dilluns, 28 de desembre del 2009

Final d'any i Blocaire invisible

Aquesta setmana he estat molt enfeinat, estudis, festes, problemes i reunions familiars, històries de la feina ... Això m’ha fet perdre el pas al bloc. Però com que sempre es pot fer de més i de menys he aprofitat un foradet per escriure una mica.

Porto ja quasi dos anys al món dels blocs, he tingut des de l’embranzida inicial fins el defalliment on em vaig replantejar si havia de seguir o no. En aquesta vida ens afecta tot i el fet de tenir un semestre especialment dur a la UOC i estar en una situació complicada a la feina m’havien bloquejat una mica.

Suposo que és el que li passa a tothom, i potser més a mi, el fet que les coses noves engresquen però quan passa la novetat cal replantejar-s’ho tot. Tanmateix tinc clar que no vull deixar aquest món, però valorant totes les responsabilitats que tinc, i les que vindran, sóc conscient que no li puc dedicar tot el temps que voldria.

Encara i així, tinc ganes de seguir, no amb el ritme que portava inicialment, però sí escrivint una vegada a la setmana i llegint potser menys blocs dels que llegia fins ara, tampoc serà el mateix nivell de comentaris, a la fi, quan llegeixo alguna entrada sovint ja han passat uns quants dies i si no és que tingui molt clar que hi vull comentar acabo deixant-lo. De totes maneres si la feina i els estudis m’ho permeten. segueixo.

Blocaire invisible:

Aquest any m’ha tocat una blocaire, tot i que havia llegit algun comentari d’ella no havia entrat al seu bloc fins ara. Una cosa que m’ha sobtat és la seva primera entrada (o post), a diferència de la majoria de primeres entrades és llarg, i en ell ens dóna prous detalls del seu entorn: les seves cases, la seva parella, el fill de la seva parella, el germà de la seva parella, el seu pare, les aficions de tots ells ...

El segon relat és colpidor, amarg, dur, definitivament dels que m’agraden, i m’agrada com és escrit. Sabeu, aquest és un dels grans “problemes” de la blogosfera, a cada nou bloc que descobreixes, trobes sovint algú que sap filar històries, petites històries que juntes creen un univers literari que, i que em perdonin els escriptors professionals, posa en dubte que els que s’han fet famosos escrivint siguin els millors. Per altra banda et planteges com t’ho faràs per llegir-ho tot, per no perdre’t res.

Res, que si això no és prou pista perquè sàpiga que parlo d’ella, no sé que més dir. Per suposat li deixaré un missatge al seu bloc dient-li que he parlat d’ella.

dimecres, 16 de desembre del 2009

Vida robada

La seva ment corre pels carrers descurats del seu poble tractant de recordar les olors i els sabors d'aquells dies, tractant d'oblidar el sabor a maduixa sintètica i cautxú del condó.

Fora del cotxe la pluja mulla els vorals de la carretera on haurà de tornar tan bon punt acabi amb el paio que cerca el plaer en la seva trista misèria. Ha après a no odiar-los, sovint ha vist als seus ulls la misèria del que no pot evitar fer-ho, sols veure'ls com una font d'ingressos, com una part del trist decorat de la seva vida.

De sobte el recorda, era alt, maco, delicat en la parla, un àngel. Durant dies li va parlar del paradís, d'aquell país on podria trobar una feina ben pagada, molt millor que al seu misèrrim poble, aquell toll amb quatre cases mig caigudes.

Li parlà de les nits de festa, del homes amatents i dolços, de dies de sol, de pluges suaus i brises reparadores. Li omplí el cap d'esperances i somnis i la convencé d'anar-se amb ell, des d'allà podria enviar diners a casa i millorar la vida dels seus, el somni perfecte.

El viatge va ser dur, s'havien d'amagar dels controls, ningú no havia de saber on anaven ni qui eren, però l'esperança d'una vida millor al final del camí les feia suportar el fred i l'esgotament. Va ser dins la caixa d'aquell camió on va conèixer la seva amiga, si fa no fa de la mateixa edat, si fa no fa amb els mateixos somnis.

La realitat les colpejà en arribar, l'home afable d'ulls encisadors mostrà la seva cara més brutal, les feren baixar del camió a crits i bufes, les ficaren en una casa estranya, dins una sala sense finestres, amb matalassos al terra i mantes pudentes.

Els hi van dir el que els hi devien i que les hi ho havien de tornar, els hi van dir clarament el que farien, com ho farien, quan ho farien, la seva amiga alçà la veu, altiva i orgullosa d’ella mateixa, es negà a fer allò, tot el que es va sentir després van ser els cops de la batussa, els crits de dolor de la seva amiga i els crits i plors de por de les altres noies. Dos dies va estar estesa a terra la seva amiga, després se la van emportar i mai més no la va tornar a veure.

Surt del cotxe obrint el paraigües per no mullar-se, s'acaba de pujar les calces i posa els pits en ordre dins el sostenidor, la pluja li mulla les cames nues i amara la minúscula faldilla que deixa al descobert l'entrecuix.

Somia desperta els dies feliços al seu poble atrotinat de carrers pedregosos i cases velles, recorda la olor a pa del la fleca, el clàxon del camió dels queviures que cada dimecres atufava la plaça amb el fum del seu motor vell i sorollós. Ningú no distingirà mai la llàgrima que li cau entre les gotes de pluja.

Para un altre cotxe, un altre servei, aquest ho vol complert. Seuen al seient de darrere, mecànicament fa la seva feina, amb el mateix ritme i el mateix interès que posaria en atendre la feina en una cadena de producció, quan el te preparat es treu les calces i es posa de quatre grapes, a ells els hi agrada aquesta posició a ella li serveix per no veure’ls. Ell es serveix sense ni parlar-ne, ella intenta pensar en altres dies en altres persones, intenta oblidar que hores d’ara és plena d’un buit sense sentit.

Sent les mans d’ell grapejant-li barroerament els pits, tractant d’apoderar-se del seu cos, un cos que fa temps que no sent com seu. Torna a recordar la primera vegada, el fàstic que sentí en rebre aquell desconegut dins seu, les llàgrimes que va vessar mentre el sentia a les seves entranyes.

La pluja ha escampat, el Sol es posa, d’aquí a poc arribaran els seus captors, els seus amos. Fa temps que no són aquells que la van portar, fa temps que la van vendre a un amo local, un barrut llefiscós que es va presentar exigint-li una mamada. Recorda el ferum que li sortia de l’entrecuix i el sabor fastigós d’aquella polla bruta.

Un cotxe de la policia passa a prop, alenteix la marxa per mirar-la, sap que no pot recórrer, sap que estan conxorxats, això li ha dit l’amo, que els te pagats i que no l’ajudaran a lliurar-se’n. Els veu passar mentre fa veure que no els veu, els veu allunyar-se amb l’angunia del desig no satisfet d’un alliberament.

Arriben els amos, paren i obren la porta del darrera, entra com cada dia i li atansa el feix de bitllets al paio que espera, sense cap respecte li arrenca la bossa i li buida a terra per assegurar-se que no es queda res li llença quan es convenç que no amaga un sol bitllet. Mentre tornen al cau recull els condons i els mocadors de paper i els torna a la bossa.

En arribar s’apropa a la cuina, la vella de la casa ha fet una pasta marró que anomena sopar, és menjar, res més, ja s’ha acostumat a no gaudir-ne. Un dels paios li ofereix pastilles, ella encara es resisteix, la majoria ja han caigut, li asseguren que els hi permet no patir, ella sap que la primera tongada és gratis, la resta augmentarà el deute, la resta serà la condemna definitiva. El paio s’emprenya quan li diu que no.

Se’n va al llit, quatre potes amb un somier vell i un matalàs desgastat amb pudor a pixum i suor. Es despulla i estira mirant a la paret, espera que es tanquin els llums i trenca a plorar en silenci fins que s’adorm desitjant no despertar.

dimecres, 9 de desembre del 2009

Taxi

Avui m’he aixecat amb la notícia que a algú se li ha acudit de fer un servei de taxi per a dones amb taxis conduïts per dones. La idea que en principi pot semblar revolucionaria, em sembla d’un masclisme pre-nearthental (que em perdonin els antropòlegs si l’he escrit malament) pre-neandertal recalcitrant.

Pel que fa a la notícia sembla ser que la idea ve d’algunes ciutats dels EUA on, per qüestions de seguretat ciutadana, davant continus atacs a les dones es va considerar necessari aquest servei, en aquest cas res a dir. L’altre exemple és Dubai, on les dones gaudeixen, com en la majoria de països islàmics, d’un status inferior a les cabres i on tenen prohibit cap contacte amb un home que no sigui el seu pare, el seu germà, el seu fill o el seu marit.

He de dir que no és una iniciativa de cap entitat oficial sinó la d’una empresa de taxis, que sols es pot contractar per telèfon, aquí els taxis seran negres i grocs com sempre, i que l’argument és que així es pot “elegir”.

Com he dit abans em sembla raonable determinats tipus de serveis quan es tracta de seguretat o manca de respecte, cas del metro “Ventafocs” de Tokio, instaurat per que les dones podessin anar en metro sense que les hi toquessin el cul, estic plenament d’acord.

Ara, quan el raonament, com és el cas, sembla més tret d’un oportunisme falsament feminista que d’una necessitat social, no em queda més que rebel·lar-me. Què diuen? Què les dones han d’anar en taxis diferenciats? Què els homes no podem voler, o pitjor ens molesta, una senyora taxista?

Personalment m’és igual si qui porta el volant porta calces o calçotets, el que vull és que em porti on vull, d’una manera segura i ràpida, i si ells són d’aquells impresentables que giren el retrovisor per mirar l’entrecuix de la clienta, el que han de fer és deixar el taxi i dedicar-se a una altra cosa.

divendres, 4 de desembre del 2009

Incongruències

Qui li ho hauria de dir! Aquell home que semblava tan amable i respectuós, al que havia sentit dir-li el nom del porc al poca-solta del comercial quan aquest deia allò de “totes són unes putes”.

I vés per on l’havien enxampat entrant en un puticlub, un d’aquells que no s’anuncien amb neons, de timbre pintat, usualment de vermell, perquè no hi hagi confusió.

Ho comentava tothom, l’havia enxampat el comercial, li ho havia dit en tota la cara, davant de tothom, amb un somriure venjatiu. I ell havia callat, amb la cara envermellida s’havia assegut i s’havia endinsat en els seus pensaments.

Totes estaven esverades. Qui ho havia de dir! Totes el miraven amb menyspreu, amb fàstic, algunes amb ira. A poc a poc i van començar a fer el buit, ningú no li tornava la salutació, ningú no li parlava més que l’imprescindible.

Mai no havia parlat gaire, tampoc anava als sopars de companys de feina, tenia obligacions, o això deia. Ara ja no li deien res, qui havia de voler algú com ell al costat?

Com cada dia recollí els papers de la taula, es posà l’abric i se n’anà. De camí cap a casa passà pel super, comprà quatre coses pel sopar i llet. Abans d’arribar encara va aprofitar per agafar uns medicaments a la farmàcia.

Arribà a casa, va saludar en entrar-hi. – Bona tarda. – Hola, bona tarda, arriba d’hora. – Sí, a la feina hi havia mala maror. Com està? – Com sempre, la he banyat i li he donat el sopar. – D’acord, si vol ja se’n pot anar a casa l’esperen. – L’assistenta agafa l’abric i se’n va, ell penja el seu i entra al menjador.

Se la mira amb ulls tristos. – Hola carinyo, com estàs? – No hi ha resposta, fa deu anys que no hi ha resposta, deu anys des d’aquell dia que va tenir l’atac, deu anys de silenci.

Li havien recomanat que la fiqués en un centre, que refés la seva vida, que la considerés morta. Ell s’havia negat, al principi s’estava de tot, l’atenia i es sentia bé, un heroi anònim. Més tard va arribar la depressió.

Va començar a entendre tot el que havia perdut amb ella i tot el que li comportava tenir-la allà. Recordava les converses del matí amb el primer cafè. Recordava quan s’abraçaven, quan es petonejaven, quan feien l’amor.

Ara recordava el primer dia que va sentir la necessitat de sexe, al principi va optar per masturbar-se quan ja no podia més, però amb el temps li va resultar insuficient.

Un dia va provar amb una línia eròtica, sabia positivament que la noia que gemegava a l’altra banda molt probablement s’estava fent les ungles a l’hora que l’atenia, a la fi ell faria el mateix al seu lloc. En acabar es va sentir físicament alleujat però moralment enfonsat.

Amb el temps va assumir que no li quedava altra i el fet de fer una trucada estúpida de tant en tant, a raser de la mirada dels altres era un preu acceptable per seguir dedicant-li la vida a la dona que estimava.

Havien passat potser tres o quatre anys i les trucades ja no li omplien, trobava a faltar la sensació de sentir-se abraçat, el frec dels cossos excitats.

Va intentar anar on la gent es coneixia, on podia, en principi, trobar alguna dona amb qui poder passar una estona, sense més pretensions, volgut per tots dos. I podia haver funcionat, llàstima que sempre acabés apareixent ella a la conversa. – Si estàs casat que fas aquí? – És difícil d’explicar, però és que ella no m’ho pot donar? – Doncs separat primer. – No puc.

En alguna ocasió va arribar a explicar amb detall el problema i el resultat va ser pitjor. – Mira, si ja se’m feia difícil pensar que tenies parella, saber el seu estat encara ho complica més. Ho sento.

Va deixar d’intentar-ho, va deixar de trucar a línies eròtiques, va deixar de sortir de casa. Sols de tant en tant, i d’acord amb l’assistenta, anava a veure alguna pel·lícula, a passejar, a veure els aparadors.

Va ser en una passejada que se li va apropar una dona. – Vols passar una bona estona nen? – Nen! Li havia dit nen! – Perdoni? – Que si vols cardar? Maco. – De sobte es va sentir dins una tempesta. Quan temps havia passat? Com era possible que estigués valorant la possibilitat de ... No! Ell no era així, ell respectava les dones, ell ... Feia tant de temps!

Ella no estava malament, i aquell somriure, sí potser tenia més a veure amb el somriure del venedor de sabates que no amb el de la noia que esperava ser petonejada sota les estrelles. – Va nen! Total per trenta euros i et deixo content per una setmana.

Aquella primera vegada va ser com un d’aquells somnis on ets l’espectador i no el personatge principal, no va sentir que fos ell qui pagués aquella dona per tenir-ne sexe. Tot i així ho va fer i era conscient que havia estat ell.

Va passar un temps fins que es va decidir a provar de nou, la por, però, de ser descobert li va fer evitar les prostitutes de carrer, a més sabia que moltes d’elles ho feien coaccionades, esclavitzades i dins del mal preferia fer-ho amb alguna que, si més no, ho fes per decisió pròpia.

Va cercar algun lloc on les dones que hi treballessin semblessin lliures d’anar i tornar, on la raó que les portés a deixar-se magrejar i follar fos exclusivament per motius econòmics. - A la fi molta gent hi treballa en feines de dubtosa qualitat moral, farmacèutiques i químiques que aboquen porqueria sense gaire control, alimentàries que mal paguen les matèries primeres per després vendre-les a preu d’or ...

No anava gaire sovint, una vegada cada, un, dos, potser tres mesos, una vegada cada quant l’angunia li ho demanava. El lloc que havia trobat era molt reservat, en una escala d’antics tallers i magatzems ara tancats, sense veïns, procurava passar desapercebut quan hi anava, feia un ullada al entrar al carrer i si hi veia algú i sols picava al timbre quan ell era l’únic al carrer.

Mai no s’ho hauria esperat, trobar-se cara a cara en baixar les escales del bordell amb el comercial de la feina, sabia que allò significava el final, l’havia criticat prou vegades per la seva manca de respecte i ara l’havia enxampat fent el mateix.

Aquella ferum sols volia dir una cosa, va empènyer la cadira de rodes fins l’habitació, li va passar els braços sota les aixelles i la va estendre al llit. De l’armari va treure tovalloles humides i un bolquer, li va obrir la bata, li va treure les calces i va descordar el bolquer, la va netejar completament, assegurant-se que no quedés res de brutícia.

Va veure que hi havia una nafra nova, va anar a buscar el desinfectant i una gasa per posar-li, després va treure la pomada i li va estendre arreu, posà el bolquer net i les calces, tancà la bata i l’agafà de nou per posar-la a la cadira, encara era d’hora i a la tele hi feien aquell programa que a ella li agradava, creia.

La deixà de nou al menjador, recollí el bolquer brut i les tovalloles humides fetes servir i el llençà tot a la bossa de les escombraries, mes tard ho baixaria tot.

Hauria de buscar una nova feina, una feina on ningú no el conegués, on ningú no sabés res d’ell i si algú es vanagloriava d’anar de putes no parar boca, no cridar-li l’atenció, no cridar l’atenció.