La reunió va ser a un restaurant de la cinquena avinguda de Nova York del que no recordo el nom, un d'aquells de plats enormes amb una taca al centre de mida inversament proporcional al seu preu, tot i que es van presentar com directius d'una empresa de productes dietètics jo sabia, m'havien informat prèviament, que es tractava d'una organització internacional d'espionatge industrial.
Podeu imaginar com era de difícil seguir la conversa quan el rival era tractat com “la competència”, l'objectiu com “segment de mercat” i un munt d'àlies més, inclòs el meu, que en comptes de ser tractat com lladre o pispa, m'anomenaven, “prospector de mercat”.
I què tenia jo a veure en tot allò? Poca cosa, tret que el banc m'estava escanyant i no tenia possibilitats d'apaivagar-ho, per això quan vaig agafar el telèfon i algú m'oferí una feina “especial” i molt ben pagada vaig acceptar immediatament.
La primera presa de contacte, fora de la trucada, havia estat a Barcelona, allà, en un bar de putes allunyat de qualsevol casc urbà, vaig tenir la meva “entrevista de feina”. Mai no vaig veure bé el meu entrevistador i juraria que la seva veu estava modificada, però em va explicar, fins a un cert punt de que anava la feina, i detalladament les condicions contractuals, inclòs el tòpic – Si alguna cosa no surt bé negarem conèixer-ho.
No tenia res a perdre i per això vaig acceptar i immediatament el meu banc tenia el meu compte a vessar i la meva taula del menjador un dossier i un bitllet d'avió a can gratacels. Vaig revisar la porta però no semblava forçada i d'altra manera ni m'hauria adonat que algú havia entrat a casa.
Així com la reunió a Barcelona tenia un hal de misteri la de Nova York semblava una autèntica reunió d'executius, ja ho diu el refrany, si vols amagar alguna cosa deixa-la ben a la vista. Després d'unes llargues hores vaig poder tornar a l'Hotel, vaig comprovar que no hi haguessin més micros que el que havien posat els meus, sabia que hi era perquè m'ho havien dit, i em vaig anar a dormir.
Seguint el pla establert em vaig aixecar d'hora i anà a Grand Central per agafar el tren de New Haven, i allà és on hauria de començar la part interessant de la meva feina. Amb un munt de documentació més falsa que la teoria del disseny intel·ligent m'hi havia de presentar a l'empresa “John & Mery Dessign, Inc” com a candidat per a fer de dissenyador de pàgines web, tot i que l'html i jo no som bons amics em puc fer passar per un dissenyador mitjà, per no dir mediocre.
Aquella empresa era el que es coneix com la meva tapadora i no tenia res a veure amb el meu objectiu, de fet, una vegada feta l'entrevista; que es va composar d'un “Good morning” i un “wellcome to our entreprise” exclusivament; em vaig anar directament a l'adreça on tindria la meva residència, a la Whitney Avenue.
L'apartament es composava, bàsicament d'una sala-cuina-menjador, un dormitori i un bany, composat de tassa, pica i plat. La roba s'havia de rentar en el safareig comunitari, al sotan. El veïnat era composat d'estudiants, estrangers en la seva majoria, un borratxo a la dreta i un parell de prostitutes a l'esquerra, tot i que no feien servir l'apartament per la feina.
A aquestes alçades us estareu preguntant què cony feia jo allà, al costat de la universitat de Yale. Doncs és molt senzill, bé, potser no tant però. El fet és que havia de “prendre prestat” un aparell que estaven dissenyant, anomenat TF-2010/12, i testejant a la famosa universitat sota un ferri control del govern nord-americà, el que feia aquella andròmina no ho sabia, tampoc no m'importava, segons les meves dades era prou petita com per portar-me-la a la butxaca.
El primer problema era trobar-la, la meva tapadora no ajudava gaire així que m'hi vaig inscriure en un curs sobre Física quàntica, lògicament els meus coneixements sobre el tema eren nuls, de fet pensava que formava part de la teoria de la relativitat d'Einstein, però resulta que no.
Aprofitava les hores mortes per recórrer tot el campus cercant on estaven treballant en el TF, la recerca, però, resultava infructuosa, laboratoris i més laboratoris, de física, de química, de ves a saber què més i res, cap aparell que respongués a les característiques demanades.
Diuen que la millor manera d'amagar una cosa és deixar-la a la vista, i aquest era el cas. Es tractava d'una sala sense seguretat del Mason Laboratory, allà i sobre una taula hi havia un aparell amb l'identificador TF-2010/12 que, en contra del que m'havien dit, havia de ser transportat, si més no amb un carretó de palets.
L'aspecte era el d'un munt de ferralla barrejat amb un munt de cables, connectat a un ordinador, presumiblement anterior als PC. Algú estava potinejant l'ordinador i vaig pensar que era bona idea preguntar, el pitjor que podia passar era que em fessin fora. Em vaig apropar a l'individu i, amb el meu anglès macarrònic, li vaig preguntar que feia aquella andròmina. M'equivocava, el pitjor que pot passar quan preguntes en una universitat és que et responguin.
Dues hores desprès de fer la pregunta, l'home encara m'explicava les característiques d'aquell aparell que, segons ell, havia de ser capaç d'enviar algú en qualsevol sentit del temps, això adobat amb teories de fils històrics i no sé quantes bajanades més, o potser no eren tan bajanades. Quan m'hi vaig poder deslliurar d'aquell riu desbordat de coneixement vaig tornar a casa disposat a portar-me tot allò, tot i que no sabia molt bé com.
Vaig pensar que el millor era fer-me amb una furgoneta d'algun servei, com que no volia robar-la vaig cercar una en una de les moltes botigues de cotxes de segona ma que hi ha en aquest país. Al final la vaig trobar, era una furgoneta d'una companyia elèctrica, la vaig comprar i la vaig netejar a fons, fins i tot vaig fer alguns retocs perquè semblés en actiu. Cinc nits després parava la furgoneta davant la porta de servei del Mason Laboratory, em feia amb un carretó i carregava, sense cap problema; el laboratori era obert; l'andròmina.
Vaig tornar el carretó i engegà la furgoneta, mentre circulava pels carrers de New Haven vaig trucar el meu contacte i vaig apuntar l'adreça on m'esperarien amb el carregament. No sé en quin moment va ser però de sobte em vaig veure rodejat d'una mena de boira.
Quan vaig recuperar la visió em vaig quedar garratibat. Davant meu dos Animals enormes s'estaven esbatussant fins que un d'ells va acabar sent el dinar de l'altre. Des d'aquell moment he intentat tornar a posar en marxa la màquina per tornar a casa, però m'ha resultat impossible.
Així que si us paguen per robar una màquina del temps assegureu-vos de robar també el manual i desconnecteu qualsevol font d'energia que pugui tenir, us puc assegurar que amb segons quins dinosaures l'únic que m'ha salvat és còrrer més que ells, i se m'està acabant la gasolina.