dilluns, 29 de novembre del 2010

Mars Royale: Capítol 10 i final: Cloenda

L'eixam d'helicòpters omple d'ombres el terra i de soroll l'ambient. Les tres pistes d'aterratge no arriben a absorbir la plaga mecànica que se li ve a sobre. A la petita torre de control els tres controladors suen la cansalada mentre darrera les veus dels pilots s'escolten les veus dels executius, directors, presidents, vocals i estrelles invitades, tots convençuts de tenir dret a ser els primers a posar peu a terra.

El presentador, amb un gin-tònic a la ma i el membre dins la boca d'un noi de manteniment escolta cofoi el sarau que munten els seus invitats. Sap que l'hauria pogut evitar, com s'acostuma a fer, organitzant l'ordre d'arribada, però això no va amb ell, li agrada el merder, gaudeix veient, escoltant en aquest cas, patir controladors i pilots, com uns i altres tracten de mantenir una conversa raonable i tècnica amb una paparra mal educada a l'orella.

S'acaba la beguda quasi al temps que acaba amb el noi. - Ja t'hi pots anar. - El noi s'aixeca amb cara de fàstic i surt de la sala, ni tan sols tanca la porta i el presentador pot escoltar com vomita i no pot, ni vol, reprimir un somriure. S'aixeca pujant-se la cremallera, mira l'ordinador i prem el botó d'enviar missatge. A la torre de control reben l'ordre d'aterrada, en una hora l'eixam desapareix del cel i es crea una marabunta de vestits de festa que s'enfila cap a la casa-palau del presentador.

L'Elianor desperta els concursants. - És l'hora, s'han acabat les vacances. Tots tres s'aixequen mandrosos i es vesteixen. - Podem menjar alguna cosa? - Diu la Sakura. - Què sigui ràpid. - Respon l'Elianor. - La Sakura agafa un tros d'embotit del rebost i li clava una mossegada, el Sigfrid es fa un cafè i s'ho pren quasi d'una glopada. - I ... vosaltres, què fareu quan acabi això? - Escampar la boira. - Diu la Nereida mentre agafa una peça de xocolata. Tots tres van cap a la cuina-ascensor on espera l'Elianor. Pugen i van directes al vehicle, l'Elianor es posa al volant, engega el motor i fa sortir el blindat a tota velocitat. - Propera parada la gran cloenda de Mars Royale. - Diu l'Elianor. Tots es miren sorpresos però callen.

A la gran sala, un exèrcit de cambrers acompanya els invitats a les taules assignades, la mala maror de l'aterratge s'esvaeix a mida que les boques s'omplen de menjar i alcohol i l'aire de salutacions hipòcritament amicals. A l'escenari un presentador de tercera dóna pas a l'artista de moda, més famosa per la seva descontrolada vida que no pas per les seves virtuts musicals. Els que hi són a prop veuen els símptomes del juppie barrejat amb alcohol i Spinarol. - Qualsevol dia esclata com un globus. - Comenta un dels regidors.

El presentador, comandament en ma, va repassant l'elenc convidat. - Sí, mengeu, porcs, bandarres traïdors, d'aquí a una estona sereu un munt de carn picada. - Algú pica a la porta. - Endavant. - Quan vulgui, senyor, fa l'entrada. - Sí, per suposat. - El presentador es treu la roba i es vesteix els pantalons verds xarol, la camisa vermella i la jaqueta blanca, fa una ullada al mirall. - Avui estic molt moderat. - Es calça les sabates i surt de la sala. Pel camí una noia li posa una petaca i el micro lligat a la solapa. Un maquillador li treu la brillantor amb la brotxa plena de pols.

El vehicle para davant la porta i baixen els tres concursants i una Elianor. - No hi ha ningú a la porta. - Diu el Sigfrid. - Ja us he dit que el tinc tot sota control. Seguiu-me. - Els quatre entren a l'edifici, l'Elianor obre una porta dissimulada i accedeixen a una escala, arriben a una balconada que dóna sobre la sala. - Aquí abaix hi són tots els directius de la WWBB, a l'escenari hi és el presentador, dispareu sobre tothom. - I els cambrers i els tècnics, la gent que hi treballa? - No pateixis, sé que no t'agrada matar innocents, vas elegir els directius d'entre la colla de treballadors. - No va servir de massa, algú va fer baixar l'edifici. - I van morir tots. Ara toca passar la factura, deixeu parlar el Cesburloni, quan digui adéu, comenceu a disparar.

L'escenari i la sala són a les fosques, el presentador, situat al bell mig de l'escenari, es gira. Una veu omple l'aire de la sala. - Senyores, senyors, amb vostès el creador de Mars Royale, el programa amb més audiència dels darrers anys, el presentador estrella de la televisió actual. Amb vostès Carlo Cesburloni! - Sona la música del programa mentre un llum solitari il·lumina al presentador. Mentre es gira amb els braços oberts i un somriure el públic aplaudeix esperonats pels aplaudiments de llauna que també sonen.

El presentador comença a parlar: Senyors presidents, consellers, directius, cabrons, meuques, paparres i escòria varia. - una remor de desaprovació s'escolta a la sala. - Sí, escòria, no sou més que un batibull de traïdors que estàveu negociant amb el govern la immunitat. - El presentador calla, s'escolten crits entre el públic i a l'escenari arriben diferents objectes que no toquen al presentador, aquest fa el gest d'apaivagar-los amb les mans. - Espereu, encara no he acabat. Jo ... jo sóc més bon jan i he pensat. Com podríem fer-ho per què tothom es lliuri de la presó? Sí, sou uns traïdors i jo, jo que us he fet d'or, sóc el cap de turc. Però jo vull que aconseguiu la immunitat ... Sí

El presentador calla i es mou d'una banda a l'altra de l'escenari per seguir parlant a continuació. - Hem d'evitar que la policia pugui entrara aquí ... Ja està tancarem l'edifici. - En aquell moment sonaren les cortines d'acer caient davant les portes i finestres. A la sala s'escoltaven crits i gent que corria a colpejar les cortines. - Sí, tot un problema, ells no poden entrar però nosaltres no podem sortir, tot i així ... el govern cercarà la manera d'entrar i emmanillar-nos ... Com ho podríem solucionar? ... Difícil ... Bé, sempre podem esperar que entrin i dir-nos adéu. - Ara – Crida l'Elianor. - Els llums s'encenen i tots quatre disparen sense descans sobre la gent de la sala, el vermell de la sang s'estén pels vestits i pel terra, els cossos queden escampats a mida que les ràfegues els hi arriben.

El presentador riu sobre l'escenari, la Nereida deixa de disparar i apunta directament al seu cap. El tret sembla no haver trobat el seu objectiu. A la sala sols s'escolten les darreres raneres dels agonitzants. - La Sakura intenta millorar el tret de la Nereida però el presentador continua rient aliè als trets. - No hi és. - Diu el Sigfrid. - Què dius? - Replica la Nereida. - És un holograma. - Tots tres es giren cap a on era l'Elianor. - On s'ha ficat? - Pregunta la Sakura. - Recarregant-se. - Diu el presentador a l'escenari. - Heu estat molt hàbils però la gent vol sang i fetge i jo els hi vull donar. En aquest moment tenim un share del 98%. - Era vostè des del principi. - Es clar. Sabeu. Em vaig atipar de la meva dona i de la religió que li havia creat i els vaig eliminar, i em vaig auto-eliminar però no vaig saber fer-ho i tenia molts serralls penjant, serralls que avui he polit. - També s'ha cansat de ser Carlo Cesburloni? - Sí, la veritat és que sí, però ara tinc més experiència i vosaltres sou els serralls.

Un grup de cortines s'aixeca. - És l'últim programa, el vostre, l'Elianor us perseguirà per tot l'edifici fins acabar amb tots vosaltres ... ah!, Sí, que no us queda munició. - El presentador aixeca les espatlles. - Mala sort. - La imatge s'esvaeix de l'escenari. Tots miren els carregadors. - Ni per fer-li pessigolles. - Digué la Nereida. - Doncs la meva pell li sortirà cara, diu la Sakura mentre acarona un cinturó explosiu. El Sigfrid i la Nereida la segueixen, entren a la sala de servei i es troben els cossos dels cambrers i cuiners crivellats a terra. - S'ho ha pres seriosament lo dels serralls. - Diu la Nereida. - Sí. - Responen els altres. - Què fem? - Diu la Sakura. - Què us sembla morir? - És la veu de l'Elianor.

Tots tres li disparen però l'únic que aconsegueixen és acabar la munició, del tors de l'Elianor surt una flama que els envolta, entre les flames la ma de la Sakura arriba al detonador del cinturó. L'explosió fa que la flama es torni contra l'Elianor. al apagar-se el foc sols queden tres cossos carbonitzats a terra i les deixalles socarrimades de l'androide, s'obre la porta d'un armari i un cos cau a terra.

A l'aeroport de Sidney un home que recorda vagament el presentador llegeix al diari sobre la massacre a la WWBB,¡. No pot amagar un somriure al llegir que havien trobat el cos de Carlo Cesburloni entre les víctimes. L'Home plega el diari al sentir la crida pel vol a Barcelona, s'aixeca, agafa la petita maleta i treu la targeta d'embarcament. S'apropa a la porta on és l'hostessa i li atansa. - Que tingui bon viatge senyor Smith. - Li diu l'hostessa mentre comprova la targeta. - Això espero, senyoreta, això espero.