Un dia.

Fins sempre.

Mars Royale, Capitol 2: Benvinguts al Show

El presentador, amb un vestit amb jaqueta blava metàl·lica i pantalons verds pistatxo es mou descontrolat pel plató preguntant bajanades als convidats, tots ells suposadament relacionats amb els sis darrers concursants. - Digues Shery, tu ets amiga de la Nereida, creus de debò que està convençuda de estar a la Terra? - Ais! I jo que sé, ella era la intel·ligent a classe, jo cardava amb els tipus i ella els hi cobrava el servei.

El presentador amb un riure traïdorenc li etziba. - Així tu eres la puta i ella la madame. - Doncs ... sí, crec que sí. - I us ho fèieu? - Què vols dir? - Si sou lesbianes, si cardàveu. - Ai! no! I ara! a mi on hi hagi una bona salsitxa que es treguin les figues.

El riure enllaunat del públic permet al presentador deixar la dona amb la paraula a la boca i anar-se'n a l'altre extrem. - Cardaus. Tu ets jugador de Hard Football. Havies jugat amb en Horton al Cornellà H.F. Club, un equip de primera divisió mundial i que és l'equip capdavanter amb diferència d'un petit estat europeu, cert? - Er ... sí ... Cantalunia, Catalona, Canteronia ... No sé ... alguna cosa així. Vaig estar tres mesos fins que em vaig lesionar, en Horton m'ajudà molt. - Digues no era en Horton qui et facilitava l'Spinarol? - ... El compràvem junts ... Tothom el pren, sinó com penses que aguanten els impactes de les bales de plàstic ... aquell cabró del Leganés sabia que tenia el braç tocat ... fill de puta! ... va acabar amb la meva carrera.

En Cardaus comença a plorar, un lament general, evidentment enllaunat, sona al plató. Impertèrrit el presentador s'acosta d'un salt a un convidat una mica especial, porta un mono blau amb un número sobre el pit, està encadenat i al seu costat hi ha un androide de la policia. - Vostè va compartir cel·la amb en Romeu, cert? - L'home somriu diabòlicament. - Sí, era un merdós, gràcies a ell d'una condemna de tres anys vaig passar a cadena perpètua. - Creu que guanyarà el concurs? - I a mi que m'importa! Més li val que el matin a dins, perquè si surt el mataran els meus amics. - L'home s'esvera s'aixeca i crida. - M'escoltes Romeu? Et mataran! I serà una mort lenta i dolorosa! Ah - El dromaid li ha aplicat una descàrrega elèctrica que l'ha tombat a terra.

El presentador, amb cara d'estar parlant seriosament, es dirigeix a la càmera. - Com heu pogut veure, estimat públic, hem canviat les regles del joc, ara, amb sols sis concursants, menjar per un més ... bé, del menjar ja en parlarem ... perquè hi haurà sorpreses. - Una exclamació general sona pels altaveus. - Com deia, creuen que hi ha hagut un cataclisme, felicitats a l'equip d'efectes especials, per cert.

Una ovació aclaparadora inunda el plató. - Bé, tenim una malfiada, la Nereida, que sospita que està a la Terra i que és molta casualitat que el menjar sigui per a un mes i sis persones. - El presentador aixeca una cella. Riures enllaunats. - Bé en el tema del menjar te raó, però us puc assegurar que són a Mart, el que no saben és que hi són en l'escenari més gran mai creat per l'home, on es reprodueix la gravetat de la Terra i on, si volguéssim, podrien respirar tranquil·lament.

La gravació d'un lament general sona de nou. - Però no patiu, el show continua, l'única diferència és que farem que es matin, sense punts, sense proves, sense votacions, per pura supervivència, perquè ... Mentre dormen la nostra estimada androide Elianor accedirà a l'avituallament i farà desaparèixer una part, de manera aleatòria deixarà una part a una de les cel·les i així tindrem el proper objectiu. - Crits d'entusiasme. - Segueixo, segueixo. El despertarà i l'acusarà, tindrà el temps just de sortir cames ajudeu-me abans no es desperti la resta, i la resta ja us la podeu imaginar. - Riures i crits.

Sense solució de continuïtat s'acosta a un altre convidat. - Vostè és el marit de la Martha. - Ex-marit. - Ex-marit. És veritat que la seva dona és caníbal? - La veritat és que no li se dir, home, el seu profeta, en Hummard va intentar cruspir-se la seva dona abans no el matés un policia infiltrat a la secta. Ara ella, fanàtica ho és però menjar carn humana ... No ho crec. - Això l'haurem de veure quan no tinguin res de menjar. - El presentador deixa l'home i corre cap a altre convidat. - Aquí tenim ... Aquí tenim la mamà de la Sakura. Què li sembla la possibilitat que la Martha es bereni la seva filla? - Si us plau! Aquestes coses ni es pensen! - Deixant la dona esgarrifada va dient. - Es pensen i es diuen, senyora, que la seva filla ja sabia on es ficava quan va entrar, que porta deu morts a les espatlles, que no es perd res si mor una assassina com ella. - La dona, amb llàgrimes als ulls respon a crits. - Fill de puta! Són les normes del concurs! Ella és com un soldat! Ha de fer la seva feina! La seva puta feina!

El presentador, ignorant els crits de la dona, s'apropa a un altre convidat. - I vostè? Ah, sí, vostè era soci de del Sigfrid. Quants cèntims li va robar? - dos milions d'eurodòlars. - Ja, i encara així és el seu amic. - Amic? No, però de tant en tant em dona uns cèntims que em serveixen per menjar. - Ja i per alguna dosi de Juppie, no? - L'home abaixa el cap. - El necessito, a més em permet parlar amb Déu, ell m'ha dit que no mati al Sigfrid ... Em pagareu al final, oi? - Si, tranquil, nosaltres paguem ... quasi sempre. - Riures electrònics.

El presentador torna a dirigir-se a la càmera. - Segur que tots vostès desitgen saber més, i això serà d'aquí a unes hores, ara deixarem pas a la publicitat i a l'informatiu esportiu on ens parlaran de la mort de l'atleta d'escalada extrema Jake Smith, pel que he entès ha caigut al intentar fer caure el seu adversari a la competició d'aquest matí ... Bé, unes vegades es guanya i altres es perd, algunes definitivament. - Ovació i riures. - Fins d'aquí a unes dues hores! No se'n vagin, els esperem.

El regidor fa el senyal. Ja no som a l'aire! - El presentador llença amb ràbia els papers i s'encara amb la mare de la Sakura. - Vostè qui s'ha pensat que és? No em torni a cridar o li trenco la cara davant de tota l'audiència! - Es dirigeix a l'equip amb mala llet. - A veure! A quin bordegàs se li ha acudit portar-me un ionqui de merda? Havia dit un actor que ho semblés, no un de veritat! Encara sort que ha sabut dir que era el soci ... però lo de parlar amb Déu. - És que era el soci. - respon un dels col·laboradors. - Ho era? - Sí. - Collons!

El presentador s'apropa al presidiari mentre aquest es desfà del cadenat. - Magnific! Ha estat vostè magnífic ... Ha pensat en fer-se tertulià quan acabi la condemna? - Ja m'agradaria, però és una perpètua, i amb la llei actual vol dir que sortiré en una caixa de fusta. - No pateixi, ara els nostres advocats parlen amb vostè i en quatre dies està fora. - Ja, i això a canvi de què? - El presentador es gira assenyalant-ho tot amb la palma de la mà amunt. - A canvi d'això, a canvi de poder comprar tot el juppie que vulgui, a canvi de cardar amb les hostesses del programa, a canvi de ser famós ... i a canvi d'un contracte de per vida amb aquesta productora. - Cardar! Fa temps que no cardo amb una dona! - Vol? - Sí!

El presentador fa un senyal a una de les hostesses, aquesta s'apropa i ell li xiuxiueja alguna cosa, la dona mira el presidiari amb cara de fàstic, tot i així se li apropa i se'l porta, el presidiari es gira i li pregunta al presentador. - I podré matar el Romeu si guanya? - Això no li puc respondre sense l'autorització dels nostres advocats. - Li diu mentre li acluca un ull.

Un tècnic entra esverat. - Senyor! senyor. - Sí? - Veurà és que el terrabastall ... no era fictici. - Què vols dir? - Ha caigut una part del mur exterior, ara poden respirar fora de l'edifici. - Merda! ... Bé ells no ho saben, pel moment és com si no poguessin. - Però és que hi ha més, l'estructura està danyada, si cau veuran el cel terrestre i sabran que no són a Mart. - Collons! Vull una solució, ja! - Hi ha un equip de cent persones tractant de reconstruir la part esfondrada, si l'aconsegueixen si més no seguiran pensant que són a Mart. - Més val, sinó anirem tots a la presó.

El presentador es retira a la seva cambra, pel camí veu un dels ajudants, un jove musculat, de cabell curt i faccions dures, un caramel del seu gust. El mira i el jove el mira amb ell, amb la mà li fa un gest, el jove el segueix i entren a la cambra del presentador, ningú no diu res, ningú comenta, tots segueixen la seva feina i un altre ajudant fa la feina del que ara aten al presentador i cap del programa.

Mars Royale, Capitol 1: Battle Royale

El cor estava a punt d'esclatar-li, la suor se li acumulava dins les botes fent-li recordar la sensació que tenia quan es mullava les sabates els dies de pluja. Va deixar de córrer per amagar-se darrera una roca i mirar si encara el seguien.

Va mirar el ganivet suís que duia, aquella ronda havia esta pèsima, ni armes ni menjar ni punts. Va mirar el rellotge, encara quedaven tres hores del dia terrestre, tres hores que podien suposar la vida ... o la mort. Tornà a mirar per un costat de la roca, el blindat semblava allunyar-se, potser l'havia aconseguit.

Va sentir un xiulet, el següent va ser un copet a l'esquena i un altre al pit, mirà i veié la fletxa ensangonada sortint del seu pit i l'aire escapant del vestit. Va caure d'esquena i quedà mirant cap al cel, s'ofegava, el verí de la fletxa l'havia immobilitzat i sols podia esperar fins que la mort l'alliberés, havia perdut. - Perquè no el remates? - Preguntà Sigfrid. - Amb què? Sols tinc les fletxes. - Respongué la Sakura. - Si vols el remato jo. - Una merda, és meu, jo l'he matat, si li dispares et portaràs els punts.

Sigfrid rigué. - La saps llarga tu. - Sakura agafà la fletxa i tirà d'ella per recuperar-la, com que no sortia la remogué esperant alliberar-la de ves a saber quin organ de la víctima. - Sí, sí, tu fes-lo patir, no sigui que es mori sense dolor. - Vols callar? Sols vull recuperar la fletxa. - Amb una darrera estrebada la fletxa sortí del cos de l'home amb el seu últim alè i un tros de ves a saber què. - Mira! El teu sopar. - Cabró! - Puta!

Sakura, ignorant l'insult d'en Sigfrid, netejà la fletxa fregant-la contra el cos del cadaver, en acabar li agafà la polsera que l'identificava. - Anem. - Va dir i tots dos caminaren cap a la base. En arribar ja hi era el blindat. - El Romeu ja ha tornat, estarà cabrejat, li has deixat sense punts. - Que es foti.

A la sala hi eren el Romeu i la Nereida. - Felicitats! - Digué el Romeu, poc convençut. - Gràcies respongué la Sakura de manera rutinària. Tots dos segueren, al poc entraren la Martha i el Horton. - Què us ha passat? - Preguntà el Sigfrid. - Que alguns es mediquen massa. - Digué la Martha visiblement emprenyada.

En aquell moment entra Elianor, la presentadora. - Felicitats Sakura, ets la guanyadora de la ronda. La veritat és que l'estratègia que heu fet servir ha estat molt efectiva, llàstima que alguns perdin el temps en activitats no recomanables. - Digué mirant cap a Horton.

Elianor, picà de mans per indicar que passava a un altre tema. - Bé, demà tocaria fer la prova amb premi, però us he de comunicar que farem un dia de descans. - Tots sis es miraren sorpresos. - Sí, resulta que d'aquí a catorze hores ha de passar un asteroide molt a prop de la Terra, vosaltres esteu a raser allà a Mart, però aquí hem d'anar als refugis, una simple mida de precaució, Així doncs aprofiteu a descansar que dins de vint-i-quatre hores tornaré per explicar-vos la prova.

Dit això Elianor tornà al seu armari. No era estrany que més d'una parella mantingués relacions abans d'anar a dormir, fins i tot alguna vegada s'havia muntat una orgia, lògicament això havia disparat l'audiència del programa però portaven vint-i-una hores sense dormir així que tots sense excepció es varen anar a dormir, cadascú a la seva cel·la.

Es van aixecar tretze hores després, per l'explicació de l'Elianor no van malpensar però la Martha va descobrir la finestra de d'on es veia la Terra. - Algú sap quina estrella és? - La més brillant. - Va dir el Romeu. - Però no la veuràs encara. - Va seguir mentre mirava el rellotge.

Una mena de ronc de fons es va anar incrementant, de sobte van veure una onada grisa que venia a gran velocitat cap a ells. El Horton premé el boto que baixava la protecció de la finestra i sort d'això l'onada no s'estavellà contra el vidre que, de ben segur no hauria resistit l'impacte.

El terratrèmol els va fer caure a terra i tot el mobiliari es desplaçà anàrquicament. Uns minuts després tornà la calma, a poc a poc aixecaren el cap. - Què collons ha passat? Què era allò? - Preguntà la Sakura? - Que Hummar em protegeixi, és el final dels temps! - Exclamà la Martha. - Au! Ves! És un terratrèmol marcià. - Digué el Horton.

El Sigfrid obrí de nou la finestra, davant els seus ulls van poder observar un munt de runes i una boira intensa, fosca i bruta. - Això no ha estat un terratrèmol. Quina hora és? - Tots van mirar els rellotges. - Merda! Ho sospitava. - Digué la Nereida. - M'estranyava que haguessin fet unes instal·lacions tan grans a Mart, a més, teòricament la gravetat de Mart és més petita que la de la terra però jo peso el mateix i no m'he engreixat. - Què vols dir? - Preguntà el Sigfrid. - Que som a la Terra i que l'asteroide ha impactat contra el planeta.

Horton rigué histèric. - No ens prenguis el número, Nereida! Què collons estàs dient? - El que has escoltat... Crec que s'ha acabat el concurs, hauríem de plantejar-nos sortir d'aquí i anar a buscar on arrecerar-nos. - Espera! A mi una tia no em diu el que he de fer, jo em quedo aquí. - Digué Horton mirant els altres dos homes. - En Romeu, ignorant el Horton, preguntà. - Estàs segura? L'edifici ha resistit, potser estem més segurs aquí? - El Horton remugà de manera inintel·ligible, la Martha pregava a Hummar en un racó, la Sakura, eixugant-se les llàgrimes, preguntà. - I si ha mort tothom?

El silenci envaí la sala. Les mirades es cercaren neguitoses, ningú gosava parar boca. En Sigfrid trencà la tensió. - Nereida ... com expliques que la gent s'ofegués al perdre l'aire de les bombones? - No ho sé, però segur que hi ha una explicació. - De sobte s'obrí l'armari de l'Elianor i aquesta sortí i els parlà. - Benvolguts concursants, això que escolteu és una gravació i vol dir que heu perdut la connexió amb l'exterior, Hi ha una cambra frigorífica al soterrani amb queviures per un mes, esperem que tot es resolgui i podem restablir la connexió.

Sakura preguntà neguitosa. - Som a la Terra? - No. Sou a Mart. - I la gravetat? - Preguntà la Nereida. - El cert és que la diferència d'atracció entre Mart i la Terra no són massa diferents a ulls humans. - L'atracció de Mart és un terç respecte a la de la Terra. - Però tu no el notes. - Ja. - Conclogué Nereida. - Alguna preguna més? - Sí, jo. - Digué la Martha. - Ha arribat la fi del món? - Ho sento no tinc informació al respecte. - Dit això l'Elianor es retirà de nou al seu armari.

Tos guardaren silenci, un silenci sepulcral, tens, com si esperessin res. Nereida ho trencà. - Bé, siguem a la Terra o a Mart estem sols, sols enmig d'un munt de runes. Jo no sé que penseu però em dona que no tindrem més contacte amb el programa. - Tots assentiren, Horton, més que preguntar, proposà. - No creieu que hauríem d'elegir un cap. Si m'ho permeteu, penso que sóc la persona més adient. - Tu? - Digué Sígfrid – Què passà? Penses que ho faràs millor que jo? - Qualsevol ho farà millor que tu. Som sis persones, no cal un cap, penso que és preferible parlar-ho tot, i si cal en alguna situació que algú es faci responsable per alguna cosa ho decidim llavors.

Tots, a excepció de Horton es mostraren d'acord. Passaren la resta del dia arreglant la trencadissa i revisant els queviures. En Horton, però, es va perdre a estones. Efectivament hi havia el menjar just per a un mes i sis persones. - Curiós que siguin tan acurats. - Comentà el Romeu a la Nereida. - Sí, moltes coses que no quadren, o que quadren massa bé.

Arribà la nit i es retiraren, la Martha però decidí visitar en Horton a la seva cel·la, les càmeres poderen captar una sessió de sexe més aviat tradicional seguida d'una xerrada xiuxiuejant fins a altes hores de la nit.

Una bona idea llençada a les escombraries

Pels que no veuen la televisió mai us diré que parlo d'un programa, auto-definit, d'humor que ha emès Cuatro aquest estiu. L'equip és bàsicament el de “Camera Cafe” i el director de totes dues en Luis Guridi, qui després de fer el genial “Justino, un asesino de la tercera edad” i alguns spots publicitaris amb certa gràcia sembla ser que se li ha fet malbé la punta.

Si “Camera Cafe” era un producte importat i es podia excusar la seva falta de qualitat per això (no som xinos, no sabem copiar, sinó feu una ullada a la versió americana de “Matrimonio con hijos” i el subproducte que es va fer aquí a despit dels actors amb que contava), el cas de “La isla de los nominados” no compta amb aquesta.

De fet la idea és genial, dona per fer una sèrie sarcàstica, dura, irreverent, polèmica, fins i tot a la web de quatro diuen: “La parodia de Perdidos o de Supervivientes es sólo una excusa para bucear en los entresijos de la convivencia. El mecanismo de nominaciones, expulsiones y normas, vacío de sentido, deja al aire lo que de ridículo tiene siempre nuestro comportamiento. Así que es mejor olvidar las referencias y sumergirse en el espectáculo que ofrecen los ejemplares de este peculiar zoológico.”

Doncs és exactament això que diuen el que no es troba en la sèrie. Els personatges no són plans, són, en el millor dels casos un esbos i en el pitjor un batibull, l'argument de la sèrie no existeix, cada mini-capítol és totalment inconnex amb qualsevol altre, reduint la gràcia del mateix a l'acudit ocasional, l'escatologia barata, i la frase genial dins d'un diàleg absurd (recordeu la frase aquella de milers de micos escrivint a màquina?).

Dels personatges més presents, no m'atreveixo a dir principals, cal destacar el personatge representat per Arturo Valls, perdó, Vals, que a l'anunci del xampú el deixen molt clar. Potser algú els hi hauria de dir, a ell i a qui el contracta com actor, que es dediqui a una altra cosa. El personatge no deixa de ser, amb tots els ets i uts, el venedor impresentable de “Camera Cafe”, ara amb pantalons curts. Dels altres actors millor llegir la pàgina de Cuatro, i dic millor perquè és, efectivament el millor.

Estic d'acord que fer una sèrie és una feinada però aquesta més que una sèrie és un refregit dels acudits de la primera amb l'afegit d'anar fent malbé bones idees per inserir acudits fàcils a dojo. Resumint, torbo a faltar “Plats Bruts”, fins i tot, si m'apureu, els productes de l'Emilio Aragón i l'Antonio Mercero.

Creences

La mare es va enfadar amb Déu ja fa molts anys, va ser quan va morir la meva cosina, la mare no li va perdonar que s'en portés una noia que estava a punt de casar-se, a punt d'iniciar una altra generació.

Jo era relativament petit, dotze anys potser. La mort de la meva cosina per a mi va ser diferent, era la primera mort a la família, era la primera vegada que sentia la pèrdua d'algú proper.

Que la mare deixés de creure en Déu, d'aquella manera que deixen de creure els que s'enfaden amb el seu Déu, va suposar la llavor del meu ateisme tot i que no en vaig ser conscient fins molt temps després.

Vaig voler creure, i vaig llegir-me la bíblia, versicle a versicle, paraula a paraula, des del principi, i ja des del principi les coses no quadraven. A classe de religió, a missa, el missatge era clar Déu era un ser tot bondat i justícia, però endinsar-se en els relats de la Bíblia implicava trobar-se algú mesquí, egocèntric, injust i arbitrari.

Com vaig poder em vaig empassar l'antic testament esperonat que, segons m'explicaven, tot allò era un poema, i que l'enteniment de totes les contradiccions es desfarien en llegir el nou testament. I així fou. Amb prou feines vaig començar m'hi vaig trobar amb un arbre genealògic al final del qual sols vaig poder pensar: I què? Què més dóna que Jesús estigués emparentat o no amb Abraham?

La lectura dels quatre evangelis va ser penosa, eren clarament un recull inconnex d'històries, un batibull de miracles sense gaire sentit i d'històries de vell. Però a la fi sí explicava coses, certes o no, d’algun que proclamava l'amor i la justícia, sense prejudici d’alguns passatges on la història deixava de ser “perfecta”. Va ser en arribar als fets dels apòstols i acabar de decidir que la meva fe es podia sustentar en aquell llibre de la mateixa manera que en el Corsari Negre, de fet aquest segon tenia un fil argumental més coherent.

La resta va ser llegir per llegir, fins i tot era divertit en alguns casos; les cartes de Pau són infumables a més de masclistes i retrògrades; L'apocalipsi podia ser ben bé l'argument per a una sèrie fantàstica, anys després vaig esbrinar que es tractava d'un pamflet polític.

He de reconèixer que dels cristians que he conegut la majoria són bona gent, potser n'he tingut sort, però tinc molt clar que la vàlua d'aquesta gent els hi és pròpia i no pas donada per la seva fe, ho sé perquè n'he vist alguns de perdre-la i tot i així seguir el camí que creien correcte.

Tanmateix tots en tenim en ment aquells que sent cristians són dignes de ser lapidats a la plaça pública, mafiosos profundament catòlics, racistes reformistes ( també coneguts com a protestants.), i com no aquells mossèns que des de la més absoluta impunitat han fet i desfet en els cossos i vides d'éssers indefensos.

Una altra incursió meva va ser a espiritisme, religió molt més fragmentada que els reformistes, sense un liderat clar, creuen en la reencarnació, procés segons el qual l’ànima evoluciona “habitant” cossos de diferents animals fins arribar a l’home, aquest procés acabaria quan aquesta ànima fou prou evolucionada per no haver de viure-hi més en un cos.

D’aquesta religió, nascuda d’una trapelleria de dues nenes, em va atraure el fet que es parlava d’evolució, de progrés i sobretot de l’oportunitat de millorar. Aquí vaig aprendre molt, l’he de dir, però no pas en positiu.

El ritu bàsic és la comunicació d’un mèdium amb un suposat esperit que, si més no en els cercles en els que em movia, podia donar alguna explicació de caire espiritual o bé demanar ajut per trobar el camí, es a dir algú que havia mort recentment.

Dels segons poc a dir. Dels primers dir que les contradiccions i de vegades el tarannà que mostraven es podia dir que era ben cert allò de “igual al cel que a la terra”, com a exemple, podies tenir un que deia que hi havien naus extraterrestres voltant la Terra i a continuació un que et deia que no hi havia cap d’aquestes naus, un deia que l’avortament era pecat mortal i altre que no érem ningú per jutjar a ningú i menys una dona en un tràngol tan dur. Barra lliure en resum.

Però no ens portem a engany, totes les religions tenen un nucli fosc, totes han nascut d'allò que avui coneixem com sectes i sols la seva capacitat d'expansió en uns casos o la seva capacitat de mantenir-se vives en d'altres ha estat prou per considerar-les religions “correctes”, el islamisme, amb tantes versions com el cristianisme, és un niu fatxenda de pederàstia que nega, a més, qualsevol valor a les dones, diguin el que diguin, El hinduisme és un conglomerat de religions deterministes amb un sistema de castes absurd i el budisme, tot i ser tan pacífic no ha aportat més que la submissió al destí “escrit”.

No podem escapar a la seva influència, la tenen, l'han tinguda i és possible que la tinguin molt de temps, però educar els nostres fills no pas aïllats d'ells sinó en un esperit crític, capaç de discernir el que és una barbaritat del que no ho és podrem desfer-nos de la seva influència en un futur no gaire llunyà.

Tanmateix hi ha algunes coses que hauríem de recuperar, tradicions benèfiques per a la comunitat que van ser manllevades en uns casos o perseguides en d'altres, d'això l'església cristiana (catòlica, ortodoxa i protestant) en sap molt.

La setmana santa amaga el principi de la primavera, l'època en que començaven les collites i els ramats iniciaven el seu camí a les zones altes, Sant Joan és el final de les collites, l'inici de l'estiu, al nadal els ramats tornaven a les zones baixes a la recerca de raser davant el mal temps, moment en que es reunia tota la família per passar l'hivern.

Totes aquestes tradicions ens pertanyen, com es pertany el dia de descans setmanal on el poble es reunia per posar en comú els problemes i els guanys de la setmana, on es decidia el que es faria la següent setmana, on es posava pau en els petits desacords i on s'acabava en festa i festeig.

Aquesta darrera posició va ser manllevada pels sacerdots jueus fent del dissabte el dia de descans obligatori, blindat pels cristians i musulmans fent de diumenge i divendres respectivament el dia de Déu.

Si volem un mon lliure de la religió més que perseguir-la hem de retornar a la societat allò que van manllevar recuperant-lo com una tradició laica. Sé que és difícil replantejar que cada setmana ens reunim els veïns però potser l'haurem de re-inventar, centres de cultura, grups d'activitats socials ... potser.

Quant al nadal i la setmana santa, als dies en que les famílies es reuneixen, no pas per pregar a un déu que mai no fa acte de presència sinó per estar amb els avis, els pares, la família que normalment és lluny. Llavors potser ens lliurarem d'una vegada per totes del llast que suposa la religió.

Respecte a les meves creences actuals, les poques que em queden, dir-vos que, com no puc demostrar-ne la seva validesa, com que tot el que podria explicar es sustenta en la meva pròpia experiència i en els meus records, com que no puc donar una explicació coherent al perquè ni al per a què, me les quedo per a mi, no fos cas que donés peu a una altra religió.

Olé!

Estic decebut, mai no m’hauria esperat del meu parlament que prohibís una tradició tan secular i arrelada com és l’estampat de gats.

I és que no sé on veuen la barbàrie, aquests maricons ecologistes. És tan difícil veure l’art de l’estampador quan agafa el gat en plena fugida per la cua, el volteja per sobre el seu cap i el llença contra la paret? Qui no ho sap veure és que no sap res.

I la mania de dir que el gat pateix? Els gats no pateixen, han nascut per a ser estampats i això ho diuen tots els veterinaris que els tracten. A més els gats d’estampat són una raça creada expressament per a la festa, seleccionats entre els més esquerps, i se’ls hi dóna una vida regalada fins el moment de l’estampat i a mi ningú no em convenç que és millor una vida miserable de gat de mas perseguint ratolins que la vida que reben els gats d’estampat.

Però com se’ls hi ha acudit? Una tradició de més de dos mil anys, un signe d’identitat! Un símbol nacional!

A més, tenen la barra de trepitjar la meva llibertat, perquè tothom és, ha de ser, lliure d’anar a veure els gats i demostrar el seu patriotisme i la seva homenia, la seva virilitat, ara si hom és un amanerat, també ha de tenir dret a no anar-hi.

I amb la de problemes que tenim, calia? Era just ara quan s’havia de parlar d’això? No es podia deixar per ... no sé ... quan les granotes volin? Ës que perdem el temps en bajanades!

Lo dit, Visca la Festa Nacional! Visca els gats estampats!Olé!

El maldecap del temps

La reunió va ser a un restaurant de la cinquena avinguda de Nova York del que no recordo el nom, un d'aquells de plats enormes amb una taca al centre de mida inversament proporcional al seu preu, tot i que es van presentar com directius d'una empresa de productes dietètics jo sabia, m'havien informat prèviament, que es tractava d'una organització internacional d'espionatge industrial.

Podeu imaginar com era de difícil seguir la conversa quan el rival era tractat com “la competència”, l'objectiu com “segment de mercat” i un munt d'àlies més, inclòs el meu, que en comptes de ser tractat com lladre o pispa, m'anomenaven, “prospector de mercat”.

I què tenia jo a veure en tot allò? Poca cosa, tret que el banc m'estava escanyant i no tenia possibilitats d'apaivagar-ho, per això quan vaig agafar el telèfon i algú m'oferí una feina “especial” i molt ben pagada vaig acceptar immediatament.

La primera presa de contacte, fora de la trucada, havia estat a Barcelona, allà, en un bar de putes allunyat de qualsevol casc urbà, vaig tenir la meva “entrevista de feina”. Mai no vaig veure bé el meu entrevistador i juraria que la seva veu estava modificada, però em va explicar, fins a un cert punt de que anava la feina, i detalladament les condicions contractuals, inclòs el tòpic – Si alguna cosa no surt bé negarem conèixer-ho.

No tenia res a perdre i per això vaig acceptar i immediatament el meu banc tenia el meu compte a vessar i la meva taula del menjador un dossier i un bitllet d'avió a can gratacels. Vaig revisar la porta però no semblava forçada i d'altra manera ni m'hauria adonat que algú havia entrat a casa.

Així com la reunió a Barcelona tenia un hal de misteri la de Nova York semblava una autèntica reunió d'executius, ja ho diu el refrany, si vols amagar alguna cosa deixa-la ben a la vista. Després d'unes llargues hores vaig poder tornar a l'Hotel, vaig comprovar que no hi haguessin més micros que el que havien posat els meus, sabia que hi era perquè m'ho havien dit, i em vaig anar a dormir.

Seguint el pla establert em vaig aixecar d'hora i anà a Grand Central per agafar el tren de New Haven, i allà és on hauria de començar la part interessant de la meva feina. Amb un munt de documentació més falsa que la teoria del disseny intel·ligent m'hi havia de presentar a l'empresa “John & Mery Dessign, Inc” com a candidat per a fer de dissenyador de pàgines web, tot i que l'html i jo no som bons amics em puc fer passar per un dissenyador mitjà, per no dir mediocre.

Aquella empresa era el que es coneix com la meva tapadora i no tenia res a veure amb el meu objectiu, de fet, una vegada feta l'entrevista; que es va composar d'un “Good morning” i un “wellcome to our entreprise” exclusivament; em vaig anar directament a l'adreça on tindria la meva residència, a la Whitney Avenue.

L'apartament es composava, bàsicament d'una sala-cuina-menjador, un dormitori i un bany, composat de tassa, pica i plat. La roba s'havia de rentar en el safareig comunitari, al sotan. El veïnat era composat d'estudiants, estrangers en la seva majoria, un borratxo a la dreta i un parell de prostitutes a l'esquerra, tot i que no feien servir l'apartament per la feina.

A aquestes alçades us estareu preguntant què cony feia jo allà, al costat de la universitat de Yale. Doncs és molt senzill, bé, potser no tant però. El fet és que havia de “prendre prestat” un aparell que estaven dissenyant, anomenat TF-2010/12, i testejant a la famosa universitat sota un ferri control del govern nord-americà, el que feia aquella andròmina no ho sabia, tampoc no m'importava, segons les meves dades era prou petita com per portar-me-la a la butxaca.

El primer problema era trobar-la, la meva tapadora no ajudava gaire així que m'hi vaig inscriure en un curs sobre Física quàntica, lògicament els meus coneixements sobre el tema eren nuls, de fet pensava que formava part de la teoria de la relativitat d'Einstein, però resulta que no.

Aprofitava les hores mortes per recórrer tot el campus cercant on estaven treballant en el TF, la recerca, però, resultava infructuosa, laboratoris i més laboratoris, de física, de química, de ves a saber què més i res, cap aparell que respongués a les característiques demanades.

Diuen que la millor manera d'amagar una cosa és deixar-la a la vista, i aquest era el cas. Es tractava d'una sala sense seguretat del Mason Laboratory, allà i sobre una taula hi havia un aparell amb l'identificador TF-2010/12 que, en contra del que m'havien dit, havia de ser transportat, si més no amb un carretó de palets.

L'aspecte era el d'un munt de ferralla barrejat amb un munt de cables, connectat a un ordinador, presumiblement anterior als PC. Algú estava potinejant l'ordinador i vaig pensar que era bona idea preguntar, el pitjor que podia passar era que em fessin fora. Em vaig apropar a l'individu i, amb el meu anglès macarrònic, li vaig preguntar que feia aquella andròmina. M'equivocava, el pitjor que pot passar quan preguntes en una universitat és que et responguin.

Dues hores desprès de fer la pregunta, l'home encara m'explicava les característiques d'aquell aparell que, segons ell, havia de ser capaç d'enviar algú en qualsevol sentit del temps, això adobat amb teories de fils històrics i no sé quantes bajanades més, o potser no eren tan bajanades. Quan m'hi vaig poder deslliurar d'aquell riu desbordat de coneixement vaig tornar a casa disposat a portar-me tot allò, tot i que no sabia molt bé com.

Vaig pensar que el millor era fer-me amb una furgoneta d'algun servei, com que no volia robar-la vaig cercar una en una de les moltes botigues de cotxes de segona ma que hi ha en aquest país. Al final la vaig trobar, era una furgoneta d'una companyia elèctrica, la vaig comprar i la vaig netejar a fons, fins i tot vaig fer alguns retocs perquè semblés en actiu. Cinc nits després parava la furgoneta davant la porta de servei del Mason Laboratory, em feia amb un carretó i carregava, sense cap problema; el laboratori era obert; l'andròmina.

Vaig tornar el carretó i engegà la furgoneta, mentre circulava pels carrers de New Haven vaig trucar el meu contacte i vaig apuntar l'adreça on m'esperarien amb el carregament. No sé en quin moment va ser però de sobte em vaig veure rodejat d'una mena de boira.

Quan vaig recuperar la visió em vaig quedar garratibat. Davant meu dos Animals enormes s'estaven esbatussant fins que un d'ells va acabar sent el dinar de l'altre. Des d'aquell moment he intentat tornar a posar en marxa la màquina per tornar a casa, però m'ha resultat impossible.

Així que si us paguen per robar una màquina del temps assegureu-vos de robar també el manual i desconnecteu qualsevol font d'energia que pugui tenir, us puc assegurar que amb segons quins dinosaures l'únic que m'ha salvat és còrrer més que ells, i se m'està acabant la gasolina.