No va plorar, de fet ningú no es va molestar en donar-li el copet al cul amb que es rep a tothom en aquest món, Sor Misericòrdia va deixar-ho a sobre la taula. - Un nou àngel per Nostre Senyor. - Va dir en veu alta sense importar-li que la mare ho sentís. - Però si belluga! - Va dir ella amb la veu ofegada per l'angúnia i l'esgotament.
Sor Misericòrdia es va girar cap a ella, i amb una condescendència ofensiva li respongué. - Però filla, no veus que és millor per a tots així? Imagina't passejant pel carrer amb un mongòlic, a més mare soltera, totes les mirades aniran a tu i al nen, acabareu per tancar-vos a casa, per amagar-vos. Filla és millor que no vegi la llum d'un nou dia, per a ell, per a tu.
Dit això, sense parar atenció en el plor de la dona, girà cua i sortí de la sala, hores després un metge confirmava la mort del nadó. - Com és que no se m'ha cridat abans? - Preguntà a la jove infermera. - La monja, ella digué que no hi havia res a fer i que no el molestéssim a vostè. - Mala puta! - Doctor! - No, vostè no, disculpi'm. Si us plau, mai, mai més faci cas d'aquella bruixa, m'entén?
La infermera, trasbalsada, respongué. - Doctor, em van dir que ella manava. - Mano jo, i després vostè, aquest nen estaria viu hores d'ara. Encarregui's que la mare el pugui tenir una estona. - La destrossarà. - Està ja destrossada, si més no que pugui dir adéu al seu fill. - El metge deixà la sala, la infermera agafà el cos del nadó i li portà a la mare que l'abraçà com si intentés tornar-lo dins seu.
El metge obrí la porta de la capella d'un cop. - Qui s'ha cregut què és vostè? - Sor Misericòrdia es persignà i s'aixecà. - Si us plau, Doctor, això és la casa de Nostre Senyor. - M'importa un rave! No vull ... Escolti'm bé ... no vull que torni a intervenir en cap part, vostè no està qualificada ... - Fins ara ho fèiem nosaltres i ho fèiem bé. - Com avui? Ha matat un nadó! - Ha nascut mort, l'informe l'especifica clarament.
El doctor sortí tancant la porta d'un cop, una creu caigué a terra i Sor Misericòrdia la recollí i la posà dempeus. - Ai senyor! Quins temps! Ja no hi ha respecte. - Sor Misericòrdia tornà a les seves pregàries segura que havia fet la voluntat de Déu.
Van passar trenta anys, Sor Misericòrdia després d'arreglar-se l'hàbit agafà el bastó que l'ajuda a caminar, aquell dia era especial, aniria a una manifestació. Qui li hauria de dir que faria manifestacions com els rojos anys enrere, com havien canviat els temps. - Una monja més jove entrà a cercar-la. - Ja està preparada? - Sí Sor Hortènsia, quan vulgui. - S'agafà del braç de Sor Hortènsia i caminaren fins la propera plaça on començava la manifestació.
Pel camí les dues dones parlaven. - Filla, aquest país s'està perdent, on hem hagut d'arribar! Haver de manifestar-nos contra una llei criminal. - Si Sor Misericòrdia, te raó, jo no entenc com poden permetre-ho. - Permetre-ho! Si sols fos això! El promouen! Si Franco aixequés el cap!
Encara no havien arribat a la plaça quan una dona se li posà al davant. - Sor Misericòrdia? - Sí. - Vostè va treballar fa trenta anys a la maternitat? - Sí, filla, vaig ajudar a néixer el teu fill? Com està? - El va matar, el va deixar morir. - Filla! - No em digui filla! No ho sóc! - El só de la bufetada feu que alguns vianants giressin el cap, Sor Hortènsia s'interposà entre la dona i Sor Misericòrdia. - Què fa? S'ha tornat boja? - La dona, amb els ulls negats de llàgrimes s'anà sense dir res més.
Sor Hortènsia ajudà Sor Misericòrdia a aixecar-se. - De que parla aquesta dona? - I jo què sé filla, deu estar mal del cap. - Sor Misericòrdia, però, recordà el cos d'aquella criatura, perdent la vida davant els seus ulls, recordà el metge enfurismat, recordà els plors de la mare. - Els camins del senyor son inescrutables. - Sí, Sor Misericòrdia, però a que treu cap això ara? - Res, filla, cabòries meves.
Seguiren el camí fins a la manifestació esperant trobar un exèrcit de gent amb prou feines eren dues-centes o tres-centes persones. - Arribem d'hora? - Sor Hortènsia mirà el rellotge de polsera. - No, mitja hora que han començat. - Aquest país s'està podrint. - A pas lent es volgueren perdre dins la minsa manifestació, alienes al que trobarien en tornar al convent.
La presència de cotxes de policia al cap del carrer, davant la porta del convent va frenar el pas de Sor Hortènsia. - Què passa, filla? - No ho sé, però tinc un mal pressentiment. - Au! No em diràs que ara creus en aquestes coses? - Ai! No! Sor Misericòrdia, parlo de la sensació de veure allò. - Digué assenyalant el final del carrer. Una altra monja baixava el carrer a pas lleuger, No parà fins trobar-se amb les dues monges. - Sor Misericòrdia, si us plau, la venen a buscar.
Sor Misericòrdia la mirà espantada. - A mi? Per què? - Diuen no sé què d'uns assassinats de nadons. - Sor Misericòrdia! - Cridà Sor Hortènsia espantada. - Dos policies s'havien apropat i sense cap mirament li llegien els drets i la ficaven dins el cotxe. - Hores després sortia en llibertat condicional, l'edat la salvava de dormir a la presó i segons l'advocat malgrat una més que possible condemna, mai no aniria.
Sor Misericòrdia, sense hàbits, en un asil d'ancians acaba els seus dies en solitud. Els primers dies encara passava Sor Hortènsia, tot i que a mida que es feien públics els fets el tracte es feia més distant, la darrera visita va ser ja fa més d'un any. Sor Hortènsia, vestida de seglar, s'havia vingut a acomiadar, tenia ordres clares de no tornar a veure-la i sols li havien concedit el poder acomiadar-se.