dilluns, 7 de juliol del 2008

Zoo

Feia dies que ho deia, feia dies que ens demanava anar-hi, volia veure els lleons, les girafes, els elefants ... Entrada triomfal, per sort no hem de fer cua i només entrar l’estruç s’esporga les plomes. El Sol fa que els animals s’estiguin quiets, massa quiets, de vegades costa veure’ls.

No li acaben de cridar l’atenció els ocells, potser els galls d’indi, passejant pel mig i cridant de tant en tant. – Vull veure els lleons. – Sí, ara, vida. – Els lleons són lluny de la porta, veiem la porta de l’aquari, potser hauria de dir dels dofins, són els darrers habitants de la instal·lació, passarem després.

Veiem els goril·les, estan tranquils, segurament ofegats de calor com nosaltres, l’Esquena Platejada està estirat panxa enlaire, una mamà goril·la seu a prop del vidre amb una cria als braços, alletant-la. Amb una altra nena comencen una discussió filosòfica. – Està menjant llet de la teta. – La llet no es menja. – Si es menja. – Per menys hi ha hagut guerres.

Recordo fa anys una visita al Safari Park, el meu fill hauria de tenir uns set anys, vam apropar-nos a un edifici on hi havia un munt de gent, va ser l’espectacle més vergonyós que n’he vist mai. Dins l’edifici uns ximpanzés, fora despulles humanes colpejant el vidre i cridant irracionalment. Els pobres ximpanzés esvalotats, enfadats.

He de reconèixer que aquí la gent era gent, i els goril·les es movien tranquils, sense preocupar-se del que passava a l’altre costat del vidre. Potser vaig tenir la sort d’anar el dia reservat per humans evolucionats.

Els óssos, fora d’un estirat panxa enlaire, jo també m’hauria afegit, es remullaven a la seva bassa, més enllà hi eren les feres, els lleons fent la seva llarga i tediosa becaina, els tigres amagats a les plantes, panteres, lleopards, dormitant a l’ombra dels arbres.

Els ulls se li escapaven darrera el que veia, es debatia entre la por i la curiositat, més d’una vegada l’havia d’agafar per que pogués veure l’animal, posant-la a la meva alçada, fent que mirés cap a on jo mirava ajuntant les galtes.

Els animals de granja eren el primer gran l’èxit. Poder tocar la cabra que és a l’entrada esperant que l’amanyaguin, el cartell d’advertència, són manyacs i es deixen tocar però si no es deixen millor no seguir, si s’enfaden mosseguen.

Amb les cabretes petites va ser quan vam aprendre on era el límit, si l’animal s’està quiet i ella s’apropa en podem arribar lluny, si l’animal s’apropa s’acaba el bròquil. Per cert els hi agraden els pantalons texans, tan bon punt en veuen un el tasten.

Desprès de veure les girafes, l’elefant, els rinoceronts i els hipopòtams, l’aquari, una immensa cua per veure els dofins. – I ara hem de fer aquesta cua amb el Sol que fa? – Per sort estan entrant i ens afegim, el preu a pagar per no haver suportat el Sol és estar amunt de tot, però tampoc no és tant problema.

Aquí es barregen les ganes de mirar i les d’explicar el que veu. – Ara ens mullaran. – No, vida, aquí no arribarà l’aigua. – El dofins sempre han tingut un punt màgic, sigui veritat o mentida, sempre els considerem els més intel·ligents, malgrat l’espectacle no deixa de ser això, un espectacle amb animals ensinistrats, em va fer recordar el viatge a Menorca, amb els dofins corrents al costat del vaixell, saltant sobre les ones.

Al final, al sortir, plorant perquè en volia veure’ls, potser tocar-los? Sort vam tenir de poder anar a veure’ls a la piscina gran i mirar-los sota l’aigua, movent-se, jo diria que saberuts, al costat de les finestres, apareixent pel costat que no esperes, mentre intenten fer-los una foto.

Sis hores són moltes hores per una nena de tres anys, asseguda al cotxet se li tancaren els ulls i vam iniciar el camí de tornada. Demà al l’escola bressol explicarà ves a saber quines històries.