dimecres, 29 d’octubre del 2014

El Judici de Paris



L'Aina i l'Anna em demanen que escrigui alguna cosa sobre el quadre «El judici de Pàris» de Rubens. El cert és que tot i ser una gran obra per mirar de fer-ho bé hauré de situar-me en l'època del pintor i això implica que algunes coses no podran ser «políticament correctes». Així doncs que ningú no se m'ofengui.

El Judici de Pàris,  Peter Paul Rubens, 1639



Hermes caminava ombrívol amb la punyetera poma a la mà mentre darrera les tres deesses el seguien mentre es deien el nom del porc – Acabaràs fent-te mal als pits amb aquests cops de genolls que els hi dones al caminar. - Vigila tu, maca que en una d'aquestes te'ls trepitges i t'entrebanques. - Veus jo no en tinc aquest problemes com vosaltres. - No clar tu no en tens de pits, ara de cul vas ben servida. - No és cert, tinc un cul ben bufó! - Serà de tan bufar que és bufó - Senyores! Si seguiu així l'eternitat s'haurà acabat abans no haguem arribat! Ja podia viure més a prop en Pàris!

Així entre pulla i pulla arribaren on Pàris feia una llarga becaina. - Pàris! - cridà Hermes – Pàris! Desperta! - Què collons! - Remugava Pàris mentre s'aixecava mandrós. - Què voleu vosaltres ara? - No és pas el que vull jo, és Zeus qui t'encomana que decideixis tu, dins la teva gran saviesa quina és la deessa més bella entre les tres Atenea, Hera i Afrodita.

Pàris encara badallant respongué – I no ho podia decidir Zeus? Per què no ho decideixes tu? Collons que son deesses, si ja m'acollonaria haver de decidir entre dones, que no tenen poders divins, imagina't entre deesses. Us els trepitgeu els Deus, us els trepitgeu. - El que vulguis – digué Hermes – però l'embolat és teu. - i li posà la poma a la mà. - Gràcies, te bona pinta, però ara no tinc gana. – Ni se t'acudeixi menjar-te-la, la hi has de donar a aquella que consideris més bella. Vinga que ja trigues.

Pàris s'assegué i mirà les tres deesses. - Tenen bons cossos, plens de corbes, uns pits voluptuosos i unes natges exquisides, i quins malucs, quines cames carnoses ... Para! Recorda que son deesses, si se t'acudeix de tocar-les tindràs problemes. No son seus els deus! Traginar-se les nostres dones? Cap problema, però toca tu una d'aquestes, i això que si fos per elles ... Anem per feina.

Mirà Hera i li preguntà – Per què creus que t'hauria d'elegir a tu? - Que no soc del teu grat, humà? - Tu i elles també. - No sé perquè Zeus ha deixat en mans d'un humà tan inepte. - el que vulguis però t'ho hauràs de treballar una mica més. - replicà Pàris – De sexe res, els humans em feu fàstic. - Llavors? - Que tal un imperi? Et puc donar poder sobre tot el mon oriental fins arribar a l'altre extrem de mon. - Bé, m'ho pensaré.

Llavors es dirigí a Atenea – Diga'm què tens tu que no tinguin les altres? - Tinc la capacitat de donar-te saviesa, de fer-te un estratega invencible, un líder per als teus exèrcits, imagina-t'ho tenir el poder de guanyar totes les batalles. - Ja, bé, escoltaré Afrodita abans de decidir-me.

Així Afrodita tingué l'oportunitat de subornar Pàris. - Saps Pàris, podríem quedar-nos sols i passar una bona estona. Segur que mai no t'ho has fet amb una deessa i menys tan voluptuosa i sensual com jo. - I després haver de tenir-me-les amb Hefest i Zeus, i amb aquest d'aquí – digué assenyalant Hermes – que sé que te l'has traginat. - Afrodita es tirà enrere amb cara de pocs amics. - Tu t'ho perds humà. - O m'ho guanyo, ves a saber.

Afrodita quedà rumiant. - I què és el que t'agradaria a tu? Ja sé, una dona humana, la més bella de les humanes, sí, segur que t'agradaria posseir l'Helena de Troia. - Es casada i no vull haver de veure-me-les amb el seu marit. - No intentis enganyar-me, sé que voldries fer-la teva, se't veu als ulls .. i a l'ànima. - Ja, però les conseqüències podrien ser nefastes i no sé ... - Helena, Helena Helena! - Deixa'm-ho rumiar.

Pàris es retirà per pensar mentre les deesses tornaven a «lloar-se» entre elles – Què, no ha volgut cardar amb tu, Afrodita? Es que no ets prou maca, reconeix-lo. - Res d'això Hera, és un humà poruc i te por de Zeus. - Por de Zeus! De qui ha de tenir por és de mi - digué Atenea – Li faré patir tots els mals si no m'elegeix. - Per això no ha de patir dues perdedores li voldreu fer la vida impossible – Intervingué Hermes – Zeus li hauria fet un favor millor matant-lo directament.

I que coi faig – Pensà Pàris – La veritat és que si fos pels regals les enviaria a totes tres a pastar. Dominar el món! Guanyar guerres! Posseir la dona d'un altre ... Bé, si més no aquesta opció te el seu morbo. M'imagino la cara de Melenau al veure's banyut. Sí però tal com és la cosa acabaria en ball de bastons. D'altra banda elegeixi la que elegeixi les altres dues me les faran passar magres... Se m'acudeix una idea!

Pàris tornà amb les deesses i Hermes. - Ja ho tinc – digué – com que no m'hi veig amb cor d'elegir entre tanta bellesa – A Hermes se li dibuixà un somriure sarcàstic. - ho fareu vosaltres. - Què dius? S'elegiran a elles mateixes – replicà Hermes – No ho crec, de fet el que faran és elegir la menys agraciada i així la menys votada serà la guanyadora, això sí, heu de fer promesa d'acceptar el resultat – i pensà – i deixar-me en pau – i seguí – jo per la meva part renuncio a tots els regals que m'heu promès.

Hermes se'l mirà, rumià i respongué – I si hi ha un empat? - Llavors el farem a sort, amb els daus que portes sempre a sobre. - Hermes mirà les deesses, una per una respongueren afirmativament. Pàris cercà quelcom per escriure i el repartí a les deesses, aquestes escrigueren el nom d'una altra i li ho lliuraren a Pàris. - Bé, senyores el resultat es clar Atenea, dos vots, Hera un vot, la guanyadora és Afrodita. - Agafà la poma i la hi lliurà.

Afrodita se'l mirà – Així no vols l'Helena? – No necessito l'Helena. Ni tampoc el tron de Troia, sóc feliç aquí, de fet era feliç fins que vau aparèixer i ara que ja he acabat, si us plau, deixeu-me acabar la meva becaina. - Dit això es tornà a estirar sota l'arbre i s'adormí.

Hera i Atenea treien foc pels queixals. - No és just! - Quina barra! - Ha acabat guanyant la més meuca de totes dues. - Tres, de totes tres – digué Afrodita. - I com sé que no acomplireu la vostra paraula d'acceptar el resultat a partir d'ara aquest humà està sota la meva protecció. Ni se us acudeixi tocar-ho ... i ja m'ho faré venir bé per a que es trobi amb l'Helena. Els meus regals no es rebutgen.

dissabte, 18 d’octubre del 2014

A l'atenció del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya


Molt Honorable President Artur Mas i Gavarró:

Fa uns dies hauria muntat en còlera i li hauria dit el nom del porc sense cap problema, el que va fer, molt honorable president, el vaig sentir com una traïció, em va inundar la ràbia i el desànim, ens havia deixat a les portes del castell dient-nos que no podíem fer-ho.

Sóc molt primari en el moment però una vegada la sang se'm refreda sóc capaç de fer una anàlisi asèptica, asserenada i, si més no així ho provo, justa. I la meva conclusió és que no li ho puc retreure, tots sabem com és i tots ens esperàvem quelcom semblant.

I és que vostè no és més que un oportunista incapaç de fer res que li pugui suposar un risc personal, ja ens ho va mostrar amb l'estatut del 2006 i tot i així, amb lo car que li va costar, esperava tornar com heroi i li vam girar la cara, no va aprendre la lliçó. No podem esperar d'algú com vostè que encapçali el moviment independentista, no perquè no hi cregui, hi creurà o no segons bufi el vent, sinó perquè no te allò que s'ha de tenir per fer-ho.

El gran triomf de Ghandi no va ser que el seu moviment no fos armat, va ser que el govern de la Gran Bretanya va haver d'explicar com era que algú que es deixava apallissar, detenir i jutjar era un element perillós, va haver de jutjar un militar eixelebrat per disparar sobre una manifestació pacífica, va haver de rendir-se davant un poble disposat a tot el que el seu lider es deixés fer per aconseguir la llibertat.

Sé que si hagués seguit endavant el govern de Madrid hauria pres mides policials, que molt possiblement el nou de novembre hauria hagut no una consulta sinó una gran manifestació exigint el seu alliberament, també sé que això seria el final del govern Rajoy perquè Europa no pot tenir al seu sí un país amb presoners polítics, i vostè ho seria. Però no li ho podem demanar, no li podem demanar a ningú qui ho faci haurà de fer-ho assumint les conseqüències, i és molt dur i no sé si jo tindria prou valor per fer-ho.

Però estem en un moment en que Catalunya necessita algú disposat a fer aquest pas, sigui amb una consulta, sigui amb una declaració d'independència i vostè sr. Mas, ho sento, no acompleix els requisits, faci'ns un favor, el dia 9, sense esperar a saber els resultats, doni per liquidada aquesta legislatura i marqui la data per a les properes eleccions i deixi que algú altre agafi la bandera a despit de sortir emmanillat a Plaça Sant Jaume.

Atentament, Josep Benet Borrajo i Fernàndez