És més difícil que no pas m’imaginava. Els problemes no acostumen a ser herbes superficials, que les arrenques i desapareixen. Tanmateix he après una cosa, no, he après dues, la primera cal dir el que sents, el que veus, el que et dol; el silenci sols porta al distanciament, més val una emprenyamenta momentània que un malestar continu.
La segona, demanar, explicar sense embuts que vols, que desitges, que somies; això sí, esperant un no per resposta, l’altre també pot dir el que vol i el que no, però això últim fa molts anys que ho sé.
I de que va tot això? Va de posar-se un dia preparant-te per donar-li a la persona que estimes allò que heu parlat. I de sobte et trobes amb un fantasma, una puta monja fastigosa que et bloqueja el pas a la teva estimada, la veus i ella no, busca excuses, apareix el temut “i no pot ser demà?”
Per moments te n’adones que tot es torça, les respostes deixen de ser si o no, per amagar un “au va acaba ja que vull dormir”, et sents com quan prepares una festa de disfresses i ets l’únic que va.
Llavors és quan surt la meva part dura, punyent, despectiva i orgullosa. Que ningú no es pensi en res dolent, ni maltractaments morals ni molt menys físics. Això sí, amb comentaris demolidors.
La discussió va ser dura, “de qui és la culpa? Quina culpa? És un problema. I no serà que el problema el tens tu? Definitivament no. Doncs no el veig com tu, que penses fer? No ho sé...” Francament pensava que a l’endemà hauria de fer la maleta, amb joguina inclosa, (disculpeu però es que estava pensant en que en faria d’allò jo sol i no puc evitar riure’m).
Vam dormir, un petit accident domèstic (a la petita se li va escapar el pipí), ens va fer despertar a les cinc de la matinada. Al tornar al llit se m’abraça, “Penso que tens raó, però m’has d’ajudar.” El que feia unes hores va ser un desastre es va tornar en un somni.
Bé, la primavera ja ho té això, una tempesta i desprès torna a sortir el sol. Ens queda un llarg camí, la puta monja tornarà a aparèixer, hi sé, però no podrà amb mi, ni amb ella.
La segona, demanar, explicar sense embuts que vols, que desitges, que somies; això sí, esperant un no per resposta, l’altre també pot dir el que vol i el que no, però això últim fa molts anys que ho sé.
I de que va tot això? Va de posar-se un dia preparant-te per donar-li a la persona que estimes allò que heu parlat. I de sobte et trobes amb un fantasma, una puta monja fastigosa que et bloqueja el pas a la teva estimada, la veus i ella no, busca excuses, apareix el temut “i no pot ser demà?”
Per moments te n’adones que tot es torça, les respostes deixen de ser si o no, per amagar un “au va acaba ja que vull dormir”, et sents com quan prepares una festa de disfresses i ets l’únic que va.
Llavors és quan surt la meva part dura, punyent, despectiva i orgullosa. Que ningú no es pensi en res dolent, ni maltractaments morals ni molt menys físics. Això sí, amb comentaris demolidors.
La discussió va ser dura, “de qui és la culpa? Quina culpa? És un problema. I no serà que el problema el tens tu? Definitivament no. Doncs no el veig com tu, que penses fer? No ho sé...” Francament pensava que a l’endemà hauria de fer la maleta, amb joguina inclosa, (disculpeu però es que estava pensant en que en faria d’allò jo sol i no puc evitar riure’m).
Vam dormir, un petit accident domèstic (a la petita se li va escapar el pipí), ens va fer despertar a les cinc de la matinada. Al tornar al llit se m’abraça, “Penso que tens raó, però m’has d’ajudar.” El que feia unes hores va ser un desastre es va tornar en un somni.
Bé, la primavera ja ho té això, una tempesta i desprès torna a sortir el sol. Ens queda un llarg camí, la puta monja tornarà a aparèixer, hi sé, però no podrà amb mi, ni amb ella.