Carta oberta al Senyor Chicote

Admirable senyor Chicote.

L’Admiro de veritat, senyor Chicote, i no perquè pensi que vostè te raó al dir que vostè i els seus son els afectats per la crisi, que no la te, són els promotors de la crisi, sinó perquè un poca-vergonya com vostè ha de ser admirat. Que sí, que s’han de tenir ben grossos per parlar com vostè parla.

I com que l’admiro tant he decidit que li he de donar un cop de mà amb el tema dels pisos que no venen. Indubtablement els hi pot regalar als bancs, però coneixent com els conec en aquests altres bandarres molt em temo que si li quedaran el iot, la mansió, valorada en un 10% del que vostè voldria i la meuca privada abans que uns pisos comdemnats a la més absoluta de les buidors.

I què podem fer amb aquests pisos? Tema difícil, perquè fora de la gent que te molts cèntims i que no els necessiten, la resta o ja en tenim una hipoteca o no ens la donen. Però sempre tindrà la solució de tirar-los avall, aconseguir que els ajuntaments requalifiquin les parcel·les com zona agrícola i plantar blat de moro o algun altre cereal transgènic que es pugui convertir en combustible.

També podria reconvertir-los en hotels de luxe, però no sé jo si la gent amb possibles voldrà fer vacances a ciutats com l’Hospitalet, Santa Coloma o El Pozo del Tio Raimundo (que no conec, però segur que algú de vostès en te un edifici buit.)

De totes maneres, per les noticies que tinc, vostè i els seus són ferms defensors de la no ingerència de l’estat en el mercat i de l’auto-regulació. Em resulta xocant que ara vulgui que l’estat intervingui, que li doni cèntims per eixugar els seus deutes.

Senyor Chicote, si un dels seus fos l’únic que patís una situació així vostè no estaria demanant la intervenció de l’estat sinó que li estaria posant el peu al coll per ajudar-lo a ensorrar-se, llei de mercat.

Així doncs, senyor Chicote, sols li puc oferir una alternativa, i és posar-li el peu al coll fins que s’acabi d’ensorrar, llei de mercat, senyor Chicote, llei de mercat.

Però jo sé, senyor Chicote, que això no passarà, i no passarà perquè vostè i els seus no tenen pèrdues, senyor Chicote, vostè i les seus, com els bancs, no tenen els beneficis que voldrien, així que senyor Chicote deixi de presentar-se com un màrtir, vostè i els seus no estan fotuts.

Som nosaltres els que ens devem a un horari laboral, els que rebem una nòmina, els que cada matí aixequem persianes i obrim portes, els que dins el nostre pressupost el sinònim de benefici és no acabar el més en vermell, nosaltres som els que estem fotuts,

I el millor que podria fer l’estat amb vostè i el seus seria obligar-los per llei a omplir els pisos, i si no els omplen fer-los pagar més que no pas si els haguessin venut, que ja han guanyat vostès prou Senyor Chicote.

Fantasmes (2/2)

El Miquel torna corrents cap a casa, pel camí encerta a veure una figura femenina que s’allunya pel darrera de la casa però no para atenció. En arribar l’home que l’ha trucat encara intenta obrir la porta, és una porta vella i gruixuda, a l’home li fa mal el braça de tant colpejar.

El Miquel pica a la porta – Marta! Obre sisplau! – se sent un soroll i s’obre la porta, el Miquel li dona les gràcies a l’home i li demana que els deixi sols. – Què ha passat? – La cuina, el bol, el foc. – Diu la Marta entre singlots i plors. – Para, para. Calmat i comença pel principi.

La Marta es calma, desprès li relata els fets al Miquel. Ell es queda pensant, recorda la figura de darrera la casa. – Vine. – Li diu. Tornen a la cuina, la Marta dubta en entrar però ell li estira de la mà. Toca el fogó, encara és calent, el bol és calent també i està ple d’aigua.

El Miquel no és prou donat a creure’s aquestes històries. – Tot te una explicació i sovint l’explicació més senzilla és la veritable. – Malgrat tot sap que la Marta no s’oblida del que fa normalment, i que el bol estigués fred podria ser una apreciació incorrecta, però buit?

La cuina és vella, al costat dels fogons hi ha una llar de foc vella, fa temps que no es fa servir i no hi ha cendres. – Si algú volgués canviar el bol no podria entrar per la porta. Mira dins la llar, el forat de la xemeneia és massa petit, sols podria passar un nen petit, pica la paret del fons. – Aquí sona buit.

Cerca alguna manera d’obrir però no la troba. – Sé que alguna casa d’aquestes tenien passadissos ocults, però el més normal era que fossin accessibles des de dins la casa, però aquest ... – La Marta s’ha apropat, des d’un costat mira el Miquel. – Estàs quedant negre. – I riu. Es recolza en l’ampit de la llar, amb el colze toca palmatòria vella i es sent un lleu cruixit dins la xemeneia.

El Miquel treu el cap esverat. – Què has tocat? – No ho sé – Surt un moment, perdona. – Comença a tocar on la Marta tenia el braç, prem amb força però res no es mou. – Ha de ser per aquí. – Agafa la palmatòria per apartar-la i es torna a sentir el soroll, els ull se l’il·luminen. – Tot te una explicació.

Segueix tirant de l’estri, a la seva base apareix una corda i un forat. La paret del fons del fogar s’enfonsa d’un costat deixant al descobert un passadís. El Miquel agafa un lot i il·lumina l’interior. – Mira, aquí està l’altre bol. – S’endinsen al passadís, unes escales els porten al pis de dalt. – Ja tenim les veus, si no m’equivoco som al costat de la cambra

La Marta, agafada d’ell tracta de veure més del que li permet la llum del lot. – Com ho saps? – No n’estic segur però diria que aquest clau d’aquí a dalt el vaig clavar ahir, per l’altra banda, em va sobtar que entrés tan ràpid.

Una mica més enllà una altra escala els porta avall, més avall de la cuina, arriben al que sembla un cul de sac. – Aquí s’acaba. Per on ha entrat? Qui sigui. – Pregunta ella. – Per aquí. – Diu el Miquel palpejant les parets fins que troba una nansa, tira d’ella i la paret s’obre a l’exterior, pel darrera de la casa.

El Miquel torna a tancar. – Tornem-hi, hem d’anar a denunciar-ho. – Al arribar a l’altre extrem la porta de la llar de foc s’ha tancar. – Algú ha tancat. –Diu la Marta. – No crec, generalment funcionen amb sistemes de peses que fan que es tanquin soles.

Troben la nansa i obren la paret, al poc de sortir la paret es tanca darrera d’ells. – Veus? D’alguna cosa m’havia de servir haver fet història! – Riu el Miquel. – Au, anem a denunciar-ho. – No! Qui sigui m’ha espantat i molt, vull que rebi una lliçó.

El Miquel sap que quan la Marta s’hi posa més val no portar-li la contrària. Arriba la nit, tornen al llit, la Marta torna a sentir la veu, en silenci s’aixeca, es posa una bata vella, treta d’un dels vells armaris de la casa, es posa un mocador al cap i s’atansa a la cuina, entra al passadís en silenci, palpejant les parets.

A dalt de l’escala llueix el llum d’una espelma. S’apropa intentant no fer soroll, veu la vella d’esquenes, fent les veus que a l’altra banda sonen fantasmagòriques. – Què feu aquí vella insolent! – La vella espantada es gira i crida. – Elisenda! No! Sisplau! – La Marta es sorprèn de la reacció de la vella però l’aprofita. – Fugiu d’aquí i no torneu si no voleu cremar-vos a l’infern!

La vella surt corrents, escales avall, obre la port a de sortida i se’n va de la casa. La Marta, rient torna a la cambra, pensa explicar-li al Miquel. Quan arriba a la cambra el Miquel mira per la finestra. – Què has fet Marta? – Sols la he espantada i ha sortit esperitada.

El Miquel mira fixament fora de la casa mentre amb la mà fa un senyal a la Marta per que s’apropi. Al darrera de la casa es veu la vella i una figura femenina al seu costat, la vella crida demanant perdó fins que cau morta, llavors la figura es dilueix en el no res.

El Miquel es mira la Marta. – Tampoc no calia el numeret del fantasma. – Jo no l’he fet. – Llavors, si no has estat tu? – Una veu femenina retruny a tota la casa. – Ja no us tornarà a molestar, gaudiu de la nostra ... de la vostra casa.

La policia els va confirmar que la vella havia mort, a l’autòpsia sols es va poder confirmar que havia tingut un atac de cor, no es va trobar mai cap projector ni cap estri que hagués pogut produir aquells efectes. EL Miquel i la Marta seguiren vivint, cap ensurt més, cap veu, cap silueta.

Però al poble es deia que l’Elisenda els protegia, que s’havia atipat de les malifetes de la seva sogra, la vella i per això l’havia espantat fins a la mort. I fins i tot que algun pispa que cercava emportar-se alguna cosa quan ell no hi eren havia sortit esperitat del Mas.

Fantasmes (1/2)

Era una casa vella, com sempre havien somiat, amb dos pisos d'alçada i golfes, sis cambres al pis de dalt, una l'adaptarien per bany, a la planta baixa una cuina enorme amb forn antic de llenya, desgraciadament l'haurien de tirar, les parets estaven tan esquerdades que sortiria més cara la reparació que fer-ho nou, i el que fora temps enrere una quadra pel bestiar, que pensaven adaptar per fer-ne el garatge.

La primera nit van dormir al terra, en sacs, la casa era un compendi de sorolls, nyecs-nyecs de corc, nyigos-nyigos de les fustes del terra quan es movien, clec-clec de la gota d'aigua que queia de l'única aixeta de la casa, i els cric-cric exteriors dels grills. Tanmateix van dormir feliços, estaven a la seva casa.

Va ser cap a les tres de la matinada que la Marta es va aixecar, no sabia molt bé perquè, tenia la sensació d'haver escoltat alguna cosa, però no sabia explicar ben bé què. Va romandre en silenci una estona, era curiós que no s'escoltés cap dels sorolls amb que s'havien adormit. Poc a poc, van tornar a aparèixer tots i cadascun dels sorolls i la Marta es va estirar de nou i es va dormir.

Al dia següent, quan encara no havien esmorzat, es va escoltar el soroll del camió del manyà, la Marta va córrer esvalotada a vestir-se, li feia vergonya que la veiessin en calces. El Miquel, mes despreocupat d'aquests temes – Si no els hi agrada que no mirin. - Va acabar de menjar amb calma.

Tot el mes va ser un batibull de gent amunt i avall, pintors, fusters, electricistes, pols, mareig i estrès. La Marta no es va despertar a quarts de quinze, segurament perquè les jornades eren esgotadores i en arribar la nit més que anar a dormir queien sense sentit a sobre el llit.

Aquell matí el Miquel la va despertar d'hora. - Au, vesteix-te, que avui esmorzarem al poble. - La Marta es va aixecar poc animada. - Què faran quan vinguin si no hi som nosaltres? - el mateix que quan hi som, res. - Així que la Marta va estar vestida, van agafar el cotxe i se'n van arribar al poble, van esmorzar al restaurant que hi havia, un antic restaurant de carretera on paraven els transportistes i comerciants.

Una vegada ben esmorzats el Miquel li va dir d'anar a la ferreteria, li calien uns estris. - Prou ganes en tinc de veure eines, ves-hi tu, jo abiré a fer un tomb pel poble. - D'acord, quedem davant el restaurant d'aquí a una hora.

La Marta caminava sense un destí perdent la mirada en els carrers empedrats, les finestres i portes de fusta desgastada, poca gent al poble aquelles hores, una avia se li acosta. - Vos sou els que heu comprat Ca l'Esmolador? - Sí, senyora, l'estem reformant. - Mal negoci heu fet, comprant aquesta casa maleïda. - Senyora, si us plau! - Ai! Nena que patireu, que l'ànima de l'Elisenda encara ronda entre aquelles parets!

La Marta està esglaiada de por, la dona es perd per un carreró i quan la Marta la segueix ja no hi ha ningú, no veu cap porta, ni cap altre possible sortida. Comença a córrer, amb llàgrimes als ulls, cap a la part nova del poble, cercant la ferreteria, cercant el Miquel. Quan el veu crida, se li abraça plorant. - Però què et passa, nena? - Quan aconsegueix calmar-se li explica la trobada amb la vella. - Puta vella! S'hi podia haver estalviat la conversa. - Diu el Miquel prou enfadat. - No n'has de fer cas d'aquestes històries, m'escoltes?

La Marta assenteix, però al seu interior la por ja ha fet el niu. Arriba la nit, i van a dormir, la Marta sent un soroll. - Has escoltat Miquel? - El què? - Això, aquest soroll. - Els grills? - No, l'altre. - Sí, dona, es el corc, que encara no han canviat la biga. - No! Darrera del soroll del corc, escolta, és com una veu.

El Miquel para atenció, mentalment va separant tots i cadascun dels sorolls que escolta, els grills, el corc, la brisa escolant-se per la finestra de la cortina, un ocell nocturn ... - Res, Marta, no escolto res fora del normal, i molt menys una veu. - Doncs jo la escolto! És com una veu de dona ... I si fos veritat el que em va explicar ... - Au va! Marta, que ja ets grandeta.

Més per cansament que no pas per voler-ho la Marta s'adorm, el dia següent és un seguit de neguits amb la feina, han de canviar la biga que te corc, apuntalen el sostre, i la treuen, quan són a punt de posar la biga nova un dels estintols cedeix i una part del sostre cau a sobre dels treballadors.

L'ambulància es porta l'home amb la clavícula trencada, el Miquel els segueix amb el cotxe. La Marta queda a la casa, encara amb l'ensurt a sobre se’n va a la cuina, posa un bol amb aigua al foc, s’acosta al rebost i agafa una bosseta de til·la.

Quan es gira el foc és apagat i el bol és al marbre, toca el bol, no tan sols és fred, està buit. El cor se li encongeix, crida però no li surt la veu, surt corrents de la cuina i enfila l’escala saltant els esglaons de dos en dos, les llàgrimes li amaren la cara. Es tanca a la cambra.

Un dels treballadors ha escoltat l’enrenou, s’apropa a la cambra i pica la porta. – Què es troba bé, senyora? – Ella no respon. Ell torna a picar la porta. – Senyora! Sisplau, digui alguna cosa! – Para atenció sols escolta un plor. Mentre segueix picant a la porta truca al Miquel. – Escolti’m la seva dona, no sé que ha passat, és tancada a la cambra i no respon, vaig a entrar.

Vides perdudes (Tercer lliurament)

Feia ja un temps que s’havia divorciat, la seva ex s’havia entestat en que no era un bon home. Un bon home! Què significa ser un bon home? Per què no ho era ell? El got de vi ja era buit i va demanar un altre al paio de la barra, com sempre abonat per endavant, sense pasta no hi ha mam.

Sempre li havien ensenyat que un home de debò era el que portava un bon sou a casa, que no se’l gastava en vins ni en el joc, que treballava com un ruc per tenir una casa ben arreglada, amb el rebost ben farcit, amb la dona i els nens ben vestits.

Però ella li parlava d’igualtat, de responsabilitats compartides, de coses que ell no entenia. On s’és vist que la dona sigui igual a l’home? L’home aporta la riquesa, la dona aporta els fills i te cura de la casa. Així havia estat sempre i estava bé. Per què aquesta fal·lera en canviar-ho tot?

El got tornava a estar buit. – Posa’m un altre! – Hem de tancar. – Tan d’hora? – La família m’espera a casa. – I que no poden esperar? A la fi és per guanyar una mica més. – Prefereixo posar a dormir el meu fill. – Ja. – Abatut surt del bar, darrera d’ell el cambrer tanca els llums, abaixa la persiana i es fon en la foscor de l’altre extrem del carrer.

Camina sense rumb, bandejant per culpa de l’alcohol, fins que veu els llums d’un altre bar, aquest te més gent, més remor, més pudor a vi barat. Seu a una taula, demana un got, li porten el got i una ampolla plena. – Sols vull un got. – Un ara, altre després, i altre i així no acabem. O vol l’ampolla o escampi la boira.

Queda davant l’ampolla mentre torna al pou sense fons dels seus pensaments. Li tenia una casa gran i nova, ben arreglada, la hi feien pintar cada any, els mobles més cars i bons del mercat. I la cuina? Una cuina moderna, amb gas ciutat, amb forn i renta vaixelles, amb un frigorífic americà, d’aquells que tenen dues portes, i rentadora automàtica i assecadora i aspirador! Que més volia aquella dona?

L’ampolla ja ha baixat un terç, no recorda haver begut més que un got. Puta! Això és el que és aquella bagassa! Però ja es fotrà, ara que ja no treballa ella no rebrà un ral. Cabrons de l’empresa, mira que fer-me fora! I tot per què? Segons ells anava begut a la feina.

A magistratura en van portar fins i tot el delegat sindical, ningú no em va donar suport, ningú. Em van dir borratxo, a mi! Jo no en sóc un borratxo! Beure una mica no és ser un borratxo, beure una mica no és ser un borratxo.

L’ampolla ja s’ha buidat més enllà de la meitat i ell no recorda haver buidat el got. – Putes! Són totes unes putes! – Crida sense adonar-se que parla, creient-se en el seu monòleg mut. – A hòsties se les ha de portar! No estaria jo així si li hagués trencat la cara en el seu moment! Ara seria a casa meva, amb la meva dona!

On deu haver anat el vi de l’ampolla? No queda ja res. – En vol una altra? – Posa la mà a la butxaca. No li arriba per una altra ampolla. – Doncs au! Al carrer, Si no en consumeix no el vull aquí. – S’aixeca de la cadira recolzant-se a la taula, les cames li fan figa, però acaba per enfilar la porta. Les cames el porten fins un passeig amb bancs, fa bona nit, seu al banc a descansar, si més no s’ho pensa, i tanca un moment els ulls.

Quan obre els ulls es troba estirat al banc, te la boca totalment eixuta i sent una angunia que no el deixa pensar, la gent passa al seu costat sense pràcticament ni mirar-ho i els que el miren o ho fan amb fàstic o amb compassió, això quan no el miren de les dues maneres a l’hora.

Treu les monedes de la butxaca i se les mira, no són prou per un got de vi, potser a una tenda li arribarà per un tetra... com es digui, necessita treure’s de sobre l’angunia i humitejar-se la gola. Com pot s’aixeca del banc, ell no s’ha adonat però va moll i no ha plogut.

Una botiga de queviures acaba d’obrir, la noia encara està pujant la persiana. – Bon dia. – Deixa anar sense parar-se intentant entrar. – On va vostè? – Li pregunta amb por i fàstic la noia. - A comprar. – Què vol? – Un d’això de vi, quadrat. – un tetrabrick? – Sí això. – Quatre euros.

L’home es torna a mira les monedes, amb prou feines en te un euro i mig. – Sols en tinc això. - Li diu atansant-li les monedes. – La noia es mira les monedes. Millor que li doni, pensa, sinó no me’l treure de sobre. – Esperi aquí. No entri!. – La noia entra a la botiga tantcnat la porta al seu darrera.

Surt amb un cartró de vi. I la mà dins una bossa, la mà que li atansa al temps que li reclama: – Les monedes. – Ell li deixa les monedes a la mà i agafa el vi, gira cua i se’n va carrer avall, pensant en la manera d’obrir allò sense perdre-hi el contingut, pensant en el que pensa sempre des de que el va deixar la dona.

Un home s’apropa a la noia. – Bon dia. – Ai! Bon dia. Passi, passi. – Li diu ella amb un somriure. Mentre entren a la botiga li confessa l’ensurt. – No sap que malament l’he passat amb aquell borratxo. – El Ramonet? Ni cas, noia. El conec des de que érem marrecs. Està malament del cap, diu que l’ha deixat la dona però mai no ha estat casat, mai no ha tingut ofici conegut i diria que ja de ben petit li donava al mam.

La vida segueix mentre el Ramonet va donant bandades pels carrers, a voltes seu a terra i espera que la gent deixi algunes monedes, monedes que acabaran, com sempre, al fons d’una ampolla que es buidarà al pou sense fons dels seus pensaments.

Abducció

Em desperto sense saber molt bé on, no hi veig, sento mal a tot el cos i no puc moure les extremitats, alguna cosa me les lliga. Em costa recordar. On sóc? Què ha passat?

A poc a poc em retornen els records, sí, estàvem al nostre prat, tranquils, gaudint de la frescor del matí, a la nit havia plogut i ara la humitat feia que l’aroma de la gespa ho envaís tot. On estic ara fa una ferum estranya, molt desagradable.

Més records, menjàvem fruits dolços recent agafats dels arbres, una femella em mirava directament als ulls, semblava estar disposada a acceptar-me, començàvem el joc, jo m’apropava, ella em bufava com si no em volgués, jo m’apartava i tronava apropar-me, ella em deixava que la olorés, però al moment que m’hi apropava més s’esmunyia.

Estàvem a punt d’unir-nos quan vam sentir aquell soroll. Sí, ara el recordo, un soroll esgarrifós, no l’havia escoltat mai, vam començar a córrer cercant la cova, allà seríem a raser. Vaig sentir una punxada, no sé com es va fer de nit i no recordo més.

Suposo que és nit tancada, però és una nit estranya, no plou però fa fred, no veig les llums de la nit, ni les petites ni les grans que solquen la nit d’un extrem a l’altre. Dec ser en alguna cova, però no recordo cap cova com aquesta.

Sento uns sorolls, no sé identificar on, tinc por, crido esperant que algú em respongui, no res, sols la remor de fons, una remor llunyanament semblant a les trepitjades d’un animal petit. De sobte es fa de dia, no és un dia normal, la llum és massa intensa i ha aparegut de cop, tanco els ulls i intento moure’m per cobrir-me, aquesta llum em fa mal, no puc evitar fer un crit.

La remor s’ha fet més propera, miro d’obrir els ulls, sols veig ombres, ombres difuminades, que no acabo d’identificar, semblen petits animalons que es mouen a distància, com si en tinguessin por, por de mi. Les ombres es van definint, els éssers que em rodegen em recorden llunyanament la meva gent, si no fos per la mida, molt més petits que nosaltres.

Però em fan por, tenen un no sé què a la mirada que em fa desconfiar d’ells, tracto de parlar-los, però no m’entenen, o no m’escolten. Un s’apropa amb una mena de branca, molt recta, me la clava al coll, sento la punxada i un dolor intens, com si m’entrés alguna cosa a dins.

Intento moure’m però em costa cada vegada més fins que m’és impossible, el cos no em respon, sols puc mirar a l’ésser que tinc just al davant, sembla una femella, em passa la mà pel cap, desconec perquè, tot es fon de nou, no sé que passa, m’estic adormint encara que no vulgui ...

Anàlisi de la nova espècie descoberta, aspecte exterior.

Aspecte general: Homínid, totalment cobert de cabell, molt semblant a la llana, Tot sembla indicar que l’espècimen és un mascle.

Pes: 300 – 400 kg.
Extremitats: 4, mans, sis dits en cadascuna, no s’aprecia cua ni similar.

Cap: dues vegades l’humà, dos ulls, frontals, un orifici de respiració i alimentació a la mateixa superfície, equivalent a la boca, dins aquesta es detecta una protuberància que podria correspondre a les dents, no s’aprecia cap protuberància similar al nas. Coll curt.

Cos: 2 m d’envergadura, s’aprecien dues línies de protuberàncies al llom que podrien correspondre a la columna vertebral.

Evacuació i genitals: Orifici suposadament rectal, protuberància fàl·lica d’un radi de 3 cm i una longitud de 6 cm, no es detecta cap tipus d’òrgan testicular extern.

Intel·ligència: No sembla tenir un llenguatge complex ja sigui oral o per signes, no s’ha pogut observar estratègies complexes davant la nostra presència, Tanmateix no es descarta un nivell avançat.

Observacions:
No ha estat possible la captura de cap altre espècimen, tot i procurar no espantar-los ens van detectar molt aviat esmunyint-se dins les coves de la zona. Per les restes observades s’alimenten de fruites. S’ha d’estar alerta, dins les coves són letals.

El zoòleg de l’expedició va morir en entrar rera una suposada femella dins una de les coves. Aquest informe l’omple el cap de l’expedició, prego disculpeu els meus pocs coneixements de zoologia. Hivernem l’espècimen per al seu trasllat a la Terra.

Brigada de recuperació (2/2)

Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant mons nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.

El sergent, sense pensar-s’ho va intentar disparar contra meu. La seva cara va ser un poema en veure que l’arma no responia. – No s’escarrassi, sergent, aquest matí he activat l’inhibidor, les seves armes no funcionen, però les nostres sí. – Vaig treure’m de la butxaca una pistola del segle vint, d’aquelles que funcionaven amb pólvora, la Mariah també va treure’s la metralladora de sota la taula, davant la mirada atònita dels militars.

El sergent va deixar el fusell a terra i els seus homes van fer el mateix. – Inspectora, això sí queda fora de les seves atribucions, puc comptar amb vostè ara? – La Isis, que encara estava espantada, va respondre tremolant. – No, vull dir sí, ara queda clar qui s’ha saltat les normes. – Doncs agafi això. – Li vaig llençar una metralladora que ella va caçar al vol per grata sorpresa meva.

Desprès d’assegurar-nos que els militars no es mourien vam portar el sergent a una cambra diferent de la seva. – Quan arribem el lliurarem als tribunals. – Li vaig dir. – No aconseguirà fer res sense nosaltres. – Potser no, però el responsable serà vostè.

El vam tancar i vam tornar cap al pont. – Què penses fer amb els altres. – Em pregunta la Mariah. – Els tancarem per separat i negociarem el seu ajut d'un en un. – Quan els vam tenir tots tancats els hi vaig fer una visita individual, el primer era un veterà poc donat a desobeir ordres, malgrat el vaig amenaçar amb la possibilitat de ser jutjat la seva fe cega en el seu superior el feia no creure'm.

El segon era un soldat novell, estava espantat, sabia, perquè li ho havien explicat a l'acadèmia, que una rebel·lió li podia suposar el final de la seva carrera i fins i tot la presó. - Sempre ajudarà que col·labori amb nosaltres, a la fi fins que no va entrar al pont no sabia el que anaven a fer. - Però si col·laboro amb vostès mai més no podré tornar al cos. - Potser, però les forces espacials hi han d'altres cossos, i el seu no és el més respectat, perdoni'm que li digui.

En un intent de quedar bé amb tothom, inútil per cert, em va oferir la seva col·laboració a canvi que no denunciés els seus companys. - Excepte el seu cap. - D'acord. - Santa innocència, l'únic que pagaria amb presó seria el cap, tots els altres tenien l'eximent de desconeixença

El tercer era també un veterà, no vaig haver de negociar. - Vostè vol que li ajudi, no cal que ho digui i doni-ho per fet. - Em puc refiar de la seva paraula? - Els meus superiors m'havien demanat un informe sobre l'actitud del meu cap, volen netejar la imatge del cos i el meu cap forma part de la brossa.

Vaig fer una ullada al seu historial. - Te un historial ple d'insubordinacions vostè. – Ha, ha, em coneixen com la dalla. De fet li he de felicitar pel cop de mà d'abans, m'ha estalviat haver de matar el meu cap. Faria vostè un gran servei al cos. - Ja m'ho van proposar però lo meu no són les armes.

Aconseguida la col·laboració de dos dels soldats vam iniciar la recerca del satèl·lit. El vam localitzar a unes instal·lacions segurament militars. vaig revisar tan ràpid com vaig poder la informació que en teníem, el sistema polític era semblant al del segle XXI a la Terra, totalment corrupte. Vaig demanar a la Mariah que muntés una andròmina que pogués passar per un arma sofisticada.

El següent pas va ser esbrinar amb qui havíem de tractar, un micro-satèl·lit de recerca que portaven a la brigada ens va ajudar a localitzar el cap de la instal·lació, vam carregar l'andròmina a la llançadora i m'hi vaig acoblar el traductor i vaig posar l'atordidor en marxa. Em van deixar a la porta del mòdul on era el cap, mentre ells amb la llançadora anaven al hangar on estava el satèl·lit.

Vaig entrar sense fer soroll, l'home no va aixecar el cap – No li han ensenyat a saludar? - Em va dir sense mirar-me. - Sols quan em miren. - L'home es va aixecar espantat pel soroll metàl·lic de la veu. - No s'espanti, i no faci cap bestiesa, sols vull negociar. - Qui? Què és vostè? - Això és una mica llarg d'explicar, deixem-ho en que se'ns ha caigut un aparell i el tenen vostès.

No gaire tranquil l'home em preguntà. - Suposem que el tenim, per què li hem de tornar? - Veurà, amb la seva tecnologia actual no podran fer servir aquest aparell fins d'aquí a uns dos-cents anys, i per a nosaltres hi ha informació que ens resulta vital, de fet jo sóc el diplomàtic, podem negociar, però si jo no torno o torno sense el satèl·lit en unes hores hi ha un cos del soldats que arrasaran aquestes instal·lacions i tenen per costum no deixar viu a ningú.

L'home va riure. - Conec aquesta estratègia, jo la he fet servir sovint, el problema és que per fer-la servir no s'ha de servir aigua bruta al final. - el traductor havia fallat, segurament era una expressió similar a fer el fatxenda. – Te raó, potser això li ajudarà a entendre’m. - Li vaig disparar amb l'atordidor, un tret bàsic, que el va fer tremolar una mica, molt molest però innocu. - Això sols és un arma defensiva.

L'home, astorat, va seure i es va calmar. - Si us plau no m'ho torni a fer. - No pateixi, no m'agrada fer aquestes coses. - Bé, vol negociar, suposem que els hi torno el seu aparell, que hi guanyo? - S'imagina això mil vegades més potent? - Li vaig dir brandant l'atordidor. – Capaç de destruir un edifici sencer a més de cinc quilòmetres. – Què són els quilòmetres?

Bona pregunta. Vaig veure una mena de regle graduat a sobre la taula. – Això serveix per amidar distàncies? – Sí. – Em permet? – L’home m’ho va atansar, vaig fer que l’ordinador el comparés amb un regle de trenta cm. Cada marca corresponia aproximadament a un cm i mig. – segons els càlculs cinc quilòmetres serien com 335000 unitats d’aquestes. – Interessant.

A l'home se li van encendre els ulls. - Quants? - Un de sol, després el podran replicar quantes vegades vulguin, a la fi és un aparell molt senzill. - Quan vol fer l'intercanvi? - Ara. - Vam sortir del mòdul i ens vam encaminar al hangar, li vaig indicar que obrís la porta gran i va entrar la llançadora, la cara de l'home veient-la maniobrar a dos metres del terra era un poema.

Quan es va posar i es va obrir la rampa encara es va sorprendre més. - Tenen moltes d'aquestes? - naus petites? Moltes. - En tenen més grans? - Sí però no acostumen a aterrar, per aterrar en fem servir aquestes. - La Mariah va baixar l'andròmina mentre els soldats entraven el satèl·lit, o el que quedava d'ell a la llançadora.

Li vaig mostrar l'aparell. - Com pot veure és d'ús senzill, sols s'ha d'apuntar i després prémer en aquest botó. - Al fer-ho va sortir un raig de llum vermella cap a l'exterior. - No s'espanti, la càrrega actual és de simulació, per les pràctiques. - La Mariah m'hi va atansar un cilindre metàl·lic. - Aquesta és la càrrega de foc real, sols ha de substituir una per altra.

Li vaig donar la suposada càrrega i ens vam acomiadar. Una vegada dins de la llançadora vam sortir el més ràpid que vam poder abans no se n'adonés de l'engany. - Mira que ets! - Va dir la Mariah. - Què li has posat a la “càrrega”? - Res. - I el làser? - Làser? És un led d'aquells vells i a més s'ha fos al prémer el botó, havia d’estar encès mentre el premies. – Navegant, no vull ser mai el seu enemic, és molt perillós vostè. – Va dir el soldat veterà.

Camí de tornada a la SSF-0101 el soldat veterà em va demanar d'enviar un informe al seu cos i jo vaig comunicar tota la història al coronel. En arribar ja ens esperaven, tant el coronel com els superiors de la unitat. Van portar-se detingut el sergent. El soldat veterà era en realitat un oficial i la seva missió era impedir les accions del sergent. – Què passarà amb els altres dos soldats? – Li vaig preguntar. – Res, van actuar sota les ordres del sergent. Ens quedaríem sense soldats si els anem fent fora per obeïr.

La inspectora em va comunicar que havia de fer algunes gestions i la Mariah i jo teníem alguns serrells per tractar, serrells que tractaríem fent una visita a la zona civil de la nau.

Brigada de recuperació (1/2)

Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant mons nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.

- A la nostra curta estada a la SSF-0101 vaig fer una visita mig personal mig oficial a que havia estat el meu sogre, el coronel Raishki, membre de les forces espacials de defensa de la Terra des de la seva creació, tot i no ser precisament un amant dels combats i menys de la parafernàlia militar, estricte amb les normes això sí, però mai no he entès que fa a l'exercit un home com ell.

- A la visita em va demanar dos favors, un d'urgent, el transport del contingent senirià, l'altre, més delicat i secret, ens trobaríem amb una llançadora militar amb una missió de recuperació, no us puc donar més informació. Em va demanar que els controlés, de fet hauràs vist que hi ha una caixa que no pertany a les senirianes i que s'ha quedat a la nu. - Sí l'he vista, però cal una clau electrònica.

- I la tinc jo. Ara el que haurem de fer és portar-la a una de les cambres que quedarà en reparació. - Perdoni'm. - Digui inspectora. - Què hi ha? - Armes. - Per als militars? - Per controlar-los, són un cos, en paraules del coronel, massa efectius, nosaltres haurem de posar-hi el seny. - Ah no! Jo no estic obligada a fer ús d'armes, sóc una inspectora de la Corporació.

- D'acord, així li demanaré que, arribat el moment es tanqui a la seva cambra i no intervingui. D'acord? - Sí. - I tu, Mariah? - Jo mai no he disparat un arma. - No et costarà gens, les pilotes si les llençaves bé a la cara dels altres. - Que encara et fa mal la carona? - Voleu deixar-ho, si us plau. Puc comptar amb tu? - Ja saps que sí. - Ens trobarem amb ell d'aquí a poc, inspectora, si vol ja es pot retirar, nosaltres anem a la bodega per la caixa.

De camí a la bodega la Mariah va rumiant, penso que potser la he espantada. - Què et preocupa? - ... No, res, almenys d'això de les armes, suposo que no penses fer-les servir d'entrada. - I ara! Però hauríem d'estar preparats per fer-ho. - Ja m'ho imagino. - Llavors que et preocupa?

La Mariah se m'avança i obre la porta de la bodega, la caixa està en un racó, insereixo la clau, s'obre la trampa del teclat i premo el codi de seguretat, un clec indica que la caixa és oberta, aixequem la tapa. - No sé si serà millor de portar la caixa sencera que no pas tot això a braç. - Jo diria que la caixa, fem servir un carro. - Passarà pels passadissos? - Crec que sí, però no tinc tan clar que passin per la porta de la cambra.

Vam muntar la caixa a sobre el carro i mentre l'empenyíem li vaig tornar a preguntar. - Així què és el que t'està fent donar voltes al cap? - Res, bajanades, la comandant seniriana que em va fer un retret. - Sobre el tracte cap a elles? - No, sobre el tracte cap a tu. - Es va posar lleument vermella, em vaig imaginar el que li havia dit. - Segur que t'ha explicat la seva meravellosa societat. - Sí ... - Tot i que se li haurà oblidat d'explicar-te que abans d'acabar amb els clergues va haver-hi una guerra entre dones.

Els ulls de la Mariah, s'obriren empesos per la curiositat. - De debò? - Va ser una lluita entre aquelles que volien mantenir el sexe exclusivament com a mitjà de reproducció i les que volien fer-ho servir per apaivagar les lluites entre els homes. - I van guanyar? - Les guerres no es guanyen mai, van haver de pactar, va ser amb el temps que es van imposar les tesis menys restrictives, i fins i tot es van reconèixer les relacions homosexuals, fins aleshores prohibides.

Al arribar a la porta vam haver d'aixecar la caixa amb les mans, la vam deixar al terra i li vam posar uns quants estris a sobre. - Amb la història de les senirianes t'has escapolit del que havia dit. - Mentre deia això la Mariah s'envermellia de nou. - No sé pas que vols que digui. - Si tenia raó la comandant. - Ah! Es clar que no, no hi tens cap obligació. - Però tu voldries?

Ara el que envermellia era jo. - Potser sí ... però no si et sents obligada, sols si també tu vols. - Se li va dibuixar un somriure immens, fins i tot diria que els ulls li espurnejaven, se m'apropà i feu un petó als llavis i després es va fer fonedissa per la porta.

L'alarma de l'escànner avisava de la proximitat d'un objecte, al arribar al pont vaig poder comprovar que eren els nostres nous convidats. Vaig avisar la Mariah pel comunicador per que es preparés per l’acoblament de les dues naus.

L’operació d’acoblament va durar una mitja hora, desprès van entrar els nostres hostes, quatre militars poc xerraires, carregats amb material. – Benvinguts, sóc el navegant d’aquesta nau. – A partir d’ara les ordres les dono jo, se’m pot dirigir a mi com sergent. – Em sembla que s’equivoca. – Li vaig lliurar les ordres del coronel, on em posava a mi al capdavant de l’operació.

El sergent se les va mirar amb cara de pocs amics. – Això és molt irregular, un civil no pot dirigir una operació militar. - Això no és del tot cert, de totes maneres aquesta operació no és militar, és diplomàtica amb suport militar, una mica diferent, oi sergent?

L’Home assentí de mala gana. – La tècnic els hi portarà a les seves cambres, el material l’hauran de deixar a la bodega. – És material sensible, l’hem de tenir controlat en tot moment. – No pateixi, la tècnic els hi prepararà una zona de seguretat a la bodega, de totes maneres sols hi viatgen vostès a la nau. – I vostès dos? – Tres, hi ha la inspectora, però nosaltres som tripulació, no passatge.

He de reconèixer que sempre m’han agradat les lluites dialèctiques amb els militars, i, fora del meu antic sogre, les hi he guanyades sempre. De totes maneres aquests no eren un cos normal, dins el seu historial hi havia més d’una operació que es podria haver resolt diplomàticament i que s’havia complicat amb la seva intervenció indiscriminada.

L’objectiu era un planeta on s’havia enllestit al industrialització i estaven fent les primeres passes per a la creació d’elements electrònics. Feia temps que s’havia instal·lat un satèl·lit de seguiment, es fa amb tots el planetes que poden fer el salt a l’espai, també es va fer amb la terra en el seu moment.

El satèl·lit va tenir una avaria que el va fer caure al planeta, s’havia calculat que en cas d’entrar a l’atmosfera el satèl·lit es volatilitzaria sense deixar rastre, però, per alguna raó no va ser així.

El següent problema era la regió on havia caigut el satèl·lit, un país altament combatiu amb els seus veïns, acostumat a arrasar-los quan eren més febles que ell, però que ara estava en hores baixes, amb una aliança en contra seu que els impedia de fer qualsevol atac sense rebre en tots els fronts.

Una tecnologia caiguda del cel podia suposar donar-los un nou tipus d’armament i fer caure la balança del seu costat. L’objectiu era localitzar les restes del satèl·lit i recuperar-les.

Aquí era on les meves ordres i les de la brigada diferien. Jo havia de recuperar l’aparell evitant al màxim la intervenció armada i la brigada l’havia d’aconseguir a qualsevol preu.

Amb la Mariah vam muntar un sistema de rastreig del senyal, i li vaig demanar a la Isis que preparés un protocol de primer contacte. – No sé si estic autoritzada a fer-ho. – Em va dir per no fer la pregunta més directa. – No pateixi, si en un moment hem de fer res que pugui ser fora de les seves atribucions li ho faré saber.

En el moment que arribàvem al planeta va passar allò que esperava. La brigada va entrar de cop al pont, amb les armes carregades i el sergent em va encanonar amb el fusell. – Prenc el comandament de la nau. – Això, sergent, és una rebel·lió i li sortirà car.