dilluns, 17 de març del 2008

Somio

Somio la nostra trobada, arribar al sabor dels teus llavis, a la carícia de la teva mirada. Somio sentir el teu calor, el teu tacte, la teva veu. Somio no saber com posar una pausa per respirar. Somio els nostres somriures nerviosos, somio el no saber que fer.

I pateixo, pateixo per la por de no agradar-te, pateixo per no trobar-te, pateixo per no saber com fer per que em vulguis al teu costat. Voldria saber que no fugiràs, voldria estar segur de no decebre’t.

Rellegeixo els meus escrits i penso que potser dono una imatge mes agosarada del que sóc, i que t’he entabanat, que quan em coneguis no arribi ni a la meitat que els meus escrits suggereixen.

Tanmateix somio trobar-te, besar-te, parlar, acaronar-te, sentir la teva presència, el teu alè, la teva veu. I tornen els dubtes i la por, l’angunia de l’espera, la por al arribar el moment. I tracto de fer-me a l’idea que no serà, que em rebutjaràs, que preferiràs no fer-ho, no viure aquesta història, i tindràs raó, i l’hauré d’acceptar.

I em retiraré trist, pensant que no ha estat el que somiava, però que tanmateix l’havia de fer, t’ho havia de dir, l’havia d’intentar. I llavors torno als somnis, i somio que sóc amb tu, que ens trobem, que ens fonem en una abraçada i un petó... Somio de nou amb tu.