No puc callar

M’he resistit a dir res, però al final he de parlar, he de parlar perquè em dol tot el que està passant. Primer de tot diré que Hamas no m’agrada, gens, són uns fanàtics religiosos, perillosos com tots els fanàtics. També he de dir que, en una situació de pau, em sento més a prop d’Israel que no pas els països àrabs.

Però quan veus el que està passant tot canvia. Primer de tot, Hamas no és un grup terrorista malgrat alguns s’entestin, és un grup de resistència d’un país reconegut tàcitament per l’ONU i que ha estat envaït per un altre país, ens agradi o no, ens caigui, políticament millor, o menys malament, l’invasor que l’envaït.

Tot seguit diré que la política d’Israel, molt influenciada pels seus propis fanàtics religiosos, és del tot condemnable, que el que ha estat fent durant aquest temps és, en si mateix un error descomunal i un crim.

No cal dir que és un crim quan mates criatures, quan destrosses col·legis i hospitals, quan tires avall la casa d’una família perquè un dels fills ha optat per la via violenta. Em poso en el lloc del pare, d’un pare que podria estar inicialment en contra de la decisió del seu fill, i em veig passant a l’altra banda, de no donar suport a la lluita armada a donar-li-ho plenament.

Ho sento però no em puc callar, i potser el que diré no agradarà a algú però crec que Israel va camí de convertir-se, definitivament, en la nova Alemany nazi.

I ho sento pels bons israelians, ho sento perquè acabaran pagant pels seus veïns fanàtics, ho sento perquè el preu que pagaran per ser el país del poble elegit serà tan alt que tornaran a perdre’l.

I ho sento pels bons palestins, perquè quan tot se’t gira en contra l’únic que pots fer és unir-te als que estan com tu i tancar els ulls a allò que ens hauria de preocupar a tots.

I ho sento per nosaltres perquè tot el que s’està sembrant aquests dies el tornarem a recollir com ja el vam recollir, i sabem quin sabor te el fruit que donarà. I ho sento perquè després de tants milers d’anys encara no hem après que a les guerres sols hi ha perdedors, potser uns més que els altres però tots perdedors, i que sols acaben d’una manera, a la taula de negociacions, d’igual a igual, oblidant qui ha guanyat les batalles.

Però veig clar i diàfan que per molt que tots diguem no s’aturarà aquesta bogeria, i em pregunto una vegada més quina merda de món estem donant als nostres fills i em pregunto si arribarem al maleït 2012 al que tenen tanta por alguns.

Nit de reis (Blocaire invisible 2008)

Aquest és el meu regal per a la meva blocaire invisible. D'acord amb el que ella va suggerir, la història havia de tenir un rei que havia perdut el camell, un nen, un mosso, La Chacón i el Solbes. Com que ja no som invisibles diré que es tracta de la Xurri, i el seu bloc és diu Post-its sacados de la papelera. Espero que t'agradi, Xurri.

- Però ... Tu no havies d'estar dormint? - Li va dir en veure'l al bell mig de la porta del menjador. - Què no havíem quedat que els reis eren els pares? - Va respondre el nen mirant-se aquell tipus vestit amb robes que semblaven catifes.

L'home es va apropar amb intenció d'acaronar-li el cap i dir-li quatre bajanades típiques, però el nen va treure el bat de darrera seu mentre li amenaçava. - Una passa més i t'obro el cap com una síndria! - No! Calma! - Va dir l'home que portava una mena de diadema daurada. - Sóc el rei Gaspar. - I jo la sota de bastos, tu mateix.

Veient que la cosa es posava crua, Gaspar decidí fer la feina ràpid i escampar la boira. Traient els paquets del sac anava dient. - Mira! Veus? Són els regals que heu demanat. - Sí, ja, són els regals que havien comprat els meus pares i que tu t'estaves emportant, bandarra! Deixa-ho tot i surt per on has entrat.

El pobre Gaspar, després de deixar els regals va sortir de nou per la finestra i baixà fins la vorera, mentre escoltava el nen que li cridava. - I com se t'acudeixi tornar agafo el ganivet elèctric i et faig l'autòpsia en viu! - Tot havent posat peus a terra se n'adonà que no tenia el camell, desesperat el cridà però l'únic que aconseguis és que un veí li llencés aigua.

Ell no s'havia adonat, però al lloc on fou el camell ara hi havia un triangle groc. Totalment moll, totalment afectat, caminà carrer avall, remugant paraules en arameu, la seva llengua per cert, fins que es creuà amb un ionqui. - Ei! Tiu! Com flipes no! Tens alguna cosa? - El rei, que ni se l'havia escoltat, contestà en veu alta. - He perdut el camell! - Quin pal tiu! Si vols et porto al meu.

Gaspar, reaccionant instintivament aixecà el cap i li preguntà. - Tu tens un camell? - Un parell, tiu! Un em porta la farlopa i l'altre les pastilles. - Farlopa? Pastilles? ... Ara entenc, no, fill, el camell del que parlo jo te dos geps i camina a quatre potes. - Gep? Sí el meu de la farlopa te gep, l'altre no. Però això importa tiu? - Deixa-ho, gràcies fill, i fes-te un favor no prenguis aquestes porqueries de les que parles.

Deixant el ionqui enrere, que per cert seguia parlant-li com si no s'hagués anat, va abaixar el cap i va seguir caminant, pensant en trobar-se amb els seus companys, o trobar al seu camell.

I així Gaspar va seguir caminant fins que va arribar a les rambles, allà es va trobar amb un mosso, aquest el va parar i li va demanar la documentació. - Documentació? Perdona fill, però no saps qui sóc? Sóc el rei Gaspar. - Primer de tot, senyor, no sóc el seu fill, sóc un agent de l'autoritat i faci el favor de mostrar-me la documentació.

El rei, tractà de convèncer l'agent que a ell no li feia falta. - Mira, que sóc un dels tres reis mags, que he perdut el camell, per això vaig a peu ... - Ja, així que ha perdut el camell, no? I ara cap a la plaça reial a trobar-lo no? - Tu creus que hi serà allà? - Va preguntar innocentment Gaspar.

El Mosso va treure la ràdio i digué un codi, en un moment dos cotxes més es presentaren allà fent sonar les sirenes i il·luminant de blau giravoltat la nit, reduïren el pobre rei, estenent-lo a terra i emmanillant-lo, fent cas omís dels seus plors. - Sóc el rei! No el veieu! - Sí, i jo el pare Noel, no et fot? - digué mentre reia el mosso que anava de copilot al cotxe.

Ja a la comissaria, els mossos se'l miraven rient. - Mira que te corda el paio, encara segueix dient que és un dels reis mags. - Espera que vaig a buscar la carta! - Au va, No us foteu, no veieu que és un vell borratxo?

Una mossa baixa a la carrera les escales. - No us ho creureu el que us diré! - Què? - A que no sabeu qui ha trucat? - Vols deixar-te de preguntes i explicar-ho! - Ha trucat la Chacón! - La Ministra? - Sí. - I? - Que diu que és el rei Gaspar aquest. - Au va! Que no som a vint-i-vuit.

No havien acabat de parlar que ja havia baixat el caporal. - Collons! Traieu-li les manilles ,ja! Perdoni majestat, aquest jovent que no sap distingir. - Va dir mentre el feia aixecar i li redreçava la roba. - Així lo de la Chacón és cert? - Va preguntar una altra mossa.

El caporal, sense mirar-la, li va respondre. - I el Solbes també. - Tornat cap al rei li digué. - Ja he trucat a la guàrdia urbana, el camell el tenen al dipòsit però li porten ara mateix cap aquí. Vol un cafetó? un aigua? Una cerveseta? - No, gràcies fill, sols voldria recuperar el meu camell i tornar-me a casa, cada any és més difícil això. M'estic fent vell.

La guàrdia urbana portà el camell, ajudaren a Gaspar a muntar-se en el camell i aquest s'anà carrer avall fins fondre's amb el paisatge de la ciutat. Així que ja ho sabeu, si trobeu algú al menjador vestit amb cortines, no penseu que és un pispa, sobretot si és la nit del cinc al sis de gener.

Iker i Carmen

Avui, si m'ho permeteu, faré de Ferran Monegal, i no és que em vulgui posar al seu nivell, sols que faré el que fa ell, criticar un programa de televisió. El programa en qüestió és el del nostre amic Iker, l'inclassificable Cuarto Milenio.

El d'ahir (01/01/09) era un especial sobre profecies, tot un xou, com sempre perfectament ambientat, fent un pseudo col·loqui on els convidats amb prou feines arribaven a fer més enllà d'una petita explicació.

Diuen que els sistemes de desinformació es van revolucionar quan, en comptes de negar les evidències es generava més informació, tanta que al final la veritat acabava colgada sota un munt de mentides.

L'Iker va més enllà, és capaç d'amagar la veritat, les profecies són un frau en sí mateixes, sota un munt de veritats. I com s'ho fa? Doncs en te una peça clau al seu equip, una persona que sempre aporta dades fiables, que sovint m'ha fet pensar que està a la “nau” més per l'Iker que no pas perquè es cregui ni un borrall.

Parlo de la seva dona, Carmen Porter, encarregada de desemmascarar fotografies i vídeos amb truc, i d'aportar dades històriques. No ens portem a engany, forma part del xou, i una part important, és la encarregada d'abocar un munt de veritats banals a sobre d'un veritat que ha de passar desapercebuda.

La situació em recorda aquell acudit que l'home, per telèfon li deia a la dona: “He aixecat als nens, els he dutxat, els he donat d'esmorzar, els he portat al col·legi, he fet la compra, m'he tirat la teva germana, he fregat el bany i la cuina i he planxat la roba.”

Tornant al programa la cosa va anar així, primer unes pindoletes de Sant Malaquies, amb les comprovacions de les encertades frases assignades als papes, adobat amb les veritats conseqüents, tres-cents anys de diferència entre profeta i profecies, enumeració de piruetes vàries per fer coincidir el lema amb el Papa, etc ...

També van parlar de les profecies que havia anat recollint un ex-militar espanyol en països de l'est, bàsicament vaig entendre que estaven escrits en els llocs més estranys, registres de pensions, d'ajuntaments, posades, ... Jo d'ell m'estaria molt de creure-m'ho, bàsicament perquè “una dotzena d'ous i una barra de pà” poden significar moltes coses, si no et creus que era una llista de la compra.

L'Apocalipsi va tenir el seu lloc, mira que tenim mania en convertir un pamflet polític (la bèstia era Neró) en una premonició. I com no va sortir allò de que els codis de barres porten el 666 incorporat. Aquí un dels convidats va fer l'explicació en un to un punt agressiu, l'objectiu, em va semblar, era la Porter, de fet ella el va replicar, molt elegantment, però amb un punt de ràbia continguda.

Aquí, pels profans en codis de barres vull explicar que m'he dinat amb ells molt de temps, per qüestió de feina. Hi han molts tipus de codis de barres, però aquell que es veu sovint és el tipus EAN 13. Si algú en te dubtes que ho tingui clar, les barres que sobresurten NO són sisos, no ho poden ser perquè el codi EAN 13 és numèric i no es podria fer servir el sis en cap altra posició.

De fet es tracta d'un codi separador sens valor associat fora de separar els sis números de l'empresa i els sis del producte, per cert, el primer número correspon al país (el que fa tretze) i s'utilitza per fer servir una o altra família de codis segons un “checksum”.

Van parlar d'un pintor argentí, on es va demostrar l'exactitud de les seves profecies, sobretot la corresponent a les torres bessones, on un diàfan dibuix de l'estàtua de la llibertat al costat d'un text era regirat per aconseguir que recordés una de les torres i aferrant-se al text, on es deia que patia dos atacs, sense recordar que els atacs van ser tres, quatre segons el pentàgon.

També es va parlar de les profecies dels maies i la seva “misteriosa” desaparició i abandó de ciutats, poc importa que sovint haguessin d'abandonar les ciutats perquè l'agricultura de la que depenien no podia sobreviure en aquelles terres. I quant a les profecies, molt de calendari maia, però cap concessió al calendari inca, tot i que l'any 2012 és l'elegit per ser l'any on tots dos calendaris coincideixen en el final.

I van acabar amb el meu estimadíssim Nostradamus, amb aquella profecia sobre la mort de no recordo quin rei, probablement més previsible que no pas ens ha transmès la història i el detallet que ell va calcular el final cap al 3797, ja ho veurem llavors.

I per això, per aquesta habilitat per ficar-nos-la plegada que en tenen l'Iker i el seu equip els hi vull retre homenatge, el seu és un xou de prestidigitació informativa, on ens colen idees poc investigades amb un munt de dades que no aporten res.

Sí, l'he de reconèixer, m'ho vaig passar molt bé veient el programa i he de dir que, malgrat per horari no el puc veure sovint, m'encanta, tot i que he de dir que no em crec cap profecia, ni tan sols les de l'argentí. De fet, la millor profecia li vaig fer jo a un conegut quan li vaig dir que lo de Terra era un bluf, i no em van creure.

Així doncs, si voleu, i podeu, gaudir d'una estona de desinformació excel·lentment elaborada no dubteu en mirar el programa de l'Iker i la Carmen, els seus esforços s'ho valen.

P.D.: Aprofito per dir que crec que ja sé qui és la meva blocaire invisible, diré que és un cel de dona, compromesa i lluitadora. He encertat? Respecte a aquella que li he de fer (Sí, és una dona) dir que, pel que sembla, fa servir notes grogues sovint tot i que les llença aviat i a vegades es penedeix.

Gea

La porta de la Dern s’obre, ella surt amb el braç sagnant, de seguida l’atenen, per sort és una ferida superficial. El cap d’operació entra a la sala visiblement emprenyat. – Però com se t’acut? Tu no saps les connotacions que pot tenir això? Segur que has obert una altra línia de temps, ja veuràs tu quan arribi el director.

La noia se’l mira amb el cap alt. – M’importa un rave! Ningú no els anava a treure d’aquell camp, haurien estat convertits en soldats, meuques o morts en algun dels experiments que hi feien. Ho sento, però no em podia quedar de braços creuats. Acceptaré les conseqüències.

El director entra a la sala, la noia calla i acota el cap, espera un bona reprimenda, però està convençuda que no podia fer res més. El director seu davant d’ella, somriu. – Que tal el braç? Sols és una rascada, cou, però la bala no va entrar. – El metge acaba l’explicació. – És una cremada, de fet el projectil ni tan sols va tocar la pell.

El Director se la mira abans de tornar a parlar. – Quants viatges porta? – Tres amb aquest. – Exacte, i què havia de cercar? – Havia de cercar a La Mare, a Gea. – Tenim testimonis que en els tres llocs hi era Gea. Vostè l’ha vista? – No, francament penso que és un mite, com a historiadora no puc acceptar altra explicació.

El director riu lleument. – Perdoni’m però no n’estic d’acord. – No la he trobada, senyor. – Nosaltres sí. – La dona es queda palplantada. – On? – Temps al temps, senyora. Es troba forta per un petit viatge? – En el temps de nou? – No pas, a conèixer una gent, uns avis. – No acabo d’entendre. – Temps. – Diu el director.

Dins el vehicle el director li pregunta. – Com és que els seus pares li van posar aquest nom? – Els pares sempre parlaven d’ella, de tot el que havia fet, de com havia anat convencent tothom per no fer de la guerra una manera de viure, de lluitar per aconseguir la pau, si més no a una banda del front. – I per això li van posar Gea? – Sí.

El vehicle arriba a la porta d’una llar d’avis, tots tres entren a l’edifici, arriben a una sala on tres ancians miren algunes revistes. Una d’ells aixeca la vista, de sobte se li il·lumina la mirada. – Gea! – Em coneix? – L’anciana li agafa la mà amb la seva mà tremolosa. Els altres dos avis també se li apropen, la mateixa mirada. – Som nosaltres. – En diu un. – Ens vas treure d’aquell camp, jo sols tenia cinc anys llavors.

El cap s’acosta al director. – Ja em perdonarà però no entenc ni un borrall. – No pateixi, acabarà entenent. Senyora, si no l’importa vull que conegui algú més. – Porta la desconcertada noia a una habitació. – No esperi gaires diàlegs, te l’Alzheimer molt avançat. – La dona és estesa al llit, gira el cap mirant on entren, una sola paraula surt de la seva boca. – Mare. – La noia mira totalment perduda al director.

El director agafa una fotografia i li atansa. – La recorda? – La noia mira la fotografia, és ella amb una nena, recorda la foto de la primera missió. – No vaig saber negar-m’hi. Va ser un error. – No pateixi per això ara. – Li diu el director deixant la foto al seu lloc. – Tornem al centre, hem de parlar molt avui.

De tornada al centre entren a la sala de reunions, si es tractés d’una reunió tècnica seurien a la taula de la sala petita, ella sap que aquesta sala sols s’utilitza per prendre decisions importants. Espera el pitjors dels resultats, no ha estat una historiadora seriosa i responsable, se la ha jugada i ha perdut.

El director fa una pregunta a l’aire. –Han tret alguna conclusió de tot el que han vist? – El cap respon. – Senyor director, jo no acabo d’entendre aquesta darrera visita, però crec que ens hem equivocat enviant la Gea en aquests viatges, tanmateix jo hauria hagut de veure que ens equivocàvem des del primer moment, tindrà la meva dimissió a la seva taula aquesta tarda, si m’ho permet.

El director li respon amb un somriure. – Molt lloable. Vostè Gea, Què en pensa. N’estic d’acord, jo no sóc la persona adient per aquesta cerca, no he sabut mantenir-me al marge. Ho sento, però no crec que el meu cap hagi de pagar per les meves culpes. – Veig que tenim un molt bon equip, d’altres s’estarien tirant les culpes els uns als altres.

En aquell moment entren un parell de persones, són historiadors documentalistes. – Passin i seguin sisplau. – Els hi diu el director. – Poden fer-nos un resum de tot el que han esbrinat? – L’home inicia l’explicació. – Sabem que Gea és un personatge real perquè hi ha gravacions d’imatges des de que va començar la carrera de física fins a la seva mort.

La dona llavors explica. – Malgrat tenim una partida de naixement, no en sabem res d’ella abans del moment esmentat pel meu company. No hi ha adreces, no hi han fitxes d’escoles, no hi han revisions mèdiques ... res.

La Noia intervé. – Però és possible que amb la guerra es perdés aquesta informació. – Sí. – Replicà l’home. – Però dels diferents viatges per esbrinar les dades abans de la guerra no hem aconseguit res. – Resumint. – Acaba la dona. – Gea sols existeix a partir del seu ingrés a la universitat, fora dels tres moments on tenim testimonis que la van veure, els que vostès van investigar.

La noia s'estira a la cadira. – Doncs no la hem trobada. – Si la hem trobada. – Diu el director. – Perdoni’m jo era allà i ella no. – Vostè l’ha dit. – Què vol dir? – Que vostè, Gea, era allà...

La noia es queda callada un moment. – No. Això no és pas possible! Jo no puc ser ella. – Els nens, els avis l’han reconeguda, recordi la foto, recordi els tres viatges, sols hi havia una Gea en tots tres moments, Vostè.

Un silenci profund envaeix la sala, a Gea se li escapen algunes llàgrimes. – Això vol dir ... I si dic que no? – Encara no li he fet cap pregunta. – Però la faig jo. Què passa si m’hi nego a tornar, si no vull ser la Gea de la història? – Interessant pregunta. Com sabrà el temps es una mena de xarxa de fils, fils que es separen cada vegada que algú pren una decisió. Permeti’m.

El director crida algú, aquest entra a la sala. – Ens podria explicar que ha estat investigant? – Es clar. Vinc d'un fil de la història on Gea no hi és, te poques variants i poc significatives. – La noia, li talla. – I? – El resultat, senyora és un punt i final, Abderramà tercer guanyarà la guerra contra els laics, a continuació entrarà en guerra contra l'aliança de la fe asiàtica, després intentarà fer una sola religió erigint-se en Déu.

L’home calla un moment. – Això provocarà un cisma i una nova guerra, nuclear, no guanyarà ningú. Senyora, els que quedem hem encetat la cerca intertemporal amb un sol objectiu, abandonar el nostre fil, lliurar-nos d’una mort segura. Poques persones poden dir que són claus a la història, però vostè n’és una.

Gea, compungida, pregunta al director. – I ara? – Tenim un equip que registrarà el seu naixement, tot serà com el real, nom, cognoms, lloc, pares ... excepte l’any de la data de naixement. Quan torni estarà inscrita a la universitat, estudiarà físiques, però al seu historial també constarà la seva carrera d’història. També estudiarà literatura, enginyeria informàtica, matemàtiques ...

Gea talla al director. – Perdoni, però, física, mates? Si mai no se m’han donat bé el nombres. – Quina és l’arrel quadrada de 2? - 1,414213, però això m’ho vaig aprendre de memòria. – En quin any va començar la guerra santa? – Ja li he dit que el nombres no se’m donen bé. – Recorda l’arrel de 2 amb sis decimals i no recorda un any de quatre dígits? Senyora, vostè no recorda l’arrel de dos, fa el càlcul mentalment. No pateixi sortirà ben parada de tots els estudis.

Gea, assumint que no li queda altra sortida, pregunta. – Quan hauré de tornar? – El director, amatent, li contesta. – En qualsevol moment d’aquí a sis mesos, tanmateix allà hi serà en un moment determinat abans de qualsevol record. De totes maneres seguirem amb vostè, no podrem intervenir més enllà del que ens deixin les variants temporals però sempre serem en contacte.

– Però no podré tornar. – Podrà si és imperatiu, però sempre hi haurà de retornar. - Gea, rumia un moment. – El meu pare sempre deia que som esclaus dels nostres actes. I la mare deia que prenia les decisions amb el cor i que en tindria problemes. Si em veiés ara! Si no els importa voldria anar a donar una volta, a pensar. – Faci, no és fàcil assimilar-ho tot de cop.

La Gea abandona la sala, el cap, que fins ara havia callat, pregunta al director. – Vostè ... vostè ho sabia des del principi, no? – Des del moment en que vostè em va passar el seu currículum. – I no m’ho podia haver dit? La he esbroncada per fer el que s’esperava que fes. – I arriscar-nos a que crear un altre fil? – Quanta més gent hem enviat al passat com a ella? – Pel moment és l’únic cas.

El cap es queda pensant. – I ara? Quina serà la meva feina? – Fora bo que l’ajudés des d’aquí, que li donés suport en els moments durs, que seran molts, a més li haurem de donar un cop de mà amb una visita a Abderramà tercer.

A la facultat de ciències físiques Gea busca l’aula, un home se li apropa. - Et puc ajudar? – Sí gràcies, cerco aquesta aula. – Li respon mentre li ensenya un paper. – Ah! Ets nova! Com et dius? – Gea ... – Gea! La mare terra. Em sembla que jo seré el teu tutor aquest curs.

Mentre la invita a seguir-lo li explica. – Saps alguna cosa de viatges en el temps? És un tema que m’apassiona. – Ja ho pot ben dir, doctor Dern. – Saps qui sóc? – n’he llegit alguns dels seus articles. – Però com saps que sóc doctor? Amb prou feines m’ho van dir ahir. – Si li dic que sóc endevina? – Au va! – El professor riu.

Una visita no desitjada

El Papa entra a la seva cambra, darrera d’ell es tanca la porta, al quadre de control posa el codi de bloqueig, mai no s’està segur davant d’un atac dels aliats del maligne. Seu a l’escriptori i encén l’ordinador, ha de revisar el sermó que es llegirà demà a totes les esglésies, mesquites i sinagogues del món fidel.

És a punt de comença a rellegir-lo quan una veu l’espanta. – Bona nit, Abderramà. – Qui és vostè? Com ha entrat aquí? Avui no he demanat cap servei sexual i a més no m’agraden les velles com vostè. – Gràcies home, quaranta anys per a tu, que tens cinquanta, és ser vella? Ah! Sí, oblidava que t’agraden les criatures, quin fàstic, però avui aquest no és el tema.

El Sant pare es mira la dona. – Sembla que no sàpigues amb qui tractes tu. – Si ho sé, i si pogués ho evitaria, però ets qui ens ataques i no tinc més remei. – Encara no m’has dit qui ets, meuca. – Gea, el meu nom és Gea. – Gea? La bruixa que ha aconseguit que els fidels de mig món donin l’esquena a la fe? La bagassa que fa que els meus soldats no intentin tornar? Què els meus esp ...

Abderramà no acaba la frase, Gea somriu. – Què els teus espies es canviïn de bàndol, si més no la majoria? Sí, sóc jo, però el mèrit no és meu, és teu, el nostre pobre i imperfecte sistema és un paradís al costat del teu món. Bé, ara que ja saps qui sóc et diré a que he vingut.

El Sant pare es gira. – No vull saber res de tu, ara vindran els guàrdies. - Ja ho sé. – I saps que et passarà? – Quan es gira torna a estar sol. – Maleïda bruixa! – Sona l’intèrfon de la porta. – Santedat! La guàrdia! – El Sant pare obre la porta. – Magnífic, us he de felicitar per la vostra efectivitat, era sols un simulacre, us podeu retirar. – Els soldats, desprès de reverenciar al pontífex, tornen al seu lloc.

El Papa tanca la porta i torna a introduir el codi de seguretat. – Molt ràpids, sí, però no prou com per enxampar-me. – Altra vegada tu? No sé com ho fas, ni m’importa, ves-te’n. – Vull que et rendeixis. – El Papa se la mira amb mitja rialla. – Si estem guanyant la guerra. – N’estàs molt segur. – Quant fa que no feu un atac en condicions? Sols pareu els nostres cops. Ni un sol intent de conquerir cap ciutat, ni una sola batalla aèria que no comencem nosaltres.

Gea seu a una cadira. – Tens raó, no ataquem ciutats ni pobles, volem que la gent pugui viure, sols responem els teus atacs. Saps, hi havia una antiga sèrie de ficció on apareixia un jugador imbatible en el seu joc, sempre guanyava, fins que va trobar algú que li va guanyar, saps per què? – Francament no m’importa, però segur que m’ho dius.

Gea va somriure. – I tant, el seu contrincant, a diferència de tots els altres, en comptes d’intentar guanyar-lo es va dedicar a respondre tots i cadascun dels seus moviments, fins al moment en que el campió va cometre una errada, i una altra, i altra ...

El sant pare, assumint que hauria d’escoltar-se-la tant si com no, li segueix la conversa. – Ja, molt interessant, però això és la guerra santa, no pas un joc. – Sí, és una guerra, per això t’estic demanant que et rendeixis. T’explicaré que jo sé tot el que passarà i sé les seves conseqüències, i tu perdràs la guerra i moriràs.

Sa Santedat s’aixeca enfurismat. – Bruixa! Això no és veritat! Jo passaré a la història com a Déu fet home, la gent tindrà por de mi fins al final dels temps! – En això darrer tens raó, la història et recordarà amb por, tanta que mai més no tornarà a haver-hi un papa, un califa ni un sacerdot suprem, tant que les religions perdran tot el pes que en tenien, tant que totes deixaran de parlar de déus absoluts per parlar d’espiritualitat, de l’ésser humà.

El Papa se la mira incrèdul. – I com és suposa que ho fareu? – És curiós però ho faràs tu, tu sembraràs la llavor de la teva destrucció, tu signaràs amb sang i mort la teva pròpia condemna. Això, es clar si no et rendeixes. – Ja, i si em rendeixo? – llavors tu i els teus sereu jutjats pels vostres crims, desprès dels anys de condemna us permetrem d’estar a una illa, on podreu pregar el vostre déu sense molestar ningú.

Abderramà riu. – Ja, i podrem tenir les nostres meuques, i les nostres prerrogatives, i tots serem feliços! – No, sereu aïllats, sense servei de cap tipus, i menys les criatures que violes impunement. No esperis una gàbia d’or, ets un criminal, t’estic oferint un judici just i la vida, res més.

El sant pare, s’aixeca i s’apropa la porta mentre crida. – Ja n’ha prou d’aquest color, mai no em rendiré. Mai! I menys ara que estic guanyant. Ara mateix faré venir la guàrdia i que et portin a presó, demà et cremarem a la plaça de Sant Pere, Bruixa! - En girar-se torna a estar sol. – Com collons s’ho fa la mala puta? Rendir-me! Somia!

El pontífex seu de nou a l’ordinador, esborra el que tenia escrit i en comença un de nou, esverat per la visita, carrega contra Gea, anomenant-la reina de les bruixes, explicant la seva capacitat per aparèixer i desaparèixer a voluntat, que la identifica com a servidora del maligne i pregant perquè mori i es cremi eternament a l’infern.

Inútil

El món és ple d’inútils, i jo, no ho dubteu en sóc un d’ells. Pensareu que faig aquesta declaració en un estat de depressió, no us ho cregueu pas, si d’una cosa estic orgullós és de ser un inútil.

La meva història comença allà quan acabava a primària, ningú no donava un duro per mi, els pares em van apuntar a la F.P. d’auxiliar administratiu perquè era on s’enviava a tot aquell que no havia aprovat la E.G.B. malbaratant, de pas, una professió de futur.

I tot i que la comptabilitat no m’entrava ni amb calçador, que la professora de mecanografia es desesperava davant els meus minsos progressos, que correspondència mercantil, la feina més mecànica que s’hagi vist mai a una oficina, se’m resistia i a taquigrafia vaig aconseguir reinventar l’escriptura rúnica, vaig acabar amb un títol d’auxiliar administratiu.

D’acord amb els estandards educatius de l’època, res del que vaig estudiar em va servir a la feina, afortunadament en el meu cas, desgraciadament una cosa és escalfar la cadira d’un pupitre i una altra fer el mateix a una empresa.

De totes maneres vaig aprendre aviat que havia de fer per sortir-me’n. Tenia un trepa com a cap, un paio que estava disposat a trepitjar el coll a qui fos amb tal de pujar. Tan sols tenia un problema, se li veia el llautó. Per a mi, però, allò va ser una benedicció, per a ell també, si més no els primer temps.

I és que si tinc una habilitat, que he sabut mantenir a raser és la de saber fer caure en un altre les culpes dels meus nyaps. Un dels casos fou aquell on el meu departament havia d’enllestir una comanda molt important, tant que en depenia la pèrdua d’un client.

El generador de la comanda, i màxim responsable era el cap del meu cap, persona poc agradable i que tenia al meu cap entre cella i cella. Per un error, de les vint pàgines de la comanda ens va arribar una de duplicada, la duplicació no venia pas per una reimpressió sinó perquè algú havia picat dues vegades el mateix.

Una trucada al telèfon del meu cap, que vaig atendre jo, ja que ell era al magatzem enllestint el lliurament, ens informava de les línies que no s’havien de servir i que al dia següent la comanda estaria corregida. Qui em parlava era el cap del meu cap, però va oblidar de preguntar amb qui parlava.

Jo, en la meva ineficiència, no vaig prendre nota de res i vaig baixar a dir-li de paraula al meu cap. Ell, amb una brillantor als ulls que delatava una jugada mestra, em va demanar. – Sap amb qui ha parlat? – Diria que no, el nom no me l’ha demanat. – Pots oblidar-ho? – El què? – Perfecte.

El meu cap va cridar la seva secretària, agafant-la del braç i en veu baixa li va xiuxiuejar alguna cosa. – Vol que faci res? – Vaig preguntar. – No, ja pots tornar amunt. – Em va respondre. Jo vaig obeir i vaig tornar a la meva taula on em dedicà a acabar la sopa de lletres que tenia a mig fer.

Al dia següent es va convocar una reunió d’urgència, el cap del cap del meu cap, el cap del meu cap i el meu cap. La comanda havia arribat malament i el client la tornava i el perdíem, els crits s’escoltaven més enllà de l’edifici. De sobte, van sortir tots tres, el cap del meu cap al davant, enfurismat. – Qui collons va agafar el telèfon ahir tarda? – Ningú no va parar boca.

El meu cap, cofoi. – Ja t’ho he dit, els tenia tots a baix, al magatzem. – Una merda! Jo vaig parlar amb algú. – Segur que vas trucar a d’altre departament. – Això voldries tu! – Prou crits. – Va dir el cap del cap del meu cap, i a un gest seu tots tres entraren de nou al despatx.

Al cap de mitja hora, va sortir el meu cap, portava un somriure tan ample que li devia fer mal, va cridar la seva secretària. – Truca al client, desviu-te demanant-li excuses, demana-li que t’envií la caixa on vam posar el que estava repetit a ports deguts i li envies això que manca a ports pagats. Quan l’hagis ensabonat prou me’l passes al despatx que li donaré la segona capa.

I així va ser que el meu cap va ocupar el lloc del seu cap, la seva secretària, amb la que compartia més coses que no pas feina, el seu lloc, i jo vaig ser traslladat a una taula a prop del seu despatx sense un objectiu especial, però amb un interessant augment de sou.

Va arribar un dia, però, que la parelleta es va discutir, ella no era una mosqueta morta i va voler pujar, a més tenia per la mà tot el que havia fet el meu cap, sabia, portava el control dels comptes derivats, es a dir, aquells on el meu cap desava els cèntims que li robava a l’empresa.

Jo en tenia coneixement d’aquests comptes, tot i que no en tenia accés. La ment maquiavèlica de la secretària va fer que, accidentalment, m’apareguessin al control de tresoreria, tema que portava jo i del que havia de fer un informe per la reunió mensual. Ella, malgrat la realitat deia el contrari, no en podia tocar ni un compte.

Així jo vaig fer l’informe sense assabentar-me, vaig fer les quatre còpies de rigor, una pel meu cap, una altra pel cap del meu cap, una altra per al cap del departament de vendes i la meva, per saber que collons els hi havia donat, que tinc molt mala memòria.

Mentre feien la reunió veia com la secretària s’estirava a la seva cadira amb un somriure malèvol, mirant-me somrient, de tant en tant. Em va cridar. Vaig anar a la seva taula i em va dir. – No has notat res d’estrany a l’informe? – Jo? No. – No hi havia tres comptes nous? – Vaig rumiar una mica. – Sí, i?

Ella va riure, aquests comptes no havien d’estar, són els comptes del mal parit. – Ostres! I ara que faig? S’emprenyarà com una mona! Em fotrà al carrer! – No, bonic, no pateixis. Ara sortiran. Tu no parlis, deixa’m a mi.

Efectivament van sortir en un moment, la mirada del meu cap era la d’un assassí, el cap del meu cap em va preguntar. – Ens pot explicar d’on han sortit aquests comptes? – Del programa, senyor. – Sí, això ja m’ho imagino. Vull dir, quan i qui els ha creat? – No ho sé, senyor.

Llavors la secretària es va aixecar i en veu alta i clara va dir. – Les vaig crear jo va un any, per ordre del meu cap, des de llavors he portat el control dels tres comptes, aprofitant que el sistema permet tenir-les aïllades. – El meu cap es posà blanc.

El cap del meu cap s’oblidà de mi. – Llavors, senyora, com és que ara apareixen? – Jo pensava que eren uns comptes especials per a l’empresa fins que em vaig adonar que era on el meu cap desava els cèntims que ens anava robant a tots, per això les vaig alliberar fent que apareguessin a l’informe.

El cap del meu ex cap va seure. – I com sé jo que vostè no te a veure més que el que ha explicat? – Li puc justificar totes i cadascunes de les sortides dels comptes, veurà que mai no ha anat a parar ni un duro als meus. Més li facilitaré tots els meus comptes personals per què pugui investigar-los.

En aquells moments el meu ex cap abaixava el cap sabent-se derrotat, traït, la mala puta, amb perdó, sempre havia fet els traspassos als comptes d’ell i n’havia tret els cèntims en efectiu, havia sabut mantenir un ritme de vida raonable al seu sou i ningú no la podia associar a una rossa minifaldera, mastegadora de xiclet, que signava com Vane i que era la que treia els cèntims del banc.

I així va ser com el meu ex cap va desaparèixer de la meva vida, la secretaria es va convertir en la meva cap i amant del seu cap, i jo vaig tenir un altre gratificant augment de sou, aquesta vegada em vaig quedar a la mateixa taula, la meva cap em volia a prop. – Ets massa perillós per tenir-te lluny, i mira que n’ets d’inútil.

No! No la jutgeu malament, això per a mi era una lloança, de fet també es va deslliurar del seu cap i amant, assumint les regnes de l’empresa, en aquest cas la meva intervenció no va ser necessària, tot i així em va mantenir a prop, la meva poca traça feia que a través meu enxampés tots els trepes que li anaven al darrera. Fins i tot una vegada vaig gaudir del premi d’una vetllada amb ella.

Així que ja sabeu, no perdeu el temps fent mèrits com a bons treballadors, el món és dels taurons i de les rèmores, dels trepes i dels inútils, els bons treballadors mai no arriben enlloc.

Vides perdudes, cinqué lliurament

Sempre havia tingut clar qui manava, ell. Res no importava que mai no hagués acabat la bàsica i ella tingués estudis i que el sou d’ella fos superior al seu. L’home sempre és superior a la dona, les dones són curtes, no entenen el món.

Estava enamorada, o potser ja no, però es devia a la família, així li ho havien ensenyat, poc importava que ell la canviés per un partit de futbol, que arribés a casa fent pudor a tabac i cervesa mentre ella havia atès els fills i la casa.

Més d’una vegada ell s’havia fet fonedís durant dies i mai no havia donat cap explicació, ell no havia de donar-ne, era el senyor de la casa. En aquestes situacions ella callava. Què fer sinó? Fins el dia que, esgotada de tanta absència injustificada, va preguntar-li directament. – És maca?

Ell se la mirà contrariat. – Què vols dir? – Què si és més maca que jo? – Qui? – La meuca amb la que t’allites quan no vens a casa. – La resposta d’ell no va ser una negació, ni tan sols una excusa, el só sec de la mà estavellant-se contra la cara va ser l’únic que va escoltar com a resposta abans de caure a terra.

Ell, aixecat i enfurismat se li apropà amenaçant. – Tu no tens res a dir del que jo faci! La teva obligació es tenir cura de la casa i els fills! I a callar! – Dit això agafà el tabac i la jaqueta i sortí de casa donant un cop de porta.

Feia hores que era de nit, l’amo del bar, que l’havia escoltat sense atendre, li va dir que era hora de plegar. Ell mirà el rellotge. – Coi! Si que és tard, a veure qui dorm ara.

Quan arribà a casa la clau no entrava. – Merda! Si que n’estic de begut avui! Clar, la mala puta aquesta m’ha posat de mala llet! – premé insistentment el timbre però ningú no obria. Colpejà la porta amb força cridant la dona, però sols aconseguí que sortissin els veïns.

Seguí amb la batussa a la porta i cridant cada vegada més fins que arribà la policia. – Aquesta és casa meva. – Ens ha d’acompanyar. – Per què? Jo sóc un bon ciutadà. – Sisplau, acompanyi’ns, hi ha una denuncia contra vostè. – L’home, fora de si, cridà. – Me n’assabentaré del cabró que m’ha denunciat i l’hi trencaré la cara!

Els policies opten per emmanillar-ho i emportar-se’l, arriben a la comissaria i després dels llargs prolegòmens que provo ca la paperassa l’informen. – La seva dona és a l’Hospital, la denúncia és per agressió i l’ha posada la seva família. – El cabró del meu sogre! – No, la seva mare, la de vostè.

L’home riu descregut. – La mare? La mare no m’ho faria això! – A mi tant m’és, sàpiga que queda detingut, te dret a un advocat, a no dir res, cosa que li recomano, a ... – Vull veure la meva dona! – Això és del tot impossible. Ara l’acompanyaran a la cel·la. Te advocat? – Qui es pensa que sóc un potentat? – Cridarem un d’ofici. Bona nit.

Han passat més de dos anys, el judici li va ser dur, un per un li van negar tots els seus drets, els que ell considerava els seus drets, una per una van caure totes les seves expectatives. De res no va servir exigir la seva supremacia com a home, ningú no li va donar la raó en res. L’havia perdut tot i no l’entenia.

Tenia prohibit apropar-se a casa, així i tot ho va fer, va prémer el botó de l’intèrfon, No va reparar en la veu femenina que preguntava. – Obre! Sóc jo. – Qui és vostè? – el teu marit! – S’equivoca de pis. – No m’equivoco pas, obre’m.

La porta no es va obrir, va tornar a picar. – Qui? – Aquesta vegada la veu és d’home. – Això li he de preguntar jo a vostè. Què fa a casa meva? – Torna a tenir el silenci per resposta. Una avia surt i ell entra, puja al pis i pica a la porta, surt un home i darrera d’ell la dona. No és la seva dona, no els coneix.

L’home del pis li pregunta amenaçant. – Què vol? – Crec ... Aquesta era casa meva ... – L’home del pis es relaxa. – Fa ja dos anys que hi vivim nosaltres. – Ja, i la gent que hi vivia? – No sabem, no els vam conèixer. – Gràcies, i perdoni.

Casa seva ja no és casa seva, el bar on passava les hores roman tancat, els vidres plens de pols li diuen que no obrirà. Se’n recorda d’ella, no el va anar a visitar a la presó, no el va escriure, no el va telefonar, amb ella havia estat curós, l’hi havia regalat tantes coses, havien compartit uns claus esplèndids ...

Va picar a la porta, algú mirà per l’espiell, la porta s’obre. – Hola! – Què vols? – Fa molt de temps que no sabia de tu. – Ja, però és que jo no vull saber de tu. – Perquè? – Mira maco, jo cardava amb tu i tu atonyinaves la teva dona, no penso deixar que jo sigui ara l’atonyinada. – Jo mai no et vaig tocar! – Ja. Escolta, no fem això més llarg. Apa, siau.

La porta es tanca, l’home acota el cap, camina sense rumb pels carrers, troba un bar de mala mort, pudor a suor, tabac i alcohol vessat. Demana una ampolla i es serveix una copa, davant seu un home parla sol, explica una història que sembla la seva, l’amo del bar el fa fora en acabar-se el darrer cop.

Li pregunta a l’amo quan li porta una altra ampolla. – Aquell home, el que parlava... – Aquell? Aquell explica sempre la mateixa història, és el borratxo del barri, ves a saber, jo no el conec i no m’importa.

Per la seva ment passen tots i cadascun dels moments de la seva vida, per un moment pensa que hauria hagut de ser d’una altra manera, que podia haver-ho sigut ... Immediatament es recupera. No, la societat està podrida, ell és un home com cal, un home, home. I l’han comdemnat injustament, i li han tret tot injustament.

Ell sap que farà, buscarà la dona, la posarà al seu lloc, i ella obeirà, com ha de ser. I tornaran a ser una família, i seran feliços, i ensenyarà al seu fill els secrets de la vida, el portarà a un bordell de luxe, amb meuques joves, d’aquelles amb les mamelles apuntades cap amunt.

Ja no recorda el nombre de l’ampolla, no recorda que pensava fa un moment, no recorda on hauria d’anar, si es que havia d’anar enlloc, sols sent l’escalfor de l’alcohol a la sang, caminaria ferm si el terra no fos tan inestable. S’asseu en un banc, sense ni adonar-se s’estira i s’adorm.

La nit ha estat freda, la sirena d’una ambulància trenca el silenci de la matinada, el sanitari mira el cos del banc. – Un altre borratxo. Sembla que no ha superat la nit. – Li pren el pols. – Encara belluga. Au porteu la llitera, aquest avui li ha tocat la loteria.

Quan obre els ulls veu una sala blanca, asèptica, no hi ha ningú més. Crida. Entra un infermer. – M’havia de tocar el marieta. – Pensa mentre el veu entrar. – On sóc? – A l’hospital. – Què em passa? – Hipotèrmia. – Què collons és això? - Que ha estat a punt de dinyar-la, pel fred. – Em vull anar. – Ha d’esperar que la metgessa li doni l’alta. – Collons de món.

L’infermer segueix fen les seves tasques sense parar-hi atenció a l’home. – Sap. No tinc res, me l’han tret tot, la casa els fills, la dona ... i tot perquè la vaig posar al seu lloc. Si sols li vaig donar una bufa! – I la llei l’ha posat a vostè al seu lloc. – No, si a vostès els maricons ja els hi va bé el món així. Però jo sóc un home, home!

L’infermer es somriu. – Miri, primer de tot, no sóc, com vostè diu, maricó, però tampoc no m’ofèn, però vostè d’home, home, poc o gens. En el que te raó és que el món així ja m’hi va bé, i en aquest món la seva actitud, la seva prepotència sobra. – Sense esperar resposta l’infermer surt de la cambra deixant l’home bocabadat.

Al poc entren dues dones, una és una infermera, l’altra la doctora. – Segueix en coma. – Diu la doctora. – Pel quadre que te no crec que arribi a aquesta nit, No amputarem les cames no val la pena fer-lo patir més, Deixem-ho anar. – Ell intenta parlar, dir-li que està allà que les sent que no vol morir, que vol ...


Nota d’aquest que escriu: Dir que m’ha estat molt difícil escriure aquest text, que volia fer-ho perquè, a la fi, també ells són vides perdudes, que de cap manera no vull justificar els seus actes, però que, tot i la seva culpabilitat, són la mostra que alguna cosa s’ha fet malament.