Amnèsia

Em vaig despertar amb la terrible sensació de no ser al lloc adequat. Aquella sala, amb una lleu il·luminació quin focus no vaig saber identificar, m’era del tot desconeguda. Em vaig aixecar del llit, un llit bàsic, amb matalàs, llençols i una estructura inferior tancada que devia suportar el pes de tot.

Vaig fer una inspecció de tot el que em rodejava fins trobar un mirall que quedava al costat del que devia ser un armari. Em vaig mirar, res d’estrany e la meva imatge, tret de la roba, una mena de túnica o de camisa de dormir de color blanc sense botons, cremalleres ni cordills.

Dins l’armari vaig trobar roba interior, uns quants vestits de cos complert i diferents tipus de calçat. Vaig obrir la porta i vaig fer una ullada, el passadís era buit, a mà dreta al fons hi havia algú assegut a una taula en actitud de veure passar les hores. Em vaig fixar que la roba que portava era pràcticament idèntica a la meva.

La veritat és que em feia una mica de vergonya sortir tal com estava, així que em vaig vestir amb un d’aquells uniformes. Sortí de l’habitació i m’apropà a l’home. – Bon dia. – Vaig dir abans de preguntar-li res. – L’home, en veure’m va saltar de la cadira i es va quadrar fent una salutació que semblava militar. – A les seves ordres, senyor!.

Em vaig quedar garratibat, jo era una mena de cap d’alguna cosa, però de quina? La situació s’havia complicat més del que m’esperava, si hagués estat un company d’aquell home, un hoste, un desconegut o, fins i tot, un presoner m’hauria pogut sincerar immediatament. Però sent un comandament la cosa canviava, la meva situació era molt delicada i no li ho podia explicar a qualsevol.

Així doncs, vaig optar per simular que em trobava malament. – Si us plau, cridi al servei sanitari de guàrdia, estaré a la meva cambra. – L’home em va mirar estrany, tot i així va obeir sense fer més comentari. Em vaig tornar a la cambra, vaig seure al llit i esperà a que arribés algú. – Permís per entrar. – Va cridar algú des de fora. – Endavant.

La porta s’obrí i entrà una dona uniformada amb un distintiu sanitari, si més no aquell símbol el reconeixia. – Vostè dirà comandant. – Em va dir havent tancat la porta. – Comandant ... – Vaig repetir en veu alta. – Ella es va quedar sobtada. – Perdoni’m, ara m’explico, crec que tinc algun problema d’amnèsia. – Amnèsia? Vol dir que no recorda qui és? – No exactament, no recordo aquesta cambra, el passadís, l’home que hi ha al fons, a la taula, a vostè, el meu càrrec, però tinc consciència de qui sóc i com em dic.

La dona, no estava segur si era metgessa o infermera, va treure un aparell i em va inspeccionar els ulls. – Res d’estrany aquí. Comandant, si em fa el favor anirem al taller. – Taller? – Sí ... no diu que te consciència de qui és? – Vostè no és metgessa? – No pas, sóc enginyera. – Perdoni’m però no entenc res. – Li ho explico pel camí.

Vam sortir de la cambra i vam recórrer els llargs passadissos fins arribar al taller, ella, durant el recorregut em va anar explicant. – Primer de tot, vostè és el comandant d’aquesta nau, vam sortir de la Terra ara fa sis-cents trenta-dos anys a la recerca d’un planeta que ens pogués acollir. – Vostè té més de sis-cents anys? – Va riure. – No! I ara! Tinc vint-i-quatre, he nascut dins aquesta nau.

Va seguir explicant. – Vostè sí en té més de sis-cents anys, de fet, voreja els sis-cents cinquanta. El consell d’evacuació va creure convenient que determinats càrrecs fossin en mans d’androides, tots ells amb el programa Messies, un programari que era capaç d’avaluar d’una manera justa els riscos, avantatges i inconvenients i prendre la decisió correcta en el moment adequat.

Vaig interrompre l’explicació. – Llavors dedueixo que no sóc humà sinó un androide, un robot. – Això mateix. – I perquè em resulta dolorós assabentar-me d’això? Si sóc un androide no hauria de sentir. – Bé, això és part del problema. – Problema? – Sí, deixi’m que acabi d’explicar.

L’enginyera seguí la narració. – Vora els primers tres-cents anys els androides van fer la seva feina perfectament, però va haver-hi un incident que ens va posar en alerta, alguna cosa va fallar ... el sots comandant va ordenar l’execució d’un humà. – Inclou la pena de mort, la llei? – No. De fet la pena de mort no existeix des de fa dos mil anys en cap de les cultures humanes.

Allò em va fer sentir una esgarrifança. – Vol dir que Messies fallava? – Això vam pensar. Afortunadament vostè no va semblar afectat, va revocar l’ordre i va fer desactivar i revisar el sots comandant. – Van revisar el programari? – Sí, la decisió se’n sortia de les possibilitats de Messies però vam trobar un altre programari, vam pensar que era alguna mena de virus i el vam eliminar.

Començava a ser conscient de tot el meu sistema, vaig fer un escombrat de memòria. – No va desaparèixer oi? – No. Vam engegar el sots comandant i el programari va tornar a generar-se. – Jo també el tinc, no? – S’ha escombrat la memòria? – Sí. – Però hi ha un detall. Cada programari en cada androide era diferent, fins i tot anava variant amb el temps.

Vaig trobar dins meu alguns algorismes que em permeteren fer deduccions més ràpides. – Evolucionem. – No sé, no sabem si podem dir-li així. – Què va passar amb el sots comandant. – Desactivat, el seu programari el convertia en un psicòpata. – I quin és el meu problema?

L’enginyera es va para i em va mirar als ulls. – Vostè te por. – Em vaig quedar sobtat. – Què vol dir? – Ella va seguir explicant. – Havia de decidir si desactivàvem definitivament el sots comandant, va dubtar, un del enginyers del moment, jo, evidentment, no hi era, el va escridassar, vostè es va cobrir amb els braços com si li anés a colpejar. Va ser quan ho vam saber.

No m’ho podia creure, no trobava cap algorisme que pogués fer-me reaccionar amb por. – L’han solucionat? – encara no ho sabem, portem vora tres-cents anys intentant que vostè no tingui por. L’implantem un algorisme corrector, es desperta i durant uns anys no tenim cap problema, però de sobte, un dia es queda bloquejat davant una presa de decisió per senzilla que sigui.

Vaig lligar caps. – M’heu esborrat la memòria? – No. Feia cinc anys que vostè funcionava bé. És d’hora però crec que s’ha tractat vostè mateix. – Què vol dir? – Aquest matí hem trobat un bolcat de memòria seu no programat, potser ha generat un algorisme de seguretat que fa una còpia i després esborra quasi tota la seva memòria.

No sabria explicar el perquè però saber que podia recuperar la meva memòria em va alleugerir. – Llavors caldria que filtressin la còpia, per eliminar l’algorisme defectuós, i la recuperem. – Hi ha un parell de companys fent-ho. – Ja sé que amb la memòria recuperaré la informació, però tinc curiositat. Quants androides som a la nau i quants en funcionament.

La dona abaixà el cap. – Vostè, el sots comandant, el cap de motors, el cap metge i el cap de comunicacions, no hi ha més androides. D’actiu sols vostè. – Jo sol? – El cap de motors va fallar va dos-cents anys, es va apagar i no l’hem pogut engegar de nou, el cap de comunicacions va començar a barrejar idiomes i ha estat impossible refer la base de dades, el cap metge esborra la llista de malalties així s’engega.

Vaig rumiar que allò era un desastre. – I com s’ho fan sense ells? – Lògicament els seus llocs han estat ocupats per humans, hem descobert que tampoc no ens surt tan malament, tenim errades, sí, però també sabem corregir-les, si més no en la majoria de casos. – Llavors, perquè no m’heu desconnectat?

La dona em mirà als ulls. – Perquè encara funciona i malgrat te un problema greu quan es presenta sempre ha col·laborat i s’ha deixat fer. Estudiarem l’algorisme que ha incorporat, si és correcte potser s’haurà solucionat el problema encara que sigui en precari.

Vam arribar al taller, vaig saludar la resta de l’equip. – On he de posar-me? – Aquí, comandant. – Vaig seure i em van connectar uns cables al clatell. – Comencem. – Vaig sentir com un munt de dades entraven dins la meva memòria, de sobte tornava a recordar des de la sortida de la nau de la base lunar fins al dia anterior, fins el moment que vaig sentir que una posició de memòria m’avisava que entrava en pànic.

El procés va acabar. Vaig preguntar si tot havia anat bé, però ningú no va gosar respondre’m. – Potser si m’ho expliquen. – La dona em mirà compungida. – Crec que aquest és el darrer bolcat, comandant. – Què vol dir? – De la butxaca va treure un mirallet i m’ho va posar al davant, darrera meu un fil de fum negre sortia del meu clatell. – S’acaba de fondre el port de comunicacions. – Jo sabia que els recanvis eren esgotats feia temps. Ara sabia que la propera vegada que entrés en pànic el bolcat no es produiria però l’esborrat sí. Acabava d’assolir una nova característica humana, la mort.

L'Amo del solar

Aportació al 121è Joc Literari de J.M.Tibau.

Ell fa temps que s'ha erigit en amo i senyor del descampat, ha convertit en el seu tron el darrer esglaó de la desapareguda escala, un mirador perfecte des d'on vigila atent els ratolins quan te gana, i on s'estira i dorm despreocupat, gaudint de l'ombra al migdia.

Veí silenciós durant el dia, mal de cap en època de cel, quan les femelles el posen brau i reclama i marca el seu territori com correspon a la seva espècie.

Desconfiat, s'amaga de la quitxalla que a voltes envaeix el seu reialme, llavors se li pot veure al seu pedestal de runa, observant-los anguniat, fugisser si se li acosten, encrespat si se sent acorralat.

La presència de la senyora Antònia, és l'única presència humana que li agrada, sap que quan ella arriba abocarà llet i pa en un cul d'ampolla de plàstic i si hi ha sort algunes restes de carn o peix. És l'única persona a la que li deixa acaronar la seva pell, qualsevol altre s'ho pensarà en veure'l encrespat i bufant i rebufant.

Avui ha entrat una colla amb una excavadora al solar, algú ha decidit fer quelcom. Avui ell haurà de cercar un altre reialme, més enllà del carrer, potser més enllà del barri. La senyora Antònia no podrà deixar més el cul de llet i els veïns ja no patiran l'època de cel.

Benvolguda veïna del davant

Benvolguda veïna del davant:

Estic convençut que és tot un cúmul de casualitats, tot i que algú em dirà que les casualitats no existeixen, de totes maneres em preocupa aquesta situació tot i que la història és tan dilatada que potser no importa tant.

Et posaré en situació, des de casa tinc una vista perfecta de les teves finestres del menjador, el bany i la porta del balcó d’una habitació de casa teva, la del bany sé que ho és perquè em recorda la del bany de quan jo tenia menys de deu anys i no patirem per ella, amb prou feines sé si el llum és encès o no.

La primera vegada va ser quasi una broma, veure aquell striptease velat per la persiana baixada em va sobtar i reconec que, una vegada passat, em va divertir més la meva reacció, més aviat manca de reacció, que no pas el fet del que veia, a la fi no vaig veure més que ombres, molt suggerents això sí.

La segona vegada va ser un matí de dissabte, potser diumenge, jo sortia a penjar la roba d’una rentadora, per a mi penjar la roba no és cap problema, m’ajuda a relaxar-me, poso les peces grans primer, després les petites, i amb les més minses aprofito els espais sobrers. Tu eres pintant la barana, portaves una bata i seies a una banqueta, res d’estrany fins que et vas girar i vas quedar cames obertes directe al meu camp de visió. Blanques.

Vaig fer via per acabar ràpid, a la fi tot el que podia veure ja estava vist i no em venia de gust quedar-me palplantat, tot i així recordo aquella estona com bastant llarga, això sí, tinc la sensació que no eres conscient del que passava.

La tercera va ser molt curiosa, la persiana del menjador la tenies pujada, els llums tancats indicaven que segurament eres fora malgrat això i després de penjar uns pantalons m’hi vaig trobar amb la teva imatge, corrents cap a la finestra per abaixar la persiana a corre cuita en roba interior, blanca, i amb un somriure nerviós.

M’hi vaig imaginar una d’aquelles reaccions que pensades després arribes a la conclusió que ningú no t’hauria vist així si no haguessis volgut abaixar la persiana. Tot i així aquesta vegada penso que sí eres conscient de la meva presència, de fet miraves cap a on era jo.

La quarta va ser una coincidència doble, tu penjaves la roba al teu balcó, jo la meva al meu xafareig, tot normal fins que vas entrar a l’habitació, t’hi vas girar i, no sé perquè, en aixecar-me d’agafar una peça de roba et vaig veure amb el vestit aixecat i una panoràmica complerta de les teves calces, blanques. Ja em perdonaràs però en aquest cas, no trobo raonament, entrar, girar cent vuitanta graus i aixecar-se el vestit per mirar no sé què a l’alçada de la goma.

Entenc que les casualitats per força improbables que siguin passen, entenc que de vegades tenim el cap a Honolulú, entenc que de vegades reaccionem aconseguint tot el contrari que no pas volíem, sé que seguiré penjant la roba al meu xafareig i probablement hi hauran més trobades així tot i que tu preferiries que no i jo preferiria que fos quelcom volgut, però voldria demanar-te, per no fer-ho monòton. Podries fer servir calces d’un altre color?

Encreuaments Segona part i final?

Vaig despertar, em vaig aixecar i vaig veure els meus companys, la majoria es despertaven amb les sirenes, alguns seguien dormint immutables. Em vaig vestir i vaig sortir. Els cotxes arribaren, l’inspector sortí del cotxe em saludà i em demanà que m’identifiqués després li vaig indicar on havíem trobat el cos. – Hem fet fotografies de com estava abans de moure’l, però hi ha moltes bèsties per aquesta zona i no crec que hagués quedat res, de fet crec que tenia una mossegada al braç. – Els vaig acompanyar al contenidor, es van fer càrrec d’ell uns agents i vaig aprofitar per parlar amb l’inspector.

Li vaig demanar d’anar a una zona més apartada, lluny d’oïdes indiscretes, i li vaig explicar la meva història. – Sé que no és gens científic, però estic intranquil, vostè m’entendrà. – Curiosa si que és la història. Digui’m, per quina raó se suposa que el volen matar? - Francament, no ho sé, en el seu ... el meu cas no van explicar res que pogués justificar-ho.

Em va sorprendre que l’inspector atengués les meves explicacions, així que li vaig preguntar. – Perdoni, però, tot i que li agraeixo que m’hagi escoltat, em sorprèn l’interès que ha posat a la meva explicació i fins i tot jo no hauria donat crèdit si me l’haguessin explicat.

L’inspector va aixecar les espatlles. – Porto molts anys escoltant explicacions i si una cosa he après és que fins i tot les històries més inversemblants tenen una part de veritat. Una vegada vam detenir un home ensangonat d’amunt a avall, la seva explicació no tenia ni cap ni peus, però al anar investigant, esbrinant, interpretant vam anar confirmant una per una les seves afirmacions. Si ell ens havia dit que l’havien adduït, sedat i sotmès a una operació quirúrgica en una nau extraterrestre nosaltres vam esbrinar que l’havien segrestat, drogat i extirpat un ronyó, i què, en un moment de lucidesa, s’havia escapat.

L’inspector em va demanar tota la informació possible respecte al mort, als meus suposats futurs assassins, em va demanar que donés les empremtes digitals i una mostra d’ADN a un dels policies, va revisar la cartera amb la documentació on va trobar, a més d’un munt de targetes, una anotació amb el nom d’un hotel i una data. Desconec si hi havia res més que li cridés l’atenció però donava la impressió que allò li fora suficient.

Una vegada la policia ens ho va permetre, vam decidir donar per acabada la trobada, enfilarem camí avall fins el poble i l’estació i cadascú tornà a casa seva. Jo vaig arribar que ja era nit fosca, vivia sol en aquells dies així que tan bon punt vaig tancar la porta darrera meu deixà la motxilla a terra i entrà a la cuina, vaig fer un mos ràpid i anà cap al bany, era a punt de despullar-me per fer una dutxa quan vaig sentir com es trencava un vidre.

Una esgarrifança em va tensar tot el cos. Vaig atansar la mà fins l’interruptor del passadís i caminà lentament fins la porta del menjador, en un moviment ràpid, tot lo ràpid que em permetia la situació vaig encendre els llums del menjador i vaig mirar endins. Les restes de vidre trencat eren escampades davant la porta de la balconada, un objecte amb forma cilíndrica havia quedat al mig de la sala, res no feia pensar que hi hagués algú.

Vaig trucar a l’inspector tan aviat com la tremolor de les mans em van deixar agafar la seva targeta, en uns eterns quinze minuts l’inspector arribava a casa, feia una ullada a l’objecte i feia una trucada. – No caldrà que vinguin els artificiers, és un tub obert per una banda i .. – va agafar el tub i mirà el seu interior. - ... te una nota.

Va treure la nota i la va llegir, després d’atansar-me uns guants i indicar-me que me’ls posés em va preguntar. – Reconeix la lletra? – La nota era una amenaça, la lletra em recordava la d’algú. – No és la lletra d’ells, de cap dels dos. – Però la reconeix, oi? – Crec que sí. – Li vaig dir el nom de la persona i ell va donar indicacions per telèfon. – Deixarem un policia fent guàrdia.

El cap em bullia, aquella història s’estava entortolligant de mala manera i no li trobava ni cap ni peus. Per què algú que em coneixia em volia prou mal com per matar-me? I sí el veure aquell cadàver m’havia afectat més del que em pensava? I aquella amenaça? – Deixaré un cotxe al carrer vigilant – Em va dir l’inspector. – Tanmateix, asseguri’s que les finestres i les portes són tancades. - Vaig seguir les indicacions de l’inspector i revisà una per una totes les finestres de casa, vaig tancar la porta del carrer amb dues voltes de clau i em vaig anar al llit.

Un raig de llum que venia d’una esquerda al porticó de la finestra s’encarregà de donar-me el bon dia, em vaig aixecar i vaig poder comprovar que era sol a l’habitació, els altres segurament s’havien aixecat ... Un moment! Estava de nou a l’habitació de la casa! Els llits estaven buits, inclòs el meu d’on m’acabava d’aixecar, Vaig baixar corrents, tot estava net, com quan encara no s’ha fet servir.

Vaig sentir unes passes al meu darrera, em vaig girar i estava allà, l’home que havia trobat mort. – Ens tornem a trobar. – em va dir. – Això sembla, no sé vostè però a mi se m’han complicat les coses. – A mi també, la veritat és que ja no sé que pensar-hi. – Potser estem somiant. – No el tinc tan clar. Vivim una situació com espectadors, ens trobem, despertem, vivim una altra història, despertem, ens tornem a trobar. – Alguna cosa no quadra.

Instintivament, i sense dir res més sortirem a l’exterior de la casa, la remor d’uns motors ens indicà que algú venia, vam esperar mentre la remor es convertia en soroll i, finalment, els vehicles arribaven davant de la casa travessant-nos sense reparar en nosaltres. Dels cotxes baixaren no tan sols els nostres respectius companys i suposats assassins sinó també l’inspector.

Els vàrem seguir a dins, tots seien en rotllana a la sala de la llar de foc, l’inspector va parlar. – Bé, suposo que el primer seria informar-los d’una realitat que els hi era amagada, els seus respectius companys són, de fet, la mateixa persona. – Tan uns com altres van rondinar. – Esperin. No es tracta d’un engany pròpiament dit, de fet es tracta d’un cas de doble personalitat. Durant tots aquests anys ha pogut mantenir aquesta doble vida canviant d’un a l’altre sense ni tan sols adonar-se. Quan s’anava de viatge d’un grup tornava en aquesta casa, casa que va heretar dels seus avis ja fa anys, dormia i en aixecar-se ja havia canviat de personalitat, era el moment en que tornava del seu viatge per a l’altre grup de coneguts.

Un dels meus companys intervingué. – Què vol dir? Què és una mena de psicòpata com els de les pel·lícules? – No pas, a les pel·lícules, com vostè diu surten casos de personalitat múltiple on una d’aquestes personalitats és un assassí, en el cas del seu amic, es tracta de dues personalitats, a priori, no perilloses, dues persones actives, emprenedores, servicials, però en un sol cos.

Un dels seus companys, el de la cartera, preguntà. – I ara? – Ara quedarà sota la tutela de l’Institut Frenopàtic. El mantindrem sedat mentre aconseguim o bé la desaparició d’una de les personalitats o bé la fusió de totes dues. – Doctor, això és possible? – Creiem que sí, però és un procés llarg, molt llarg. – Llavors podem pensar en substituir-ho en tots dos projectes. – Va concloure algú amb el beneplàcit dels presents, inclòs l’inspector / doctor.

El tractament s’ha estès durant més de cinc anys, les poques vegades que ens retiren la sedació un dels dos pren l’ús del cos, l’únic que han aconseguit és que tots dos siguem conscients de tot el que passa, sempre, sedats o no. En tot aquest temps no hem rebut la visita de cap dels nostres amics, tots ens han decebut, però estem preparant un pla.

Hem aconseguit que la medicació ja no sigui en injectables i ens donin pastilles, les pastilles són fàcils d’amagar sense empassar, d’aquí a uns dies simularem que dormim sota l’efecte de les drogues, llavors, quan els vigilants s’estiguin ficant mà al magatzem escaparem i podrem executar la nostra venjança, ningú no sobreviurà a la nostra visita.

Encreuaments Primera part

Tot i que no era un expert sabia que el cadàver portava més d’un dia dins aquell contenidor, la pudor que desprenia era una barreja a carn podrida i restes de cuina, i el color verdós de la pell junt amb la presència de tota mena de cucs m’assegurava l’encert de la meva deducció.

Ja havíem trucat la policia, però la possibilitat que arribessin aquell mateix dia era, si més no, impossible. La nevada de la nit havia estat tan forta que havia estès una manta de prop de tres metres de gruix, absolutament flonja, que impedia el pas en vehicles normals. Una sèrie d’esllavissades havien adornat el camí amb terra i rocs que dificultaven el pas de vehicles especialitzats i complicaven la feina de les lleva neus.

La possibilitat que vinguessin en helicòpter estava descartada d’antuvi, la zona més propera on aterrar estava just al lloc d’on es podia provocar una esllavissada que colgués la casa amb tots els hostes a dins. Així doncs l’únic que ens quedava era esperar, i esperar que la fortor del contenidor no arribés als nassos dels carnívors que poblaven la zona.

Amb l’ajut inestimable dels que tenien estómac per no vomitar vam tancar-ho i el vam entrar al cobert penjant-lo de la corriola per evitar que guineus, llops i fins i tot algun ós fessin un festí. – A la policia no els hi agradarà que l’haguem mogut. – Ja s’ho faran, si el deixem fora no els hi quedarà res.

Estava convençut que acabarien identificant-lo com algun rodamóns, potser algun ionqui, que, desorientat en la neu, acabés davant la casa i en comptes d’entrar-hi s’hi llencés al contenidor esperant posar-se a raser.

La tempesta continuava i nosaltres havíem caminat hores, massa hores, i estàvem esgotats, vam entrar dins la casa els pocs que encara no ho havíem fet, la resta s’havien posat a terra, davant la llar de foc, apropant les mans tremoloses pel fred. Les motxilles i bosses s’amuntegaven en un racó. – Ningú no pensa moure’s? A dalt hi ha cambres. – estaran gelades. – Segons la informació la casa te calefacció. Algú l’ha cercada?

Un silenci sepulcral em va confirmar que el pes dels culs era superior a l’esperat. Era un d’aquells moments en que, si fos al mig de Barcelona, enviaria a pastar a tothom i agafaria el metro cap a casa. Vaig deixar el club de quemacos vocacionals i vaig recórrer la casa. Al costat de la sala amb la llar de foc hi havia una cuina vella, amb forn de llenya i fogons de gas butà, un parell de bombones s’amagaven rera les portes de sota els fogons, una plena, l’altra, connectada, mig buida

Vaig encendre els fogons, funcionaven acceptablement bé, excepte un que no vaig gosar d’encendre pel seu aspecte. Els armaris estaven buits, res de menjar enlloc, ja era d’esperar. En un calaix hi havia ganivets de diferents llargades, cullerots i un aparell estrany que vaig associar amb algun tipus de llevataps, tot i que no tenia el típic punxó cargolat.

La resta de calaixos, tret d’un, eren buits, en aquest hi havia un objecte que no quadrava, una cartera d’home, de cuir, o imitació de cuir, negre. Pensant que pogués tenir alguna cosa a veure amb el cadàver la vaig agafar amb el mocador i la vaig obrir, un carnet d’identitat d’un tal Manuel Vergara Gámiz. La foto no em va semblar la del mort, tot i així no el vaig descartar.

Una porta més enllà del passadís donava accés al pis superior del cobert on havíem deixat el mort, allà estava la caldera, la vaig posar en marxa mentre el vent fred em colpejava i vaig tornar a entrar. Escales amunt vaig trobar els dormitoris, hi havia un parell amb llits suficients per tots els que érem. Altres dos eren prou petits com per descartar-los.

Una cinquena porta era tancada, cap de les claus que m’havien donat a les oficines del Centre encaixava, tot i així per l’aspecte semblava que portava temps sense obrir-se. Unes escales donaven pas a les golfes, vaig fer una ullada aixecant la trapa, es veien alguns mobles vells, caixes i molta pols, un soroll em va donar a entendre que allò eren els dominis d’una família de ratolins.

De tornada a la llar de foc vaig veure com alguns s’havien adormit, vaig mirar d’espavilar-los a tots, si més no perquè s’anessin a les habitacions. Em vaig assegurar que la porta era tancada i vaig pujar amb els altres. Al passar davant la cuina vaig veure que algú s’havia pres la molèstia de deixar-hi el menjar a sobre la taula. Després d’agafar un llit i posar-hi el meu sac em vaig canviar i ficar a dins i no vaig trigar a dormir-me.

El despertador sonà a l’hora prevista, després de fer esforços supra humans per aixecar-me vaig anar al lavabo, després de rentar-me la cara vaig tornar a l’habitació a vestir-me, no s’escoltava ningú a la casa, vaig pensar que encara dormien, vaig obrir la finestra de l’habitació, ja no nevava, però els núvols impedien que la llum del Sol ens arribés.

En girar-me em vaig adonar que estava sol, vaig mirar el rellotge no fos cas que m’hagués adormit. No era l’hora correcta i jo era dels que menys li costa aixecar-se. Tot i així vaig pensar que s’haurien aixecat mentre era al lavabo i els trobaria a tots a la cuina. Em vaig acabar de vestir i vaig baixar.

A la cuina l’ordre indicava que ningú no havia esmorzat, em va sorprendre aquest fet, vaig pujar a corre cuita i vaig fer una ullada a les altres habitacions, eren buides, buides i netes, no quedava res, cap motxilla, cap sac, els llits amb els matalassos aixecats. Vaig córrer a la meva habitació, tot igual, net, buit, ni tan sols les meves coses estaven allà.

Neguitós, vaig sortir fora, feia fred, la rosada havia amarat tot al seu pas, el silenci era sepulcral fins que una remor de motors em va alleujar. Els cotxes van parar just davant meu, m’hi vaig apropar a un i saludà al conductor, el conductor obrí la porta sense respondre’m i quasi es xoca amb mi al passar, ben bé com si jo no existís.

El vaig escridassar però ni tan sols va fer el gest d’assabentar-se, la resta sortí del cotxe sense reparar en la meva presència, no vaig entendre que passava fins que una dona grassa em va creuar pel bell mig. Vaig quedar garratibat, jo era un fantasma, o ells ho eren, o quelcom semblant. Vaig seguir els nou vinguts, per a sorpresa meva dos d’ells els havia vist abans, un era el mort, l’altre era el de la cartera.

Vaig seguir les passes del futur finat, va ser ell qui va trobar el cos, el meu cos, mig congelat al mateix lloc on jo havia trobat el seu. Vaig sentir el meu cap donar voltes com uns cavallets. Quan vaig poder recuperar-me l’home estava trucant la policia, al seu costat estava el de la cartera, feia cara d’estar contrariat i enfadat.

L’home de la cartera va entrar dins la casa, i s’hi va trobar amb un altre. – Ha trucat la policia, cancel·lem l’operació. – Merda! Si no podem pelar-ho ara, quan ho farem? – Haurem d’esperar, paciència, ens el treure’m de sobre. – Si no ens acaba enxampant ell a nosaltres. Què està molt a prop! Que l’altre dia estaven revisant els nostres correus. – Hi ha temps. Paciència.

Vaig mirar de connectar amb l’home, la víctima, però era com quan veus una pel·lícula i voldries dir-li a la noia que no entri, que darrera la porta està l’assassí. La diferència està en que jo em podia moure dins l’escena. Sí, el reconec, donava una mica de morbo. Va arribar la nit, les coincidències seguien, l’home va anar a dormir al mateix llit on jo l’havia fet.

No va ser fins que va tornar a sortir el sol que ens vam trobar cara a cara. Tots dos a l’hora ens vam exclamar, tots dos vam dir pràcticament la mateixa frase: - Li he de dir una cosa. – Una vegada més calmats vam optar per explicar-nos per ordre, vaig començar jo, li vaig explicar el que havia viscut abans de fer-me transparent, ell la va corroborar punt per punt, ell també havia vist la meva història, llavors va ser ell qui va explicar la seva part, la que jo havia vist com espectador de luxe.

Després va venir la part dura, explicar-li que aquells dos el volien matar, explicar-me que dos dels meus companys volien fer el mateix amb mi. – El que no acabo d’entendre és perquè ens veiem aquí. –Em va dir. – Si jo ho sabés! Sembla com ... no sé ... com si fossin fils paral·lels que s’haguessin encreuat ... No entenc gaire d’això, però. – Potser es tot un somni. – potser sí, però la pregunta és ens despertarem? O hores d’ara ens han pelat?

Vam quedar tots dos en silenci. Durant una estona vam estar callats, de sobte vaig tenir una sensació estranya. – No sent un soroll? – Si semblen sirenes. – Escolti’m, sento que en el meu fil, o el que sigui l’hagin mort, espero que al seu es salvi. – Gràcies, li dic el mateix. – llavors se’m va ennuvolar la vista mentre el soroll de les sirenes augmentava.

Príncep Blau

Ahir, a les 20:35, un escamot composat de Mossos d’esquadra, Policia Nacional, Guàrdia Civil i la (dóna) policia municipal de Castellfollit de la Roca ha entrat a les dependències privades del Príncep Blau. En el comunicat oficial s’informa que el Príncep Blau és sospitós d’estafa, assetjament sexual, tràfic de persones i d'estupefaents.

Pel que sembla la investigació va començar arran de les denúncies fetes per un grup de dones, les inicials de les quals són B.D., V.F. i B.N. que asseguraven que les estava fent treballar per ell en condicions infrahumanes, que els hi retenia la documentació per evitar que tornessin a casa seva.

Fonts dels Mossos han informat en aquest medi que s'ha trobat pornografia barata, publicacions de futbolístiques de l'any de la pera, kleenex fets servir i la discografia complerta de Manolo Escobar, malgrat res d'això no constitueix cap delicte en si mateix segueixen escorcollant l'edifici.

Mitjançant els nostres contactes, es a dir la portera de l'immoble i una senyora que passava per allà, hem pogut saber que les denunciants eren molt conegudes en el barri, una per ser mandrosa. - No n'he vist ningú que dormís tant com ella. - ha declarat la portera. - Ni el meu marit, en pau descansi, s'aixecava tan tard, i mira que va aconseguir la llarga malaltia sense patir res.

La segona denunciant tenia fama de bruta. - Ella sempre li tirava les culpes a la seva mare adoptiva i les seves germanes, però la veritat és que ja feia anys que no vivia amb elles i anava de porca! I la mania que tenia d'anar amb aquelles sabates transparents! Se li veia la ronya dels peus i tot!.

Pel que fa a la tercera tenia fama d'haver fet feliços a tots els homes del barri. - Una fresca és el que és aquesta bandarra! - deia la senyora que passava per allà. - Fresca, si una mica. - Replicava la portera. - Però bona noia, a més no cobrava per això. - Clar tu a defensar-la com que també es tira al barrut del teu fill. Imaginin, ja te quaranta anys i encara estudia i de treballar res. - És que no l'agafen en cap feina!

Després de profundes investigacions mentre fèiem un cafè al bar del barri vam poder parlar amb les interessades i vam poder comprovar que ho eren, i molt, d'interessades.

B. D. Ens va explicar que d'un temps ençà el Príncep Blau la feia aixecar-se a hores intempestives. - Un dia em va fer aixecar a les nou del matí amb l'excusa que havia de netejar l'habitació. V.F. Va comentar que li retreia sempre l'estat dels seus vestits. - Com si em donés cèntims per pagar la tintoreria, saps? A més no estan tan bruts, oi? - B.N. Va afegir que no la tenia gens atesa. - Tu creus que em tiraria qualsevol cosa amb melindro si ell fes servir el seu en mi? Per cert, maco, a quina hora acabes?

A les dotze de la nit vam poder trobar al Príncep Blau, li vam preguntar quan de temps havia estat detingut. - Detingut? ... deixa'm pensar ... Compta el temps que vam trigar en arribar a comissaria? ... una hora i mitja, és que vam trobar un embús de cal deu, però a comissaria vaig estar deu minuts, el temps suficient per trobar on amaga el prefecte la beguda, m'ha fet fora sense ni tan sols fitxar-me.

Seguin les seves passes vacil·lants fins al bar vam seguir preguntant sobre la denúncia. - Mira, et diré una cosa, si et trobes una pava dormint rodejada de nans o d'un munt de gent clapant i tres velles levitant, per molt bona que estigui, escampa la boira! I si a una se li cau una sabata de vidre, llença-li al cap! ... Jo ... - va intentar afegir mentre mantenia un precari equilibri. - Jo tenia un regne, un de sencer, ple de súbdits i súbdites, i em podia tirar a qui em vingués de gust, súbdites i súbdits.

Quan li vam explicar que l'havien denunciat per retenir-les contra la seva voluntat va esclatar en un atac d'ira. - I una merda! Ja voldria jo que se'n tornessin a casa seva, però no les volen. No ... La madrastra de la V.F. Diu que ara la casa és neta i que les filles les te ben cassades amb uns industrials.

Mentre prenia la mida a una ampolla d'orujo gallec va seguir explicant. - I la B.N.! Em vaig trobar la madrastra i el pare, em van donar les gràcies per portar-me-la i els cabrons dels nans ... resulta que me'ls vaig veure a la tele, a la cavalcada del dia de l'orgull gai. Els vaig trucar i em van dir que no volien saber res d'aquella bruixa ... literalment.

Vam preguntar per la B.D. Que semblava haver oblidat. - Ah! Sí, és que els seus encara dormen i em fa cosa despertar-los. - i les fades? - Ves a saber, em sembla que s'han fet monges de clausura ... o alguna cosa semblant.

El Príncep Blau, que hores d'ara ja era morat, va seguir explicant mentre buidava un Chivas 12 d'una glopada. - Tres vegades, tres vaig pringar, s'ha de ser burro! I ja em veus ... però jo tinc la solució ... jo. - Dit això va sortir a la porta del bar i va cridar: Nenes!

Quan les tres denunciants van sortir a la balconada ell va fer una sonora botifarra perfectament visible fins i tot en la penombra del carrer i després va enfilar carrer avall fins perdre's en els carrerons del barri encoratjat pels crits de les denunciants. - Ja tornaràs poca-solta! Ja passarem comptes quan tornis! Que no tens collons d'anar-te'n, impotent! Gamarús! Borratxo!

Cafè de nit (Relats conjunts)

Relats conjunts: Cafè de nit (V. Van Gogh)

Fora el fred i la foscor eren els senyors absoluts, a dins un borratxo consumia el seu enèsim got, en un racó una parella es devoraven amb la mirada en un altre. L’amo del local i cambrer únic, netejava un got amb un drap que podia estar en qualsevol estat menys net. La Margott, la prostituta oficiosa del local, seia a la barra amb un got de pastís mig ple, esperant que algú li demanés pels seus serveis.

La vaig saludar com feia des que vaig entrar per primera vegada ja feia uns anys. – Bona nit Margott. – Bona nit, maco. Què? Tens ganes de passar-ho bé? – De ganes no en falten, el problema és que no en tinc més que per un got. – Com tothom en aquest país. M’agradaria saber on són els que tenen els calers. – Ja em perdonaràs però no els esperis aquí. – Les meuques que fan servir són al bordells de luxe, no pas en un cafè de barri.

El cambrer em posà un got de pastís sense preguntar, el tastà a petits glops, sense presa, deixant que el seu tacte lleugerament cremós i el seu punt picant acaronin la meva llengua. – Una vegada va venir un d’aquests. – Començà a dir la Margott. – Estava gat, amb prou feines es mantenia dempeus.

La Margott va somriure recordant. – Es va posar davant meu i amb la veu més ronca i pastosa que mai no havia sentit em va dir “Oh! Ets una Deessa! Una musa escapada del llimb!” – No seria de l’Olimp? – Li vaig corregir com sempre que explicava la mateixa història. – Olimp, llimb, tant fa, no sé què és ni una cosa ni l’altra.

No vaig poder evitar que em sortís la vena didàctica. – L’Olimp és una muntanya que hi ha a Grècia i és on els antics grecs pensaven que hi vivien els Déus. El llimb és una zona difusa on, segons l’església Catòlica van les ànimes dels nens que no han estat batejats, i les ànimes dels justos que esperen la redempció de la humanitat.

La Margott va preguntar intrigada. – La redemquè? – Redempció. – Vaig respondre. – l’alliberament de la humanitat de tots els seus pecats. – Doncs més val que esperin asseguts, que la cosa va per llarg! – Va ironitzar mentre acabava el seu got. – Així què? Fa un espanyol ni que sigui? – Ni per a això en tinc, Margott. Saps què a Espanya li diuen un francès? – La Margott riguè. – Bé, senyors, la conversa és molt interessant, però jo tinc una família que mantenir, surto a veure si faig una mica de calaix.

Dit això la Margott va sortir a la freda nit que rodejava el cafè a la recerca d’un més que improbable client. – Pobre dona! – Digué el cambrer. – És dur això de vendre el cos. – No ho dic pas per això. – Ah no? – No. Penso en el que te a casa seva, la mare que ja no rutlla. – Em deia posant-se un dit a la templa i fent-lo rodolar. – I el marit, un borratxo que va acabar impossibilitat després de caure d’una bastida.

Vaig recriminar al cambrer. – Home! S’ha de tenir pietat d’aquells que la vida se li ha girat. – Ja la portava girada aquest, no treballava a l’obra, havia pujat per atonyinar un obrer i va perdre peu. A la Margott la coneixien pels blaus que portava arreu. – Ostres, no ho sabia. I encara el manté? – Bé. Diuen les males llengües que no voldrien estar on és ell .. Ja m’entén.

Tot i que em feia una idea no deixava de pensar que era estrany que la Margott seguis mantenint aquell talòs – I com és que va acabar així, ella vull dir. – El marit li feia de xulo. – Però una vegada lliure d’ell podia haver treballat en altra cosa.

El cambrer em mirà entre irònic i condescendent. – Sap quant guanya la Margott? Sap les dones que treballen catorze hores cada dia als telers? Ella guanya deu vegades més. I ara que el marit no l’atonyina i no se li beu els guanys ... Si no és per ser l’amant d’un empresari ... Diuen que el carnisser del final del carrer li va oferir de posar-li casa, però que li va dir que no.

La campaneta de la porta sonà, totes les mirades es dirigiren al nou vingut, roba neta i cara, abric gruixut, guants negres de cuir. Feu una mirada al local i s’assegué en una taula a prop de l’entrada. El cambrer s’apropà a fer la comanda. En tornar, en veu baixa, em digué. – Això pinta malament, el paio va carregat.

No vaig entendre que volia dir fins que el vaig veure deixar la pistola a sobre la taula. El cambrer s’apropà amb la comanda al temps que li demanava que amagués allò. – No pateixi, ara la deso, m’estava fent nosa per trobar la meva pipa. – Efectivament a la mà tenia una pipa de canyell corb negre i cassoleta blanca. Va deixar caure la bossa del tabac a la taula i agafà la pistola, desant-la a la butxaca dreta de l’abric que no s’havia tret.

Parsimoniosament ompli la pipa amb tabac, encengué un llumí i donà una calada a la pipa per que el foc acariciés els fils de tabac. L’aroma no trigà en arribar-me, allò era tabac del bo, d’aquell que porten d'Amèrica del sud. L’home mantenia la mirada en un dels finestrals simulats del local mentre xuclava el fum de la pipa.

La nit passava lentament, serien les dues o les tres de la matinada, el rellotge del local feia anys que havia donat la darrera hora i el meu l’havia empenyorat per poder menjar aquella setmana. La Margott va tornar, entrava fregant-se els braços. – Res. Ni un client. Quina nit més fastigosa. – Llavors va reparar en l’home. – Què fas aquí?

L’home s’aixecà. – Hola Margueritte. – Em dic Margott. La Margueritte és morta. – L’home no va atendre la reclamació. – Estic disposat a recuperar-te, Margueritte, torna a casa, oblidarem tot el que ha passat i tornarem a ser feliços. – No l’entens? – replicà la Margott. – Ja no hi és la Margueritte, la vas perdre en una aposta.

L’home abaixà el cap. – Tens raó, vaig ser un miserable, però estava posseït pel joc. Ara estic curat. – Felicitats, però jo ja no puc tornar. – Podries viure bé amb mi. Porto el negoci del pare, fins i tot ens portarem la teva mare i el servei en tindrà cura. – T’oblides d’algú. – A ell el portarem a un asil.

La Margott se’l va mirar de fit a fit. – Són molts anys. – Digué amb els ulls plorosos. – Em vas apostar com si fos la teva propietat, com si no tingués ànima. I ara vens a reclamar-me, com qui torna a la casa d’empenyorament a recuperar allò que donava per perdut. No. No tornaré Marcel, la Margueritte la vas perdre amb un trio d’asos.

L’home, amb els ulls envermellits li cridà. – Dóna’m l’opció a compensar-te. Dóna’m l’oportunitat de tractar-te com et mereixes! – Ja ho vas fer Marcel, ara ja no és hora, torna-te’n a casa i deixa’m viure la vida que em vas donar. – dit això la Margott enfilà cap a la porta amb pas ferm.

La pudor de pólvora es barrejà amb l’aroma del tabac a l’hora que el soroll sec del tret envaïa el local, l’abric de l’home fumejava a l’alçada de la butxaca mentre el cos de la Margott queia rodó a terra. – Ho sento Margueritte, no podia deixar-te així. – Deia l’home mentre treia la pistola de la butxaca i s’encanonava el cap.

La sang barrejada amb restes de cervell i crani regalimaven paret avall, el cos de l’home caigué sobre la taula tombant-la i provocant que el mabre es trenqués en bocins. Tots els presents érem immòbils, incapaços de fer una passa.

A mida que em recuperava m’apropà al cos de la Margott, Mai no m’havia fixat en lo maca que era. Aquells ulls blaus demanaven una explicació que ara ningú ja no podria donar-li. El borratxo sortí atrafegadament del local, la noia de la parella cridava histèrica mentre el seu company tractava de consolar-la. El cambrer tractava de marcar el número de la gendarmeria al disc del telèfon.

Vaig pensar en tancar els ulls de la Margott, però se m’acudí que la policia no voldria que ningú toqués res. Vaig fer una ullada a l’home, la sang rajava del seu cap fent un bassal vermell fosc al seu entorn. L’abric cremava lentament en el lloc per on havia sortit la primera bala.

Què devia passar per la ment d’aquell home? Quina era la raó per a que es considerés en el dret d’acabar, de limitar impunement, la vida de la Margott? La pipa, caiguda uns metres més enllà de la taula encara fumejava i no s’havia trencat. Ningú no la mirava, la vaig agafar i me la vaig amagar a l’abric, a la fi, l’arma del crim era la pistola, no pas la pipa i a la casa d'empenyorament em donarien uns bons calers.