El cor estava a punt d'esclatar-li, la suor se li acumulava dins les botes fent-li recordar la sensació que tenia quan es mullava les sabates els dies de pluja. Va deixar de córrer per amagar-se darrera una roca i mirar si encara el seguien.
Va mirar el ganivet suís que duia, aquella ronda havia esta pèsima, ni armes ni menjar ni punts. Va mirar el rellotge, encara quedaven tres hores del dia terrestre, tres hores que podien suposar la vida ... o la mort. Tornà a mirar per un costat de la roca, el blindat semblava allunyar-se, potser l'havia aconseguit.
Va sentir un xiulet, el següent va ser un copet a l'esquena i un altre al pit, mirà i veié la fletxa ensangonada sortint del seu pit i l'aire escapant del vestit. Va caure d'esquena i quedà mirant cap al cel, s'ofegava, el verí de la fletxa l'havia immobilitzat i sols podia esperar fins que la mort l'alliberés, havia perdut. - Perquè no el remates? - Preguntà Sigfrid. - Amb què? Sols tinc les fletxes. - Respongué la Sakura. - Si vols el remato jo. - Una merda, és meu, jo l'he matat, si li dispares et portaràs els punts.
Sigfrid rigué. - La saps llarga tu. - Sakura agafà la fletxa i tirà d'ella per recuperar-la, com que no sortia la remogué esperant alliberar-la de ves a saber quin organ de la víctima. - Sí, sí, tu fes-lo patir, no sigui que es mori sense dolor. - Vols callar? Sols vull recuperar la fletxa. - Amb una darrera estrebada la fletxa sortí del cos de l'home amb el seu últim alè i un tros de ves a saber què. - Mira! El teu sopar. - Cabró! - Puta!
Sakura, ignorant l'insult d'en Sigfrid, netejà la fletxa fregant-la contra el cos del cadaver, en acabar li agafà la polsera que l'identificava. - Anem. - Va dir i tots dos caminaren cap a la base. En arribar ja hi era el blindat. - El Romeu ja ha tornat, estarà cabrejat, li has deixat sense punts. - Que es foti.
A la sala hi eren el Romeu i la Nereida. - Felicitats! - Digué el Romeu, poc convençut. - Gràcies respongué la Sakura de manera rutinària. Tots dos segueren, al poc entraren la Martha i el Horton. - Què us ha passat? - Preguntà el Sigfrid. - Que alguns es mediquen massa. - Digué la Martha visiblement emprenyada.
En aquell moment entra Elianor, la presentadora. - Felicitats Sakura, ets la guanyadora de la ronda. La veritat és que l'estratègia que heu fet servir ha estat molt efectiva, llàstima que alguns perdin el temps en activitats no recomanables. - Digué mirant cap a Horton.
Elianor, picà de mans per indicar que passava a un altre tema. - Bé, demà tocaria fer la prova amb premi, però us he de comunicar que farem un dia de descans. - Tots sis es miraren sorpresos. - Sí, resulta que d'aquí a catorze hores ha de passar un asteroide molt a prop de la Terra, vosaltres esteu a raser allà a Mart, però aquí hem d'anar als refugis, una simple mida de precaució, Així doncs aprofiteu a descansar que dins de vint-i-quatre hores tornaré per explicar-vos la prova.
Dit això Elianor tornà al seu armari. No era estrany que més d'una parella mantingués relacions abans d'anar a dormir, fins i tot alguna vegada s'havia muntat una orgia, lògicament això havia disparat l'audiència del programa però portaven vint-i-una hores sense dormir així que tots sense excepció es varen anar a dormir, cadascú a la seva cel·la.
Es van aixecar tretze hores després, per l'explicació de l'Elianor no van malpensar però la Martha va descobrir la finestra de d'on es veia la Terra. - Algú sap quina estrella és? - La més brillant. - Va dir el Romeu. - Però no la veuràs encara. - Va seguir mentre mirava el rellotge.
Una mena de ronc de fons es va anar incrementant, de sobte van veure una onada grisa que venia a gran velocitat cap a ells. El Horton premé el boto que baixava la protecció de la finestra i sort d'això l'onada no s'estavellà contra el vidre que, de ben segur no hauria resistit l'impacte.
El terratrèmol els va fer caure a terra i tot el mobiliari es desplaçà anàrquicament. Uns minuts després tornà la calma, a poc a poc aixecaren el cap. - Què collons ha passat? Què era allò? - Preguntà la Sakura? - Que Hummar em protegeixi, és el final dels temps! - Exclamà la Martha. - Au! Ves! És un terratrèmol marcià. - Digué el Horton.
El Sigfrid obrí de nou la finestra, davant els seus ulls van poder observar un munt de runes i una boira intensa, fosca i bruta. - Això no ha estat un terratrèmol. Quina hora és? - Tots van mirar els rellotges. - Merda! Ho sospitava. - Digué la Nereida. - M'estranyava que haguessin fet unes instal·lacions tan grans a Mart, a més, teòricament la gravetat de Mart és més petita que la de la terra però jo peso el mateix i no m'he engreixat. - Què vols dir? - Preguntà el Sigfrid. - Que som a la Terra i que l'asteroide ha impactat contra el planeta.
Horton rigué histèric. - No ens prenguis el número, Nereida! Què collons estàs dient? - El que has escoltat... Crec que s'ha acabat el concurs, hauríem de plantejar-nos sortir d'aquí i anar a buscar on arrecerar-nos. - Espera! A mi una tia no em diu el que he de fer, jo em quedo aquí. - Digué Horton mirant els altres dos homes. - En Romeu, ignorant el Horton, preguntà. - Estàs segura? L'edifici ha resistit, potser estem més segurs aquí? - El Horton remugà de manera inintel·ligible, la Martha pregava a Hummar en un racó, la Sakura, eixugant-se les llàgrimes, preguntà. - I si ha mort tothom?
El silenci envaí la sala. Les mirades es cercaren neguitoses, ningú gosava parar boca. En Sigfrid trencà la tensió. - Nereida ... com expliques que la gent s'ofegués al perdre l'aire de les bombones? - No ho sé, però segur que hi ha una explicació. - De sobte s'obrí l'armari de l'Elianor i aquesta sortí i els parlà. - Benvolguts concursants, això que escolteu és una gravació i vol dir que heu perdut la connexió amb l'exterior, Hi ha una cambra frigorífica al soterrani amb queviures per un mes, esperem que tot es resolgui i podem restablir la connexió.
Sakura preguntà neguitosa. - Som a la Terra? - No. Sou a Mart. - I la gravetat? - Preguntà la Nereida. - El cert és que la diferència d'atracció entre Mart i la Terra no són massa diferents a ulls humans. - L'atracció de Mart és un terç respecte a la de la Terra. - Però tu no el notes. - Ja. - Conclogué Nereida. - Alguna preguna més? - Sí, jo. - Digué la Martha. - Ha arribat la fi del món? - Ho sento no tinc informació al respecte. - Dit això l'Elianor es retirà de nou al seu armari.
Tos guardaren silenci, un silenci sepulcral, tens, com si esperessin res. Nereida ho trencà. - Bé, siguem a la Terra o a Mart estem sols, sols enmig d'un munt de runes. Jo no sé que penseu però em dona que no tindrem més contacte amb el programa. - Tots assentiren, Horton, més que preguntar, proposà. - No creieu que hauríem d'elegir un cap. Si m'ho permeteu, penso que sóc la persona més adient. - Tu? - Digué Sígfrid – Què passà? Penses que ho faràs millor que jo? - Qualsevol ho farà millor que tu. Som sis persones, no cal un cap, penso que és preferible parlar-ho tot, i si cal en alguna situació que algú es faci responsable per alguna cosa ho decidim llavors.
Tots, a excepció de Horton es mostraren d'acord. Passaren la resta del dia arreglant la trencadissa i revisant els queviures. En Horton, però, es va perdre a estones. Efectivament hi havia el menjar just per a un mes i sis persones. - Curiós que siguin tan acurats. - Comentà el Romeu a la Nereida. - Sí, moltes coses que no quadren, o que quadren massa bé.
Arribà la nit i es retiraren, la Martha però decidí visitar en Horton a la seva cel·la, les càmeres poderen captar una sessió de sexe més aviat tradicional seguida d'una xerrada xiuxiuejant fins a altes hores de la nit.