3426. En el nom de Unr

Un sinar cerca el cap, l'apropen a la porta del seu habitacle, el guardià truca a la porta, aquesta s'obre. - Cap, aquest sinar pregunta per vostè. - Sí, l'esperava, passi si us plau. - el sinar entra i la porta es tanca. - Qui era guardià? - Pregunta el segon. - No ho sé, ha preguntat pel cap i el cap l'ha fet passar.

El segon sent que alguna cosa no va bé. - Avisi'm quan acabi l'entrevista, he de parlar amb el cap. - El segon es torna al pont, després de comprovar que tot es en ordre escriu alguna cosa a l'ordinador, està neguitós, pensa que el cap pot estar cometent algun error de judici, el seu cervell es debat entre la lleialtat i els seus principis. – Potser hauria de parlar clar, no em queda massa temps. – Pensa.

El guardià l’avisa que el cap ha acabat amb la visita. Torna a l’habitacle del cap. Truca i el cap el fa passar. – Senyor, tinc un dubte respecte el que parlàvem l’altre dia. – Expliqui’s – M’ha semblat, i prego que em disculpi si m’equivoco, que te una actitud molt bel·ligerant respecte als garants. – Ho diu per la conversa amb el seu líder? – No pas, tot i que va ser molt dur, em refereixo als comentaris que va fer després, vull dir. Com vol impedir-los que aconsegueixin adeptes?

El cap se’l mira amb ironia. – Com ho faria vostè, segon? – No ho sé senyor, el que si sé és com no voldria fer-ho. – Molt bé, com no voldria fer-ho? – No voldria veure’m en mig d’una matança, d’una operació encoberta per desacreditar-los si això suposa que hi hagin víctimes, més si en són innocents. – Suposem que decideixo portar a terme una acció així, què faria?

El segon es mostra espantat. – Si us plau, senyor! Això m’obligaria a prendre una decisió ... – Sí? – M’hi hauria d’oposar a la seva decisió. – Una posició aclaridora i em sembla correcta, però no s'ha de preocupar per mi hores d'ara, el que estic fent és intentar d'assegurar-me que no se m'avançaran, que no tindrem problemes greus. - De sobte sona l'alarma.

Una veu els avisa. - Hi han altercats a la zona d'activitats. - El cap i el segon corren cap a l'ascensor, baixen fins la planta d'activitats on els hi espera el responsable. - Són els garants, senyor, els parians estaven fent una de les seves xerrades i els garants van entrar per impedir-los-en.

El cap mira al segon, torna la mirada cap al responsable. - No entenc que hi fan els garants aquí. - Tenen autorització per fer servir la zona després dels parians. - Què han fet els parians? - M'han cridat i s'han posat a raser. - Han agredit algú? - No, però el líder no vol parlar amb mi, diu que no parla amb subalterns. - Podem treure els parians? - ja són fora. - D'acord després parlaré amb ells. Gràcies.

El cap es gira cap al segon. - Què faria vostè? - Intentaria parlar amb el lider. - I desacreditar el responsable? No, ja vaig avisar el líder, és hora de posar ordre. - Responsable tanqui les entrades i avisi tots els que tenien un temps cedit que se'ls hi rescabalarà pel temps d'avui.

El cap va a parlar amb els parians mentre la porta es tanca darrera d'ells. El segon el segueix neguitós. - Els parians esperen en silenci, el cap comença a vibrar. - Em dol el que ha passat, i em dol perquè malgrat volia avançar-me a incidents així no he arribat a temps. Penso fer que quedi clar que no es pot repetir una acció així. Els garants romandran tancats fins que es mostrin dialogants.

Un dels parians se li adreça. - Disculpi cap, però no crec que així aconseguim res, són fanàtics, estar tancats els enfortirà, a més no ens ha passat res, li prego que els deixi anar. - A vostè el conec. No va ser qui volia veure el meu habitacle? - Sí. - Em sembla lloable la seva actitud, però si els hi deixem passar la propera vegada serà pitjor, cregui'm, sé del que parlo.

El parià li pregunta. - Hi ha alguna manera de fer-li canviar d'opinió? - Te alguna proposta? - Un judici públic. Per a ells serà més dur veure's reprovats per la població que estar tancats. - Segon, com és que no se'ns ha acudit aquesta idea? - El segon, contrariat respon. - Ho sento, senyor, no he tingut temps de reaccionar. - Doncs jo si l'havia pensat, però no estic tan segur del resultat com vostè. Tanmateix ho provarem.

El cap es dirigeix al responsable. - Que entri un escamot i els condueixin a tots a la plaça central, treguin els transmissors a aquells que en tinguin, ja se'ls hi tornaran al judici. - El cap s'acomiada dels parians. - Ens veurem en unes hores a la plaça. - Allà hi serem.

Ja a la plaça, amb tot el passatge present, comença el judici. Els garants són a la vista de tots, lligats i sense transmisors, tres membres de l'assemblea fan de tribunal. El cap s'adreça al tribunal. - Senyors, aquest grup ha volgut apropiar-se d'una zona de la nau per a ús exclusiu, contravenint les normes de la nau i amenaçant a passatger que feien ús de la concessió donada. Hauria volgut ser més dur però els afectats m'han demanat benevolència.

El cap mira directament al lider dels garants. - Avui els deixo sota la justícia civil, la propera vegada no tindré miraments. - El cap torna a mirar al tribunal. - Espero justícia. - El cap es retira, el segon li segueix. - Senyor, de veritat creu que el judici no els afeblirà? - Potser ara sí, però si els deixem tornaran.

A la consola del cap arriba el veredicte, els garants hauran de treballar netejant la zona dels grangus durant quaranta jornades, al iniciar cada jornada se’ls hi llegirà la sentència, el líder però romandrà aïllat durant cent jornades, no podrà vibrar amb ningú, no podrà escriure ni podrà llegir res que no passi primer pel cap de la nau.

El cap se sent cofoi, te al líder dels garants sota el seu control. Dóna ordres de tancar-lo en una zona aïllada, anomena un parell de guàrdies de la seva confiança, ningú més entrarà allà fora dels guàrdies i ell mateix.

És de nit segons els cronòmetres, fora no hi ha dia ni nit, porten ja moltes jornades de viatge i encara estan lluny, molt lluny del primer objectiu. El cap camina sol, entra a la zona restringida, s’identifica i accedeix a l’habitacle on està el líder dels garants. Li ofereix els tentacles, sense transmissors.

El líder, amb desgana, accedeix a vibrar. – espero que estigui còmode, dins la situació es clar. – Si més no tinc on allitar-me. Què vol? – Tenir una xerrada tranquil·la amb vostè, explicar-li algunes coses que sols vull que vostè sàpiga. – I que farà si les escampo? – No res. No necessito fer res si vostè explica res, a la fi vostè mateix s’ha fet poc creïble.

El líder se’l mira amb ràbia. – Per què? – Perquè no esta seguint les normes del gran líder, perquè vostè vol instaurar ja, aquí, l’estat diví, i s’equivoca. El gran líder va dir que hauríem de fer-ho una vegada trobéssim un planeta habitable. – Com ho sap vostè tot això?

El cap es tensa. – Com pensa que ho sé? Inútil! La consigna era fer que la gent confiés en nosaltres, evitar la confrontació, fer que fins i tot els parians s’apropessin a nosaltres. Som els garants d’Unr i com guardià principal li ordeno que quan surti d’aquí no torni a crear-me problemes, sap que tinc autorització del líder suprem per acabar amb qui ens barri el pas.

El líder mira el cap amb por. – Li prego em perdoni, guardià principal, si ho hagués sabut ... – Si m’hagués escoltat ho hauria sabut. Deixi-ho, ha estat una relliscada, aquestes cent jornades li serviran de coartada per canviar d’actitud. Li deixo el Llibre, és un tractat de zoologia, entén? No és el nostre Llibre, Li queda clar? – Sí, guardià, és el Llibre de zoologia, no pas el llibre dels garants. – Que descansi. – Gràcies. – El cap abandona l’habitacle i es torna al pont.

3426. Qui va dir que èrem racionals?

El cap s’aixeca esverat, les vibracions al seu llaç indiquen que hi ha una situació d’urgència. Es posa els comunicadors i crida al segon. – Que passa? – La població, senyor que s’ha esverat. – Per quin motiu? – Els habitacles els hi semblen molt petits. – I l’assemblea? – És al capdavant. – Digui la població que vaig cap allà.

El cap surt del seu receptacle, recorre el passadís fins arribar a un dels ascensors i baixa fins a la zona reservada a la població. Tan sols sortir ja es troba tot el passatge esperant neguitosament. S’apropa al segon. – Ja estic aquí, vaig a mirar de calmar els ànims.

Regula el seu transmissor per transmetre les seves vibracions a tothom. – Si us plau. Voldria que m’escoltéssiu un moment. Sé que els habitacles no són, ni de lluny les vostres llars, sé que totes les comoditats que en teniu no hi són. Però heu de fer-vos el càrrec que estem en una nau, que no tenim tot l’espai que teníem a Shan.

Para un moment per copsar l’ambient, encara hi ha gent que vibra amb els del costat. – Escolteu, si hi ha algú que, per error, siguin més que no pas els previstos, feu-lo saber i el solucionarem. Aquest viatge serà llarg i és la nostra única possibilitat de sobreviure.

Les darreres paraules provoquen el final de totes les vibracions, tothom està atent a les paraules del cap. – No penso dir-vos que això serà un camí planer, moltes naus han fracassat ja i no puc assegurar-vos que no ens passarà. Sisplau, us demano col·laboració, si a cada problema hem de desatendre les nostres funcions pot passar qualsevol cosa.

El cap deixa de vibrar un moment per continuar. – Voldria reunir-me amb els vostres representants per parlar i ensenyar-los la nau, a partir de demà hi haurà la possibilitat de fer visites guiades a totes les dependències, en grups reduïts, per no interferir a la feina. També s’han d’organitzar diferents serveis que us mantindran ocupats, si més no una part del dia, fins i tot és possible que obrim places dins la tripulació per a feines auxiliars. Gràcies per escoltar-me.

La gent torna a vibrar entre ells, comentant les paraules del cap, algú vibra per a tothom. – Segur que el cap de la nau te un habitacle millor que el de qualsevol. – El cap es gira i pregunta. – Qui ha dit això? – Un sinar (nom de l’espècie, a l’estil de la paraula humà o home) aixeca el braç. – Jo! – Si us plau, apropi’s que anirem a veure el meu magnífic habitacle.

El cap canvia la freqüència dels comunicadors i l’indica al sinar. – Acompanyi’m. És vostè de l’assemblea? – No. – És molt petit el seu habitacle? – No ho seria si estigués jo sol, però som sis. – De quina classe és? – Ronna. – Els Ronna són de sis places, si no recordo malament hi ha sis divisions privades i comparteixen els serveis.

El sinar assenteix. – No sé com vivia vostè a Shan, però jo tenia una caseta amb jardí on criava marnagues, unes precioses marnagues blaves. – Sí les conec aquestes flors, tot i que la seva punxada és molt molesta. – Si que ho és. – Jo no tenia jardí, però tenia un apartament a la ciutat, amb vistes sobre el mar i era més ample que el pont d’aquesta nau. Ja hem arribat.

El cap obre la porta del seu habitacle i l’invita a passar, ell es queda parat a l’entrada. – I els serveis? – Els de la tripulació. – No m’enganya? – No tinc cap necessitat. – Li demano excuses, la meva divisió privada sembla un saló al costat d’això. Com és que no fa servir un de la nostra zona? – Necessito estar a prop del pont.

Tots dos fan el recorregut invers fins arribar a la zona, el sinar torna amb els seus veïns, el cap el veu vibrar amb ells. – Segon, tingui present aquest sinar, pot ser un interlocutor raonable quan les coses vagin mal dades. – Pitjor que això? – Això? Això era d’esperar, ja li explicaré mentre tornem al pont.

El cap i el segon es retiren al pont. – Els historiadors i sociòlegs van estar fent una sèrie de càlculs de totes les incidències que es podrien tenir amb la població, fins i tot es va fer un programa de càlcul. És impossible que tinguem menys de cinc altercats greus, i un dels factors més perillosos és la presència del garants.

El segon recorda el que va llegir sobre ells, sobre els parians i sobre altres sectes ja desaparegudes. – Entenc que els garants li preocupin, però i els parians? – Si es mantenen en la seva línia no seran un problema en si mateixos, fins i tot poden ajudar a calmar les coses, el problema està en que d’ells pot sortir una altra secta viòlenta, de fet els garants van nèixer dels parians.

El segon li reclama. – Llavors, els haurem de controlar també? – També. – Un sinar s’apropa al cap i li ofereix els tentacles, no porta transmissors ni receptors, el cap ofereix els seus. – Bon dia cap, sóc el primer dels primers dels garants i vull queixar-me del mal tracte que estem rebent.

El cap mira al segon. Aquest intenta comentar, però el líder dels garants el talla. – Estic parlant amb vostè, cap. Jo no tinc perquè parlar amb subordinats. – Aquest és el problema? – Aquest és el primer problema. – Miri, deixarem clara la seva situació perquè no tornin ha haver-hi malentesos.

El cap respira a fons i segueix. – Dins la seva associació vostè pot ser considerat el que li doni la gana, a mi tant m’és, però a la meva nau, vostè és un més del passatgers, si vol alguna cosa li demanarà a qui ho hagi de fer i sols arribarà a mi quan sigui necessària la meva intervenció. Segon, sisplau, expliqui’s.

El segon reprèn l’explicació. – Li prego que em disculpi per no haver-ho informat encara, havien exigit un lloc per al seu temple, en exclusiva. – Quantes associacions tenen assignat espai en exclusiva? – Cap. – El Líder intervé. – La presència de no adeptes en terra sagrat és una blasfèmia que es paga amb la mort!

Els ulls del cap es claven en els del líder. – Això reclama una altra advertència. Vostès no poden matar ningú, un sol ferit a mans d’un garant i els hivernaré a tots, un sol mort a mans d’un garant i els llençaré a l’espai a tots. – Segon, se’ls hi cedirà una zona les hores i calendari que acordin, però sense exclusivitat, tampoc no podran deixar les seves icones i símbols instal·lats, els hi facilitarem on desar-los entre activitat i activitat.

El líder es mira altivament al cap. – Vostè, cap, s’està oposant a la voluntat d’Unr, això li causarà molts problemes, som els garants de la veritat! – Vostè, líder dels fanàtics, sols tindrà un, jo seré el seu problema. - El líder abandona el cap i el segon sense ni tan sols acomiadar-se i visiblement emprenyat. – Cap, crec que tindrem problemes. – Ho sé, però amb aquesta gent no pot ser d’altra manera, si mostres feblesa es creuen guanyadors. No entenen de diplomàcia. – No, ja ho he vist, però em fa por que aconsegueixin adeptes amb facilitat, les condicions de vida a la nau són dures.

El cap rumia un moment abans de contestar. – Te raó, hauré de pensar com els hi impedim ... Tenen algun representant a l’assemblea? - Cap ni un. – Rumiaré que fer, no trigaré gaire. – Avisi’m si hi ha res de nou. – Així ho faré. – El cap es retira al seu habitacle i el segon continua cap al pont. El cap recorda un antic llibre, Afalagant el meu enemic es deia, parlava de com s’ho feien per descavalcar un líder amb molt de carisma, potser hauria de llegir-ho.

Adéu Facebook

Ho sento, ho sento perquè havia reprès el contacte amb alguna gent de fa molt temps, ho sento perquè tot i no ser un sistema on em mogués amb comoditat em semblava que, per algunes coses, podia ser interessant.

Però mai no acceptaré que algú tingui la santa barra de dir que els meus records, els vostres records, són propietat d'algú que tan sols ha barrejat unes quantes eines per fer una pàgina de contactes socials.

Així doncs avui m'he donat de baixa de Facebook, no sé si encara veureu el meu perfil però si és així estarà totalment desactivat. Facebook ha mort.

Els corbs han tornat (Relats conjunts)

Relats conjunts: ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871

Feia tant de temps que no en veien un animal com aquells que la por els va envair de cop. La centraleta de les policies local, estatal i federal estaven saturades, els que aconseguien parlar ho feien a crits i amb descripcions poc menys que apocalíptiques. Algú va dir que era un eixam de milions d’individus, d’altre va assegurar, contradient la majoria, que eren animals d’uns deu metres d’envergadura.

Les línies privades, aquelles que s’utilitzen per comunicar-se entre cossos de seguretat i autoritats, també quedaren col·lapsades, els cotxes de policia, amb les sirenes enceses i d’una manera caòtica cercaven aquells éssers que tanta gent havia vist i que es volatilitzaven abans no arribessin.

Al museu ornitològic, en Pere treballava aliè a tot l’enrenou de la ciutat, ni tan sols va reparar en l’augment significatiu del pas de vehicles amb sirenes. Feia temps que preparava aquella exposició tot i que sabia que dels pocs visitants que tingués la majoria no planyerien que aquells ocells haguessin desaparegut.

Mentre preparava el material rememorava el dia en que es va donar l’ordre des del govern federal per acabar amb aquella “plaga”. Ell era un nen però li va quedar clavada la imatge d’un home, d’aspecte descuidat, cridant com un posés – No ho feu! No els mateu! No són una plaga! – mentre els polítics se’n reien de les seves explicacions “estúpides”.

Amb el pas del temps va arribar a conèixer-lo, tan vell que ja amb prou feines sortia de casa seva. Ell li va transmetre tot el que sabia d’aquells ocells, de l’error monumental que es va cometre en exterminar-los. Des d’aquell dia una estranya malaltia es va anar estenent per les ciutats, avui estava malalta una família sencera i al cap de quatre dies s’havien guarit però tornaven a caure en poc temps.

El telèfon sona. En Pere, molest per aquella interrupció l’agafa sense interès. – Sí? – Museu d’ornitologia? – Pregunta una veu a l’altra banda. – Sí. Què vol? – Sóc l’alcaldessa, em podria dir quin animal és aquest que està esverant la gent? – En Pere es sobta per la pregunta. – Perdoni, però no sé de què em parla. – A l’altra banda s’escolta una remor de sorpresa. – Perdoni, però no ha vist la televisió avui? No ha escoltat la ràdio? No ha sortit al carrer?

En Pere amb mig somriure produït per la desgana se n’adona que la resposta a les tres preguntes és – No. – L’alcaldessa, descol·locada, mastega unes quantes frases inintel·ligibles, part d’elles dirigides a la gent que l’acompanya. En Pere escolta una veu cridanera al fons del telèfon. – Hem capturat un! – Tenim un exemplar, li enviem ara. – I que n’he de fer jo? – Dir què és, si és perillós, si ... Fer la seva feina collons! Què és per això que li paguem.

Un silenci talla la comunicació, en Pere intenta no esverar-se, a la fi és l’ajuntament qui li paga i no vol perdre la feina. – Faré el que pugui. – Respon sec abans de penjar el telèfon. No han passat ni deu minuts que s’escolta una sirena i una frenada al costat de la porta. Ni tan sols toquen el timbre, algú colpeja amb força la porta mentre el crida pel seu nom. En Pere obre la porta sense esma, a contrallum veu la silueta d’un policia que porta un bolic de mida considerable als braços.

El policia li atansa. – Aquí el te, agafi’l. – Recuperat de la ceguesa que li ha produït la llum exterior identifica el bolic, un munt de plomes negres, uns ulls foscos i petits, un bec pràcticament recte. – Per tots els dimonis! Què collons li heu fet? – Què li hem fet? Aquesta bèstia ha picat a un dels meus companys, li ha deixat la mà destrossada!

En Pere mira al policia amb una mirada assassina. – Jo també ho hauria fet en el seu lloc. – El policia es queda palplantat fins que reacciona. – La senyora alcaldessa vol saber si és perillós. – Jo li diré qui és perillós, l’ésser humà és perillós. Li heu trencat un ala! ... L’hem de portar al veterinari. – Doncs ja el portarà vostè. – Respon el policia donant mitja volta.

En Pere agafa amb cura l’ocell, a la carrera s’atansa a la porta del cotxe patrulla i la obre, seu a dins i crida. - Al veterinari, ja. – Això és un un vehicle oficial! – Això és un assumpte oficial! He dit que anem al veterinari. – Més preocupat per una possible reprimenda que convençut el policia tanca la porta i els porta a ca’l veterinari.

Mentre en Pere i el veterinari atenen l’animal el policia parla amb l’alcaldessa que li reclama una resposta. – Ja em perdonarà, senyora, però aquest científics són així, els hi he preguntat al del museu i al metge dels gossos i la resposta ha estat la mateixa, que els perillosos som nosaltres. – Molt bé, aniré jo. – Una estona després un grup de cotxes policia i el cotxe de l’alcaldessa arriben

L’alcaldessa entra a pas lleuger, visiblement cabrejada, fins que es troba amb els dos homes. – Bé. Ara em diran que n’he de fer? – Tant en Pere com el veterinari se la miren, després es miren l’un a l’altre i riuen. – M’explicaran què és tan divertit? – Tot aquest enrenou, senyora, tot aquest desplegament d’estupidesa és divertit. – Replica en Pere. – M’està dient que sóc estúpida?

En Pere compta fins a deu mentalment. – No, senyora, vostè personalment no. Com li explicaria? Ah, sí! Recordarà l’apagada de Nova York. – Sí. – Doncs va haver-hi un munt de trucades a la policia perquè al cel s’hi veien llums misterioses. De fet eren estels, hi havia gent que no havia vist mai els estels. Aquí està passant el mateix.

L’alcaldessa, una mica contrariada, li demana. – Expliqui’s. – Això és un corb, un ocell que fins que el van expulsar d’aquí, feia una funció de neteja important. – I que es suposa que hem de fer. – Res. – No atacaran la gent? – Si no els emprenyen ... – I perquè els van exterminar? – Perquè som l’espècie més estúpida del planeta, capaç d’eliminar allò que ens és necessari i de mantenir i defensar allò que ens fa mal.

L’alcaldessa surt de la clínica, quasi a cau d’orella dona una ordre al cap de policia, tots se’n van. En Pere li pregunta al veterinari. – Com és que han tornat? – És una operació de reintroducció, ara són els corbs, més endavant seran d’altres animals. – Li fa un senyal al Pere per què miri una de les potes, un petit bony que passa desapercebut. – Un xip? – Sí. – Tots dos somriuen.

Meme del 7

La Xurri m’ha passat aquest meme. La veritat és que feia temps que no em passaven cap, i com que no és gaire complicat doncs m’apunto i el faig.

Les normes són senzilles:
- Enllaçar qui t’ho ha passat (fet).
- Explicar set coses sobre un mateix.
- Passar-la a set blocaires més.

Com que no hi ha una norma del tipus de coses faré un poti-poti i a veure que surt.

Primera:
Tot i que alguns ja ho sabeu i d'altres l'intuïu diré que sóc programador, una professió que m'agrada molt, de debó, tant que si m'agradés menys ja m'estaria dedicant a una altra cosa.

Segona:
A la feina gaudeixo d’un horari flexible (així li diuen), sempre que faci quaranta hores a la setmana, a la fi això és l’únic que l’interessa a qui em paga la nòmina, i faig feina per a un client que viu del fet diferencial català (aquell que diu que ens diferenciem d’Espanya perquè som els únics capullos que paguem per anar per la carretera) fent software perquè segueixi vivint d’aquest fet. Espero que m’ho sabreu perdonar, tinc una família que depèn de mi.

Tercera:
Escric tres blocs, que ja coneixeu, estic subscrit a uns cent blocs, a infojobs i a trabajar.com. Miro de tant en tant la Tafanera, Meneame i a Chuza (en gallèc). Tinc compte al facebook però encara no li trobo la gràcia. Tinc un avatar a Second Life que s’assembla llunyanament a Einstein (vaig posar tot a l’extrem) i que deu estar mort d’avorriment. Sovint llegeixo una web anomenada “Darwin Awards”, en anglès, es dediquen a recollir històries, verídiques i contrastades, de gent que ha ajudat a millorar l'espècie traient-se ells mateixos del mig sense deixar descendència. Us la recomano.

Quarta:
Visc a la segona ciutat de Catalunya, on fins fa poc regnava un tal Corbacho que no és actor. Hi visc des dels deu anys. I encara que m'hauria agradat anar a viure al Pirineu o a Finlàndia o a Alaska, per qüestions familiars m'he quedat aquí.

Cinquena:
Segueixo infidelment (si no puc no ho miro) la Fórmula 1, House i CSI, la Vegas i New York, ho sento però l’estil venjador emmascarat de l’Horatio no m’agrada. No tinc ni vull tenir televisió de pagament. Abans seguia Star-trek NG, però TV3 te la mania de repetir i repetir i repetir .. Odio el futbol des de la més tendra infància.

Sisena:
No estic casat, la meva companya tampoc, de fet fa més de vint anys que no estem casats. Tenim dos fills, un que ja pot volar per si mateix (farà vint aquest any) i altra que encara la hem de portar de la mà (farà quatre).

Setena:
Sóc un negat pel que no sigui programar ordinadors i escriure. Aquestes dues coses les faig mitjanament bé (crec), però tampoc no penso que destaqui. A la fi amb els quaranta-set anys que faré d’aquí a uns mesos caldria un miracle per a què em contractés la ESA o em donessin el Nobel de literatura, de la creu de Sant Jordi, no dic res, que se’ls hi està acabant la llista de premiables i d’aquí a poc es començaran a rebre trucades de l’estil “- Què fa alguna cosa per la qual li podem donar la Creu de Sant Jordi? – Jo? ... Sóc capaç d’escriure amb el peu esquerre. – Magnífic, vingui el dia ...”

Ara li hauria de passar la pilota a set blocaires, i tenia una llista, però al mirar resulta que aquest meme s’ha escampat a la velocitat de la llum per la blogosfera que conec, així que deixo la porta oberta a qui el vulgui fer i ningú no li hagi passat.

Adéu Eluana

Ahir es va acabar el seu suplici, ahir el seu cor va deixar de bategar. Si realment tenim una ànima ahir va quedar clar que l’ànima d’Eluana volia acabar el seu patiment. Adéu Eluana, no importa si a l’altra banda de la línia que anomenem mort hi ets o no hi ets, el que queda de tu, tot lo bo que ha pogut quedar de tu en aquest món és al cor de la teva gent, de la teva família, dels teus amics.

Pel que fa als que encara bramen, aquells que es neguen a mirar l’evidència, aquells que condemnen els metges que han assistit Eluana, aquells que condemnen els seus pares. Recordo que m’ensenyàveu que el pecat era pecat per acció, paraula o pensament. No he tingut intervenció per acció en aquest cas, tan mateix si ho tinc per paraula i pensament.

Si al final tinguéssiu raó i existís el voster déu venjador, apunteu-me sense dubte, jo també he acompanyat el final d’Eluana, jo també sóc culpable i no em penedeixo.

Sembla que un altre pare va escriure a Beppino Englaro, el pare de Terri Schiavo, Segons El Periódico li deia: “La meva filla semblava un detingut dels que es veuen als documentals sobre els camps d'extermini nazis”. Parlant del procés per posar punt i final. I és cert, tenen aquest aspecte, ho sé perquè l’he vist, el que s’oblida de mencionar Bob Schindler és que aquest és l’aspecte d’un mort cerebral mantingut artificialment amb vida.

Adéu Eluana.

Eluana Englaro

Jo no sóc creient, no crec en cap déu, no crec en la paraula de la Bíblia ni de l'Alcorà. Tanmateix sóc, acostumo a ser, respectuós amb les creences dels altres mentre no em vulguin fer combregar per força.

De del 1992, una dona és mantinguda artificialment amb vida a Itàlia, des de fa 16 anys es manté, contra natura, amb vida el cos d'una dona que hauria hagut de morir en pau ja fa temps.

No sé si hi ha una ànima lligada a cada cos, però sí sé el que m'ensenyaven de petit, sota una ferma creença catòlica, i sé que ells ho creuen així. Molt bé, no l'anem a discutir, una ànima, un cos.

Dins les ensenyances catòliques es condemna el suïcidi i la seva assistència, d'acord, no l'anem a discutir ara. L'església i el govern Berlusconi s'han entestat en impedir, amb tot tipus d'amenaces, que el cos d'Eluana sigui desconnectat de la màquina que el manté amb vida, asseguren que serà un homicidi, tot i haver més d'una sentència judicial que els ho nega.

Em revolta l'estomac quan em volen colar bajanades com veritats, si tenim una ànima, si es suposa que quan morim hem d'anar a parar a un judici diví, si es suposa que segons els nostres actes anirem a un cel o un infern. Perdoneu l'expressió. Què collons s'empatollen?

Puc discernir que d'acord amb les seves creences condemnin a algú per treure's la vida, el que no puc entendre és que, seguint amb les seves creences, condemnin una ànima a no poder arribar al judici on fa setze anys que hauria hagut d'arribar, perquè segons les seves creences mentre el cor bategui no està morta.

Però el seu cor no batega per una raó natural, el batec el fa realment una màquina, una màquina que introdueix el mínim necessari perquè el cos no entri en descomposició, una màquina que produeix la macabra il·lusió de vida en un cos mort, un cos que tornarà a la realitat tan bon punt el desconnectin d'aquella andròmina. Fa sols cent anys Eluana Englaro hauria mort en pau sense ser lligada a cap màquina.

Senyor Berlusconi i govern italià, senyors de l'església, per l'amor que dieu del vostre Déu, per respecte a les seves lleis, deixeu que el cos de qui fou Eluana Englaro descansi en pau, deixeu, si les vostres creences són certes, que la seva ànima pugui trobar el seu destí, deixeu, per l'amor del vostre déu, de torturar la seva ànima, el seu cos, la seva família i a tots nosaltres.

El Periódico 5/2/2009 :El Govern italià preveu un decret urgent per evitar la mort d'Eluana