Els corbs han tornat (Relats conjunts)

Relats conjunts: ELS CORBS HAN TORNAT Alekséi Savrásov 1871

Feia tant de temps que no en veien un animal com aquells que la por els va envair de cop. La centraleta de les policies local, estatal i federal estaven saturades, els que aconseguien parlar ho feien a crits i amb descripcions poc menys que apocalíptiques. Algú va dir que era un eixam de milions d’individus, d’altre va assegurar, contradient la majoria, que eren animals d’uns deu metres d’envergadura.

Les línies privades, aquelles que s’utilitzen per comunicar-se entre cossos de seguretat i autoritats, també quedaren col·lapsades, els cotxes de policia, amb les sirenes enceses i d’una manera caòtica cercaven aquells éssers que tanta gent havia vist i que es volatilitzaven abans no arribessin.

Al museu ornitològic, en Pere treballava aliè a tot l’enrenou de la ciutat, ni tan sols va reparar en l’augment significatiu del pas de vehicles amb sirenes. Feia temps que preparava aquella exposició tot i que sabia que dels pocs visitants que tingués la majoria no planyerien que aquells ocells haguessin desaparegut.

Mentre preparava el material rememorava el dia en que es va donar l’ordre des del govern federal per acabar amb aquella “plaga”. Ell era un nen però li va quedar clavada la imatge d’un home, d’aspecte descuidat, cridant com un posés – No ho feu! No els mateu! No són una plaga! – mentre els polítics se’n reien de les seves explicacions “estúpides”.

Amb el pas del temps va arribar a conèixer-lo, tan vell que ja amb prou feines sortia de casa seva. Ell li va transmetre tot el que sabia d’aquells ocells, de l’error monumental que es va cometre en exterminar-los. Des d’aquell dia una estranya malaltia es va anar estenent per les ciutats, avui estava malalta una família sencera i al cap de quatre dies s’havien guarit però tornaven a caure en poc temps.

El telèfon sona. En Pere, molest per aquella interrupció l’agafa sense interès. – Sí? – Museu d’ornitologia? – Pregunta una veu a l’altra banda. – Sí. Què vol? – Sóc l’alcaldessa, em podria dir quin animal és aquest que està esverant la gent? – En Pere es sobta per la pregunta. – Perdoni, però no sé de què em parla. – A l’altra banda s’escolta una remor de sorpresa. – Perdoni, però no ha vist la televisió avui? No ha escoltat la ràdio? No ha sortit al carrer?

En Pere amb mig somriure produït per la desgana se n’adona que la resposta a les tres preguntes és – No. – L’alcaldessa, descol·locada, mastega unes quantes frases inintel·ligibles, part d’elles dirigides a la gent que l’acompanya. En Pere escolta una veu cridanera al fons del telèfon. – Hem capturat un! – Tenim un exemplar, li enviem ara. – I que n’he de fer jo? – Dir què és, si és perillós, si ... Fer la seva feina collons! Què és per això que li paguem.

Un silenci talla la comunicació, en Pere intenta no esverar-se, a la fi és l’ajuntament qui li paga i no vol perdre la feina. – Faré el que pugui. – Respon sec abans de penjar el telèfon. No han passat ni deu minuts que s’escolta una sirena i una frenada al costat de la porta. Ni tan sols toquen el timbre, algú colpeja amb força la porta mentre el crida pel seu nom. En Pere obre la porta sense esma, a contrallum veu la silueta d’un policia que porta un bolic de mida considerable als braços.

El policia li atansa. – Aquí el te, agafi’l. – Recuperat de la ceguesa que li ha produït la llum exterior identifica el bolic, un munt de plomes negres, uns ulls foscos i petits, un bec pràcticament recte. – Per tots els dimonis! Què collons li heu fet? – Què li hem fet? Aquesta bèstia ha picat a un dels meus companys, li ha deixat la mà destrossada!

En Pere mira al policia amb una mirada assassina. – Jo també ho hauria fet en el seu lloc. – El policia es queda palplantat fins que reacciona. – La senyora alcaldessa vol saber si és perillós. – Jo li diré qui és perillós, l’ésser humà és perillós. Li heu trencat un ala! ... L’hem de portar al veterinari. – Doncs ja el portarà vostè. – Respon el policia donant mitja volta.

En Pere agafa amb cura l’ocell, a la carrera s’atansa a la porta del cotxe patrulla i la obre, seu a dins i crida. - Al veterinari, ja. – Això és un un vehicle oficial! – Això és un assumpte oficial! He dit que anem al veterinari. – Més preocupat per una possible reprimenda que convençut el policia tanca la porta i els porta a ca’l veterinari.

Mentre en Pere i el veterinari atenen l’animal el policia parla amb l’alcaldessa que li reclama una resposta. – Ja em perdonarà, senyora, però aquest científics són així, els hi he preguntat al del museu i al metge dels gossos i la resposta ha estat la mateixa, que els perillosos som nosaltres. – Molt bé, aniré jo. – Una estona després un grup de cotxes policia i el cotxe de l’alcaldessa arriben

L’alcaldessa entra a pas lleuger, visiblement cabrejada, fins que es troba amb els dos homes. – Bé. Ara em diran que n’he de fer? – Tant en Pere com el veterinari se la miren, després es miren l’un a l’altre i riuen. – M’explicaran què és tan divertit? – Tot aquest enrenou, senyora, tot aquest desplegament d’estupidesa és divertit. – Replica en Pere. – M’està dient que sóc estúpida?

En Pere compta fins a deu mentalment. – No, senyora, vostè personalment no. Com li explicaria? Ah, sí! Recordarà l’apagada de Nova York. – Sí. – Doncs va haver-hi un munt de trucades a la policia perquè al cel s’hi veien llums misterioses. De fet eren estels, hi havia gent que no havia vist mai els estels. Aquí està passant el mateix.

L’alcaldessa, una mica contrariada, li demana. – Expliqui’s. – Això és un corb, un ocell que fins que el van expulsar d’aquí, feia una funció de neteja important. – I que es suposa que hem de fer. – Res. – No atacaran la gent? – Si no els emprenyen ... – I perquè els van exterminar? – Perquè som l’espècie més estúpida del planeta, capaç d’eliminar allò que ens és necessari i de mantenir i defensar allò que ens fa mal.

L’alcaldessa surt de la clínica, quasi a cau d’orella dona una ordre al cap de policia, tots se’n van. En Pere li pregunta al veterinari. – Com és que han tornat? – És una operació de reintroducció, ara són els corbs, més endavant seran d’altres animals. – Li fa un senyal al Pere per què miri una de les potes, un petit bony que passa desapercebut. – Un xip? – Sí. – Tots dos somriuen.

Meme del 7

La Xurri m’ha passat aquest meme. La veritat és que feia temps que no em passaven cap, i com que no és gaire complicat doncs m’apunto i el faig.

Les normes són senzilles:
- Enllaçar qui t’ho ha passat (fet).
- Explicar set coses sobre un mateix.
- Passar-la a set blocaires més.

Com que no hi ha una norma del tipus de coses faré un poti-poti i a veure que surt.

Primera:
Tot i que alguns ja ho sabeu i d'altres l'intuïu diré que sóc programador, una professió que m'agrada molt, de debó, tant que si m'agradés menys ja m'estaria dedicant a una altra cosa.

Segona:
A la feina gaudeixo d’un horari flexible (així li diuen), sempre que faci quaranta hores a la setmana, a la fi això és l’únic que l’interessa a qui em paga la nòmina, i faig feina per a un client que viu del fet diferencial català (aquell que diu que ens diferenciem d’Espanya perquè som els únics capullos que paguem per anar per la carretera) fent software perquè segueixi vivint d’aquest fet. Espero que m’ho sabreu perdonar, tinc una família que depèn de mi.

Tercera:
Escric tres blocs, que ja coneixeu, estic subscrit a uns cent blocs, a infojobs i a trabajar.com. Miro de tant en tant la Tafanera, Meneame i a Chuza (en gallèc). Tinc compte al facebook però encara no li trobo la gràcia. Tinc un avatar a Second Life que s’assembla llunyanament a Einstein (vaig posar tot a l’extrem) i que deu estar mort d’avorriment. Sovint llegeixo una web anomenada “Darwin Awards”, en anglès, es dediquen a recollir històries, verídiques i contrastades, de gent que ha ajudat a millorar l'espècie traient-se ells mateixos del mig sense deixar descendència. Us la recomano.

Quarta:
Visc a la segona ciutat de Catalunya, on fins fa poc regnava un tal Corbacho que no és actor. Hi visc des dels deu anys. I encara que m'hauria agradat anar a viure al Pirineu o a Finlàndia o a Alaska, per qüestions familiars m'he quedat aquí.

Cinquena:
Segueixo infidelment (si no puc no ho miro) la Fórmula 1, House i CSI, la Vegas i New York, ho sento però l’estil venjador emmascarat de l’Horatio no m’agrada. No tinc ni vull tenir televisió de pagament. Abans seguia Star-trek NG, però TV3 te la mania de repetir i repetir i repetir .. Odio el futbol des de la més tendra infància.

Sisena:
No estic casat, la meva companya tampoc, de fet fa més de vint anys que no estem casats. Tenim dos fills, un que ja pot volar per si mateix (farà vint aquest any) i altra que encara la hem de portar de la mà (farà quatre).

Setena:
Sóc un negat pel que no sigui programar ordinadors i escriure. Aquestes dues coses les faig mitjanament bé (crec), però tampoc no penso que destaqui. A la fi amb els quaranta-set anys que faré d’aquí a uns mesos caldria un miracle per a què em contractés la ESA o em donessin el Nobel de literatura, de la creu de Sant Jordi, no dic res, que se’ls hi està acabant la llista de premiables i d’aquí a poc es començaran a rebre trucades de l’estil “- Què fa alguna cosa per la qual li podem donar la Creu de Sant Jordi? – Jo? ... Sóc capaç d’escriure amb el peu esquerre. – Magnífic, vingui el dia ...”

Ara li hauria de passar la pilota a set blocaires, i tenia una llista, però al mirar resulta que aquest meme s’ha escampat a la velocitat de la llum per la blogosfera que conec, així que deixo la porta oberta a qui el vulgui fer i ningú no li hagi passat.

Adéu Eluana

Ahir es va acabar el seu suplici, ahir el seu cor va deixar de bategar. Si realment tenim una ànima ahir va quedar clar que l’ànima d’Eluana volia acabar el seu patiment. Adéu Eluana, no importa si a l’altra banda de la línia que anomenem mort hi ets o no hi ets, el que queda de tu, tot lo bo que ha pogut quedar de tu en aquest món és al cor de la teva gent, de la teva família, dels teus amics.

Pel que fa als que encara bramen, aquells que es neguen a mirar l’evidència, aquells que condemnen els metges que han assistit Eluana, aquells que condemnen els seus pares. Recordo que m’ensenyàveu que el pecat era pecat per acció, paraula o pensament. No he tingut intervenció per acció en aquest cas, tan mateix si ho tinc per paraula i pensament.

Si al final tinguéssiu raó i existís el voster déu venjador, apunteu-me sense dubte, jo també he acompanyat el final d’Eluana, jo també sóc culpable i no em penedeixo.

Sembla que un altre pare va escriure a Beppino Englaro, el pare de Terri Schiavo, Segons El Periódico li deia: “La meva filla semblava un detingut dels que es veuen als documentals sobre els camps d'extermini nazis”. Parlant del procés per posar punt i final. I és cert, tenen aquest aspecte, ho sé perquè l’he vist, el que s’oblida de mencionar Bob Schindler és que aquest és l’aspecte d’un mort cerebral mantingut artificialment amb vida.

Adéu Eluana.

Eluana Englaro

Jo no sóc creient, no crec en cap déu, no crec en la paraula de la Bíblia ni de l'Alcorà. Tanmateix sóc, acostumo a ser, respectuós amb les creences dels altres mentre no em vulguin fer combregar per força.

De del 1992, una dona és mantinguda artificialment amb vida a Itàlia, des de fa 16 anys es manté, contra natura, amb vida el cos d'una dona que hauria hagut de morir en pau ja fa temps.

No sé si hi ha una ànima lligada a cada cos, però sí sé el que m'ensenyaven de petit, sota una ferma creença catòlica, i sé que ells ho creuen així. Molt bé, no l'anem a discutir, una ànima, un cos.

Dins les ensenyances catòliques es condemna el suïcidi i la seva assistència, d'acord, no l'anem a discutir ara. L'església i el govern Berlusconi s'han entestat en impedir, amb tot tipus d'amenaces, que el cos d'Eluana sigui desconnectat de la màquina que el manté amb vida, asseguren que serà un homicidi, tot i haver més d'una sentència judicial que els ho nega.

Em revolta l'estomac quan em volen colar bajanades com veritats, si tenim una ànima, si es suposa que quan morim hem d'anar a parar a un judici diví, si es suposa que segons els nostres actes anirem a un cel o un infern. Perdoneu l'expressió. Què collons s'empatollen?

Puc discernir que d'acord amb les seves creences condemnin a algú per treure's la vida, el que no puc entendre és que, seguint amb les seves creences, condemnin una ànima a no poder arribar al judici on fa setze anys que hauria hagut d'arribar, perquè segons les seves creences mentre el cor bategui no està morta.

Però el seu cor no batega per una raó natural, el batec el fa realment una màquina, una màquina que introdueix el mínim necessari perquè el cos no entri en descomposició, una màquina que produeix la macabra il·lusió de vida en un cos mort, un cos que tornarà a la realitat tan bon punt el desconnectin d'aquella andròmina. Fa sols cent anys Eluana Englaro hauria mort en pau sense ser lligada a cap màquina.

Senyor Berlusconi i govern italià, senyors de l'església, per l'amor que dieu del vostre Déu, per respecte a les seves lleis, deixeu que el cos de qui fou Eluana Englaro descansi en pau, deixeu, si les vostres creences són certes, que la seva ànima pugui trobar el seu destí, deixeu, per l'amor del vostre déu, de torturar la seva ànima, el seu cos, la seva família i a tots nosaltres.

El Periódico 5/2/2009 :El Govern italià preveu un decret urgent per evitar la mort d'Eluana

3426, Viatge sense retorn

Neguitós per tots els preparatius el cap entra dins el pont, el segon manega la consola de ruta. – Bon dia. – Bon dia cap. - Respon el segon. - Fa dues fases que ha pujat tothom, és el moment. – Els grangus també hi són? – Sí, cap els hi hem reservat una bodega, l’hem aïllada per evitar la pudor. Mira que la seva carn és bona, però ensumar-los és fastigós.

El cap obvia el comentari del segon. Es situa davant la consola general i ordena salpar, la nau abandona el moll lentament fins trobar-se en espai obert. El cap prem un botó i el brunzit dels propulsors principals envaeix la nau, un petit sotrac indica que s’ha superat el primer llindar de velocitat.

El cap abandona la consola. – Pilot, prengui el control, d’aquí a sis fases hauríem d’haver assolit la velocitat de viatge. Avisi si tenim cap incidència – El cap i el segon abandonen el pont. – Segon, quin tipus de passatge tenim? – Urbana en la seva majoria, fora d’una colònia de ramaders.

El cap rumia un moment. – Els ramaders, són els que s’encarreguen del grangus? – Sí. – Quants són? – Dos-cents. – I en total, quanta gent portem? – els dos-cents ramaders, sis mil quatre-cents urbans, vuit-cents tripulants i mil grangus.

El cap es para en sec. – Sols mil grangus? – Són a punt per la posta, senyor, calculem que les femelles posaran un milió d’ous i d’aquest quedaran fecundats uns vuit-cents mil. Tenint en compte les probabilitats de supervivència tindrem uns deu mil cadells d’aquí a sis fraccions de cicle.

Després de rumiar el cap torna a caminar mentre l’indica. – Hauríem d’hivernar tots els viables que no tinguin possibilitats en primer terme. Els no fecundats, s’haurien de recuperar per menjar. S’ha organitzat ja l’assemblea local? – L’estan fent. – Quan estigui organitzada voldria parlar-hi.

Un tripulant s’apropa a la carrera. – Senyor, acabem de rebre la confirmació del fracàs de la 3397. – Merda! – El tripulant li apropa una taula amb l’informe. – Gràcies. – el tripulant se’n va mentre el cap es mira l’informe. – Ja són més de dues-centes naus que han fracassat. – El segon fa un càlcul ràpid. – Divuit sobre dos-cents cinquanta-sis, no és massa ...

El cap es queixa. – Això seria cert si no hi haguessin altres cent que han deixat d’enviar el senyal de confirmació. Tornem a la població. Algun grup religiós? – La majoria no pertany a cap religió, hi a membres d’un grup anomenat parians, han demanat un lloc per als seus balls rituals i un altre del que no havia escoltat a parlar, s’anomenen garants.

El cap vibra nerviosament. – Ens ha tocat el rebre. – Per què? – Vull que controlin aquests fanàtics, si donen problemes ordeni que els aïllin. – Perdoni, però què passa amb aquesta gent? – Miri, conec el parians, tenen una filosofia de vida curiosa si més no, es limiten el menjar, fan meditació i no molesten ningú, ni tan sols fan proselitisme.

El segon inquireix. – Llavors? – Els que em preocupen però són els garants, s’entesten a dir que Unr parla amb ells, que els hi envia missatges a través del seu profeta. Volen crear un sistema teocràtic, i en algunes zones han utilitzat la violència per imposar-se. No els hi deixem passar res.

Un soroll fa que ambdós es parin, el segon es palpa el tentacle de l'oïda, es gira nerviosament, localitza l'aparell i se'l torna a posar. - Perdoni'm, aquest receptor està una mica donat, aniré a manteniment a canviar-ho. Em podria repetir a partir de “teocràtic”. - Sí, li deia que no els hi podem deixar passar res, són violents, molt violents.

El segon es retira mentre el cap entra en les seves dependències, es posa davant de la consola i obre el programa d'anotacions.

Entrada de diari: Avui deixem casa nostra, la deixem per sempre mai, mai tornarem a veure els prats vermells plens de grangus menjant les fruites dels grans bogs, mai tornarem a veure el mar groc banyant les platges.

Havíem guanyat la batalla, havíem recuperat la natura després de quasi haver-la destruït. I quan estàvem feliços d'haver-nos congraciat de nou la els astrònoms ens van donar la mala notícia. Unr anava a créixer desmesuradament fins engolir el nostre planeta per acabar col·lapsant-se i convertint-se en res.

Som la nau 3426, tres mil quatre-centes vint-i-cinc van sortir abans que nosaltres, dues-centes han fracassat, de cent no s'està rebent informació, cada fracàs implica la mort de tots els ocupants.

La darrera, la 3397, ha pogut enviar un darrer missatge esfereïdor, estava sent atreta per una zona fosca. Recordo que algú havia pressuposat que havia estels en implosió, era una teoria curiosa però en aquell moment era irrellevant, amb prou feines pensàvem en visitar alguns dels planetes veïns.

No sé el que trigarem a trobar un destí, ni tan sols sé si el trobarem. Si tot va bé arribarem d'aquí a trenta cicles a un petit sistema, creiem que hi han tres planetes no habitables, però prou grans com per tenir satèl·lits habitables.

En aquest moments m'agradaria tenir, com tenien els antics, algú a qui pregar. Potser no estaria malament anar amb els parians una estona. Recordo quan els vaig conèixer, eren un grupet de bons veïns, els vèiem al sostre de davant ballant durant hores la nit més curta i la nit més llarga.

Un dia em vaig torbar amb un prenent una beguda, li vaig preguntar, al principi no volia parlar, però la meva curiositat va ser més forta. - Primer t'he de dir que el que t'explico és perquè m'ho demanes, no necessito que t'ho creguis, l'únic que vull és que m'ho respectis.

Li vaig assegurar que seria respectuós. - Per a nosaltres Shan és un ésser viu, una entitat dels que tots formem part, un tot. Fa temps que tractem de recuperar la unió amb aquest tot. - Durant hores em va parlar de tot el que creia. Havia llegit que els antics ja havien tingut algunes d'aquestes creences.

Al final li vaig fer la pregunta clau. - Així per a vosaltres Shan és un déu? - I ara! Un déu es defineix pel seu poder i el seu egocentrisme. No, Shan seria, com t'ho diria ... saps quan tens ganes de plorar i no trobes ningú? Llavors jo parlo amb Shan.

Sempre he estat incisiu. - I Shan et respon? - No, crec que no, però després de fer-ho em sento millor. - Després d'aquella xerrada encara vaig anar a alguna de les seves reunions, allà va ser on vaig conèixer els garants. Va ser un dia que es va presentar un “anunciant” l'ira de Unr, condemnant-los per heretges.

Em va sorprendre la seva reacció, tots callats fins que el garant va acabar el seu discurs, llavors van reprendre el seu col·loqui com si ningú no els hagués amenaçat. Al acabar la reunió els hi vaig preguntar. - No fareu res? Us a amenaçat. - I baixar al seu nivell? On és la seva força?

Dies després els garants passaren als fets. El petit grup de parians va ser assassinats a sang freda. El tribunal va condemnar al lider dels garants a ser reclòs de per vida a l'illa del fred i la resta de components de la secta van ser disgregats pel planeta. Ara tenia a la meva nau de nou els dos grups i sé que no seré neutral.

Troballa accidental (Explicació)

No sé que em passa que quan tinc una idea em costa trobar-ne la manera d’expressar-la. Ja em va passar amb “Bella Lola” tot i que en aquest cas la història se m’havia podrit de tant donar-li voltes.

En aquest cas sé que vull fer, a més penso que podria enllaçar-ho amb alguna altra història d’aquestes que vaig fent a retalls. És curiós, se’m donen millor els pedaços que no pas les històries llargues i continuades. Tornant a “Troballa accidental” m’hi trobo que tinc una idea que donaria per molt. S’obren tantes incògnites que fins i tot em superen.

Qui eren aquests éssers? D’on venien? Per què feien aquest viatge? Què passaria el dia que se’ns comuniqués que hi ha una nau extraterrestre parada entre Mart i la Terra? Com podríem esbrinar la seva història i els seus mitjans de comunicació?

Estic segur que si passés això hi hauria un munt de voluntaris de totes les ciències disposats a remenar, estudiar, cercar, repensar, imaginar, suposar, esbrinar ... Se’m dispara la imaginació sols de pensar-ho.

El problema és que no en tinc tots els coneixements que calen per fer una història fidedigna, a l’hora és possible que un relat massa tècnic avorreixi. També he de dir que el fil argumental el tinc clar, diàfan ... Bé, això de diàfan és un dir, realment el que veig és tota la història, sense detalls, potser amb errors tècnics, deguts a la meva desconeixença sobre determinats conceptes.

També tinc clara la història dels viatgers, aquesta si que pot ser més lineal, més manejable, menys tècnica i fins i tot més romàntica (Rés d’enamoraments, parlo de romanticisme literari, fatalista.) Així que la part que explicaré serà l’epopeia d’una espècie diferent a la nostra en un viatge per l’espai. De totes maneres i per posar-nos en situació deixeu-me que us faci uns quants apunts sobre l’espècie i el motiu del viatge.

Ells anomenaven el seu planeta Shan, la seva estrella o sol se’n deia Unr. No ón una espècie humanoide, si tenen cap versemblança amb res conegut nostre seria amb els cefal·lópodes. Disposen de dos ulls, entesos com a òrgans capaços de captar la llum, dos extremitats que farien les vegades dels nostres braços i altres tres que farien de cames.

Per comunicar-se entre ells no ho farien oralment, tot i que disposen d’una boca per menjar i respirar, sinó que ho farien per contacte i vibracions, a través d’altres tres apèndixs que podrien haver estat originàriament tentacles, com els cinc esmentats abans. Serien absolutament carnívors, tot i que es tractaria de ramaders, no pas de caçadors.

Són una societat molt avançada en tecnologia i ciència. El sistema de govern en línies generals, seria similar a la democràcia assemblearia. No aprofundirem més en el sistema polític per no avorrir.

Sols queda un petit detall. Per què un viatge tan llarg? Unr està fluctuant, els astrònoms i físics estan d’acord, tot i que no saben quan Unr està a punt de convertir-se en una nova. I això sols significa que la vida a Shan desapareixerà. La nau arribada a la Terra serà una de les milers llençades a l’espai en diferents direccions, carregades amb gent a la recerca d’un planeta habitable i lliure.

S’acordà un protocol per evitar confrontacions, cada nau era enviada a un sistema on hi havia la possibilitat de trobar un planeta habitable. Si no es trobava cap planeta o aquest fos ja habitat s’intentaria obtenir combustible i es cercaria en un altre sistema, sinó la missió fracassaria, el fracàs suposaria la mort de tot el passatge i la tripulació.

Vergonya

Als deu anys vaig anar a viure al barri de Bellvitge, un barri literalment banyat per les aigües del Llobregat gràcies a una ajuntament feixista, incompetent i prepotent. La meva pre-adolescència i adolescència es van amarar d’aquell sentiment de lluita pel que és just, per allò que es deia solidaritat, per un objectiu comú. No sabeu quan enyoro aquella època.

A la meva ciutat, ja fa molt de temps, un grup de veïns van protestar contra la construcció d’un centre per a discapacitats psíquics. L’argument més contundent era: "No vull que els meus fills els vegin bavejar". El primer que vaig pensar va ser que es mereixien que no els hi posessin, que el posessin a davant de casa meva, i a canvi que l’escorxador de pollastres que teníem enfront el traslladessin allà.

Avui visc a prop d’aquell centre i me n’alegro que hi sigui, perquè, contra el que ells pensaven no és cap destorb en cap sentit, perquè hi ha gent que en necessita d’aquest serveis, perquè demà puc ser jo qui el necessiti.

Dimecres al matí em vaig aixecar amb la notícia que un grup de veïns del meu antic barri s’havien embrancat en contra d’un equipament públic de característiques similars a l’esmentat.

Sento vergonya, una profunda vergonya en veure aquest tipus de protestes. Protesteu per un centre que donarà un servei i no heu aixecat la veu per l’hotel de l’ovni, pel tuguri de nens rics anomenat Spa i pel comercial sense escrúpols que no és tonto i que pensa que sí en som?

Signaria per què el que jo hauré de viure ara fos això i no els prop de tres-cents habitatges d’alt estanding buits que s’acabaran omplint de ves a saber què quan els acabin i no els venguin.

Tinc els meus dubtes quan algú protesta perquè no vol una presó o una central de reciclatge a prop, però l’entenc, tot i que sóc conscient que aquests serveis els hem de posar en algun lloc i que el país és petit, però entenc que algunes coses no agraden.

Em sembla poc seriós que gent que s’acaba de comprar un pis veient les rodes dels avions sobre seu mentre li ensenyaven protestin pel malestar que els hi provoquen o que gent que s’ha comprat una casa veient la tèrmica de Cubelles des del balcó ara es queixin de que els hi molesta, la paraula del venedor ha de ser sempre posada en dubte i si l'ajuntament et diu que no tiren avall la tèrmica no creguis al venedor que et diu que sí.

Però això de d’aquesta gent no te perdó, i encara menys que algú m’ho intenti vendre com una lluita contra l’especulació. Els que participeu en aquesta protesta embruteu el nom de Bellvitge i el nom de l’Hospitalet, no sou el Bellvitge que jo m’estimo, no sou l’Hospitalet que jo vull. Afortunadament sé que sou pocs els que protesteu, que no és el barri, que no és la ciutat, que esteu sols. Frisaria per no tornar a escoltar que algú es posa en contra d'un equipament des de posicions tan retrògrades, tan barroeres, tan absurdes. Desitjaria que els noms de Bellvitge, de Santa Eulàlia mai no tornessin a estar associats a gent com vosaltres.