3426. El final d'una guerra.

Els vigilants envolten la sala on es reuneixen els garants, tots ells passen dins, miren amb desconfiança els vigilants, alguns fins i tot fan comentaris agressius en veu alta. – Que ningú no s’hi enfronti. – Ordena el segon pel canal de seguretat. Al seu costat l’informador va mirant com entren.

Dins les vibracions de converses enceses augmenta, en un moment s’escolta un clam general. – Ha arribat un dels guardians. – Diu l’informador. – No l’he vist passar. – Ja era a dins, ha estat amagat des de la inspecció d’habitacles. – Doncs està desarmat, la seva fulla era al seu habitacle. – La hi portarà el cap. Qüestió d’honor. – Ja. – Enfundat en l’uniforme de guardià apareix el cap, sols porta per posar el casc que li cobrirà el cap i el farà impossible de reconèixer.

El cap es para davant del segon i l’informador. – Bé, senyors, és molt possible que no ens tornem a veure, ha estat un plaer col·laborar amb vostès i penso que deixo en bones mans la nau. Ara quan entri, tanquin com hem acordat i no obrin fins que els hi doni el senyal.

El cap entra en la sala i les portes s’obren darrera d’ell, el segon obre el canal per escoltar el que passa a la sala, alguns sinars s’apropen a preguntar què passa. Un dels membres de l’assemblea s’apropa al segon. – Què està passant? – Una reunió de garants. – I el cap? – A dins. – Què fa a dins el cap? Aquests fanàtics el mataran. – Potser, però són les seves ordres, i és la seva guerra.

Pel canal s’escolta com el guardià. – Aquest que governa aquesta nau, aquest és un dels que va acabar amb el nostre estimat líder, traïdor que ens va vendre a les forces del mal, i que ha manipulat el vostre líder per no portar a terme la victòria de la fe.

El cap intervé tallant el guardià. – Sí, ho vaig fer. No, no va ser una traïció. Totes les mentides del líder sí ho eren. Quan va fer que ens amputessin els organs sexuals, quan va fer matar tots els que preguntaven el que no interessava, quan mentia sobre les seves visions, obtingudes pel molt de rahmah pres en les seves contínues borratxeres, rahmah que us prohibia a la resta.

A la sala les vibracions són pràcticament descontrolades, els dos guardians s’apropen l’un a l’altre per trobar-se front per front. El cap parla al guardià. - Sóc el guardià principal Insaur, sóc el que va clavar la seva fulla al cos del gran líder del garants, d'acord als pactes finals, li exigeixo que s'identifiqui. – Sóc el guardià Careus, si hagués pogut el meu cos hauria impedit que la seva fulla profanés el cos del líder. – Crec que li farà falta això. – Li diu el cap atansant-li la fulla.

El guardià l’agafa. – Sap que això és el final. – Ho sé. – Tots dos s’embranquen en una lluita que fa recular els garants cap als marges de la sala, alguns copegen la porta demanant que se’ls hi deixi sortir, d’altres vibren histèricament insultant el cap i donant suport el guardià.

La fulla del cap s’enfonsa per primera vegada en el guardià, sols l’ha tocat superficialment i el guardià se li llença amb més fúria, el só de les fulles envaeix la sala acompanyat dels cops rítmics que donen els garants a terra.

De sobte ambdues fulles es claven en el contrari. Els cops paren, tots els garants miren en silenci, dels dos cossos raja la sang, podria ser la sang d’una de les bosses circumdants o pertànyer a l’artèria principal, sols el poden saber amb la caiguda d’un dels cossos a terra.

Les mirades del cap i del guardià ja no lluiten, les fulles surten a poc a poc del cos del contrari. El guardià cau a terra mentre el cap trontolla, apropa el tentacle al cinturó i prem un botó.

L’ona expansiva fa tremolar la nau. – No! – Crida el segon. – Ràpid, obriu la porta! – No cal. – diu l’informador. – No cal córrer, no queda ningú viu. Les bombes de deflagració immediata ja ho tenen això. – Vostè ho sabia? – No, però era d’esperar. Com pensava que se’n sortiria el cap? Sols matant el guardià? Bé, ara ja sap qui sóc i com localitzar-me.

Dit això l’informador es perd entre els sinars que s’apropen a l’entrada. – Penso que haurem de cridar a una reunió de l’assemblea. – Diu el segon. – Sí, apaivagaré els ànims de la gent i la convocaré, espero que porti un informe fidedigne. – El tindrà. – El segon dona ordre d’obrir la sala mentre el membre de l’assemblea parla amb els sinars reunits.

El segon entra dins la sala, els cossos carbonitzats s’amunteguen a les vores. – Busquem supervivents? – Em temo que sols podem comptar cadàvers. Donin suport als sanitaris, mirin d’identificar-los tots, si és possible. – el segon veu dos cossos al mig de la sala. Porten l’uniforme dels guardians, treu el casc al primer, no està carbonitzat, és l’altre guardià, els seus ulls diuen que ja no queda vida en ell.

S’apropa al segon cos i li treu el casc, és el cap, encara respira. – Senyor. – No, ja sóc mort, no perdi el temps. – Calia? – Miri les caixes assignades als garants, hi trobarà armament suficient per prendre el control de la nau. Calia.

El cap perd l’últim alè. El segon fa un senyal a un aprell de vigilants. - És el cap, feu-vos-en càrrec. – Amb un altre vigilant s’apropa a les caixes dels garants, en obrir-les descobreix armament de darrera generació, llançadors de projectils en descàrrega contínua, torxes dirigibles de llarg abast i bombes de deflagració.

El segon abandona la sala deixant un sanitari al càrrec de l’operació i va cap a l’assemblea general, quan entra en la gran plaça tots el miren en silenci, sap que no ha d’esperar la pregunta. – He de comunicar que avui hi ha hagut una reunió de tots els garants, en aquesta reunió hi era també el cap de la nau, tot i que no hi era per la seva condició de cap.

- Els garants es disposaven a prendre el control de la nau i establir un estat teocràtic, haurien acabat amb tota la tripulació si l’haguessin considerat necessari. L’armament del que disposaven supera en molt el nostre.

- El cap, havia estat format com guardià principal, els guardians principals eren un cos que havia de liderar la guerra santa. Tanmateix ell i d’altres es van revoltar contra el gran líder del garants i el van matar ara fa uns cinquanta cicles. Des de llavors, el cos de guardians es va dividir en fidels al líder i revoltats, avui, per a nosaltres a acabat aquesta guerra. Els dos darrers guardians han mort. També han mort els prop de quatre-cents garants.

- Sé que hi havia gent que els hi tenia por, i que alguns us plantejàveu unir-vos-en si s’aixecaven. L’entenc, no tothom està disposat a perdre la vida. Jo no sé que hauria fet al lloc del cap, tanmateix ell va prendre una decisió i la va portar a terme. Parlem de quatre-cents morts, una massacre, però si ara no fossin morts, segurament jo ja ho estaria, i molts de vosaltres i quasi tots els tripulants.

- Durant la meva vida he hagut de prendre decisions molt dures, on algú ha perdut la vida i no sempre era el meu enemic, però sempre he evitat accions massives com aquesta, però davant dels esdeveniments no se m’acudeix una opció menys dolenta que la portada a terme pel cap. Sé que la llei impedeix fer-li un funeral oficial, així que prego en aquesta assemblea que se’ns permeti, als que el coneixíem donar-li el darrer adéu en privat.

Bona collita

No ho puc evitar, la meva educació és profundament catòlica, i quan dic profundament vull dir estrictament això. Quan escolto plantejaments espirituals d’altres creences sempre em salta la dèria de no prendre-les en consideració, si parlen els bisbes, o el Papa de roma, la cosa és diferent, em sento amb cor de discutir-ho.

La realitat és que tan bajanades són unes com les altres, però si un imam deixa anar que la terra és plana se m’escapa el riure, si ho diu un bisbe m’encabrono. I és que la petja de la religió dins el cervell d’un nen és com un tatuatge fet a foc, no s’esborra mai, fins i tot quan ets prou assenyat per veure que d’iguals en són, bisbes i imams, pastors evangèlics i gurus varis.

Em recorda això com ensenyaven moral als nens en la novel·la Un món felíç, d’Aldous Huxley (perdó si no l’he escrit bé.), així ens acabem trobant, fem vacances de Setmana Santa, quaresma, Diumenge de rams, dissabte de glòria, dilluns de pasqua ...

Pocs, quasi ningú, recordem que en aquesta època no es celebrava la passió de ningú sinó l’inici de l’estació de la collita, la tornada de la llum del dia, la fruita fresca i els camps verds, l’alegria de poder retrobar-nos en el camí cap a les muntanyes amb el bestiar. Allò el van esborrar, van convertir el gaudi en patiment, van canviar la feina pel treball, l’esperança pel càstig.

Ens passen una i altra vegada la història d’un individu que va ser traït pel seu millor amic, que la resta d’amics van escampar la boira i fins i tot el seu pare va passar d’ell, quedant tan sols la seva soferta mare i la seva dona (tot i que s’empenyin en dir que no.), plorant el captiveri i la mort del seu fill i el seu company respectivament.

És curiós, Dues dones, una d’elles vexada com a puta per l’església, eren les úniques que van romandre al peu de patíbul, dues dones, en una època on les dones podien ser esbatussades sense cap mirament, feien front a uns hipotètics soldats que custodiaven al comdemnat.

Fora d’incongruències històriques, que sols en aquesta escena hi ha a cabassos, em fa pensar en què estem venerant, potser hauríem de girar la mirada, oblidar el penjat, i pensar en les dues dones que hi ploraven als seus peus. Com ha des ser una persona perquè, en el darrer moment sols la mare i la companya, les dues úniques persones que se’l devien estimar de debò malgrat tot, hi fossin al seu costat?

Això crec, ja que pel moment no tinc arguments històrics, si alguna vegada va existir un tal Jesús no era més de fiar que els fanàtics que maten per la seva fe, siguin catòlics, evangelistes, mormons, testimonis de Jehovà, sunites, xiites, i qualsevol altra religió, facció, secta o grupúscul religiós.

Així que, com que ja no patim, erròniament penso, per la propera collita, si més no penso que podríem recuperar aquests quatre o cinc dies pensant que és l’inici del bon temps, de les plujes que netejen l’aire, de les ganes de fer un clau, per molt que ja no sigui per tirar coets, per córrer sota la pluja que ens ha enxampat sense paraigües i acabar rient en veure’ns molls de dalt a baix.

I els que vulgueu patir amb el patiment d’un tal Jesús, doncs feu-lo, però no ens exigiu als altres que portem el cap cot, que aquests dies són de festa, que les flors tornen a néixer, que l’aire es neteja, que la vida torna a brollar.

Bona festa de l’inici de la collita a tothom.

Aquell planeta era un bluf

Aquell planeta era un bluf, tot i que les sondes parlaven d’aigua, d’oxigen i de vegetació el que ens vam trobar allà va ser poc menys que un bassal, d’aigua sí, però amb un fort contingut d’amoníac, oxigen també, però amb una quantitat tan alta de metà que feia l’atmosfera irrespirable i quatre matolls que a més resultaven ser uns divertits fongs que xuclaven els pocs nutrients del terra.

Aquell planeta era un bluf, tot i que les sondes parlaven d’amoníac, de metà i de terra amb nutrients el que ens vam trobar allà va ser poc menys que un bassal, d’amoníac sí, però amb un fort contingut d’aigua, metà també, però amb una quantitat tan alta d’oxigen que feia l’atmosfera irrespirable i els pocs nutrients que se’ls empassaven uns divertits fongs de color verd.

Va ser de camí cap a la nau, tot just passant un coll pedregós que ens hi vam trobar cara a cara. No és que sigui un covard, però trobar-te davant d’uns éssers enfundats dins una mena de farcell, que es desplaçaven fent salts, que voleu que us digui, m’hi vaig espantar.

Va ser de camí cap a la nau, tot just passant un coll pedregós que ens hi vam trobar cara a cara. No és que sigui un covard, però trobar-te davant d’uns éssers enfundats dins una mena de farcell, que es desplaçaven basculant sobre dues extremitats, que voleu que us digui, m’hi vaig espantar.

De fet ens vam quedar tots parats, nosaltres i ells. A la fi, tot i que es sabia que un dia o altre ens hi trobaríem amb altres civilitzacions, no era així com ho esperàvem, i a més no anàvem preparats, ni equips per la traducció que tan bon resultat havien tingut amb dofins i balenes, ni armes per a una possible contingència.

De fet ens vam quedar tots parats, nosaltres i ells. A la fi, tot i que es sabia que un dia o altre ens hi trobaríem amb altres civilitzacions, no era així com ho esperàvem, i a més no anàvem preparats, ni equips per la traducció que tan bon resultat havien tingut amb glons i tnaris, ni armes per a una possible contingència.

Afortunadament semblava que ells estaven en la mateixa situació, ara el problema era com actuar i tot el que jo sabia era que qualsevol gest podia ser considerat en sentit contrari al desitjat, si tiràvem enrere podien entendre que els deixàvem passar o que ens preparàvem per atacar, si jo m’avançava podien entendre’l com una agressió o com un apropament amical, el que no podíem fer era seguir en aquella situació així que em vaig decidir a actuar.

Afortunadament semblava que ells estaven en la mateixa situació, ara el problema era com actuar i tot el que jo sabia era que qualsevol gest podia ser considerat en sentit contrari al desitjat, si tiràvem enrere podien entendre que els deixàvem passar o que ens preparàvem per atacar, si jo m’avançava podien entendre’l com una agressió o com un apropament amical, el que no podíem fer era seguir en aquella situació així que em vaig decidir a actuar.

Vaig avançar-me estenent la mà oberta cap amunt mentre pregava perquè això per a ells no signifiqués ni una ofensa, ni un repte, ni un no sé què que els hi fes atacar-nos.

Vaig avançar-me estenent les quatre palmes mentre pregava perquè això per a ells no signifiqués una ofensa, ni un repte, ni un no sé què que els hi fes atacar-nos.

De sobte el terra tremolà violentament, els membres dels dos grups rodolàrem mentre una esquerda s’obria als nostres peus, l’alienígena es va agafar al meu braç instintivament al veure’s engolit, alguns dels meus companys i dels seus van caure també. Vaig agafar un dels seus tentacles per evitar que acabés de caure, per primera vegada vaig veure els seus ulls en ells vaig poder llegir la por a tot el que estava passant, la por a morir.

De sobte el terra tremolà violentament, els membres dels dos grups rodolàrem mentre una esquerda s’obria als nostres peus, em vaig agafar al tentacle de l’alienígena instintivament al veure’m engolit, alguns dels meus companys i dels seus van caure també. Em va agafar un braç am l’altre tentacle per evitar que acabés de caure, per primera vegada vaig veure els seus ulls en ells vaig poder llegir la por a tot el que estava passant, la por a morir.

Quan la tremolor va parar vaig demanar els meus companys que eren fora que ajudessin els caiguts, nostres o seus, al cap d’una estona tots estàvem estesos i a raser, vaig mirar l’alienígena i ell em va mirar, va fer un soroll que vaig interpretar com una riallada, jo també estava rient, ens vam incorporar tots dos i vam tornar al moviment previ al terratrèmol, desprès d’uns maldestres intents vam intercanviar salutacions agafant un tentacle d’ell i sacsejant-lo i oferint les meves dues palmes desprès perquè ell posés les seves a sobre.

Quan la tremolor va parar vaig demanar els meus companys que eren fora que ajudessin els caiguts, nostres o seus, al cap d’una estona tots estàvem estesos i a raser, vaig mirar l’alienígena i ell em va mirar, va fer un soroll que vaig interpretar com una riallada, jo també estava rient, ens vam incorporar tots dos i vam tornar al moviment previ al terratrèmol, desprès d’uns maldestres intents vam intercanviar salutacions m’agafà un braç i me’l sacsejà i després oferint les meves quatre palmes que vaig posar a sobre de les seves.

M’hauria agradat dir-los que, si el volien, el planeta era seu, a la fi aquell roc no ens oferia el mínim per poder establir una colònia i el minerals dels que disposava els podíem aconseguir per tot l’univers, cada grup va seguir el seu camí, vam retornar a la llançadora i tornàrem a la nau, vam veure la seva nau al abandonar l’òrbita del planeta, just abans d’entrar en el portal, em va semblar que ells també ens miraven. Ara ja sabem que no estem sols a l’univers.

M’hauria agradat dir-los que, si el volien, el planeta era seu, a la fi aquell roc no ens oferia el mínim per poder establir una colònia i el minerals dels que disposava els podíem aconseguir per tot l’univers, cada grup va seguir el seu camí, vam retornar a l’elevador i tornàrem a la nau, vam veure la seva nau al abandonar l’òrbita del planeta, just abans d’entrar en el pas, em va semblar que ells també ens miraven. Ara ja sabem que no estem sols a l’univers.

3426. Abatre el joc

El cap es troba amb el segon, junts caminen sense vibrar fins a una sala buida, el cap tanca la porta darrera d'ell. - Ara ja som sols. - Sí, senyor. - Em sembla que podem deixar el protocol per una estona. Sóc el guardià principal Insaur, sóc el que va clavar la seva fulla al cos del gran líder del garants.

El segon escolta en silenci. - Crec que vostè és també un guardià, si és així, i d'acord als pactes finals, li exigeixo que s'identifiqui. - Crec que s'equivoca, i ho sento, Insaur, jo no sóc un guardià principal, sóc, era un membre del servei secret del govern. Vaig estar infiltrat entre els garants molt de temps, controlant i informant sobre l'exèrcit de guardians.

El cap es mostra sorprès. - Què sap de nosaltres? - Moltes coses, durant el seu captiveri a l'illa del fred el gran líder va ser femella a la primera posta, l'única femella. Aquest fet es va convertir en un senyal per als garants. Tots els ous que van prosperar es van convertir en els membres de l'ordre dels guardians principals, l'exèrcit que conquistaria Shan, per a glòria de Unr.

- Per què ens van extirpar els organs genitals? - Això va ser una interpretació d'un dels versicles que havia escrit temps abans el líder. “De tots els guerrers de Unr sols un sobreviurà però els seus fills no veuran la llum.” - Així sóc fill d'aquell tarat? - Em sembla que sí. - I li dec el no poder procrear. - També.

- Si encara em quedava cap dubte de la justícia dels meus actes avui s'ha esvaït per sempre. Quin paper tenia vostè allà? - Oficialment sols observava, ara bé, ningú no em va ordenar no tancar les portes. - Així va ser que vam poder arribar al líder. - Vagi a saber. - M'està sorprenent ... - Si pregunta pel meu nom, ho sento, s'haurà de conformar amb l'actual, Lirnur, he tingut tants noms que ja no recordo el primer.

- Així tenim un problema, a la nau hi ha un altre guardià i no l'he localitzat. - Entenc que no es puguin reconèixer, aquell vestit els tapava d'amunt a avall. Però com sap que hi ha un altre? - el cap li mostra un dels tentacles. - Veu aquest bony? - Sí. - Un sensor, indica la presència d'un guardià a poca distància, és per això que no ho entenc, sempre que estem junts el sensor es posa en marxa. - Ara també. - Sí. - Crec que sé que passa.

El segon treu un estabornidor i es dirigeix a la porta, obre poc a poc. Se sent com algú s’esmuny pels passadissos. – S’ha parat. – Crec que sé de qui es tracta, l’eliminaré. – Pot detenir-ho però no l’elimini. – Seria preferible. – Ho sento, em lliga un pacte. – Vostè mana. – Gràcies. Tinc una reunió amb el meu informador, ens reunirem els tres. – Quan? – L’avisaré. Procuri que no estigui la seva ombra. – Així ho faré.

Cap i segon surten de la sala i tornen al pont el segon parla apart amb el cap de seguretat, el cap parla amb el pilot. – Quant queda fins al proper planeta? – En tres jornades podrem enviar sondes, ara, jo no em faria gaires il·lusions, està massa a prop de l’estrella. – En el moment que confirmem dades adverses canvií el rumb cap al proper sistema. – A velocitat màxima no arribarem fins d’aquí a déu cicles. – Massa temps. – Pensa el cap. – En poques fases estarem enmig d’un batibull que no ens en sortirem.

El cap es retira al seu habitacle, encén el terminal i revisa els missatges, hi ha un del líder dels garants, - L’obre i a mida que el llegeix se li encongeix el cor. – Estimat i temut guardià principal, us prego vingueu en el meu socors. Un dels fidels ha posat en dubte que jo tracti amb un guardià i ha assegurat que ell si en tracta i reclama que us presentem. Com bé sabeu si en tres jornades no us presento la meva mort serà un fet.

El cap crida al segon al seu habitacle. – Digui. – Em temo que ja tenim una data, tres jornades, miri d’aïllar la zona on els garants fan les seves reunions, que els vigilants deixin passar qualsevol que s’identifiqui com a garant. – Què ha de passar? – Han reclamat al líder que presenti al guardià principal amb qui parla. – I vostè anirà a eliminar-ho? – Sóc jo.

El segon es mostra sorprès. – No pateixi, no l’he enganyat, després dels primers aldarulls vaig pensar que una manera de controlar-los era tenir el líder local dominat. Al no tenir ningú a sobre podia fer i desfer, havent-hi un guardià qualsevol acció havia de ser informada prèviament. – Entenc, un doble joc. Bé, sospito que hi haurà morts. – Sospita bé, l’altre guardià apareixerà també.

El cap tecleja alguna cosa al terminal. – Acabo d’enviar la confirmació al líder. També l’hi he enviat un senyal al meu informador, ens reunirem aquí en un fase. – Així doncs tornaré al pont si no l’importa. – Faci, però pensi una possible estratègia, ja que és el dia vull que sigui el punt i final. – Això m’ha sonat molt dur. – Ho és. – Fins després cap.

Un senyal al terminal portàtil indica al segon que ha d’anar amb el cap, quan entra a l’habitacle un sinar, que recorda vagament, l’acompanya. – Segon, li presento a Rouah, és un sinar del continent est, un especialista en passar desapercebut. – Crec que ens hem vist en alguna ocasió. – El sinar li respon amablement. – Potser, he coincidit amb algunes missions del servei secret, algunes vegades del mateix bàndol, d’altres en bàndols contraris. – Ara! Vostè és el més esmunyedís dels lladres industrials que és coneix! – Ho era. Ara, les empreses que em pagaven ja no existeixen.

El cap, sorprès per les paraules del segon, pregunta. – espero que això no sigui un problema. – Cap ni un, senyor, mai no el vam poder enxampar però mai no ens va causar cap baixa. – Crec que s’equivoca, va haver-hi un cas. – Indústries del Sud. Sí, el recordo, vam haver d’elegir, o el deixàvem anar i ens feia la feina bruta o el capturàvem i un traïdor els seguia passant informació.

El sinar es sorprèn. – Què vol dir? – Que l’estàvem veient i que vostè no era el nostre objectiu, era ell. S’havia venut a Indústries del Sud, els hi passava tota la informació que arribava a les seves mans. – I perquè no el capturaven? – Política de departament. – Doncs, aprofitant que tots som vells coneguts què els hi sembla si anem per feina? – Intervé el cap.

L’informador explica la situació, s’ha presentat l’altre guardià tot i que no l’ha pogut identificar perquè anava amb l’uniforme. – Això no serà problema. Ja l’hem identificat, és un dels membres del servei de neteja. – El càrrec ideal, sempre estava a prop i mai no l’identificava. Qui es fixa en algú que neteja? – No l’han capturat?

La pregunta de l’informador va acotar el cap al segon. – És l’únic que no s’ha presentat quan els hem cridat per revisar els habitacles. – No patim ara. – Intervé el cap. – Jo aniré a la sala, quan tots els garants siguin a la sala vull que la tanquin. – Quan haurem d’obrir-la de nou? – el cap no respon. – Senyor! Quan haurem d’obrir-la? – Quan li ho ordeni. – I si li guanya? – No em guanyarà.

El segon es mostra disconforme. – Sembla molt segur, senyor, espero que no s’equivoqui. – No m’equivoco, segon. Rouah li dirà si queda algun garant fora, els coneix a tots. Segon, tot i els meus dubtes ha estat un bon segon, Haurà de convertir-se en cap de la nau, és problema seu, però convèncer aquell parell de grins de laboratori per que un d’ells li faci de segon.

Creix sense remei

Mires les fotografies de fa uns anys, aquell petit farcell que portaves al braç dormia, plorava i embrutava bolquers, s’ha convertit en un belluguet que salta, crida t’explica històries, es fa mal, s’enfada, t’enfada, t’abraça i et fa un petó amb els morrets plens del darrer que ha menjat.

Avui, quan escric, la he deixada al col·legi amb el seu pastis d’aniversari, com sempre quan ja m’anava m’ha fet tornar per fer-me l’abraçada de rigor, per la cua d’ull he pogut veure com el de la furgoneta feia mala cara en veure’m recular.

No fa gaire encara havíem de pensar que era el que ens deia, avui s’explica perfectament. Fins i tot n’he viscut el seu primer desengany amorós. Em va colpir veure-la voler estar amb aquell nen i ell, amb veu ferma, dir-li al seu pare “Ja li vaig dir ahir que no la estimo.”.

Sí, l’he de reconèixer, em fa una abraçada i començo a liquar-me, directament, i tanmateix hi ha moments que t’has de posar, fer el cor fort i renyar-la quan en fa una de grossa. Sort dels moment en que t’infla d’orgull, quan amb molt pocs errors arriba a comptar fins a quaranta, quan identifica “la teva lletra” a l’alfabet, quan la sents cantar, emocionada, la cançó de les preti quiur.

Ja ho sé, quina bajanada de dibuixos, l’argument és una calca d’episodi a episodi, la coherència és una virtut inexistent; dimonis hiper musculats contra dues nenes de ... Deu anys? Potser dotze? I van i els guanyen. Però hauríeu de veure els seus ulls, aquella brillantor ho diu tot. I a la fi jo m’emocionava amb el Meteoro i el Simbad el marino, que es feia fort en estrènyer-se el cinturó, i quan les veig avui penso exactament el mateix que de les preti quiur dels nassos.

He vist els seus dibuixos passar de ser gargots incomprensibles a figures tremoloses, les seves paraules desmanegades a explicacions coherents, la he vist pujar a la bicicleta i prémer els pedals fins moure-la, la he vist pujar al tobogan mentre se’m feia un nus a dins i llençar-se sense por. I el seu somriure constant, les seves rialles, els seus ulls marrons il·luminats.

Creix sense remei, cada dia és una mica més independent, cada dia em necessita una mica menys. És un procés imperceptible, inevitable i a l’hora imprescindible. Cada dia hi ha un motiu per alegrar-me i un altre per patir. Avui, el dia que escric, farà quatre anys, és una nena gran, una mica més gran que ahir, més gran que fa un any. I això em recorda que jo sóc, també, una mica més gran, més gran que ahir, més gran que fa un any.

3426. Malediccions

El cap entra a una petita sala, el llum no està encès, tanmateix sap que no està sol. – Hola. – Hola cap. – Què sabem? – El líder està neguitós. – Per què? – No acaba d’entendre la seva posició, pensa que vostè, com a guardià, s’hauria hagut de posicionar davant l’oferta del segon.

El cap rumia un moment. – Ha dit que jo en sóc el cap i alhora un guardià principal? – No pas, tot i que hi ha alguns que ja sospiten. – Potser hauré de parlar amb el líder. – Penso que és més greu, alguns estan qüestionant al líder. – Això potser molt bo o molt dolent. – Jo diria que és molt dolent.

- Per què? – No són els més moderats quins dubten de l’eficiència del líder sinó els més radicals. – I quin és el problema? – Volen brega, passar a l’acció. – Valorem el que pot passar. Suposem que el líder decideix fer-los cas i radicalitzar la situació. – Segurament hi hauria un atac als parians o al segon o a vostè.

- Interessant, preferiria que el blanc fòssim nosaltres preferiblement jo, vull evitar víctimes innocents. - entenc. - Suposem que el líder no els hi fa cas. – Em temo que podria ser assassinat. – en aquest cas ens hauríem d’assegurar que no poden donar la culpa a ningú altre, i seria el final del garantisme. – Podria esdevenir una matança entre garants. – Sí, ho sé. – Intentaríem evitar-ho?

- Indubtablement. Quina altra possibilitat hi ha? – Que el líder fos forçat a renunciar. – Aquesta sembla menys perillosa. – No crec, el substitut seria el seu auxiliar i pertany a la corrent més radical, de fet va ser el responsable de l’enfrontament amb els parians. – I com és que el líder no va actuar en contra d’ell? – Crec que en sap alguna cosa del líder que no sabem la resta.

- Això ens obre una altra possibilitat. – No la veig. – Centris en l’individu aquest, vull saber tot el que sigui possible d’ell abans de presentar-m’hi. – Així ho faré. Acabarà el malson? – Encara no ha començat em temo. – També ho penso així. Adéu. – Adéu.

El cap surt de la sala i fa el recorregut cap al seu habitacle, una ombra es mou a distància darrera d’ell. El cap sembla no adonar-se, el seu cervell navega en foscos pensaments esbrinant les passes a fer en aquelles terres fonedisses. El segon, no pot sincerar-se amb el segon tot i que voldria, si els garants pensen en un atac abans d’hora perillaria la seva vida.

Fer que caigui l’actual líder i fer que el substitut el tingui a ell, al cap com a enemic, ell és un guerrer, no te problema en arriscar la vida, però el segon, és amic de parians, i això no li ho perdonaran els garants. L’ombra s’acosta encara més al cap, el cap segueix endinsat als seus pensaments, l’obra es llença a sobre el cap al temps que una fulla metàl·lica fa pampallugues amb la llum.

El cos de l’agressor cau a terra amb la fulla clavada al cos. – Sabia que vindries. – Li diu el cap. – L’agressor, esbufegant sang li pregunta. – Qui t’ho va dir? – Sabia que vindries per mi tan bon punt vaig veure la marca al teu tentacle, ets un guardià principal, com jo. – Maleït, jo també te conec. Però tu com em coneixes? – Sóc el mateix que et va marcar en la gran batalla, Recordes?. – Ets un traïdor. – És curiós, jo penso el mateix de tu.

Els guardians de la nau s’apropen a la carrera, - Senyor? Què ha passat? – M’ha atacat. On és el segon? – Ja arribo, senyor. – Prengui el comandament, s’ha d’anomenar un tribunal. – Un guardià adverteix. – És mort, senyor, ja no podrem jutjar-ho. – El protocol diu que els fets s’han d’investigar. – El segon intervé. – recullin les gravacions de seguretat de la zona i identifiquin el mort, cap, ho sento, l’han d’acompanyar al seu habitacle i li demano que no es mogui d’allà. – No s’excusi, és el seu deure.

Un guardià acompanya el cap fins al seu habitacle, el segon fa una crida urgent a l’assemblea per a formar el tribunal, fases després el tribunal examina les gravacions. – No hi ha dubte, el mort ataca el cap. – Diu un dels jutges. – De totes maneres em sembla sospitós que el cap es pugui defensar així. – El cap te formació militar, segons la seva fitxa. – Tot i que no consta que entrés en combat mai.

El president del tribunal assevera. – No estem jutjant la carrera del cap, estem discernint si hi ha motiu per procedir a jutjar-ho. – Per què? – Pregunta un altre jutge. – Què vol dir? – Sí, per què l’ataca? El cap ha estat prou curós en les seves decisions, no hi ha un ambient hostil cap a ell. – Molt em temo que això no el sabrem mai. Penso que hauríem de decidir si procedim.

Els membres del tribunal emeten el seu vot, tots menys un aixequen el tentacle esquerre, l’altre aixeca el dret. El president, seguint el protocol li pregunta. – Quin és el motiu de la seva discordança? – Crec que el cap hauria d’explicar el que sàpiga de l’agressor. – Això l’hi ho podem demanar en aquest moment. Algú està en contra?

Ningú no respon, el president demana al guardià que faci venir el cap, una estona després el cap és davant el tribunal. El segon també ha vingut, tot i que es manté apart. El president li explica al cap la situació. – Tenim una pregunta a fer-li, li vull recordar que, en aquest moment pot no contestar-la, tot i que podria ser contraproduent per a vostè, però si la contesta que sigui la veritat perquè si després es demostra que menteix, com ha de saber, seria delicte.

El cap respon al president. – Gràcies president, tractaré de respondre tot el que sigui possible i em permeti el meu càrrec. – Per quin motiu el mort el va atacar? – El cap rumia un moment. – Els hi adverteixo que hi ha una part que no puc explicar però intentaré aclarir-ho.

- Jo era un cadet, hi havia un grup clandestí que s’estava preparant per donar un cop d’estat, estaven ensinistrant un exèrcit molt nombrós, els superiors lleials organitzaren una operació de sabotatge. L’intent de cop es va portar a terme i va tenir un èxit parcial, des de llavors els que vam estar en aquella història estem en guerra, una guerra encoberta.

Un dels jutges, incòmode, pregunta. – I el mort? – Evident ment l’atacant i jo estàvem en bàndols oposats. – I en quin bàndol estava vostè? – En el dels bons, es clar. – No podria ser més explícit? – Pregunta el jutge, molest. – Ho sento, va haver-hi una treva on es va acordar que fins que no acabés la guerra ningú no ho explicaria tot.

El president pregunta al cap. – Vol dir que encara hi hauran més situacions així? – Potser una més, quedem dos guardians a la nau, no ens coneixem i no sabem si pertanyem al mateix bàndol, si ens acabem identificant com a aliats, haurem guanyat i portarem a terme el nostre objectiu final sinó un del dos morirà i el guanyador portarà a terme el seu objectiu final. – Pot explicar-nos aquests objectius finals? – Ho sento, encara no.

El president agraeix al cap la seva col·laboració i el tribunal torna a votar, es produeix el mateix resultat que la vegada anterior. – Potser voldria explicar-se. – Pregunta el president. – Crec que les explicacions del cap no són suficients ni aclaridores. Sóc conscient que estic en minoria però vull que consti la meva disconformitat amb la decisió del tribunal. – Aplaudeixo la seva actitud i així constarà.

El president dóna per tancat el cas i indica al segon que es pot aixecar la inhabilitació temporal del cap. – Bé senyor, ja l’ha sentit torna a ser el cap de la nau. – Bona feina segon, hi ha res important que m’hagi d’informar? – No res senyor. – Crec que haurem de parlar vostè i jo. – Quan vulgui. – Demà. – Demà parlarem senyor.

3426. Alternatives II

L’operador avisa al segon. – Senyor, una de les sondes amb càmera ha trobat senyals de vida animal. – És possible que sigui intel·ligent? – No crec senyor, sembla que mengin vegetals del terra, el problema és la mida. – Són molt grans? – com cent vegades més que un grangu.

El segon pren nota. – poden arribar a ser bones noticies. La boira, s’ha observat cap canvi? – Sembla que hi hagi un lleu retrocés. – I sota la boira, hi ha res d’interessant? – Res que detallar, la visibilitat és nul·la. – Gràcies. – El segon va a l’habitacle del cap. – Amb permís. – Endavant. – Els garants no semblen massa interessats, tanmateix els hi he donat dos fases per pensar-s’ho. – Ja veig, molt em temo que la seva jugada de deslliurar-se del problema no funcionarà.

El segon fa un gest d’assentiment. – Tanmateix hi ha un grup que estan prou interessats. – Sí? Ja saben tots els riscos? – Crec que sí, de fet sembla que és el que més les hi interessa. – Com va el sondatge, però? – Sembla que hi ha fauna autòctona. – Intel·ligent? – No, pel moment no. – Bé esperarem a veure que hi diuen els garants.

El segon es retira de nou al pont mentre el cap segueix treballant al seu terminal, un missatge privat apareix davant seu, és el líder dels garants: “Admirat Guardià Principal, voldria les seves indicacions respecte a l’oferta que ens ha fet el segon de la nau. Que la voluntat d’Unr ens guiï.”

El cap obre una resposta on hi escriu: “Com bé sap la meva funció és vigilar que el procés de teocratització es faci d’acord a les indicacions del gran líder, en aquest sentit la opció és vàlida per a les premises, a la fi començar sense la presència d’infidels és un gran avantatge. Com a cap us puc dir que l’oportunitat, tot i els riscos que comporta és prou interessant. Tanmateix és vostè qui ha de decidir. Què la voluntat d’Unr ens guiï.”

Després d’una llarga estona el cap rep un altre missatge: “Admirat Guardià General. Després de valorar-ho he arribat a la conclusió, si vostè no diu el contrari, que servirem millor a Unr si seguim la feina de captació de fidels dins la nau. Què la voluntat d’Unr ens guiï.”

El cap llegeix una vegada i una altra el text. – Aquest barrut em farà parar boig. – “Estimat líder local. Si així ho considereu no tinc res a dir. Què la voluntat d’Unr ens guiï.” – Merda! I tant que tinc a dir! M’hauria deslliurat de tots vosaltres d’una vegada. – El cap es comunica amb el segon. – Si us plau, vingui. – El segon arriba a l’habitacle. – Vostè dirà. – D’aquí a poc tindrà un missatge dels garants, rebutgen l’oferta. Voldria reunir-me amb els seus amics, els aventurers. – Vol que els convoqui? – Sí, a tots, d’aquí a una fase hi haurà prou temps? – Penso que sí. – Espero el seu avís.

El segon envia un missatge al seu conegut, una fase després es reuneixen tots, el cap i el segon arriben. – Bé senyors. – Diu el cap. – Vull assegurar-me que ningú de vostès baixarà al planeta enganyat. Així que els hi explicaré tot tant si ho saben com si no. La zona habitable és una plana al mig d’una serralada, la seva alçada sobre la superfície del planeta és d’unes tres mil passes, la temperatura s’ha calculat entre els sis freds i els vint calors i es calcula una capacitat màxima de mil individus.

El cap para un moment per copsar l’ambient. – Fins aquí les bones noticies. Ara els problemes. Sabem que hi ha fauna, desconeixem si n’hi ha carnívors, però els herbívors són cent vegades més grans que els grangus. I el problema més important, la plana està al peu d’una muntanya i per sobre una vall coberta per una boira altament tòxica, no sabem si pot pujar, pel moment saben que està descendent.

El cap espera a veure alguna reacció, però tots romanen en silenci. – Aquest és un viatge sols d’anada, quan la llançadora surti de la nau nosaltres ens anirem i vostès quedaran sols en aquest planeta. Es portaran un sistema de comunicació com el que ens informa de la sort de la resta de naus, però no tornarem en cap situació, si no és que ens diuen que hi podem baixar tots.

El cap mira als sinars. – Alguna pregunta? – Un sinar respon. – Quan podem baixar? – El cap fa un gest de sorpresa. – No els hi preocupa la boira? – No. – Per molt herbívors que siguin els animals poden ser molt agressius. – Els grangus també. – Hi tenen algun metge? – Un altre sinar parla. – Sí, jo. – I algú que no hagi perdut l’enteniment? No, ja veig que no. Segon si us plau que els hi preparin el transport. Senyors, jo ja no els veuré. Els hi desitjo tota la sort de l’univers.

Un parell de fases després una llançadora surt de la nau cap al planeta, la nau accelera per tornar al seu viatge, el cap i el segon observen en silenci al terminal l’entrada de la llançadora a l’atmosfera i l’aterrament. – Desitjo que els seus amics puguin establir-se sense problemes. – Jo també. – Marqui aquest planeta, han dit algun nom per a ell? – Anaktis. – Anaktis, l’antiga deessa de la fortuna, gran elecció. Que Anaktis els protegeixi doncs. – Així sigui.