El nou Jesucrist

Potser el títol us ha despistat, potser heu pensat que m'he convertit a ves a saber quina religió-secta, no patiu, no és això, estic parlant d'Osama Bin Laden (permeteu-me l'escrigui així).

I és que, sense entrar en consideracions sobre la legalitat o no d'actuar en un país, que a més consta d'una manera absurda en la llista d'aliats, i assassinar una persona, per molt criminal que sigui, l'important és que acabem de sembrar la llavor d'un nou messies.

No puc assegurar quant de temps passarà, però a partir d'ara aquest personatge que, fins avui va ser un líder polític per a molts; tot i ser un criminal; ara ha ascendit al cel, ara és un màrtir, com ho va ser el líder dels iscariots en el seu moment fins que l'elit dels jueus, aliada a la potència del moment van decidir acabar amb ell com a solució definitiva.

En paraules actuals, d'aquell terrorista, que de ben segur ordenava l'assassinat d'innocents acusats de col·laboradors, l'assasinat de col·laboradors dels romans i l'assassinat de romans, avui sols tenim la constància no contrastada, d'una “innocent” batussa als comerciants que hi treballaven a les portes del temple de Jerusalem.

Així doncs, podem comptar que d'aquí a uns anys (vint, cinquanta, cent?) algú parlarà del santíssim Benlaid (per possar-li un nom) enviat per Déu misericordiós i que va morir a mans dels infidels, sotmès a tortures i vexacions tot i que ell mai, repeteixo, mai va fer un acte violent en contra d'ells.

I de les torres bessones, els trens de Madrid i els autobusos de Londres què s'haurà fet? Són fets que es diluiran a la història, a la nostra història, que algun historiador estudiarà sense adonar-se queBin Laden i Benlaid són, de fet, el mateix personatge.

I així tindrem una altra religió, i mentre aquesta religió es quedi en el volum de secta, bé, el problema vindrà si a més perseguim els seus apòstols, llavors el monstre creixerà que d'això s'alimenten aquestes bèsties i al final una nova religió envairà el món, absorbint al seu pas les antigues creences, adaptant-les o demonitzant-les, senceres o a bocins.

I els nostres descendents llunyans parlaran de com era possible que una cultura tan avançada com la nord-americana pogués acabar amb l'enviat de Déu, encarnació del bé, de la santedat.

Hauria servit d'alguna cosa el jutjar-ho? Sí, crec que sí, més si, a més se li hagués mantingut amb vida. Coneixeu algú que, sense ganes d'escandalitzar el personal, adori a Charles Manson? El fet mantenir-ho viu hauria fet que els seus seguidors actuals tinguessin l'esperança de veure'l lliure, fins i tot molts dels seus esforços es centrarien en assolir aquest objectiu i mentre hi tinguessin la ment ocupada en això no la tindrien en estendre la paraula del mesies, es farien vells, Bin Laden també i al final la mort natural acabaria amb la història.

Eternitat, primera part

Vaig conèixer en Pere Sabater en el pitjor dels moments per conèixer una persona. No us avorriré amb termes policials que no venen al cas, aquell dia començà amb un doble assassinat al mig del carrer, una dona i la seva filla havien estat tirotejades. Feia més de trenta anys que no havíem tingut cap cas semblant.

En Sabater era el marit de la dona i pare de la criatura, quan el vaig anar a veure a l'hospital, havia patit un atac d'ansietat, em vaig trobar amb un home de mitjana edat, amic de la bona taula i poc amic de l'exercici, estava estirat a la llitera mentre li prenien la tensió. M'hi vaig identificar, no em va donar opció a seguir. - Qui ha estat? Per què? A qui he fet mal? - Això és el que pretenem esbrinar.

De l'interrogatori vaig treure poc o res, era un tècnic, sense capacitat per acomiadar ningú, deslligat de qualsevol tracte amb clients o proveïdors, de classe mitjana - baixa, vivia en un barri adient al seu estatus. de la investigació, comptes corrents, lloc de treball, etc. vam treure conclusions similars.

Durant tres setmanes vaig llegir i rellegir la informació, vaig tornar a investigar els comptes, possibles comptes paral·lels ... Res, o es tractava d'un geni o no tenia res a amagar. La investigació va canviar de rumb quan, interrogant el Pintures, un dels meus confidents, em va comentar que tenia informació sobre l'assassinat. - Va, Pintures, saps que et puc complicar la vida si no xerres. - Ja la tinc de complicada, m'acabes de treure gènere per tres mil euros. - Però si són polseres de plàstic amb una enganxina! - Power Balance! Se'n diuen Power Balance!

No ve al cas però es tractava d'unes polseres que s'havien venut a principis de segle fins que van ser prohibides pel ministeri de Sanitat i ara algú les havia tret de l'oblit i es venien al mercat negre. - Saps que no es poden vendre. - Torna-me-les i t'explico el que he sentit. - explica-m'ho i si és interessant parlem.

El Pintures va acotar el cap. - Ets pitjor que la meva dona. - Ho dubto, mai has sortit d'aquí amb més blaus dels que portaves en entrar. - Va ser un error. - Què va ser un error? - Havien de pelar una altra dona. - I la nena? - Danys col·laterals. - Qui? - Qui què? - Qui va cometre l'error? - Els àrabs, volien pelar la família del cap dels moldaus, un desacord, ara les famílies dels moldaus són a raser.

Els anomenats àrabs eren una màfia sortida del desaparegut exèrcit saudí, van fugir d'Aràbia en caure la monarquia, acostumaven a extorsionar les comunitats musulmanes, traficaven amb drogues de disseny i darrerament amb combustibles fòssils. Els moldaus eren en realitat una branca de la màfia russa, especialitzats en extorquir les comunitats originàries de l'antiga Unió soviètica, prostitució i tràfic d'òrgans, darrerament també havien volgut ficar cullerada al petroli. Ara ja sabia perquè no trobava res, no hi havia res a trobar.

En Sabater em va venir a veure dilluns com feia des del dia del crim. L'home em mirà amb una mirada trista. - Gràcies, ja sabia que havia estat un error ... quins fills de puta ... un error ... M'ho van dir l'altre dia, em van parar al carrer, em van ficar en un cotxe i em van portar a veure un moro gras que parlava en espanyol. Em va recomanar d'oblidar-me. Sap, mai no havia sentit odi cap a ningú però ara, quan em creuo amb algú amb aspecte àrab ... Ho sento, sé que no tots ho són ... però ... - No va acabar la frase. - Com es fa per deixar d'odiar? - No ho sé. - Bé, la indemnització servirà per alguna cosa. - Quina indemnització?

L'home em mirà directament als ulls, aquella mirada era profunda i fosca, delatava clarament una ment turmentada maquinant un pla, em va fer por, autèntica por. - Inspector, oblidi-ho, serà menys infeliç. - Aquella va ser la darrera vegada que va venir a veure'm.

Varem seguir amb la investigació i vam arribar a tenir un nom: Ayman Hazbun, un assassí professional. Desgraciadament la localització d'aquest element era inviable, si més no als que hem de seguir les regles. Hazbun vivia amagat a l'Azerbaidjan i sols sortia per realitzar els “encàrrecs”. Després de la dissolució de la federació russa l'Azerbaidjan s'havia convertit en un cau d'assassins a sou, amb un govern supeditat a les màfies i sense cap relació amb la diplomàcia internacional.

Vaig anar a fer una visita a en Sabater, no tenia obligació, de fet em podien amonestar però donat el cul de sac on es trobava la investigació vaig pensar que no passaria res. No el vaig trobar a casa, i ningú del veïnat sabia on havia anat. - Un dia vam veure el rètol d'”en venda” i res més. Des de la mort de la dona i la filla no parlava amb ningú, crec que ni tan sols anava a la feina. - em comentà un veí.

A l'empresa on treballava em van confirmar que feia temps que havia demanat la liquidació, vaig recavar informació a l'Institut d'Ocupació però no s'havia donat d'alta a l'atur. Res, s'havia volatilitzat. Al cap d'uns dies amb una trucada internacional es va posar en contacte amb mi. - M'han dit que em buscava. - Sí, volia posar-lo al corrent de la investigació. - Li ho agraeixo, però ja estic al corrent. - Què vol dir? - No poden agafar a Ayman Hazbun, no poden vincular-ho a la màfia àrab, no poden ... - Ho sento, però li asseguro que seguirem a sobre el cas ... - No s'esveri però no cal, hores d'ara estic en la grata companyia dels assassins intel·lectual i material de la meva família.

Se'm va glaçar la sang. Què feia aquell home amb aquella gent? - Sap? Anem a jugar al científic boig, jo seré el científic i ells ... bé ells seran els conillets d'índies. - Sabater, faci el favor, si ens els lliura seran jutjats i condemnats. - I ara! vostès no tenen jurisdicció aquí. - On és? - Fora de la Unió, lluny de qualsevol sistema judicial, lluny de qualsevol policia. - Sabater, li prego que no faci res del que pugui penedir-se, ja li vaig explicar qui és aquesta gent, si torna ara podrà viure segur.

A l'altra banda es va fer un llarg silenci. - Sabater? Hi és encara? - Podria dir-se que sí, que hi sóc encara. - Sisplau, aquí podrem fer justícia. - No vull justícia, vull venjança, una llarga i càlida venjança. - Entén el que pensa fer amb la seva vida? - Vida? La meva vida va desaparèixer amb la meva família, ara n'estic fent una de nova, i no sóc l'únic. Tinc una idea, uns col·laboradors passaran a recollir-ho un dia d'aquests i podrà visitar les instal·lacions del meu nou negoci. Ens veiem inspector.

Va penjar sense donar-me peu a dir res més. Mentre parlavem havien intentat localitzar la trucada. - Saps si al mig del pacífic-sud hi ha alguna illa? - Les illes Hawaii. - No, més al sud, a mig camí de Nova Zelanda, l'Antàrtida i Xile, les coordinades són: -44.893239,-15.43213. - Vaig mirar a l'ordinador, allò era exactament al mig de l'oceà pacífic-sud, i si no s'havia format una illa volcànica en les darreres vint-i-quatre hores allà no hi havia res.

Va passar prop d'un més, des de la conversa amb en Sabater, el meu confident em va confirmar que el cap de la màfia àrab, havia desaparegut, que totes les màfies estaven neguitoses perquè els seus membres desapareixien de la nit al dia, sense cap explicació i que sempre apareixia una targeta de visita. - Em pots aconseguir una? - La targeta no, però una còpia sí. - Em va atansar un parell de pamflets, un d'ells en àrab i català, l'altre en rus i espanyol. - Diuen que passa a tota Europa fins i tot sembla que a Sudamèrica també hi ha hagut algun cas. Acabaran demanant-vos ajuda. - Va riure.

La targeta portava un símbol que vaig interpretar com el d'infinit matemàtic. - Una cinta de Moebius. - Em va dir un company. - Una sola cara, una sola aresta, pots recórrer-la sencera amb el dit sense aixecar-ho per canviar de cara. - Sols apareixia un lema comercial, si se'n pot dir així: “On la mà de la justícia no pot arribar arriba la mà de la venjança.”

Vaig recordar les paraules d'en Sabater “Vull venjança”. No, no podia ser, aquell homenet no podia ser el cap, ni tan sols membre d'una organització que segrestava criminals. El vaig comentar amb els meus companys. - Doncs, que vols que et digui, mentre no pelin cap innocent ... - Però què dius? - Mira, jo no sé que fan amb ells, però sé que venen aquí maten innocents i volen al seu paradís. No és que no podem condemnar-los, no podem tocar-los, tenen carta blanca. Si els estan pelant celebrem-ho.

La resposta del meu company em va decebre, tot i així l'entenia, l'Azerbaidjan era un paradís, un port franc on ni els serveis secrets de cap país eren capaços de fer més que escoltar dissimuladament. Vaig anar a casa, no havia sopat però tampoc no tenia gana, obrí el moble bar on m'esperava el darrer got de Chivas, l'ampolla quedà buida i l'armari també. M'assegué al sofà i m'empassà el whisky d'un glop. - Inspector Mestres, el senyor Sabater el convida a visitar-lo. - Em vaig girar espantat, darrera el sofà un home amb vestit de corbata i ulleres s'estava de peu. - Com? Quan? Qui? ... - Ara mateix.

Tingues amistats

Ves per on, vaig ser capaç d'escriure-li una nota, una curta nota on li deia que m'agradaria de conèixer-la, de fer un cafè amb ella i fer-la petar una estona. Després de tant temps quedant-me embadalit quan la veia sortir al balcó, quan em quedava garratibat al metro, si coincidíem, en plantejar-me apropar-me a dir-li res.

La resta va ser relativament senzill, el carrer de l'altra banda de l'illa, tres escales, quatre plantes, sort que eren plantes de dues portes. M'escolà a la porteria i deixà la nota a la bústia. Ja estava fet, si en uns quinze dies no responia ho deixaria estar, a la fi, era conscient que no era un sistema gaire ortodox i podia ser contraproduent.

Però les primeres noticies no es van fer esperar, tot i que no eren les que esperava. Va sonar el timbre, en obrir la porta vaig poder veure una dona de cabells rossos, segurament de pot, ondulats per una permanent en caiguda lliure i aspecte de jugadora de rugbi, maca i imponent.

Va treure la placa i me la va mostrar per identificar-se. - Es vostè qui ha escrit aquesta carta? - Va preguntar sense miraments. - Era la nota que havia deixat a la bústia. - Porta les meves dades i la meva signatura, sí. Hi ha algun problema? - Potser s'esperava una negativa perquè va dubtar per un moment. - I pot dir-me què pretén amb això? - Exactament el que he escrit.

Em va mirar d'amunt a avall, intentant fer-se una idea de amb qui tractava. - No sembla tan tímid com diu a la nota. - Si intentés lligar amb vostè ja li dic que ho seria, per a la resta sóc bastant descarat, fins i tot una mica prepotent.

Va fer una ganyota. - Miri, l'Adelaida és la meva amiga i no m'agrada que els borinots la empaitin. Si me n'assabento que la molesta ... - Perdoni, però ve en qualitat d'amiga o de policia? Perquè la diferència és radical.

El tall la va descol·locar de nou. - Quina és la diferència? - Primer de tot, si ve en qualitat de policia és perquè hi ha, si no una denúncia, si una reacció negativa per part de la seva amiga, en aquest cas, li asseguro que penso seguir al peu de la lletra el que dic a la nota, si ella no mostra interès jo no insistiré, la seva amiga no ha de tenir por. Per contra, si ve en qualitat d'amiga no hauria hagut d'ensenyar-me la placa, per cert, no venen de dos en dos?

La rossa es va envermellir de cop, sabia que teia raó, les suspensions per fer servir la placa en temes particulars havia suposat per a molts veure truncada la seva carrera. - No pateixi, entenc que li preocupi la seguretat de la seva amiga, de totes maneres vull entendre que si li ha donat la nota a vostè puc donar per fet que no li interesso.

La rossa feu un gest amb la mà. - No, no, si l'Adelaida no sap que li he agafat la nota. - Per un moment van passar pel meu cap totes i cadascuna de les entremaliadures que li podia fer. - Ja, això vol dir que vostè és d'aquelles amigues que volent ajudar aixafen la guitarra. - El vermell de la cara de la rossa arribà a límits insospitats. - Li asseguro que la hi torno ara mateix. - I això què canvia? - La rossa que ja girava cua es va tornar amb una mirada entremaliada i un somriure. - No penso respondre a això.

I així em va deixar, amb l'angunia de no saber si l'Adelaida estava interessada o no. Si més no ara ja sabia el seu nom, cosa que podia haver esbrinat quan li vaig deixar la nota, però anava tan esperitat que ni m'hi vaig parar.

Vaig seguir amb el matí de dissabte, la rentadora havia acabat i anava a penjar la roba, vaig poder veure la rossa parlant amb l'Adelaida al balcó, no s'escoltava el que deien però els gests d'una i altra em feien pensar que no voldria estar al lloc de l'amiga policia.

Havien passat els quinze dies, jo ja donava per fet que l'Adelaida no trucaria així que vaig seguir la meva vida, però vet aquí que m'hi vaig trobar de nou amb la mossa rossa. - Què tal agent? - Li vaig deixar anar. Ella va tornar a envermellir. - El coneixes? - Preguntà el seu company de patrulla, o com li diguin – Sí, és un veí ... - va respondre tractant d'evitar més explicacions - ... t'importa deixar-nos un moment? - No, i ara. Bon dia senyor. - Bon dia. - Vaig respondre.

Quan el mosso s'havia apartat prou la mossa rossa es girà cap a mi amb una mirada assassina. - Què vol? - Em va preguntar de mala manera. - Res, sols la saludava, de fet ni tan sols la buscava. - Ja i ara em dirà que passava per aquí i ha parat a fer en cafè. - Tant com passava ... no, però si que he parat a fer un cafè, un Blue Mountain per ser exactes.

Vaig acabar el cafè i enllestí. - I ara me'n torno a la feina, que tinc per unes quantes hores fent proves. - L'ha trucat? - Qui? - L'Adelaida. - No, de fet ja no hi pesava ... com vaig dir. - Li ho recordaré. - Agent, li seré franc, no faci d'amiga aixafa-guitarres, cada vegada que intervingui serà pitjor, si ella tenia algun interès vostè ho va tallar, si ara torna a intervenir, ella acabarà odiant-me, sap millor ni li digui res.

Vag sortir del bar deixant la mossa rossa a dins el seu company era atenent un grup de turistes perduts. vaig tornar a la feina i oblidà la conversa.

(Continuarà)

Feia tant que no la sentia així

Ella va ser el meu primer amor, un amor adolescent no correspost, el centre d'un infern del que, ara en sóc conscient, jo era l'únic autor. La vaig estimar amb delir, no sé si dir-ne bogeria, però mai vaig tenir el favor que volia d'ella.

Mai no ho vam parlar després però suposo que el seu record de mi d'aquella època deu ser digne dels pitjors malsons de qui llavors no era més que una nena. Jo també era un nen, aclarim-ho, i vaig ser covard incapaç de dir-li que sentia però alhora un borinot.

Tampoc no va ajudar el fet que, a les darreries, es convertís en una mena de musa per a, si fa no fa, uns nou borinots més i com que el borinot més antic, es a dir, jo, no havia tingut els nassos de dir res, vam entrar en una voraginé de la que, avui entenc, ella devia voler escapar.

He de dir que no hi havia cap raó per aquella situació, era maca, els seus cabells i els seus ulls em feien tornar boig, però no la recordo com la noia del grup més exuberant ni tampoc no anava llaurant el camí perquè els nois l'hi anéssim al darrera, no vestia extremada, no incitava, no ... no sé que va passar perquè fos, sospito que a despit seu, el centre d'aquella bajanada.

La vaig veure de nou moltes vegades en aquests trenta-cinc anys però no va ser fins la darrera vegada, ara farà uns mesos, que la vaig tornar a veure com la veia llavors, vaig sentir de nou la força que m'atreia als meus tretze anys i vaig recordar com me l'havia estimada.

M'apropo als cinquanta i, fora de moments puntuals, ja no m'arrosseguen les sensacions, afortunadament he aprés a gaudir del que se'm dóna i vaig gaudir de la conversa, de la seva presència i de la sensació que ella també en gaudia.

Hi ha molts moments als que voldria tenir la capacitat de viatjar en el temps per dir-li quatre coses en aquell marrec i quan ens vam separar al metro va ser un d'aquests moments. No penso en recuperar res, no hi ha res a recuperar, em sento agraït pel moment viscut, per tornar a sentir el que havia sentit per uns instants i per no sentir-me rebutjat com m'havia sentit.

Els reis d'orient existeixen de veritat?

M'ho vas deixar així, de cop, sense previ avís. Em vaig sentir orgullós de tu, sabies fer la pregunta correcta, i vull creure que això te l'he ensenyat jo. D'altra banda em vaig sentir contrariat. Com se li explica a una criatura de cinc anys que tot allò que li està posant dels nervis no és més que una faula?

Com fer-ho per, sense dir-te cap mentida; et vaig prometre que tot el que et digués seria veritat; no estroncar-te la il·lusió? M'havies posat en un tràngol sense saber-ho.

Vaig recordar la teva cara a la cavalcada, colpejant el tió, cridant al obrir els regals i vaig estar segur que no volia perdre-m'ho.

I alhora volia que fossis conscient de la realitat, que visquessis els somnis però que no se t'emportessin, que seguissis somiant i al mateix temps aprenguessis a veure la línia, de vegades tan subtil, que separa la ficció de la realitat.

Com dir-te que tot és un espectacle? Que, fora dels aprofitats que volen fer l'agost al desembre (i els malparits l'aconsegueixen) el que volem és que gaudiu ara que encara podeu somiar com sols ara podreu fer-ho.

Existeixen les reis i Papa Noel? Caga regals el tió? El ratolí Pérez s'emporta les dents i deixa monedes a canvi? Com et dic que tot és inventat? - Tu vols què existeixin? - Et vaig preguntar i em vas respondre amb tota una ràfega de pensaments infantils.

Sense que t'adonessis et vaig respondre. Són tan reals com els teus somnis i sols depenen de tu.

Una figura estranya

 Relats conjunts: LA CARA DE BARCELONA, Roy Lichtenstein 1992

La nau es posa suaument sobre la superfície aixecant una lleu polseguera. La porta s'obre i l'astronauta surt amb cura. Amb el peu pica al terra assegurant-se que és acceptablement sòlid. - S'enfonsa una mica, però sembla sòlid. - Comenta al seu company, després acaba de sortir, posant-se dempeus i mirant al seu entorn.

Llegeix el monitor de l'ordinador. - Se suposa que podríem respirar aquí. - Espera, no et treguis l'escafandra si no estic jo al costat. - Doncs espavila, si podem estalviar aire aquí en tindrem més per la tornada. - Mentre espera el seu company agafa una mostra del terra i el posa dins un calaix de l'ordinador.

L'altre astronauta surt de la nau, mira recelós al terra i finalment es decideix a posar-hi peu. - Quin material és aquest? - Un silici i dos oxigen, segons l'anàlisi, també hi ha rastres de clor i sodi associats. - El segon astronauta arriba al costat del seu company. - Quan vulguis.

El primer astronauta seu a terra mentre el seu company es situa al darrera i agafa l'escafandra amb les mans, el primer manipula el coll de l'escafandra i s'escolta un xiulet, el segon aixeca l'escafandra fins deixar al descobert el cap del seu company. Aquest fa una inspiració profunda i roman en silenci.

El segon astronauta espera una reacció. - Què? Parla! - Perfecte! - Diu el primer astronauta mentre s'aixeca, camina una mica, corre cap al seu company i fa un salt. - No em canso més que en qualsevol planeta d'atracció deu. Au, ja et pots treure la teva. - Li diu mentre li treu l'escafandra de les mans i la desa dins la nau.

El segon astronauta segueix l'exemple del seu company. Sona una veu - Aquí unitat orbital. com va? - El segon astronauta respon. - Tot correcte, podem respirar sense problemes. - Quin aspecte té? - Hi ha algun tipus de vegetació, escassa, i restes d'edificacions, la majoria ensorrades. - No sabeu com us envejo. - Et portarem records. - Li respon amb sorna.

Els dos astronautes caminen cap a una figura prou estranya, descobreixen que es sobre una mena de cilindre gris, el primer astronauta escaneja el cilindre. - Aquí hi ha de tot! És una mena de conglomerat, el component principal és semblant al terra on és la nau. - El devien fer directament. Què deu ser això?

Els dos astronautes miren la figura. - Jo diria que és alguna mena de plànol. - Vols dir? - Sí, però no pas geogràfic. Veus aquest arc? - Sí. - Jo diria que si busquéssim en trobaríem un pont o un túnel a prop d'aquí. - I això? - Això està clar, les muntanyes.

Mentre afirma assenyala les muntanyes que es divisen cap a l'oest. - I això blau representa un riu i un llac o un mar. - Llavors potser no és un plànol sinó un jeroglífic, això deu ser el nom de la zona. Així s'entendria la posició vertical.

Els dos astronautes comencen a capturar imatges i dades amb els seus aparells, quan ja consideren que han agafat suficient informació tornen cap a la nau. - Com penses que va desaparèixer aquesta gent? - No ho sé però la teoria més acceptada és que es van autodestruir en una guerra, d'altres parlen de superpoblació i fins i tot hi ha algú que diu que aquest és el primer planeta on vam viure. Sí, clar i vam deixar un magnífic planeta per anar voltar per la galàxia!

Tots dos es posen les escafandres i entren a la nau, tanquen la porta, s'encén el motor de camp magnètic i la nau s'eleva suaument travessant l'atmosfera per torbar-se amb la unitat orbital. Després tornaran a la seva nau-estat dins la gran flota on un exèrcit de científics esperen per decidir sobre la colonització del planeta.

Mars Royale: Capítol 10 i final: Cloenda

L'eixam d'helicòpters omple d'ombres el terra i de soroll l'ambient. Les tres pistes d'aterratge no arriben a absorbir la plaga mecànica que se li ve a sobre. A la petita torre de control els tres controladors suen la cansalada mentre darrera les veus dels pilots s'escolten les veus dels executius, directors, presidents, vocals i estrelles invitades, tots convençuts de tenir dret a ser els primers a posar peu a terra.

El presentador, amb un gin-tònic a la ma i el membre dins la boca d'un noi de manteniment escolta cofoi el sarau que munten els seus invitats. Sap que l'hauria pogut evitar, com s'acostuma a fer, organitzant l'ordre d'arribada, però això no va amb ell, li agrada el merder, gaudeix veient, escoltant en aquest cas, patir controladors i pilots, com uns i altres tracten de mantenir una conversa raonable i tècnica amb una paparra mal educada a l'orella.

S'acaba la beguda quasi al temps que acaba amb el noi. - Ja t'hi pots anar. - El noi s'aixeca amb cara de fàstic i surt de la sala, ni tan sols tanca la porta i el presentador pot escoltar com vomita i no pot, ni vol, reprimir un somriure. S'aixeca pujant-se la cremallera, mira l'ordinador i prem el botó d'enviar missatge. A la torre de control reben l'ordre d'aterrada, en una hora l'eixam desapareix del cel i es crea una marabunta de vestits de festa que s'enfila cap a la casa-palau del presentador.

L'Elianor desperta els concursants. - És l'hora, s'han acabat les vacances. Tots tres s'aixequen mandrosos i es vesteixen. - Podem menjar alguna cosa? - Diu la Sakura. - Què sigui ràpid. - Respon l'Elianor. - La Sakura agafa un tros d'embotit del rebost i li clava una mossegada, el Sigfrid es fa un cafè i s'ho pren quasi d'una glopada. - I ... vosaltres, què fareu quan acabi això? - Escampar la boira. - Diu la Nereida mentre agafa una peça de xocolata. Tots tres van cap a la cuina-ascensor on espera l'Elianor. Pugen i van directes al vehicle, l'Elianor es posa al volant, engega el motor i fa sortir el blindat a tota velocitat. - Propera parada la gran cloenda de Mars Royale. - Diu l'Elianor. Tots es miren sorpresos però callen.

A la gran sala, un exèrcit de cambrers acompanya els invitats a les taules assignades, la mala maror de l'aterratge s'esvaeix a mida que les boques s'omplen de menjar i alcohol i l'aire de salutacions hipòcritament amicals. A l'escenari un presentador de tercera dóna pas a l'artista de moda, més famosa per la seva descontrolada vida que no pas per les seves virtuts musicals. Els que hi són a prop veuen els símptomes del juppie barrejat amb alcohol i Spinarol. - Qualsevol dia esclata com un globus. - Comenta un dels regidors.

El presentador, comandament en ma, va repassant l'elenc convidat. - Sí, mengeu, porcs, bandarres traïdors, d'aquí a una estona sereu un munt de carn picada. - Algú pica a la porta. - Endavant. - Quan vulgui, senyor, fa l'entrada. - Sí, per suposat. - El presentador es treu la roba i es vesteix els pantalons verds xarol, la camisa vermella i la jaqueta blanca, fa una ullada al mirall. - Avui estic molt moderat. - Es calça les sabates i surt de la sala. Pel camí una noia li posa una petaca i el micro lligat a la solapa. Un maquillador li treu la brillantor amb la brotxa plena de pols.

El vehicle para davant la porta i baixen els tres concursants i una Elianor. - No hi ha ningú a la porta. - Diu el Sigfrid. - Ja us he dit que el tinc tot sota control. Seguiu-me. - Els quatre entren a l'edifici, l'Elianor obre una porta dissimulada i accedeixen a una escala, arriben a una balconada que dóna sobre la sala. - Aquí abaix hi són tots els directius de la WWBB, a l'escenari hi és el presentador, dispareu sobre tothom. - I els cambrers i els tècnics, la gent que hi treballa? - No pateixis, sé que no t'agrada matar innocents, vas elegir els directius d'entre la colla de treballadors. - No va servir de massa, algú va fer baixar l'edifici. - I van morir tots. Ara toca passar la factura, deixeu parlar el Cesburloni, quan digui adéu, comenceu a disparar.

L'escenari i la sala són a les fosques, el presentador, situat al bell mig de l'escenari, es gira. Una veu omple l'aire de la sala. - Senyores, senyors, amb vostès el creador de Mars Royale, el programa amb més audiència dels darrers anys, el presentador estrella de la televisió actual. Amb vostès Carlo Cesburloni! - Sona la música del programa mentre un llum solitari il·lumina al presentador. Mentre es gira amb els braços oberts i un somriure el públic aplaudeix esperonats pels aplaudiments de llauna que també sonen.

El presentador comença a parlar: Senyors presidents, consellers, directius, cabrons, meuques, paparres i escòria varia. - una remor de desaprovació s'escolta a la sala. - Sí, escòria, no sou més que un batibull de traïdors que estàveu negociant amb el govern la immunitat. - El presentador calla, s'escolten crits entre el públic i a l'escenari arriben diferents objectes que no toquen al presentador, aquest fa el gest d'apaivagar-los amb les mans. - Espereu, encara no he acabat. Jo ... jo sóc més bon jan i he pensat. Com podríem fer-ho per què tothom es lliuri de la presó? Sí, sou uns traïdors i jo, jo que us he fet d'or, sóc el cap de turc. Però jo vull que aconseguiu la immunitat ... Sí

El presentador calla i es mou d'una banda a l'altra de l'escenari per seguir parlant a continuació. - Hem d'evitar que la policia pugui entrara aquí ... Ja està tancarem l'edifici. - En aquell moment sonaren les cortines d'acer caient davant les portes i finestres. A la sala s'escoltaven crits i gent que corria a colpejar les cortines. - Sí, tot un problema, ells no poden entrar però nosaltres no podem sortir, tot i així ... el govern cercarà la manera d'entrar i emmanillar-nos ... Com ho podríem solucionar? ... Difícil ... Bé, sempre podem esperar que entrin i dir-nos adéu. - Ara – Crida l'Elianor. - Els llums s'encenen i tots quatre disparen sense descans sobre la gent de la sala, el vermell de la sang s'estén pels vestits i pel terra, els cossos queden escampats a mida que les ràfegues els hi arriben.

El presentador riu sobre l'escenari, la Nereida deixa de disparar i apunta directament al seu cap. El tret sembla no haver trobat el seu objectiu. A la sala sols s'escolten les darreres raneres dels agonitzants. - La Sakura intenta millorar el tret de la Nereida però el presentador continua rient aliè als trets. - No hi és. - Diu el Sigfrid. - Què dius? - Replica la Nereida. - És un holograma. - Tots tres es giren cap a on era l'Elianor. - On s'ha ficat? - Pregunta la Sakura. - Recarregant-se. - Diu el presentador a l'escenari. - Heu estat molt hàbils però la gent vol sang i fetge i jo els hi vull donar. En aquest moment tenim un share del 98%. - Era vostè des del principi. - Es clar. Sabeu. Em vaig atipar de la meva dona i de la religió que li havia creat i els vaig eliminar, i em vaig auto-eliminar però no vaig saber fer-ho i tenia molts serralls penjant, serralls que avui he polit. - També s'ha cansat de ser Carlo Cesburloni? - Sí, la veritat és que sí, però ara tinc més experiència i vosaltres sou els serralls.

Un grup de cortines s'aixeca. - És l'últim programa, el vostre, l'Elianor us perseguirà per tot l'edifici fins acabar amb tots vosaltres ... ah!, Sí, que no us queda munició. - El presentador aixeca les espatlles. - Mala sort. - La imatge s'esvaeix de l'escenari. Tots miren els carregadors. - Ni per fer-li pessigolles. - Digué la Nereida. - Doncs la meva pell li sortirà cara, diu la Sakura mentre acarona un cinturó explosiu. El Sigfrid i la Nereida la segueixen, entren a la sala de servei i es troben els cossos dels cambrers i cuiners crivellats a terra. - S'ho ha pres seriosament lo dels serralls. - Diu la Nereida. - Sí. - Responen els altres. - Què fem? - Diu la Sakura. - Què us sembla morir? - És la veu de l'Elianor.

Tots tres li disparen però l'únic que aconsegueixen és acabar la munició, del tors de l'Elianor surt una flama que els envolta, entre les flames la ma de la Sakura arriba al detonador del cinturó. L'explosió fa que la flama es torni contra l'Elianor. al apagar-se el foc sols queden tres cossos carbonitzats a terra i les deixalles socarrimades de l'androide, s'obre la porta d'un armari i un cos cau a terra.

A l'aeroport de Sidney un home que recorda vagament el presentador llegeix al diari sobre la massacre a la WWBB,¡. No pot amagar un somriure al llegir que havien trobat el cos de Carlo Cesburloni entre les víctimes. L'Home plega el diari al sentir la crida pel vol a Barcelona, s'aixeca, agafa la petita maleta i treu la targeta d'embarcament. S'apropa a la porta on és l'hostessa i li atansa. - Que tingui bon viatge senyor Smith. - Li diu l'hostessa mentre comprova la targeta. - Això espero, senyoreta, això espero.