dilluns, 23 de març del 2009

3426. Malediccions

El cap entra a una petita sala, el llum no està encès, tanmateix sap que no està sol. – Hola. – Hola cap. – Què sabem? – El líder està neguitós. – Per què? – No acaba d’entendre la seva posició, pensa que vostè, com a guardià, s’hauria hagut de posicionar davant l’oferta del segon.

El cap rumia un moment. – Ha dit que jo en sóc el cap i alhora un guardià principal? – No pas, tot i que hi ha alguns que ja sospiten. – Potser hauré de parlar amb el líder. – Penso que és més greu, alguns estan qüestionant al líder. – Això potser molt bo o molt dolent. – Jo diria que és molt dolent.

- Per què? – No són els més moderats quins dubten de l’eficiència del líder sinó els més radicals. – I quin és el problema? – Volen brega, passar a l’acció. – Valorem el que pot passar. Suposem que el líder decideix fer-los cas i radicalitzar la situació. – Segurament hi hauria un atac als parians o al segon o a vostè.

- Interessant, preferiria que el blanc fòssim nosaltres preferiblement jo, vull evitar víctimes innocents. - entenc. - Suposem que el líder no els hi fa cas. – Em temo que podria ser assassinat. – en aquest cas ens hauríem d’assegurar que no poden donar la culpa a ningú altre, i seria el final del garantisme. – Podria esdevenir una matança entre garants. – Sí, ho sé. – Intentaríem evitar-ho?

- Indubtablement. Quina altra possibilitat hi ha? – Que el líder fos forçat a renunciar. – Aquesta sembla menys perillosa. – No crec, el substitut seria el seu auxiliar i pertany a la corrent més radical, de fet va ser el responsable de l’enfrontament amb els parians. – I com és que el líder no va actuar en contra d’ell? – Crec que en sap alguna cosa del líder que no sabem la resta.

- Això ens obre una altra possibilitat. – No la veig. – Centris en l’individu aquest, vull saber tot el que sigui possible d’ell abans de presentar-m’hi. – Així ho faré. Acabarà el malson? – Encara no ha començat em temo. – També ho penso així. Adéu. – Adéu.

El cap surt de la sala i fa el recorregut cap al seu habitacle, una ombra es mou a distància darrera d’ell. El cap sembla no adonar-se, el seu cervell navega en foscos pensaments esbrinant les passes a fer en aquelles terres fonedisses. El segon, no pot sincerar-se amb el segon tot i que voldria, si els garants pensen en un atac abans d’hora perillaria la seva vida.

Fer que caigui l’actual líder i fer que el substitut el tingui a ell, al cap com a enemic, ell és un guerrer, no te problema en arriscar la vida, però el segon, és amic de parians, i això no li ho perdonaran els garants. L’ombra s’acosta encara més al cap, el cap segueix endinsat als seus pensaments, l’obra es llença a sobre el cap al temps que una fulla metàl·lica fa pampallugues amb la llum.

El cos de l’agressor cau a terra amb la fulla clavada al cos. – Sabia que vindries. – Li diu el cap. – L’agressor, esbufegant sang li pregunta. – Qui t’ho va dir? – Sabia que vindries per mi tan bon punt vaig veure la marca al teu tentacle, ets un guardià principal, com jo. – Maleït, jo també te conec. Però tu com em coneixes? – Sóc el mateix que et va marcar en la gran batalla, Recordes?. – Ets un traïdor. – És curiós, jo penso el mateix de tu.

Els guardians de la nau s’apropen a la carrera, - Senyor? Què ha passat? – M’ha atacat. On és el segon? – Ja arribo, senyor. – Prengui el comandament, s’ha d’anomenar un tribunal. – Un guardià adverteix. – És mort, senyor, ja no podrem jutjar-ho. – El protocol diu que els fets s’han d’investigar. – El segon intervé. – recullin les gravacions de seguretat de la zona i identifiquin el mort, cap, ho sento, l’han d’acompanyar al seu habitacle i li demano que no es mogui d’allà. – No s’excusi, és el seu deure.

Un guardià acompanya el cap fins al seu habitacle, el segon fa una crida urgent a l’assemblea per a formar el tribunal, fases després el tribunal examina les gravacions. – No hi ha dubte, el mort ataca el cap. – Diu un dels jutges. – De totes maneres em sembla sospitós que el cap es pugui defensar així. – El cap te formació militar, segons la seva fitxa. – Tot i que no consta que entrés en combat mai.

El president del tribunal assevera. – No estem jutjant la carrera del cap, estem discernint si hi ha motiu per procedir a jutjar-ho. – Per què? – Pregunta un altre jutge. – Què vol dir? – Sí, per què l’ataca? El cap ha estat prou curós en les seves decisions, no hi ha un ambient hostil cap a ell. – Molt em temo que això no el sabrem mai. Penso que hauríem de decidir si procedim.

Els membres del tribunal emeten el seu vot, tots menys un aixequen el tentacle esquerre, l’altre aixeca el dret. El president, seguint el protocol li pregunta. – Quin és el motiu de la seva discordança? – Crec que el cap hauria d’explicar el que sàpiga de l’agressor. – Això l’hi ho podem demanar en aquest moment. Algú està en contra?

Ningú no respon, el president demana al guardià que faci venir el cap, una estona després el cap és davant el tribunal. El segon també ha vingut, tot i que es manté apart. El president li explica al cap la situació. – Tenim una pregunta a fer-li, li vull recordar que, en aquest moment pot no contestar-la, tot i que podria ser contraproduent per a vostè, però si la contesta que sigui la veritat perquè si després es demostra que menteix, com ha de saber, seria delicte.

El cap respon al president. – Gràcies president, tractaré de respondre tot el que sigui possible i em permeti el meu càrrec. – Per quin motiu el mort el va atacar? – El cap rumia un moment. – Els hi adverteixo que hi ha una part que no puc explicar però intentaré aclarir-ho.

- Jo era un cadet, hi havia un grup clandestí que s’estava preparant per donar un cop d’estat, estaven ensinistrant un exèrcit molt nombrós, els superiors lleials organitzaren una operació de sabotatge. L’intent de cop es va portar a terme i va tenir un èxit parcial, des de llavors els que vam estar en aquella història estem en guerra, una guerra encoberta.

Un dels jutges, incòmode, pregunta. – I el mort? – Evident ment l’atacant i jo estàvem en bàndols oposats. – I en quin bàndol estava vostè? – En el dels bons, es clar. – No podria ser més explícit? – Pregunta el jutge, molest. – Ho sento, va haver-hi una treva on es va acordar que fins que no acabés la guerra ningú no ho explicaria tot.

El president pregunta al cap. – Vol dir que encara hi hauran més situacions així? – Potser una més, quedem dos guardians a la nau, no ens coneixem i no sabem si pertanyem al mateix bàndol, si ens acabem identificant com a aliats, haurem guanyat i portarem a terme el nostre objectiu final sinó un del dos morirà i el guanyador portarà a terme el seu objectiu final. – Pot explicar-nos aquests objectius finals? – Ho sento, encara no.

El president agraeix al cap la seva col·laboració i el tribunal torna a votar, es produeix el mateix resultat que la vegada anterior. – Potser voldria explicar-se. – Pregunta el president. – Crec que les explicacions del cap no són suficients ni aclaridores. Sóc conscient que estic en minoria però vull que consti la meva disconformitat amb la decisió del tribunal. – Aplaudeixo la seva actitud i així constarà.

El president dóna per tancat el cas i indica al segon que es pot aixecar la inhabilitació temporal del cap. – Bé senyor, ja l’ha sentit torna a ser el cap de la nau. – Bona feina segon, hi ha res important que m’hagi d’informar? – No res senyor. – Crec que haurem de parlar vostè i jo. – Quan vulgui. – Demà. – Demà parlarem senyor.