Final d'any i Blocaire invisible

Aquesta setmana he estat molt enfeinat, estudis, festes, problemes i reunions familiars, històries de la feina ... Això m’ha fet perdre el pas al bloc. Però com que sempre es pot fer de més i de menys he aprofitat un foradet per escriure una mica.

Porto ja quasi dos anys al món dels blocs, he tingut des de l’embranzida inicial fins el defalliment on em vaig replantejar si havia de seguir o no. En aquesta vida ens afecta tot i el fet de tenir un semestre especialment dur a la UOC i estar en una situació complicada a la feina m’havien bloquejat una mica.

Suposo que és el que li passa a tothom, i potser més a mi, el fet que les coses noves engresquen però quan passa la novetat cal replantejar-s’ho tot. Tanmateix tinc clar que no vull deixar aquest món, però valorant totes les responsabilitats que tinc, i les que vindran, sóc conscient que no li puc dedicar tot el temps que voldria.

Encara i així, tinc ganes de seguir, no amb el ritme que portava inicialment, però sí escrivint una vegada a la setmana i llegint potser menys blocs dels que llegia fins ara, tampoc serà el mateix nivell de comentaris, a la fi, quan llegeixo alguna entrada sovint ja han passat uns quants dies i si no és que tingui molt clar que hi vull comentar acabo deixant-lo. De totes maneres si la feina i els estudis m’ho permeten. segueixo.

Blocaire invisible:

Aquest any m’ha tocat una blocaire, tot i que havia llegit algun comentari d’ella no havia entrat al seu bloc fins ara. Una cosa que m’ha sobtat és la seva primera entrada (o post), a diferència de la majoria de primeres entrades és llarg, i en ell ens dóna prous detalls del seu entorn: les seves cases, la seva parella, el fill de la seva parella, el germà de la seva parella, el seu pare, les aficions de tots ells ...

El segon relat és colpidor, amarg, dur, definitivament dels que m’agraden, i m’agrada com és escrit. Sabeu, aquest és un dels grans “problemes” de la blogosfera, a cada nou bloc que descobreixes, trobes sovint algú que sap filar històries, petites històries que juntes creen un univers literari que, i que em perdonin els escriptors professionals, posa en dubte que els que s’han fet famosos escrivint siguin els millors. Per altra banda et planteges com t’ho faràs per llegir-ho tot, per no perdre’t res.

Res, que si això no és prou pista perquè sàpiga que parlo d’ella, no sé que més dir. Per suposat li deixaré un missatge al seu bloc dient-li que he parlat d’ella.

Vida robada

La seva ment corre pels carrers descurats del seu poble tractant de recordar les olors i els sabors d'aquells dies, tractant d'oblidar el sabor a maduixa sintètica i cautxú del condó.

Fora del cotxe la pluja mulla els vorals de la carretera on haurà de tornar tan bon punt acabi amb el paio que cerca el plaer en la seva trista misèria. Ha après a no odiar-los, sovint ha vist als seus ulls la misèria del que no pot evitar fer-ho, sols veure'ls com una font d'ingressos, com una part del trist decorat de la seva vida.

De sobte el recorda, era alt, maco, delicat en la parla, un àngel. Durant dies li va parlar del paradís, d'aquell país on podria trobar una feina ben pagada, molt millor que al seu misèrrim poble, aquell toll amb quatre cases mig caigudes.

Li parlà de les nits de festa, del homes amatents i dolços, de dies de sol, de pluges suaus i brises reparadores. Li omplí el cap d'esperances i somnis i la convencé d'anar-se amb ell, des d'allà podria enviar diners a casa i millorar la vida dels seus, el somni perfecte.

El viatge va ser dur, s'havien d'amagar dels controls, ningú no havia de saber on anaven ni qui eren, però l'esperança d'una vida millor al final del camí les feia suportar el fred i l'esgotament. Va ser dins la caixa d'aquell camió on va conèixer la seva amiga, si fa no fa de la mateixa edat, si fa no fa amb els mateixos somnis.

La realitat les colpejà en arribar, l'home afable d'ulls encisadors mostrà la seva cara més brutal, les feren baixar del camió a crits i bufes, les ficaren en una casa estranya, dins una sala sense finestres, amb matalassos al terra i mantes pudentes.

Els hi van dir el que els hi devien i que les hi ho havien de tornar, els hi van dir clarament el que farien, com ho farien, quan ho farien, la seva amiga alçà la veu, altiva i orgullosa d’ella mateixa, es negà a fer allò, tot el que es va sentir després van ser els cops de la batussa, els crits de dolor de la seva amiga i els crits i plors de por de les altres noies. Dos dies va estar estesa a terra la seva amiga, després se la van emportar i mai més no la va tornar a veure.

Surt del cotxe obrint el paraigües per no mullar-se, s'acaba de pujar les calces i posa els pits en ordre dins el sostenidor, la pluja li mulla les cames nues i amara la minúscula faldilla que deixa al descobert l'entrecuix.

Somia desperta els dies feliços al seu poble atrotinat de carrers pedregosos i cases velles, recorda la olor a pa del la fleca, el clàxon del camió dels queviures que cada dimecres atufava la plaça amb el fum del seu motor vell i sorollós. Ningú no distingirà mai la llàgrima que li cau entre les gotes de pluja.

Para un altre cotxe, un altre servei, aquest ho vol complert. Seuen al seient de darrere, mecànicament fa la seva feina, amb el mateix ritme i el mateix interès que posaria en atendre la feina en una cadena de producció, quan el te preparat es treu les calces i es posa de quatre grapes, a ells els hi agrada aquesta posició a ella li serveix per no veure’ls. Ell es serveix sense ni parlar-ne, ella intenta pensar en altres dies en altres persones, intenta oblidar que hores d’ara és plena d’un buit sense sentit.

Sent les mans d’ell grapejant-li barroerament els pits, tractant d’apoderar-se del seu cos, un cos que fa temps que no sent com seu. Torna a recordar la primera vegada, el fàstic que sentí en rebre aquell desconegut dins seu, les llàgrimes que va vessar mentre el sentia a les seves entranyes.

La pluja ha escampat, el Sol es posa, d’aquí a poc arribaran els seus captors, els seus amos. Fa temps que no són aquells que la van portar, fa temps que la van vendre a un amo local, un barrut llefiscós que es va presentar exigint-li una mamada. Recorda el ferum que li sortia de l’entrecuix i el sabor fastigós d’aquella polla bruta.

Un cotxe de la policia passa a prop, alenteix la marxa per mirar-la, sap que no pot recórrer, sap que estan conxorxats, això li ha dit l’amo, que els te pagats i que no l’ajudaran a lliurar-se’n. Els veu passar mentre fa veure que no els veu, els veu allunyar-se amb l’angunia del desig no satisfet d’un alliberament.

Arriben els amos, paren i obren la porta del darrera, entra com cada dia i li atansa el feix de bitllets al paio que espera, sense cap respecte li arrenca la bossa i li buida a terra per assegurar-se que no es queda res li llença quan es convenç que no amaga un sol bitllet. Mentre tornen al cau recull els condons i els mocadors de paper i els torna a la bossa.

En arribar s’apropa a la cuina, la vella de la casa ha fet una pasta marró que anomena sopar, és menjar, res més, ja s’ha acostumat a no gaudir-ne. Un dels paios li ofereix pastilles, ella encara es resisteix, la majoria ja han caigut, li asseguren que els hi permet no patir, ella sap que la primera tongada és gratis, la resta augmentarà el deute, la resta serà la condemna definitiva. El paio s’emprenya quan li diu que no.

Se’n va al llit, quatre potes amb un somier vell i un matalàs desgastat amb pudor a pixum i suor. Es despulla i estira mirant a la paret, espera que es tanquin els llums i trenca a plorar en silenci fins que s’adorm desitjant no despertar.

Taxi

Avui m’he aixecat amb la notícia que a algú se li ha acudit de fer un servei de taxi per a dones amb taxis conduïts per dones. La idea que en principi pot semblar revolucionaria, em sembla d’un masclisme pre-nearthental (que em perdonin els antropòlegs si l’he escrit malament) pre-neandertal recalcitrant.

Pel que fa a la notícia sembla ser que la idea ve d’algunes ciutats dels EUA on, per qüestions de seguretat ciutadana, davant continus atacs a les dones es va considerar necessari aquest servei, en aquest cas res a dir. L’altre exemple és Dubai, on les dones gaudeixen, com en la majoria de països islàmics, d’un status inferior a les cabres i on tenen prohibit cap contacte amb un home que no sigui el seu pare, el seu germà, el seu fill o el seu marit.

He de dir que no és una iniciativa de cap entitat oficial sinó la d’una empresa de taxis, que sols es pot contractar per telèfon, aquí els taxis seran negres i grocs com sempre, i que l’argument és que així es pot “elegir”.

Com he dit abans em sembla raonable determinats tipus de serveis quan es tracta de seguretat o manca de respecte, cas del metro “Ventafocs” de Tokio, instaurat per que les dones podessin anar en metro sense que les hi toquessin el cul, estic plenament d’acord.

Ara, quan el raonament, com és el cas, sembla més tret d’un oportunisme falsament feminista que d’una necessitat social, no em queda més que rebel·lar-me. Què diuen? Què les dones han d’anar en taxis diferenciats? Què els homes no podem voler, o pitjor ens molesta, una senyora taxista?

Personalment m’és igual si qui porta el volant porta calces o calçotets, el que vull és que em porti on vull, d’una manera segura i ràpida, i si ells són d’aquells impresentables que giren el retrovisor per mirar l’entrecuix de la clienta, el que han de fer és deixar el taxi i dedicar-se a una altra cosa.

Incongruències

Qui li ho hauria de dir! Aquell home que semblava tan amable i respectuós, al que havia sentit dir-li el nom del porc al poca-solta del comercial quan aquest deia allò de “totes són unes putes”.

I vés per on l’havien enxampat entrant en un puticlub, un d’aquells que no s’anuncien amb neons, de timbre pintat, usualment de vermell, perquè no hi hagi confusió.

Ho comentava tothom, l’havia enxampat el comercial, li ho havia dit en tota la cara, davant de tothom, amb un somriure venjatiu. I ell havia callat, amb la cara envermellida s’havia assegut i s’havia endinsat en els seus pensaments.

Totes estaven esverades. Qui ho havia de dir! Totes el miraven amb menyspreu, amb fàstic, algunes amb ira. A poc a poc i van començar a fer el buit, ningú no li tornava la salutació, ningú no li parlava més que l’imprescindible.

Mai no havia parlat gaire, tampoc anava als sopars de companys de feina, tenia obligacions, o això deia. Ara ja no li deien res, qui havia de voler algú com ell al costat?

Com cada dia recollí els papers de la taula, es posà l’abric i se n’anà. De camí cap a casa passà pel super, comprà quatre coses pel sopar i llet. Abans d’arribar encara va aprofitar per agafar uns medicaments a la farmàcia.

Arribà a casa, va saludar en entrar-hi. – Bona tarda. – Hola, bona tarda, arriba d’hora. – Sí, a la feina hi havia mala maror. Com està? – Com sempre, la he banyat i li he donat el sopar. – D’acord, si vol ja se’n pot anar a casa l’esperen. – L’assistenta agafa l’abric i se’n va, ell penja el seu i entra al menjador.

Se la mira amb ulls tristos. – Hola carinyo, com estàs? – No hi ha resposta, fa deu anys que no hi ha resposta, deu anys des d’aquell dia que va tenir l’atac, deu anys de silenci.

Li havien recomanat que la fiqués en un centre, que refés la seva vida, que la considerés morta. Ell s’havia negat, al principi s’estava de tot, l’atenia i es sentia bé, un heroi anònim. Més tard va arribar la depressió.

Va començar a entendre tot el que havia perdut amb ella i tot el que li comportava tenir-la allà. Recordava les converses del matí amb el primer cafè. Recordava quan s’abraçaven, quan es petonejaven, quan feien l’amor.

Ara recordava el primer dia que va sentir la necessitat de sexe, al principi va optar per masturbar-se quan ja no podia més, però amb el temps li va resultar insuficient.

Un dia va provar amb una línia eròtica, sabia positivament que la noia que gemegava a l’altra banda molt probablement s’estava fent les ungles a l’hora que l’atenia, a la fi ell faria el mateix al seu lloc. En acabar es va sentir físicament alleujat però moralment enfonsat.

Amb el temps va assumir que no li quedava altra i el fet de fer una trucada estúpida de tant en tant, a raser de la mirada dels altres era un preu acceptable per seguir dedicant-li la vida a la dona que estimava.

Havien passat potser tres o quatre anys i les trucades ja no li omplien, trobava a faltar la sensació de sentir-se abraçat, el frec dels cossos excitats.

Va intentar anar on la gent es coneixia, on podia, en principi, trobar alguna dona amb qui poder passar una estona, sense més pretensions, volgut per tots dos. I podia haver funcionat, llàstima que sempre acabés apareixent ella a la conversa. – Si estàs casat que fas aquí? – És difícil d’explicar, però és que ella no m’ho pot donar? – Doncs separat primer. – No puc.

En alguna ocasió va arribar a explicar amb detall el problema i el resultat va ser pitjor. – Mira, si ja se’m feia difícil pensar que tenies parella, saber el seu estat encara ho complica més. Ho sento.

Va deixar d’intentar-ho, va deixar de trucar a línies eròtiques, va deixar de sortir de casa. Sols de tant en tant, i d’acord amb l’assistenta, anava a veure alguna pel·lícula, a passejar, a veure els aparadors.

Va ser en una passejada que se li va apropar una dona. – Vols passar una bona estona nen? – Nen! Li havia dit nen! – Perdoni? – Que si vols cardar? Maco. – De sobte es va sentir dins una tempesta. Quan temps havia passat? Com era possible que estigués valorant la possibilitat de ... No! Ell no era així, ell respectava les dones, ell ... Feia tant de temps!

Ella no estava malament, i aquell somriure, sí potser tenia més a veure amb el somriure del venedor de sabates que no amb el de la noia que esperava ser petonejada sota les estrelles. – Va nen! Total per trenta euros i et deixo content per una setmana.

Aquella primera vegada va ser com un d’aquells somnis on ets l’espectador i no el personatge principal, no va sentir que fos ell qui pagués aquella dona per tenir-ne sexe. Tot i així ho va fer i era conscient que havia estat ell.

Va passar un temps fins que es va decidir a provar de nou, la por, però, de ser descobert li va fer evitar les prostitutes de carrer, a més sabia que moltes d’elles ho feien coaccionades, esclavitzades i dins del mal preferia fer-ho amb alguna que, si més no, ho fes per decisió pròpia.

Va cercar algun lloc on les dones que hi treballessin semblessin lliures d’anar i tornar, on la raó que les portés a deixar-se magrejar i follar fos exclusivament per motius econòmics. - A la fi molta gent hi treballa en feines de dubtosa qualitat moral, farmacèutiques i químiques que aboquen porqueria sense gaire control, alimentàries que mal paguen les matèries primeres per després vendre-les a preu d’or ...

No anava gaire sovint, una vegada cada, un, dos, potser tres mesos, una vegada cada quant l’angunia li ho demanava. El lloc que havia trobat era molt reservat, en una escala d’antics tallers i magatzems ara tancats, sense veïns, procurava passar desapercebut quan hi anava, feia un ullada al entrar al carrer i si hi veia algú i sols picava al timbre quan ell era l’únic al carrer.

Mai no s’ho hauria esperat, trobar-se cara a cara en baixar les escales del bordell amb el comercial de la feina, sabia que allò significava el final, l’havia criticat prou vegades per la seva manca de respecte i ara l’havia enxampat fent el mateix.

Aquella ferum sols volia dir una cosa, va empènyer la cadira de rodes fins l’habitació, li va passar els braços sota les aixelles i la va estendre al llit. De l’armari va treure tovalloles humides i un bolquer, li va obrir la bata, li va treure les calces i va descordar el bolquer, la va netejar completament, assegurant-se que no quedés res de brutícia.

Va veure que hi havia una nafra nova, va anar a buscar el desinfectant i una gasa per posar-li, després va treure la pomada i li va estendre arreu, posà el bolquer net i les calces, tancà la bata i l’agafà de nou per posar-la a la cadira, encara era d’hora i a la tele hi feien aquell programa que a ella li agradava, creia.

La deixà de nou al menjador, recollí el bolquer brut i les tovalloles humides fetes servir i el llençà tot a la bossa de les escombraries, mes tard ho baixaria tot.

Hauria de buscar una nova feina, una feina on ningú no el conegués, on ningú no sabés res d’ell i si algú es vanagloriava d’anar de putes no parar boca, no cridar-li l’atenció, no cridar l’atenció.

Punt i final (2.0)

Tota una divisió, érem tota una divisió no fa ni dos anys, dos mil soldats, dos mil homes i dones que havíem sobreviscut a l’explosió, i ara sols quedo jo.

Ens havíem repartit el món per cercar supervivents, a mi m’havia tocat el nord d’Àfrica, la part est, el que havia estat Canàries, Sàhara, Marroc, Algèria, ... Disposàvem, disposo d’eines per detectar vida, i del rastrejador dels que foren els meus companys.

Els llums, els dos mil punts que es van encendre a la base europea de Fiumicino, que s’havien escampat per tot el globus, es van anar apagant, una darrera l’altra van desaparèixer del panell, havien mort.

L’objectiu era trobar vida, humana principalment però també vida animal, qualsevol cosa que ens demostrés que no érem els darrers, qualsevol cosa que fes menys feixuc el pensar en el nostre final.

Ningú no hauria donat dos duros per cap d’aquells dos dictadors de mig pel, ningú va sospitar que, Xina per una banda i L’Índia per una altra, els hi havien facilitat armament de fusió de quarks, de fet eren molt pocs els que sabien de l’existència d’aquell tipus d’armament.

Ens ho va explicar un professor de física, segons vaig entendre el concepte “fusió de quarks” no s’avenia amb l’energia utilitzada per l’armament però s’havia trobat en un experiment lligat a la recerca d’aquest fet. Es tractava d’un tipus d’energia molt senzill d’obtenir pel que fa als materials però que produïa una reacció en cadena que resultava devastadora.

Si algú es creu immortal res no l’impedeix d’atacar el seu enemic amb les armes més mortíferes i aquells dos babaus es creien déus, immortals, intocables, totpoderosos.

Per què vam sobreviure? Ni idea, una de les característiques d’aquella reacció era tenir “llacunes”, capaç de volatilitzar un edifici en micro segons podia “Perdonar” l’edifici del costat.

M’havia establert a la que fou la capital de Canàries Est, Santa Cruz, bàsicament perquè hi havia prou menjar, l’explosió havia respectat les estructures, no així la vida, la roba de les víctimes s’estenia pels carrers buits de vida, alguns cadàvers mig desintegrats ocupaven els llocs “segurs”.

Era curiós veure que les poques restes d’antics éssers vius no es podrien, l’explosió havia destruït tot el món microscòpic, virus, bactèries, fongs, àcars i per suposat animals superiors, cucs, mosques, aranyes, escarabats, paneroles, ocells, bestiar, feres...

Sol, m’havia quedat sol, tots els altres havien anat morint. Vaig anar a la cerca d’alguns, sobretot quan veia el nostre nombre minvava inexorable. Vaig torbar el seu cadàver, estès a terra, sense cap senyal de violència, sense cap senyal de malaltia, no va ser fins que vaig tocar el seu cap i la meva mà s’enfonsà al seu crani sense resistència.

És curiós, ens passem la vida sense pensar que morirem, creient-nos eterns, fins que arriba un dia que ens assabentem que ens queda poc. Jo sé que no em queda gaire, sé que hi ha un núvol, per anomenar-ho d’alguna manera, d’aquell coi d’energia que es passeja portat pel vent amunt i avall.

Hores d’ara, d’acord amb els satèl·lits meteorològics ha d’estar a sobre l’Antàrtida, pot semblar que és prou lluny, però el seu pas per Austràlia fins on és ara va ser increïblement ràpid. Estic preparant-lo tot per escampar al boira així s’apropi, però a voltes em pregunto per què, a la fi sóc l’últim ésser viu.

Aquest matí el núvol s’ha mogut, ha entrat a l’Atlàntic, afortunadament es desplaça cap a Amèrica, si tot segueix igual en un parell d’hores passarà per Buenos Aires, després per Brasília, Mèxic ... Si tot segueix igual s’allunyarà de mi, però hi ha un front que podria desviar-ho, llavors hauré de sortir corrents.

Quin sentit te? Potser el que hauria de fer seria anar al seu encontre, a la fi ja no puc fer res més, no és que la meva espècie hagi desaparegut, són totes, no queda res, res. Hem aconseguit allò que tothom pensava que podíem fer. Hem assassinat la Terra.

El núvol ha girat, ve cap a mi, no he esperat més, he muntat al meu planador i he començat a córrer. En un principi he anat cap la península Ibèrica, la idea seria anar fins a Rússia, però no sé perquè he girat cua cap al núvol, m’estic apropant a ell a tota velocitat, el puc veure, una massa grisa que avança a gran velocitat. He parat el planador i l’he dipositat a sobre l’aigua, la massa grisa s’apropa cada vegada més, és el final, temut i alhora desitjat final.

Manilles

Fa uns dies; no recordo quants, sóc un desmemoriat per les dates; el senyor Basté; Conductor de El món a RAC1; es preguntava si estàvem fent un gra massa en el cas Millet. No reproduiré tot el que va dir perquè segur que m’equivocaria, però pensava en la família dels imputats i en la valoració del cas. El que si voldria fer és tractar de respondre la pregunta.

Quant a la família el tinc clar, tot i sospitant que tots estaven al cap del carrer del que feia el pare vull mantenir la premissa que un fill pot ser excusat de denunciar el pare, sols per això voldria deixar-ho apart, pel que fa a la parella, la dona, no puc, no crec que no estigués assabentada, no crec que no li donés suport, a la fi és la primera beneficiària, si comparteixes el benefici, comparteixes el càstig. Això, per suposat, val per ambdós acusats, Millet i Montull.

Quant als acusats, hem tingut la sort de veure com han estat detinguts antics consellers de la Generalitat i dos càrrecs d’un ajuntament, i dic que hem tingut la sort perquè amb això podem saber que si el jutge del cas Millet no ha posat a la garjola dos delinqüents confessos als que hem vist gravats emportar-se documentació d’amagat no és pas perquè la llei li ho impedeixi sinó per una; penso; poc justificada por a cometre l’error d’engarjolar un innocent.

Per acabar, lamento en part les imatges dels acusats de cas Pretòria però després de veure com dos senyors que s’han portat, segons ells, dos o tres milions d’euros; molt probablement jo no en veuré un de sencer al meu compte en la vida; veure que per altra banda altres que seran processats per delictes similars van de pet a la gàbia m’alleuja, em fa sentir que potser la justícia fa honor al seu nom i que al final Millet i Montull seran condemnats.

Estem fent un gra massa amb els senyors Millet i Montull? No pas, al contrari, se’ls hi està respectant fins i tot el que no mereixen. Es excessiu el tracte rebut pels acusats del cas Pretòria, pel que fa a la presó i a les fiances no, pel que fa a la imatge diàfana esposats sortint del furgó, ho sento per ells però no posaré el crit al cel, sinó cada dia sí cada més veiem algú igual.

Altre tema és Super Garzón. És excessiu? És sempre ell el què ha de sortir com venjador justicier? Potser la pregunta hauria de ser al revés. Què no hi ha més jutges disposats a ser el blanc de l'ira dels corruptes? No hi ha cap altre jutge que valori el seu lloc com a deure envers la societat en comptes de ser una vaca sagrada, intocable pel seu càrrec i poc donat a ficar-se en problemes?

Garzón es pot equivocar, sí, però prefereixo els errors d'acció que els d'inacció, i darrerament veig molts senyals de jutges massa amics dels seus amics i massa acomodats al seu tribunal. Potser va sent hora de passar comptes.

Visita guiada

Tres-cents euros! M'havia gastat tres-cents euros enviant SMS per aconseguir anar gratis en aquella visita guiada. Tres-cents euros que m'obrien les portes a allò que havien de ser els escenaris de la major i més espectacular producció cinematogràfica que s'havia fet mai.

La BBBB (Bed & Breakfast Bastards Broadcasting) havia llogat mig Monegros per fer-ho servir pels escenaris, per cert l'Aragó no va treure ni cinc cèntims, però van ser feliços (com ho hauríem estat tots) mentre va durar, i va engegar una campanya prèvia per fer una única visita guiada per les instal·lacions abans d'encetar el rodatge.

Els afortunats havien de ser elegits entre els que enviessin la paraula BBAU al 5555 a deu euros el missatge. Però es que era una oportunitat única, visitar uns escenaris que serien destruïts una vegada acabat el rodatge. De fet la BBBB s'havia compromès a deixar la zona en les mateixes condicions en que l'havien trobat.

Doncs, després d'enviar els quinze SMS vaig tenir la sort de ser un dels elegits. Uns dies abans vaig rebre un SMS que m'identificava com agraciat al sorteig i m'indicava un número on havia de trucar el 805 555 555 per donar les meves dades personals, em va atendre una senyoreta que, evidentment, no parlava català, - Aquí en Chile sólo hablamos español, señor, lo siento, si no le importa le pasaré a nuestro chat de espera y le atenderemos inmediatamente.

Creia saber què significava “inmediatamente” en espanyol, però estava equivocat, tot i així vaig parlar amb els que serien els meus companys a la visita durant una hora llarga, per cert hi havia una noia que de tant en tant anava cridant algú per passar-ho a una altra línia i donar les dades. Quan em va tocar a mi vaig parlar amb algú que tampoc no parlava català, de fet encara dubto que parlés espanyol. Tot i així li vaig donar les dades en mode Job (de Job el pacient).

Al final del llarg i tediós procés d'identificació l'interlocutor em va informar que ens havíem de presentar a l'estació d'autobusos de Saragossa un dia i hora determinats, allà trobaríem un “stand” de la BBBB on es donarien les credencials i un magnífic regal.

El dia i hora assenyalat estava jo a l'estació d'autobusos de Saragossa més content que un gínjol, l'”stand” em va costar trobar-ho, potser perquè esperava un mostrador enorme amb un gran rètol amb les lletres BBBB i tot de senyoretes amb somriure d'anunci de dentifrici. Al final el vaig trobar, be, de fet, en vaig trobar un conductor d'autobús amb la burilla apagada penjant del costat dret de la boca i un full DIN A4 apaïsat amb les lletres BBBB escrites amb un retolador de la seva filla, com ens va explicar després.

Quan vam estar tots al davant del conductor amb cara de no entendre que estava passant, aquest va deixar anar. - Ya tamos toos, apa pal coxe. - el “coxe” era un autocar atrotinat amb tants anys que era incapaç de reconèixer la marca. Una vegada a la porta el conductor ens va fer el primer discurs. - Señoreh, loh de la BBBB ehta man dixo que loh yebe a loh Monsergo, - Monegros – Si, ezo, Mononegroh. Er regalo lo he dejao en lah butacah, que cada cuá ze zirba. Zi to ba vien taremoh en loh Monzuergoh daqui a treh horah. - Pero si estamos a menos de una hora. - Ezo zerá con avion aqui el tonito – va dir palmejant l'autocar. - tardara treh horah, zi arguno no quiere venir que no zuba.

Dit això va pujar i tots darrera d’ell, tanmateix el malestar de tothom era evident, tothom menys un parell que ens estaven filmant des del primer moment. L'autocar es posà en marxa al mateix temps que sentíem unes vibracions tan brutals que ens aixecàvem de les butaques constantment. Per amenitzar-nos el conductor va tenir el detall de posar-nos la discografia complerta de clàssics com El Fary, Chiquetete i “moderns” com Georgy Dann.

Vaig mirar el magnífic regal, un barret amb visera de color vermell i les lletres BBBB en blanc, una samarreta blanca amb les lletres BBBB en vermell i una ampolla d'aigua de 33 cl. En aquell moment sonava “¡El negro no puede!” - I jo tampoc. - Vaig dir accidentalment en veu alta. - va riure tothom excepte el conductor. - Joer, lla tenemoh ar polaco caxondo.

Després de fer tres llargues hores a cop de “Torito bravo” i d'altres clàssics vam arribar al lloc on es faria el rodatge, els Monegros. Allà no es veia una sola instal·lació, ni tan sols indicacions, res. El conductor va baixar de la tartana i, amb un plec de papers rebregats a les mans va dir. - Pueh vamoh a comensar la vijita. Ziganme. - I va anar cap a una pedra que hi havia uns metres enllà de la carretera. Durant dues llargues hores ens va anar explicant un munt de suposades escenes sense sentit ni encaix.

Seguí caminant fins un camp on no s'havia cultivat res per anys. - Aquí zencontrá con la tia, queztà mu buena ... a no, quez mu buena, bueno seguro queztà mu buena tambien, paece que zerà la Billet llons eza, ahora que yo onde ehté la Lola Floreh que ze quiten lah demah. - Continuà fins un altre lloc indeterminat i deixà anar. - Aqui ze morrearan i pinicula acabá. Apa, toos al coxe.

Va ser un llarg camí, amenitzat pels clàssics, el CD de Georgy Dann s'havia espatllat i va oferir posar el “No cambié” de la Tamara. – Valla peaso de tia! - però vam declinar l'oferta, ningú no volia ser detingut per assassinat i tots estàvem a un pas d'esclatar. Després de tres llargues hores fins l'estació d'autobusos tots amb cap cot vam anar a buscar el camí de tornada a casa.

Estava clar que ens havien estafat, vaig intentar trucar al número per queixar-me però el missatge “El número al que llama no existe o ha sido dado de baja” va ser l'única resposta. Per una d'aquelles casualitats m'havia arribat la factura del mòbil, i quasi em dóna un infart. Vaig parlar amb la unió de consumidors, però em van dir que ells portaven avisant d'aquesta operació des del dia següent a l'anunci, que si volia posar una denúncia contra la BBBB ho fes, però que no tingués moltes esperances.

Uns mesos després un amic que hi viu a Londres em va enviar un correu electrònic amb el títol d'una pel·lícula, me la vaig baixar, i vaig reconèixer-ho tot de bon principi. Érem nosaltres, tots els que havíem trucat, que havíem anat a veure els escenaris del rodatge. No tan sols ens havien pres els cèntims sinó que a més ens havien convertit en protagonistes de la seva pel·lícula: Babaus.

Fa uns dies vaig recordar la història, va ser al veure al metro una cara coneguda, m’ho vaig quedar mirant, al principi no estava segur, ben afaitat, ben vestit, parlant en català ... – Perdoni’m però jo diria que ens coneixem. – L’home em va mirar, primer va debutar, després es va posar blanc. – Collons! – Va dir sense moure’s. – Jo no tinc la culpa, sóc actor, em van pagar per fer de conductor. – Ja. I què em diu del Fary i el Chiquetete? També li ho van dir? – Sí, li ho juro! A més, si pogués li diria on trobar-los. – eren els que anaven amb la càmera de vídeo oi? - Sí. – Li van pagar molt? – Pse, però no tenia feina. – Sabia que els altres anàvem enganyats? – De debò que no, M’havien dit que volien aprofitar-se de les subvencions al cinema. – Bé, molt de gust.

El vaig deixar allà astorat, pensant si m’hi tornaria per deixar-li caure una mà d’hòsties, i la veritat és que al principi en vaig tenir ganes, però vaig comptar fins a deu i em vaig conformar en veure la seva cara de por i desconcert mentre m’anava. Ara, si hagués torbat els bandarres de la càmera ...