divendres, 21 de maig del 2010

Veles i rems


S’aixecà de matinada, quan encara el Sol no il·luminava el mar. Era el seu primer dia de feina, aniria amb el pare, amb ell aprendria l’ofici, faria pujar les veles, portaria el timó, aprendria a cercar i distingir els bancs d’arengades, de sardines, de seitons ...

Aprendria a pescar el pop, les sípies i els calamars. Entendria el llenguatge del mar quan avisa tempesta, aprendria a lluitar contra les onades embravides, i a gaudir dels dies clars i calms.

Arribà al port, on la barca esperava, no el sorprengué la pudor de peix, a la fi el pare en feia sempre, sobretot en tornar de la feina, fins i tot després d’haver-se rentat es podia sentir com un rerefons aquella olor a peix.

Pujà amb el pare i el Ramon, aquest agafà un rem i el cridà. – Au! Nen agafa’t l’altre que hem de treure la Mariona de port. – Sí, home! – replicà el pare. – Fes que el nen tiri dels rems sense ensenyar-li abans. – Bé que haurà d’aprendre! – Però en aigües obertes, no aquí que ens estavellarà. – També en tens raó, au nen, seu, que sortim i no cal que caiguis a l’aigua, no fos cas que t’ofeguessis. – No em dic nen, em dic Manel i sé nedar. – Respongué ufanós.

El Ramon, tot rient l’actitud del Manel, agafà els rems i tragué la barca del moll, una llarga estona després sortien per la bocana a mar obert, el Sol encara no havia nascut i els llums de les barques del davant eren l’única referència en la negra nit.

El pare, que fins al moment havia estat preparant el utillatge, substituí al Ramon. – Vols ajudar al pare? – Digué. – El Manel s’aixecà amb ganes i segué al costat del pare abraonant-se sobre el rem de babord. – Ara ballarem la samba. – Digué rient el Ramon. El Manel aixecà el rem a l’hora que el tirà endavant, el deixà caure sobre l’aigua i l’empenyé amb totes les forces.

La barca girà lleugerament mentre el Manel es sobtava. El pare rigué. – No, fill, no és així, mira’m i fes el que jo. – El pare aixecà el rem empenyent-lo avall endavant, el Manel l’imità, el pare deixà caure el rem a l’aigua i tirà enrere, el Manel feu el mateix i la barca avançà mar endins. Una hora després el Manel amb el pare movien la barca amb ritme, li feia mal tot el cos però a l’hora es sentia feliç, immensament feliç.

Arribaren on altres dues barques ja es preparaven per la feina, d’una d’elles, a crits, saludaren. – Bon dia i bona mar! Què teniu aquí, un grumet o un polissó? – El meu fill que aprendrà l’ofici! – Respongué el pare. – Ja és bo, ja que sàpiguen guanyar-se la vida! No pas com alguns que no fan més que tocar-se els collons tot el dia.

El pare li feu un senyal i ell s’aixecà per mirar el que li explicava. – Veus aquesta roda, si donem a la maneta la xarxa anirà caient a l’aigua, el Ramon i jo remarem i tu la vas estirant, no la deixis anar tota no fos que la perdem. – El pare el deixà allà i agafà el rem, ell agafà la maneta amb les dues mans tot tirant d’ella, la roda va girar lentament oferint la màxima resistència i deixant la xarxa sobre l’aigua. – Amb força marrec! – Li cridaren des d’una altra barca. – Quanta més hi desis anar més peixos cauran! – Tragué forces d’on no havia tingut mai i feu rodar la xarxa, la veia enfonsar-se a l’aigua a mida que la llençava, i es sentia cofoi de la seva feina.

Quan acabà de llençar-la cridà el pare. – Ja està, pare, què faig? – Ara toca recollir-la. Gira al revés la maneta. – Va comprovar que li costava més, molt més recollir que no pas llençar, deixant-se la vida mogué la roda i feu que la xarxa entrés de nou a la barca amarada d’aigua i peixos que es movien neguitosos tractant de lliurar-se’n.



Li tocà la feina de treure els peixos de la xarxa, un a un, sentint els cossos bellugadissos i relliscosos, llençant-los un a un a la bodega, tornar a tirar la xarxa, tornar a collir, tornar a treure peixos, escoltar el pare i el Ramon. – Això és un seitó, aquests llença’ls a l’aigua, ningú no els vol. Mira això! Una gamba, aquesta segur que anava a ser el menjar d’un d’aquests, llença-la, per una sola no en paguen res.

El Sol estava a dalt de tot i la bodega era plena, el Ramon desplegà la vela. – Per la tornada que ens porti el vent, que ja hem fet molta feina. – No s’havia adonat però tenia la pell bullint pel Sol, la sal i el vent. Al poc ja hi eren a la bocana del port i una estona després tocaven el moll i lligaven la barca.

El Ramon portà les capses i tots tres començaren a omplir-les. – Els seitons en aquesta i la resta en aquesta altra. – Li digué el pare. Buida la bodega i les caixes camí de la llotja el pare li preguntà. – Vols anar a casa o vens a la llotja a mirar la subhasta? – Si cal ajut. – No pas, i et veig cansat, aquella caixa és per casa, porta-li a la mare, avui menjarem una bona sopa. – Si, pare. - Esgotat, amb la pell cremada i un somriure d’orella a orella, creuant el poble camí de casa.

14 comentaris:

zel ha dit...

Que bonic, Josep, sento la vida del mar a prop...

La Meva Perdició ha dit...

És especial com aconsegueixes teixir la relació entre el pare i el nen, units per l'esforç del treball al mar. M'ha recordat quan de petit vaig llegir per primer cop “Capitans Intrèpids” de Rudyard Kipling. ^_^

Elfreelang ha dit...

Tota una novel.la en petit format! ets un escriptor nat....fantàstic el teu relat.. ben escrit, el contingut ben trobat..el vocabulari mariner...Chapeau!

Irianesh ha dit...

M'encanta com escrius i la petita història paterno-filial que has relatat!! Consegueixes endinsar al lector a la història, et felicite!! ;)

montse ha dit...

M'ha agradat com expliques la continuïtat a la feina del pescador.

Salut!

Pilar ha dit...

Tens raó, Josep. El teu relat i el meu, podrien formar part d'una única història.
A mi també m'agraden les imatges que has creat tu.

lolita lagarto ha dit...

És un relat d'aigua, sorra sal, peix i xarxes.... quines ganes d'anar a mar que m'han entrat!
ara mateix sento l'olor a port quan arriben les barcasses...
Molt bon relat!

kweilan ha dit...

M'agrada com està escrit. Com descrius la feina de mariner i l'aprenentatge del nen. L'activitat al mar i el contrast amb la tranquilitat de casa al final del relat. Molt bo!

Ada ha dit...

Quin treball més ben fet!! Expliques molt bé aquests records, potser són reals?
Un saludet

Jordicine ha dit...

Un pare i el seu fill lligats per la pesca i el mar. Preciós. Una abraçada i fins un altre.

Pd40 ha dit...

Quina bona descripció d'un dia de feina a la mar, què ho has viscut? Semblava que ho estava veient mentre el llegia.

Josep B. ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris, realment mai no he viscut el món dels pescadors, fora d'una visita guiada a primer de B.U.P. tot i que és un mon captivador tot i que és una feina feixuga i perillosa.

Josep B. ha dit...

Lydia: Thanks for your offer, but I'm not interested in increase artificially my blog traffic, I prefer people find me and return to my blog only if they want to do.

(Sí ja sé que no el llegirà però avui estic inspirat)

Grocdefoc ha dit...

Hola,Josep, em continues sorprenent amb la teva capacitat de crear històries.