Una visita no desitjada

El Papa entra a la seva cambra, darrera d’ell es tanca la porta, al quadre de control posa el codi de bloqueig, mai no s’està segur davant d’un atac dels aliats del maligne. Seu a l’escriptori i encén l’ordinador, ha de revisar el sermó que es llegirà demà a totes les esglésies, mesquites i sinagogues del món fidel.

És a punt de comença a rellegir-lo quan una veu l’espanta. – Bona nit, Abderramà. – Qui és vostè? Com ha entrat aquí? Avui no he demanat cap servei sexual i a més no m’agraden les velles com vostè. – Gràcies home, quaranta anys per a tu, que tens cinquanta, és ser vella? Ah! Sí, oblidava que t’agraden les criatures, quin fàstic, però avui aquest no és el tema.

El Sant pare es mira la dona. – Sembla que no sàpigues amb qui tractes tu. – Si ho sé, i si pogués ho evitaria, però ets qui ens ataques i no tinc més remei. – Encara no m’has dit qui ets, meuca. – Gea, el meu nom és Gea. – Gea? La bruixa que ha aconseguit que els fidels de mig món donin l’esquena a la fe? La bagassa que fa que els meus soldats no intentin tornar? Què els meus esp ...

Abderramà no acaba la frase, Gea somriu. – Què els teus espies es canviïn de bàndol, si més no la majoria? Sí, sóc jo, però el mèrit no és meu, és teu, el nostre pobre i imperfecte sistema és un paradís al costat del teu món. Bé, ara que ja saps qui sóc et diré a que he vingut.

El Sant pare es gira. – No vull saber res de tu, ara vindran els guàrdies. - Ja ho sé. – I saps que et passarà? – Quan es gira torna a estar sol. – Maleïda bruixa! – Sona l’intèrfon de la porta. – Santedat! La guàrdia! – El Sant pare obre la porta. – Magnífic, us he de felicitar per la vostra efectivitat, era sols un simulacre, us podeu retirar. – Els soldats, desprès de reverenciar al pontífex, tornen al seu lloc.

El Papa tanca la porta i torna a introduir el codi de seguretat. – Molt ràpids, sí, però no prou com per enxampar-me. – Altra vegada tu? No sé com ho fas, ni m’importa, ves-te’n. – Vull que et rendeixis. – El Papa se la mira amb mitja rialla. – Si estem guanyant la guerra. – N’estàs molt segur. – Quant fa que no feu un atac en condicions? Sols pareu els nostres cops. Ni un sol intent de conquerir cap ciutat, ni una sola batalla aèria que no comencem nosaltres.

Gea seu a una cadira. – Tens raó, no ataquem ciutats ni pobles, volem que la gent pugui viure, sols responem els teus atacs. Saps, hi havia una antiga sèrie de ficció on apareixia un jugador imbatible en el seu joc, sempre guanyava, fins que va trobar algú que li va guanyar, saps per què? – Francament no m’importa, però segur que m’ho dius.

Gea va somriure. – I tant, el seu contrincant, a diferència de tots els altres, en comptes d’intentar guanyar-lo es va dedicar a respondre tots i cadascun dels seus moviments, fins al moment en que el campió va cometre una errada, i una altra, i altra ...

El sant pare, assumint que hauria d’escoltar-se-la tant si com no, li segueix la conversa. – Ja, molt interessant, però això és la guerra santa, no pas un joc. – Sí, és una guerra, per això t’estic demanant que et rendeixis. T’explicaré que jo sé tot el que passarà i sé les seves conseqüències, i tu perdràs la guerra i moriràs.

Sa Santedat s’aixeca enfurismat. – Bruixa! Això no és veritat! Jo passaré a la història com a Déu fet home, la gent tindrà por de mi fins al final dels temps! – En això darrer tens raó, la història et recordarà amb por, tanta que mai més no tornarà a haver-hi un papa, un califa ni un sacerdot suprem, tant que les religions perdran tot el pes que en tenien, tant que totes deixaran de parlar de déus absoluts per parlar d’espiritualitat, de l’ésser humà.

El Papa se la mira incrèdul. – I com és suposa que ho fareu? – És curiós però ho faràs tu, tu sembraràs la llavor de la teva destrucció, tu signaràs amb sang i mort la teva pròpia condemna. Això, es clar si no et rendeixes. – Ja, i si em rendeixo? – llavors tu i els teus sereu jutjats pels vostres crims, desprès dels anys de condemna us permetrem d’estar a una illa, on podreu pregar el vostre déu sense molestar ningú.

Abderramà riu. – Ja, i podrem tenir les nostres meuques, i les nostres prerrogatives, i tots serem feliços! – No, sereu aïllats, sense servei de cap tipus, i menys les criatures que violes impunement. No esperis una gàbia d’or, ets un criminal, t’estic oferint un judici just i la vida, res més.

El sant pare, s’aixeca i s’apropa la porta mentre crida. – Ja n’ha prou d’aquest color, mai no em rendiré. Mai! I menys ara que estic guanyant. Ara mateix faré venir la guàrdia i que et portin a presó, demà et cremarem a la plaça de Sant Pere, Bruixa! - En girar-se torna a estar sol. – Com collons s’ho fa la mala puta? Rendir-me! Somia!

El pontífex seu de nou a l’ordinador, esborra el que tenia escrit i en comença un de nou, esverat per la visita, carrega contra Gea, anomenant-la reina de les bruixes, explicant la seva capacitat per aparèixer i desaparèixer a voluntat, que la identifica com a servidora del maligne i pregant perquè mori i es cremi eternament a l’infern.

Inútil

El món és ple d’inútils, i jo, no ho dubteu en sóc un d’ells. Pensareu que faig aquesta declaració en un estat de depressió, no us ho cregueu pas, si d’una cosa estic orgullós és de ser un inútil.

La meva història comença allà quan acabava a primària, ningú no donava un duro per mi, els pares em van apuntar a la F.P. d’auxiliar administratiu perquè era on s’enviava a tot aquell que no havia aprovat la E.G.B. malbaratant, de pas, una professió de futur.

I tot i que la comptabilitat no m’entrava ni amb calçador, que la professora de mecanografia es desesperava davant els meus minsos progressos, que correspondència mercantil, la feina més mecànica que s’hagi vist mai a una oficina, se’m resistia i a taquigrafia vaig aconseguir reinventar l’escriptura rúnica, vaig acabar amb un títol d’auxiliar administratiu.

D’acord amb els estandards educatius de l’època, res del que vaig estudiar em va servir a la feina, afortunadament en el meu cas, desgraciadament una cosa és escalfar la cadira d’un pupitre i una altra fer el mateix a una empresa.

De totes maneres vaig aprendre aviat que havia de fer per sortir-me’n. Tenia un trepa com a cap, un paio que estava disposat a trepitjar el coll a qui fos amb tal de pujar. Tan sols tenia un problema, se li veia el llautó. Per a mi, però, allò va ser una benedicció, per a ell també, si més no els primer temps.

I és que si tinc una habilitat, que he sabut mantenir a raser és la de saber fer caure en un altre les culpes dels meus nyaps. Un dels casos fou aquell on el meu departament havia d’enllestir una comanda molt important, tant que en depenia la pèrdua d’un client.

El generador de la comanda, i màxim responsable era el cap del meu cap, persona poc agradable i que tenia al meu cap entre cella i cella. Per un error, de les vint pàgines de la comanda ens va arribar una de duplicada, la duplicació no venia pas per una reimpressió sinó perquè algú havia picat dues vegades el mateix.

Una trucada al telèfon del meu cap, que vaig atendre jo, ja que ell era al magatzem enllestint el lliurament, ens informava de les línies que no s’havien de servir i que al dia següent la comanda estaria corregida. Qui em parlava era el cap del meu cap, però va oblidar de preguntar amb qui parlava.

Jo, en la meva ineficiència, no vaig prendre nota de res i vaig baixar a dir-li de paraula al meu cap. Ell, amb una brillantor als ulls que delatava una jugada mestra, em va demanar. – Sap amb qui ha parlat? – Diria que no, el nom no me l’ha demanat. – Pots oblidar-ho? – El què? – Perfecte.

El meu cap va cridar la seva secretària, agafant-la del braç i en veu baixa li va xiuxiuejar alguna cosa. – Vol que faci res? – Vaig preguntar. – No, ja pots tornar amunt. – Em va respondre. Jo vaig obeir i vaig tornar a la meva taula on em dedicà a acabar la sopa de lletres que tenia a mig fer.

Al dia següent es va convocar una reunió d’urgència, el cap del cap del meu cap, el cap del meu cap i el meu cap. La comanda havia arribat malament i el client la tornava i el perdíem, els crits s’escoltaven més enllà de l’edifici. De sobte, van sortir tots tres, el cap del meu cap al davant, enfurismat. – Qui collons va agafar el telèfon ahir tarda? – Ningú no va parar boca.

El meu cap, cofoi. – Ja t’ho he dit, els tenia tots a baix, al magatzem. – Una merda! Jo vaig parlar amb algú. – Segur que vas trucar a d’altre departament. – Això voldries tu! – Prou crits. – Va dir el cap del cap del meu cap, i a un gest seu tots tres entraren de nou al despatx.

Al cap de mitja hora, va sortir el meu cap, portava un somriure tan ample que li devia fer mal, va cridar la seva secretària. – Truca al client, desviu-te demanant-li excuses, demana-li que t’envií la caixa on vam posar el que estava repetit a ports deguts i li envies això que manca a ports pagats. Quan l’hagis ensabonat prou me’l passes al despatx que li donaré la segona capa.

I així va ser que el meu cap va ocupar el lloc del seu cap, la seva secretària, amb la que compartia més coses que no pas feina, el seu lloc, i jo vaig ser traslladat a una taula a prop del seu despatx sense un objectiu especial, però amb un interessant augment de sou.

Va arribar un dia, però, que la parelleta es va discutir, ella no era una mosqueta morta i va voler pujar, a més tenia per la mà tot el que havia fet el meu cap, sabia, portava el control dels comptes derivats, es a dir, aquells on el meu cap desava els cèntims que li robava a l’empresa.

Jo en tenia coneixement d’aquests comptes, tot i que no en tenia accés. La ment maquiavèlica de la secretària va fer que, accidentalment, m’apareguessin al control de tresoreria, tema que portava jo i del que havia de fer un informe per la reunió mensual. Ella, malgrat la realitat deia el contrari, no en podia tocar ni un compte.

Així jo vaig fer l’informe sense assabentar-me, vaig fer les quatre còpies de rigor, una pel meu cap, una altra pel cap del meu cap, una altra per al cap del departament de vendes i la meva, per saber que collons els hi havia donat, que tinc molt mala memòria.

Mentre feien la reunió veia com la secretària s’estirava a la seva cadira amb un somriure malèvol, mirant-me somrient, de tant en tant. Em va cridar. Vaig anar a la seva taula i em va dir. – No has notat res d’estrany a l’informe? – Jo? No. – No hi havia tres comptes nous? – Vaig rumiar una mica. – Sí, i?

Ella va riure, aquests comptes no havien d’estar, són els comptes del mal parit. – Ostres! I ara que faig? S’emprenyarà com una mona! Em fotrà al carrer! – No, bonic, no pateixis. Ara sortiran. Tu no parlis, deixa’m a mi.

Efectivament van sortir en un moment, la mirada del meu cap era la d’un assassí, el cap del meu cap em va preguntar. – Ens pot explicar d’on han sortit aquests comptes? – Del programa, senyor. – Sí, això ja m’ho imagino. Vull dir, quan i qui els ha creat? – No ho sé, senyor.

Llavors la secretària es va aixecar i en veu alta i clara va dir. – Les vaig crear jo va un any, per ordre del meu cap, des de llavors he portat el control dels tres comptes, aprofitant que el sistema permet tenir-les aïllades. – El meu cap es posà blanc.

El cap del meu cap s’oblidà de mi. – Llavors, senyora, com és que ara apareixen? – Jo pensava que eren uns comptes especials per a l’empresa fins que em vaig adonar que era on el meu cap desava els cèntims que ens anava robant a tots, per això les vaig alliberar fent que apareguessin a l’informe.

El cap del meu ex cap va seure. – I com sé jo que vostè no te a veure més que el que ha explicat? – Li puc justificar totes i cadascunes de les sortides dels comptes, veurà que mai no ha anat a parar ni un duro als meus. Més li facilitaré tots els meus comptes personals per què pugui investigar-los.

En aquells moments el meu ex cap abaixava el cap sabent-se derrotat, traït, la mala puta, amb perdó, sempre havia fet els traspassos als comptes d’ell i n’havia tret els cèntims en efectiu, havia sabut mantenir un ritme de vida raonable al seu sou i ningú no la podia associar a una rossa minifaldera, mastegadora de xiclet, que signava com Vane i que era la que treia els cèntims del banc.

I així va ser com el meu ex cap va desaparèixer de la meva vida, la secretaria es va convertir en la meva cap i amant del seu cap, i jo vaig tenir un altre gratificant augment de sou, aquesta vegada em vaig quedar a la mateixa taula, la meva cap em volia a prop. – Ets massa perillós per tenir-te lluny, i mira que n’ets d’inútil.

No! No la jutgeu malament, això per a mi era una lloança, de fet també es va deslliurar del seu cap i amant, assumint les regnes de l’empresa, en aquest cas la meva intervenció no va ser necessària, tot i així em va mantenir a prop, la meva poca traça feia que a través meu enxampés tots els trepes que li anaven al darrera. Fins i tot una vegada vaig gaudir del premi d’una vetllada amb ella.

Així que ja sabeu, no perdeu el temps fent mèrits com a bons treballadors, el món és dels taurons i de les rèmores, dels trepes i dels inútils, els bons treballadors mai no arriben enlloc.

Vides perdudes, cinqué lliurament

Sempre havia tingut clar qui manava, ell. Res no importava que mai no hagués acabat la bàsica i ella tingués estudis i que el sou d’ella fos superior al seu. L’home sempre és superior a la dona, les dones són curtes, no entenen el món.

Estava enamorada, o potser ja no, però es devia a la família, així li ho havien ensenyat, poc importava que ell la canviés per un partit de futbol, que arribés a casa fent pudor a tabac i cervesa mentre ella havia atès els fills i la casa.

Més d’una vegada ell s’havia fet fonedís durant dies i mai no havia donat cap explicació, ell no havia de donar-ne, era el senyor de la casa. En aquestes situacions ella callava. Què fer sinó? Fins el dia que, esgotada de tanta absència injustificada, va preguntar-li directament. – És maca?

Ell se la mirà contrariat. – Què vols dir? – Què si és més maca que jo? – Qui? – La meuca amb la que t’allites quan no vens a casa. – La resposta d’ell no va ser una negació, ni tan sols una excusa, el só sec de la mà estavellant-se contra la cara va ser l’únic que va escoltar com a resposta abans de caure a terra.

Ell, aixecat i enfurismat se li apropà amenaçant. – Tu no tens res a dir del que jo faci! La teva obligació es tenir cura de la casa i els fills! I a callar! – Dit això agafà el tabac i la jaqueta i sortí de casa donant un cop de porta.

Feia hores que era de nit, l’amo del bar, que l’havia escoltat sense atendre, li va dir que era hora de plegar. Ell mirà el rellotge. – Coi! Si que és tard, a veure qui dorm ara.

Quan arribà a casa la clau no entrava. – Merda! Si que n’estic de begut avui! Clar, la mala puta aquesta m’ha posat de mala llet! – premé insistentment el timbre però ningú no obria. Colpejà la porta amb força cridant la dona, però sols aconseguí que sortissin els veïns.

Seguí amb la batussa a la porta i cridant cada vegada més fins que arribà la policia. – Aquesta és casa meva. – Ens ha d’acompanyar. – Per què? Jo sóc un bon ciutadà. – Sisplau, acompanyi’ns, hi ha una denuncia contra vostè. – L’home, fora de si, cridà. – Me n’assabentaré del cabró que m’ha denunciat i l’hi trencaré la cara!

Els policies opten per emmanillar-ho i emportar-se’l, arriben a la comissaria i després dels llargs prolegòmens que provo ca la paperassa l’informen. – La seva dona és a l’Hospital, la denúncia és per agressió i l’ha posada la seva família. – El cabró del meu sogre! – No, la seva mare, la de vostè.

L’home riu descregut. – La mare? La mare no m’ho faria això! – A mi tant m’és, sàpiga que queda detingut, te dret a un advocat, a no dir res, cosa que li recomano, a ... – Vull veure la meva dona! – Això és del tot impossible. Ara l’acompanyaran a la cel·la. Te advocat? – Qui es pensa que sóc un potentat? – Cridarem un d’ofici. Bona nit.

Han passat més de dos anys, el judici li va ser dur, un per un li van negar tots els seus drets, els que ell considerava els seus drets, una per una van caure totes les seves expectatives. De res no va servir exigir la seva supremacia com a home, ningú no li va donar la raó en res. L’havia perdut tot i no l’entenia.

Tenia prohibit apropar-se a casa, així i tot ho va fer, va prémer el botó de l’intèrfon, No va reparar en la veu femenina que preguntava. – Obre! Sóc jo. – Qui és vostè? – el teu marit! – S’equivoca de pis. – No m’equivoco pas, obre’m.

La porta no es va obrir, va tornar a picar. – Qui? – Aquesta vegada la veu és d’home. – Això li he de preguntar jo a vostè. Què fa a casa meva? – Torna a tenir el silenci per resposta. Una avia surt i ell entra, puja al pis i pica a la porta, surt un home i darrera d’ell la dona. No és la seva dona, no els coneix.

L’home del pis li pregunta amenaçant. – Què vol? – Crec ... Aquesta era casa meva ... – L’home del pis es relaxa. – Fa ja dos anys que hi vivim nosaltres. – Ja, i la gent que hi vivia? – No sabem, no els vam conèixer. – Gràcies, i perdoni.

Casa seva ja no és casa seva, el bar on passava les hores roman tancat, els vidres plens de pols li diuen que no obrirà. Se’n recorda d’ella, no el va anar a visitar a la presó, no el va escriure, no el va telefonar, amb ella havia estat curós, l’hi havia regalat tantes coses, havien compartit uns claus esplèndids ...

Va picar a la porta, algú mirà per l’espiell, la porta s’obre. – Hola! – Què vols? – Fa molt de temps que no sabia de tu. – Ja, però és que jo no vull saber de tu. – Perquè? – Mira maco, jo cardava amb tu i tu atonyinaves la teva dona, no penso deixar que jo sigui ara l’atonyinada. – Jo mai no et vaig tocar! – Ja. Escolta, no fem això més llarg. Apa, siau.

La porta es tanca, l’home acota el cap, camina sense rumb pels carrers, troba un bar de mala mort, pudor a suor, tabac i alcohol vessat. Demana una ampolla i es serveix una copa, davant seu un home parla sol, explica una història que sembla la seva, l’amo del bar el fa fora en acabar-se el darrer cop.

Li pregunta a l’amo quan li porta una altra ampolla. – Aquell home, el que parlava... – Aquell? Aquell explica sempre la mateixa història, és el borratxo del barri, ves a saber, jo no el conec i no m’importa.

Per la seva ment passen tots i cadascun dels moments de la seva vida, per un moment pensa que hauria hagut de ser d’una altra manera, que podia haver-ho sigut ... Immediatament es recupera. No, la societat està podrida, ell és un home com cal, un home, home. I l’han comdemnat injustament, i li han tret tot injustament.

Ell sap que farà, buscarà la dona, la posarà al seu lloc, i ella obeirà, com ha de ser. I tornaran a ser una família, i seran feliços, i ensenyarà al seu fill els secrets de la vida, el portarà a un bordell de luxe, amb meuques joves, d’aquelles amb les mamelles apuntades cap amunt.

Ja no recorda el nombre de l’ampolla, no recorda que pensava fa un moment, no recorda on hauria d’anar, si es que havia d’anar enlloc, sols sent l’escalfor de l’alcohol a la sang, caminaria ferm si el terra no fos tan inestable. S’asseu en un banc, sense ni adonar-se s’estira i s’adorm.

La nit ha estat freda, la sirena d’una ambulància trenca el silenci de la matinada, el sanitari mira el cos del banc. – Un altre borratxo. Sembla que no ha superat la nit. – Li pren el pols. – Encara belluga. Au porteu la llitera, aquest avui li ha tocat la loteria.

Quan obre els ulls veu una sala blanca, asèptica, no hi ha ningú més. Crida. Entra un infermer. – M’havia de tocar el marieta. – Pensa mentre el veu entrar. – On sóc? – A l’hospital. – Què em passa? – Hipotèrmia. – Què collons és això? - Que ha estat a punt de dinyar-la, pel fred. – Em vull anar. – Ha d’esperar que la metgessa li doni l’alta. – Collons de món.

L’infermer segueix fen les seves tasques sense parar-hi atenció a l’home. – Sap. No tinc res, me l’han tret tot, la casa els fills, la dona ... i tot perquè la vaig posar al seu lloc. Si sols li vaig donar una bufa! – I la llei l’ha posat a vostè al seu lloc. – No, si a vostès els maricons ja els hi va bé el món així. Però jo sóc un home, home!

L’infermer es somriu. – Miri, primer de tot, no sóc, com vostè diu, maricó, però tampoc no m’ofèn, però vostè d’home, home, poc o gens. En el que te raó és que el món així ja m’hi va bé, i en aquest món la seva actitud, la seva prepotència sobra. – Sense esperar resposta l’infermer surt de la cambra deixant l’home bocabadat.

Al poc entren dues dones, una és una infermera, l’altra la doctora. – Segueix en coma. – Diu la doctora. – Pel quadre que te no crec que arribi a aquesta nit, No amputarem les cames no val la pena fer-lo patir més, Deixem-ho anar. – Ell intenta parlar, dir-li que està allà que les sent que no vol morir, que vol ...


Nota d’aquest que escriu: Dir que m’ha estat molt difícil escriure aquest text, que volia fer-ho perquè, a la fi, també ells són vides perdudes, que de cap manera no vull justificar els seus actes, però que, tot i la seva culpabilitat, són la mostra que alguna cosa s’ha fet malament.

La gran onada

LA GRAN ONA DE KANAGAWA Hokusai 1829-1833

Aquell matí la ciutat es va aixecar esfereïda per les tremolors del sòl. L'emperador, neguitejat pel batibull de gent que s'acumulava a les portes del palau feu cridar els sacerdots dels tres déus per consultar-los la interpretació dels fets. - Segur que Déu està enfadat pel menyspreu que suposa que adoreu aquests de falsos. - Deia un dels sacerdots amb vehemència.

Altre dels sacerdots s'aixecava escridassant el primer. - És el meu Déu qui està emprenyat, i el teu és tan fals com el d'aquest altre. - Mira-te'l a ell – Digué el tercer. - Quina facilitat que te per decidir que el bo és el seu. - L'Emperador se'ls mirava avorrit, ja era costum aquesta discussió. - El que queda clar és que Déu, sigui un, l'altre o l'altre, està més emprenyat que un mona.

Tots tres sacerdots a l'hora van cridar. - No blasfemeu! - malgrat després van assentir quasi seguits. - Enfadat i molt. - I tant. - No us feu una idea. - I així que he de fer? - preguntà l'emperador. - Matar els heretges! - van cridar tots tres a l'hora. - Ja, però com sé jo qui és el bo?

Un vell amb parracs entrà a la sala mentre els sacerdots s'hi discutien. - Senyor. - Va dir. - Oblideu de fer content cap déu. - I tu qui ets vell? - Qui sóc no importa, porto anys estudiant a la muntanya els llibres antics, i en ells es parla d'això, d'aquestes sacsejades.

Els sacerdots clavaren les seves afilades mirades en el vell, mormolant entre ells paraules que no arribaven a les oïdes de l'emperador. - Senyor, d'això se'n diu terratrèmol. - Els sacerdots rigueren. - I d'un forat a terra que te aigua se'n diu pou, ja veus. - El vell, ignorant els sacerdots continuà. - Pel tipus de moviment es tracta del ressò d'un terratrèmol llunyà, de mar endins.

L'emperador, malgrat no acabar de creure-s'ho, l'escoltava atent, si més no era una explicació diferent. - I què es suposa que hem de fer? - Si d'aquí a la nit no passa res més, oblidar-ho, però si el mar se'n retira feu que la gent corri a la muntanya, quan més alt millor, perquè després el mar tornarà, però tornara com una onada gegant que arrossegarà tot el que trobi al seu pas.

El sacerdots ja no reien, mormolaven entre ells, mirant despectivament el vell. - Què en fareu cas d'aquest sonat? - No veieu, senyor, que diu bajanades? - L'emperador, mirant al vell li digué. - Ves vell, torna-te'n a casa teva, no crec que el mar se'n retiri si no hi ha màgia pel mig.

El vell, cap cot, se n'anà. Poc després un soldat entrà esbufegant i cridant – Senyor! Senyor! El mar! - Què dius? - El mar, senyor, ha desaparegut, els vaixells ja no suren al port i alguns s'han tombat cap a un costat. - Que hem de fer senyors? - Va dir als sacerdots.

Aquests, esvalotats pels fets, van començar a cridar. - El vell! El vell és un bruixot, feu-lo capturar i feu-lo matar, Déu ens ho agrairà. - L'emperador va enviar un escamot a la recerca del vell i el portaren a la plaça. - Vell, desfés l'encanteri i torna el mar al seu lloc i moriràs sense patir, si no ho fas el foc acabarà amb tu. - Li cridà.

El vell se'l mirà abans de respondre. - Senyor, feu-me cas si us plau, que la gent corri a la muntanya, no hi ha temps a perdre. - Com que no obeeixes moriràs pel foc. - Feu un senyal i els soldats el posaren a la pira i li prengueren foc.

El vell mirava el mar, una llàgrima queia per la seva cara, a l'horitzó una línia fosca es dibuixava mentre una brisa marina envaïa la ciutat. Al poc la brisa era vent i la línia era més gruixuda i una remor començava a fer-se notar. Algú va cridar. - El mar torna! - i tots corregueren cap al port i la platja a veure com les aigües tornaven.

El foc cremava la part més llunyana al vell, aquest alçà la vista cap a l'emperador i, plorant, cridà. - Per què no m'heu fet cas, senyor? - L'aigua arribà al port i a la platja en una onada baixa, per sobre de la primera una altra onada superà el moll i s'endinsà a la ciutat portant-se la gent pel davant.

Una tercera arribà sense temps que les altres se'n retiressin i arribà fins a la plaça apagant la pira. - Bruixeria! - Cridaren llavors els sacerdots. Mentre miraven de sortir d'aquella trampa. Una quarta cobrí les cases baixes i s'empassà la pira i el vell, una cinquena va superar l'alçada del palau, engolint-se l'emperador i els sacerdots.

Quan hores després les aigües van tornar al seu lloc ningú no va poder donar la raó al vell, ningú no va sobreviure a l'aigua enfurismada, ningú no va poder dir-li a l'emperador que s'havia equivocat, que havia d'haver escoltat el vell. Anys després algú va trobar les ruïnes de la ciutat si era algú amb preguntes es va preguntar que havia passat, si era algú amb respostes va afirmar que Déu s'havia emprenyat.

Una balconada llunyana

Aportació al 86è joc literari de Tens un racó dalt del món.

Va ser el meu primer amor, un amor en la llunyania, segellat per la desconeixença d'un infant. La recordo jugant a la balconada, aquella balconada on mai no vaig estar, que veia des de la balconada de casa, tan lluny aleshores que mai no em vaig plantejar d'anar més enllà.

Jo era un marrec que no aixecava un pam del terra, ella, ella devia ser un any més gran, una diferència d'edat abismal en aquella època. Sovint la roba estesa l'amagava de la meva vista i sols podia fer-me a la idea del que feia al escoltar la seva veu, sovint esmorteïda pel pas d'algun vehicle pel carrer, aquell carrer que la convertia en inabastable.

Ja no recordo la seva cara, ni tan sols si era rossa o morena, d'alçades no en parlem, la cara arrodonida o allargada, la veu ... Totes les veus de la infantessa sonen agudes al meu cap, però la d'ella, ja desproveïda de paraules, la recordo melosa i encisadora, capaç de mantenir-me quiet durant eterns minuts mirant aquella balconada llunyana. Potser ella ja no hi és o potser sí, jo ja fa temps que vaig anar-me'n i potser ella no va ser mai conscient d'aquell admirador minúscul a l'altra banda del carrer.

Sopar de Nadal

Atia el foc sense forces, feia temps que les seves mans ja no podien fer bufar el bufador prou fort com per revifar el foc d'una bufada. A voltes i sense voler parar-s'hi, mira el calendari de La Caixa, Encara no hi havia anat pel proper i el darrer full ja estava marcat.

Pel seu cap passen, melangiosos tots els nadals d'anys passats, amb els fills primer, fent-los patir amb el tió, mes tard amb els nets, com cridaven, totalment esvalotats, com els mes grans es pujaven a l'escala per veure-hi més enllà de la cortina, i els fills apartant-los i fent-los una aclucada còmplice perquè no diguessin res.

El temps, però, passa més lleuger a mida que un es fa vell, i els nets ja són grans, algú li ha portat un besnét, però no tots venen ja per nadal, malgrat van passant, tots tenen sogres i pares per atendre.

El fill gran, que es va separar, ha de fer cabrioles per poder ser amb totes dues famílies, com ell diu, fent broma, està maleït per haver acabat amb la primera parella com amics, sort d'això la que fora la seva jove encara li porta els nets de tant en tant.

Potser hauria de sentir-se feliç de tenir una família així, però es troba sol, sol i trist, ella ja fa anys que ja no hi és. Recorda totes les bones estones, i també en recorda de dolentes, perquè serà que fins i tot aquestes les troba a faltar?

Un cotxe para a l'exterior de la casa, dues ombres s'apropen en silenci, el gos no borda, fins i tot es diria que plora, quin protector per la casa! Pensa mentre s'apropa a la porta.

El gos salta mentre gemega, rodola, corre d'una banda a l'altra, una veu li crida. - Au! Para que ets un bestia! Que em tacaràs el vestit! - Son la neta i el net més grans. - Què avi? Estàs preparat? - Què encara no t'has vestit? Vinga home! Que ens esperen. - Estic en un moment, però he d'apagar el foc i posar menjar al gos. - Ves a vestir-te ja ens fem càrrec.

Puja per les velles escales de cargol, arriba a la cambra i es vesteix lentament per sortir, sent com el net canvia l'aigua del gos mentre li fa manyacs, la neta apaga el foc de la llar. Recorda quan eren petits, els dos primers, entremaliats, belluguets, galifardeus. Se li dibuixa un somriure a la cara en recordar aquells temps.

El viatge en cotxe li fa recordar quan sortien els caps de setmana, els nens al darrera, feia poc que s’havia posat la norma de portar cadiretes, recorda els peatges, per sort ja no existeixen, tanmateix ja no és el mateix, ara ja no es condueix, es navega, poses l’adreça on vols anar i el vehicle fa tot el recorregut, ja ni semàfors no calen, volar els cotxes no volen però el pilot ja no fa gaire més que intervenir en decisions de ruta.

En arribar es troba la família sencera, l’esperen tots, els ulls se li amaren, tots, els fills, els nets, el besnét dins el cotxet, fins i tot la ex del fill gran. Tots seuen a taula, després de saludar-lo, tots seuen a taula parlen de com ha anat tot, de la situació política, de les darreres, tristes, noticies que venen d’Espanya on un cop d’estat ha portat el país a la dictadura.

Un dels nets li pregunta a l’avi. – Però qui és aquest que s’ha proclamat president? – És el net d’un polític nefast de quan Catalunya encara era part d’Espanya. Va ser el primer ex-president de govern condemnat a presó. – Tan de mal va fer? – Molt de mal fill, molt de mal.

El net més gran també comenta. – El meu soci, fins ara a Espanya, va arribar ahir, diu que estaven obligant a batejar-se als que no ho estan. – Res de nou, fill, jo estic batejat, quan vaig néixer també era obligatori. – I el govern de la Unió no farà res? Ells també hi pertanyen. – Ves a saber, en aquestes coses Europa encara va coixa.

Un dels fills, que en treballa al govern de l’estat, intervé. – No és oficial, però sembla que ja s’ha donat ordre a l’exèrcit d’entrar, en un parell de dies hi veurem aquest pendó a la presó. – O hi haurà guerra. – Intervé un altre. – Els militars espanyols semblen estar amb ell. – Esperem no veure-ho, qualsevol guerra es una desgràcia. – Acaba ell.

La resta de la nit passa entre xerrades més informals, amb rialles i records. – Pare, recordes quan la mare preparava aquells sopars que no ens podíem aixecar? – I tant! I mira que quan anàvem a comprar jo la hi anava frenant. Però és que era un problema de família, sempre cuinaven “sobrer”, que volia dir que hi quedava teca per tres dies. – Tots riuen. – Però eren boníssimes, i tot i queixar-nos-en de la quantitat menjàvem fins ja no poder.

El net torna amb la política. – L’altre dia ens van explicar a classe com ens vam fer independents, però no el vaig entendre. – es fa un silenci profund. Fins que l’avi comença a parlar. – Va ser amb el referèndum per a la formació de la Unió, una consulta feta a tota Europa i que es confirmava per circumscripcions, a Espanya pel que llavors es deien autonomies.
- El resultat va ser decebedor pels nacionalistes espanyols, Andalusia, Extremadura, Castella i València votaven en contra, la resta de comunitats a favor. Això implicava que s'havia de fer un segon referèndum i aquelles comunitats que votessin afirmativament passarien a formar part de la Unió, les que votessin en contra no, Espanya moria de totes totes.

El net, insisteix. - Però va haver-hi guerra, no? - Sí, desgraciadament sí. Va morir molta gent durant els cinc dies, molts innocents, molta gent desarmada i, al final de tot, tot va acabar a la taula de negociacions, les guerres no es guanyen mai.

El llarg sopar acaba, l’acompanyen a la seva cambra, mentre no es dorm va recordant tot el que ha viscut, tot el que ha patit perquè els seus nets tinguin un país, imperfecte, com tots, però lliure. Els pensaments encadenats el porten al somni, un somni llarg i profund.

Meeting

M’havia sorprès aquella invitació, jo, que ni tan sols sortia a l’organigrama de l’empresa, que era un absolut desconegut per a la majoria de gent i que els pocs que em coneixien sols sabien de mi per correu electrònic o alguna visita esporàdica, havia estat invitat a un esdeveniment, un meeting que en diuen, de l’empresa.

Com que la meva lucrativa feina, per a ells no per a mi, es desenvolupa a casa del client, que és qui més en coneix tot i que em te en la mateixa posició dins l’organigrama (enlloc), vaig suposar que es tractava d’una reunió de tot el personal, tanmateix vaig treure el vestit d’anar a les entrevistes de l’armari, el vaig desenfundar i me’l vaig posar.

Encara m’hi entrava, tot i que ja feia més de deu anys que me l’havia comprat d’oferta al meu proveïdor habitual, una gran superfície plena de productes per comprar amb preus cars que semblen barats. Vaig agafar el metro i me’n vaig anar a la reunió o el que fos allò.

Tan bon punt vaig entrar una hostessa degudament uniformada i amb el somriure reglamentari em va demanar el meu nom per comprovar la llista, efectivament hi era, m’hi van acompanyar a una sala on ja hi havia algú deixant anar un soporífer discurs sobre l’estat de l’empresa, els reptes de futur i lo bones i bons que estàvem totes i tots.

Cinc discursos del mateix calibre més tard qui feia de moderador de la taula va donar per acabada la tortura, perdó el meeting i ens convidava al còctel posterior, per cert encara no entenc que cony s’ha de moderar quan hi ha cinc persones que fan cinc discursos seguits i no se’ls hi impedeix.

La sala on es feia el còctel era un espai obert, enorme, amb varies taules amb menjar repartides estratègicament, una taula que feia les vegades de barra lliure i tot de tauletes amb tovallons de paper i uns objectes decoratius de forma indefinible.

Donada la meva fama en aquell ambient, vaig anar passejant dissimuladament tastant tot el que m’oferien els cambrers que s’hi passejaven amb safates. Tot i que no sóc gaire donat a la beguda també m’hi vaig administrar un parell de gots d’alcohol aromatitzat, un darrera l’altre, que tan sols tinc dues mans i a l’altra portava el menjar.

Pel que fa als convidats vaig veure que, tot i que parlaven entre ells també s’estaven pel tema, així doncs no era difícil veure una executiva tractant de parlar a l’hora que s’empassava un tall de formatge d’un sol cop. També em vaig adonar que alguns s’estaven servint més coses que no pas les que hi havia a les taules, feia molt de temps que no veia tantes mans a sobre de tants culs.

En el moment que vaig voler fer ús dels serveis, tenia pipí, vaig poder observar com una parella passava d’estar perfectament nuada a estar separats un metre l’un de l’altre i observant el magnífic blanc de les parets, oposades, vaig entrar al lavabo i, per la cua de l’ull vaig veure com entraven al de dones i es tancaven.

Si no fos perquè jo no em sentia estrany, vull dir que no sentia que estigues borratxo, diria que el menjar o la beguda havien de tenir alguna cosa, sinó no s’explica que el nombre de mans als culs hagués augmentat ostensiblement tot i que moltes mans ja no hi eren al cul sinó que exploraven altres racons.

També vaig poder comprovar que els serveis estaven mal insonoritzats, ho vaig saber quan els gemecs de la parella d’abans van inundar la sala. He de dir que aquell fet va ser com el tret de sortida, les converses havien anat minvant i es podia observar algunes parelles, no sempre mixtes, que feien servir la boca per altra activitat.

Em va sorprendre notar que el volum de gent de la sala anava minvant, simulant desconeixement m’hi vaig apropar a una de les hostesses i li vaig comentar. – Sembla que la gent se’n va cap a casa. – L’hostessa, fent un somriure trapella va respondre’m en veu baixa. – Estan visitant els despatxos. – Ja. – Li vaig dir sabent de que parlava.

Veient el caire que prenia la reunió vaig decidir fer una darrera volta per acabar de sopar i anar-me’n. Mentre feia la volta encara m’hi vaig trobar la cap de recursos humans enfeinada amb algú que no coneixia i el cap de vendes també enfeinat amb algú que tampoc no coneixia.

La darrera persona que em vaig trobar va ser una de les secretàries que ja s’havia enfundat en l’abric i anava cap als ascensors. – Hola. – Vaig saludar, ella es va girar i es va quedar parada. – Hola. T’han invitat? – Sí. Què no havien de fer-ho? – De fet, no, era una reunió per l’alt staff, jo sols vinc a controlar que tot funcioni. – Doncs es veu que funciona. – Ella va envermellir una mica. – Això ja no depèn de mi.

Vam agafar junts l’ascensor i vam sortir del meeting. Abans d’acomiadar-se em va demanar. – Sisplau, no comentis que has estat aquí, em sembla que va ser un error a les llistes i si se n’assabenten qui haurà begut oli seré jo, no pas el cap. - I a qui li hauria d’explicar? No pateixis, ningú no ho sabrà. - Ens vam acomiadar i no vaig saber més fins el dia d’anar a recollir el lot de Nadal, junt amb el sobre amb la felicitació hi havia una nota anònima que em pregava silenci i un taló de tres zeros.