Mars Royale, Capitol 1: Battle Royale

El cor estava a punt d'esclatar-li, la suor se li acumulava dins les botes fent-li recordar la sensació que tenia quan es mullava les sabates els dies de pluja. Va deixar de córrer per amagar-se darrera una roca i mirar si encara el seguien.

Va mirar el ganivet suís que duia, aquella ronda havia esta pèsima, ni armes ni menjar ni punts. Va mirar el rellotge, encara quedaven tres hores del dia terrestre, tres hores que podien suposar la vida ... o la mort. Tornà a mirar per un costat de la roca, el blindat semblava allunyar-se, potser l'havia aconseguit.

Va sentir un xiulet, el següent va ser un copet a l'esquena i un altre al pit, mirà i veié la fletxa ensangonada sortint del seu pit i l'aire escapant del vestit. Va caure d'esquena i quedà mirant cap al cel, s'ofegava, el verí de la fletxa l'havia immobilitzat i sols podia esperar fins que la mort l'alliberés, havia perdut. - Perquè no el remates? - Preguntà Sigfrid. - Amb què? Sols tinc les fletxes. - Respongué la Sakura. - Si vols el remato jo. - Una merda, és meu, jo l'he matat, si li dispares et portaràs els punts.

Sigfrid rigué. - La saps llarga tu. - Sakura agafà la fletxa i tirà d'ella per recuperar-la, com que no sortia la remogué esperant alliberar-la de ves a saber quin organ de la víctima. - Sí, sí, tu fes-lo patir, no sigui que es mori sense dolor. - Vols callar? Sols vull recuperar la fletxa. - Amb una darrera estrebada la fletxa sortí del cos de l'home amb el seu últim alè i un tros de ves a saber què. - Mira! El teu sopar. - Cabró! - Puta!

Sakura, ignorant l'insult d'en Sigfrid, netejà la fletxa fregant-la contra el cos del cadaver, en acabar li agafà la polsera que l'identificava. - Anem. - Va dir i tots dos caminaren cap a la base. En arribar ja hi era el blindat. - El Romeu ja ha tornat, estarà cabrejat, li has deixat sense punts. - Que es foti.

A la sala hi eren el Romeu i la Nereida. - Felicitats! - Digué el Romeu, poc convençut. - Gràcies respongué la Sakura de manera rutinària. Tots dos segueren, al poc entraren la Martha i el Horton. - Què us ha passat? - Preguntà el Sigfrid. - Que alguns es mediquen massa. - Digué la Martha visiblement emprenyada.

En aquell moment entra Elianor, la presentadora. - Felicitats Sakura, ets la guanyadora de la ronda. La veritat és que l'estratègia que heu fet servir ha estat molt efectiva, llàstima que alguns perdin el temps en activitats no recomanables. - Digué mirant cap a Horton.

Elianor, picà de mans per indicar que passava a un altre tema. - Bé, demà tocaria fer la prova amb premi, però us he de comunicar que farem un dia de descans. - Tots sis es miraren sorpresos. - Sí, resulta que d'aquí a catorze hores ha de passar un asteroide molt a prop de la Terra, vosaltres esteu a raser allà a Mart, però aquí hem d'anar als refugis, una simple mida de precaució, Així doncs aprofiteu a descansar que dins de vint-i-quatre hores tornaré per explicar-vos la prova.

Dit això Elianor tornà al seu armari. No era estrany que més d'una parella mantingués relacions abans d'anar a dormir, fins i tot alguna vegada s'havia muntat una orgia, lògicament això havia disparat l'audiència del programa però portaven vint-i-una hores sense dormir així que tots sense excepció es varen anar a dormir, cadascú a la seva cel·la.

Es van aixecar tretze hores després, per l'explicació de l'Elianor no van malpensar però la Martha va descobrir la finestra de d'on es veia la Terra. - Algú sap quina estrella és? - La més brillant. - Va dir el Romeu. - Però no la veuràs encara. - Va seguir mentre mirava el rellotge.

Una mena de ronc de fons es va anar incrementant, de sobte van veure una onada grisa que venia a gran velocitat cap a ells. El Horton premé el boto que baixava la protecció de la finestra i sort d'això l'onada no s'estavellà contra el vidre que, de ben segur no hauria resistit l'impacte.

El terratrèmol els va fer caure a terra i tot el mobiliari es desplaçà anàrquicament. Uns minuts després tornà la calma, a poc a poc aixecaren el cap. - Què collons ha passat? Què era allò? - Preguntà la Sakura? - Que Hummar em protegeixi, és el final dels temps! - Exclamà la Martha. - Au! Ves! És un terratrèmol marcià. - Digué el Horton.

El Sigfrid obrí de nou la finestra, davant els seus ulls van poder observar un munt de runes i una boira intensa, fosca i bruta. - Això no ha estat un terratrèmol. Quina hora és? - Tots van mirar els rellotges. - Merda! Ho sospitava. - Digué la Nereida. - M'estranyava que haguessin fet unes instal·lacions tan grans a Mart, a més, teòricament la gravetat de Mart és més petita que la de la terra però jo peso el mateix i no m'he engreixat. - Què vols dir? - Preguntà el Sigfrid. - Que som a la Terra i que l'asteroide ha impactat contra el planeta.

Horton rigué histèric. - No ens prenguis el número, Nereida! Què collons estàs dient? - El que has escoltat... Crec que s'ha acabat el concurs, hauríem de plantejar-nos sortir d'aquí i anar a buscar on arrecerar-nos. - Espera! A mi una tia no em diu el que he de fer, jo em quedo aquí. - Digué Horton mirant els altres dos homes. - En Romeu, ignorant el Horton, preguntà. - Estàs segura? L'edifici ha resistit, potser estem més segurs aquí? - El Horton remugà de manera inintel·ligible, la Martha pregava a Hummar en un racó, la Sakura, eixugant-se les llàgrimes, preguntà. - I si ha mort tothom?

El silenci envaí la sala. Les mirades es cercaren neguitoses, ningú gosava parar boca. En Sigfrid trencà la tensió. - Nereida ... com expliques que la gent s'ofegués al perdre l'aire de les bombones? - No ho sé, però segur que hi ha una explicació. - De sobte s'obrí l'armari de l'Elianor i aquesta sortí i els parlà. - Benvolguts concursants, això que escolteu és una gravació i vol dir que heu perdut la connexió amb l'exterior, Hi ha una cambra frigorífica al soterrani amb queviures per un mes, esperem que tot es resolgui i podem restablir la connexió.

Sakura preguntà neguitosa. - Som a la Terra? - No. Sou a Mart. - I la gravetat? - Preguntà la Nereida. - El cert és que la diferència d'atracció entre Mart i la Terra no són massa diferents a ulls humans. - L'atracció de Mart és un terç respecte a la de la Terra. - Però tu no el notes. - Ja. - Conclogué Nereida. - Alguna preguna més? - Sí, jo. - Digué la Martha. - Ha arribat la fi del món? - Ho sento no tinc informació al respecte. - Dit això l'Elianor es retirà de nou al seu armari.

Tos guardaren silenci, un silenci sepulcral, tens, com si esperessin res. Nereida ho trencà. - Bé, siguem a la Terra o a Mart estem sols, sols enmig d'un munt de runes. Jo no sé que penseu però em dona que no tindrem més contacte amb el programa. - Tots assentiren, Horton, més que preguntar, proposà. - No creieu que hauríem d'elegir un cap. Si m'ho permeteu, penso que sóc la persona més adient. - Tu? - Digué Sígfrid – Què passà? Penses que ho faràs millor que jo? - Qualsevol ho farà millor que tu. Som sis persones, no cal un cap, penso que és preferible parlar-ho tot, i si cal en alguna situació que algú es faci responsable per alguna cosa ho decidim llavors.

Tots, a excepció de Horton es mostraren d'acord. Passaren la resta del dia arreglant la trencadissa i revisant els queviures. En Horton, però, es va perdre a estones. Efectivament hi havia el menjar just per a un mes i sis persones. - Curiós que siguin tan acurats. - Comentà el Romeu a la Nereida. - Sí, moltes coses que no quadren, o que quadren massa bé.

Arribà la nit i es retiraren, la Martha però decidí visitar en Horton a la seva cel·la, les càmeres poderen captar una sessió de sexe més aviat tradicional seguida d'una xerrada xiuxiuejant fins a altes hores de la nit.

Una bona idea llençada a les escombraries

Pels que no veuen la televisió mai us diré que parlo d'un programa, auto-definit, d'humor que ha emès Cuatro aquest estiu. L'equip és bàsicament el de “Camera Cafe” i el director de totes dues en Luis Guridi, qui després de fer el genial “Justino, un asesino de la tercera edad” i alguns spots publicitaris amb certa gràcia sembla ser que se li ha fet malbé la punta.

Si “Camera Cafe” era un producte importat i es podia excusar la seva falta de qualitat per això (no som xinos, no sabem copiar, sinó feu una ullada a la versió americana de “Matrimonio con hijos” i el subproducte que es va fer aquí a despit dels actors amb que contava), el cas de “La isla de los nominados” no compta amb aquesta.

De fet la idea és genial, dona per fer una sèrie sarcàstica, dura, irreverent, polèmica, fins i tot a la web de quatro diuen: “La parodia de Perdidos o de Supervivientes es sólo una excusa para bucear en los entresijos de la convivencia. El mecanismo de nominaciones, expulsiones y normas, vacío de sentido, deja al aire lo que de ridículo tiene siempre nuestro comportamiento. Así que es mejor olvidar las referencias y sumergirse en el espectáculo que ofrecen los ejemplares de este peculiar zoológico.”

Doncs és exactament això que diuen el que no es troba en la sèrie. Els personatges no són plans, són, en el millor dels casos un esbos i en el pitjor un batibull, l'argument de la sèrie no existeix, cada mini-capítol és totalment inconnex amb qualsevol altre, reduint la gràcia del mateix a l'acudit ocasional, l'escatologia barata, i la frase genial dins d'un diàleg absurd (recordeu la frase aquella de milers de micos escrivint a màquina?).

Dels personatges més presents, no m'atreveixo a dir principals, cal destacar el personatge representat per Arturo Valls, perdó, Vals, que a l'anunci del xampú el deixen molt clar. Potser algú els hi hauria de dir, a ell i a qui el contracta com actor, que es dediqui a una altra cosa. El personatge no deixa de ser, amb tots els ets i uts, el venedor impresentable de “Camera Cafe”, ara amb pantalons curts. Dels altres actors millor llegir la pàgina de Cuatro, i dic millor perquè és, efectivament el millor.

Estic d'acord que fer una sèrie és una feinada però aquesta més que una sèrie és un refregit dels acudits de la primera amb l'afegit d'anar fent malbé bones idees per inserir acudits fàcils a dojo. Resumint, torbo a faltar “Plats Bruts”, fins i tot, si m'apureu, els productes de l'Emilio Aragón i l'Antonio Mercero.

Creences

La mare es va enfadar amb Déu ja fa molts anys, va ser quan va morir la meva cosina, la mare no li va perdonar que s'en portés una noia que estava a punt de casar-se, a punt d'iniciar una altra generació.

Jo era relativament petit, dotze anys potser. La mort de la meva cosina per a mi va ser diferent, era la primera mort a la família, era la primera vegada que sentia la pèrdua d'algú proper.

Que la mare deixés de creure en Déu, d'aquella manera que deixen de creure els que s'enfaden amb el seu Déu, va suposar la llavor del meu ateisme tot i que no en vaig ser conscient fins molt temps després.

Vaig voler creure, i vaig llegir-me la bíblia, versicle a versicle, paraula a paraula, des del principi, i ja des del principi les coses no quadraven. A classe de religió, a missa, el missatge era clar Déu era un ser tot bondat i justícia, però endinsar-se en els relats de la Bíblia implicava trobar-se algú mesquí, egocèntric, injust i arbitrari.

Com vaig poder em vaig empassar l'antic testament esperonat que, segons m'explicaven, tot allò era un poema, i que l'enteniment de totes les contradiccions es desfarien en llegir el nou testament. I així fou. Amb prou feines vaig començar m'hi vaig trobar amb un arbre genealògic al final del qual sols vaig poder pensar: I què? Què més dóna que Jesús estigués emparentat o no amb Abraham?

La lectura dels quatre evangelis va ser penosa, eren clarament un recull inconnex d'històries, un batibull de miracles sense gaire sentit i d'històries de vell. Però a la fi sí explicava coses, certes o no, d’algun que proclamava l'amor i la justícia, sense prejudici d’alguns passatges on la història deixava de ser “perfecta”. Va ser en arribar als fets dels apòstols i acabar de decidir que la meva fe es podia sustentar en aquell llibre de la mateixa manera que en el Corsari Negre, de fet aquest segon tenia un fil argumental més coherent.

La resta va ser llegir per llegir, fins i tot era divertit en alguns casos; les cartes de Pau són infumables a més de masclistes i retrògrades; L'apocalipsi podia ser ben bé l'argument per a una sèrie fantàstica, anys després vaig esbrinar que es tractava d'un pamflet polític.

He de reconèixer que dels cristians que he conegut la majoria són bona gent, potser n'he tingut sort, però tinc molt clar que la vàlua d'aquesta gent els hi és pròpia i no pas donada per la seva fe, ho sé perquè n'he vist alguns de perdre-la i tot i així seguir el camí que creien correcte.

Tanmateix tots en tenim en ment aquells que sent cristians són dignes de ser lapidats a la plaça pública, mafiosos profundament catòlics, racistes reformistes ( també coneguts com a protestants.), i com no aquells mossèns que des de la més absoluta impunitat han fet i desfet en els cossos i vides d'éssers indefensos.

Una altra incursió meva va ser a espiritisme, religió molt més fragmentada que els reformistes, sense un liderat clar, creuen en la reencarnació, procés segons el qual l’ànima evoluciona “habitant” cossos de diferents animals fins arribar a l’home, aquest procés acabaria quan aquesta ànima fou prou evolucionada per no haver de viure-hi més en un cos.

D’aquesta religió, nascuda d’una trapelleria de dues nenes, em va atraure el fet que es parlava d’evolució, de progrés i sobretot de l’oportunitat de millorar. Aquí vaig aprendre molt, l’he de dir, però no pas en positiu.

El ritu bàsic és la comunicació d’un mèdium amb un suposat esperit que, si més no en els cercles en els que em movia, podia donar alguna explicació de caire espiritual o bé demanar ajut per trobar el camí, es a dir algú que havia mort recentment.

Dels segons poc a dir. Dels primers dir que les contradiccions i de vegades el tarannà que mostraven es podia dir que era ben cert allò de “igual al cel que a la terra”, com a exemple, podies tenir un que deia que hi havien naus extraterrestres voltant la Terra i a continuació un que et deia que no hi havia cap d’aquestes naus, un deia que l’avortament era pecat mortal i altre que no érem ningú per jutjar a ningú i menys una dona en un tràngol tan dur. Barra lliure en resum.

Però no ens portem a engany, totes les religions tenen un nucli fosc, totes han nascut d'allò que avui coneixem com sectes i sols la seva capacitat d'expansió en uns casos o la seva capacitat de mantenir-se vives en d'altres ha estat prou per considerar-les religions “correctes”, el islamisme, amb tantes versions com el cristianisme, és un niu fatxenda de pederàstia que nega, a més, qualsevol valor a les dones, diguin el que diguin, El hinduisme és un conglomerat de religions deterministes amb un sistema de castes absurd i el budisme, tot i ser tan pacífic no ha aportat més que la submissió al destí “escrit”.

No podem escapar a la seva influència, la tenen, l'han tinguda i és possible que la tinguin molt de temps, però educar els nostres fills no pas aïllats d'ells sinó en un esperit crític, capaç de discernir el que és una barbaritat del que no ho és podrem desfer-nos de la seva influència en un futur no gaire llunyà.

Tanmateix hi ha algunes coses que hauríem de recuperar, tradicions benèfiques per a la comunitat que van ser manllevades en uns casos o perseguides en d'altres, d'això l'església cristiana (catòlica, ortodoxa i protestant) en sap molt.

La setmana santa amaga el principi de la primavera, l'època en que començaven les collites i els ramats iniciaven el seu camí a les zones altes, Sant Joan és el final de les collites, l'inici de l'estiu, al nadal els ramats tornaven a les zones baixes a la recerca de raser davant el mal temps, moment en que es reunia tota la família per passar l'hivern.

Totes aquestes tradicions ens pertanyen, com es pertany el dia de descans setmanal on el poble es reunia per posar en comú els problemes i els guanys de la setmana, on es decidia el que es faria la següent setmana, on es posava pau en els petits desacords i on s'acabava en festa i festeig.

Aquesta darrera posició va ser manllevada pels sacerdots jueus fent del dissabte el dia de descans obligatori, blindat pels cristians i musulmans fent de diumenge i divendres respectivament el dia de Déu.

Si volem un mon lliure de la religió més que perseguir-la hem de retornar a la societat allò que van manllevar recuperant-lo com una tradició laica. Sé que és difícil replantejar que cada setmana ens reunim els veïns però potser l'haurem de re-inventar, centres de cultura, grups d'activitats socials ... potser.

Quant al nadal i la setmana santa, als dies en que les famílies es reuneixen, no pas per pregar a un déu que mai no fa acte de presència sinó per estar amb els avis, els pares, la família que normalment és lluny. Llavors potser ens lliurarem d'una vegada per totes del llast que suposa la religió.

Respecte a les meves creences actuals, les poques que em queden, dir-vos que, com no puc demostrar-ne la seva validesa, com que tot el que podria explicar es sustenta en la meva pròpia experiència i en els meus records, com que no puc donar una explicació coherent al perquè ni al per a què, me les quedo per a mi, no fos cas que donés peu a una altra religió.

Olé!

Estic decebut, mai no m’hauria esperat del meu parlament que prohibís una tradició tan secular i arrelada com és l’estampat de gats.

I és que no sé on veuen la barbàrie, aquests maricons ecologistes. És tan difícil veure l’art de l’estampador quan agafa el gat en plena fugida per la cua, el volteja per sobre el seu cap i el llença contra la paret? Qui no ho sap veure és que no sap res.

I la mania de dir que el gat pateix? Els gats no pateixen, han nascut per a ser estampats i això ho diuen tots els veterinaris que els tracten. A més els gats d’estampat són una raça creada expressament per a la festa, seleccionats entre els més esquerps, i se’ls hi dóna una vida regalada fins el moment de l’estampat i a mi ningú no em convenç que és millor una vida miserable de gat de mas perseguint ratolins que la vida que reben els gats d’estampat.

Però com se’ls hi ha acudit? Una tradició de més de dos mil anys, un signe d’identitat! Un símbol nacional!

A més, tenen la barra de trepitjar la meva llibertat, perquè tothom és, ha de ser, lliure d’anar a veure els gats i demostrar el seu patriotisme i la seva homenia, la seva virilitat, ara si hom és un amanerat, també ha de tenir dret a no anar-hi.

I amb la de problemes que tenim, calia? Era just ara quan s’havia de parlar d’això? No es podia deixar per ... no sé ... quan les granotes volin? Ës que perdem el temps en bajanades!

Lo dit, Visca la Festa Nacional! Visca els gats estampats!Olé!

El maldecap del temps

La reunió va ser a un restaurant de la cinquena avinguda de Nova York del que no recordo el nom, un d'aquells de plats enormes amb una taca al centre de mida inversament proporcional al seu preu, tot i que es van presentar com directius d'una empresa de productes dietètics jo sabia, m'havien informat prèviament, que es tractava d'una organització internacional d'espionatge industrial.

Podeu imaginar com era de difícil seguir la conversa quan el rival era tractat com “la competència”, l'objectiu com “segment de mercat” i un munt d'àlies més, inclòs el meu, que en comptes de ser tractat com lladre o pispa, m'anomenaven, “prospector de mercat”.

I què tenia jo a veure en tot allò? Poca cosa, tret que el banc m'estava escanyant i no tenia possibilitats d'apaivagar-ho, per això quan vaig agafar el telèfon i algú m'oferí una feina “especial” i molt ben pagada vaig acceptar immediatament.

La primera presa de contacte, fora de la trucada, havia estat a Barcelona, allà, en un bar de putes allunyat de qualsevol casc urbà, vaig tenir la meva “entrevista de feina”. Mai no vaig veure bé el meu entrevistador i juraria que la seva veu estava modificada, però em va explicar, fins a un cert punt de que anava la feina, i detalladament les condicions contractuals, inclòs el tòpic – Si alguna cosa no surt bé negarem conèixer-ho.

No tenia res a perdre i per això vaig acceptar i immediatament el meu banc tenia el meu compte a vessar i la meva taula del menjador un dossier i un bitllet d'avió a can gratacels. Vaig revisar la porta però no semblava forçada i d'altra manera ni m'hauria adonat que algú havia entrat a casa.

Així com la reunió a Barcelona tenia un hal de misteri la de Nova York semblava una autèntica reunió d'executius, ja ho diu el refrany, si vols amagar alguna cosa deixa-la ben a la vista. Després d'unes llargues hores vaig poder tornar a l'Hotel, vaig comprovar que no hi haguessin més micros que el que havien posat els meus, sabia que hi era perquè m'ho havien dit, i em vaig anar a dormir.

Seguint el pla establert em vaig aixecar d'hora i anà a Grand Central per agafar el tren de New Haven, i allà és on hauria de començar la part interessant de la meva feina. Amb un munt de documentació més falsa que la teoria del disseny intel·ligent m'hi havia de presentar a l'empresa “John & Mery Dessign, Inc” com a candidat per a fer de dissenyador de pàgines web, tot i que l'html i jo no som bons amics em puc fer passar per un dissenyador mitjà, per no dir mediocre.

Aquella empresa era el que es coneix com la meva tapadora i no tenia res a veure amb el meu objectiu, de fet, una vegada feta l'entrevista; que es va composar d'un “Good morning” i un “wellcome to our entreprise” exclusivament; em vaig anar directament a l'adreça on tindria la meva residència, a la Whitney Avenue.

L'apartament es composava, bàsicament d'una sala-cuina-menjador, un dormitori i un bany, composat de tassa, pica i plat. La roba s'havia de rentar en el safareig comunitari, al sotan. El veïnat era composat d'estudiants, estrangers en la seva majoria, un borratxo a la dreta i un parell de prostitutes a l'esquerra, tot i que no feien servir l'apartament per la feina.

A aquestes alçades us estareu preguntant què cony feia jo allà, al costat de la universitat de Yale. Doncs és molt senzill, bé, potser no tant però. El fet és que havia de “prendre prestat” un aparell que estaven dissenyant, anomenat TF-2010/12, i testejant a la famosa universitat sota un ferri control del govern nord-americà, el que feia aquella andròmina no ho sabia, tampoc no m'importava, segons les meves dades era prou petita com per portar-me-la a la butxaca.

El primer problema era trobar-la, la meva tapadora no ajudava gaire així que m'hi vaig inscriure en un curs sobre Física quàntica, lògicament els meus coneixements sobre el tema eren nuls, de fet pensava que formava part de la teoria de la relativitat d'Einstein, però resulta que no.

Aprofitava les hores mortes per recórrer tot el campus cercant on estaven treballant en el TF, la recerca, però, resultava infructuosa, laboratoris i més laboratoris, de física, de química, de ves a saber què més i res, cap aparell que respongués a les característiques demanades.

Diuen que la millor manera d'amagar una cosa és deixar-la a la vista, i aquest era el cas. Es tractava d'una sala sense seguretat del Mason Laboratory, allà i sobre una taula hi havia un aparell amb l'identificador TF-2010/12 que, en contra del que m'havien dit, havia de ser transportat, si més no amb un carretó de palets.

L'aspecte era el d'un munt de ferralla barrejat amb un munt de cables, connectat a un ordinador, presumiblement anterior als PC. Algú estava potinejant l'ordinador i vaig pensar que era bona idea preguntar, el pitjor que podia passar era que em fessin fora. Em vaig apropar a l'individu i, amb el meu anglès macarrònic, li vaig preguntar que feia aquella andròmina. M'equivocava, el pitjor que pot passar quan preguntes en una universitat és que et responguin.

Dues hores desprès de fer la pregunta, l'home encara m'explicava les característiques d'aquell aparell que, segons ell, havia de ser capaç d'enviar algú en qualsevol sentit del temps, això adobat amb teories de fils històrics i no sé quantes bajanades més, o potser no eren tan bajanades. Quan m'hi vaig poder deslliurar d'aquell riu desbordat de coneixement vaig tornar a casa disposat a portar-me tot allò, tot i que no sabia molt bé com.

Vaig pensar que el millor era fer-me amb una furgoneta d'algun servei, com que no volia robar-la vaig cercar una en una de les moltes botigues de cotxes de segona ma que hi ha en aquest país. Al final la vaig trobar, era una furgoneta d'una companyia elèctrica, la vaig comprar i la vaig netejar a fons, fins i tot vaig fer alguns retocs perquè semblés en actiu. Cinc nits després parava la furgoneta davant la porta de servei del Mason Laboratory, em feia amb un carretó i carregava, sense cap problema; el laboratori era obert; l'andròmina.

Vaig tornar el carretó i engegà la furgoneta, mentre circulava pels carrers de New Haven vaig trucar el meu contacte i vaig apuntar l'adreça on m'esperarien amb el carregament. No sé en quin moment va ser però de sobte em vaig veure rodejat d'una mena de boira.

Quan vaig recuperar la visió em vaig quedar garratibat. Davant meu dos Animals enormes s'estaven esbatussant fins que un d'ells va acabar sent el dinar de l'altre. Des d'aquell moment he intentat tornar a posar en marxa la màquina per tornar a casa, però m'ha resultat impossible.

Així que si us paguen per robar una màquina del temps assegureu-vos de robar també el manual i desconnecteu qualsevol font d'energia que pugui tenir, us puc assegurar que amb segons quins dinosaures l'únic que m'ha salvat és còrrer més que ells, i se m'està acabant la gasolina.

Mineria, 3a part i final

Dia 100

Aquest matí ens hem aixecat amb els passadissos plens de material, he intentat posar-me en contacte amb la processadora però no responen, tot i que el senyal dona positiu. He rebut un altre missatge anònim, parla de vida alienígena, no l’acabo d’entendre però començo a creure-m’ho.

Dia 105

La processadora no respon, he agafat mostres i amb l’equip inicial no apareixen rastres de protoactini, no acabo d’entendre-ho, respon a totes les mostres de test excepte el protoactini de l’asteroide, ni tan sols detecta radioactivitat.

Dia 110

La quantitat de material exterior que ha entrat a la vivenda és demencial, hem passat més de sis hores traient-lo. Giovanni no dóna senyals de vida amb la llançadora, porta un retard de tres dies.

Dia 115

Jean ha aparegut mort, tenia la boca plena de material exterior, li he fet un escanner i he pogut veure que era farcit. Ni Giovanni ni els de la processadora responen els nostres missatges

Dia 117

Acabo de veure les siluetes de la processadora i la llançadora a sobre de l’asteroide, tanmateix no responen, John i jo estem desesperats, hem tancat el sistema d’extracció, tenim clar que era una enganyifa, ens hem amagat amb queviures a la cambra petita.

Dia 120

John ha aparegut mort, jo he tingut més sort, m’he despertat quan el material, o el que sigui, s’escolava per la meva boca. No sé quan resistiré, he decidit tancar-me a la sala de control, l’únic lloc on no hi ha entrat material mai.

Dia 125

He pogut parlar amb Giovanni, és un traïdor. Va ser ell qui ens va ficar en aquesta història, va ser ell qui ens va elegir. Li he exigit que m’expliqués que passa, ho ha explicat sense embussos, som l’esquer per a aquests éssers. Sols esperen que mori, recolliran els nostres cossos farcits de material i els convertiran en combustible. Ha acabat dient que sols eren negocis.

Malvolgut Giovanni:

Quan llegiu això haureu entrat a la plataforma per recollir els nostres cossos, sento decebre-us però em vaig prendre els missatges d’advertència més seriosament que no pas us pensàveu. Ni Jean, ni John, ni jo som morts, no saps que fàcil és enganyar els sistemes de constants vitals perquè donin cadàver.

La primera pista que alguna cosa no rutllava va ser quan vas portar el segon equip, el que detectava el protoactini on, en realitat, no hi havia. No vau tenir en compte que sóc un expert en comunicacions i vaig obrir un canal segur, de fet vosaltres escoltàveu un empaquetat ternari en comptes d’un binari, però és que jo si m’imaginava que éreu una colla d’inútils.

No cal que correu, us esperàvem, de fet estareu escoltant la llançadora abandonant la plataforma, i a vosaltres. No us direm com vam evitar que la matèria ens omplís, de fet esperem que no l’arribeu a esbrinar, ara ens donarem una volta pel cinturó recollint mostres de diferents asteroides i si tenim sort ens farem amb una bona càrrega de minerals que després vendrem.

Quan a vosaltres ja passarem a recollir els vostres cossos convertits en porc farcit d’aquest material tan preuat. No us ho prengueu malament, són negocis, sols negocis, tu el vas dir. Res més, ja us morireu, literalment. nosaltres ens anem.

Saturn devorant els seus fills

Relats conjunts: SATURN DEVORANT UN FILL, Goya 1819-1823

Sí, ja sé que penseu que sóc un monstre, devorant els meus fills un darrer l'altre, però vosaltres, estúpids humans no enteneu que fent això us estic fent un favor.

Sí, ja sé que semblo cruel, unes pobres criatures que a més surten del meu cap com si fossin butllofes, però jo sé veure totes les variants del futur, tots i cadascun dels desviaments, totes i cadascuna de les dreceres.

Sé que d'aquí a uns milers d'anys ja no us recordareu de nosaltres més que com mites, com fantasies d'un altre temps, però això passarà sols si aconsegueixo evitar que ell creixi i sé que sols menjant-me'l a ell i als seus germans podré fer-ho.

Sí, ara vivim en un període de pau entre déus i humans, no us enganyeu, a la majoria de déus els hi importeu una rave, per això no us fan el més mínim cas i viviu en pau. Jo sóc diferent, veig tot el vostre potencial veig el que fareu, si sobreviviu a ell, i també a vosaltres, que sovint feu algunes bestieses que n'hi ha per llogar-hi cadires.

I què farà ell que sigui tan greu? Primer em traurà a mi i als déus antics del mig, amb l'ajuda dels seus germans, després s'anirà desfent, un a un dels sues germans fins proclamar-se déu únic, exigirà dels humans la seva més cega fidelitat, això sí, us les farà passar magres una vegada i una altra, que estar sol és avorrit.

Més tard convencerà un babau dient-li que és el seu primogènit, i deixarà que se'l carreguin, després convencerà d'altre de crear una religió-estat, més tard anirà sembrant la discòrdia enfrontant les diferents fes donant a cadascuna el missatge de ser la veritable.

Cercarà fanàtics per portar la guerra arreu i acabarà per aconseguir que les religions monoteistes s'uneixin en una sola per combatre l'avanç inexorable de la raó. Per sort sols durarà un temps però en pagareu un preu molt car.

Per això me'ls menjo, un a l'altre a mida que surten entre els meus cabells, si puc mantenir aquest ritme el temps suficient perquè domineu la ciència de la raó, llavors ell ja no podrà fer res, i fins i tot nosaltres sobreviurem aquí a l'Olimp.

Sí, ja sé que vosaltres no reparareu en la nostra presència, però, com ja us he dit és el que volem, ser invisibles, deixar d'escoltar pregàries absurdes i poder jugar i cardar com ho hem fet sempre abans inclús que el món fos el que és ara.

Ara ja ho sabeu, ho faig per vosaltres, per nosaltres, potser fins i tot per ell, a la fi no deixa de ser un de nosaltres, i no patiu, per a ells no és més que donar voltes de la meva boca al meu estomac, del meu estomac al meu cap, del meu cap a la meva boca, o què pensàveu que me'ls menjava com mengeu vosaltres?