sobre. - Miraré de recuperar el nostre camí. - respongué el Sigfrid. - La Sakura pujà a la torreta, comprovà el nivell de munició i feu una ullada a l'exterior. A l'horitzó una petita claror indicava l'inici del dia. - Què és millor per disparar, la nit o el dia? - Preguntà. - El dia, si més no si dispares contra robots. - Respongué Sigfrid. - Doncs així m'ha tocat el torn bo. - El Sigfrid parà momentàniament el vehicle perquè la Martha el substituís. - Us diria que ens aviseu quan comenci la festa, però crec que no farà falta. - Digué abans d'estirar-se per intentar dormir.

La Martha seguí el camí prefixat tot i que no sabien a quina distància s'havia produït el que fos que feu l'onada. Alguna cosa es dibuixava a l'horitzó nocturn, quelcom massa regular com per ser res natural. La Sakura alternava mirades al radar amb altres cap a l'exterior, les ombres dels rocs sovint la confonien i creia veure les siluetes de una o vàries Elianors assetjant-los, l'ensurt s'esvaïa en veure al poc com la silueta canviava de forma convertint-se en un munt de pedres.

Van passar les hores i el dia es feu complert, amb la claror la Nereida i el Sigfrid s'aixecaren. - Hauríem de parar. - Va dir el Sigfrid. - Què tens pipí? - Va dir la Nereida amb sorna. - M'hi podria aguantar una mica més, però em preocupa més l'estat del vehicle, a més el dipòsit deu ser quasi buit. - Tens raó. - Sortiu tots, jo ja em quedo vigilant. - Digué la Sakura. - Després et substitueixo. - Respongué la Nereida.

Fora, mentre el Sigfrid revisava el vehicle i la Martha s'agenollava per fer les seves oracions, la Nereida pujà a un coll proper, a l'altra banda va poder divisar una columna de vehicles que s'apropava a tota velocitat. - Merda! - Va dir en un primer moment pensant que eren transports d'Elianors, llavors va veure que paraven i baixaven un munt de gent dels vehicles, algú manipulava alguna cosa i sortia una mena d'edifici de sota la sorra.

Baixa a la carrera i quan arribà al costat del Sigfrid digué xiuxiuejant. - Hi ha un centre de treballadors en aquesta banda, estan entrant ara, tenen vehicles i, suposo, avituallament. - Què penses? - Entrem i ens fem amb tot el que faci falta, fins i tot podem mirar de canviar de vehicle. - I els treballadors? - Són part del show. - Collons! No! - Tu mateix, creus que no oposaran resistència? - El Sigfrid rondinà – Sempre hi haurà un babau que ho farà ... però podem mirar de no ... si més no el mínim dany possible. - N'ets un sentimental. D'acord, els que no posin resistència seguiran vius.

Tots entraren al vehicle i iniciaren la marxa rodejant el turó, van parar enmig dels vehicles de transport, carregaren les armes i sortiren del vehicle. Ningú no vigilava a l'exterior, la porta de l'edifici, més petit que no pas li havia semblat a la Nereida, era perfectament accessible, un batibull de converses informals i riures ressonava al pis de baix. Baixaren a la carrera, la Sakura disparà una ràfega a l'aire. - Tothom quiet! - Cridà el Sigfrid. - Qui és el cap? - Un homenet panxut i amb cara de bon jan, s'aixecà tremolós. - Sóc l'encarregat.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Mars Royale, Capítol 6: Quan els somnis es fan malsons

L'hostessa pica a la porta. - Endavant. - Respira profundament i la obre. Dins el presentador lleu al sofà desmanegat, nu de cintura cap avall. - Senyor, l'advocat Riera és al seu despatx i l'espera. - Què collons voldrà ara aquest home! Passam els pantalons. - L'hostessa mira pel terra fins identificar un manyoc de roba de vermella, l'agafa i li apropa mentre hi cauen uns calçotets tipus slip. - Això també, nena. - Ella se'ls mira amb fàstic, corre la brama que pot passar més d'una setmana amb els mateixos, els agafa amb la punta dels dits i els deixa caure a sobre el sofà, dissimuladament es frega els dits contra la faldilla.

El presentador se la menja amb la mirada. - Podies haver vingut abans, tu també, Saps? Bé, anirem a veure que vol aquella paparra. - El presentador s'aixeca després de posar-se la roba i les sandàlies, li grapeja un pit a l'hostessa i surt del despatx, la noia respira alleugerida, sap que allò és el menys dolent que li podia passar, espera que el presentador desaparegui per sortir de la sala, avui ha estat de sort.

El presentador arriba al despatx, l'advocat remena papers i no se n'adona, o fa veure, que el presentador ha entrat fins que aquest s'asseu a la seva cadira. - Ah! Ja hi ets. Pensava que et tiraries la noia que portava el missatge. - Per avui ja estic servit. Què vols? - les meves fonts m'han confirmat que el projecte de llei està enllestit, en quatre dies estarem a l'altre costat de la línia. - Ho sé, ho sé, per això vam canviar les normes, sols queden cinc, aquesta nit quedaran quatre, tres dies més i tindrem un campió. - Tres dies ... tres dies ... - Remuga l'advocat remenant papers. - Sí, val. Altra cosa, la concursant aquesta ...

El presentador es mira l'advocat arquejant la cella. - Quina? - La que diu que no son a Mart. - Què passa amb ella? - No, amb ella no, amb nosaltres ... Són a Mart oi? - I si no hi fossin. - L'advocat canvia l'expressió, amb prou feines articula un principi de frase. - No ... No fotis! - El presentador riu. - Com t'has acollonit! - No és broma, que podem anar tots a presó, els concursants, tu, jo ... fins l'equip de neteja. - El presentador s'aixeca rient mentre l'indica la sortida – No has de patir per aquest detalls, confia amb mi. - No, si ja hi confio, però és que les veig a venir. - Au va! Ens veiem, que tinguis un bon dia. - Diu el presentador tancant-li la porta gairebé als nassos i sense escoltar la salutació de l'advocat. - Pobre imbècil.

El presentador s'asseu a la seva cadira, prem un botó i es desplega una pantalla de televisió de seixanta quatre polsades. - He de dir que em posin una de més gran. - Prem un altre botó i apareix una imatge del vehicle dels concursants. - Però què collons és això! - Crid esverat mentre marca un número al telèfon. - Senyor? - Respon una veu a l'altra banda. - Per què estem veient un cotxe parat? - Fa hores que no es mouen, senyor. - Bé, i per això ensenyem que no es mouen ... Vosaltres sabeu què és el share? - Sí, senyor. - Doncs estic veient el d'ara i el d'ahir a aquesta hora. - Ja, senyor. - Una merda ja! Estem perdent audiència! Vull imatges de l'interior ja. - No podem, han anul·lat càmeres i micròfons. - Merda!

El presentador surt esperitat del despatx, travessa els passadissos sense mirar enlloc, sense saludar, remugant, envermellit fins arribar a la sala dels guionistes, dóna una puntada de peu a la porta. - Què vol dir que han anul·lat les càmeres? - Un dels guionistes s'aixeca. - I els micròfons, s'han aïllat, senyor. La Nereida ... - Aquesta puta! Vull un atac ja! Vull veure aquest colló de cotxe fet un gruyère! - És blindat, caldria un míssil de l'exèrcit. - I on el podem aconseguir, aquest míssil? - A l'exèrcit ... però no crec que ens ho donin. - El presentador es mira el guionista fixament. - Així què ets un graciós.

Sense dir res més s'apropa al guionista i li clava un cop de puny a l'estomac, el guionista es plega de dolor i el presentador li agafa pel cap i el llença contra la paret. El guionista cau rodó mentre sagna. - Algú més vol fer broma? - Vull que aquesta nit hi hagi un castell de focs, envieu totes les Elianors disponibles, totes. - Senyor. - Diu un altre guionista al que li tremolen les mans. - És possible que algú mori abans de l'atac ... - Qui? - Romeu. - Per a mi és el mort d'ahir. Vull un altre aquesta nit.

Sense dir res més el presentador abandona la sala i se'n va a la seva cambra, en arribar es troba algú assegut al seu sofà. - Qui t'ha deixat entrar? - Així saludes els amics? La teva mare no et va ensenyar a dir hola? No, clar, la teva mare et va ensenyar a dir cinc-cents el complert. - Sempre tan graciós, hauries d'haver vist que li he fet a un paiaso a la sala de guionistes. - Vinga Ronald, que tu i jo vam fer moltes coses junts. - Ronald Hummard és mort, jo sóc en Carlo Cesburloni. - Sí, es clar, jo vaig metrallar a Ronald Hummard desprès de fotre-li una queixalada al cor de la seva dona.

L'home s'aixeca i s'encar amb el presentador. - Però tu i jo sabem quina és la veritat, i no et convé que ho sàpiga ningú més. - Un dia d'aquests tindràs un accident. - Això tampoc no et convé, ja saps, algú ho va gravar tot i ara hi han un munt de còpies amagades ... imagina-t'ho ... o millor no, jo segueixo viu i tu segueixes lliure. - Què vols? Ja reps una pasta cada mes, no et donaré un sol eurodolar més. - No cal, però haurem de pensar com surts d'aquesta, saps, amb la pasta que em dónes no em cal treballar i això em permet assabentar-me de coses.

L'home obre el moble bar i es serveix un got del millor bourbon mentre el presentador el mira palplantat. - T'estan traint, el govern prepara la llei amb efectes retroactius. - Això és il·legal. - Potser però està pactant amb els teus amics a canvi d'immunitat. Hi ha molta gent que et vol a la cambra de deshidratació ... ja saps, et tanquen, comença a pujar la calor, sues, puja més, sues més, puja, sues, puja, sues, et crema tot, sents un ofec insuportable, les parets cremen, el terra crema ... Sí, ja sé, si no ets tu el que és a dins te la treus i te'n fas una. - Diu l'home mentre puja i baixa el puny rítmicament. - Però seràs tu qui es converteixi en carn bullida.

El presentador seu al sofà. - Dos preguntes. Qui? Noms. I Què vols? - L'home riu. - No, jo no vull res, sols vull protegir la meva inversió. ... respecte als noms ... Tots, el president de la cadena, els seus socis, el seu staff ... i el teu, el teu advocat, fins i tot la teva dona, l'actual, l'altra ja sabem que no pot parar boca. - L'home es beu el got de bourbon d'un glop. - Una cosa sí em podries donar, estic tip de cardar amb meuques, em dones una de les teves hostesses? - es clar, quan surtis et busques una i li dones aquesta targeta. - El presentador escriu alguna cosa en una de les seves targetes i li lliura, l'home l'agafa i la llegeix. - Gràcies, pel bourbon i per la noia. - Si has de tornar truca'm primer, a la targeta hi ha el meu mòbil. - Sí, i que em relacionin amb tu, segur que te l'han punxat tant que ja no troben vena.

Dit això l'home surt de la cambra fent una salutació desganada i un somriure. - Cuida't. - Tu també. - Li respon el presentador sense acabar de creure-s'ho. El presentador agafa el telefon i marca un número. - Departament d'atenció personal, bon dia. - Sóc jo, després del programa vull un dels nois aquests que teniu disposat a fer-me feliç. - D'acord senyor. - El presentador penja el telefon, obre l'armari on te els llampants vestits del programa, després de mirar agafa una jaqueta de quadres vermells, blaus i grocs i un pantaló verd.

Ja s'ha canviat la vestimenta quan entra el regidor. - Senyor l'atac és a punt de començar. - Magnífic, doneu l'ordre i preparem-ho tot per entrar en antena tan bon punt acabi. - El problema és que les constants vitals de Romeu indiquen que ja és pràcticament mort, i les Elianors pararan l'atac. - Doncs quan parin se'ls hi envia ordre d'atacar. - Això implica mitja hora d'inactivitat. - Mitja hora! ... Quantes hi intervenen? - Vint. - Que s'afegeixen altres tantes. - Trigaran en arribar. - Ho sé i podran substituir les baixes.

El regidor surt de la cambra, el presentador omple un got Bourbon. - Avui caurà aquella puta. Avui em lliuraré d'ella per sempre mai. - Pensa el presentador. - I als meus estimats traïdors els invitarem a una bonica festa de comiat. - El presentador aixeca el telèfon. - Departament d'atenció personal, bon dia. - Feu una invitació general, d'aqui a tres nits, a casa meva. Que no falti de res. - D'acord senyor. - El presentador penja el telèfon. - Us agradarà el castell de focs final, cabrons.

divendres, 15 d’octubre del 2010

T'enyoro (relats conjunts)


Estimada llunyana:

Fa molt de temps que et veig darrera la finestra, molt de temps que el meu cap intenta, sense sort, esbrinar els teus pensaments, que els meus ulls cerquen la teva mirada fugissera, que els meus llavis desitgen trobar els teus en un càlid petó.

No puc evitar parar-me davant els vidres cada vegada que hi passo esperant, desitjant veure ni que sols sigui la teva silueta movent-se com una ombra més enllà dels teus vidres.

Fa temps, però, que sols endevino la teva presència, si és que encara casa teva és casa teva, si és que encara l’omples amb la teva calor.

T’enyoro, enyoro el teu perfil retallat en la penombra, enyoro el teu pas davant la finestrada, enyoro els teus ulls llunyans.

Sé que ets un somni, inabastable, eteri, fictici. Sé que potser ni tan sols m’has vist, ni has sentit la meva mirada cercant-te neguitosa a l’altra banda del cristall.

Però ets el meu somni, la meva quimera, la meva ficció irresoluble.

Mai no intentaré arribar a tu, però desitjava que sabessis de mi, per això t’he escrit aquestes quatre paraules mal filades, aquest batibull de sentiments sense solta ni volta.

Atentament.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Mars Royale, Capítol 5: Alternativa zero

Amuntegats, rebregats, defensant-se del fred de la nit amb les dues flassades que la Sakura agafà abans de deixar la casa, ningú no se n'adona que al monitor del radar s'han il·luminat cinc punts.

La Martha, estesa al seient del mig, era plorant entre somnis, de vegades pronunciava alguna cosa acabada en “on”. La Nereida i la Sakura s'havien posat esquena contra esquena al darrere del vehicle, el Sigfrid i el Romeu dormien mig asseguts a la part de davant.

El só sec de les bales colpejant insistents les parets dels vehicles els despertaren sobtats. - Hummard ens ajudi! - Crida la Martha, el Sigfrid intentà tancar els petits finestrons. - Romeu! Treu-nos d'aquí, ràpid! - Cridà la Nereida mentre pujava a la torreta i començava a disparar contra les Elianors. El Sigfrid, que va mirar de tancar els petits finestrons de la dreta se n'adonà que el Romeu era sobre el seient del conductor amarat de sang. - No puc ... No puc moure'm. - Digué amb una fil de veu.

La Sakura va intentar tancar els finestrons de l'esquerra però també li va tocar una bala i havia caigut a terra. - Ho sento, nano. - Deia el Sigfrid mentre treia al Romeu del seient d'una estrebada. - Sakura! Estàs bé? - Li cridà. - Ferida, però puc moure'm. - Tanqueu els finestrons que queden! - Li digué mentre engegava el motor

El vehicle es posà en marxa enmig de la pluja de projectils, no ho sabien però un dels pneumàtics s'havia desinflat, una Elianor s'interposà en el camí del vehicle, el vehicle va seguir el seu camí mentre un projectil sortia de la torreta volatilitzant l'Elianor frontal. - Tens més d'aquests? - Preguntà el Sigfrid. - Sí, un, però el necessitarem. - Respongué la Nereida mentre disparava contra les altres quatre Elianors.

Uns minuts després eren fora de l'abast de les Elianors, la Nereida baixà i feu una ullada a la situació, la Martha pregava en el seu seient, la Sakura, encara amb la ferida oberta, mirava de tapar l'hemorràgia d'en Romeu. - I tu com estàs? - Preguntà al Sigfrid. - He tingut sort ... on parem? Juraria que tenim algun problema amb les rodes. - Podem aguantar? - Ni idea. - Doncs segueix, encara ens poden atrapar. I tu què? Amb el teu Hummard, no? - Gràcies a Hummard ens hem salvat. - I una merda! Si de debò ens protegís hi seriem tots sans i estalvis, i te'n recordo que el teu Horton ha palmat i tenim dos ferits ... dins un blindat.

La Nereida tornà a pujar a la torreta. - O no existeix, o passa de nosaltres, o està de costat de les Elianor, elegeix. Sigfrid, a la meva pantalla ja no apareixen. - A la meva tampoc. Parem? - Parem. - La Martha seguia amb les seves oracions simulant no haver escoltat la Nereida. La Sakura s'estava embenant la seva ferida. - T'has tret la bala? - Li preguntà el Sigfrid. - Ha passat per sobre, és una cremada, una puta cremada. - I ell? - La Sakura abaixà la veu. - No crec que ho superi, l'únic que he fet és evitar que perdi més sang.

El Sigfrid, després d'assentir amb el cap, sortí del vehicle i mirà l'exterior, amb prou feines s'iniciava el dia. Feu una ullada a les rodes del darrere, totes estaven bé, mirà les de davant, l'esquerra estava destrossada. - En algun lloc hem de tenir una de recanvi ... espero – Pensava mentre cercava algun calaix on fos la roda. La Nereida sortí, la seva vista però repassà l'entorn, alguna cosa li deia que no estaven sols. Aixecà la vista al que hauria de ser el cel, un quasi indefinit punt grisenc enmig de l'aire li cridà l'atenció, no acabava d'identificar-ho. - Tu saps on porta això la roda de recanvi? - Li preguntà en Sigfrid.

Del vehicle sortí la Sakura empenyent la roda. - És això el que busques? - Sí! On era? - A dins, al terra. - M'ho podies haver dit, ja l'hauria agafat jo, tu estàs malferida. - No passa res. - Calleu! - La Nereida mirà fixament cap a un turó una mica allunyat. Encanonà alguna cosa que es movia. - No dispareu. - Digué una Elianor apropant-se al vehicle. - No us atacaré. - El Sigfrid, després d'amagar la roda també apuntà a l'Elianor.

L'Elianor es parà a una distància prudencial. - Primer de tot lamento ... lamentem tot el que està passant però ... - Menys excuses, què voleu? - Volem acabar amb tot això, ahir vam perdre un company. - Nosaltres també. - Sí, el nostre es va suïcidar, no suportava més el saber que estem col·laborant en un crim. - Molt bonic, però encara no heu dit que voleu. - Aquesta nit tindreu un altre atac massiu, cinquanta Elianors, volen ... el cap vol un cadàver.

Tots tres es miraren. - Quin cadàver? - Preguntà la Nereida. - és el mateix, vol una nova víctima. - Com és que heu canviat el programa. - Sembla que hi ha algun problema legal, volen acabar abans canvií la llei. - O es descobreixi que som a la Terra. - L'Elianor trigà en respondre. - No t'ho puc confirmar això. - I què es suposa que hem de fer? - Preguntà el Sigfrid. - Als vestits teniu un sensor, és el que ens diu si sou cadàver, no puc dir més. - L'Elianor es girà i s'allunyà del vehicle. La Sakura aixecà l'arma per disparar-li però la nereida l'aturà. - Si no ens ha enganyat convé que no la descobreixin. - Li explicà. - I si ens enganya? - Creuran que se n'han sortit. Tens ganes de disparar? - Sí. - Allà amunt. - Digué la Nereida assenyalant el punt grisenc. - És una càmera.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Mars royale, Capítol 4: L'amo del calabós

Els guionistes són a la sala de reunions, parlen d'altres programes, d'altres idees, d'altres probabilitats fins que escolten uns crits ben familiars. Tots queden en silenci fins que s'obre la porta i entra ell, amb jaqueta Rosa, camisa hawaiana i pantalons pirates texans, sabates de vestir, sense mitjons. L'acompanya una hostessa de la productora amb el cap cot.

El presentador seu a la seva butaca i li fa un senyal a la noia, aquesta s'agenolla davant d'ell fins desaparèixer sota la taula. - I bé senyors? Quines noticies tenim del nostre bestiar? - S'han rebel·lat. - Diu un dels guionistes després d'una estona de silenci. - Què has dit? - Que s'han rebel·lat, senyor, han destrossat l'Elianor 1 i s'han escapat de la casa. - Vols dir que no han matat ningú? - De fet no, però les Elianor 2 i 5 sí ho han fet. - El presentador es queda en silenci una estona ... - Bé, no era el que havíem planejat ... però l'hem aconseguit. Tenim un nou cadàver!.

Davant el silenci dels guionistes se'ls mira i pregunta. - Què? - senyor, s'han escapat, van camí de la paret ... - Ja ... I digueu-me ... Qui collons els hi ha permès! - Diu mentre s'aixeca deixant al descobert el seu membre flàccid. - Qui estava de guàrdia? - Un guionista aixeca la mà tímidament i amb veu tremolosa respon. - Vaig enviar les Elianors darrere d'ells però van ser més ràpids ... aquella puta és molt intel·ligent i l'havia preparat tot. - Quina puta? - La Nereida.

El presentador riu mentre s'asseu i acota el cap de la noia amb la mà. - Així que ja tenim un líder ... m'agrada. - Queda rumiant una estona per acabar dient: - Activeu les Elianor del dipòsit més proper on estiguin, avui ha de morir un altre d'aquests babaus, i si és ella qui de vosaltres estigui de guàrdia tindrà una paga extra. Ah! Espero el guió d'avui d'aquí a una hora. - Dit això queda en silenci, emet un soroll gutural mentre es contreu en una ganyota i s'aixeca mentre es guarda el membre dins el pantaló.

El presentador surt de la sala davant el silenci dels guionistes i el plor amagat de la noia que resta agenollada davant la cadira. Un dels guionistes se li apropa i l'ajuda a aixecar-se. - El bany és en aquella porta. - Ella fa un gest d'agraïment amb el cap i se'n va. - Quin fill de puta. - Remuga el guionista.

Tres hores després el presentador entra a l'estudi. Saluda al presidiari. - Què li va atendre bé l'hostessa? - Sí, va ser genial, no sap la de temps que no em follava una dona. - Ja li vaig dir ... - A continuació li presenten l'ex-núvia d'en Sigfrid i l'actor que farà de pare del Horton. - Ja li han explicat que el seu fill és mort? - Sí, prefereix un pare colpit per la desgràcia o què passi de la sort del seu fill? - Quin se li dóna millor? - He fet de tot, però el paper de persona abatuda és el meu fort. - Doncs ja em va bé.

El presentador es gira cap al seu equip. - Com van? - Estan dormint, dins el blindat. - Respon un dels regidors. - Caldrà despertar-los, no? - El presentador deixa anar una rialla malèvola mentre es gira. Es mira el rellotge, una andròmina de mig quilo de pes fet en platí expressament per a ell. - És l'hora. - Cerca la càmera i li dóna l'esquena. Un regidor fa el compte enrere. - I quatre i tres i dos i ... - Benvinguts a una nova edició de Mars Royale! - Diu una veu prèviament gravada. - Quines noticies rebrem avui dels nostres herois? Quina sort hauran corregut? Amb tots vostès ... Carlo Cesburloni!

El presentador va un giravolt mostrant un ample somriure mentre sona el seu nom. - Hola! Hola! Hola! Benvinguts al meu programa. Avui veurem com els hi ha anat als nostres conillets ... shh ... ara dormen i no els volem despertar, no encara. - Tanca la frase amb una mirada i un somriure trapelles.

De sobte, es desplaça a tota velocitat cap a l'ex d'en Sigfrid - Hola maca. - Hola. - T'han dit mai que tens unes mamelles impressionants? - Sí. - I són teves? - Totes meves, que les vaig pagar molt cares. - Sonen aplaudiments de llauna. - Molt bé. Així tu havies estat núvia d'en Sigfrid? - Sí. - I que tal era? - Doncs era el típic nen de papà, amb molta pasta i poques responsabilitats. - Ah ... I digues, com el vas conèixer? - Doncs a la VIP's & Scorts, jo hi treballava de relacions públiques. - Voldràs dir púbiques. - Perdó? - Va nena, n'he estat molt sovint a la VIP's i allà o ets VIP ... - Digué assenyalant-se amb la mà d'amunt a avall. - O ets una scort, una meuca, una mama polles.

Sense donar temps a la noia a respondre salta cap al pare del Horton, el mira, i mou el cap negant, segueix fins trobar-se amb el presidiari. - Què? Encara vol matar en Romeu? - No, he reflexionat, ara el que vull és torturar-ho, sotmetre-ho a totes les vexacions possibles, amputar-li els dits un darrere l'altre després les mans, els peus, els ... - Se'm fa la boca aigua. Que dic! M'estic posant catxondo. - Diu mentre s'agafa l'entrecuix.

Llavors salta al centre del plató i mira a càmera. - Però anem a pams. Aquells que heu seguit el programa al canal temàtic haureu vist com s'han rebel·lat els nostres conillets, per a aquells que no l'heu vist ... suposaré que se us ha mort la mare i per això no l'heu vist ... doncs això s'han rebel·lat, en comptes de matar en Sigfrid, que va ser qui havia elegit l'Elianor, s'han posat a rumiar, han destruït l'Elianor i han fugit de la casa.

Una exclamació enllaunada acota l'explicació. - Però no patiu, tenim més Elianors, cent noranta-nou, per ser exactes, i totes armades i amb un sol objectiu: acabar amb tots ells menys un, el guanyador. - Un estrepitós aplaudiment acompanyat de crits i visques s'insereix en el monòleg. El presentador fa un gest per demanar silenci que es produeix quan el tècnic de só abaixa el volum. - Però abans vull parlar amb algú. - Llavors se'n va cap al pare d'en Horton.

Es para davant d'ell, l'home el mira amb els ulls enrogits i la cara humida per les llàgrimes. - No sap quant ho sento. - Gràcies, és molt dur per un pare saber que el seu fill és mort. - Sí, ho és, però m'ha d'acceptar que el seu fill una mica curtet si que ho era. - Mai no va ressaltar als estudis, per això vaig considerar una sort que es fes futbolista. - Sí, ho sabem. Què li devia passar pel cap per ficar-s'hi a l'armari de les Elianor? - El menjar, era el seu punt feble, per menjar feia qualsevol cosa, de petit els nens del barri se'n reien d'ell oferint-li menjar a canvi que es despullés que es deixés pixar a sobre, de més gran va ser pitjor, sort del seu entrenador que el va corregir.

El presentador, després d'escoltar atentament la història, saltà cap al centre de nou. - Doncs sí, un autèntic babau que ha perdut la vida perquè els seus companys es mengessin la carn que ell havia recuperat. - Riures en conserva. - I l'única que s'ha mostrat dolguda ha estat la Martha, sembla que els claus que hem pogut veure al canal de pagament no eren polvets per passar l'estona. - Riures escandalosos. - Bé, és el mateix, ara haurà de tornar als treballs manuals. - Riures. - Però això serà si te temps perquè just ara, cinc Elianors s'apropen al blindat. Els convido a veure-ho.

Amb la palma de la mà el presentador assenyala un gran monitor al fons del plató que s'encén i després d'una falca publicitària mostra una imatge zenital del blindat i com les cinc Elianors s'han repartit estratègicament per atacar-ho. El presentador, en silenci aixeca una mà amb els dits estesos i separats, plega el polze, l'índex, el mig, l'anular i l'auricular. Les Elianors comencen a disparar sobre el blindat, el sistema barreja el só dels trets i els crits dins el vehicle, s'obre una pantalla a l'esquerra, on es veu l'interior del blindat i com s'aixequen esverats, sense acabar de fer-se a la idea del que està passant, es pot veure la Nereida com seu a la torreta i comença a disparar contra les Elianor mentre crida al Romeu perquè arrenqui.

De sobte s'apaga el monitor. El presentador es gira cap a la càmera. - Si volen veure més, ja ho saben, al nostre canal de pagament! Sóc en Carlo Cesburloni i això és Mars Royale! - Les càmeres deixen d'emetre, el regidor avisa. - Ja no som a l'aire. - El presentador crida – Sóc el puto amo! Genial! Genial! - Dient això abandona el plató sense dir res més.