dilluns, 2 de març del 2009

Rubianes

Se n'ha anat, la seva malaltia li ha guanyat la batalla, ens l'ha guanyada a tots. Sabia de la seva malaltia, sabia que el tabaca que mai no l'havia abandonat se l'havia menjat per dins. Tot i això no he pogut evitar sentir un buit a dins en sentir la notícia.

No vull fer un panegíric, sols vull dir el que sentia en veure'l, en escoltar-lo mes aviat, les seves frases brutals, la seva capacitat per saber dir allò que s'havia de dir, sense vendre's al maleït políticament correcte.

És curiós, he estat pensant quin gest era el que se li podria associar, quina era la seva característica que l'identificava i sols se m'acudeix una, ell. No tenia un acudit repetitiu, no tenia un gest que no pogués tenir qualsevol, però sabies que després de sortir ell tot seria diferent.

Amb ell vaig riure de la manera més bèstia que he rigut mai, perquè una entrevista al Pepe Rubianes era un show del Pepe Rubianes. Em perdut molt més que un actor o un humorista, hem perdut tot un paiaso, hem perdut el Pepe Rubianes.