dijous, 23 de desembre del 2010

Els reis d'orient existeixen de veritat?

M'ho vas deixar així, de cop, sense previ avís. Em vaig sentir orgullós de tu, sabies fer la pregunta correcta, i vull creure que això te l'he ensenyat jo. D'altra banda em vaig sentir contrariat. Com se li explica a una criatura de cinc anys que tot allò que li està posant dels nervis no és més que una faula?

Com fer-ho per, sense dir-te cap mentida; et vaig prometre que tot el que et digués seria veritat; no estroncar-te la il·lusió? M'havies posat en un tràngol sense saber-ho.

Vaig recordar la teva cara a la cavalcada, colpejant el tió, cridant al obrir els regals i vaig estar segur que no volia perdre-m'ho.

I alhora volia que fossis conscient de la realitat, que visquessis els somnis però que no se t'emportessin, que seguissis somiant i al mateix temps aprenguessis a veure la línia, de vegades tan subtil, que separa la ficció de la realitat.

Com dir-te que tot és un espectacle? Que, fora dels aprofitats que volen fer l'agost al desembre (i els malparits l'aconsegueixen) el que volem és que gaudiu ara que encara podeu somiar com sols ara podreu fer-ho.

Existeixen les reis i Papa Noel? Caga regals el tió? El ratolí Pérez s'emporta les dents i deixa monedes a canvi? Com et dic que tot és inventat? - Tu vols què existeixin? - Et vaig preguntar i em vas respondre amb tota una ràfega de pensaments infantils.

Sense que t'adonessis et vaig respondre. Són tan reals com els teus somnis i sols depenen de tu.