dimecres, 30 de setembre del 2009

Gènesi

Li ho havien dit un munt de vegades, el temple és una zona prohibida, ningú no hi pot entrar si no és que el cridin els sacerdots. Però ella desitjava veure-ho, entendre què era el que amagaven aquelles parets, aquells passadissos foscos que sols una vegada a l'any, quan hi havia l'eclipsi de Senn i Mann, deixaven entrar la gent fins al pati central i sols amb l'objectiu de veure com els dos satèl·lits es creuaven.

Però ella ja no mirava la conjunció, recordava haver-la vist des que tenia consciència, ella mirava la petita porta per on sortien i entraven els sacerdots, i somiava entrar-hi, escolar-se sense que ningú no la veiés, espiar el que feien aquells homes de túniques grises que rara vegada deien més que alguna paraula.

Aquella nit va decidir entrar-hi, va esperar que el poble dormís i va sortir de casa amb els peus nus, les pedres se li clavaven a les plantes però no podia posar-se les botes perquè el soroll podria cridar l'atenció d'algun guardià. Caminà amagant-se en les ombres, quedant-se parada en un racó fosc mentre un parell de guàrdies passaven pel carrer veí.

Arribà a la sortida del poble, encara caminant descalça va avançar fins sentir-se segura de no ser vista, llavors es calçà les botes i començà a caminar cap al temple amb energia, també amb neguit, aquell neguit que se sent quan un fa allò que voldria tot i ser conscient de no saber on va.

Va superar la primer porta del temple, la que donava al pati central, era totalment buit, ni un ànima, ni tan sols un del sacerdots vigilant. Va caminar fins la porta, sense esperança de trobar-la oberta posà la mà sobre la fusta, llavors sentí el grinyol de les frontisses mentre la fulla s'obria deixant-la entrar en aquell món fins ara vedat.

El passadís no estava a les fosques sinó que hi havia una penombra d'origen incert que permetia veure on es trepitjava, avançà passadís endavant fins arribar a una sala, hi havia un sacerdot, llegint un llibre, llavors es va maleir per no haver-se tret les botes, si caminava la escoltaria. Amagada just abans de l'entrada a la sala es descordà una bota i la tragué aconseguint no distreure el mossèn de la seva lectura, però la segona bota va caure a terra i el sacerdot, que fins llavors no s'havia mogut, es girà cap al passadís. - Ja has arribat! Passa, passa.

Desconcertada per les paraules del sacerdot va entrar a la sala. - M'esperava? Com sabia que havia de venir? - Filla, no ens has passat per alt, tot el poble en va ple del teu desig d'entrar-hi, i sabíem que tard o d'hora vindries, de fet ens han avisat els guardians que havies fugit del poble.- Vol dir que m'han vist? - I tant! Però això ja no importa, estàs aquí.

El sacerdot s'aixecà, tancà el llibre i li feu un gest per que el seguís. - On anem? - No volies saber que hi ha? - Sí. - Doncs avui començaràs a saber-ho. - Dit això el sacerdot sortí de la sala per una altra porta, ella el seguí en silenci.

Van recórrer un llarg passadís de parets desgastades fins arribar a una sala on un munt de taules amb uns aparells, desconeguts per ella, on alguns sacerdots escrivien o miraven. - Durant el dia la sal és plena, ara sols estan els investigadors de guàrdia. - Investigadors? - L'home es girà cap a la noia amb un somriure. - Sí, veuràs, aquesta història que diu que som sacerdots ... oblida-la. - De fet som científics, investigadors, empenyats en recuperar tota la saviesa dels temps antics.

La noia se'l mirà desconcertada. - Què vol dir? - Veuràs, fa milers d'anys a humanitat va assolir cotes de coneixement ara impensables, aparells que navegaven sota l'aigua, d'altres que volaven, fins i tot per arribar a Mann, tot i que llavors li deien Moon, també havien arribat a dominar diferents fonts d'energia entre elles la de la llum del dia i la de l'àtom.

L'home callà un instant i la noia aprofità per preguntar. - I si saben tot això per què no el comparteixen? - Hi han indicacions clares, diàfanes, del que pot passar. De fet estem sobre un dels més perillosos regals d'aquella època. Els antics van crear aquest centre, van arribar a la conclusió que l'única manera d'evitar que féssim res del que penedir-nos era fer que el coneixement és mantingués tot aquí.

L'home feu un gest i creuaren la sala. - Ara et portaré a la que serà la teva cambra, demà començaràs les classes, tens molt per aprendre. - I com sabeu que e vull quedar? - Se't veu a la mirada, puc veure totes les preguntes que tens, l'ànsia per saber, no voldràs anar-te mai.

La noia, reprenent un altre tema preguntà. - Així si els antics van arribar a Mann, també van arribar a Senn? - Senn no hi era llavors, Senn va ser el causant del segon cataclisme, era un asteroide a la deriva que va arribar a posar-se en òrbita a l'entorn del nostre planeta provocant terratrèmols, marees que inundaven ciutats senceres, aparició de ous volcans... Quasi va desaparèixer al humanitat sencera. - I el primer cataclisme? - Aquest va ser culpa de la pròpia humanitat, a milers de braços sota nostre hi ha un cementiri de material d'energia atòmica, les deixalles de les centrals d'energia i les darreres armes ... nuclears els hi deien.

L'home acotà el cap. - Ja t'ho explicarà amb més detall el mestre historiador, però un governant totalitari va començar el primer cataclisme llençant un atac nuclear sobre un país veí, el núvol nuclear va recórrer el planeta sencer sembrant la mort i la malaltia allà on passava, va ser la darrera vegada que es va fer servir armament nuclear, es van fer diferents cementiris arreu del món on es van establir centres com aquest que van ser a l'hora guardians del pitjor llegat del passat i conservadors del coneixement.

L’home mirà als ulls a la noia. – Tanmateix ara el que importa és el que fem aquí, la nostra feina és mantenir els coneixements adquirits i anar-los aplicant a la vida de la gent de manera que siguin assimilats amb tranquil·litat, i, sobretot, evitar que s’obrin els cementiris sobre els que estem. – Dit això indicà a la noia quina era la seva habitació, ella entrà en silenci. – Aprofita a dormir, demà comences una nova vida.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Invisible

Portaven llegits més de cinquanta currículums per a un lloc d’investigador d'empresa, un espia industrial tot i que preferien dir-li informador. Sols quedava un, ell va començar a llegir:

“Senyor director de recursos humans, senyora secretària del director de recursos humans:” Coi! Quina entrada més estranya. – Va dir ell per continuar amb la lectura. - No els hi detallaré els meus estudis donat que no venen al cas.” - Quin morro! – Va dir ella. – Calla, calla que segueixo. “Crec que sóc la persona idònia per al lloc que ofereixen perquè sóc invisible.! – Tots dos van riure. – Això es posa divertit!

Ell va seguir llegint. - “Sí, ja sé que no s’ho creuran, he d’aclarir que no es tracta d’un invisibilitat física, però el cert és que ningú no repara mai en la meva presència. Ja sé que això s’ha de demostrar per això els hi relataré el que han fet des de primera hora fins que han començat a llegir aquest currículum.”

Tots dos es van mirar entre estranyats i incrèduls, ell va continuar la lectura. – “La senyora secretària ha arribat a les 8:05, ha anat al lavabo on s’ha repassat la roba i el maquillatge, ha escollit els currículums, entre els que no hi era aquest perquè encara no els hi havia lliurat. Després a arribat el senyor director, ha dit bon dia i li ha magrejat el cul a la senyora secretària, després s’ha assegut i han anat llegint els currículums.”

Ella, envermellida se’l mirà. – No ho sé! – Respongué ell endevinant la pregunta. – La porta, era tancada? – Preguntà ella. - I tant! ... Potser s’ho ha inventat i, ves per on, l’ha encertat ... Segueixo: “Després de mirar-se vint tediosos currículums han fet una pausa, la senyora secretària ha portat un cafè per al senyor director i un cafè amb llet, descremada, per a ella. En acabar el senyor director li ha dit que necessitava alguna cosa, la senyora secretària ha preguntat: Flauta o simbomba? El senyor director ha elegit flauta, la senyora secretària s’ha agenollat davant el senyor director i després de treure-li l’instrument ha executat un concert de flauta digne d’enveja.”

Ella s’aixecà de cop. – Hi han càmeres! Ens estan vigilant! – Ell, garratibat, va seguir llegint. – “Després del concert han seguit llegint currículums què han estat descartat tots excepte un, el de l’ex-policia amb cara de mafiós. Es preguntaran un parell de coses. com és que aquest document és tan acurat en els detalls i quan el vaig posar. Evidentment no sóc endeví, però escric prou ràpid com per enllestir abans que descartessin el darrer currículum.”

Es miraren temorosos. – Però s¡ no ha entrat ningú! Com s’ho ha fet? – preguntà ella. – No ho sé ... potser l’explica. – I va continuar llegint. – “D’altra banda el fet que sàpiga tantes coses no significa que estigui amagat enlloc espiant-los, la seva oficina no te cap racó on amagar-se, fora de fer-ho sota la taula, però la senyora secretària m’hauria vist. De fet he estat assegut a la cadira que en te al davant de la taula, estic des de primera hora, l’únic problema és que com tothom, no han reparat en la meva presència.”

Tots dos van mirar cap a la cadira, va ser llavors quan el van veure, tranquil, esperant que ell sortissin de l’estat de xoc en que havien caigut. – Però com és que no l’hem vist abans? – Va preguntar el director. – Doncs, a dreta llei, no li sé explicar, però em passa sempre, indefectiblement. – Des de sempre? – Preguntà la secretària.

El candidat rumià una mica. – Bé, crec que des de l’adolescència, de fet a casa vaig optar per fer soroll quan volia que sabessin que hi era. Va haver-hi un dia que em vaig aixecar i vaig estar assegut en silenci fins la nit, no vaig sortir de casa i fins i tot vaig seure a taula a menjar. A darrera hora, en dir bona nit, el meu pare em va preguntar d’on venia en aquelles hores i que havia estat fent tot el dia.

El director mirà a la secretària. – Espero que tot el que ha vist quedi entre nosaltres. – Es clar! – Veurà el que volem és algú que sigui capaç d’informar-nos de tot el que fa la competència, els projectes que tenen en marxa, contactes, operacions més o menys lletges ... Vostè m’entén. – Espionatge industrial. – Home! Això és una expressió molt lletja. – Però és la veritat, i a més, donades les meves aptituds és lògic que se’m vulgui per això.

L’home escrigué una xifra en un paper i li atansà al director. – Això és el que vull cobrar cada mes. – El director es mirà al quantitat. – Home! És una mica excessiu. – Compti que no m’haurà de pagar ni bitllets d’avió, ni hotels, el menjar sí, bàsicament perquè per que em posin el plat a taula m’han de veure.

El director li atansà la mà. – Doncs queda contractat, ara la senyora li prendrà les dades. Sols una cosa més, a partir d’ara, sisplau, faci’s veure quan entri. – Així ho faré. – Va dir l’home amb un somriure. – I del que ha passat aquí ... – Va dir la secretària. – Aquí, senyora, no ha passat res. – Va respondre ell.

dimecres, 16 de setembre del 2009

El fumador

És que ja n'estic tip! No puc fumar a la feina, no puc fumar al bar, no puc fumar a l'habitació, ni a la cuin, i al menjador! Al final han guanyat la batalla aquests poca-soltes! Ara ja tan sols puc fumar al mig del carrer, faci un fred àrtic o una calor sahariana, plogui a gots i barrals o passi un huracà.

Recordo aquella època daurada, entraves a qualsevol lloc, treies el paquet i l'encenedor, agafaves una cigarreta i, si ningú no hi fumava ja, demanaves permís, un permís que, per bona educació, sempre t'era concedit.

Després van començar a prohibir fumar a les habitacions dels hospitals i els fumadors, llavors legió, vam accedir-hi a canvi d'una zona, sovint la sala d'espera, on fer la cigarreta de rigor, ens ho hauríem hagut de pensar, en hauríem d'haver negat, exigir el nostre dret a fer amb els nostres pulmons el que volguéssim, però van cedir magnànims, pensant-nos amos de la situació.

Arribà la prohibició de fumar al transport públic, i no sols era qüestió de multes, que poques vegades queien, sinó les cares que ens posava la gent, fins i tot algun renegat, i al final algú t'acabava increpant fins que apagaves la cigarreta, amb prou feines encetada.

Més tard van començar a no deixar fumar als llocs de treball, de nou a canvi d'un cau on fumar-nos-en. I de nou vam cedir, de nou ens vam deixar aixecar la camisa, de nou vam beure oli. Més tard ja no vam poder fumar a les andanes del metro ni del tren, als hospitals ja no es podia fer una calada enlloc, ni tan sols a la cantina, i si en demanaves permís per fumar en algun lloc, ja t'ho negaven sense cap mirament.

Han canviat les normes, abans fumar estava ben vist, socialment acceptat, fins i tot aquell que no fumava era qui havia de donar explicacions. Ara ja no podem fumar enlloc, ni a casa, que si el nen, que si mentre mengem no que fas malbé la olor del menjar,com si els ous ferrats o la coliflor oloressin a roses!

I ara el metge! Ves què em diu aquest ara, que si segueixo fumant no duraré ni tres anys, però si sols fumo trenta cigarretes al dia! Abans en fumava dos paquets i mig al dia, si no sortíem perquè si ho fèiem queien els quatre. Abans entraves a la reunió i si algú es queixava del fum tothom el mirava malament, ara no se t'acudeixi de posar el paquet de tabac a sobre la taula.

I el meu cap? El molt cabró es fumava uns cigarros d'aquells caríssims i que ningú no li tossís al costat que era capaç de posar-ho al carrer. Ahir mateix va amenaçar de fotre fora al que fumi als lavabos i que s'ha acabat lo de sortir a fer la cigarreta al carrer que es perd molt temps i que és una injustícia pels no fumadors. Serà barrut!

Però què hi farem! La guerra està perduda, d'aquí a poc ja m'imagino als pocs fumadors que quedem amagats en un racó, amb un vigilant que no vingui ningú i compartint una cigarreta, com quan érem nens! Em pregunto si al barri ens vendrà el tabac el mateix camell que ven coca? Fins no fa gaire volia que el fessin fora, però tal com raja la cosa, si ven tabac ja m'estarà be que n'estigui.

Clar que potser no em farà falta, si el metge te raó hauré de deixar-ho jo també, i no és per res però aquesta tos matinera, amb tots els mocs que em surten em preocupa. A més m'ofego al pujar les escales i no estic gras, però l'altre dia vaig haver de veure com el veí del cinquè, que sembla una baldufa i segur que pesa més de cent quilos, em passava pujant les escales.

A més la parenta també em collava, ara em feia sortir al balcó a fumar, quan no hi eren ells es clar perquè si ho eren m'enviava al safareig, això sí després quan sortia a fer rentadores no parava de remugar. “Ja m'has atofat això! Però tu no te n'adones de la pudor que fa això.” Perquè per a ella, com per a quasi tothom el tabac ja no es tabac, és això, o aquesta porqueria, és innombrable, tabú.

L'he d'assumir, més tard o més d'hora hauré de deixar-ho, a la fi és el que l´hi he promès a la meva dona. Ves, que havia de fer, si plorava desconsolada mentre el metge ens ensenyava aquella radiografia, jo no veia res, però ell assegurava que allò eren els meus pulmons i que els tenia negres, jo no veia res, però ella es va posar a plorar i que havia de fer jo? Dir-li, prometre-li que deixaria de fumar.

I ja em veus, aquí, al carrer, fent una cigarreta lluny de la mirada de la parenta, després a comprar no sé quines bajanades que vol, sort que el supermercat és lluny i entre que vaig i torno en puc fer dues calades i no fer massa pudor a fum. Des que vam anar al metge l'única manera de poder fumar és anar a comprar, ves jo que arribava de la feina i seia al sofà ara a fer la compra com una dona i tot per una merda de cigarreta, per dues misseres calades.

I pensar que abans érem els amos del mon! Però això s'ha acabat , que si molestem, que si el fumadors passius, coi! Doncs que siguin fumadors actius! No et fot? Com canvia el món, qualsevol dia veurem un parell de mossos traient un paquet de cigarretes de la butxaca d'un detingut i dient-li allò de “I això què?” I l'altre responent “És per ús personal! Puc portar fins a cinc cigarretes!” i els altres “Aquí n'hi ha deu com a mínim, se't caurà el pel, gamarús!” Quin món! Quin món!

dimarts, 15 de setembre del 2009

Doble joc

Va treure’s la bata blanca i la llençà a un racó amb un gest de fastig. – Mal dia? – Preguntà el company que s’estava acabant de vestir. – Depèn. Si es tracta de resultats avui ha estat un dia rodó, però ... – Però? – No m’agrada, sento que l’estem enganyant ... Sí, ja ho sé, és tan sols una màquina, però sempre tinc la sensació de tractar amb una persona.

Mentre treu un cafè de la màquina el company li respon. – Ja saps que és un prototip, es tracta de comprovar com respon davant suposades situacions anòmales. Quan estiguem allà fora dependrem en quasi bé tot del que facin aquestes màquines. – Preferiria que fossin com els ordinadors, teclat, monitor i adéu, però aquest té ulls. Saps el que ha estat mirar els seus ulls quan li hem dit que s’havia cremat el port de comunicacions?

La dona s’eixuga una llàgrima fugissera amb un dit. – Va posar la mateixa cara que el pare quan li van dir que es moria... No puc. És superior a mi. – Dona! No sent, és tot un munt d’algorismes. – I per què preveiem que es puguin generar algorismes defectuosos? – Degeneració de hardware, és el problema que més por ens fa, recorda que són ordinadors quantics, un error al hardware, una sola posició de memòria que perdi la informació de tal manera que el sistema de comprovació l’accepti i podem tenir una màquina assassina, de fet ja l’has vist això.

La dona s’esvera. – Però li ho vam provocar! Li vam treure els algorismes de seguretat en aquell pobre desgraciat, i encara així sols va respondre amb ordres, ni un sol atac físic, ni quan el vam desconnectar ... i aquells ulls ... t’ho juro! Tenia la mirada d’algú que no es reconeix a si mateix, els seus ulls no deien el mateix que les seves paraules! – Va, calma’t, m’estàs convencent que necessites uns dies de descans, parlaré amb el cap. – Sí, potser, necessito aire fresc.

La dona surt de la sala i enfila el passadís fins arribar a l’andana de la llançadora, l’home l’ha mirada com marxava, la seva mirada delata la seva preocupació, quan la noia ha desaparegut més enllà de la porta de l’andana enceta el camí cap al despatx del coordinador amb pas ràpid. – Senyor!. – Diu abans d’entrar al despatx. – Passi, passi. – Senyor, tornem a tenir problemes. Està veient sentiments a la mirada dels prototips. – Ja, però no era això el que esperàvem? – Sí, si observa la mirada d’un humà però no en la d’un androide.

El supervisor mira les dades al seu ordinador. – Segons consta aquí es tracta d’un prototip de companyia, pensat com a confident, algú a qui la tripulació li pugui transmetre totes les seves angunies, que sigui capaç de simular comprensió, compassió, amistat, fins i tot amor. No veig el problema. – Senyor, està interpretant sentiments en androides que no estan programats per tenir-ne. – I com ho sap? – Què vol dir?

El supervisor l’invita a seure amb un gest. – Ella està preparada per interpretar canvis en els músculs facials a la recerca de canvis d’estat en l’individu, vostè diu que ha interpretat sentiments a la mirada i el programa ja ho preveu que l’expliqui així. S’imagina, de petit, quan vostè estava trist que la seva mare li hagués dit “Els teus músculs m’indiquen que penses en alguna cosa trista.”? No, la seva mare hauria dit “Se’t veu amoinat.” Aquest és l’objectiu.

L’home replica. - Però els androides no en tenen de reaccions facials. – S’equivoca, tot i que no són tant expressius com un humà tenen un mínim de reaccions facials, ens vam adonar que ajudaven a la comunicació entre humans i androides. – Ja, però ella dóna senyals d’esgotament. – Sí, això si que és un problema ... Manca de memòria? – No crec, jo pensaria en una saturació d’alguna variable.

El supervisor seu de nou davant de l’ordinador i revisa la fitxa de la dona. – On és ara? – Va camí de la seva cabina, deu ser a punt d’entrar. – D’acord, he preparat la cabina per que la posi en espera tan bon punt entri, quan li arribi el senyal faci’l un volcat de memòria i revisi si hi ha algun punt de saturació. Informi’m del que trobi. – D’acord senyor.

L’home surt del despatx, el supervisor espera a deixar de sentir les seves passes i fa una trucada. – Senyor director? ... Sí, és per informar-li que els androides funcionen dins els paràmetres esperats ... Sí l’androide tècnic és capaç d’interpretar anomalies en qualsevol androide sense necessitat d’una connexió directa, l’androide de companyia interpreta a la perfecció qualsevol sentiment encara que sigui simulat, sols necessita un petit ajustament i l’androide de gestió ha estat capaç d’assumir que ja no pot ser reparat des de fora ... Sí senyor, crec que en dues setmanes podrem crear les tripulacions per les naus i abandonar aquest planeta mort.

divendres, 11 de setembre del 2009

Records

La seva mirada repassà tots els racons de la sala, la recordava més atapeïda, trobava a faltar les carpetes A-Z dels prestatges i el garbuix de papers que amagava la superfície de la taula. Els aparells de telèfon també havien desaparegut i ara hi havia un monitor hologràfic amb só incorporat.

Havien passat molts anys i moltes coses. En aquella època encara existia Espanya i res no feia pensar que hagués de passar el que va passar. Aquell onze de setembre, tot just havent acabat els actes oficials les televisions van emetre la notícia, Una part de l'exèrcit havia pres la Moncloa i la Zarzuela, les emissores de la televisió i ràdio nacionals, espanyoles, i l'aeroport de Barajas.

Per la televisió anunciaren la presència del nou president de l'estat en poca estona i quasi tothom esperava la imatge d'un militar. La sorpresa va ser majúscula quan qui es va presentar va ser l'anterior president del govern del mateix partit que ara governava. Visiblement i sospitosament eufòric va encetar un discurs on declarà dissoltes les corts, derogada la constitució i els estatuts de les autonomies i ordenava la detenció de la família reial i els diferents governs autonòmics no corresponents al seu partit.

La següent sorpresa va se veure una ombra al seu darrera, tot seguit sense temps d'entendre res un só estrident i una taca vermella que s'estavellava directament a l'objectiu de la càmera i a les pantalles de tots els televisors.

La connexió es va tallar, el fet que el cap colpista estigués mort no va suposar la retirada de l'exèrcit però si l'aixecament en contra de l'exèrcit lleial al govern. Davant de la desaparició del govern de Madrid, després es va saber que els membres que no havien fet costat al cop havien estat assassinats, els governs autonòmics van prendre les regnes de la situació. A Catalunya el comandament de l'exèrcit va donar suport al cop però una part important d'oficials i sub oficials s'hi van negar i es van posar a les ordres del govern de la Generalitat.

Ell recordava les reunions en aquella sala, els intents de comunicar-se amb els diferents governs de les altres autonomies. Recordava la cadira on havia dormit poc més de quinze minuts després de quasi dos dies sense dormir. Recordava com anaven arribant les notícies, la majoria a través d'Internet on es podien veure els combats als carrers de les principals ciutats.

Van se tres mesos d'incertesa, tres mesos d'angúnia. Llavors va haver-hi una treva, els colpistes havien aconseguit Madrid, Castella La Mancha, València i part de Castella Lleó, Andalusia, Extremadura, Múrcia i havien creat una mena de confederació, Galícia va demanar ajut al veí Portugal amb qui al final es va fusionar, Les Canàries s'havien declarat independents al veure que l'exèrcit colpista va ser traslladat en bloc a Madrid deixant-los a la seva pròpia sort.

Ceuta i Melilla van ser envaïts pel Marroc, la resta de comunitats van quedar sota control autonòmic, la treva va servir de poc, a la zona colpista es va establir un govern dictatorial que va caure uns anys després portant al desmembrament final. La resta van campar cadascú per la seva i, fora d'alguns acords bilaterals, el que s'havia conegut com Espanya va desaparèixer per sempre.

Recordà les negociacions amb la Unió Europea per tenir representació, les reunions pels acords amb les Balears, i posteriorment amb València per crear un acord de reconeixement mutu, l'intercanvi d'ambaixadors amb Euskalherria i amb Portugal. Recordava les negociacions per ser reconeguts per la majoria de països i el dia que l'ambaixador de Catalunya es va presentar a l'ONU oficialment.

I avui, de nou un onze de setembre, rebrien al flamant ambaixador de Castella i Aragó, el país veí amb qui feia un munt d'anys que no es parlaven tot i haver-se reconegut mútuament feia ja un munt d'anys. Recordava tot dins una boirina, se li feia difícil assumir que ell havia viscut tot allò.

Va veure entrar un vell company, tan vell com ell. - Quan de temps! - Ja ho pots ben dir. - Quantes coses vam viure en aquesta sala, oi? - I tant! - Saps, si algú m'hagués dit al 2009 que avui seriem un país independent, una república li hauria dit que no m'aixequés la camisa. - Jo li hauria dit que tant de bo tingués raó. - Saps? L'altre dia em vaig assabentar pel meu net, que treballa a Nova York, que el Felip de Borbó encara ronda per allà, és un assidu dels programes del cor. - Encara en fan aquestes bajanades? - Sembla que allà sí.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Canvis

A voltes i revoltes, pensant i repensant el que vull fer el que vull ser m'he perdut en els meus pensaments i no he donat amb la sortida. Arriba un moment en que et planteges què és el que estàs fent, on vols anar a parar i com vols que et coneguin.

Quan vaig començar vaig posar-me un àlies, un sobrenom que havia de ser un personatge, al poc em vaig adonar que el personatge no era altre que jo, qui s'inventava històries, qui volia explicar el que sentia el que pensava el que somiava, era jo.

Durant tot aquest temps he mantingut el sobrenom però cada dia em sentia més i més allunyat del que hauria hagut de ser. Quin sentit te posar-se un sobrenom quan poses la teva imatge real, quan poses el teu nom i el teu cognom, quan tothom que et coneix sap que escrius un bloc (de fet dos).

Per això avui he decidit fer canvis, canvis potser no tan importants, però definitius. Skorbuto passa a la història, no tronaré a signar res amb aquest nom, no te sentit, no és Skorbuto qui escriu, és el Josep Benet, amb tots els seus ets i uts. Encara no canvio el nom del bloc, no n'estic segur de quin nom posar-hi, però ho faré, també miraré d'escriure més regularment, potser no tant com ho feia, potser amb més cura del que escric.

Perquè aquesta és una altra, m'he adonat que a mida que escric m'exigeixo més, m'he proposat tenir un temps dedicat al dia per escriure, no gaire, una hora si fa no fa, una vegada acabat el temps d'estudi. D'altra banda m'he plantejat allò que mal diuen “monetizar”, es a dir obtenir algun guany pel que faig, com que no m'agrada “l'adsense” el que faré serà posar algun sistema de donació voluntària, així, a més de les estadístiques tindré la seguretat que a algú li ha agradat el que he fet prou com per fer una petita aportació.

Això de obtenir beneficis per quelcom que hom fa de gust és un tema que sovint sembla controvertit però no és el primer cas que ho fa, i, si hi han uns centimets sempre és més defensable dedicar un temps al dia. Tot i així no serà un tema vital, afortunadament visc d'un sou.

Pel que fa al que escriuré a partir d'ara no crec que canviï massa, hi han algunes històries que em volten pel cap, tant de caire eròtic com de fantasia, també penso posar-m'hi més en opinió sobre actualitat, tot i que alguns temes em resulten tediosos, com ara la perillosíssima grip A que ha matat més gent que ... el refredat comú?

No m'embolicaré més i ja aniré avisant dels canvis, sols una afirmació, he vingut pe quedar-m'hi.