divendres, 20 de març de 2020

2020-03-19

Ahir vaig sortir a les 21:00 a donar la meva opinió sobre El Campechano i El Preparao. La meva filla m'ha prohibit tornar a cantar, diu que ja posa ella la cançó que vulgui, que canto molt malament.

No li falta raó, però tenia ganes de cantar Il Partigliano, i n'estic orgullós d'haver-ho fet sobretot sabent que El Preparao estava llegint un discurs, còpia calcada del que va fer després del referèndum de l'1 d'octubre.

Al davant de casa, en un edifici ple de gent fen sonar les cassoles, un únic españolazo movia una llanterna darrera d'una bandera monàrquica, intentant reafirmar la seva espanyolitat.

Ahir a la feina corregint un petit error vaig crear un de més greu, d'aquells errors que no donen senyals de vida fins que el mal és molt gran. Afortunadament ha estat avui que ens hem adonat, una companya m'ha avisat que havia esborrat una línia d'un document i quan l'imprimia no sortia res. Gran cagada, s'esborraven totes les línies del document, sempre, fins i tot quan era nou.

Aquesta companya no va ser la més damnificada, dos documents que havia modificat, vaig poder recuperar les línies de les meves taules d'històric. La major damnificada va ser una comercial que s'havia treballat un document complicat i llarg, nou. Ni una línia li vaig poder recuperar.

Potser va ajudar que estava escoltant música dels 60 i 70 o que ja porto set dies tancat a casa que, després d'arreglar l'error, em vaig ensorrar. 

M'agrada la meva feina perquè faig eines per als altres i m'agrada que semblin senzilles i siguin segures, molt segures. Puc acceptar no saber fer alguna cosa però no puc permetre'm errors com aquest. Prefereixo que les aplicacions no funcionin, no es posin en marxa, a que malmetin la feina dels altres.

Aquesta situació ens ha agafat en plena fusió, amb un grup Italià, vam anar a una reunió on havíem d'explicar que fèiem i com. ells van ensenyar uns grafics mastodòntics, d'empreses a tota Europa, connectades per APIs, per als que no sou informàtics us diré que API són les inicials Application Program Interface, dit en català un programari per a que es connecti un altre programari.

En una enorme taula de mitja lluna, nosaltres estàvem al centre, els italians a dreta els tècnics, a esquerra els usuaris. Vam explicar el que fèiem, parlàvem de que tot era el més automàtic que podíem que controlàvem les renovacions dels noms de domini (és el nostre negoci) de manera automàtica el 98% d'ells i que sempre cercàvem reduïr aquest 2%.

La cara dels usuaris era de màxim interès, la cara dels tècnics mostrava un cert neguit. El meu nou cap, un estratega implacable, em va demanar que simulés un registre massiu, em va donar una llista d'uns 200 noms de domini, no vam poder fer-al sencera perquè alguns TLDs no el teníem (exemples de TLD .com, .net .cat)

Vam reduir la llista als vint primers, en un arxiu fet amb un full de càlcul, l'aplicació el va llegir i van aparèixer les vint peticions de registre a la pantalla. A la meva esquerra vaig sentir un oh contingut d'admiració a la meva dreta una munió de caps van abaixar la vista.

En el curs d'aquest temps he pogut constatar el perquè els tècnics estaven tan preocupats, una empresa amb un únic informàtic i una plantilla d'onze persones, caps inclosos, els hi passava la mà per la cara a un grup enorme amb ramificacions a tota Europa.

I el cert és que tinc por, por de que em considerin un enemic a abatre, afortunadament l'empresa gran a Espanya desitja el nostre sistema, si més no per el que són grans comptes, de fet érem fins no fa gaire la seva competència.

Però  els que treballeu en grans empreses ja sabeu que sols cal que canvií un cap per a que tot canvií.



3 comentaris:

XeXu ha dit...

Segur que ara mateix el més sensat és fusionar-se amb un grup italià...?

Joana ha dit...

Hahaha, això mateix pensava jo!!!

Si ja està tot arregalat, no hi pensis més, ni que et dongui el "baixon". De baixon, cap.

Josep B. ha dit...

Xexu: No t'equivoquis, jo sóc un mindundi, de fet no sóc ni el cap del departament, i la fusió va començar abans que tota aquesta moguda.

Joana: El cert és que davant les crisis prenc una posició de força que, quan tot ha passat em desapareix, i és el que va passar, vaig solucioanr el problema, vaig arreglar tot el que podia i després vaig "caure rodó", afortunadament no físicament.