El drac (relats conjunts)

 Relats conjunts: Drac del Parc Güell, Antoni Gaudí, 1922

Quan em vaig fer càrrec d'aquell magatzem em van deixar clar que, fora de les feines rutinàries de recompte anyal, ningú no vindria a buscar res enllà, tot allò havia estat retirat i emmagatzemat amb la idea de fer-ho oblidar.

Les caixes estaven marcades amb codis de barres que sols eren útils si es disposava del corresponent lector i la base de dades que guardava la informació del seu contingut.

Cada matí repassava l'immens dipòsit assegut en aquella màquina que feia el mateix recorregut cada dia, carrer a carrer, de nord a sud, d'est a oest, entre tots els tons del marró, llegint tots i cadascun dels codis, amb l'impertinent bip a cada lectura. Tot s'acabava amb el bip final, un só llarg i continuu indicant que l'inventari era correcte.

Sempre em preguntava què hi havia en aquelles caixes, què volien amagar dels ulls de la gent, però no em vaig plantejar mai d'obrir-ne una, a la fi no m'importava, o això creia.

Aquell dia va ser diferent, l'alarma trenca el tedi del que havia de ser un dia més. Esverat pels nervis desenfundà la pistola i sortí de la garita amb la por al cos, la pistola bandejava a la meva mà tremolosa mentre anava on m'indicava la pantalla del terminal.

Una ombra manegava una de les caixes, semblava intentar obrir-la amb una pota de cabra, les meves ordres eren clares: identificar, apuntar, disparar; i així ho vaig fer.

El cos caigué a terra, m'apropà, encara bellugava, li vaig treure el passamuntanyes. - Què buscaves, babau? - El drac. - Quin drac? - l'home va treure's una fotografia de la butxaca, una mena de llangardaix de pedra. - I això està aquí? - Sí. - I per què el busques? - Recuperar l'art. - Digué abans de fer el darrer alè.

Em guardà la fotografia, revisà la caixa, encara no era oberta, i cercà per on havia entrat mentre esperava l'arribada dels cossos de seguretat. Quan arribaren els hi explicà tot, excepte l'existència de la fotografia. - Aquest terroristes són uns eixelebrats. - Digué el caporal. - Estan entestats en tornar als temps del caos, quan les entitats oficials dedicaven recursos a les bajanades dels anomenats artistes.

No va ser fins al dia següent, quan ja no quedava ningú i el silenci tornava a cobrir el dipòsit que vaig tornar a la caixa on remenava el babau. Obrí la caixa i per sorpresa meva allà hi era, una figura de prop de dos metres de llargada, amb bocins de rajoles de colors, o quelcom semblant, simulant la pell d'un drac.

Vaig obrir la caixa del costat, i hi vaig trobar un altre més, en una altra caixa vag torbar una mena de cercles estriats que semblaven formar part d'alguna mena de columna. Al cap del dia havia identificat diferents tipus de continguts, escultures, quadres, columnes ...

Mai no havia pensat en la bondat de la meva feina, del que custodiava, de l'objectiu de mantenir-ho tot tancat, lluny dels ulls de la gent. Què importava si la gent veia allò? Què significava aquell animal de pedra?

Vaig assegurar-me que totes les caixes fossin tancades a fi que ningú no s'assabentés de la meva malifeta. Vaig passar la fotografia per la destructora de documents i vaig emmagatzemar en la part més fosca de la meva memòria el que havia vist. Si algú havia decidit que allò era dolent per a la moral havia de tenir bones raons.

365 Contes: Més enllà del turó fosc

365 contes, de 365 paraules màxim,

com 365 dies té un any

Continua aquest repte, que des del 01.06.2009, ens ofereix un conte diari al blog http://365contes.blogspot.com/ on cada dia podem trobar nous relats.

(Això d'abans m'ho he copiat de Xarel-10)

Havien pujat dalt del turó fosc, sabien que si els enxampaven rebrien un càstig contundent però quan les explicacions no són satisfactòries s'encén l'espurna de la curiositat i ni totes les històries de por ni totes les amenaces no poden evitar que algú acabi transgredint les normes.

Els hi havien explicat que més enllà del turó fosc s'estenia un bosc fosc i perillós poblat per monstres, en especial el iaiquí, capaç d'empassar-se d'una mossegada un cos sencer. El poc detall de la forma del iaiquí els hi feia desitjar encara més veure'n un, per això aquella nit s'havien esmunyit dels llaços i havien pujat en un silenci relatiu fins dalt del turó.

A l'altra banda tan sols van veure foscor, les formes fantasmagòriques de la primera línia d'arbres a les que s'afegien tots els sorolls que en sortien. Hi havia lluna plena, però la seva llum no arribava a il·luminar més enllà d'unes cent passes. Havien imaginat el iaiquí fent guàrdia al davant del bosc però fora que fos invisible no varen poder veure res.

La nit s'allargà fins que el tedi ajudà la son a dormir-los. Foren els primers raigs de llum els que els despertaren per poder veure allò que tant desitjaven, un iaiquí, un enorme iaiquí menjant l'herba del terra. Ells haurien esperat una fera però l'aspecte d'aquell animal, fora de voluminós semblava més aviat inofensiu.

Un parell d'ells baixaren a l'encontre amb la bèstia sense fer cas dels crits dels seus companys, s'aproparen a l'animal i arribaren a tocar-lo al llom, el iaiquí ni tan sols es va immutar, la noia s'apropà al cap de l'animal i acaronà les quatre banyes sense que l'animal fes el més mínim intent d'impedir-ho. Els companys baixaren amb ells, la por ja havia passat.

De sobte l'animal aixecà el cap i feu un bram abans de sortir corrents, ells van mirar espantats arreu, no entenien que passava, no el van entendre fins que una fletxa creuà el cos d'un d'ells, guerrers pintats llençaren sobre ells una pluja de fletxes que acabaren amb les seves vides. Dalt del turó el bruixot mirava en silenci, era la llei, ningú no podia trepitjar l'altra banda del turó fosc.

El dia de la palma

Ens havíem d'aixecar d'hora, el meu palmó i les palmes de les meves germanes esperaven al rebedor l'hora de sortida i mentre la mare ens deixava ben empolainats jo sols pensava que volia menjar-me els caramels que hi havia a les palmes de les meves germanes, caramels que sovint no arribava a tastar, tot sigui dit.

Mai no vaig entendre perquè elles portaven una obra de filigranes amb dolços penjant i jo portava un pal que es desfeia per sobre. - Aquest és de nens i tu ets un nen, no voldràs que pensin que ets una nena. - No ho volia, es clar, perquè no ho era, però no l'entenia, de fet avui sé que no hi ha res a entendre, però a un nen de cinc, sis, set, vuit, nou anys no li pots explicar segons quines històries.

Ja empolainats, amb sabates noves, d'aquelles de xarol, que no sé perquè sempre oprimien els peus, amb llaços de cordills que es des-feien per a desesperació del pare i també pròpia que eren els meus peus els que patien la falta de referències a l'hora d'estrènyer els maleïts cordills ... fa anys, des del setze em penso, que sols porto mocassins, els cordills per un altre.

Del carrer Maresme, que era on vivíem aleshores, fins al carrer Rosers on vivien els avis anàvem en taxi, un dels pocs dia de l'any que anàvem en taxi que no fos de la família, l'avi i l'oncle eren taxistes, el pare era comptable. Però el recorregut no acabava pas a casa els avis sinó que ens trobàvem l'àvia esperant-nos al paral·lel per anar a corre-cuita a l'església, no em feu dir el carrer, dos o tres carrers cap a plaça Espanya, em penso.

Una eternitat corrents de la mà del pare o de l'àvia carregant amb un pal que es desfeia per amunt i que es desequilibrava a la mà d'una criatura com no podeu imaginar. Tanmateix allò d'anar a l'església és una petita fal·làcia, el recorregut acabava davant la porta d'un temple atapeït de gent i “escoltaven” missa des de fora.

He posat escoltaven entre cometes perquè jo no vaig sentir mai ni una sola paraula intel·ligible, suposo que era problema de la megafonia de l'època, tampoc no parava atenció, sols pensava el temps que estava allà dempeus, sense entendre que hi feia, sentin mal als peus, preguntant a tort i dret si ja estava, si ens podíem anar, rebent un “xisss” com a resposta.

Llavors, sense saber ni perquè ni com, tothom colpejava aquells pals contra el terra fent que es desfés la punta bona, jo no l'entenia i em deien que piqués a terra i sols se m'acudia un tímid – Per què? - i acabava sent un dels adults qui picava per mi el meu palmó fins aconseguir que es pelés una mica.

Després tornàvem, acompanyàvem l'àvia fins al carrer rosers i ens acomiadàvem, una estona després arribàvem a casa on m'alliberava de les maleïdes sabates i registrava les palmes de les meves germanes a la recerca d'algun caramel que, lògicament, ja no hi eren, sols algun que la mare m'havia reservat acabava a la meva boca.

Amb els temps els costums es relaxen, amb nou anys vam venir a L'Hospitalet, al barri de Bellvitge, batejat feia poc per unes inundacions més que previsibles excepte per als inútils de l'ajuntament, crec que va ser quan vam deixar d'anar al Paral·lel per beneir la palma, potser algun any vam anar a parar a l'ermita a fer el número, però jo ja tenia deu anys i allò ja no me l'empassava.

Mai més vaig anar a colpejar un pal contra terra un diumenge al matí, llavors no entenia perquè el feia, ara sí, tot i que la resposta és per a res, es tractava d'una celebració d'adults adaptada per fer creure que era per nens, però quan les coses es fan pels nens i els nens no en gaudeixen passa el que passa, preguntes sense resposta, respostes incorrectes, tràngols i més tràngols.

I així va ser que quan l'àvia em va dir – No cal que facis festa pel bateig, el portes al cura i que el bategi. - Iaia, és que la festa la farem, però el nen no es bateja, no en som catòlics. - Sé que l'àvia no ho va entendre, a la mare li va costar, fins i tot tenia desada la robeta de bateig, però el tràngol de dir la veritat a la llarga és menys feixuc que mantenir un munt de mentides.

La meva pedra

Heus aquí que són murmuris, què l'evidència no és més que la maledicència dels dolents. Heus aquí que hem de perdonar els pobres pecadors. Heus aquí que em d'acotar el cap i oblidar l'ofensa amagada voluntàriament per tots ells des de fa temps. El Papa diu que no es faci cas als que mormolen, però resulta que no és la remor de fons, són les proves, les evidències, és el secret a veus, és la veritat trepitjant fort.

Ara els legionaris demanen perdó pel mal que va fer el seu fundador, però l'ordre no es dissol, simplement davant de la impossibilitat de fer recaure les culpes en els acusadors accepten i segueixen, d'aquí a un temps saltarà la merda que s'amaga a l'Opus i tota la que s'està generant en altres grupúsculs fanàtics.

Però estem acostumats, d'aquí a uns dos-cents o tres-cents anys hi haurà un Papa que sortirà a la balconada de Sant Pere i demanarà perdó pels pecats comesos, com van fer amb, per exemple, Galileu, sí, van demanar perdó, però no va haver-hi més que una anul·lació, i no ja Urbà VIII sinó cap dels jutges va ser degudament condemnat, se'ls hi havia de perdonar, pobrets pecadors. Així doncs dins d'un llarg temps sortirà un Papa demanat perdó, però oblidarà condemnar Benet XVI ni cap dels seus bisbes del moment, se'ls perdonarà, pobres pecadors.

Aquest Papa està preocupat per la corrupció de l'església, per això va acabar amb tots aquells que van voler canviar les coses sota l'aixoplug del Concili Vaticà II, concili que estem a punt de veure condemnat, fins i tot apostaria per una excomunió per a Joan XXIII; però en la seva lluita contra la corrupció de l'església i de la societat no pensa en els que s'aprofiten dels seus hàbits, no posa ordre a casa seva i als altres ens recorda allò de no tirar la pedra si no s'és lliure de culpa.

Doncs, senyor Ratzinguer, alias Benet XVI, sortit de la foscor del sant ofici, no ens vingui amb històries, no ens demani el perdó, no hi ha perdó, hi han pedres, senyor fosc, aquelles pedres que ens reclama no llençar, pedres que no van al cap d'una trista prostituta, pedres que van contra vostès, pedres morals que s'estavellen contra tos vostès enfonsant-los més i més en la brutícia sobre la que heu construït la vostra església.

Faci's la seva voluntat

No va plorar, de fet ningú no es va molestar en donar-li el copet al cul amb que es rep a tothom en aquest món, Sor Misericòrdia va deixar-ho a sobre la taula. - Un nou àngel per Nostre Senyor. - Va dir en veu alta sense importar-li que la mare ho sentís. - Però si belluga! - Va dir ella amb la veu ofegada per l'angúnia i l'esgotament.

Sor Misericòrdia es va girar cap a ella, i amb una condescendència ofensiva li respongué. - Però filla, no veus que és millor per a tots així? Imagina't passejant pel carrer amb un mongòlic, a més mare soltera, totes les mirades aniran a tu i al nen, acabareu per tancar-vos a casa, per amagar-vos. Filla és millor que no vegi la llum d'un nou dia, per a ell, per a tu.

Dit això, sense parar atenció en el plor de la dona, girà cua i sortí de la sala, hores després un metge confirmava la mort del nadó. - Com és que no se m'ha cridat abans? - Preguntà a la jove infermera. - La monja, ella digué que no hi havia res a fer i que no el molestéssim a vostè. - Mala puta! - Doctor! - No, vostè no, disculpi'm. Si us plau, mai, mai més faci cas d'aquella bruixa, m'entén?

La infermera, trasbalsada, respongué. - Doctor, em van dir que ella manava. - Mano jo, i després vostè, aquest nen estaria viu hores d'ara. Encarregui's que la mare el pugui tenir una estona. - La destrossarà. - Està ja destrossada, si més no que pugui dir adéu al seu fill. - El metge deixà la sala, la infermera agafà el cos del nadó i li portà a la mare que l'abraçà com si intentés tornar-lo dins seu.

El metge obrí la porta de la capella d'un cop. - Qui s'ha cregut què és vostè? - Sor Misericòrdia es persignà i s'aixecà. - Si us plau, Doctor, això és la casa de Nostre Senyor. - M'importa un rave! No vull ... Escolti'm bé ... no vull que torni a intervenir en cap part, vostè no està qualificada ... - Fins ara ho fèiem nosaltres i ho fèiem bé. - Com avui? Ha matat un nadó! - Ha nascut mort, l'informe l'especifica clarament.

El doctor sortí tancant la porta d'un cop, una creu caigué a terra i Sor Misericòrdia la recollí i la posà dempeus. - Ai senyor! Quins temps! Ja no hi ha respecte. - Sor Misericòrdia tornà a les seves pregàries segura que havia fet la voluntat de Déu.

Van passar trenta anys, Sor Misericòrdia després d'arreglar-se l'hàbit agafà el bastó que l'ajuda a caminar, aquell dia era especial, aniria a una manifestació. Qui li hauria de dir que faria manifestacions com els rojos anys enrere, com havien canviat els temps. - Una monja més jove entrà a cercar-la. - Ja està preparada? - Sí Sor Hortènsia, quan vulgui. - S'agafà del braç de Sor Hortènsia i caminaren fins la propera plaça on començava la manifestació.

Pel camí les dues dones parlaven. - Filla, aquest país s'està perdent, on hem hagut d'arribar! Haver de manifestar-nos contra una llei criminal. - Si Sor Misericòrdia, te raó, jo no entenc com poden permetre-ho. - Permetre-ho! Si sols fos això! El promouen! Si Franco aixequés el cap!

Encara no havien arribat a la plaça quan una dona se li posà al davant. - Sor Misericòrdia? - Sí. - Vostè va treballar fa trenta anys a la maternitat? - Sí, filla, vaig ajudar a néixer el teu fill? Com està? - El va matar, el va deixar morir. - Filla! - No em digui filla! No ho sóc! - El só de la bufetada feu que alguns vianants giressin el cap, Sor Hortènsia s'interposà entre la dona i Sor Misericòrdia. - Què fa? S'ha tornat boja? - La dona, amb els ulls negats de llàgrimes s'anà sense dir res més.

Sor Hortènsia ajudà Sor Misericòrdia a aixecar-se. - De que parla aquesta dona? - I jo què sé filla, deu estar mal del cap. - Sor Misericòrdia, però, recordà el cos d'aquella criatura, perdent la vida davant els seus ulls, recordà el metge enfurismat, recordà els plors de la mare. - Els camins del senyor son inescrutables. - Sí, Sor Misericòrdia, però a que treu cap això ara? - Res, filla, cabòries meves.

Seguiren el camí fins a la manifestació esperant trobar un exèrcit de gent amb prou feines eren dues-centes o tres-centes persones. - Arribem d'hora? - Sor Hortènsia mirà el rellotge de polsera. - No, mitja hora que han començat. - Aquest país s'està podrint. - A pas lent es volgueren perdre dins la minsa manifestació, alienes al que trobarien en tornar al convent.

La presència de cotxes de policia al cap del carrer, davant la porta del convent va frenar el pas de Sor Hortènsia. - Què passa, filla? - No ho sé, però tinc un mal pressentiment. - Au! No em diràs que ara creus en aquestes coses? - Ai! No! Sor Misericòrdia, parlo de la sensació de veure allò. - Digué assenyalant el final del carrer. Una altra monja baixava el carrer a pas lleuger, No parà fins trobar-se amb les dues monges. - Sor Misericòrdia, si us plau, la venen a buscar.

Sor Misericòrdia la mirà espantada. - A mi? Per què? - Diuen no sé què d'uns assassinats de nadons. - Sor Misericòrdia! - Cridà Sor Hortènsia espantada. - Dos policies s'havien apropat i sense cap mirament li llegien els drets i la ficaven dins el cotxe. - Hores després sortia en llibertat condicional, l'edat la salvava de dormir a la presó i segons l'advocat malgrat una més que possible condemna, mai no aniria.

Sor Misericòrdia, sense hàbits, en un asil d'ancians acaba els seus dies en solitud. Els primers dies encara passava Sor Hortènsia, tot i que a mida que es feien públics els fets el tracte es feia més distant, la darrera visita va ser ja fa més d'un any. Sor Hortènsia, vestida de seglar, s'havia vingut a acomiadar, tenia ordres clares de no tornar a veure-la i sols li havien concedit el poder acomiadar-se.

Rendint pleitesia

Relats conjunts: EL XA KHUSRAU JURA LLEIALTAT A BABER, fragment del Baburnama Anònim 1500

Em mirava el quadre una i altra vegada, no coneixia la història d'aquells dos homes però estava clar que algú, un Xa es rendia a un tal Baber, algú amb preponderància s'agenollava davant algú altre que tenia nom de dibuix animat.

Sí, segur que al mil cinc-cents ningú no sabia que eren els dibuixos animats, però segur que aquell xa no ho feia per convicció, ho feia per obligació, per necessitat, per supervivència.

De fet estava a punt de fer el mateix que aquell xa, rendir pleitesia a algú a qui mai no li hagués dedicat ni cinc minuts, si no fos perquè les coses es van girar en contra meva, i ara, tot un alt executiu, tot un tauró blanc de les finances havia de rendir pleitesia a un peixet, una piranya, que amb prou feines m'hauria pessigat les escates ... en un altre temps.

Em seguia mirant el quadre, m'imaginava al xa dirigint-se amb pas ferm, tractant de mantenir les darreres restes de dignitat abans de clavar el genoll a terra i acotar el cap enfront un homenet, algú que de ser un trist lacai havia arribat a ser el senyor dels senyors.

Coneixent l'època era segur que les diferències les van solventar a cop d'espasa, tanmateix, ben mirat no és tan diferent el que passa ara. Sí, d'acord, ara és bastant difícil que algú no ho compti desprès d'una batalla, ja sigui comercial o legal, però puc assegurar que el món comercial és ple de cadavers vivents, de gent que ha perdut tot en la batalla diària.

I d'altres, com jo, com el xa, que han de clavar el genoll a terra i rendir pelitesia, jurar lleialtat a aquell que temps enrera era el teu enemic, aquell a qui es menyspreuava, aquell a que consideraves l'objectiu natural dels teus atacs.

I hagués guanyat, sí, igual que segurament el xa hauria guanyat en Baber si no l'haguessin traït els seus aliats. Els meus aliats, cabrons, els hi vaig prometre de tenir un bon tall del holding de'n Baber, serien els reis i senyors, per sota meu, això sí, de les empreses auxiliars, les empreses grans eren per a mi, per alguna raó jo sóc el xa, l'emperador, el representant de Déu a la terra. I ara hauré d'abaixar el cap, agenollar-me i reconèixer Babar com el meu emperador, el mey senyor, el meu Déu.

La secretària; una dona esbelta, madura, de formes lleugerament rodones, enfundada en un vestit xaqueta blau fosc i faldilla just per sobre del genoll, cabell recollit en un monyo just a l'alçada del clatell i ulleres de llegir penjant d'un fil sobre el pit; em feu acompanyar-la fins al despatx, m'obrí la porta però ella quedà fora, com els antics lacais ella s'abstingué de gaudir de la imatge de la claudicació.

I allà era, el meu antic enemic. - Endavant. - Digué amb veu templada. - Segui, amic, perquè a partr d'ara som amics. - Quin remei, o sóc el teu amic, o soc el teu esmorçar. - Sí, senyor director, ja sap que sóc a la seva disposició en cos i ànima. - Ho sé, i no vull desaprofitar les seves qualitats, vostè sap que podriem haver-lo destruït, però algú tan lluitador com vos es mereix ser part del meu exèrcit.

Ara ja no sóc el xa, sóc un guerrer al servei del meu senyor. - I quina és la misió que m'encomaneu, senyor? - Dirigirà la nostra empresa de serveis auxiliars, sé que no tindreu massa oportunitats d'entrar en batalla, però la importància d'aquesta tropa és vital per donar suport a les altres empreses. - Queda clar, sóc el cap dels cuiners, dels que remouen cadavers al camp de batalla, dels que netegen els fems dels cavalls, sóc el senyor dels prescindibles.

Vaig deixar el desatx amb un nus a la gola, les forces em van acompanyar fins arribar al garatge però ja dins del cotxe sols vaig poder plorar en silenci, desitjant que ningú no em veiès.

Un cadàver a les vuit

Inspirat en:

(Primera part: La conferenciant)
(Segona part: La conferenciant a la ciutat de l'amor)
(Tercera part: Praga i Kafka)
(Quarta part: Ànima bessona) 

(Cinquena part: Nadal a Roma)

de: Coses sense sentit 2

Crec que m'he pres el meu Cinquè gin tònic quan sona el mòbil. - Inspector Galtieri. - Giancarlo? - Jo mateix ... crec. - Sóc en Filipo. - Sí, ja t'he reconegut, no estic tan borratxo com per no reconèixer-te. - Escolta que has de venir, tenim un assassinat doble! - Merda! - Com què merda? Dos cadàvers ja de bon matí! - Ja, mira m'he d'aclarir les idees primer, ves passant tu. - T'envio l'adreça al mòbil. - D'acord.

Desprès de penjar li demano a la dona grassa de la barra que em posi un expresso, no crec que em tregui la sensació d'estar flotant entre dos noms que tinc en aquests moments. El Filipo és collonut, li encanta veure cossos, jo ... que voleu que us digui ... preferiria esmorzar quelcom diferent de dos morts, de fet preferiria anar a dormir la mona.

Li demano a la cambrera que em posi una ampolla amb cafè, molt cafè, m'ho prendré pel camí. No m'havia fixat lo grassa que està aquesta dona, un sol dels seus pits serien suficients per asfixiar qualsevol, i el cul, juraria que té un cul d'un metre d'amplada, deu necessitar dues cadires per seure.

Surto del bar i enfilo cap a l'escenari del crim, miro de beure'm tot el cafè abans d'arribar-hi, L'hotel, a la via Firenze és un d'aquells de quatre estrelles on s'estan els turistes que voldrien ser als de cinc estrelles però no s'ho poden permetre, l'habitació, la típica habitació doble amb moble bar, televisió i caixa forta, era prou diferent de la meva habitació a la pensió, habitació que comparteixo amb una família de paneroles rosses aficionades, com jo, al gin tònic.

Els cossos són estesos a terra, a tocar de la finestra, ella, morena, mitja melena, ulls negres, un bon pitram, te lligada al coll una corda, les marques indiquen què es tracta de l'arma homicida, ell, cabell curt, lleugerament canós i entrades poc pronunciades, s'ha estalviat el tràngol de veure's convertit en una bola de billar, el tall horitzontal just per sota de les costelles ha deixar de manar sang fa poc, ho sé perquè les restes vermelles encara no són eixutes.

Un ganivet a la mà d'ella d'uns deu centímetres de llargada, tacat de sang és sense dubte l'arma homicida, les mans d'ell encara tenen algunes marques de les cordes. Veig el Filipo, el crido. - Hola Giancarlo, què? Gaudint de l'espectacle? - No, això t'ho deixo per a tu, jo preferiria fotre-li un clau a la forense. - Pot posar-s'hi fulles, inspector. - La borratxera se m'ha passat de cop, és la veu de la forense.

Em giro i la veig, la molt puta, marcant tetes al jersei, amb un pantaló ajustat que li dibuixa perfectament la figa, i tanmateix no traga. Creia que era lesbiana, però s'està tirant l'Stefano ... - Disculpi senyora ... jo ... - Ja el conec a vostè, inspector. Què tenim? - Dos cossos, un home i una dona, ella estrangulada, ell esbudellat. - I? - Crec que està clar, ell la va escanyar a ella i ella li va obrir la panxa.

En Filipo ha parlat amb el responsable de l'hotel. - M'ha donat les dades de tots dos, l'habitació és a nom d'ella però ningú no recorda haver fet la recepció, a ell sí, sembla que és un escriptor famós. - Doncs, ja no escriurà res més. Bé aquí la feina és seva, senyora, i del jutge, quan arribi, jo me'n torno als meus assumptes. - Ja, te reunió amb Johny Walker. - No, de fet m'espera el senyor Hendrick. - Sap? Seria un magnífic policia si deixés el mam. - Ja sóc un bon policia, de fet l'alcohol em fa ser un bon policia, d'altra manera ja m'hauria fet passar una bala d'orella a orella. Apa, Filipo, fes tu l'informe.

Els deixo, la forense posa cara d'estar emprenyada, ja que no puc cardar amb ella si més no la foto. Camino sense esma cap al primer bar que trobo obert, el cambrer sembla més borratxo que jo, li demano el meu gin tònic reglamentari

Mentre el bec penso en la parella, tracto d'imaginar-me l'escena ella mirant per la finestra, ell s'apropa acaronant-li els braços, a poc a poc puja fins les espatlles, li fa un petó al coll mentre li xiuxiueja que la estima, en un moviment sobtat li volta el coll amb la corda i estreny, ella es sorpren però en comptes de tirar les mans a la corda com seria d'esperar el que fa és girar-se fent un tall al cos d'ell mentre li apropa els llavis per fer-se un darrer petó. L'amor, l'amor! quant  de bo dóna l'amor! - Cambrer, aquest got està buit.