dilluns, 30 de juny del 2008

Un dia d'aquests

Un dia d’aquests faré la bogeria mes desbarrada de la meva història, buscaré la manera d’apropar-me a tu, de dir-te que t’estimo, que m’és el mateix si tu no em vols, però que t’ho vull dir.

Un dia d’aquests em plantaré davant teu, espantat com sempre estic, i et robaré un petó.

Un dia d’aquests seguiré la teva ombra per trobar-me amb tu, per demanar-te que m’estimis, per sentir-te a prop.

Aquell dia serà el millor, hauré fet el pas en el buit, i no m’importarà estavellar-me contra la crua realitat.

Aquell dia serà el que em portarà a sentir-me ple de vida o a enfonsar-me en la tristor.

Aquell dia deixaré de tremolar cada vegada que et veig, sabré si ets amb mi o si t’he d’oblidar.

Potser mai no arribarà aquest dia, perquè quan hi penso em tremola tot.

Potser mai no faré el que penso perquè tinc la sensació de perdre’t així m’apropo a tu.

Potser mai coneixeré el sabor dels teus llavis ni el tacte de la teva pell.

divendres, 27 de juny del 2008

Metròpolis, apocalipisi

http://relatsconjunts.blogspot.com/2008/06/metrpolis.html

M'havien trucat sent negra nit, alguna cosa havia fallat, qui em parlava no em va saber donar detalls. Ja abans d'obrir la porta s'escoltava la veu del meu cap escridassant tothom. - On és aquell pallús? Ja l'heu trucat? - Ja sóc aquí Senyor. - Ja era hora! Què collons has fet amb el programari dels androides?


La veritat és que no entenia el que em preguntava. - Res que jo recordi, fora d'afegir el mòdul nou d'aprenentatge avançat, però sols li hem posat al prototip. - Sols? Llavors com t'expliques això? - Em va mostrar un monitor del magatzem d'androides.


Hi havia cossos d'androide desballestats per tot arreu, alguns lluitaven entre ells, altres intentaven obrir les portes del magatzem. - Quan ha començat això? - Vaig preguntar – Fa unes tres hores. - Em va dir un soldat. Em vaig girar cap a ell, el fet que abaixés la mirada em va fer malpensar. - I què va passar fa unes tres hores, soldat?


El soldat es va posar vermell. - No estic autoritzat. El comandant m'ha donat ordres. - Ja hi som! On collons és el comandant? - Al magatzem. - Va respondre el soldat. Vaig moure totes les càmeres del magatzem cercant el comandant, i al final el vaig trobar, bé el que quedava d'ell. - Vine soldat.


El vaig posar davant del monitor. - Reconeix el cos? - Sí, és el comandant. - Llavors com que el comandant ja no pot donar-li ordres em pot explicar que ha passat fa tres hores? - El soldat es va quedar parat un moment, però al final va optar per parlar. - El comandant va donar ordre de posar alguna cosa als androides.


Vaig buscar la unitat d'instal·lació. - Quelcom així? - Sí. - A tots? - a tots. - Vaig mirar al meu cap. - Molt em sembla que haurà d'avisar que el mòdul d'aprenentatge te un petit problema. - Quin? - Això que te aquí són éssers intel·ligents. - Què vol dir? - El que veu. Prenen decisions, encertades, equivocades, racionals, irracionals, encerten, s'equivoquen ... Fins i tot diria que en tenen por.


El meu cap, un geni en l'art de donar ordres però poc avesat a comprendre els problemes, em va mirar com si parlés una llengua estranya. - Torni-m'ho a explicar. - El mòdul d'aprenentatge, és en realitat un mòdul de presa de decisions. Era el que em vaig imaginar al llegir la documentació, cosa que no va fer el comandant, o si el va fer no va fer cas.


El meu cap es posava nerviós. - No entenc un borrall del que em diu. - És senzill senyor. Els androides, fins ara “aprenien” a partir de la informació que els hi donaven, sabien elegir un martell per clavar un clau perquè hi tenien una base de dades que els hi ho deia. El mòdul d'aprenentatge es bassa en el sistema de prova i error. - i?


Li vaig senyalar el monitor. - Estan provant, dins d'una estona segurament acabaran les lluites, bé perquè algú perdrà bé perquè aprendran que no arriben enlloc. Però els que em preocupen són els que intenten sortir. El seu ritme d'aprenentatge és milions de vegades més ràpid que el nostre, en qualsevol moment obriran les portes i sortiran.


El meu cap es posava blanc per moments. - Què hem de fer llavors? - El botó vermell. - Està boig? S'ha begut l'enteniment? Sap quants milions hi ha invertits en cada trasto d'aquests? - Sí, però ja no importa, són incontrolables, els milions ja estan perduts.


Vaig deixar el meu cap i em dirigí a l'armari amb el botó vermell, vaig posar la meva clau i vaig obrir. En prémer el botó uns canons van sortir de les parets del magatzem i van ruixar amb nitrogen líquid tots els androides, en qüestió de segons van quedar congelats, paralitzats, llavors van moure's les parets de premsa, escombrant tot el que trobaven al seu pas i destrossant els cossos dels androides.


El cap estava parlant amb algú per telèfon, algú del govern, jo sabia el que passaria a continuació així que vaig anar al taller vaig formatar la memòria estàtica de l'androide prototip, vaig recollir les coses i em vaig anar cap a casa, al dia següent tocaria anar a fer els papers de l'atur.


Poc abans de sortir vaig sentir un tret, no vaig fer cas, al dia següent vaig saber que el meu cap s'havia entaforat una bala al crani, incapaç d'assumir el desastre davant dels accionistes. Ara he trobat feina en una petita empresa de programari de gestió, lluny dels grans projectes d'androides on l'exercit sempre està esperant donar una petita empenta.

dilluns, 23 de juny del 2008

Impresentables

M’agraden les rambles perquè són un poti-poti de gent singular, d’éssers estranys fora d’aquella riuada, i a cada element se li pot assignar una història més o menys encertada, i sense adonar-te acabes formant part del mosaic vivent, acabes sent un ésser més dins el batibull de colors i aspectes.

Però de vegades tota la poesia del lloc es perd. Es perdia quan alguns babaus s’entestaven a fer manifestacions i uns altres babaus vestits de gris s’entestaven a dissoldre-les, sense parar cura de la gran majoria que hi passejava, aliens a les pretensions d’uns i d’altres.

Me’ls vaig creuar tot passejant per les Rambles ja fa molts anys, jo era un adolescent llavors, però sols veure’ls vaig saber que allò no era el que semblava. Ell podia passar pel veí tros de pa que tots tenim, orgullós omplia el pit i somreia, ufà, li passava el braç per les sobre espatlles, sabia que ella no s’hi oposaria.

Ella podia ser la veïna que no coneixem, que no ens mira quan ens creuem, que acota el cap avergonyida. Ella somreia tremolosa, es minvava al costat d’ell, el braç sobre les espatlles es convertia en una càrrega feixuga que acceptava en silenci, la seva mirada sols deia una paraula i l’ull de vellut posava el crit ofegat.

La por als ulls d’ella se’m clavava produint-me una angunia insuportable. La impotència em feia prémer els punys fins a fer-me mal, hauria volgut tenir el do del càstig, fuetejar-lo amb la mirada, fer-li sentir el dolor i la por d’ella.

Però, en aquella època, més encara que ara, s’hi passejaven orgullosos del seu poder, de la seva impunitat, del seu menyspreu per l’ésser posseït, sí, posseït, no pas estimat. Gaudiria de veure’ls humiliats, acovardits, tremolosos.

Perquè, a la fi i com a home, ells no sols fan mal a la “seva” companya. Ens humilien a tots, ens avergonyeixen amb el seu orgull injustificat i barroer. Són una lacra que patim tots els que, humilment, volem ser estimats, no pas propietaris de ningú.

Enyoro els pronoms i adjectius, inexistents, de proximitat, directament enfrontats als possessius, poder dir la (meva) companya, i que quedi clar que no és la meva possessió sinó l’ésser que m’estimo, què és amb mi i sóc amb ella perquè ambdós volem, lliurement.

Sí, he desbarrat una mica, però oi que així, aquests babaus quedarien sempre en evidència?

M’Aixeco avui amb la noticia de l’assassinat d’una dona a mans del seu marit, aquí, a casa nostra. Potser no acabarà mai aquesta disbauxa?

Altres d’impresentables.

Veus per on avui toca partida doble d’impresentables, i és que ahir me’n vaig assabentar, demà és el “dia de l’orgull dels amants dels nens”. No es tracta d’una associació de mares i pares que es desviuen pels seus fills sinó d’una colla de pocavergonyes que ens volen fer combregar amb rodes de molí.

Segons aquestes paparres es poden tenir relacions sexuals respectuoses amb infants. Tenint en compte que, sobretot si es juga a determinats jocs, s’ha d’anar amb peus de plom en les relacions entre adults, com podem pensar que es pot establir una relació responsable amb una criatura?

Ells argumenten que els nens ja tenen una vida sexual, no sóc un especialista però segurament és cert, però el que tinc segur és que no té res a veure la sexualitat d’unes criatures en formació amb la sexualitat dels adults.

Aquests monstres s’entesten en comparar-se amb homosexuals i transsexuals, com si lo d’ells fos el mateix. Quan aprendran que les relacions home - dona, home – home, dona – dona, es basen, sempre en la igualtat i en la llibertat, i un nen mai no serà lliure en una relació de caire sexual.

A més hi ha la vessant d’atracció, jo em perdo amb una criatura als braços, però els sentiments que em produeixen no són, ni de lluny, sexuals. Francament fan amb mi el que volen, excepte quan decideixo que he d’exercir de pare, o quan sento que hi ha un perill per ells.

Però mai no han produït en mi un desig sexual com si em produeix una dona atractiva o com una imatge de sexe. De fet em repugnen fins i tot els concursos aquest de bellesa infantil que deixen fer a U.S.A. francament fan pudor a pederàstia.

I tornant al principi, el que més ràbia em fa és que els molt fills de la gran puta agafin el primer dia de l’estiu (24 de juny) per fer onejar la seva bandera.

La pederàstia és sempre un acte de dominació sobre un ser indefens, per tant un acte de violació. Els pederastes són i seran sempre uns delinqüents, una herència de les èpoques fosques de la nostra història, on el dret era diví i no humà.

Pederastes, us feu dir com us feu dir, no sou més que escòria, no volgueu orgull, no en teniu dret a ell, no esteu oprimits, sou opressors, no sou víctimes, sou botxins.

divendres, 20 de juny del 2008

Mig any i Dos premis més.

Qui ho hauria de dir, dilluns vinent farà sis mesos que vaig néixer com a blocaire allà al blocat, divendres passat es van acomplir quatre mesos des que em vaig instal·lar al blogger i avui (20/6/08) farà quatre mesos que vaig començar a seguir les estadístiques d’entrades.

No us donaré una explicació detallada de la quantitat de visites, el seu origen, etc. ... Sí vull dir una cosa aquest sis mesos escrivint per a mi i per a vosaltres han estat un plaer. No, no m'acomiado, sols vull fer una petita celebració.

En aquest temps he establert llaços d'amistat amb tots vosaltres i això m'encanta, també he vist com alguna gent desapareixia d'aquest mitjà, l'Hagime, l'Atup, la Miona, la Mia, l'Ebrenca exiliada. Algú que en un moment s'anava però ha tornat (Peperines). Però la vida continua i els blocs em donen la possibilitat de fer allò que m'agrada, escriure.

Aprofito per explicar que preparant el reciclatge del Cantó al bloc.cat, la idea és dedicar-ho a la feina que va fer un marrec des dels 12 als 20 anys, aquest marrec, com tots a la seva edat, tenia un gran somni, esdevenir un escriptor de fama.

En aquell temps, on Madame Olivetti era l'eina més avançada, sols havia la possibilitat de sortir a la llum publicant en paper, i això significava o cèntims o trobar un editor.

Com molta altra gent aquell nen no va poder acomplir el seu somni, per això vull fer-ho realitat ara. Seleccionaré els seus poemes, el seus comptes i els aniré publicant a poc a poc indicant-vos la data aproximada de creació. Com suposo que haureu imaginat el nom del marrec és Josep Benet, per això el títol del bloc serà “Quan em volia menjar el món”, i l'obriré en tornar de vacances, a l'agost.

A més se m’ha girat feina.

L’Eli em va donar el premi “Que te la pique un pollo” (19/05/2008 perdona’m pel retard) i el Gatot_x (17/06/2008.) i l’Striper (18/06/2008) m’han donat tots dos el premi Pedraforca, tots tres pel bloc eròtic. A tots tres agrair-los els premis, no negaré que m’ha fet sentir bé, molt bé. De totes maneres els premis els penjaré al racó doncs l'eròtic està separat de la resta per una sola raó el tipus de contingut de les històries que explico.

El premi: “Que te la pique un pollo”.

Li dono a:

Mossèn i el seu confessionari mental
Glamboy i les seves Reflexions d'un arqueòleg glamurós

Em perdonareu però fora d’aquests dos catxondos mentals, que me’ls aprecio molt, encara no conec prou gent per donar-los un premi com aquest.

El premi Pedraforca, per a bloc en la nostra llengua.



Li dono a:
Aquest premi potser li donaria a molta més gent, pràcticament a tots però no vull excedir-me.

Per acabar vull donar-vos les gràcies a tots perquè si tinc ara més ganes d’escriure que quan vaig començar és perquè sé que esteu aquí.

Abraçades i petons per a tothom.

dilluns, 16 de juny del 2008

Un mal dia


Aquell dia havia sortit a donar una volta, em sentia aclaparat pels esdeveniments. La dona amb la que sortia havia conegut algú altre i em deixava, a la feina veia com tots els que havien començat amb mi pujaven de categoria mentre jo em moria de fàstic al mateix lloc.

Vaig entrar en aquell bar com podia haver entrat en el que hi havia dos carrers abans. La decoració era penosa, pretenia ser un local d’aspecte modern, amb música i racons per les parelles, però havia aconseguit semblar-se a una barra americana. M’era el mateix el meu objectiu era emborratxar-me.

Per acabar d’adobar-ho aquell dia hi havia futbol, i el cambrer, possiblement no era l’amo, havia apagat l’equip de música i havia posat la televisió. Vaig demanar una cervesa, desprès de recitar-me tots els tipus que en tenia vaig optar per la de tota la vida.

La cara del cambrer mostrava un desgrat cap algú tan poc posat en cerveses com jo. Jo sols tenia calor i no estava per collonades. M’estava enfonsant en els meus propis pensaments, amanits per la fastigosa veu del comentarista esportiu, quan vaig sentir una veueta digna de la més delicada de les models de moda. – Com collons t’he de dir que al meu local no es posa futbol?

Insisteixo, la delicadesa del timbre de veu era exquisida, el vocabulari no admetia discussió. Del televisor va desaparèixer la veu histèrica del comentarista i les imatges de vint-i-dos garrulos barallant-se per una pilota.

Així doncs vaig poder fruir dels meus negres pensaments amenitzat per la més hortera col·lecció de música, rectifico, de soroll de xiringuito de platja. Com que la cervesa s’acabava i jo no perdia el coneixement vaig optar per demanar una altra beguda. – Què voldrà? – em va preguntar ella. Sense mirar-la vaig respondre. – Whisky de garrafa, si us plau. – No ens queda, Si vol un Joanet... – Un Joanet? – Sí home, el que camina.

He de reconèixer-ho, em va fer riure. – Doncs, si, que sigui un Joanet. – Li vaig respondre, llavors m’hi vaig fixar en ella, dir que no era massa alta seria un eufemisme. Però, com totes els dones petitones, tenen la hipotètica virtut de necessitar molt menys pit que les altres per que sembli que en tenen molt més.

Aquesta, a més en tenia molt, i l’acompanyava un escot absolutament generós. He d’admetre que em va costar mirar-li a la cara. Em va servir el Joanet i es va dedicar a arreglar coses darrera la barra. El cambrer havia desaparegut i no entrava ningú al bar.

De tant en tan la sentia remugar. Va trucar algú amb el mòbil. – Hola xata. ... Jo? Ja veus, perdent el temps, coi, estic desesperada ... No, que va! Avui? Avui comparat amb ahir és un èxit, tinc un client! Estic que trenco! ... No, si ja, però és que no sé què és el que falla ... La música? Ja saps, la que m’agrada, i la decoració és ideal, a més em va costar un ull de la cara... Val ... Sí ... ens veiem maca.

En una altra situació hauria valorat les possibilitats de fotre un clau amb ella i m’hauria dedicat a adular-la i entabanar-la assegurant-li que la decoració era divina i que el “El tiburón.” Era la millor cançó de la història.

Però ves per on estava creuat. – Això que sona t’agrada de debò? – Li vaig deixar anar de sobte. Per sort les mirades no maten però us asseguro que aquella em va travessar com un ganivet. – Sí, és divertida i fa ambient. – Vaig riure. – Perdona, però estàs equivocada.

No, no em perdonava. – Ah sí? I tu quina posaries? – Per aconseguir què? – Que s’ompli el bar. – Per la decoració que has posat, el “hilo musical”, i a la barra unes quantes meuques. – Què insinues? – No insinuo, afirmo, la decoració sembla de bar de putes, la música és de ... no, dir que això és música és com dir que una tifa de gos al carrer es una obra d’art.

Tenia la sensació de estar llaurant una “amistat” eterna, i el pitjor de tot és que m’ho estava passant d’allò més bé, malgrat el risc de no sortir viu d’aquell bar. La dona va callar, se’n va anar a dins. Em va semblar escoltar que plorava. Llavors em van envair els remordiments.

Pobre dona, havia rebut tota la meva mala llet del dia, sols per no tenir bon gust. M’hi vaig apropar al quartet. – Perdona, he estat un groller, però és què ... no, excuses. He estat un groller i tu no tens cap culpa.

La dona va sortir, tenia els ulls envermellits. – I tu què faries per arreglar-ho? – Em vaig quedar palplantat. Amb la mà li vaig indicar una taula. –Seiem? – Ella va dubtar. – Val, total no crec que entri ningú. – vam seure i vam començar a parlar sobre el tipus de local que volia. – Jo voldria parelletes pels racons, nois i noies lligant. No sé si m’explico.

La veritat, em va semblar una mica ximple l’objectiu, però més ximples havien estat alguns dels més importants negocis. – Li vaig fer veure que aquella decoració no s’esqueia pel tipus de clientela que volia, que la música que posés hauria de ser la que li agradés a la clientela, no pas a ella.

Vaig pensar que potser havia de veure-ho amb els seus ulls. – Tens algun problema en tancar per avui? – Ella va dubtar un moment. – No crec, ja compraran el tabac a d’altres bars. – Doncs, tanca que ens anem a donar una volta.

Vam agafar el seu cotxe i ens vam anar al primer punt, la discoteca de moda, un antro ple de gent suant la cansalada, amb un soroll maquinero total, capaç de destrossar els timpans a qualsevol. Ens hi vam estar una estona llarga, deu minuts per ser exactes. Quan vam sortir vam estar un quart fins que poguérem parlar sense cridar. – És aquesta gent la que vols? – Li vaig preguntar. – I hauré de posar aquesta música? – No, pots posar Chill out, que és el mateix però baixant el volum. – Ah!

Li vaig proposar de buscar un públic una mica més adult. Vam anar a un bar musical. Allà vam seure, i observàrem el personal. Música ambiental, gent xerrant, llum suau, sense excés, però llum. Vam anar comentant el que veiem, desprès la conversa va derivar cap a nosaltres, no ens havíem adonat i ja formàvem part del paisatge.

No sé en quin moment ni de quina manera va començar a preguntar-me per mi. El que sé és que em vaig descobrir explicant-li la meva vida, de com la meva núvia m’havia deixat, de com la feina em feia fàstic, de com havia sortit amb l’objectiu clar d’agafar un coma etílic.

No recordo haver-li preguntat per la seva vida, però al cap d’un estona sabia com es deia, l’edat que tenia, que s’havia divorciat d’un home encantador que li posava les banyes amb qualsevol cosa que portés faldilla, que havia muntat el bar amb els cèntims que li havia tret al seu darrer cap per no explicar-li a la seva dona que feia amb el director comercial...

Potser havia begut més del compte i no m’havia adonat, perquè quan em vaig voler adonar estàvem de nou al seu bar, amb la persiana metàl·lica baixada i fent un clau. Juraria que la meva intenció era explicar-li “in-situ” els canvis que jo faria.

La cosa no va acabar aquí, de fet no ha acabat encara, ara som socis, vaig deixar la feina, vam tornar a decorar el bar, vam posar música i es va omplir de gent. De tant en tant queia algun polvet, de tant en tant sortíem junts, i així, amb el temps el de tant en tant es feia més sovint.

De vegades penso, que aquell dia vaig acabar obtenint el coma etílic que buscava i que tot això que us explico l’estic vivint com un vegetal a ves a saber quin hospital. Però, la veritat, no tinc cap interès en canviar-ho.

divendres, 13 de juny del 2008

Qüestió de vista


A una distància uns trenta metres potser, distingeixo perfectament de dreta a esquerra, uns pantalons rosa, un rosa cridaner que fa mal als ulls, pel tipus de tela pertanyen a un pijama.

Al costat un jersei o samarreta, sospito de pijama, amb mànigues llargues i d'un color carbassa o pastanaga, segons es miri, penjada per la cintura. Tot seguit una samarreta imperi de color blanc penjada pels tirants, Fa anys que no en faig servir, d'ençà dels 12 anys si no recordo malament.

Al costat un objecte de tela, principalment blanc, una mica més curt que la samarreta, a la cantonada superior té un triangle rosa, sembla mig tapat per una bossa de la casa del triangle verd, podria ser una màniga. En vertical un dibuix que no acabo d'esbrinar que és, podria ser una silueta, però és massa exagerat i el canvi de tonalitat del color no acompanya.
Els tons de blanc del dibuix ballen a la meva vista, el meu cervell s’escarrassa per identificar aquelles línies, aquells degradats. Però què és el que porta dibuixat aquella samarreta?

Sols són uns segons durant els que el meu cap tracta d'identificar el maleït dibuix, de sobte el passeig erràtic de la veïna del balcó de baix em distreu de la meva estúpida cabòria. Apareix per la porta i camina, dubitativa, fins l'extrem, gira cua i es para just abans de l'entrada.

D'una de les cordes d'estendre agafa alguna cosa, una mena de bossa grisa, ves a saber, ni tan sols l'havia vista. Entra, potser per deixar-la, i torna a sortir, es mou com perduda en el minso espai de la balconada. Al final desapareix per la porta de la mateixa manera que havia entrat.

Sempre que la veig em pregunto qui deu ser, de que treballa? Sé que passa dies en que no és a casa, sé que viu sola, sé que és alta, rondant la meva edat, els cabells lleugerament arrissats, castanys, avui porta ulleres, alguna cosa li ronda pel cap.

La meva vista, i la meva ment tornen a l'objecte misteriós, de sobte, la realitat deixa anar una rialla, davant la meva incredulitat inicial. No estic segur si he d'anar a l'oftalmòleg (altrament dit òptic) o bé al psiquiatra.

El misteriós dibuix cobra volum, separant-se físicament del blanc de la peça del darrera, dues copes amb tires, d'un color blanc més brillant s'identifiquen ara com un sostenidor penjat d'un dels costats, el triangle rosa és clarament un tanga que cobreix just la cantonada del que segurament és un llençol o una funda de coixí.

Em sento estafat per la meva mirada, hauria volgut identificar un paisatge, una figura, un dibuix babau i em trobo que el meu cervell s’ha creat una història amb dues peces de roba i un llençol.

Veig la veïna de baix plegant roba al costat de la finestra, somio anar a la seva porta, presentar-me, seure amb ella a fer un cafè i xerrar hores i hores. Però acabo fent el de sempre, acabo de penjar la roba, aixeco l’estenedor i me’n torno a dins, ha sonat el mòbil, algú m’ha deixat un comentari al bloc.

dimarts, 10 de juny del 2008

Tio Miro

Sé que voldria dir moltes coses i que no sé ni per on començar. Per aquelles coses que passaven als pobles temps ençà el seu nom no era Edelmiro ni Delmiro, sinó Dalmiro, tanmateix per a tots, germans, fills, nebots i amics era Miro, o Tio Miro com li dèiem els nebots.

Va néixer a Galícia fa setanta i tants anys, el segon dels germans que jo he conegut, tots ells van haver d’emprendre el camí de l’emigració, sent nens, poc temps després de la mort de la mare, el pare havia mort temps abans. A diferència dels germans, que van venir a Barcelona, ell va anar a la veïna Asturias on va acabar treballant, com no, a les mines de carbó.

Allà en va fundar la seva família, convertint-se en un més, lluitant per tirar endavant els seus i per no perdre el somriure, i ara al final fruint de la seva neta, la primera.

El recordo dels meus pocs viatges a Asturias i dels seus molts viatges a Barcelona, sorneguer com el primer, fent broma amb la mare, la meva mare. Podria fer una llista de virtuts, però no és el que vull, vull dir que s’estimava els seus, que millor o pitjor feia les coses pensant en tots i que sols somiava en reunir la família.

I ara se’ns ha anat. No va voler flors, ni missa, ni discurs, ni tan sols sé si estic fent bé d’escriure això. Se’n va anar amb la consciència tranquil·la, havent fer el que havia de fer el millor que va saber, sabent que havia viscut la seva vida deixant un bon record. És un punt i final, d’acord, poc importa el que hi hagi a una hipotètica altra banda, ell va deixar la seva llavor aquí, en la seva família, en els seus germans, en els seus nebots.

De vegades sols es pot dir una cosa:

Fins sempre Tio Miro, t’estimem.

Disculpes

Us he de demanar disculpes doncs aquest tres dies enrera no he pogut atendre el bloc per motius familiars, durant el dia d'avui penjaré la història que hauria posat ahir i tornaré a agafar el ritme que m'havia propossat.

divendres, 6 de juny del 2008

El llarg camí de tornada (6è llirament i final)


Encara no havíem partit va sonar el telèfon. Ningú no s'ho esperava pas. Ens vam quedar tots muts mirant l'aparell mentre sonava. Al final vaig agafar-ho. - Sí?. - Capità? - Jo mateix. - Sóc el capità del tercer regiment, havíem d'obrir camí fins trobar-los però tenim problemes.


Entre sorprès i alleugerit li vaig respondre. - Tenen molta resistència? - Armada cap ni una, però hem hagut de canviar els plans, els soldats els tenim fent de policia, i estem desplegant sanitaris i bombers per tot el camí, això és un caos. - L'entenc, intentarem arribar pels nostres mitjans. - Per si els interessa, Roma i Jerusalem han estat alliberades, sols manca la Meca. - Ja, el Papa és allà oi? - Sí, és l'únic lloc on queda resistència armada.


Vaig voler fer un darrer parell de preguntes. - Perdoni'm capità, què vol dir que no han trobat resistència armada? I altra cosa, com han aconseguit anular les forces aèries? - Capità, en una sola resposta, els avions no han sortit i els soldats no ens fan front perquè s'estan matant entre ells. Hem estat en tres casernes on havien mort tots. - Entenc. Nosaltres sortim ara capità.


Vaig fer una explicació a tota la gent insistint en que ens podríem trobar qualsevol cosa. Vam sortir de les instal·lacions i vam començar a caminar, el noi que havíem capturat li vam tornar la roba i el vam deixar anar. Amb cara de no entendre res ens va indicar com anar a la ciutat més propera. Li vam preguntar que faria – Tornar a casa, això s'ha acabat, no? - Això sembla. T'espera la família? - No pas. Van morir tots, el pare, la mare i la meva germana petita. Un accident de trànsit, van dir.


El camí no va suposar cap ensurt, l'entrada a la ciutat ens va encongir el cor, els cossos d'antics membres de la Congregació destrossats, amb signes evidents d'haver estat martiritzats sense compassió. - Qui era aquesta gent? - Em va preguntar la noia. - Membres de la Congregació per la Fe, la policia moral, la Santa Inquisició.


Alguns ciutadans intentaven de posar ordre, reorganitzar els hospitals i un servei bàsic de seguretat, alguns dels nostres se'ls hi van unir. Més tard vam saber que se n'havien sortit bastant bé. Des de la ciutat vam anar a trobar-nos amb el tercer regiment. I d'allà a casa.


Quan vam arribar, estaven els familiars dels que tornàvem i Gea. Ens van explicar que hi havia hagut una explosió nuclear a la Meca, que havien mort molts soldats de la Unió i molts civils dels voltants i que es donava per fet que no quedava ningú viu a la Ciutat Papal. - Deu milions de persones - Vaig pensar.


Definitivament Abderramà tercer, fill d'Aderramà segon i net d'Aderramà primer, Papa de la cristiandat reunificada, Califa de l'Islam i Gran sacerdot dels jueus, com els seus precedents, havia acabat amb la seva vida de la mateixa manera que l'havia viscut, assassinant innocents.


Dies desprès Gea ens deixava. Per desig exprés d'ella sols uns quants vam anar al seu funeral, vam pujar a la seva muntanya estimada, la que l'havia vist néixer i des d'allà vam deixar volar les seves cendres. Sé que és una bajanada, la percepció d'algú emocionat, però juraria que, per un moment les cendres van dibuixar el seu rostre somrient.


Tots els territoris del desaparegut imperi pontifici van començar un procés de reconstrucció, molt lent, difícil, i de vegades dolorós. Per voluntat pròpia, alguns grups religiosos intransigents van optar per aïllar-se. Se’ls hi va delimitar un territori on estar i, amb limitacions, aplicar la seva llei.


No van trigar gaire temps en arribar el problemes. Es van separar musulmans de cristians i jueus. Desprès els jueus es van separar dels cristians, desprès va ser dins de les mateixes creences es va disgregar, barallant-se per, al nostre entendre, bajanades.


Mentre, el projecte Ariane va avançar fins l’Ariane quaranta, on va ser substituït pel projecte Afrodita, amb un objectiu clar, arribar a Mart, la Lluna havia estat descartada com habitable, les reserves d’aigua eren tan minses que sols es podia mantenir una expedició científica de no més de cent persones.


La noia d’aquesta història, va convertir-se en la meva companya, el Mika i el seu company van enllestir el somni de tots dos, una petita empresa dedicada a muntar jardins. Un dia vaig trobar l’Hakim, ell i la seva companya passejaven rodejats dos sorollosos i entremaliats marrecs. De la resta de l’expedició no he sabut res més, espero que hagin estat feliços.


Tinc vuitanta-tres anys, tot això va passar fa més de cinquanta anys, he omès el meu nom expressament, no intenteu esbrinar-ho, si una cosa vaig aprendre de Gea va ser el no desitjar la glòria. He viscut en l'anonimat tot aquest temps i ara que s'apropa el final vull morir així, en silenci.


Feu-me cas quan us dic que el pitjor enemic de l'home és el fanatisme, el creure en les coses per indicació divina. Res que no suporti un per què no es pot abraçar com veritat. Res que contradigui el raonament ha de ser cregut. Allà on les explicacions raonades donin per resposta un “no ho sé” no instal·leu un Déu gratuïtament.


Podeu creure en minúscules, que hi ha vida darrera la mort, que hi ha un regidor universal, potser, però no creieu mai en majúscules, no intenteu imposar les vostres creences, per bones que siguin es podriran al fer-ho. No hi ha cap paradís pel que mata en nom del seu Déu o dels seus ideals, no tindrà recompensa aquell que s'escudi en la seva fe per odiar els altres. Si creus que estàs en possessió de la veritat no hi ha cap dubte que vas errat.


Sols una cosa més, no enceteu cap guerra, el pitjor d'una guerra és que no la guanya ningú i haureu perdut la pau. Allò que no es soluciona amb diàleg no el soluciona la guerra, sols aplaça el problema.

dilluns, 2 de juny del 2008

El llarg camí de tornada (5é lliurament)

Al final del túnel s’obria la gran volta que cobria l’Ariane, fora de vuit tècnics que s’afanyaven a revisar la nau, tots els altres havien desaparegut. – I on hem d’anar ara? – Vaig preguntar. – La noia, va somriure. – Per aquí. – i seguí caminant cap a una porta com si hagués estat abans allà.

La porta donava accés a una sala plena de monitors amb una pantalla central com si fos un cine. – On som? – vaig preguntar. – A la sala de control. – Em va respondre el cap dels tècnics. Vaig deixar la caixa a terra, em trobava descol·locat. – Com és que saben on som, on és tot? - Vaig preguntar al cap. - Portem anys estudiant aquestes instal·lacions, anys somiant amb aquesta possibilitat. - desconcertat i a l'hora encoratjat vaig pensar en dedicar-me a la seguretat. - Algú sabria dir-me on para el Mika? – Estan fora vigilant. – Va respondre algú.

Vaig sortir de la sala, s’escoltaven els motors de les grans portes però encara no s’obrien. Vaig veure els dos astronautes, amb els vestits ja posats. M’hi vaig apropar, potser no els tornaria a veure. No vaig poder dir res. – Senyor, gràcies per portar-nos. – I ara! Voldria desitjar-vos sort, és molt arriscat el que fareu. – Més arriscat ho és per tots vostès, nosaltres allà a dalt serem a raser.

Els vaig deixar i continuà fins trobar els soldats. Havien capturat el soldat de l’entrada, li havien tret l’uniforme i un se l’havia posat. Era un noi jove, el tenien en un racó, emmordassat i amb un trau al cap que li curava una de les soldats. – Perdona el cop, nen, però no podia deixar que em disparessis. – Li deia somrient.

En Mika se’m va apropar. - Està tot en calma m’he pres la llibertat de posar-hi dos punts de vigilància. Però no sembla que s’hagi produït cap alarma. – Vaig mirar el rellotge. – Si no ha canviat el costum tenim quatre hores de marge pel canvi de guàrdia, Anem a assegurar-nos.

Li vaig indicar al Mika que portessin el presoner a dins, vaig buscar una sala on hi haguessin cadires. Ens vam seure. – deslligueu-li la mordassa. – El noi estava espantat. Vaig recordar els interrogatoris que fèiem. No m’estranyava gens que tingués pànic.

Vaig fer un posat dur. – Mira, soldat, tenim poc temps i poques ganes de perdre’l, sols necessitem una cosa de tu, si ens la dius acabarem ràpid i ningú no patirà. – La cara d’en Mika va canviar per moments, li vaig fer un gest indicant-li que no s’esverés.

Vaig tornar a mirar al noi. – Digues, quan toca el canvi de guàrdia? – A les dotze, senyor, abans d’anar a dinar. Em va dir amb veu tremolosa. – No m’enganyes oi? – Saps que si apareix el canvi de guàrdia abans hi haurà problemes? – A les dotze, senyor, li ho juro. – Em va respondre plorant. – Et crec.

Vaig deixar el noi, en Mika, en veu baixa em va dir – Quins problemes pot tenir el noi? – El canvi de guàrdia és un grup de vint soldats, tots tindrem problemes si ens enxampen, i si passa això ell pot donar-se per mort, el mataran per traïció. – Mentre parlaven les portes es van començar a obrir, quan l’espai era el suficient va fer el seu recorregut l’Ariane.

Era impressionant veure aquella massa de metall avançar per les vies fins al punt de llançament, però molt més enlluernador va ser com la posaven dreta, vertical, apuntant al cel. Els tècnics van córrer cap a nosaltres. – Ens hem de posar a raser, si tot va bé hi haurà una fumarada impressionant. – Va dir un d’ells. – I si va malament? – Vaig preguntar. – Llavors no tindrem de que preocupar-nos.

Vam entrar tots, inclosos els soldats que estaven vigilant. Les portes es tancaren darrera nostre. Vam agafar el presoner i ens vam ficar tots a la sala de control. A la pantalla principal es veia alternativament l’Ariane i la cabina amb els astronautes.

El cap tècnic, ordenà l’engegada de motors, una fumarada negra va sortir per sota la nau, les respiracions havien quedat suspeses, poc a poc el fum es va tornar blanc i la tensió va baixar. – Cinquanta segons per l’enlairament. – Va dir algú. – Per què tant de temps? – vaig preguntar al Mika. – No sé què d’una finestra o alguna cosa així. – Ah! - Vaig respondre, assumint que no ho sabríem fins desprès d’enlairar-se.

Van ser els cinquanta segons més llargs de la meva vida, l’Ariane restava immòbil, jo patia per si algú decidia fer una volta. Afortunadament un parell de monitors mostraven els extrems de la carretera. Vaig sentir una mà que fregava la meva, no sé perquè la vaig agafar, al mirar era la noia del túnel, em mirava envermellida i els seus ulls espurnejaven.

De sobte és va fer el silenci. –Desprès vinc. – Va dir deixant anar la mà, se’n va anar al seu lloc de treball. – Inici del compte enrere. Deu, nou, vuit, set, sis, cinc, quatre, tres, dos, un. Enlairament! .- El terra va tremolar sota els nostres peus, la torre que sostenia l’Ariane va caure de costat i una fumarada blanca va cobrir la imatge de la nau.

Per un moment vaig pensar que havíem fracassat. Vaig sortir de l’error quan tots van començar a aplaudir. L’Ariane es separava de terra i iniciava un majestuós enlairament, amb una acceleració progressiva, deixant enrere el núvol blanc.

Uns minuts desprès l’Ariane solcava l’atmosfera camí de la I.S.S. Un tècnic va encendre un monitor on apareixia en emissió de televisió. Era el president de la Unió. Anunciava que l’Ariane havia estat enlairat i que en unes hores arribaria a l’Estació espacial.

Vaig demanar un altre monitor per sintonitzar la televisió pontifícia. Pensava que veuria sa santedat fent una arenga demonitzant el fet. La meva sorpresa va ser veure el més moderat dels presentadors del noticiaris, celebrant el fet i cridant a la desobediència civil.

També vam veure com el travessava una ràfega de bales. L’Emissió es va tallar un moment, al cap d’una estona, una noia, visiblement ferida en una espatlla llegia un comunicat on informava que l’exèrcit havia estat derrotat a la Televisió.

Vam fer una recerca de totes les emissores, tant de televisió com de ràdio. Informacions confuses i noticies contradictòries. Era impossible saber que estava passant allà fora, però fos el que fos el caos s’havia fet amb tot el territori.

Un altre comunicat de la televisió pública de la Unió, informava que s’havia iniciat una incursió en totes les fronteres i que s’estava trobant molt poca resistència, fora de les ciutats sagrades, Roma, Jerusalem i la Meca i alguns nuclis menors.

Vaig sentir un braç a sobre les meves espatlles, al girar-me m’hi vaig torbar la seva cara, els ulls li espurnejaven, no em va donar temps a reaccionar que vaig sentir els seus llavis als meus. Davant el somriure còmplice del Mika ens vam petonejar i abraçar, em sentia transportat, per moments m’oblidava d’on érem. – Potser si deixem les celebracions per mes tard. – Va dir el Mika rient. – Alguns no tenim la parella aquí. – Perdoneu, sí, tens raó. – Vaig respondre tractant de tornar a la realitat.

El recorregut per les diferents emissores de ràdio i televisió feia pensar en aldarulls en tot l'imperi pontifici. Una emissora de ràdio donava una llista de noms d'agents de la Congregació. Una televisió mostrava el Vaticà, seu de la Congregació, en flames. - I tot l'art que hi havia allà? - Es va preguntar en Mika en veu alta. - Art? Aquell edifici de parets nues, art? - I les pintures de Miquel Àngel? - Vaig recordar. - Van ser destruïdes farà uns quaranta anys. Van ser considerades pornogràfiques.- La cara d'en Mika es va enfosquir. - No sabem el que hem perdut. - va dir.

La feina dels tècnics va acabar quan, un bon grapat d’hores desprès, l’Ariane s’enganxava a la I.S.S.. Van passar el control a un altre centre de control i vam començar a recollir per fer el camí de tornada.