Un mal pacte

Sí, m'havia dormit, i ho havia fet a sobre la barra del bar, per això no la vaig escoltar quan va entrar. - Galtieri, desperti. - Va ser el primer que escolto. En obrir els ulls la veig allà. Dempeus, empenyent-me per que desperti. - Què collons passa, doctora?.

Mira la sala i assenyala una taula. - Un cafè ... millor uns quants, sense alcohol, cambrer. - I s'asseu, la segueixo i m'assec. - Vostè dirà. - Tenim un bon policia en un mal tràngol. - I? - Parlo de vostè, del seu futur, potser fins i tot de la seva vida.

Vaig fer un glop al primer cafè, quan tinc l'estomac ple d'alcohol i prenc cafè sempre tinc la sensació d'estar produint una explosió dins meu. - Perdoni, però segueixo sense veure on és el seu interès. - M'han encarregat de fer un informe sobre vostè, no m'ho han dit, però l'objectiu és decidir fer-ho fora.

El sabor amarg del cafè em va provocar una ganyota però potser no era el cafè sinó el poc interès que em produïa la conversa. - Doncs, faci-ho, em faran fora i no tornaré a veure un cadàver si no és que algú es mor al meu costat.

La doctora colpejà la taula, aquella dona tenia una mala llet de collons. - No digui bajanades! M'he llegit el seu historial, fins no fa gaire era un bon policia, complidor, amb èxit, ha resolt més casos que ningú. L'altre dia va encertar de plè en els fets... Vol explicar-me què ha passat?

Els ulls de la doctora, encesos com els fars d¡un camió, es clavaven en els meus. Em vaig resistir a respondre, no tenia ganes, no volia explicar la història, la meva història. - No, la veritat és que no vull. - No sigui pallús, si us plau! - Havia canviat el to, ho havia dit com que et prega que li facis un favor, amb aquella caiguda de costat mentre les seves mans agafaven la meva.

Va esperar un moment. - Què va passar? Què va veure? Què li van dir? Amb tothom que he parlat m'han dit que no bevia pràcticament mai, que tot va ser de cop i ningú no sap perquè. - Jo sí. - Se'm va escapar, de fet era un pensament en veu alta, vaig callar mentre les imatges passaven pel meu cap.

La doctora es va animar. - Expliqui-m'ho a mi. - No s'ho creuria, el seu informe seria negatiu i em farien fora del cos igualment. Què li sembla si s'estalvia feina? - La doctora s'aixecà enfurismada. Havia dit que tenia molt mala llet? - Miri carallot, penso descobrir que collons passa amb vosté, si una cosa no sóc és una pixa-tinters. - Dit això va sortir del bar esperitada.

Tanmateix sabia que tornaria, que em collaria de totes les maneres possibles fins que cantés. Sí era doctora forense, psiquiatra i no sé que més, una superdotada. El que no entenia era que feia un cervellet com ella a la policia, podia estar a qualsevol altre lloc, qualsevol altre lloc millor.

Vaig pagar el deute i tornà a casa. En arribar vaig veure el desori que hi havia, no recordava quan havia netejat per darrera vegada, de fet no recordava ni quan era la darrera vegada que havia estat. Vaig tirar a terra la merda que hi havia a sobre el sofà i vaig seure, tractava de posar ordre en els meus records, tractava de posar les coses a lloc abans no tornés la doctora, perquè tornaria, ben prou que ho sabia.

Sonà el timbre de casa, sonà com sempre ho fa, perdent força i vida mentre avança. Obrí la porta sense mirar, sabia que era ella. - Quina cort de porcs. - Gràcies, però s'acostuma a saludar primer, tanqui la porta segui on vulgui. - Ella tancà la porta darrera seu i mirà tot. - Més que on vulgui serà on pugui. - Replicà abans de bufar el sobre d'una cadira de fusta i seure. - M'ho explicarà? - Tinc alguna possibilitat d'evitar-ho? - No.

Em vaig deixar caure al sofà, em vaig penedir quan s'aixecà el núvol de pols però ja estava fet. - Veurà, jo estava investigant un assassinat, com sempre, les proves em portaven cap a un sospitós però hi havia alguna cosa que em deia que era innocent i que li havien parat una trampa. - Què era el que li feia sospitar això? - No ve al cas, de fet era una sensació, tot era massa perfecte.

Em vaig quedar embadalit fins que la doctora em despertà. - Segueix? - Sí, disculpi'm. Després d'interrogar el sospitós vaig tornar-me a casa, anava pensant en com podria descobrir la veritat, llavors la vaig sentir. - A qui? - No ho sé, o potser sí però fa por de pensar-hi. - M'està aixecant la camisa?

La vaig mirar directament als ulls. - Si volgués aixecar-li la camisa ni s'adonaria. - D'acord, d'acord, segueixi. - Aquella veu em va proposar de tenir accés a la veritat, a un sol cop d'ull saber tota la història, el què, el com, el quan, el perquè. - A canvi de que? - Això és el que vaig preguntar. I la resposta va ser deixar en pau els seus servents.

La doctora somrigué. - Ja, així que qualsevol que fos servent d'aquesta veu estaria sota el seu aixopluc. - Sí. - Això és delicte, ho sap. - Vol que segueixi o no? - La doctora assentí amb un gest. - Durant molt de temps vaig resoldre la major part dels casos, sols em vaig trobar amb dos casos de servents i les víctimes eren dignes del seu final, un marit que apallissava la dona i els fills i un traficant de crac. Però la cosa va canviar en aquell cas.

Les imagtes del cos d'aquell home esbudellat a terra em van portar al més profunde dels meus pensaments. - Es queda callat molt sovint. Potser està pensant com seguir? - No! I ara! Veurà, en arribar a l'escenari vaig saber de seguida que era obra d'un dels seus servents. - Com ho va saber? - M'ho va dir. - Qui? - Ell. - Perdoni però qui és ell. - Ja arribarem. Com li deia, era obra d'un dels seus, però la víctima en aquest cas era innocent, pitjor, era algú que ajudava els altres, en silenci, quasi ningú no sabia el que feia.

La doctora s'aixecà fregant-se l'esquena. - Un àngel? - Digui-li com vulgui. Vaig protestar, la resposta, però va ser contundent, l'importava un rave la víctima, ell gaudia amb el crim, s'alimentava dels assassinats, de les penes de mort, de la violència en qualsevol forma. Així és ell, porta milers d'anys entre nosaltres i se'ns ha venut de tots els colors però a la fi per ell no som més que bestiar.

Els ulls de la doctora es clavaren en el meus. - Parla vostè del diable? - No, el diable no existeix com a tal, o potser sí, sí és ell el diable, déu i el diable a l'hora, un ésser menyspreable però amb un poder de convicció total, capaç de fer creure a algú que fent barbaritats es guanyarà el paradís, un paradís que no existeix.

La doctora segué de nou. - Miri, jo no en crec en aquestes coses i tot i que em sembla divertit el fet de dir que un mite com déu és alhora el diable, se'm fa difícil de creure-hi. Diu que li parla? - Jo no sóc científic i no sé explicar-li què és exactament, no veig sols tinc consciència de la veritat, potser és en alguna dimensió paral·lela? - Perdoni però està parlant d'un ésser invisible, omnipotent, omnipresent i omniscient. - No pas. Invisible, si més no per a mi, sí, però la resta ... potser sí és arreu o és capaç de veure-ho tot, però no ho pot tot, de fet no pot fer quasi bé res.

La doctora semblava desorientada. - No l'entenc. - Obviem per un moment la invisibilitat. Parlem d'un ésser amb un cicle de vida cent, potser mil vegades més llarg que el nostre, capaç de comunicar-se, per dir-ho d'alguna manera si m'ho permet, telepàticament però que s'ha quedat sol, que els seus el van abandonar aquí com a càstig i que s'ho ha sabut fer per convèncer uns primats que es creuen els reis de l'univers que és totpoderós i creador de tot.

La doctora rumià. - Per què l'escolta vostè i jo no. - Perquè vostè no l'interessa. - Accepto la possibilitat d'un cicle de vida omolt més llarg que el nostre, però la telepatia ... - No s'ho prengui al peu de la lletra, no sé com ho fa ... parlant-me a cau d'orella? No sé dir-li. - I la invisibilitat?

La veritat és que era molt difícil explicar-ho, i entenia la seva posició. - Jo també era escèptic, com vostè, però tot va canviar quan em va fer l'oferta. - Perdoni, però he de fer un informe sobre vostè. Vol que expliqui tot això? - Ja li vaig dir que ho fes, que no calia explicar res. Pot fer un informe on digui que sóc un borratxo irresponsable o un esquizofrènic, vostè elegeix.

La cara de la doctora era un poema, se sentia descoratjada, estafada, li ho podia veure. - Què faig amb vostè, Galtieri. - Faci el que li vingui de gust, el que més ràbia li faci, tir una moneda a l'aire. A mi tant se'm dona. - La doctora s'aixecà i sortí de casa sense ni tan sols acomiadar-se. - No li hauries d'haver explicat. - Potser no, però m'he quedat descansat, i tu fotut.

Reprenenet l'activitat

Potser el títol hauria de ser “prego per les vostres disculpes” però ja sé que direu que cadascú fa el que pot, i de fet és el que ha passat, quedar-me sense feina va ser un cop més dur que no pas m'hauria imaginat, de fet m'havia plantejat seriosament que abans d'acabar el febrer ja en tindria feina, afortunadament des del dia 10 de maig ja hi treballo.

Un no es fa la idea de com es torcen les coses, fas esforços per a tot però el que abans feies amb energia i ganes i ràpid, es converteix en una feina feixuga que et costa fer i trigues en acabar. El cap no deixa de dir-te que no estàs fent suficient, que no és possible que tu depenguis d'un subsidi, que no pots esperar a que s'acabi, que has de trobar alguna cosa.

S'ha resentit el bloc, s'han resentit els estudis, s'ha resentit el que escriu, però ara ja hi som, tinc una nova feina, amb perspectives de durar molt (no tornaré a dir per a tota la vida mai de la vida) i les idees per escriure colpegen amb força les portes del meu cervell, en els dies que porto treballant he estudiat més que en els darrers dos mesos, arribo a casa després d'una tongada de kilòmetres i tinc ganes de seure davant l'ordinador a llegir i fer feina.

I ara tornaré a escriure, a inventar-me històries a donar la meva opinió, també m'hi posaré amb els exàmens que tinc en aquest mes, amb calma, això sí, perquè tot i les ganes, el temps és mins i un no sap, encara, com fer quatre coses a l'hora.

Per cert, un deu per al Jimmy Jumpy que s'ha passat pel forro la seguretat a Eurovisió i un cero per a Israel, a partir d'ahir el país pirata, perquè el que han fet, segons les lleis internacionals, se'n diu pirateria.

Veles i rems

 Relats conjunts: LAS TRES VELAS, Joaquin Sorolla 1903

S’aixecà de matinada, quan encara el Sol no il·luminava el mar. Era el seu primer dia de feina, aniria amb el pare, amb ell aprendria l’ofici, faria pujar les veles, portaria el timó, aprendria a cercar i distingir els bancs d’arengades, de sardines, de seitons ...

Aprendria a pescar el pop, les sípies i els calamars. Entendria el llenguatge del mar quan avisa tempesta, aprendria a lluitar contra les onades embravides, i a gaudir dels dies clars i calms.

Arribà al port, on la barca esperava, no el sorprengué la pudor de peix, a la fi el pare en feia sempre, sobretot en tornar de la feina, fins i tot després d’haver-se rentat es podia sentir com un rerefons aquella olor a peix.

Pujà amb el pare i el Ramon, aquest agafà un rem i el cridà. – Au! Nen agafa’t l’altre que hem de treure la Mariona de port. – Sí, home! – replicà el pare. – Fes que el nen tiri dels rems sense ensenyar-li abans. – Bé que haurà d’aprendre! – Però en aigües obertes, no aquí que ens estavellarà. – També en tens raó, au nen, seu, que sortim i no cal que caiguis a l’aigua, no fos cas que t’ofeguessis. – No em dic nen, em dic Manel i sé nedar. – Respongué ufanós.

El Ramon, tot rient l’actitud del Manel, agafà els rems i tragué la barca del moll, una llarga estona després sortien per la bocana a mar obert, el Sol encara no havia nascut i els llums de les barques del davant eren l’única referència en la negra nit.

El pare, que fins al moment havia estat preparant el utillatge, substituí al Ramon. – Vols ajudar al pare? – Digué. – El Manel s’aixecà amb ganes i segué al costat del pare abraonant-se sobre el rem de babord. – Ara ballarem la samba. – Digué rient el Ramon. El Manel aixecà el rem a l’hora que el tirà endavant, el deixà caure sobre l’aigua i l’empenyé amb totes les forces.

La barca girà lleugerament mentre el Manel es sobtava. El pare rigué. – No, fill, no és així, mira’m i fes el que jo. – El pare aixecà el rem empenyent-lo avall endavant, el Manel l’imità, el pare deixà caure el rem a l’aigua i tirà enrere, el Manel feu el mateix i la barca avançà mar endins. Una hora després el Manel amb el pare movien la barca amb ritme, li feia mal tot el cos però a l’hora es sentia feliç, immensament feliç.

Arribaren on altres dues barques ja es preparaven per la feina, d’una d’elles, a crits, saludaren. – Bon dia i bona mar! Què teniu aquí, un grumet o un polissó? – El meu fill que aprendrà l’ofici! – Respongué el pare. – Ja és bo, ja que sàpiguen guanyar-se la vida! No pas com alguns que no fan més que tocar-se els collons tot el dia.

El pare li feu un senyal i ell s’aixecà per mirar el que li explicava. – Veus aquesta roda, si donem a la maneta la xarxa anirà caient a l’aigua, el Ramon i jo remarem i tu la vas estirant, no la deixis anar tota no fos que la perdem. – El pare el deixà allà i agafà el rem, ell agafà la maneta amb les dues mans tot tirant d’ella, la roda va girar lentament oferint la màxima resistència i deixant la xarxa sobre l’aigua. – Amb força marrec! – Li cridaren des d’una altra barca. – Quanta més hi desis anar més peixos cauran! – Tragué forces d’on no havia tingut mai i feu rodar la xarxa, la veia enfonsar-se a l’aigua a mida que la llençava, i es sentia cofoi de la seva feina.

Quan acabà de llençar-la cridà el pare. – Ja està, pare, què faig? – Ara toca recollir-la. Gira al revés la maneta. – Va comprovar que li costava més, molt més recollir que no pas llençar, deixant-se la vida mogué la roda i feu que la xarxa entrés de nou a la barca amarada d’aigua i peixos que es movien neguitosos tractant de lliurar-se’n.

Li tocà la feina de treure els peixos de la xarxa, un a un, sentint els cossos bellugadissos i relliscosos, llençant-los un a un a la bodega, tornar a tirar la xarxa, tornar a collir, tornar a treure peixos, escoltar el pare i el Ramon. – Això és un seitó, aquests llença’ls a l’aigua, ningú no els vol. Mira això! Una gamba, aquesta segur que anava a ser el menjar d’un d’aquests, llença-la, per una sola no en paguen res.

El Sol estava a dalt de tot i la bodega era plena, el Ramon desplegà la vela. – Per la tornada que ens porti el vent, que ja hem fet molta feina. – No s’havia adonat però tenia la pell bullint pel Sol, la sal i el vent. Al poc ja hi eren a la bocana del port i una estona després tocaven el moll i lligaven la barca.

El Ramon portà les capses i tots tres començaren a omplir-les. – Els seitons en aquesta i la resta en aquesta altra. – Li digué el pare. Buida la bodega i les caixes camí de la llotja el pare li preguntà. – Vols anar a casa o vens a la llotja a mirar la subhasta? – Si cal ajut. – No pas, i et veig cansat, aquella caixa és per casa, porta-li a la mare, avui menjarem una bona sopa. – Si, pare. - Esgotat, amb la pell cremada i un somriure d’orella a orella, creuant el poble camí de casa.

Mineria, preludi

Dia -2:

Tres mesos, tres llargs i tediosos mesos bloquejats en aquesta estació a l'espera que ens concedissin la llicència per a l'explotació minera de l'asteroide 3145-R5. Tres mesos amb la maquinària apilonada en un dels magatzems i els proveïdors trucant-nos cada dia. Sort que ja saben de que va la història i esperen a que la maquinària burocràtica es posi en marxa.

De fet el sistema és molt ràpid quan et deneguen els permisos, el problema apareix en aprovar-ho, primer la llicència provisional, llavors es passa al comitè d'incompatibilitats, aquest comitè sols emet un informe en contra si algú ha estat prèviament en un càrrec polític, herència del segle XXI pel que sembla. Amb l'informe de compatibilitat s'entra a una llista d'espera fins que s'allibera un asteroide.

Mentre vaig cap al moll per supervisar la càrrega de la maquinària li faig una ullada al dossier, s'ha extret ferro, or, coure ... i ara ens toca a nosaltres, segons el dossier hi ha una traces importants de protoactini, un material radioactiu menyspreat en el passat i que ara era un dels més demanats al ser el combustible de les naus extra-solars.

Al moll ja hi eren els meus companys, Jean, John, Giovanni i jo Joan. Sí, semblava un acudit, quatre persones de diferents països i el mateix nom, però més divertit era saber que John era japonès, Giovanni mexicà, Jean sud-africà i jo europeu, alsacià per ser més exactes. I com és que hi havia aquest garbuix de noms? Molt senzill, les modes, a Mèxic estaven de moda els noms italians, al Japó els noms anglesos, a Sud-Africa els noms francesos i a Alsàcia els noms d'un petit país del mediterrani anomenat Catalunya.

Tots quatre ens havíem conegut a la Universitat, de fet compartíem tres assignatures i les poques ganes d'estudiar-les, a la fi eren d'aquelles assignatures que no acabes de tenir clar que fan al currículum però què hi són, el fet és que un dia John ens va comentar la possibilitat d'aconseguir una llicència d'explotació minera al cinturó d'asteroides, tots ens vam entusiasmar i vam agafar el primer transbordador a la MSS, l'Estació Espacial de Mart.

Afortunadament ahir va arribar la llicència, i ens hem posat de valent a enllestir el viatge, d'aquí a tres dies sortirà la nostra llançadora i podrem començar a extreure protoactini, si tot va bé en uns deu anys terrestres haurem acumulat un benefici de tres bilions d'Ums (unitats monetàries solars) i ens podrem retirar i viure sense pegar un pal a l'aigua.

L'asteroide 3145-R5 és, segons l'informe que ens han lliurat, una roca d'uns dos-cents quilòmetres de diàmetre de forma irregular, sense atmosfera, sense aigua, sense res que pugui permetre la vida, si més no tal com la coneixem.

El nostre equip es composa d'una plataforma d'extracció que s'ancorarà a la superfície, una llançadora amb la que portarem els materials i l'avituallament, un dipòsit per al protoactini i un habitatge, que s'ancoraran a la plataforma. La recollida del protoactini la realitza una transport especial i cada visita suposarà un increment en el nostre compte corrent.

Dia 0:

Tot és a dins la llançadora, hem repassat tot el material i hem acabat de perfilar les responsabilitats, la meva funció principal serà la seguretat de la instal·lació, una fuita del dipòsit cap a les zones de trànsit o habitables seria catastròfic, també m'he d'encarregar de les operacions d'acoblament i desacoblament del transport i la llançadora.

Giovanni S'encarregarà de la llançadora, i per tant de l'avituallament, sembla una feina lleugera, però implica anar i tornar constantment de casa a la MSS, depenem d'ell per menjar i beure. John és el nostre tècnic d'extracció, es passarà els dies mirant els resultats de les anàlisis de la prospecció, primer per trobar una veta, després per controlar quan s'acaba.

Jean és el nostre xef i administrador, tota la burocràcia passarà per les seves mans i el menjar també, afortunadament hem pogut comprovar les seves virtuts en ambdós camps, mai no hauria pensat que es pogués fer un plat deliciós a partir de menjar dessecat i conserves.

Aquesta nit dormirem a la llançadora, demà sortirem a primera hora cap a 3145-R5, demà comença la nostra aventura.

El drac (relats conjunts)

 Relats conjunts: Drac del Parc Güell, Antoni Gaudí, 1922

Quan em vaig fer càrrec d'aquell magatzem em van deixar clar que, fora de les feines rutinàries de recompte anyal, ningú no vindria a buscar res enllà, tot allò havia estat retirat i emmagatzemat amb la idea de fer-ho oblidar.

Les caixes estaven marcades amb codis de barres que sols eren útils si es disposava del corresponent lector i la base de dades que guardava la informació del seu contingut.

Cada matí repassava l'immens dipòsit assegut en aquella màquina que feia el mateix recorregut cada dia, carrer a carrer, de nord a sud, d'est a oest, entre tots els tons del marró, llegint tots i cadascun dels codis, amb l'impertinent bip a cada lectura. Tot s'acabava amb el bip final, un só llarg i continuu indicant que l'inventari era correcte.

Sempre em preguntava què hi havia en aquelles caixes, què volien amagar dels ulls de la gent, però no em vaig plantejar mai d'obrir-ne una, a la fi no m'importava, o això creia.

Aquell dia va ser diferent, l'alarma trenca el tedi del que havia de ser un dia més. Esverat pels nervis desenfundà la pistola i sortí de la garita amb la por al cos, la pistola bandejava a la meva mà tremolosa mentre anava on m'indicava la pantalla del terminal.

Una ombra manegava una de les caixes, semblava intentar obrir-la amb una pota de cabra, les meves ordres eren clares: identificar, apuntar, disparar; i així ho vaig fer.

El cos caigué a terra, m'apropà, encara bellugava, li vaig treure el passamuntanyes. - Què buscaves, babau? - El drac. - Quin drac? - l'home va treure's una fotografia de la butxaca, una mena de llangardaix de pedra. - I això està aquí? - Sí. - I per què el busques? - Recuperar l'art. - Digué abans de fer el darrer alè.

Em guardà la fotografia, revisà la caixa, encara no era oberta, i cercà per on havia entrat mentre esperava l'arribada dels cossos de seguretat. Quan arribaren els hi explicà tot, excepte l'existència de la fotografia. - Aquest terroristes són uns eixelebrats. - Digué el caporal. - Estan entestats en tornar als temps del caos, quan les entitats oficials dedicaven recursos a les bajanades dels anomenats artistes.

No va ser fins al dia següent, quan ja no quedava ningú i el silenci tornava a cobrir el dipòsit que vaig tornar a la caixa on remenava el babau. Obrí la caixa i per sorpresa meva allà hi era, una figura de prop de dos metres de llargada, amb bocins de rajoles de colors, o quelcom semblant, simulant la pell d'un drac.

Vaig obrir la caixa del costat, i hi vaig trobar un altre més, en una altra caixa vag torbar una mena de cercles estriats que semblaven formar part d'alguna mena de columna. Al cap del dia havia identificat diferents tipus de continguts, escultures, quadres, columnes ...

Mai no havia pensat en la bondat de la meva feina, del que custodiava, de l'objectiu de mantenir-ho tot tancat, lluny dels ulls de la gent. Què importava si la gent veia allò? Què significava aquell animal de pedra?

Vaig assegurar-me que totes les caixes fossin tancades a fi que ningú no s'assabentés de la meva malifeta. Vaig passar la fotografia per la destructora de documents i vaig emmagatzemar en la part més fosca de la meva memòria el que havia vist. Si algú havia decidit que allò era dolent per a la moral havia de tenir bones raons.

365 Contes: Més enllà del turó fosc

365 contes, de 365 paraules màxim,

com 365 dies té un any

Continua aquest repte, que des del 01.06.2009, ens ofereix un conte diari al blog http://365contes.blogspot.com/ on cada dia podem trobar nous relats.

(Això d'abans m'ho he copiat de Xarel-10)

Havien pujat dalt del turó fosc, sabien que si els enxampaven rebrien un càstig contundent però quan les explicacions no són satisfactòries s'encén l'espurna de la curiositat i ni totes les històries de por ni totes les amenaces no poden evitar que algú acabi transgredint les normes.

Els hi havien explicat que més enllà del turó fosc s'estenia un bosc fosc i perillós poblat per monstres, en especial el iaiquí, capaç d'empassar-se d'una mossegada un cos sencer. El poc detall de la forma del iaiquí els hi feia desitjar encara més veure'n un, per això aquella nit s'havien esmunyit dels llaços i havien pujat en un silenci relatiu fins dalt del turó.

A l'altra banda tan sols van veure foscor, les formes fantasmagòriques de la primera línia d'arbres a les que s'afegien tots els sorolls que en sortien. Hi havia lluna plena, però la seva llum no arribava a il·luminar més enllà d'unes cent passes. Havien imaginat el iaiquí fent guàrdia al davant del bosc però fora que fos invisible no varen poder veure res.

La nit s'allargà fins que el tedi ajudà la son a dormir-los. Foren els primers raigs de llum els que els despertaren per poder veure allò que tant desitjaven, un iaiquí, un enorme iaiquí menjant l'herba del terra. Ells haurien esperat una fera però l'aspecte d'aquell animal, fora de voluminós semblava més aviat inofensiu.

Un parell d'ells baixaren a l'encontre amb la bèstia sense fer cas dels crits dels seus companys, s'aproparen a l'animal i arribaren a tocar-lo al llom, el iaiquí ni tan sols es va immutar, la noia s'apropà al cap de l'animal i acaronà les quatre banyes sense que l'animal fes el més mínim intent d'impedir-ho. Els companys baixaren amb ells, la por ja havia passat.

De sobte l'animal aixecà el cap i feu un bram abans de sortir corrents, ells van mirar espantats arreu, no entenien que passava, no el van entendre fins que una fletxa creuà el cos d'un d'ells, guerrers pintats llençaren sobre ells una pluja de fletxes que acabaren amb les seves vides. Dalt del turó el bruixot mirava en silenci, era la llei, ningú no podia trepitjar l'altra banda del turó fosc.

El dia de la palma

Ens havíem d'aixecar d'hora, el meu palmó i les palmes de les meves germanes esperaven al rebedor l'hora de sortida i mentre la mare ens deixava ben empolainats jo sols pensava que volia menjar-me els caramels que hi havia a les palmes de les meves germanes, caramels que sovint no arribava a tastar, tot sigui dit.

Mai no vaig entendre perquè elles portaven una obra de filigranes amb dolços penjant i jo portava un pal que es desfeia per sobre. - Aquest és de nens i tu ets un nen, no voldràs que pensin que ets una nena. - No ho volia, es clar, perquè no ho era, però no l'entenia, de fet avui sé que no hi ha res a entendre, però a un nen de cinc, sis, set, vuit, nou anys no li pots explicar segons quines històries.

Ja empolainats, amb sabates noves, d'aquelles de xarol, que no sé perquè sempre oprimien els peus, amb llaços de cordills que es des-feien per a desesperació del pare i també pròpia que eren els meus peus els que patien la falta de referències a l'hora d'estrènyer els maleïts cordills ... fa anys, des del setze em penso, que sols porto mocassins, els cordills per un altre.

Del carrer Maresme, que era on vivíem aleshores, fins al carrer Rosers on vivien els avis anàvem en taxi, un dels pocs dia de l'any que anàvem en taxi que no fos de la família, l'avi i l'oncle eren taxistes, el pare era comptable. Però el recorregut no acabava pas a casa els avis sinó que ens trobàvem l'àvia esperant-nos al paral·lel per anar a corre-cuita a l'església, no em feu dir el carrer, dos o tres carrers cap a plaça Espanya, em penso.

Una eternitat corrents de la mà del pare o de l'àvia carregant amb un pal que es desfeia per amunt i que es desequilibrava a la mà d'una criatura com no podeu imaginar. Tanmateix allò d'anar a l'església és una petita fal·làcia, el recorregut acabava davant la porta d'un temple atapeït de gent i “escoltaven” missa des de fora.

He posat escoltaven entre cometes perquè jo no vaig sentir mai ni una sola paraula intel·ligible, suposo que era problema de la megafonia de l'època, tampoc no parava atenció, sols pensava el temps que estava allà dempeus, sense entendre que hi feia, sentin mal als peus, preguntant a tort i dret si ja estava, si ens podíem anar, rebent un “xisss” com a resposta.

Llavors, sense saber ni perquè ni com, tothom colpejava aquells pals contra el terra fent que es desfés la punta bona, jo no l'entenia i em deien que piqués a terra i sols se m'acudia un tímid – Per què? - i acabava sent un dels adults qui picava per mi el meu palmó fins aconseguir que es pelés una mica.

Després tornàvem, acompanyàvem l'àvia fins al carrer rosers i ens acomiadàvem, una estona després arribàvem a casa on m'alliberava de les maleïdes sabates i registrava les palmes de les meves germanes a la recerca d'algun caramel que, lògicament, ja no hi eren, sols algun que la mare m'havia reservat acabava a la meva boca.

Amb els temps els costums es relaxen, amb nou anys vam venir a L'Hospitalet, al barri de Bellvitge, batejat feia poc per unes inundacions més que previsibles excepte per als inútils de l'ajuntament, crec que va ser quan vam deixar d'anar al Paral·lel per beneir la palma, potser algun any vam anar a parar a l'ermita a fer el número, però jo ja tenia deu anys i allò ja no me l'empassava.

Mai més vaig anar a colpejar un pal contra terra un diumenge al matí, llavors no entenia perquè el feia, ara sí, tot i que la resposta és per a res, es tractava d'una celebració d'adults adaptada per fer creure que era per nens, però quan les coses es fan pels nens i els nens no en gaudeixen passa el que passa, preguntes sense resposta, respostes incorrectes, tràngols i més tràngols.

I així va ser que quan l'àvia em va dir – No cal que facis festa pel bateig, el portes al cura i que el bategi. - Iaia, és que la festa la farem, però el nen no es bateja, no en som catòlics. - Sé que l'àvia no ho va entendre, a la mare li va costar, fins i tot tenia desada la robeta de bateig, però el tràngol de dir la veritat a la llarga és menys feixuc que mantenir un munt de mentides.