dimecres, 28 de maig del 2008

El llarg camí de tornada (4t lliurament)

Vaig aprofitar per passejar pel parc, els nens havien sortit de l’escola i jugaven, mares, pares, avies, avis, potser tiets i tietes xerraven a prop d’ells. A l’altre bàndol no existien els parcs, havien estat abolits, eren centres de perdició. Veient el que veia em costava entendre on era la perdició.

El sol es ponia, i les famílies es recollien a casa seva, llavors apareixia el jovent, cridaner, esbojarrat, algunes parelles es perdien en la foscor. Sí em va sobtar que n’hi havia parelles d’homes i parelles de dones i parelles mixtes.

Sí, era el que em sospitava, potser era això el que perseguíem a l’altre bàndol, aquelles parelles haurien estat capturades i condemnades a la foguera, per sodomia unes, per fornicació les altres. Tot i que em xocava la imatge, no era capaç de veure el mal en allò. Tant havia canviat? En arribar a casa vaig fer la trucada al capità. – Quan? – Li vaig preguntar. – Nosaltres estem preparats. Demà? – Em va sobtar que tot estigués tan avançat. – Demà. – Vaig respondre.

Al matí em va venir a buscar un cotxe, em van portar ràpidament a l’aeroport. Enllà m’esperaven els trenta tècnics i científics de l’operació, entre ells el seu cap, el capità i quatre soldats. – Capità, m’havia dit que en serien cinc soldats. – Jo també vaig, senyor. – Em va sobtar tant la resposta com el tracte rebut. – Perdoni. – Li vaig dir en veu baixa. – Del soldats tres són dones. Anem a una operació d’alt risc. – Són els millors soldats, senyor. Em disculparà però no veig el problema. – Vaig rumiar. – Sí, el problema és al meu cap, disculpi’m, encara em queda molt per aprendre.

En aquell moment va arribar la dona de la biblioteca, acompanyada d’un parell d’ajudants. – Senyor, queda un tràmit. – Quan em vaig girar vaig veure que el capità s’havia tret els galons i me’ls oferia. – No entenc. – Vostè és ara el capità. – Però no és un càrrec oficial ser capità? – No senyor, és l’únic grau de l’exèrcit, i sempre és temporal.

La dona va dir. – Capità. – És a vostè, em va dir ell. – Una mica desorientat m’hi vaig dirigir a ella – Senyora? – Diguem Gea, fill. – Gea? Quin nom més estrany, però em resultava agradable, Gea. – Si us plau fill meu, fes el possible per portar-me’ls tots de tornada. – No li puc assegurar. – Ho sé, però sé que ho faràs.

La dona va aprofitar que li havia estes la mà per, estirant-me cap a ella, fer-me una abraçada i un munt de petons a la galta, allò em va fer recordar la mare el dia que se me’n van emportar a l’exèrcit. Poc desprès ella i el pare tenien un tràgic accident i morien. De sobte al meu cap se’m van acumular els records. Tots, absolutament tots els soldats havíem perdut la família de manera tràgica.

Vaig apartar aquell pensament del meu cap. No em volia carregar d’odi. Un grup de persones s’acomiadava de tots, vaig veure el capità, qui havia conegut com a capità, abraçat amb un home. Al veure’m el va agafar de la mà i me’l va presentar – És el meu company, Arnau. – Molt de gust. – Vaig respondre. – Me’l tornarà capità? – em va preguntar l’home amb llàgrimes a la cara. – Farem el que podrem, no li puc assegurar.

Vam pujar als helicòpters, durant el viatge la gent parlava i reia com si anessin a un excursió. No es feia cap comentari sobre el que havíem de fer. Mika, l’ex-capità, em va parlar. – M’ha sorprès vostè, pensava que es sentiria violent amb la meva parella. – Home, encara m’hi estic acostumant, però ja no m’espanto per res. Se m’han caigut tantes coses ja que lo seu és pura anècdota. - Tots dos vam riure.

Vaig aprofitar per preguntar-li per la dona de la biblioteca – digui’m, qui és Gea? Quin càrrec té? – Gea! És una de les investigadores més importants, a més té un caliu especial, tothom que l’ha tractada l’admira. De la seva història sé que va viure en un camp de refugiats, que va entrar a la universitat i en va fer no sé quantes carreres, Física, Matemàtiques, Història, Filologia. Jo l’he escoltada parlar en més de deu idiomes, casa seva és una immensa biblioteca i és admirada i respectada per tothom. Sap, molta gent li diuen mare, i és que quan ets amb ella t’hi sents com un nen als braços de la seva mare.

Els ulls d’en Mika espurnejaven. – Potser la consideren una deessa? – Ella no ho permetria, vol enteniment, vol diàleg, vol estimació, no vol adoració. Mai no ha permès que se li fes cap homenatge, ni tan sols al fer els cent anys. Cent anys! Se n'adona? L'esperança de vida són els seixanta anys.

Arribàvem al punt de destí, una clariana a la selva de l’antiga Guyana Francesa, el complex era a una hora de camí si no ens trobàvem cap escamot, cosa bastant improbable, la selva era molt temuda pels habitants de la zona, inclosos els militars.

Vam fer la marxa per un camí abandonat, encara apareixien parts de l’antic asfaltat que, hores d’ara, ens servien per saber que no ens apartàvem del camí. Una hora desprès ens trobàvem davant una antiga porta de les instal·lacions, sols empènyer-la amb la mà va caure estrepitosament.

Una vegada recuperats de l’ensurt vam entrar dins l’edifici que hi havia a l’entrada, ja hi contàvem que hi seria, el que no teníem tan clar era si els vehicles hi serien i si funcionarien. Hi eren, la majoria amb les rodes desinflades, vaig demanar que es comprovés quins s’engegaven. Cap ni un no funcionava.

Un dels tècnics, va sortir d’una sala cridant – L’he trobat! – Deia. – Què ha trobat? – El tren, senyor, el tren subterrani, i funciona! – El cap dels tècnics em va explicar. – No estàvem segurs que existís, no en teníem documentació, sols referències, però, si es confirma tot, ens portarà a l’Ariane directament.

L’aparell era un andròmina atrotinada que emetia un brunzit agut. – És un motor elèctric. – Em va dir el tècnic. Vam pujar tot el material i el personal a l’aparell, no anàvem gaire còmodes, però sempre seria millor que cobrir els deu quilòmetres a peu i carregats.

L’Andròmina avançava més ràpid del que esperava per aquells rails rovellats. En algun punt vam trobar aigua estancada que els cobria, però no va ser cap problema, el que més em preocupava eren els trams on no hi havia llum, tanmateix no vam tenir cap incidència fins a un punt on els rails havien estat arrencats.

Vaig mirar al tècnic. – No podem seguir, oi? – No, senyor. Ho sento. – Vaig demanar-li al Mika que s’avancessin per veure que hi havia més enllà. Va fer tornar una soldat, exultant. –Senyor, Hem arribat! – No vaig tenir temps d’ordenar que agafessin les coses, un riu de gent s’abocà a portar el material quasi a la carrera. Vaig pensar que ara ja no era la meva feina.

Una noia petita i prima, s’afanyava a portar parell de caixes que feien tres d’ella. – No podràs amb tanta cosa. – Li vaig dir. – L’he de portar, i no penso fer dos viatges. – Va respondre sense mirar-me. Li vaig agafar una de les caixes. I vam abandonar aquell tren.

dilluns, 26 de maig del 2008

El llarg camí de tornada (3er lliurament)


Uns dies desprès de la xerrada a la biblioteca, quan tornava de la feina, em va sortir al pas un individu. – Bona tarda. Sóc del departament d’intel·ligència, voldríem parlar amb vostè. – Una esgarrifança em va recórrer l’espinada, a l’altre bàndol això significava desaparèixer per sempre més.

L’home m’atansava una targeta, amb la mà tremolosa la hi vaig agafar. Hi havia el seu nom, el seu número d’identificació i uns números de telèfon. – I si no vull anar? – Estem molt interessats en parlar amb vostè, però no podem obligar-lo.

Altra resposta que venia a fer saltar pels aires idees preconcebudes, no podien obligar-me! Vaig accedir, m’obrí la porta del cotxe que ens esperava, ell entrà per la del conductor. El camí no va ser massa llarg però l’home s’afanyava en parlar de nimietats. Suposo que no volia sentir-se en un silenci tens.

Vam arribar a un edifici oficial, perfectament identificat, Direcció de defensa, departament d’intel·ligència. Una vegada aparcat el cotxe vam caminar cap a l’edifici. – Són militars? – Alguns, jo treballo a l'administració. – Ja, i de què es suposa que hem de parlar? – Ja li ho diran, jo sols havia d’anar a buscar-lo. – I com puc estar segur que tornaré a dormir a casa? – L’home em va mirar sorprès. - No sé quant durarà la reunió, però no pateixi que li portaran.

Em va acompanyar a una mena de sala d’espera i es va acomiadar. Una senyora va entrar poc desprès, portava un terminal, em va demanar la targeta d’identificació, la va passar pel terminal i aquest va escopir un paperet. La dona va posar el paper dins d’una funda amb una pinça. – Pengi’s això a la solapa, si us plau. Ara vindran a buscar-ho.

En pocs moments entrava un home d’uniforme, un capità pels galons. Em va saludar. – Bona tarda, m’acompanya? – Si, es clar. – Vam entrar a una sala on hi havien varies persones, una d’elles era la dona de la biblioteca. Desprès de fer les presentacions i demanar-me que m’assegués, la dona va començar l’explicació. - L’altre dia em va sorprendre la informació que ens va donar a la biblioteca, voldríem fer-li unes quantes preguntes al respecte. – Tot el que sigui capaç de respondre.
– Fa quant que va veure l’Ariane? – uns tres anys. – Ens podria descriure l’estat de conservació? – No puc donar-li detalls tècnics, els desconec, però l’aspecte semblava bo, era dins d’un edifici tancat, no massa net però no es veia corrosió.
El capità em preguntà. – Quines defenses te l’edifici? – Defenses? Tot el complex està rodejat per un filat de filferro amb punxes, una única entrada vigilada per un soldat i ja està. La gent no s’apropa si no és per obligació, allò està marcat com un temple del mal. – La dona torna a preguntar. – Sabria dir-me si hi han els ordinadors? – No li puc assegurar, però ens van dir que no s’havia tocat res.

El capità va començar a parlar de la possibilitat d’enlairar l’Ariane. – Seria un cop d’efecte brutal. Ell ho va dir, era l’arma per matar Déu, si l’Ariane s’enlaira Déu serà mort per ells. – un home, que m’havien presentat com cap tècnic del projecte, li responia – No ho veig tan clar, Per enlairar-lo fa falta un equip de trenta persones mínim, incloent els dos astronautes.

La discussió es va allargar, semblava que s’havien oblidat de mi. En un moment en el que semblava que quasi tot estava decidit – Sols queda una nimietat- - Va dir el capità en un to que volia ser irònic. - Portar la gent, els nostres transports poden arribar a pocs quilòmetres del lloc, si fos una batalla no dubtaria, però es tracta d’arribar-hi tots, necessitem algú que es sàpiga moure en el terreny.

Les mirades es van girar cap a mi. – Vostè seria capaç de fer-ho? De portar trenta persones fins a l’Ariane sense que les interceptessin? – Alguna cosa es va estrènyer al meu interior, vaig rumiar una estona. – És difícil, potser amb uns quants soldats ... quatre o cinc que ens cobrissin ... Si, és possible portar-los, però no puc assegurar la tornada, haureu de considerar-ho una missió suïcida.

Es va fer un silenci dens, les mirades caigueren cap a les taules. El cap del projecte preguntà. – En un càlcul optimista, quanta gent podria tornar? – Se’m va encongir el cor per la pregunta. – Suposant que enlairem l’Ariane, suposant que l’enlairament faci l’efecte que esperen ... tres, quatre, cinc persones com a molt.

El capità mirà el cap de projecte. – Quants voluntaris podem tenir? – No ho sé. Segurament tots, la meva gent està cansada d’aquesta guerra, faran el que els hi demanem. – No conec ningú que no estigui cansat. – Digué el capità, tombà cap a mi. – Ha dit cinc soldats. Necessita més? – No. – Vaig respondre. - No cal arriscar més de l'imprescindible.

Gent civil disposada a donar la vida a canvi d’una possibilitat remota d’aturar una guerra, sense adoctrinament, sense promeses d’un paradís després de la mort, sols l’esperança de posar un punt i final. – He passat molts anys lluitant, crec que els hi puc preguntar. Saben el que estan fent?

La dona de la biblioteca em va respondre. – Jo he conegut la pau, no era un paradís però podíem fer alguna cosa, tenir projectes de futur, jo tenia onze anys. La guerra ens ho va treure tot, vaig passar deu anys de la meva vida en un camp de refugiats. Vull que això acabi, l’única raó per la que jo no aniré és perquè seria una càrrega, tinc cent dos anys i el meu cos està lligat a una cadira de rodes. No sap el que donaria per poder anar.

Els hi vaig demanar uns dies per pensar-m’ho, portar un grup de gent a una mort segura començava a ser un càrrega molt pesada. Aquesta idea em feia riure amargament, fa uns anys hauria enviat cent persones a llençar-se a un precipici sense dubtar, i ara se m’encongia el cor per portar trenta-cinc.

Al dia següent, abans de sortir cap a la feina, vaig rebre una trucada, era el meu cap, em va donar el dia lliure, que el necessitaria per pensar, em deia. – Què li han dit? – Dir-me? Qui? Jo no sé res. – No vaig insistir, li vaig agrair, ell em va respondre amb un – A tu. – diàfan.

Vaig decidir donar una volta, prendre un cafè a la plaça, i rumiar. – Bon dia. – Era el mossèn. – Com et trobes fill? – Atabalat pare, però m’haurà de perdonar, no li puc explicar. – No cal. – Per un moment se’m va acudir que ell també hi era al corrent. - Què és el que sap, pare? – No res, fill, ningú no sap res. – Pare, dir mentides ha deixat de ser pecat? – Vaig preguntar amb ironia.

El mossèn va riure. – Això, en tot cas serà el meu problema. Fill. El que has de fer és bo. – És molta gent la que no tornarà. – Algú anirà sense saber el que li espera? – Ningú. – Llavors? – I la meva responsabilitat, pare? – La teva responsabilitat és portar-los a fer la seva feina, desprès ell proveirà. – Vostè no sap el que anem a fer! – Trencar una mentida.

Però com podia ser? No es suposava que era un secret? – Pare, jo he perdut la fe, però m’agradaria que pregués per mi. – Ja ho pensàvem fer. – Vaig riure. – Perdó, pare, és que se m’ha acudit la beneiteria de pensar que ja ho sap tothom el que he de fer. – El mossèn va somriure – Tothom és amb vosaltres. Adéu – És va aixecar i se’n va anar. No recordo haver vist que el mossèn fes cap senyal als dependents de la cafeteria, però quan vaig voler pagar em va dir que ja estava pagat.

divendres, 23 de maig del 2008

El llarg camí de tornada (2on lliurament)

Durant el període de recuperació encara vaig rebre una visita inesperada – Bisbe! – No, ja no, fa temps que vaig deixar de fer-ho. – Vaig intentar besar la seva mà però no em va deixar. – Senyor, el donaven per mort. – Sí? Doncs quasi l’aconsegueixen. – Ells? Els ateus?

El bisbe, ex-bisbe, hauria de dir, va somriure benèvolament. – No, els nostres, els creients, els sants. Sento donar-te tan nefastes noticies, però, si hi a un cel, a tu i a mi ens costarà molt d’entrar. Hem comès molts crims en nom de Déu. – El que m’acabava de dir em va gelar la sang.

Vaig parlar amb ell durant hores, em va confessar tot el que ell, com a bisbe havia viscut, els bordells privats pels prelats, amb nens i nenes de menys de quinze anys. Les orgies sàdiques on es sacrificaven criatures desprès de sotmetre-les a turment sense cap motiu, l’atresorament de bens de primera necessitat ...

El cap em feia molt mal, i no era per la ferida. – Però això és el que suposa que fan aquí! – vaig exclamar en un moment. – No sé si algú s’atreveix, l’últim que se sàpiga que va tocar una nena petita encara resta a presó. Es perdona abans a algú que hagi robat que aquesta gent.

Desprès de rumiar vaig deixar anar. – Doncs hem de tornar per dir-ho! - Per què creus que ningú no torna? – Em va replicar compungit. – Si decideixes tornar ningú no t’ho impedirà, aquí, allà et mataran, però és la teva decisió. Si vols quedar-te digues-ho, vindrà un assessor, et buscaran una feina i un lloc on viure, els temps no estan per grans festes, però s’hi pot viure.

- I si vull combatre? – Què vols dir? – Sí, unir-me al seu exèrcit, lluitar contra els nos... contra els creients. – No, és l’únic que no et deixaran fer, l’odi que trauràs serà tan brutal que mataries innecessàriament. Volem guanyar per captures, no per morts. Volem guanyar la pau, no la guerra.

Quan vaig estar restablert vaig decidir quedar-me, van ser molts morts els que vaig veure arribar de la frontera. Em van facilitar una feina de comptable, sí, jo havia estat comptable en un temps, em va costar acostumar-me, tot havia canviat molt, però la paciència dels companys em va ajudar a posar-me al dia.

Un dia, en un passejada per la ciutat, vaig passar davant d’un temple catòlic. Feia molt de temps que no havia anat a missa. Per què? Vaig decidir a entrar, unes poques persones pregaven i un mossèn llegia l’evangeli. Vaig seure a escoltar.

Quan va acabar la missa el mossèn se’m va apropar. – Bona tarda, fill. – Bona tarda, pare. – No t’havia vist abans, ets de viatge? – No, no havia vingut abans. – Ja, et van ferir, no? – Com ho sap. – Sempre passa. Vols reconciliar-te amb les teves creences? – No ho sé, pare. – Entenc. Ets lliure de fer-ho, o no fer-ho. – Quan vulguis, si tens dubtes, em tens aquí, com a sacerdot o com amic, si és que no vols tornar a creure.

Em vaig quedar rumiant. – Pare, I les normes del Sant pare de Roma? – Fill, això, aquí ja és història, sí, hi ha un president per qüestions administratives. Però res més.

- Pare, no entenc res, tot el que em van ensenyar, aquí hauríem de caminar en carrers plens de meuques i lladres, orgies, violacions, perversió. Pare, fora de la falta de fe, tot el que veig de bo supera amb escreix el que vivíem allà, les cares sols s’enfosqueixen quan hi ha un atac o al parlar de la guerra. On és la trampa pare?.

El mossèn em va mirar amb una barreja de dol i compassió. – Allà, la trampa és allà, fill. Saps, jo allà no era mossèn, me’n vaig fer aquí. Vaig descobrir coses que allà no s’expliquen. T’han explicat què és el principi d’impossibilitat? – No, la veritat és que no. – Doncs és el que s’ha d’acceptar per inscriure’t en qualsevol creença, i diu textualment que qualsevol creença és respectable si no condemna als no creients, que no es pot demostrar que existeixi un ésser anomenat Déu i que creure o no creure és una opció personal.

Me’l vaig mirar incrèdul – Això vol dir que l’apostasia no és delicte? – Això vol dir que és delicte declarar apòstata a ningú. – Vam seguir parlant una llarga estona. Em va explicar que la gent havia acordat el respecte, que les religions havien perdut les seves estructures jeràrquiques i que per ser sacerdot, pastor, rabí o imam s’havia de passar per un tribunal que impedia qualsevol bri de fanatisme.

Em vaig acomiadar del mossèn. Al meu interior sentia com s’enfonsaven les meves darreres creences. Sense autoritat eclesial tot allò no tenia sentit, al menys per a mi. Fins i tot em rondava pel cap la idea que aquell a qui havia adorat potser no existia, sinó com es podia entendre que deixés que les forces del mal lluitessin en el seu nom?

Aquella idea se’m repetia al cap constantment. Vaig visitar temples catòlics, evangelistes, luterans, sinagogues, mesquites. Fins i tot vaig descobrir els budistes, sense un déu pròpiament dit, reconec que em van agradar ells, la seva pau interior. Però les seves creences no m’encaixaven.

Un dia, al anar a la biblioteca, vaig veure a la sala de discussions, un grup de gent que parlava de ciències, vaig seure a escoltar. Escoltava explicacions que, al meu passat, haurien constituït delicte d’heretgia.

Vaig perdre el sentit del temps mentre discutien sobre la possibilitat de viatjar a la Lluna, algú deia que ja s’havia fet, abans de la guerra, altre replicava que, amb la tecnologia actual era inviable. Llavors se’m va encendre una llumeta. – Què puc dir una cosa?

Tots es van girar cap a mi. – És clar. – Em perdonaran, no sóc científic, però recordo unes instal•lacions abandonades. Ens les van ensenyar com a temple del diable. – Es va sentir algun riure. – Calla. – Va renyar una dona major a un noiet. – Segueixi, si us plau. – Doncs hi havia grans cilindres, acabats en una mena de cons.

Algú em va preguntar – Quina llargada? – No ho sé, cent metres? Sóc molt dolent per les mides. El que sí recordo era que, segons ens explicaven era l’arma que els ateus havien fet per matar Déu.

Em van demanar un dibuix, amb la meva poca traça els hi vaig fer un gargot. – recordo que havia un anagrama: E.S.A., i un altre aquí. – Vaig dir assenyalant la punta de l’objecte. – I.S.S.T.

La dona es va portar les mans a la cara, plorava. Quan es va calmar, va dir. – Són les sigles de l’agència espacial europea, i de l’estació espacial internacional, la T segurament correspon a transport. Era l’Ariane 36. Havia de portar subministraments a la I.S.S., llavors va començar la guerra i l’Ariane va quedar en mans dels fanàtics. Dues-centes persones van morir a la I.S.S. Jo era una nena llavors.

Vaig sortir d’allà commocionat. si em faltava una peça per completar el trencaclosques ja l’havia trobada. Ara sé que no pot existir un ésser anomenat Déu, perquè d’existir sols pot tractar-se d’un ésser cruel, despòtic i egoista.

dimecres, 21 de maig del 2008

El llarg camí de tornada (1er lliurament)

Qui m’havia de dir que aquella seria la meva darrera batalla. Desprès de tant de temps lluitant i matant enemics, una tifa al terra em va fer relliscar i, del cop al cap, vaig quedar inconscient.

Quan vaig tornar en mi era a una sala de parets blanques, sol. Vaig intentar aixecar-me però el cap em ballava, a més tenia enguixada una cama. Algú, fora, va mirar per la porta – S’ha despertat, avisa al director. – Aquella frase em va fer saber que havia caigut en mans de l’enemic.

Com podia ser que no m’haguessin mort? Totes les informacions que teníem ens indicaven que ningú no tornava viu de les mans de l’enemic. Un home major d’uns seixanta anys entrà a la sala. – Com es troba? – I què importa, a la fi em mataran. No importa si em trobo bé o malament. – Ja, però abans del seu desitjat final, voldríem parlar amb vostè, i si no es troba bé ...

L’home feia un somriure sarcàstic mentre em deia allò. – Em fa mal el cap, molt mal. Però no esperin que els hi digui res d’important. – L’home em mirà el clatell. – No m’estranya, és viu de miracle. Provi d’aixecar-se, si us plau.

Em va sobtar la manera de parlar-me. Al nostre bàndol, si volíem interrogar algú no ens estàvem amb delicadeses. Una guerra no és una competició amistosa. Em vaig aixecar, el cap em ballava, però podia mantenir l’equilibri malgrat el guix. – Faci un parell de passes. – Vaig intentar un primer pas però perdia l’equilibri – Encara no pot caminar. Porteu una cadira!

Un altre home va entrar amb una cadira de rodes, m’agafà del braç i m’ajudà a seure. Llavors vaig adonar-me, portaven bates, no pas uniformes. – No són militars, vostès? No sóc un presoner? – Vaig preguntar. – Jo sí en tinc un càrrec militar, per culpa d’aquesta merda de guerra, però fora d’un petit grup de soldats que defensen l’edifici la resta som sanitaris, metges, infermers, auxiliars ... ah i un grup d’excel·lents cuiners.

Vaig deduir que estava en un hospital, la qual cosa encara em desconcertava més. – No entenc, no hauria d’estar en un camp de presoners? – I haver de vigilar-ho dia i nit? No, ja fa temps que vam decidir canviar les regles. Vostè s’estarà aquí fins que estigui en condicions, desprès, si vol, se’n tornarà.

Me’l vaig mirar. – Ningú no torna viu de mans de l’enemic. – Ja ho sabem, però no pas perquè nosaltres el matem. – Què vol dir? – L’home no va respondre, quasi sense adonar-me havíem sortit al jardí, en aquell moment arribava una ambulància. – Un retornat, Tant de bo podem salvar-ho.
Quan el van treure del vehicle el vaig reconèixer. – Hakim! – Vaig cridar. Ell es va girar – Senyor. – Va dir amb un fil de veu – Que t’han fet? – Els nostres senyor, els nostres. – Què vols dir? – Se’l van portar cap a dins. – Si es salva podrà parlar-ne.

Què havia volgut dir? No, no podia ser, l’enemic és terrible, són servidors del diable, nosaltres som els bons, adorem i servim a Déu, l’únic, des de la Gran Comunió del cristianisme i l’Islam i la guerra santa contra els ateus, la Gihad.

Els dies següents van ser un seguit d’explicacions, negaven Déu, els creients que quedaven havien d’acceptar l’article d’impossibilitat. Utilitzaven un sistema d’elecció de governants que al nostre bàndol es considerava satànic, elecció directa, a més hi havia una mena de conclau que fiscalitzava totes i cadascuna de les decisions dels governants.

A les meves oïdes tot sonava com un món diabòlic, on la voluntat divina havia estat totalment apartada, proscrita. Al mateix temps el contacte amb aquells homes, els que ja havien nascut en aquell sistema i els que havien estat “alliberats” del nostre bàndol em feia sentir un gran dol intern. Tots semblaven bones persones, ningú no volia la guerra.

Un dia, encara no estava prou restablert, vaig aixecar-me d’hora, em vaig vestir i vaig sortir de l’hospital, vaig passar per davant del soldat que vigilava l’eixida exterior. – Bon dia, a fer una volta? – em va preguntar. – Sí, vull caminar una mica. – Esperi un moment. – El soldat va entrar a la garita i va sortir amb un aparell. – Si es perd, o si no es troba amb forces per tornar, premi el botó, l’aniran a buscar.

Me’l vaig mirar incrèdul. – I si decideixo tornar-me, fugir? – Fugir? Vol dir si decideix no tornar! Cap problema, a la frontera hi ha tot de llocs de vigilància, els hi dona l’aparell, ells li diran per on pot passar sense que li disparem des d’aquesta banda. – No entenia res. Li estava dient que m’escapava i li era el mateix. – Perdoni, però entre els meus, si un soldat deixa escapar un presoner l’afusellem. – Ja, però vostè no és un presoner.

Vaig optar per no discutir. El camí se’m va fer dur, em creuava amb gent que ni tan sols es giraven a mirar-me. Fins que una dona se’m va apropar. – Es troba bé? – Per què? – La cama, va coixejant. – Si, no es preocupi, gràcies.

Havia de ser molt evident, doncs ara la gent sí em mirava i molts m’oferien ajuda. Vaig arribar a un punt de vigilància. – Soldat! – Vaig cridar treien forces d’on podia. – Queda molt per la frontera? – Sí senyor, però tal com va no arribarà, vol que cridi l’Hospital? Senyor? Senyor! – No sé si va ser el meu món que va acabar de caure i em va arrossegar o va ser la maleïda cama.

Vaig despertar de nou a l’hospital. Una cara em mirava des de la boira que envaïa la meva vista. – Bon dia senyor! – Era la veu de l’Hakim. – Què m’ha passat? – Ha perdut el coneixement i l’han portat de nou. – Merda! Quasi l’havia aconseguit! – No senyor, encara li quedava la meitat del camí. – Vaig recordar la conversa amb el darrer soldat, era cert, no havia arribat.

Estava clar que hauria d’esperar un temps més a guarir-me, però ara que estava amb l’Hakim podríem preparar la fugida. – Escolta’m el prepararem tot, així quan m’hagi recuperat tornarem. – No, senyor, jo no torno. – Què dius? – Senyor, no hi ha tornada, em van crivellar. – Per això mateix. Quan tornem ens venjarem del que t’han fet. – No l’entén senyor? Van ser els nos... els seus, senyor. No hi ha tornada, el mataran així el tinguin a tret.

Vaig mirar-lo als ulls. D’altre no m’hauria cregut un borrall però l’Hakim era la noblesa en persona. – No entenc res. – És molt fàcil, senyor. Estàvem al bàndol equivocat. A l’altra banda de la frontera regna el fanatisme. Potser el decebo, senyor, però el que no vaig voler veure amb les paraules l’he vist amb els fets.

Vaig riure histèricament. – I ara em diràs que aquí deixen anar a la gent a pregar! – Lliurement. – Au va! – Són adoradors del diable. – Si vostè ho diu. senyor ... – Aquella resposta em va gelar. – Senyor, demà em donen l’alta, m’han ofert una feina de manyà. Vostè sabia que jo era manyà? Quasi no el recordava. Sap, em van fer una prova ara fa dos dies i demà així que surti d’aquí començo.

De sobte em vaig enfurismar – I la guerra? No recordes que estem en guerra? – La puta guerra, com no oblidar-la, ahir van arrasar un poble sencer. Sap ni tan sols hi havia una garita, el centre militar més proper era a cent quilòmetres, cent! No va ser un error, va ser un crim. – I com saps tu això? – perquè hi vaig passar quan havia decidit tornar-hi. M’havia perdut, un home em va portar fins la frontera. Ara és mort. Era un bon home.

Al dia següent l’Hakim es va acomiadar, portava un vestit senzill però net, els ulls li espurnejaven. Era feliç. – Que tingui sort senyor. – Igualment Hakim. Segueixes creient en Déu, no? – El meu Déu va morir sota les bales l’altre dia. No, no puc.

dilluns, 19 de maig del 2008

Eurovisió 2008

Encara recordo l’any que Massiel va guanyar el concurs, jo tindria uns sis anyets i llavors no entenia res de dictadures i putrefacció, anava a una acadèmia davant de casa on ens feien cantar el “Cara al sol” cada dia al tronar del pati, i jo llavors el veia normal. Amb el criteri d’avui tindria un ranquing d’expulsions molt honorable.

Amb el pas del temps, a mida que els meus coneixements m’anaven indicant que allò feia pudor vaig aïllar-me del pútrid concurs. De fet, han passat anys sense saber quan el feien.

Aquest any hi ha hagut dues efemèrides que m’han porta a pensar en ell, i començo per la més petita. Un tal Cliff Richards (o alguna cosa així) està mirant que li treguin el premi a la Massiel perquè els vots havien estat comprats.

Sr. Richards: Els seus també estaven comprats, no s’engany.

Mr Richards: Your votes were buiyng also. Don’t believe yours are not guilty.

I ara passem a Chikiliquatre.

D’acord, la cançó és una merda, D’acord no és un cantant és un actor. D’acord l’hi ha tret el lloc a algú que es podria promocionar al món de la cançó.

Però d’altres vegades s’han enviat bodris (recordeu les Ketchup com cas més recent), a més aquesta promoció la paguem entre tots i no estem parlant d’un projecte cultural, ni d’una acció humanitària, ni d’una aposta que ens pugui generar un rendiment propi.

Així doncs, els que vulguin que els hi pagui la promoció que parlin amb mi directament.

No vull oblidar que, ja fa anys que no guanya cap país que no sigui de l’est, que Itàlia ja no es presenta per voluntat pròpia, i no em crec l’excusa que ja tenen Sant Remo.

També vull tenir un record pels organitzadors, per pensar que som eixerebrats, i perquè els hi ha sortit el tret per la culata. Hores d’ara algú deu estar escrivint amb sang “Amb Internet no s’hi juga.”

I com que sóc un acèrrim Eurovisió-excèptic, i malgrat tot el suc que li han volgut treure al fenomen, que ja era d’esperar, vull donar el meu recolzament a l’engendre.

Per què? Doncs, perquè així perdrem, quedarem fora i ens podrem plantejar no tornar-hi, perquè en cas de guanyar, que no crec, tota Europa s’haurà de plantejar que cony estem fent, tots.

I, sobretot, perquè riurem de mala manera, com vam riure, en família, amb el “Salvemos Eurovisión”. Apa macos, a veure com la salveu ara!

dijous, 15 de maig del 2008

Escac i mat

Pilota, cuc, miserable, traïdor. Aquesta era l’opinió que en tenien els seus companys. Entestat en servir fidelment els seus amos realitzava les seves feines curosament. Portar la caixa, fer les entrades i sortides dels bancs, informar puntualment dels que arribaven tard i o s’anaven d’hora. Fer informes exhaustius del que lligaven en hores de feina.

La seva presència a la màquina de cafè provocava corredisses pels passadissos. Ja feia temps que no es parlava amb ningú, els caps tampoc no se l’estimaven, recordaven aquell que es tirava la recepcionista i com s’ho va fer per que l’informe arribés a dalt de tot.

Ningú no sabia com s’ho feia, però sabia tot el que passava a l’empresa. Res no escapava de la seva observació. Fins i tot va arribar a informar de les dones que feien servir tanga, cosa que al número ú, catòlic fonamentalista, no li feia gens ni mica de gràcia.

Aquell dia no va aparèixer. A primera hora tots van pensar que potser estava malalt, però ningú no va trucar fins que un dels caps, va ordenar que ho fessin. Les trucades van resultar infructuoses. Llavors, el cap en qüestió va demanar algú que fes una operació de pagament. Rera una llarga estona per recuperar les claus d’accés a l’ordinador, al programa del banc i a l’apartat de pagaments, el sistema va emetre una denegació per manca de saldo.

- Què collons m’està explicant! – Va escridassar el cap. – Aquest compte te una pòlissa d’un milió d’euros! I ahir hi havia saldo positiu! – El cap es va anar a l’ordinador, va entrar en el detall del compte, de sobte la cara li va canviar de color, primer vermell, desprès blanc. –Senyor, es troba malament? – un moviment indecís de la mà intentava dir que no.

Va apagar l’ordinador de cop amb l’interruptor, s’aixecà i entrà al seu despatx a corre cuita, al tancar la porta van tremolar tots els envans. Al cap d’una estona havien entrat al despatx tots els caps, del més petit fins al número ú. S’escoltaven crits inintel·ligibles. Llavor sortí un altre dels caps.

- Vostè! – va dir a un noiet que feia poc que havia entrat. – Surti cagant llets a casa d’aquest home, agafi un taxi si cal, vull saber si és a casa seva, ens truca tan bon punt arribi. Tingui. – li atansà un mòbil de darrera generació i un plec de bitllets de cinquanta i cent euros. Si fa no fa uns cinc-cents en total. – A que espera, Ja! Ja!

El noi va sortir corrents, no estava segur del que passava, però sentia tanta por que no es va adonar que no tenia l’adreça fins haver baixat a la porteria. Intel·ligentment, en comptes de pujar de nou va trucar a un dels companys per que li donés.

Al despatx esperaven amb ansietat la trucada. Les mirades ballaven entre el monitor i els Rolex, alguns imitacions barroeres. Al final va sonar el telèfon. – Sí? Com que no hi ha ningú? Què vol dir? Segur que no s’ha equivocat d’adreça? No, no pot ser! Està segur? D’acord. Torni’s, gràcies. – La cara de l’home era un poema. – Algú, alguna vegada, ha anat a casa d’aquest individu? – Ningú no va respondre.

– Senyors, ens ha ensarronat, aquest mal parit s’ha anat amb tots els cèntims de l’empresa. L’adreça, segons el noi que he enviat, és un edifici tapiat de dalt a baix, ha preguntat i fa més de deu anys que no hi viu ningú. Pel que hem vist fins ara se’ns ha rifat més de cent milions d’euros.

- Truquem a la Policia, l’enxamparan aviat. – Va dir un d’optimista. – Sí, truquem, però aquest bandarra ja deu estar a l’altra banda del món. Definitivament, senyors hem begut oli.

El noiet torna al despatx, un batibull de gent el rodeja. – Què passa? què has vist? – No res, no hi era, l’adreça és un edifici abandonat. – Algú des de darrera un monitor s’exclama. – Collons! – Tots es giren. - Què? Què? Què? Què? – Que s’ha portat la pasta! Quin mal parit! No queda un euro enlloc!.

Un silenci sepulcral envaeix la sala. De sobte una veueta gossa preguntar. – Però això vol dir que ens hem quedat sense feina? – Les cares de pànic és multipliquen. Una dona major arrenca a plorar. – Tinc 55 anys, on vaig ara?

El correu electrònic salta a totes les màquines. Tothom se’n va a mirar, el mateix correu per a tots, empleats o caps.

Senyor gran cap “jo me la casco al bany.”, senyors caps de departament “No sé fer res però algú altre ho farà.” Senyor empleats “Mentre pugui em tocaré al figa, o la polla, respectivament.”

M’he portat exactament 10.370.123,00 €. Hores d’ara serè, amb la morterada, a un país idíl·lic on penso viure sense fotre brot. Però, com que no sóc rancuniós, he deixat una declaració signada fent-me responsable d’aquest magnífic desfalc.

M’oblidava, no cal que em busquin, m’he canviat la identitat, i com que sóc molt moderat en les meves despeses no em detectaran.

Arriba l’hora dels comiats. Que us donin pel cul a tots!

El silenci regna en tots els racons, les cares compungides, les mirades perdudes, els ulls amarats de llàgrimes. El noiet recull les seves coses, es treu de la butxaca els cèntims que li ha donat el cap i el deixa sobre la taula. Els caps surten del despatx, en silenci, bandejant el cap. – Sisplau baixin tots a la nau. – Diu un d’ells.

A la nau tots els treballadors esperen escoltar el que ja saben. El número ú, agafa un micròfon d’un sistema de megafonia obsolet que encara rodava per l’empresa. – Amb la veu tallada, explica els fets i enllesteix amb una arenga, prometent l’impossible. – Amb l’ajut de tots sortirem d’aquesta. – Insuflant un optimisme injustificat. – Sols hem perdut el “cash” els actius de l’empresa son superiors, molt superiors al deute. – Mentint descaradament. – l’”Staff” seguirà al peu del canó fins al final.

Al dia següent el nombre de baixes era exactament igual a l’”staff”, cap dels caps no va tornar, els treballadors es miraven uns als altres sense saber que fer. El noiet s’adonà que els cèntims seguien a sobre la taula. Va fer una ullada al voltant i se’l va embutxacar. – Aquí no fem rés. Jo me’n vaig. Apa siau. – Va dir sense esperar resposta.

dimarts, 13 de maig del 2008

El primer pas

La veia tots els dies darrera la barra, a l’hora d’esmorzar. El cabell negre, curt excepte per una cua al centre del clatell que li recorria l’esquena. Els ulls negres, profunds, suggeridors i el somriure constant. Esperava amb delir que les mans llargues de dits prims servissin la tassa per poder admira-les.

La somiava etèria, escorredissa entre les seves mans, inabastable, translúcida. La somiava xiuxiuejant, abraçant-lo un instant per després fugir sense ni tan sols trepitjar el terra. Es somiava ell perseguint-la entre rialles, en prats desconeguts, fins atrapar-la i abraçar-la.

Aquelles hores del matí des de que arribava a la feina fins que era l’hora de l’esmorzar es feien eternes. Després, al demanar-li el cafè, angoixat per l’espera i tractant de trobar un petit contacte amb els dits d’ella, quan li ho atansava.

Aquell dia ella el mirava insistentment, no somreia, quan li va demanar el cafè va deixar anar un – i res més? – No, res més, gràcies. – Li va servir el cafè sense donar-li temps a agafar-ho, remugant entre dents alguna cosa. Ell es prengué el cafè i acotà el cap, l’havia fet sentir-se malament, s’havia acabat.

Al matí següent la rutina el va portar de nou a la cafeteria, de nou a demanar un cafè, sense mirar-la, sense intentar tocar els seus dits quan li apropava el cafè. Ni es va adonar de la mirada d’ella, no va saber veure que la tassa va romandre a l’aire mes temps que no calia, no va sentir un sospir ofegat quan ella s’anava.

Va pagar el cafè i es va aixecar, estava a punt de travessar la porta que una mà li agafà el braç. – Espera. – Era ella. – A quina hora acabes? – Ell va envermellir. - A ... a les cinc. – Quina porta? – eh? – Que en quina porteria t’espero? – Ah ... la C. – Allà seré. – Li va plantar un petó als llavis i se’n va tornar darrera la barra.

Quan es va trobar davant la taula de la feina no recordava haver fet el camí de tornada. Algú va fer conya amb la cara de babau que portava, ell no s’immutava, el seu cap estava a la porta a les cinc.

Els darrers minuts es feien eterns, semblava com si totes les agulles dels rellotges s’haguessin entrebancat a les quatre cinquanta-nou. Al final, el gran rellotge de l’oficina va saltar de minut. Va apagar l’ordinador, entaforà els papers al calaix i agafà la jaqueta mentre saltava de la cadira. Amb prou feines va dir adéu.

La gent s’amuntegava davant l’ascensor, va enfilar les escales, baixant-les com mai no ho hauria fet, amb prou feines no havia arribat a eixir que la va veure, radiant, somrient. Per un moment s’espantà. Què li diria? Què havia de fer?

Ella, al veure’l, se li atansà es penjà del seu coll i li va fer un petó llarg i profund. – Me’n dic Anna. I tu? – Pe pe Pere. – Pe pe Pere? O sols Pere? – va dir ella rient. – Sols Pere. – Anem? – Sí ... on? – No ho sé, per variar podries fer alguna cosa tu, com decidir on anem. – Ja ... a prendre alguna cosa? – Per començar està bé, però a la cafeteria no, que la tinc molt vista.

Van agafar el bus cap al centre i es van perdre pels carrers de la ciutat abraçats, parlant, petonejant-se, somiant-se l’un a l’altre, fins que la nit els va desdibuixar.

dissabte, 10 de maig del 2008

Premis



No es pot anar sempre contracorrent, i això dels premis m’ho mirava una mica de lluny, però queda clar que en cada món hi ha uns costums i en el món dels blocs el donar premis és un d’important.

Que significa donar o rebre un premi? Desprès de rumiar-ho, a partir del primer que m’han donat, crec que la resposta és una aclucada d’ull. Quan algú et dona un premi et diu que li agrada el que fas al bloc, el que dius, el que penses.

La part més dura és decidir a qui li dones, si conec molt poca gent! Trobar cinc persones per premi ... Les veuré magres!

Però no serè jo qui faci el lleig així que aquí el Teniu.


La Núr (
L'Habitació dels mals endreços) m’ha concedit (el 5 d’abril, ja fa un mes!) el premi “Dardo 2008”, la llegenda del premi diu així:

“El I Lliurament de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de prestigi reconegut en el món de la literatura. Amb aquest premi es reconeixen els valors que cada blocaire mostra cada dia en l'esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.; que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu, el qual és i roman innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

He de reconèixer que em va sorprendre, no m’ho esperava pas i t’ho agraeixo Núr, em vas fer sentir molt bé.

Jo li donaré a:

Plugim-constant, (
Plugim constant) perquè el que escriu m’és proper, perquè quan alguna cosa no li agrada m’ho diu clarament i perquè va ser capaç de tirar endavant el seu bloc malgrat algú proper li va criticar que ho fes.

La Lluna, (
Llàgrima de lluna) perquè els seus textos m’arriben al cor.

Sara Maria, (
Un racó del món) perquè les seves fotografies m’encanten i perquè som de la mateixa “quinta” (jo en sóc una mica més gran).

Jaqueline, (
Realitats i miratges) perquè m’agraden els texts/poemes que escriu i vull, voldria que ho seguis fent.

El tacte de les paraules, (
El tacte de les paraules) fa poc que la he descobert i m’agrada el que escriu.


I ara el segon premi, l’Striper (
Striptease d'històries) m’ha concedit el premi “Luz de gas” (el dia 6 de maig) per la meva “obra” eròtica, Agraït Striper, espero fer-te obrir les finestres moltes vegades més. He de dir que aquest premi m’ha servit per conèixer algú del sud, Luz de gas (Luz de gas).

Jo, en el meu torn el concedeixo a:

Cesc, (
Sense fer soroll) perquè està lluitant per sentir-se bé.

Lant, (
Dev/avalot) perquè amb les històries de Bunny, el conillet grindale, he rigut moltíssim, i perquè és tan bandarra com jo.

Mia, (
El diari vermell) i Mima, (Mima'm) perquè s’animin a escriure, que fa temps que no en llegim res d’elles.

Natura i Serendipitat, (
Anatomya del Sexe) Perquè fa poc que han començat, perquè m’agrada la gent que fa les coses per convenciment (m’encanten les k de Natura dissimulant una més que acceptable ortografia) i perquè m’agrada que les dones diguin la seva sobre sexe, que ja n’hi ha prou d’anar perduts.

dijous, 8 de maig del 2008

El meu nen

És cert, parlo poc d’ell, molts sabeu de l’existència de la meva nena i, ho reconec, és més senzill emocionar-se amb el que fa una criatura de tres anys que amb un “borinot” adolescent.

Però avui vull parlar d’ell, perquè de fet ja no és un nen, amb dinou anys a l’esquena no se li pot dir nen, o sí. Ell no ho sap, però n’estic orgullós d’ell. Estic orgullós que se’n tregui els estudis, que prengui decisions sobre la seva vida, que estigui segur d’ell mateix.

Divendres anirem a dinar, la seva mare i jo al restaurant de Sant Ignasi, l’escola on estudia, ell serà allà, potser a la cuina, potser a la sala, depèn del que li toqui aquell dia.

Jo sabré que, d’una manera o altra, el que ens serveixin a taula serà feina seva, que totes les bronques, tots els renecs, tots els maldecaps han donat fruit, ell.

D’altres pensaran que ells voldrien que els seus fills fossin metges, advocats, enginyers ... Jo vull que els meus fills siguin ells, que es facin el seu futur, a la seva mida, amb el seu esforç.

I avui sé que ell ho ha fet, ha elegit, s’ha compromès i està tirant endavant. La vida empeny massa fort per deixar que t’arrossegui sense més.

I sé que el que faci ho farà el millor que sàpiga, que és molt (hauríeu de tastar els seus coctels i el seu pastís de formatge) i que el seu futur, si més no, dependrà en molt d’ell.

Ara les notes autobiogràfiques:

No, no son fills de relacions diferents, fa vint-i-dos anys, si fa no fa, que som junts la meva companya i jo, potser ell va venir una mica d’hora (ja en portàvem dos anys vivint junts) i va gaudir d’un estatus de fill, nebot i net únic per ambdues bandes durant vuit anys de la seva vida.

La petita gaudeix, encara que se li faci una mica difícil (ni vulgueu saber com corre la pelussa.), d’una bona colla de cosins, uns més grans, altres més petits, i d’un germà gran que deixa petit el “primo de zumosol”.

Ahir va preparar dos plats per un concurs, i ara pecaré de pare i us poso les fotos, sols he tocat la brillantor i el contrast. A ell, lògicament, li vaig dir que era per plorar de gana, però us asseguro que estaven genials.

Estrella de macarrons farcits d'estiu

Lassanya de macarrons farcits de primavera

dilluns, 5 de maig del 2008

Almoina

La va veure a la porta d’un supermercat demanant almoina, era jove, vint i tants. Què era el que la hi feia atractiva? No s’ho explicava, portava la roba bruta, no tacada sinó bruta de fer temps que no es renta en condicions, els ulls de la noia, plorosos, no semblaven amagar l’engany.

Va intentar anar-se’n vàries vegades, però alguna cosa el portava de nou cap a ella. – Potser si ... No, és una bestiesa. – Remugava. Al final es va decidir, se li apropà. – Has esmorzat? – Ahir no vaig sopar. – Vine. – A què? – Vols esmorzar? – Sí. – Doncs, vine.

Van entrar a una cafeteria, la mestressa els mirava malament però no va dir res, ell va demanar un cafè i li va dir que demanés el que volgués, els ulls de la noia s’anaven darrera un entrepà de truita a la francesa d’un dels clients, però callava. – Per ella un entrepà de truita a la francesa i un cafè amb llet? – Sí, gràcies. – Va respondre la noia.

Mentre portaven la comanda ell va començar a explicar-se, si més no a intentar-ho. – Ja sé que et semblarà estrany això, però crec que, si m’acabo d’explicar bé podem arribar a un acord. – Ella se’l mirava una mica desconfiada, però aquell esmorzar de franc pagava el risc.

Ell continuava divagant en les seves explicacions mentre ella engolia l’entrepà desesperadament. – Voldria saber alguna cosa de tu. Vius amb la família? – Ella el fità. – Visc sola, no tinc marit, no tinc fills, no tinc ... no tinc res.- Una llàgrima que queia per la galta va ser engolida per la màniga del jersei.

Ell la mirava sense saber que fer. – Et drogues? – Va deixar anar graponer. – Suposo que és una explicació al meu estat. – Va dir ella, molesta. – No, no em fico res. Content? – Perdona’m, de vegades no tinc gens de tacte. - Es va excusar ell.

Desprès de repensar-s’ho al final va parlar. – Necessito algú que en tingui cura de casa meva, treballo molt i quan arribo no tinc ganes de posar-me a netejar, de vegades he de menjar de bar perquè quan arribo el frigorífic és buit. Tens on dormir?

Ella es quedà pensant una estona. – Sí, es clar, a un caixer del carrer Aribau, si més no, no passo fred. M’estàs proposant que faci de minyona? – Sí, crec que és el que t’estic proposant. – Ella va riure. – Perdona, pensava que m’anaves a dir de cardar a canvi de cèntims. – L’Hauries acceptat? – Ella va deixar de riure. – T’he de respondre? – No, deixa-ho, ... el meu cap de vegades dona moltes voltes.

Van seguir parlant una estona, ell li va explicar que disposava d’una habitació buida, amb un llit, no gaire còmode, però. Van acordar un preu per la feina que faria, les feines a fer, els dies de lliurament i d’altres detalls. – Quan podries venir? – Ara seria molt aviat? – Ell es quedà pensant. – No he tingut temps de preparar res. – No cal.

Tots dos van anar cap a casa de l’home, parlant de nimietats, fins i tot es van permetre algun acudit. Al arribar li va ensenyar la casa, l’habitació d’ell, el menjador, la cuina, el safareig, l’habitació d’ella, el bany. – Si vols pots fer-ho servir per dutxar-te, ara. – Es va quedar callat per un moment. – Perdona’m volia dir ... – No pateixis, sé que faig pudor. Però no tinc res mes per posar-me ... – Ell va rumiar una mica, va entrar a la seva habitació i sortí amb un barnús. – Ho sento, és tot el que tinc. – Home, per estar per casa pot haver-hi prou, però ... Seria molt demanar una petita bestreta en forma de roba? – Suposo que no. – El que passa és que jo no puc anar a comprar-la. – Bé ja aniré jo, una camisa i un pantaló? De quines talles?

Ella agafà un bolígraf i un full d’un bloc de notes i va apuntar el que necessitava i la talla de cada cosa, ell es va mirar la llista i es va envermellir – Algun problema? – Dona, jo ... les calces i el sostenidor .. em fa una mica de cosa ... no sé. – No voldràs que faci servir uns calçotets teus. – No es clar, però aquestes coses són una mica personals, i si no t’agraden?.

Ella va riure – Blanc i baratet, és sols per sortir del pas. – Li va dir mentre es ficava al bany amb el barnús a la mà, just abans de tancar la porta va treure el cap i va dir. – Gràcies.

Ell se’n va anar al centre comercial a buscar la comanda, va veure una botiga de roba, buida de clients i sols una dependenta jove, va entrar i desprès de saludar li va atansar el paper. – Necessitaria comprar això. - La noia mirà la llista, somrigué i preguntà. – Per la xicota? – Ell va envermir. – No, d’això ... és una mica difícil d’explicar ... ella vol una cosa senzilla ... és que ...

La seva ment va fer un salt en el buit i s’inventà una història versemblant. – Acaba d’arribar en avió i li han perdut les maletes, no te res que posar-se, m’entén? – La dependenta sembla convençuda, obre uns calaixos i treu les peces íntimes. – Voldrà elegir-les vostè? – No, no sabria com ...

– D’acord, miri, li poso aquestes calcetes tenen unes puntetes que fan molt sexi ... – Ell va envermellir encara més. – No, sisplau, si vostè pensa que estan bé, ja n’hi ha prou. – d’acord. – Diu ella. – La camisa i el pantaló voldrà elegir-los? O prefereix que ho faci jo també? – Faci-ho vostè, sisplau.

La dependenta, acostumada a lloar les peces que ven, a convèncer la gent per que es portin allò que no pensaven se sentia incòmoda. Va elegir un texans normalets i una camisa blanca sense pretensions. – Voldrà alguna cosa més? També tenim roba d’home. – No, gràcies, com li he dit és una emergència, li diré on l’he comprat. Gràcies.

De tornada se la trobà amb el barnús, assecant-se el cabell amb una tovallola, el barnús deixava veure la pell lluent del pit, ell es quedà embadalit, ella es cordà una mica més, sense esverar-se i amb un somriure trapella. – L’has comprat? – Sí, tot, aquí. – Va dir ell sobreposant-se a l’embadaliment.

Ella agafà la bossa i, desprès d’un gràcies es tancà a l’habitació. Una estona desprès va sortir ja vestida. – T’has gastat una fortuna en això. Que no hi ha un hiper per aquí? T’hauria sortit a meitat de preu, com a mínim. – A l’hiper se m’hauria fet etern el agafar allò. – Les calces? – Sí. – Ella, amb un somriure li agraí i se’n tornà a la seva habitació, volia descansar, potser pensar.

Els dies transcorregueren amb normalitat, de dilluns a divendres ella mantenia el pis net i la roba endreçada, al frigorífic hi havia menjars preparats, tal com ell li havia indicat, ella sols havia de cuinar per si mateixa.

Ell s’anava al matí, d’hora i tornava a quarts de nou tocats, li deia bon vespre, feia una dutxa ràpida i es feia un sopar ràpid, li deia bona nit i es tancava a la seva habitació, A dins, encenia la televisió o llegia o escoltava música.

Els dissabtes al matí passaven comptes, revisaven el rebost i feien la llista de la compra general. Desprès de dinar, únic moment en que tots dos menjaven junts, ell feia una dutxa, es vestia i se n’anava i no tornava fins quarts de quinze.

Ella tenia tot el dissabte a partir del migdia fins dilluns al matí per allò que volgués. Al principi va aprofitar per anar a comprar-se roba, desprès per anar al cinema, a prendre una copa, o alguna discoteca. Poc a poc es quedava més a casa. No tenia sentit, però s’esperava sense dormir fins que sentia com s’obria la porta.

Un dissabte, tot dinant, ella va començar a parlar. – Ja sé que no tens perquè donar-me explicacions, però tinc curiositat per saber on vas els dissabtes. – Ell se la fità, el semblant se li va enfosquir. – No facis preguntes de les que no vulguis sentir la resposta. – Disculpa’m, sols era curiositat.

Ella va passar-se la tarda remugant, per què sentia aquella angoixa? Per què volia saber que feia ell? Sense adonar-se es va trobar a l’habitació d’ell, asseguda al llit, els ulls se li van omplir de llàgrimes i es va deixar caure.

Quan ell va tornar, se la va trobar dormida a sobre el llit, abraçada al coixí. Es va posar una mica neguitós. Com s’ho feia per despertar-la ara? Va pensar d’estirar-se al sofà i deixar-la dormir. Però al final va decidir-se, se li va apropar, cridant-la pel nom, movent-li l’espatlla lo mes suau que sabia.

Ella va obrir els ulls, de sobte es va recordar d’on era, es va aixecar d’un salt. – Perdona’m, no sé que m’ha passat, jo, jo ... – No passa res, tranquil·litzat. Au, ves a la teva cambra.

Al matí, en esmorzar, es miraven neguitosos, ell li voldria preguntar, però no gosava fer-ho, no fos cas que pensés que la renyava. Ella rumiava sobre el que havia pensat mentre plorava. Al final, com no, va ser ella la que trencà el silenci. – Estic disposada a sentir la resposta.

Ell es va quedar parat, per un moment no sabia de què li parlava. – Ah, val, n’estàs segura? – Sí. – Que és l’únic que no t’he demanat mai? – Ella callava, pressentia la resposta, però no volia ser ella qui ho digués. – Què és?
Ell es va aixecar, nerviós, fins i tot enfadat. Li costava dir-ho, reconèixer-ho. – Doncs, sí, vaig de putes. Què? Ja he caigut prou avall? – Ella se’l mirava tractant de no esverar-se. – Perdona, però un home com tu, no diré que cada dissabte, però no em crec que no puguis lligar.

Ell va tornar a seure. – Sí, clar, segurament si no fos un cagat, sí que lligaria. Però si quan se m’acosta una dona, surto per cames! No, ja fa temps que vaig decidir que no. – Van quedar tots dos callats. Ella es va vestir i se’n va anar tot el diumenge fora, es va perdre per jardins i passeigs, va dinar a un xinès i va tornar amb nit tancada.

Quan va entrar ell estava mirant la televisió, en veure-la va apagar de seguida. Ella es va treure la jaqueta i va deixar la bossa. – Què miraves? – No res. – Puc mirar-ho amb tu? – Es que ... és una pel·lícula ... – porno? – Ell s’envermellí. – Sí. – Doncs la vull veure, puc?.

S’assegué al seu costat i va encendre la televisió sense esperar la resposta. Van veure la pel·lícula plegats, en acabar ella li digué. – Saps, avui he pres una decisió. No penso viure més en aquesta casa si continues anant de putes.

Ell es sentí amoïnat. – Ja, l’entenc, val, et faré la liquidació. – Es va aixecar li va preparar un taló i li va donar. – Pots dormir aquí aquesta nit si vols, fins i tot si necessites uns dies... – Ella va agafar el taló se’l va mirar, va somriure i el va fer bocins.

Ell s’havia quedat palplantat, no entenia res, ella s’aixecà, l’agafà del coll de la camisa i, tirant-lo cap a ella, li va fer un petó. Quan van separar els llavis ella el mirà. – M’has entès ara? – Ell no responia estava petrificat. – Però ... jo ... tu ... – Calla i anem. – On? – On? Desprès de les marranades que hem vist? Al llit! Au passa! Amor.

divendres, 2 de maig del 2008

Avís als seguidors de l'Ada

Aquest matí no he pogut posar l'avís, però, el que no us molesti (o us agradi) l'altre bloc, la Història que he penjat és de l'Ada.

Avís especial Finestreta: Als primers paràgrafs hi ha un comentari cap a tu (net i polit), no sé si tens molt problema amb l'altre bloc, en tot cas està a la part que hauria pogut penjar en aquest.

Salutacions a tots.

Què hem fet malament

El pare no l’entenia, el cap li ballava. Com podia ser que el seu fill hagués fet allò? Les mans li tremolaven, el cor semblava voler sortir, esclatar. La mare plorava, al seu fill l’havien ensarronat, no, ell no l’havia pogut fer, no, el seu nen no.

A la comissaria un policia els hi explica els fets, tracta d’evitar les idees escabroses, però no se’n surt. El pare creu sentir les mirades assassines al seu clatell, se sent observat, jutjat i comdemnat. Quina mena d’educació l’hi has donat?

El fill és al calabós, nerviós, te por del que li pot passar, no pensa en el perquè. Mira que és mala sort que aquell pringat el veiés! No li queden cigarretes però no s’atreveix a demanar-li al manso que te al costat, te cara de mala llet.

El pare i la mare tornen a casa, el silenci es fa dens, ningú no para boca i tots dos volen parlar. La mare trenca el silenci. – Hem de buscar un advocat, un bon advocat. Tu en coneixes un per la feina, no? Es bo? Ens traurà el nen d’aquest ensurt? – El pare calla, rumia, la ràbia el consumeix per dins. – Ensurt? D’això en dius ensurt? Tu no te n’adones del que ha fet? De l’advocat oblida’t, els que conec són laboralistes i empresarials, el teu nen necessita un criminalista!

La mare esclata. – També és teu! Som els seus pares! L’hi hem de fer costat! L’han ensarronat, no te n’adones? El nostre fill no ha pogut fer això! – El pare calla de nou, be prou que ho sap que és el seu fill, però es sent traït, humiliat.

Al cap d’una estona respon. – Tinc un company que el germà es va ficar en problemes, res semblant, es va portar la caixa del dia en un rampell, quan es va adonar que l’acomiadaven. Parlaré amb ell, que em doni les dades de l’advocat.

El pare torna a callar, una llàgrima li recorre la galta. Voldria despertar i veure que és un malson però sap que no somia, que la realitat se li està emportant la vida. – Ves fent-te la idea que es passarà molt de temps a la presó, l’han enxampat, l’han detingut mentre ho feia. Quina vergonya, Déu! Quina vergonya!

Arriben a casa, el pare busca el telèfon del company, es tard, però no vol que ningú ho sàpiga. – Albert? Hola, perdona’m per trucar-te a aquestes hores. Necessito que em facis un favor, necessito el telèfon de l’advocat del teu germà ... perdona’m, és el meu fill, preferiria no explicar-te més, si m’ho permets ... sí, apunto ... gràcies. I perdona’m per no explicar-te més i per despertar-te .... no, demà no crec que vagi a la feina, pots fer-te el càrrec. Gràcies ... amic ... Adéu.

La nit és un infern de pensaments creuats, de vigília no desitjada, de mal d’estómac i mal de cap, D’ulls clucs i ment agitada. El pare no dorm i plora en silenci, sols se senten els gemecs de la mare. La nit es fa eterna.

El pare se’n va sol a veure l’advocat, la mare va a comissaria, entestada que li deixin veure el seu fill, la policia li fa passar a una sala, faran una excepció, una mare és sempre una mare. El fill entra a la sala custodiat per la policia, li treu les manilles. – No facis cap bajanada que la visita s’acaba així que intentis res. – Li adverteix.

La mare s’abalança sobre ell, l’abraça, plora, el petoneja. – Fill! Què ha passat? Què has fet? – Ell es deixa fer, calla, no sap que explicar a la mare, per primera vegada, potser per darrera vegada, es sent culpable. No pas pel que ha fet, sinó per no poder explicar-li a la mare.

Sap que se li acaben els recursos, que ha de fer-s’ho per tenir la mare al costat. – És mentida mare, és mentida. – Li diu, sabent que no, sabent-se no culpable sinó autor dels fets. Sap plorar sense sentir-ho, les llàgrimes li envaeixen la cara.

S’acaba la visita, deu minuts poden ser una eternitat o un sospir. La mare torna plorant a casa. El pare surt de ca l’advocat, ha fet unes trucades i es farà càrrec de la defensa del noi, els cèntims que havien estalviat per les vacances s’anaven amb la primera minuta.

A la tarda reben la trucada de l’advocat, porten el fill al jutjat, no els hi pot assegurar res però intentarà que surti sota fiança, l’import, orientatiu, de la fiança fa tremolar el pare. D’on traurà tants de cèntims? Truca al banc, encara troba el director de la sucursal, li explica per sobre i li diu la quantitat, el director xiula.

Se’n va al banc, haurà de demanar un préstec, el cotxe complirà set anys més. Al banc, el director li diu que s’ha informat, és la seva primera vegada, i que li recomanen que el préstec sigui quatre vegades el que li han dit, en previsió de minutes d’advocats, i altres despeses judicials. Fan la paperassa i li dona el número de mòbil, quan sàpiga la quantitat de la fiança li farà el taló i l’esperarà per donar-li.

El jutge es mira l’expedient, des de la tribuna, per sobre les ulleres llença mirades punyents al noi, el pare espera sol a l’entrada de la sala. El jutge es dirigeix a l’advocat. – Ho sento, és prou greu com per no concedir la llibertat sota fiança. – Senyoria, el pare és aquí, l’home ha mogut cel i terra per aconseguir els diners ... – No, lletrat, jo no estic jutjant el pare, tanmateix jo també sóc pare. Si els hi sembla bé parlaré amb ell. Però el noi ha d’anar a presó fins a judici.

Quan el noi abandona la sala fan passar el pare, el jutge es treu les ulleres i es frega la cara. Mira al pare. – L’hi he fet passar per explicar-li, per deferència, sé el que és educar un fill i que no sempre surt com un voldria. Ho sento, haurà d’esperar a judici a la presó. - El pare acota el cap. – L’entenc, senyor jutge. Puc, al menys parlar amb ell?. – Sense cap problema, el policia li portarà.

El passadís és fred i tristament il·luminat, la major part de les cel·les són buides, el policia es para a la cel·la on és el fill, obre la porta, deixa passar el pare, tanca i se’n retira uns passos enrera mentre diu – Déu minuts.

El pare s’asseu. – Però com se t’ha acudit? – És una bagassa.- replica el fill. – Una bagassa? – diu el pare cridant. – Una bagassa? Disset anys! Sols té disset anys i és companya teva, del teu institut! – S’ha tirat a mig institut, però amb mi no volia. – Com si es tira l’institut sencer, professorat inclòs! Això no justifica el que has fet! L’has violada! Merda, l’has violada.

El fill se’l mira amb la cara d’estar sent renyat per una bajanada. – Així, segons tu, la mala puta aquesta pot passar de mi? – No és una mala puta, es una noia! I sí, pot passar de tu, no en tens dret. – El pare trenca a plorar, s’aixeca crida al policia que li obre la porta. Abans d’anar-se es gira cap al fill. – T’he pagat l’advocat perquè ets el meu fill i, d’alguna manera en sóc culpable jo també. Quan surtis de la presó no cal que tornis a casa, ara ets el criminal que ha matat el meu fill.